Governarem la Catalunya independent

Aquest cap de setmana els catalans independentistes interessats en el futur polític de Catalunya, que no combreguem amb la redistribució bonista i discrecional dels nostres imposts, tenim l’obligació d’ajudar a fundar un nou partit que ens representi. Dissabte i diumenge estem cridats a col·laborar en la formulació ideològica del nou partit que ha de venir a substituir la CIU enderrocada des de fora per la realitat nacional i des de dins per la mala praxi i la corrupció.

M’agrada dir les coses pel seu nom, i des de la llibertat del no tenir el cul llogat voldria aportar una bona dosi d’arguments lliberals, racionals i democràtics que desafiïn el missatge correcte i suïcida del establishment polític català. I ho vull fer sense demanar permís i sense complexos, per molta por que encara faci estructurar un discurs al entorn d’unes conviccions, en comptes de fer-ho al aixopluc de les enquestes.

Resulta evident que el nou partit que sortirà del congrés d’aquest cap de setmana neix amb la intenció de governar Catalunya. Tanmateix resulta clar que sembla destinat a perdre les properes eleccions. Si acceptem aquest fet, el nou partit tindrà molt de guanyat. Per una banda no serà tant important pensar què en farem de tanta gent que vivia de la política, perquè no tindrem on posa’ls, i per altra banda ens donarà l’oportunitat de bastir el futur com una oportunitat de guanyar les següents eleccions lliures d’hipoteques històriques i de mitges tintes programàtiques. Quant més ex-novo podrem treballar, millor pel partit, i millor pel país.

A diferència de l’esquerra en general, jo no vull que tothom pensi com jo. De fet, la diversitat en les solucions programàtiques, en la forma de fer la diagnosi dels problemes reals de la gent, o en les prioritats de l’acció política son enriquidores i donen sang argumental i convicció als partits allà on hi ha democràcies madures. Si no hi ha discrepància interna no es pot estructurar un sistema de primàries sense que la militància t’agafi de bracet i et pregunti al sortir de l’acte de presentació de candidats: “així, a qui hem de votar?”, com passa ara a tots els partits nostrats.

A mi tant me fa que els meus companys de partit defensin l’escola concertada, per a mi és un error i una mentida pietosa de consum moral intern. No m’importa que hi hagi gent del partit que defensi el Corredor Mediterrani com una gran oportunitat, o el Barcelona World II, tinc arguments a favor i en contra, dubtes i conviccions sobre l’oportunitat d’ambdós projectes i estic disposat a debatre’ls. Fins i tot estic disposat a associar-me amb uns europeistes de caire gairebé religiós, que en virtut de revelacions místiques i unànimes segueixen apostant pel monstre zombi de Brussel·les, tant me fa. Tot això és tàctica, estratègia, posicionaments del partit al voltant de seqüències d’esdeveniments econòmics o polítics fora de l’obediència o el control d’un partit de centre-dreta d’un àmbit geogràfic reduït i perifèric. Segons el meu parer hi ha coses molt més importants que han de caracteritzar el nou partit.

DEIXAR CLAR QUE NO SOM COM EL PP 

La primera cosa que ha de garantir la formulació del nou partit es que no representem a Catalunya el que representa el PP a Espanya. D’entrada perquè no és cert, i de sortida perquè aquesta és la nostra raó de ser. Probablement l’única herència política rellevant que quedarà de Jordi Pujol es la superació de Companys per part del centre-dreta català. La superació de la guerra. La recuperació dels qui van quedar atrapats entre els falangistes i la CNT, entre el nacional-catolicisme i l’autogestió revolucionària. Pujol, a contracorrent, i amb la col·laboració del ADN nacionalista espanyol va empènyer exitosament les classes mitjanes i l’empresariat fora de les urpes de la UCD primer, i del PP després. Això ara està en risc, i cada cop que l’esquerra i els seus palmeros identifiquen CDC amb PP ho fan per tal que l’electorat acabi votant indistintament. El nou partit ha de tenir clar que aquesta és la primera batalla a guanyar.

DEFENSAR EL NOSTRE MODEL EMPRESARIAL

Els neo-convergents –per dir-ho d’alguna manera- no són igual que el PP per dues raons. La primera és evident: la adscripció nacional. Però aquest argument és atacat, amb grans aplaudiments per part de tota l’esquerra, fomentant la idea que CDC es va fer independentista per tal de salvar els mobles. Curiós argument, quan la realitat es que aquest moviment ha detonat la coalició amb Duran, ha representat la pèrdua de tota influència formal a Madrid, i hem hagut de posar el cap del President Mas sobre la taula per perseguir un full de ruta totalment oníric i impossible. Probablement l’electorat convergent comparteix interessos de classe amb l’electorat del PP, però no comparteix ni projecte nacional ni projecte econòmic. El PP representa el capitalisme d’estat on els favors i les coneixences són imprescindibles per viure sota el mantell protector de la concessió i el BOE. Un cop superada l’Espanyeta autonòmica del Júnior i Ferrovial, el nou partit ha d’apostar pel teixit emprenedor i empresarial català, que té interessos antagònics amb els Florentinos, l’IBEX 35 i els Ducs d’Alba. I quan dic antagònics dic antagònics. La representació política del centre-dreta català mai pot ser coincident amb el del centre-dreta espanyol, bàsicament perquè s’alimenten de sistemes productius i econòmics contraposats. Així que aquell que digui “Convergència és a Catalunya com el PP a Espanya” és, directament, l’enemic.

NEIXER NETS DE CORRUPTES

Tant se val que Pujol estigui condemnat al ostracisme. A la gent se li en fot si no hi ha res provat al voltant del 3%. Els electors, els mitjans, els opinadors, els adversaris polítics, tothom coincideix i coincidirà en que CDC és un partit tacat per les males praxis de finançament i amiguisme. D’aquí no hi ha qui se’n surti. Per molta raó que es vulgui tenir, per molt que repetim que majoritàriament els convergents eren bona gent. És una batalla perduda.

Superar això és impossible de fer si posem al capdavant les mateixes persones que van acompanyar Oriol Pujol quan va anar a declarar. Perquè o bé ho sabien i no van fer res, o bé van deixar que florissin negocis particulars davant dels seus nassos. Mireu, jo vull que els diputats del meu partit puguin mirar als ulls de l’Arrimadas quan els acusin de pertànyer a una organització corrupte, tot dient-li “faci el favor de no dir bestieses que això forma part del passat d’un altre partit i d’altra gent”, en comptes de començar a buscar circumloquis i de fer anar el ventilador del “i tu més”. Ja hi ha prou del “si remenem l’arbre cauran tots els nius” i del “si aixequem la catifa la pudor serà insuportable per a tothom”. La vergonya convergent, i ho sap tot Déu a Catalunya, no es tant el posar directament la mà a la caixa –que això ho van poder fer poquets-, sinó la vergonya de tot un plegat de càrrecs i de suplicants que miraven cap un altra banda en l’esperança que el seu silenci fos retribuït políticament com a pagament per la seva lleialtat. I qui no ho vulgui veure que es faci d’UDC i viurà en harmonia amb si mateix.

DESAFIAR L’ESQUERRA

Venen temps de xoc ideològic i una fase de centrifugació de vots i posicions. Estic convençut que majoritàriament els catalans volen passar pàgina de tanta correcció política, tant bonísme d’aparador, tanta bestiesa assembleària i tantes ganes de redistribuir el que no s’han guanyat pencant ni la Colau ni els germans Salellas.

El context actual que farà que l’esquerra guanyi les properes eleccions és fruit de la deixadesa moral i racional de la dreta espanyola –incloent-hi en Duran i companyia- que va ser incapaç d’aprofitar la bonança econòmica per modificar l’estructura econòmica espanyola, adobada per la desaforada despesa pública dels Zapateros i tripartits –que ningú ja no recorda- i rematada per la genuflexió davant la banca per part del PP per tal de socialitzar les seves pèrdues en comptes de tancar-la com hauria fet un liberal dels de debò. Com voleu que l’esquerra no guanyi les properes eleccions?

El nou partit ha de ser la línia de defensa contra la correcció política i demagògica dels qui pretenen aplicar-nos un altra cop el robatori organitzat d’aquells diners que la classe mitjana s’ha treballat els darrers trenta anys. Hem de contraposar-hi un model d’èxit que transformi la realitat destruint aquest model caduc d’economia tutelada per l’administració, a la recerca de la prosperitat engegant de nou els ascensors socials, i arrabassant les polítiques de redistribució de la misèria de les mans dels gurús del socialisme i la lluita contra la desigualtat a costa de endegar-ho tot a can Pistraus. En el món que imagino la CUP no tindria raó de ser perquè la gent podria gaudir de l’esforç del seu treball i tindria futur. No com ara.

Aquestes quatre coses si que per mi són irrenunciables cara al congrés d’aquest cap de setmana: perfil propi, model econòmic nostre, trencar amb la corrupció i plantar cara a l’esquerra. Si les fem totes, governarem la Catalunya independent, sens dubte.