Ho sento Pere Navarro

He estat unes setmanes inactiu. Ja tocava descansar de donar voltes a la roda del hàmster per una temporadeta. Per no fer, no he fet ni el post de Sant Jordi, però es que aquest any, per anar contracorrent, no he comprat cap llibre, ai las.

Em vaig baixar del carro de la festa lectora després de passar pel davant de la cua de seguidors de la Belén Esteban, ansiosos de selfie, borratxos de Sálvame. Va ser més fort que jo. Per acabar comprant qualsevol llibre de La Campana... doncs això, que em vaig reservar per a comprar-me’l a l’endemà.

Dit això, i ja sabeu que com a independentista soc de caràcter violentíssim i perillós. Vaig passejar Rambla Catalunya amunt, obrint-me pas entre les masses agressives que buscaven en Pere Navarro per amenaçar-lo, emplomar-lo ben quitranat, i passejar-lo pel cap i casal assegut en un rail de tren, per a major escarni del federalisme i glòria de la bruixa de la Rosa Díez.

Es que jo no ho sé si ja us havíeu adonat mentre passejàveu a la recerca del tortell de nata dominical, però ara resulta que els independentistes catalans som d’armes prendre. I suposo que em permetreu la traducció del “armas tomar”, però es que tants anys de rebre hòsties com un pa de ral cada cop que se’ns ha acudit anar a fer el trabuc en contra les Espanyes han acabat per fer desaparèixer del nostre diccionari expressions populars que ens remetin a l’ús de la força per convèncer físicament l’adversari de que està en un error.

El fet que un espanyol li trenqués els morros d’una galeta al pobre Albert Bosch per atrevir-se a ser candidat d’ERC va ser un accident, una qüestió aïllada, un esdeveniment baladí. Els candidats espanyols a les europees poden tenir un mal moment i assaltar la delegació de la Generalitat a Madrid, normal, no? Les pallisses policials als afeccionats del Barça al crit de “catalán de mierda” son respostes coherents i proporcionades a la provocació orquestrada pels coneguts filo-etarres d’entitats belicistíssimes com l’ANC o bé Omnium Cultural. Ambdós organitzacions para-militars de radicals que ja preparen progroms i ratzies contra la majoria silenciosa dels peperos, armats d’un flabiol i carregats de llonguets d’abans d’ahir com a munició llancívola.

El clima de crispació, que ens hem inventat els catalans, passant-li el ribot a l’Estatut i autorecollint-nos firmes en contra la perversa idea d’anomenar-nos nació, ha acabat per provocar que una senyora sense filiació política coneguda –però segur, segur, segur, i tant cert com verídic, que hooligan de la Rahola, en Pep Guardiola i lectora de l’Avui- hagi donat un cop de puny al nas de pallasso del Pere Navarro.

Atureu les màquines i les rotatives! Obriu tweeters i micròfons constitucionals! S’obre la veda de la por al independentista kaleborrokista catalanufo! Que ja se sap que el moviment per la independència és cosa de nazis amb barretina que intenten amagar les retallades de la dreta neo-liberal del embogit Ártur Mas –així accentuada la Á-. Ai Navarro... quin paper d’estrassa t’ha tocat en això de la Història de Catalunya en fascicles col·leccionables de Planeta Agostini.

Pere, criatura, em sap greu que t’hagin ventat un cop a la teva cara de ciment armat, en serio. La violència és un recurs massa greu, massa important, amb una càrrega de responsabilitat per qui en fa un ús legítim de proporcions incommensurables i només dignificat per la perillositat de l’adversari. Tens raó Pere, tirar de mastegots per a sobiranitzar al fullet del federalisme és signe de que els independentistes som uns cavernícoles perillosos, perquè tirar mà del darrer recurs d’un poble esclafat per un altre, i venut pels polítics com tu, -l’ús de la força, vaja- mereixeria d’enemic més perillós, no se... un tanc entrant per la Diagonal, no et sembla?

Ho sento Pere Navarro, tant l’hòstia que t’han fotut, com l’ús execrable, mentider i electoralista que n’esteu fent tu i els quatre gats que quedeu al PSC.