Demà a la Diada no m'hi busqueu

Senyors, estic fins els collons de tots nosaltres, va dir Estanislau Figueras, President de la Primera República espanyola enviant-ho tot a dida. I aquí estic jo, servidor de vostès, havent d’anar a buscar la cita d’un català d’aquells federalistes i reformadors del zombi de l’altiplà, pobret ell i pobret jo.

Jo no se si al final serem independents o no. Apostaria que no. I apostaria que això acabarà malament entre nosaltres i que als funcionaris de Madrid només els caldrà venir a comprar quatre voluntats i enviar les seves clavegueres a fer neteja d’un altra generació de catalans incompetents políticament. Que la història ens hauria de servir per entendre el futur, i no hi ha manera.

Ahir ERC, encapçalats per “l’home que va fer callar Marhuenda”, va escenificar a Sant Boi la dicotomia dreta – esquerra, front-populisme versus burgesia insolidària i neo-liberal, la gent del carrer de bon cor contra els perversos burgesos del partit sense nom. Ahir ERC, els meus companys de viatge durant vint-i-sis anys, gent amb la qual vaig militar en moments de minoria aclaparadora, van decidir que preferien anar plegats amb el lerrouxisme que amb mi, i el meu nou partit, a establir un lligam místic amb el nacionalisme antifranquista que es va manifestar l’any 76 a Sant Boi. I jo no els ho perdonaré mai.

Si aneu a les entrades d’aquest bloc al voltant de les diades, o al voltant de la manifestació del juny del 2010, veureu d’on vinc. La transversalitat, el bon rollo, el som un sol poble, allò del que calia fer moure els partits, ERC inclosa en aquells temps, fins i tot la tebior aglutinadora amb la frontera comunista per l’esquerra i el franquisme sociològic de missa per la dreta. No serà que no ho he provat, no serà que no he fet renúncies, però haig de dir que jo estava equivocat i l’Aznar tenia raó amb allò de que ja ens barallaríem nosaltres sols.

Mireu. La revista Science defensa que la humanitat es divideix en termes de convencions socials i innovació, de gregarisme i d’esperit crític, seguidisme i revolta, en una proporció de 80% - 20%. Aquesta gent del 20% es la que aixeca el dit quan l’oficial de mala llet pregunta si hi ha preguntes, es la que acompanya al nen grassonet subjecte de bullying fins a casa per tal que no li fotin una cara de mans, el que sense ser obrer defensa al consell d’administració que caldria apujar els salaris a la fàbrica, el que sense ser de missa fa callar els que en fan befa de les padrines a la sortida de l’església. Un 20%, carn de patíbul. A mans de l’oficial ridiculitzat, del grassonet quan ja no ho és, dels obrers quan es revolten i no troben l’amo i els de missa per no anar-hi. Jo soc d’aquests, dels qui malgrat la saviesa i consells dels qui van passar la guerra m’hi embolico. No en te res d’heroic, diu la revista Science que és una predisposició genètica.

La gràcia d’aquest 20% anti-sistemes, es que són els qui acaben fent que el sistema muti per adaptar-se a la nova realitat, quan els gregaris comencen a fer preguntes compromeses, i després d’haver afusellat al dissident, es clar. A la fi triomfen perquè han fet canviar la realitat.

Per això és possible que Catalunya sigui independent mercès a una carambola provinent de la crisi al Nord d’Àfrica, el Brèxit, la reforma i crisi de la UE, o el conflicte de sobiranies europees i mundials. Hi haurà hagut el caldo de cultiu treballat al carrer i a tot arreu, ara si per crítics i gregaris, que ens obri la porta a la llibertat nacional. La feina feta ni fa mal ni és mai sobrera.

Jo no deixaré pas de ser independentista i de fer el que calgui per tal de ser lliures i normals, com ho són la resta de nacions del món, tanmateix no tingui clar si ens ho mereixem. Però demà a la Diada no m’hi busqueu que no hi seré. Les coses tenen un límit, i si la dignitat com a poble va ser el límit que va provocar la manifestació del 10 de juny del 2010, la dignitat com a independentista essencialista i liberal de servidor de vostès m’impedeix compartir pancarta, carrer, i happening de gomets amb els qui em voldran afusellar físicament, ideològica o política així que tinguin oportunitat. Inclosos els comunistes, i el nen grassonet que s’ho mirarà sense fer res, per tal de ser acceptat. Com va fer ahir.