El 2018, seguim

Obriu els mòbils i reviseu fotos i vídeos dels dies 20 de setembre, 1 d’octubre i 3 d’octubre. Allò va passar. Vàrem posar Espanya cap per avall i per tal de aturar la nostra insurrecció van haver d’enviar els antidisturbis, la Guàrdia Civil, i ajuntar PP, PSOE i Ciutadans per aplicar el 155. En un altre temps, hi haurien hagut morts, execucions públiques, violacions exili i presó. Aquest cop només exili i presó, però la veritable naturalesa del que és i representa l’enemic no ha canviat.

Ara la maquinària que ens dibuixa la realitat, la d’allà i la d’aquí, ens dirà que cal passar pàgina, que l’any 2017 va ser un “annus horribilis” pels catalans i que cal trobar vies d’entesa, la clenxa al mig entre els patriotes i els colons. Voldran que oblidem, que abandonem les “quimeres” que deia el putero emèrit. I uns pebrots que oblidarem!

Com oblidar els cants al carrer que reclamàrem nostre? La gent gran plorant quan votava? Les tietes defensant les urnes? Els CDRs ocupant vies de tren i tallant carreteres? Recordeu quan van arribar les urnes al vostre col·legi electoral? No ho oblideu mai de la vida, perquè Espanya no ho oblidarà, que d’aquells silencis protectors, d’aquella comunió de juramentats, d’aqull poble que els cantava “on estan les paperetes?” ha vingut la seva ràbia, la seva frustració, el seu odi i els seus “a por ellos”. Oblidar-ho? Mai de la vida.

El 2017 ens ha deixat el record d’un poble insurgent, dels treballadors de la Caixa cridant consignes de la CUP, i els cupàires cantant el Virolai amb llàgrimes els ulls, que hom pot ser antisistema però també va anar al cau de petit, no fotem!

Tanco l’any amb  la sensació de formar part d’un poble collonut, capaç de tot malgrat els seus partits i tenir els vents en contra. Ara sabem que no hi ha miracles, ni unicorns roses, ni democràcia a la UE, ni solidaritat internacional, i que allò del James Stewart a Mister Smith goes to Washington que ens explicava Frank Capra només era una pel·lícula per les tardes de diumenge.

Tanmateix, sempre m’havia sentit a dir que els catalans havíem mort esclafats demogràficament, que hi havia una majoria silenciosa vivint a Catalunya que no ens reconeixia com a Nació amb tots els ets i uts. És veritat, però no son majoria ni de bon tros, són un de cada quatre electors, una relació de 1 a 3 a favor nostra. Qüestió de temps que en serem més que ells, si no ens arronsem i seguim endavant sense rendir-nos. Perquè la cosa va d’això, ens volen mesells, tous i a casa. Ens diran que hem perdut bous i esquelles pel camí de la disbauxa, quan en realitat hem viscut victòries èpiques, només malversades per les pors i la cotilla de correcció política que empresona més que Estremera.

Jo no sé vosaltres, però enceto el 2018 amb les ànsies i les ganes de llibertat intactes. Més convençut encara de que els catalans ho podem tot. Obriu els mòbils i mireu-vos derrotant l’enemic, i poseu-vos dempeus un altre cop. El 2018, seguim.

La fugida dels 600 empresaris

Fa quinze dies els catalans, desafiant els cops de porra, varem votar a favor de la independència de Catalunya. Contra tot i tothom. Entre els pitjors enemics hi trobem la por. Tot i haver superat la por a les porres, ara els mitjans nostrats –hi podeu incloure l’Ara i RAC1, que té pebrots-, han endegat la segona campanya de la por: la que afecta a la viabilitat econòmica de la República Catalana i la caiguda del PIB. Provaré de contrarestar aquesta campanya miserable amb unes quantes dades i una mica de seny, malgrat no ho estigui fent el Conseller d’Empresa Santi Vila, que és qui hauria d’estar desactivant aquesta brama, si tingués un mínim de coneixement del món empresarial –i una miqueta de vergonya nacional val a dir-.

Hi ha una campanya a premsa, ràdio i televisió, segons la qual els catalans en la nostra inconsciència independentista estem enfonsant l’economia i el PIB del país. Oi que si? Doncs deixeu-me donar-vos uns poquets de números.

Les empreses que han deslocalitzat la seu, ho fan per tres raons:

1.- Són entitats financeres que només poden fer front al negoci disposant d’accés als fons del BCE. Cas de La Caixa, per exemple.

2.- Els cal seguretat jurídica per tal de pagar beneficis als seus socis estrangers –i hi incloc els espanyols en aquest capítol- davant de possibles discrepàncies legislatives i d’acords de no doble tributació amb països tercers. Cas de les empreses del IBEX amb capital internacional.

3.- Per motius estrictament ideològics. Per exemple el Grupo Planeta o Freixenet. I d’aquests no en penso parlar, que m’entra l’acidesa.

Heu pogut escoltar bestieses de l’alçada d’un campanar, emeses per periodistes i tertulians que en sa vida han muntat un negoci seriós, conforme Catalunya ha perdut un percentatge del PIB espectacular en dues setmanes donada la fugida de tantes i tantes empreses. I es queden tant pantxos, perquè és el que els han dit que diguin, com sempre.

Mireu, els profetes del desastre diuen que Catalunya ha perdut la seu del 600 empreses en un parell de setmanes. La riuada d’empresaris que fugen a posar la seu dels seus negocis a la terra de la lleganya és de proporcions apocalíptiques! 600 empreses de un total de 22.000 Societats Anònimes i 220.000 de limitades amb seu a Catalunya. I no hi afegeixo les multinacionals amb delegació al Principat. 600 empreses són el 0,0025% de les empreses catalanes. Ho heu llegit bé! 0,0025%.

Direu que són les més importants i que donen més feina i que sé jo què més! Tampoc. De les empreses del IBEX menys de 10 tenien seu a Catalunya, i entre totes les 35 generen al voltant del 22% del PIB català. Entre totes! I donada la circumstància que les empreses que han fotut el camp mantenen l’activitat principal i productiva a Catalunya, el impacte de la seva fugida afecta només al pagament de el impost de societats, sobre beneficis –cosa que abans tampoc passava per la hisenda catalana, tot sia dit-. No afecten ni a l’activitat industrial, ni als IVAs ni als serveis, ni a la subcontractació de persones i proveïdors. Ni tant sol afecten als llocs de treball i els seus IRPFs associats.

Per tal que us feu una idea, les empreses del IBEX “donen” feina a un 8% dels catalans amb nòmina. El 92% restant els dona l’economia productiva i de serveis real. Us feu una idea?

A veure, no exagerem. Que marxin no és una bona notícia. Però tampoc ho és quan una gran empresa, o una start up, és comprada per un fons d’inversió estranger, encara que ens entestem a vendre’ns-ho com a la bona notícia de la “inversió estrangera”. Que no ho veieu? Els beneficis van a la butxaca de senyors i hisendes estrangeres. I què? Que cal internacionalitzar-se i que el món és econòmicament global ja ho sabíem, o no?

Les empreses que marxen, les que han manat a Foment fins fa una setmana, ho fan perquè després d’entortolligar-se amb els partits polítics catalans –del PP als Comuns passant per C’s, CIUs, Pesecés i ERCs, que només se’n salva la CUP- i alts funcionaris del règim autonòmic, ara es troben que no pinten res en el nou repartiment de poder polític i econòmic. Que si aposten pels independentistes perdran l’ascendent a la Llotja del Bernabeu, i com a bons hereus del Jaume Canivell, això “no s’ho poden pirmitir”. La seva aposta és que Catalunya s’agenolli per tal que ells no perdin les inversions en favors, diners i corrupcions, fetes els passats 40 anys de règim del 78. La bèstia es defensa.

I jo us dic: quina gran notícia! Quina gran oportunitat empresarial el poder reconquerir Foment per part de l’empresariat català, traient-lo de les mans dels executius que fins ara n’han fet un club com l’Ecuestre. Vosaltres us penseu que Catalunya, amb la seva preparació acadèmica, la seva posició logística, el seu port, la seva capacitat d’exportació industrial, i les seves incerteses de finançament futur no resulta un bombó més que sexy per lobbys i companyies d’arreu del món? Que us penseu que no hi haurà empreses, bancs i emprenedors disposats a invertir-hi sense la competència d’una crosta local asseguda en la teranyina dels favors històrics? No em feu riure!

Així doncs, tranquil·litat i confiança en l’economia catalana. Només em sap greu que el discurs us l’hagi de fer jo, pobre de mi, que sóc un pelacanyes. Trobo a faltar que aquest discurs us el fes el govern i els partits que empenyen l’alliberament nacional. No se perquè no el fan, potser la teranyina no els deixa –sembla clar en algun cas particular-, o potser hi ha massa poc polític amb experiència real en el món de l’empresa, però això ja són figues d’un altre paner.

No hi ha Independència low cost

Passades 48 hores parlo:

Quan diuen que cal una majoria àmplia per tal d'endegar una independència, sense acord de la metropoli, parlen del que va passar les hores anteriors a la compareixença del President Puigdemont.
No tinc cap dubte sobre el compromís del nostre govern, col·lectivament i individual. Però, fa dos dies van cometre un error de catalanor: "el fer-se el simpàtic" a Madrid ha sigut substituit per el "fer-se el simpàtic" internacionalment. És aquesta manera de fer que tenint raó es guanya, la merda de la pedagogia que farà canviar visions i voluntats. No funciona. Els estadistes, o els paisos que tenen costum d'exercir la seva sobirania no van pel món dient "una gràcia de caritat per un poble que té raó", sinó que fan el que han de fer i afronten les conseqüències.
Torno al començament, la nostra majoria és incontestable, 60-40 (pel broc gros), però és justeta per lluitar contra els costos de transició que comportarà una independència traumàtica. I no parlo dels morts, parlo de l'economia.
Els darrers 7 anys hem posat el focus en les millores econòmiques de la independència. De fet, podem escriure'n una tesi doctoral i tenim raó. Però hem obviat el daltabaix dels costos de transició, la fuga d'empreses, la inestabilitat jurídica, i demés conseqüències: i a la que les hi hem vist la orella una part de l'independentisme més "reactiu i economicista" que té forts lligams amb l'elit financera i econòmica s'ho ha fet a sobre.
El canvi que suposa la independència no acordada afectarà totalment el repartiment del poder econòmic a Catalunya, i la crosta nostrada es defensa. No podia ser d'una altra manera.
Si sumem la pressió de sectors independentistes que li han dit a Puigdemont allò del "així no!", a la innocència internacional nostrada que confón tenir raó i l'opinió pública a favor, amb tenir un compromís ferm dels governs a enfrontar-se a España perquè és "moralment correcte", van provocar aquesta mena de declaració no declarada de independència.
Què hem de fer?
Aguantar i seguir mobilitzats, i entendre que amb Espanya de cul no hi haurà independència "low cost", i que només ens faran cas i ens en sortirem -Oh! paradoxa!- si ens fotem l'economia enlaire, perquè és l'única cosa que va fer que Donald Tusk parlés de nosaltres: l'enfonsament dels mercats i la compra massiva del BCE de deute espanyola per refredar la prima de risc. Si volem ser independents hem d'actuar sense dubtar ni un moment i provocar una crisi que arrossegui Espanya i Europa a la mesa de negociacions.
Quatre cops de porra faran titulars i dues llagrimetes, però no ens faran independents. Si volem la llibertat haurem d'acceptar inestabilitat i menjar arrós blanc un parell d'anys. Un 60% de la població és prou per aquest combat? Ja és indiferent,per desestabilitzar l'economia hi ha prou amb un 20% de gent compromesa. Però això ja ho veurem, que són figues d'un altre paner.
Ni un pas enrera i sobretot unitat, unitat, i unitat.

Fins que no exercim la nostra sobirania

Diu Maquiavel a El Príncep que quan s’ocupa una província amb institucions pròpies, el millor que es pot fer és triar uns notables locals per tal d’aplicar el teu poder indirectament des de les seves tradicions. Suposo que us sona, oi? Doncs això, que els despatxos dels notables nostrats han tocat a Sometent i ara bramen pel pacte urgent i el bon rollo amb Espanya.

Evidentment, des l’altra banda ara tot seran os queremos, “parlem” y “busquemos soluciones”. Veurem iniciatives, fins i tot benintencionades, que clamin per un nou pacte constitucional, una major comprensió pel “fet diferencial”, o fins i tot un reconeixement formal i constitucional de la nostra condició de nació. Totes aquestes bones maneres i idees no apareixen del no res, són producte de la por de veure que els catalans anem a per totes. No són conversions massives al plurinacionalisme, senzillament el poder ha obert l’aixeta dels bons sentiments dels espanyols normals per tal que estovem la nostra determinació.

Portem un parell de dies veient als mitjans espanyols parlant de entendimiento y soluciones en comptes de dir-nos el nom del porc i parlar de órdago, i abducción. Aquest canvi no se l’ha guanyat la noia aquesta del Col·legi d’Advocats, l’Eugènia Gay, sinó la fermesa dels nostres iaios aguantant a les enormes cues l’1O amb el perill imminent que les forces d’ocupació els tornessin a humiliar a cop de garrot.

Si us plau, els mitjans catalans ventant la proposta de la filla d’Eugeni Gay, l’antic membre català del Tribunal Constitucional que es va posicionar en contra els seus compatriotes amb excuses de mal pagador. Una degana que a les eleccions del mes de maig passat deia: "el Col·legi ha de quedar al marge del debat polític, perquè no forma part de les funcions estatuàries de la junta de govern posicionar-se a favor d’alguna ideologia política o altra". En voleu més proves?

La cosa ve de lluny. El President Wilson dels Estats Units, seguint la seva política d’autodeterminació dels pobles a Europa, es va interessar pel cas català. Cambó, en comptes d’agafar l’oportunitat va començar a divagar sobre retrets i autonomies. I Wilson el va enviar a dida. Som al mateix lloc cent anys després.

Diumenge els catalans ens varem guanyar el dret a declarar la independència i a que el món n’acceptés les conseqüències. Tots els mails, whatsups i trucades que he rebut dels meus amics estrangers em pregunten “quan” la declararem, no “si” la declararem. Els països que ens veurien amb simpatia no poden dir res fins que no exercim la nostra sobirania. Espanya no ens acceptarà com un igual amb el qual per parlar hagi de requerir de mediació, fins que no exercim la nostra sobirania. La millor arma de pressió que tenim davant Europa, la prima de risc espanyola, no petarà del tot, fins que no exercim la nostra sobirania. Les amenaces del sistema extractiu no s’aturaran, fins que no exercim la nostra sobirania. Els nostres representants polítics i la gent anònima que ha burlat al CNI, i ha fet possible que votéssim l’u d’octubre, no estaran segurs fins que no exercim la nostra sobirania. I si teniu por a que els espanyols ens peguin mentre estem desarmats, sapigueu que la repressió la seguirà jutjant la justícia espanyola en comptes de la internacional, fins que no exercim la nostra sobirania.

Dilluns, el Parlament de Catalunya ha de fer el solemne acte final de tot aquest esforç col·lectiu que hem fet els catalans; i a despit dels despatxos que ara ens volen robar la dignitat nacional, acotant el cap a canvi del que ja és nostre, declarar la independència de Catalunya. 

La por

M’agradaria abraçar-vos a tots. Sento un orgull de país que mai no havia sentit abans. El que varem viure aquest diumenge ja ens ha fet lliures, ja no hi ha volta enrere, passi el que passi.

No us vull fer un recull d’emocions. Tots i cadascun de vosaltres segur que teniu la vostra pròpia experiència del que varem protagonitzar davant de tot el món. Perquè això és el que va passar, los catalanes hacen cosas, entre elles aguantar i empassar-nos la por que tots sentíem mentre cridàvem que no en teníem.

Tots varem passar-ne de por. És la condició prèvia sine qua non dels actes de valentia. Ho sap tot bon combatent. Ho va aprendre Henry Fleming, el protagonista de The red badge of courage, i ho sabia tota la Easy Company de Band of brothers al complert. Sense por només hi ha temeritat, el valor ve de la superació del que ens espanta.

A quarts de sis del matí encara no havia passat res de greu. La gent baixàvem decidits cap els col·legis a “defensar-los”, però el 90% dels que hi anàvem, o no sabíem o no recordàvem el que això significava. Perquè havíem perdut el record de la por. De la por de debò, no del joc d’ombres xineses dels “tancs per la Diagonal” que tant de gust tenen a recordar-nos de tant en tant els tebis, els botiflers i la Vanguardia.

La por a que et trenquin la cara o un braç? No. No és aquesta només. La por a que un nano o una persona gran prengui mal. Per això, a primera hora, quan els col·legis van poder obrir, quan les urnes ja eren preparades i centenars de catalans ens amuntegàvem davant les seves portes varem fer pas i entre aplaudiments els nostres pares i avis van exercir el seu vot amb enorme dignitat. Probablement eren els qui menys por tenien, perquè eren els qui més entenien el que significaria la nostra derrota.

Varem fer el passadís als nostres avis perquè teníem por que els peguessin, que els humiliessin, de fet teníem por que els tornessin a humiliar. I ens varem quedar a defensar els col·legis, entre altres moltes coses, per defensar aquets vots fets des de la història i la dificultat de bastons i cadires de rodes. Només faltaria!

Als col·legis hi havia rumors de que “venien”. I ningú marxava. Ningú. La gent trucava a casa i feia baixar la resta de la família, als amics, als veïns. I cada cop s’afegia més gent que tenia por, però que volia guanyar un país, o que volia deixar clar que eren persones lliures. Perquè recuperar la llibertat i la dignitat personal es fa així, al carrer, no esperant que des dels despatxos dels polítics facin una declaració conforme ho ets de lliure i digne. Què s’han pensat els qui demanen diàleg de partits i pactes d’elits? La llibertat individual és un dret natural que ens empara a cadascun de nosaltres, no quelcom que ens atorga un polític espanyol.

Que no ho veieu? Que no ho ensumeu? Ja som lliures. Ja hem conquerit la llibertat. Només queden les formalitats oficials. Fins i tot si ens reprimeixen, si ens tanquen partits, líders, mitjans de comunicació, nosaltres ja hem marxat de la gàbia. Trigarem una setmana, dos mesos, o tres anys, però mai, mai, mai, mai ens podran robar aquest diumenge. El dia que varem conèixer la por, i la varem vèncer.

Gent de pau

Deia el meu germà gran, ja fa molt de temps, que ell encapçalava la primera generació familiar que no havia patit una guerra. I és veritat. Repassem plegats les dades: 1936 – 39 la Guerra Civil; 1920 – 1926 la Guerra del Rif; 1895 – 1898 Independència de Cuba; 1878 – 1880 la Guerra xica de Cuba; 1872 – 1876 la darrera carlinada; 1868 – 78 la Guerra de Cuba; 1859 – 1860 la Guerra d’Àfrica; 1846 – 1849 Guerra dels matiners; 1833 – 1840 La Guerra Carlista; 1827 Guerra dels malcontents; 1808 – 1814 Guerra del francès; 1793 – 1795 Guerra gran; 1713 – 1714 la Guerra dels Catalans; 1705 – 1713 Guerra de successió espanyola; 1688 – 1697 Guerra dels nou anys; 1642 – 1652 Guerra dels segadors. I paro.

Des de l’assassinat de Pau Claris després de la darrera victòria militar catalana, entre les guerres provocades des de Madrid o Paris, cada pocs anys la població catalana ha estat delmada, espoliada, envaïda, reprimida, afusellada, ridiculitzada, exiliada i silenciada. I en aquestes que va arribar la mort del dictador al llit, per a vergonya de tots aquests que s’omplen la boca de lluita antifranquista. I la por a un altre conflicte, la por als tancs entrant per la Diagonal, la por i el no t’hi emboliquis, van propiciar l’esdeveniment de la Constitució del 78.

Una Constitució redactada per diputats que mai ningú ens va dir que ho serien d’unes Corts Constituents. Unes eleccions on podies votar al partit maoista o comunista, a Falange, als franquistes o als carlins, amb un únic partit expressament prohibit: Esquerra Republicana de Catalunya. El partit de gent d’ordre i classes mitjanes català que va cometre el pecat de fer-li la guerra al feixisme, en comptes d’exiliar-se i ajudar a guanyar “la Cruzada” de Franco. Unes votacions que van ser organitzades des dels despatxos dels falangistes que ocupaven els governs civils i tutelades per l’exèrcit que havia guanyat la guerra. Jo hi era, i l’esquerra equidistant que avui reclama garanties al govern democràtic de la Generalitat, va callar aleshores tant que piula avui.

Això del 78 no funcionava, ja ho veiem. Que si el cafè para todos, que si el català està prohibit als nostres diputats a les Corts espanyoles, que si el valencià no és català i que a ses Illes es parlen tres idiomes diferents, que si la centralització de la Borsa a Madrid, que si les autopistes de peatge aquí i de franc allà, que si l’AVE primer a Sevilla que a França. Ja ho veiem que no funcionava. Però la por que prové del primer paràgraf d’aquest post feia que els catalans anéssim tirant i fent-nos l’orni, mentre ens deien polacos, aldeanos, provincianos, avaros, i ens repetien condescendents “eres buen tío, no pareces catalán, y ¿qué pone en tu DNI? Je je je”

Tota aquesta renúncia nacional atiava estupideses com l’orgull pel bilingüisme, quan era l’ou de la serp de les més rastreres polítiques suprematistes que fan que un equatorià tingui avui més drets lingüístics a Catalunya, que un catalanoparlant. La exaltació del Barça com a símbol nacional, mentre destruïa tot el ric teixit esportiu català al seu pas. I tot per a comparar-nos amb el Real Madrid, guanyant una lliga cada deu anys. L’estar orgullosos de la Editorial Planeta, perquè tenia seu a Barcelona, malgrat haver estat construïda com tothom sap que va ser construïda després de la guerra. I mil excuses més. Els catalans s’ho empassaven tot, fins i tot allò de la “mayor etapa de autogobierno, paz y prosperidad”, que no és altra cosa que “pórtate bien o volveré a castigarte que sabes de lo que soy capaz”. I va venir l’estatut del 2006, les firmes del PP, el Tribunal Constitucional, i els catalans que havien mirat cap a una altra banda van descobrir que tot era una gran presa de pèl. La confiança de l’altre costa molt de guanyar-la, i es pot perdre en un segon. Els mateixos catalans que n’havien fet al règim del 78 la van perdre l’any 2010. Per això no hi ha volta enrere.

Ahir al Parlament de Catalunya el diputat del PP Alejandro Fernàndez, aquell que parla amb figures retòriques llegides a novel·letes de l’Arturo Pérez Reverte com “hasta que se congele el infierno”, va dir directament als diputats de la majoria que malgrat considerar-los fins i tot amics, ell no hi podria fer-hi res i que la resposta espanyola serà implacable. Sempre ho ha estat.

Els catalans teníem por del primer paràgraf perquè cada cop que hem perdut els espanyols han anat primer pels nostres líders –Companys és el paradigma-, després pels nostres partits –ERC n’és l’exemple- i després pel poble i la llengua tal i com vaticinen i suggereixen sense cap mena de vergonya avui els diaris espanyols: “la culpa és de la imposición del catalán y de la tergiversación de la historia”. Si perdem el pols de l’1 d’octubre no tindran compassió ni faran presoners, imposaran un nou Decret de Nova Planta amb les seves excuses colonials de sempre, i aquest cop sense que nosaltres haguem disparat un sol tret. Potser la generació meva i de mon germà no viurem una guerra convencional, però en podem viure les conseqüències d’una derrota si no guanyem.

Ara digueu-me que no anireu a la manifestació el dia 11 de setembre. I ara mireu-me als ulls i penseu si som o no gent de pau.

Millor Emmanuel Kant que Steve Jobs

Poseu-vos a la meva pell de responsable de marketing d’una empresa globalitzada. Format en un món analògic i fill intel·lectual de lectures humanístiques. Supero els cinquanta anys, i sóc al zenit professional. Les he vist de tots colors. He vist néixer el fax i enterrar el tèlex, sorgir Internet i el correu electrònic matant cartes manuscrites, postals, missatgeria i fax, brotar el Photoshop i desaparèixer els fotolits, l’ascens del Word i la mort del Letraset, decaure els anuncis en premsa i revistes i patir la invasió de les xarxes socials en els processos relacionals amb el consumidor.

De fet, no he estat un espectador, he estat protagonista i col·laborador necessari. Vaig ser el primer a tenir ordinador a casa i a fer-lo servir amb un mòdem. Em vaig creure allò de l’oficina sense papers, i que Skype em deslliuraria d’anar a fires, reunions i dinars d’empresa. He constatat que no, que segueix vigent la norma per la qual “si vols garantir un contracte fes que l’altra part et visiti al despatx i conquereix-lo via empatia personal”.

Doncs em resulta impossible contractar gent de marketing amb formació humanista. Persones que sàpiguen el perquè algú et compra un producte o es creurà la teva promesa de compra. 

Hi ha un buit enorme entre el jovent que surt de les facultats o les escoles de negocis, se'n diu lectures adequades, escoltar la gent i entendre les persones.
Cada dia que passa trobo més peticionaris de feina de marketing que només saben de big-data, de noves tecnologies, de nous programes i entorns virtuals. Nanos i nenes que conèixen el modus operandi de FB o Google, però que mai disposaran dels pressuposts de marketing d'aquestes companyies. Joves enganyats per un relat tecnològic que els inhabilita la resta d'eines per vendre i fidelitzar consumidors.

Si clavo un cop de peu a terra m'entraran per la porta del despatx 17 joves extraordinàriament formats, i penosament preparats per la vida real dins una companyia que facturi menys de 100M de dólars.

Els que pugen saben la història dels èxits tecnològics dels darrers 20 anys, però són incapaços de generar una punyetera acció de marketing per tal de monetaritzar la inversió d'un stand en una fira oberta al públic, no estan preparats per fer un text coherent que reforci el teu posicionament dins d'entorns cada cop més competitius, negats per oferir alternatives més enllà del canvi tecnològic per se. No han llegit res. No coneixen la gent. Ni els gustos fora del que digui Disney o Tweeter. Analfabets emocionals, panxes contentes farcides a cop de discurs del TED sentit d'orelles.

Els amants del relat oficial, ara, ja em podeu portar la contrària, però la juventut està sobrevalorada. I la tecnologia encara més. Entenc que als 60 escoltar als joves era necessari, eren lliures del pes de la guerra. Però ara? Sense ànims de generalitzar, afirmo que es fotran una galeta èpica si no es posen les piles i deixen de creure en els mirallets de colors que els ensenyen els falsos profetes.
Per vendre i crèixer, millor haver llegit Emmanuel Kant que a Steve Jobs.

Referents culturals? Doncs els meus

Envoltat d’intel·lectuals fanàtics de la Viquipèdia, de tertulians proferidors de consignes i de lectors del que se’ls diu que han de llegir, em declaro incapaç de seguir el ritme de banalitat imperant. Claudico. Em rendeixo. Buscaré refugi en els meus referents culturals, tant o més importants que els escriptors i filòsofs que tothom cita després d’haver vist un meme fals al FaceBook.

Trobaré consol en la versatilitat immensa d’en Vlada Chvátil, la diàfana claredat de Randall C. Reed, les abruptes contextuaitzacions d’en Francesco Nepitello i en Marco Maggi, l’exhaustiu detall de Don Greenwood i els balls de les asimetries de Jason Matthews. Ja podeu enfonsar-vos en les penes d’escriptors novaiorquesos, que el món és meu.

Amaniré els caps de setmana honorant la manipulació de la història de l’Australian Design Group, mentre me’n foto de les lectores de Murakami. I robaré temps als déus per tal de venerar l’obra completa del Mark Herman, un demiürg entre colossos que sempre brilla i mai em falla.

Jacques Zeimet i Stefan KloB em parlaran de tant en tant, quan decaigui el interès dels qui em visitin. I retornaré disciplinat a l’adorable Klaus Teuber, a l’implacable Doktor Knitzia, a l’elegància i la pulcritud del millor Klaus-Jürgen Wrede posant-hi un toc, ara si ara no, de les exactituds mil·limetrades del Phil Walker-Harding.

Ja podeu badar entre adjectius de Josep Pla, que jo em deixaré arrastrar per la voluptuositat d’un Toni Serradesanferm. Observeu el vol de la cadernera i pareu l’orella a les misèries humanes de la Rodoreda, que jo estaré esclafant aliances amb Ivan Prat, estimant-me en Pere Pau Listosella o l’Oriol Comas, i gaudint de l’eficiència del Josep Maria Allué, del Viktor Batista o en Daniel Gómez. Què carai! Què us heu pensat colla de tietes i de covards!? Calleu o us deixaré en mans de les tropes del Toñoko Catalán!

Em dieu Zweig, em crideu Benjamin! Levi! Borges! Garcia Màrquez! I us contesto Partlett! Randolf! Colovini! Rienek! Què us heu pensat?! No heu entès que en Richard Gardfield ja ho va deixar tot dit i fet? Que en Matt Leacock ho va deixar tot clar i ben repartit per a tothom? I que en Friedemann Friese no us esclafa perquè té altra cosa que fer?

Si mai no heu viatjat de la mà del mestre i pare espiritual de dues generacions de persones lliures, d’en Gary Gigax. Si no heu viscut la màgia vertadera amb Ed Greenwood, cavalcat lliures a la Britannia de Greg Stafford o embogit per culpa de Sandy Petersen... com voleu que em prengui seriosament les mandangues que m’expliqueu sobre en Vargas Llosa, Yeats, Mahfouz, o Saramago? Qui us heu cregut que sou? El que sou és una colla d’Illetrats! De carallots! Uns imps de nivell zero! Uns meeples de plàstic! Uns tristos daus de tafur! Penoses errates de primera edició.

La Nova Dreta Catalana

Doncs resulta que hi ha un periodista llicenciat a la UAB, que això de fer periodisme a la UAB sembla com si fos qui sap què, que ha fet un article per espantar les tietes de Gràcia, els treballadors d’ONGs, i resta de classes populars, alarmadíssim per l’aparició de la Nova Dreta Catalana. I vaig jo i em poso a trempar com una guilla! Som vius!

La tesi de l’article es que l’independentisme legítim és el d’esquerres perquè ells són bones persones i tenen raó, però que ha aparegut del no res una dreta independentista de tall Trumpià, execrable, perillosa, racista, xenòfoba, militarista, nacionalista i excloent, que cal exterminar –per ara, espero, que només dialècticament-.

En Roger Palà, ex-redactor en cap de la subvencionadíssima revista Enderrock –i no ho dic jo, ho diuen els de Mondo Sonoro- ha decidit que mentre el centredreta estava controlat per la burundanga de la correcció política pujolista, tot anava bé. Si el catalanisme d’ordre seguia votant el podrit Titànic convergent, les hosts de l’esquerra solidària i transformadora anirien apropiant-se del relat nacional fins a la victòria final de l’Exèrcit de Salvació moral, que tot ho sap i tot ho prohibeix, si no s’ajusta a la correcció del dogma kumbaià.

Trobar que al Fossar de les Moreres no és lloc per fer-hi performances de classe de Plàstica d’escola pija, no vol dir que jo sigui com la Marine Le Pen. Vol dir que totes les nacions respecten als seus herois morts i no munten astracanades al capdamunt de les seves tombes. O es que no vas entendre Poltergeist, Roger? Jo no vull que es faci carnaval i befa sobre els morts del 1714, igual que a qualsevol ciutadà de Bergerac no li agradaria que abillessin de prostituta l’estàtua al soldat desconegut de la Place de la Ville. No sé si m’entens.

Jo que hi era quan els independentistes érem quatre gats, mai no vaig demanar el carnet ideològic a ningú, i aquest bloc n’és testimoni. No ens ho podíem permetre això que ara que bufa el vent de popa està fent en Palà i tota la seva patuleia de sacerdots esquerranosos. No ho podíem fer perquè la dreta nacional votava la burundanga del 3% i l’esquerra aquesta que ell representa feia articles sobre Sau i Els Pets a compte dels meus imposts, o apostava pel federalisme asimètric del cap de trons del Maragall, en comptes d’estar a la trinxera de la dignitat nacional.

En Palà te raó en que la dreta catalana, la nacional, no la del Ecuestre i el Pont Aeri, ha dit que ja no combrega amb la transversalitat del tapem-nos mútuament el cul dels polítics professionals convergents. Una crosta de col·locats que insisteix a dir bestieses com “els catalans i les catalanes”, “el castellà és un patrimoni de la Nació catalana” i “Companys va ser un gran President”. I què? Quin problema hi ha Roger? Que no tenim dret a formular solucions d’estat fora del que a tu t’agradaria?

Això d’haver de sentir-me a dir que ser de dretes, trobar que la Colau –i poso l’article “la” perquè en català és obligat- és un desastre per Barcelona, pensar que les ONGs són un cau de ganduls que viuen a expenses del sentiment de culpa més xaró i catòlic, tenir la certesa intel·lectual que el feminisme teatral de l’esquerra fa mal a la igualtat de la dona, o que eventualment els cèntims dels rics s’acaben i l’esquerra ja no te com finançar la compra vots, em desqualifica per lluitar per l’alliberament nacional em treu de polleguera. No se si es nota.

La dreta nacional catalana fa temps que provem de bastir un discurs fora de la xacra del Pujol i els seus sequaços, dels còmplices per pensament obra u omissió del robatori del 3%. L’article del Palà ens envia al infern del populisme per obra i gràcia de la correcció política, des del infantilisme de l’escola del gomet i la solidaritat covarda del “a mi no em peguis que porto ulleres”. Ens posa al nivell de Trump o Le Pen, igual que feien fa poques setmanes els cabestros del PP en el seu congrés. Una pinça diabòlica entre l’esquerra catalana i l’espanyolisme més caspós, segons la qual no es pot ser independentista i de dretes.

Enfortint aquest missatge, articles com els del llicenciat Palà allunyen Catalunya del seu alliberament. Tot sia per constatar que l’esquerra nostrada és hereva de la lluita antifranquista, que si algú no se’n recorda és aquella que culmina amb la mort del general al llit. D’aquella derrota hauríem d’haver aprés que cal arraconar els debats ideològics si volem enderrockar l’autonomisme i guanyar la llibertat, i això cal fer-ho plegats, sense bons i dolents, funcionant com un sol poble, que resulta que molts d’aquests de la temuda Nova Dreta Catalana ja lluitàvem per la independència quan la meitat dels que avui aplaudeixen l’article del Palà votaven la Carme Chacón.

Dels acudits sobre Carrero Blanco

Jo estava a classe i em van venir a buscar els pares a l'escola. La meva mare va buidar les existències d'oli i d'arròs del colmado de sota casa (que a l'Eixample hi havia colmados l'any 74). ETA havia matat l'hereu de Franco, l'Almirall Carrero Blanco, i els qui havien passat penúria i gana durant la guerra es van espantar, molt.

Aquell atemptat va canviar la història d'Espanya, no només perquè Torcuato Fernández Miranda va poder configurar la transició Juancarlista sense un líder incontestable del bunker, sinó perqué la societat de sobte va perdre aquesta "por" que havia fet que els meus pares em vinguéssin a buscar a l'escola. I la por es va morir en forma d'acudits irrespetuosos, lacerants, cruels, envers l'atemptat a Carrero.

Tothom explicava els acudits, "un socavón de más y un socabrón de menos", "Juan José Castillo ha dicho al enterarse Net! Dos más!", "A qué altura de Claudio Coello? Como se levante un palmo del suelo lo mato!". Els acudits s'explicaven a les fàbriques, a l'universitat, a les escoles, a l'ascensor i fins i tot al Círculo Ecuestre. La població va deixar de prendre's seriosament la parafernàlia falangista i el règim del general Franco. Va ser un moment fundacional d'allò que va resumir Suàrez amb la Llei de Reforma Política de "hacer normal en las instituciones lo que resulta normal en la calle".

Ara el braç venjatiu dells fills del Bunker que van votar NO a la Constitució, des de la impunitat d'una inexistent independència judicial, demanen dos anys i mig de presó per una estudiant d'història d'Alacant per piular aquells mateixos acudits al Tweeter. On se's vist això?!

El fracàs de la formulació d'un nacionalisme imperial espanyol per part de Franco i Falange durant 40 anys, ha mutat en la reformulació d'un nou nacionalisme espanyol liderat per la FAES, vociferat per tertulians que no mereixen esment, i tolerat pel PSOE. Aquest nou nacionalisme que pretén sacralitzar la transició, el soroll de sabres, i la Constitució, busca legitimar-se en la lluita anti-terrorista fent-nos passar bou per bèstia grossa. El magnicidi de Carrero Blanco no va ser l'assassinat d'un bon pare de família, d'un professional de la milicia, va ser un tiranicidi que hauria estat beneit per l'Escolàstica de Sant Tomàs d'Aquino. No fotem!

L'acudit, el sentit de l'humor és bàsic en la llibertat d'expressió que conforma les democràcies. Si no és així, resulta impossible defensar la premisa "we agree to disagree". La correcció política va començar a posar límits sobre quines eren les temàtiques de les que ens podiem riure i quines eren prohibides. El moviment contra la estudiant del Tweeter és la constatació de que es comença per prohibir fer acudits de tartamuts, i t'acaben prohibir fer-ne sobre feixistes.

Sic transit

La batalla per l'Ateneu

Fer-se gran, cosa que m’està passant a marxes forçades, et fa veure poc a poc el perquè de tot plegat. Tanmateix l’experiència, com diuen els meus amics italians, és com el forat del cul, que només fa servei al seu propietari i no en pot fer ús la resta de mortals. Permeteu-me avui demanar-vos un acte de fe en el que us explicaré des de la meva sapiència d’observador escèptic i tribunero de la cultura catalana.

Avui em llevo amb la notícia esperada de la candidatura d’en Bernat Dedéu a la Presidència de l’Ateneu, i penso: Ostres! Una nova batalla en inferioritat de la intel·ligència contra el monstre de Lampedusa, la crosta, la tosca, les patums establertes i els il·lustres desconeguts. Alguna cosa hauré de fer per tal d’ajudar-lo, encara que sia sota el risc de provocar l’efecte contrari. Que si bé sóc dipositari de la maledicció virtuosa de Cassandra, haig de reconèixer que de tant en tant sóc gafe a parir. Espero no ser-ho aquest cop, que ja toca que els bons, que els valents, guanyem alguna vegada.

De l’Ateneu en sóc soci. I això és molt, que ni del Barça ni de l’Òmnium ho som a casa. Si us pregunteu perquè, us diré que a casa sempre es va conrear l’idea que tot era millor, més bonic i més intel·ligent abans de la guerra, i que aquell Ateneu fill del impuls de Prat de la Riba, trufat de tertúlies habitades per demiürgs de les lletres catalanes, era on l’avi anava a fer-la petar. I la meva adscripció definitiva a l’esperit d’aquell Ateneu fou quan el “tio Tet” m’explicà que son pare va poder fugir de Barcelona l’estiu del 36 gracies a les seves amistats de l’Ateneu –concretament el pare del Heribert Barrera-, i per reblar el clau, curiosament, al cap d’una setmana d’haver format part de la candidatura guanyadora a les eleccions a la Junta de govern de la institució. Com volíeu que no m’hi fes?

La meva vida d’ateneista és minsa, que ja porto massa coses a la gepa. Però us puc assegurar un parell de coses. La primera constatar que la programació d’actes és avorrida, excessiva, processista, i girbada per tal que els tontos en puguin parlar donant-se pisto. La segona és que sempre m’hi trobo en Bernat Dedéu o l’Anna Punsoda al peu del canó, disposats a compartir un pensament, un apunt, una idea, des de la bona companyonia i el respecte absolut per la misantropia que sempre m’envaeix havent dinat. Mataria per poder seure en una tertúlia amb aquesta gent que te coses valentes a dir, però l’Ateneu només m’ofereix conferències dels Comuns, i grans masturbacions col·lectives al voltant del procés constituent de la República dels Unicorns Pacifistes.

Punsoda, Dedéu i Vila –l’Enric Vila, l’home que admiro per la seva biografia de Companys, un escrit valent i necessari que jo haguera somniat d’escriure i signar fil per randa- han donat un pas que pot ser crític per tombar panxa enlaire aquesta mena de cultura provinciana i d’estar per casa que tot ho corromp. Tots tres escriuen el que pensen. Tots tres saben del que parlen, tenen opinió pròpia i la fan saber per escrit i sense embuts. No sempre estic d’acord amb les seves visions, només faltaria! Si fins i tot no estic d’acord amb coses que he dit jo! Però són d’una honestedat intel·lectual de pedra picada i això l’Ateneu no ho pot deixar passar. El poder els farà la vida impossible i els voldrà relegar al paper d’estrassa de enfants terribles permanents, com si foren uns vulgars intel·lectuals socialistes de la transició –si es que mai n’hi va haver algun d’aquests-. No ho hem de permetre, perquè d’un intel·lectual el que hem d’esperar es que digui el que pensa amb valentia, encara que no tingui raó, i d’aquests en tenim pocs, molt pocs.

La burundanga cultural de Barcelona ens asfíxia, tot ho banalitza, avorreix i expulsa el talent a cop de sofismes i suficiències políticament correctes. La cultura catalana oficial està governada per incultes de partits, partidets, i grups d’enterats que fan cua a la guixeta dels palmeros, per tal que els donin una cadireta i un balconet cara al públic. Patums buides de contingut, que sense haver escrit mai res d’interessant, ni haver aportat mai de la vida res a la cultura del país –tret de practicar la genuflexió i el vassallatge més miserable davant qualsevol poder que s’adoni de la seva existència- pretenen seguir remenant les cireres.

Ens hauríem de fer un favor a tots plegats, i els que sigueu socis d’aquesta darrera escletxa del pensament pur que podria ser l’Ateneu, hauríeu de fer cas del que em diu l’experiència i votar la candidatura del Bernat., Aquesta mena de batalles resulten cada cop més difícils de plantar, però aquest és un combat que podem guanyar, fem-ho! Per l’amor de Déu!

L'home del carrer

Sóc fill del segle XX. Nascut en una dictadura i producte de la prosperitat de la postguerra europea. He vist com els serveis bàsics anaven universalitzant-se fins a conformar el paradís social europeu que semblava l’arcàdia del bon rollo i el paternalisme estatal benentès. Ara, tot això està anant-se’n en orris.

L’home del carrer no vol perdre els drets adquirits amb tant d’esforç de les generacions que el varen precedir. Tothom ha comprat el mite de la revolta que ho va canviar tot. Fins i tot els argentins que ara triem com a regidors. De fet, la Seguretat Social és un invent franquista, els sindicats majoritaris són hereus del vertical, i la classe política producte d’una transició vergonyosa. Però tant se valen els antecedents, els espanyols del nord-est gaudim d’uns serveis socials, estatals, fills de la socialdemocràcia europea que ningú posa en dubte que cal mantenir: pensions, escolarització i sanitat. Estarem d’acord en que tots volem protegir vells, nens i malalts, oi?

Fins ara, en una societat expansiva i pròspera i amb una piràmide poblacional com Déu mana tot això es podia pagar amb les rendes del treball. La gent que treballava pagava part del seu sou per tal de mantenir els serveis. Ara ens trobem que la piràmide poblacional comença a invertir-se cosa que ja auguraven els actuaris fa 40 anys!- i les pensions estan en perill; també ens trobem que el model públic de Sanitat ha de tenir cura cada cop més de malalts crònics els avenços científic cronifiquen processos abans terminals- alhora que ha de fer front a tractaments cada cop més cars i sofisticats; i finalment estem asseguts sobre un model d’ensenyament pensat pels processos industrials del XIX que ja no garanteix l’accés a feines de qualitat un cop acabada la universitat i que cal reformar de dalt a baix.

Tot això costa molts calers i els ingressos de l’estat per fer-hi front segueixen provenint dels impostos al consum com l’IVA –que no discrimina la gent pels seus ingressos sinó pels seus hàbits de consum- i dels impostos a les rendes del treball –de la gent que encara te feina i és controlable informàticament fins a l’asfixia-. Doncs resulta que per aquí anem malament: sembla que la tecnologia destruirà aquests llocs de treball que ara ho paguen tot, els del mig, no els de pocs ingressos –perquè invertir en tecnologia si els pots pagar amb uns quants cacauets?-, ni els alts –que de manera immoral amaguen els ingressos a paradisos fiscals- i mentrestant la classe política sembla un conill al mig de la carretera, de nit, enlluernat per la llum dels fars del cotxe. Fot por.

Jo no vull renunciar a pensions, ensenyament i sanitat, i per tal de pagar-ho només hi ha dos camins: o es paguen més imposts, o es retallen altres despeses, i crec que hem de fer ambdues coses. De manera urgent. Em direu “més imposts, animal!?”. I us contestaré que el focus ha d’estar en la immoralitat que suposa que les rendes pel capital puguin defugir legalment el pagament d’imposts com ha fet l’amic Cristiano Ronaldo, o que més del setanta per cent del frau fiscal provingui de les empreses del IBEX. Cal una reforma legislativa que camini en aquesta direcció, i penjar del pal major als polítics que han creat les condicions objectives per tal que això passi, i parlo del PP al PSOE passant per CIU i PNB, o no hi eren tots aquests?

No us penséssiu que de sobte em posaré a defensar les idees dels poscos, la CUP o l’Iglesias. No, no... compartir la diagnosi no significa estar d’acord amb les solucions que aquesta gent proposa, que no és altre que més imposts als quatre gats que tenen un bon sou, a les rendes del treball, mentre que multiplicarien el dèficit i les despeses socials, a canvi de vots i popularitat a la recerca de l’arcàdia cubana. Doncs, no, no és la solució, de fet construir un món igualitari redistribuint els diners dels altres sona bé, el problema es que no els va funcionar ni als alemanys de la RDA, i a mi ja em perdonareu... no veig la Colau més preparada que en Honecker.

Cal acabar amb les despeses i retallar, i tant! Els qui mai heu vist el poder de prop us en faríeu creus. Sabeu quanta gent hi ha vivint del cuento? Fotuts a Instituts, Fòrums, Centres d’Estudis Polítics, Secretariats, que només serveixen per a donar feina als polítics quan perden eleccions? Els reconeixereu fàcilment, surten cada dia als informatius, són aquells que es posen al costat del qui fa les declaracions, just al darrera, amb posat ferm i seriós, i que van dient que si amb el cap: els vampirs del mòmio, els polítics irrellevants, la crosta cancerígena de la despesa pública.

I no em digueu que és la xocolata del lloro, perquè seguint la línia demagògica de l’esquerra més tronada diré que cada retard a la llista d’espera que posa en perill una vida es podria salvar si aquests sociata deixés de viure de TMB, aquell d’ERC deixés de xuclar del ICIP o aquell convergent de l’Hospital de Sant Pau. I si voleu parlem de la duplicitat, la triplicitat, la quadruplicitat de funcions repartides en despatxos i caus de l’administració pública que la fan ineficient, cara i vergonyosa.

Però, es clar, per tal que els vampirs inútils puguin dedicar-se a la seva carrera política mentre els paguem un sou, els calen funcionaris que els facin la feina que ells no saben fer, i d’aquí la proliferació de departaments i de merdes inútils que farceixen l’administració. I aquí... amb els funcionaris hem topat.

Els funcionaris i els seus sindicats són un sac electoral amb el que ningú s’atreveix, són cosins germans dels polítics aquells que viuen del mòmio cofois de barrejar-se amb els qui han opositat, camuflant-se així, a l’espera de menjadores millors. Una màfia amb tots els ets i uts que afecta des de la Universitat a les ONGs, passant per Consells Comarcals, Ajuntaments, i tot el que us pugui venir al cap. I jo em pregunto, què collons te a veure tot això amb l’estat del benestar? Si parlem del benestar de tots, i no del de tots aquests vampirs.

També podríem deixar de subvencionar. On s’és vist aquesta barra? Què coi és això d’anar a pidolar per muntar-te el xiringuito? Pidolar els diners de tots! Que això del diner públic no existeix! És diner dels contribuents. I compte que no parlo de subvencionar la colla castellera de Riudellots de la Selva, parlo de subvencionar la SEAT, la Ford, i tots els fabricants d’automòbils a cop de plans de renovació del parc automobilístic; parlo de subvencionar els del ram de l’hostaleria mantenint artificialment el preu de la cervesa i el vi més barats del món! Del putu món! Us penseu que mantenir-los un IVA tirat de preu no és subvencionar-los? Us penseu que restaurar monuments i entorns de paratges on mai anireu no és beneficiar el turisme del llogaret? Quan parlem de subvencions hauríem de mirar-nos de prop la punyetera realitat, i no confondre al personal.

En resum, si volem prosperitat i poder pagar amb gust uns imposts raonables que cobreixin allò que no estem disposats a perdre, tenim molta feina pel davant. Ens cal una revolució democràtica que acabi amb tanta xarrameca d’incompetents i s’enfronti als problemes que se’ns venen a sobre. Si no ho fem “els normals”, ens ho farà el primer fatxa que ens prometi un futur menys desastrós, i l’home del carrer el votarà a ulls clucs fart de tanta hipocresia. 

The bird on a wire

Aquest matí he hagut de despertar la Mane amb una mala notícia: “S’ha mort en Leonard Cohen”, li he dit. “Oh... quin disgust”, m’ha dit, i m’ha agafat la ma.

Aquesta nit ens ha deixat el darrer home lliure, el guerrer poeta, jo no m’ho esperava i m’ha tocat ben endins. He agafat el mòbil, he deixat tirat al Basté, he anat al Spotify, m’he enxufat els cascos, he agafat en Potus i la Xunga i hem anat a passeig acompanyats de les paraules del Leonard Cohen amunt i avall dels carrers del Putxet. I m’ha passat la vida pel davant.

En Leonard Cohen és un regal musical del meu germà, l’Alejo, un present de fa molts anys, però el primer record que en tinc de la seva música és d’un viatge adolescent amb la classe a Menorca. Estàvem esperant a embarcar al vaixell que ens havia de portar a tot aquell grapat de fills de la burgesia explotadora a una setmana de salvatges vivències a la Vall. Plovia i era al capvespre.

Érem a una sala vella de cadires folrades d’eskai color gos com fuig, era l’any 76, per primavera, ni tant sols manava en Suàrez, i hi havia molta por. A la sala d’espera hi fumaven un parell de grisos, que pels de la ESO els diré que era la policia encarregada de trencar caps dels estudiants i de la gent que pensés. Recordo com si fos ahir que la Sílvia Bastos va agafar la guitarra, i ens varem posar a cantar el Partisà. “Les allemands étaient chez moi, On m'a dit ‘Résigne-toi’ mais je n'ai pas pu, et j'ai repris mon arme”. En veu baixeta, un murmuri, hi érem tots, també els que ja no hi són. D’aquell dia em va quedar que no és cert, que agafar les armes contra el tirà no és només un dret, si no una responsabilitat.

En Leonard Cohen va ser el meu aliat durant molts anys, quan em posava a buscar una Suzanne, o m’havia d’acomiadar de Marianne, És l’amic perfecte per als qui no tocàvem gaire bé la guitarra, cantàvem amb veu de fumador passejant per poques octaves, i movíem massa les celles per emfatitzar l’emissió de feromones. Amb ell varem descobrir que les innocents Germanes de la Caritat podien ser en realitat una casa de putes, i el que volia dir que et “givessin head” en un hotel amb les limusines aparcades al carrer.

Puc dir que en Cohen no em va deixar mai tirat. Quan va néixer el meu fill Bernat, adormia aquells poquets kilets de carn innocent al só del Last years man, i li deia a cau d’orella que jo havia servit a l’exèrcit de Joana d’Arc, que aquella no era forma de dir adèu, que no parléssim d’amors i de cadenes i de coses que no podríem desllorigar, i que la Jane ens enviava els seus records.

Més amunt en la meva història, l’excel·lent documental sobre Cohen, on canten en Rufus i la Martha Wainwright i l’Anthony –dels the Johnsons, que encara no els he vist-, abans de ser Anohni, va representar una de les grans comunions familiars intergeneracionals que hem viscut a casa. I els meus vinils d’en Leonard van travessar Mitre i ara estoven les Suzannes d’un dels meus fills, pillastre.

Malgrat que els cohenistes podríem pensar que mereixia el Nobel molt més que en Zimmerman, jo estic content que en Leonard no hagi de suportar el fatxa del Camilo José Cela als sopars del Parnàs dels nobel·litzats amb el de literatura. Ell, guerrer i poeta, l’últim bard dels soldats, el que va anar a cantar pels israelians quan la guerra del Yom Kippur, ha marxat. S’ha mort l’ocell al cable, el borratxo dins un cor de mitjanit, el que va provar a la seva manera de ser lliure i ens va dir: I could not move to warn all the younger soldiers, that they had been deserted from above, so on battlefields from here to Barcelona I'm listed with the enemies of love. So long, Leonard.

Trump ad portas

A Republic of Rome –1990 Berthold, Greenwood, Haines, editat per Avalon Hill- el jugadors prenien el paper d’una de les famílies prominents de Roma. L’objectiu dels jugadors era guanyar influència al Senat, controlant els seus membres, aconseguint concessions, monopolis, càrrecs, fins a muntar-se un xiringuito prou poderós com per guanyar la partida. Els millors senadors posats al capdavant dels millors càrrecs militars o civils, podien acabar per esdevenir Emperadors, donant així definitivament la victòria a la família que els patrocinava. No cal dir que els ganivets volaven amunt i avall de les sessions de joc, eliminant els bons candidats dels altres, no fos cas que guanyessin el llorer imperial.

Ai las! Que no tot era tant fàcil, i resulta que la República tenia enemics. La fam, el dèficit, la guerra... si les famílies no cooperaven en favor de la República, tard o d’hora es trobarien amb Aníbal picant a la porta del Senat –“Holaaaa?” és aquí que es governa Roma?”- fent que tots els jugadors perdessin. “Aníbal ad portas”, i tot en orris.

La Història ens recorda que tot està inventat en política, mentre que el gènere humà s’entesta a oblidar-ne les lliçons seguim encadenant períodes de “carpe diem” al crit de “al cul me les fotin bullides” amb grans actes de constricció religiosa tipus CUP, i reclamem Sants i Màrtirs al capdavant del país. Opulència i religiositat contraposades. Primer es tira de beta i després tots a córrer a buscar la moralitat al contenidor de les bones intencions oblidades.

El problema, es que quan hi ha una crisi del sistema aquell que ens havia portat a pensar-nos que tots érem milionaris, que viuríem millor que mai, que treballaríem menys i guanyaríem menys, de sobte sorgeixen allò que en diuen els populismes. Parlo dels excèntrics que dinamiten el sistema, dels qui s’adrecen a les persones que han caigut fora de la roda i s’erigeixen en els seus campions. Parlo de Donald Trump, l’Aníbal de les famílies polítiques americanes –dels Clintons als Bush- que amenaça amb fotre-ho tot a pastar fang.

Si Occident és la Roma moderna tenim mala peça al teler. Entre tots hem reduït l’acte de votar a la banalitat de l’enquesta del Cuní, a la nominació del Gran Hermano, quan havia estat l’expressió màxima del sagrat poder polític dels ciutadans. Ara tant se val tot. Ens mana gent que no votem a la UE, a Espanya la gent vota una cosa i els partits foten una altra, a Catalunya es guanyen unes eleccions històriques i al capdavall acaba per no passar res. Banalitat i desprestigi, per molta fiesta de la democràcia que diguin!

La classe política professional porta deu anys actuant com si les pors de la gent del carrer al 2016 podessin ser apaivagades amb missatges del 1998. I no. Res no és més perillós que una població atemorida pel futur. Es capaç de votar qualsevol cosa. Qualsevol paio que els faci tenir menys por i més orgull. La gent ho vota, com si votés  Bisbal o Chenoa, Brèxit o Remain,  matinspuntsi o matinspuntno. Vota amb l’escrot, amb el ventre, al primer que els parli “dels problemes reals de la gent”, vull dir: “del que els fa por”. Populisme? I tant!

D’aquí unes hores, la família Clàudia (Clinton) i la família Bush (Flàvia) o la família Kennedy (Júlia) se la juguen. I amb ells la resta de romans que vivim i treballem a l’Imperi. De tant voler guanyar la partida, ara resulta que tenim en Trump ad portas, i jo afegiria: que ens ho mereixem.

Decàleg liberal personal i intransferible

Darrerament sembla que el món liberal català es mou. I es mou molt i en la bona direcció. Ja sabeu que sóc del parer que el liberalisme originari és la filosofia de govern i la fórmula de prosperitat que més ens escau als catalans. No resulta gens fàcil defensar el liberalisme en l’entorn d’argumentacions emocionals i tertúlies de borratxos de bar que ens ha deixat com herència la crisi del 2006. Jo provo de fer-ho el millor que puc.

Quan dius que ets liberal, en aquest país on triomfen electoralment els que millor desperten les nostres pors i rebreguen els nostres sentiments de culpa, de seguida t’acusen d’egoista, explotador, insolidari i de la mort de JFK. El neoliberalisme, la guerra d’Irak, el petroli, la crisi de Bankia, les preferents, Donald Trump, són fills i filles de la pèrfida influència dels qui considerem que l’home no cal que sigui tutelat per l’estat fins l’avorriment, que la prosperitat prové del talent i la feina i no de la planificació arbitrària dels catedràtics de la moral i la correcció política.

A Catalunya, els liberals, som identificats amb el robatori sistemàtic de l’erari públic per part dels polítics autonomistes, quan molts de nosaltres mai no hem estat en política professional i hem estat subjecte de la mateixa corrupció. També se’ns suposa haver estat col·laboradors necessaris de l’aixecament feixista del 36 i de la repressió durant la dictadura, quan en realitat els liberals han estat la carn de canó perfecte pels escamots d’afusellament dels uns primer, i dels altres després. Ai las.

Dit això, m’agradaria que perdéssiu cinc minuts en llegir el meu propi decàleg liberal des de Catalunya estant. I dic bé quan dic “el meu”, que si ets independentista i liberal resulta prioritari construir-te el teu manual d’ús ideològic únic i intransferible, per allò del tants caps tants barrets.

Espero que els meus deu punts us facin servei, o que si més no rebaixin una mica la brama generalitzada que permet disparar-me, sense preguntar abans, quan servidor defensa la causa liberal en públic, o en privat.

1.- L’individu és i ha de ser el protagonista de la seva vida pública i privada.

2.- Crec en les persones, en la seva responsabilitat, en les seves virtuts, en el seu esforç i respecto la seva llibertat de decisió.

3.- El liberalisme és una actitud moral davant la vida que exigeix rectitud en els actes propis, resulta indestriable de la simpatia per la vida dels altres individus de la societat.

4.- La igualtat d’oportunitats i la meritocràcia son els dos tresors primigenis a defensar i promoure dins de la societat.

5.- L’estat del benestar és un llegat irrenunciable que hem de ser capaços de fer perdurable.

6.- La solidaritat amb els més vulnerables, -mainada, gent gran i malalts- dignifica l’individu i la societat i forma part indestriable dels sentiments morals que sempre ens han definit.

7.- El liberalisme és enemic declarat dels monopolis, tant públics com privats, tant econòmics com morals.

8.- L’exercici del poder polític ha de ser decididament responsable amb les futures generacions, defensant un llegat ecològic, legal, econòmic i moral que en garanteixi la seva llibertat, felicitat i prosperitat.

9.- Hi ha tantes maneres de ser universals com cultures i individus que les formen, la nostra és la catalanitat: la tradició secular de ser una societat formada per individus lliures i sense amo.

10.- Els catalans volem governar-nos i no volem que ningú ens faci llei sinó nosaltres.

Ara, ja podeu tornar a disparar.

Demà a la Diada no m'hi busqueu

Senyors, estic fins els collons de tots nosaltres, va dir Estanislau Figueras, President de la Primera República espanyola enviant-ho tot a dida. I aquí estic jo, servidor de vostès, havent d’anar a buscar la cita d’un català d’aquells federalistes i reformadors del zombi de l’altiplà, pobret ell i pobret jo.

Jo no se si al final serem independents o no. Apostaria que no. I apostaria que això acabarà malament entre nosaltres i que als funcionaris de Madrid només els caldrà venir a comprar quatre voluntats i enviar les seves clavegueres a fer neteja d’un altra generació de catalans incompetents políticament. Que la història ens hauria de servir per entendre el futur, i no hi ha manera.

Ahir ERC, encapçalats per “l’home que va fer callar Marhuenda”, va escenificar a Sant Boi la dicotomia dreta – esquerra, front-populisme versus burgesia insolidària i neo-liberal, la gent del carrer de bon cor contra els perversos burgesos del partit sense nom. Ahir ERC, els meus companys de viatge durant vint-i-sis anys, gent amb la qual vaig militar en moments de minoria aclaparadora, van decidir que preferien anar plegats amb el lerrouxisme que amb mi, i el meu nou partit, a establir un lligam místic amb el nacionalisme antifranquista que es va manifestar l’any 76 a Sant Boi. I jo no els ho perdonaré mai.

Si aneu a les entrades d’aquest bloc al voltant de les diades, o al voltant de la manifestació del juny del 2010, veureu d’on vinc. La transversalitat, el bon rollo, el som un sol poble, allò del que calia fer moure els partits, ERC inclosa en aquells temps, fins i tot la tebior aglutinadora amb la frontera comunista per l’esquerra i el franquisme sociològic de missa per la dreta. No serà que no ho he provat, no serà que no he fet renúncies, però haig de dir que jo estava equivocat i l’Aznar tenia raó amb allò de que ja ens barallaríem nosaltres sols.

Mireu. La revista Science defensa que la humanitat es divideix en termes de convencions socials i innovació, de gregarisme i d’esperit crític, seguidisme i revolta, en una proporció de 80% - 20%. Aquesta gent del 20% es la que aixeca el dit quan l’oficial de mala llet pregunta si hi ha preguntes, es la que acompanya al nen grassonet subjecte de bullying fins a casa per tal que no li fotin una cara de mans, el que sense ser obrer defensa al consell d’administració que caldria apujar els salaris a la fàbrica, el que sense ser de missa fa callar els que en fan befa de les padrines a la sortida de l’església. Un 20%, carn de patíbul. A mans de l’oficial ridiculitzat, del grassonet quan ja no ho és, dels obrers quan es revolten i no troben l’amo i els de missa per no anar-hi. Jo soc d’aquests, dels qui malgrat la saviesa i consells dels qui van passar la guerra m’hi embolico. No en te res d’heroic, diu la revista Science que és una predisposició genètica.

La gràcia d’aquest 20% anti-sistemes, es que són els qui acaben fent que el sistema muti per adaptar-se a la nova realitat, quan els gregaris comencen a fer preguntes compromeses, i després d’haver afusellat al dissident, es clar. A la fi triomfen perquè han fet canviar la realitat.

Per això és possible que Catalunya sigui independent mercès a una carambola provinent de la crisi al Nord d’Àfrica, el Brèxit, la reforma i crisi de la UE, o el conflicte de sobiranies europees i mundials. Hi haurà hagut el caldo de cultiu treballat al carrer i a tot arreu, ara si per crítics i gregaris, que ens obri la porta a la llibertat nacional. La feina feta ni fa mal ni és mai sobrera.

Jo no deixaré pas de ser independentista i de fer el que calgui per tal de ser lliures i normals, com ho són la resta de nacions del món, tanmateix no tingui clar si ens ho mereixem. Però demà a la Diada no m’hi busqueu que no hi seré. Les coses tenen un límit, i si la dignitat com a poble va ser el límit que va provocar la manifestació del 10 de juny del 2010, la dignitat com a independentista essencialista i liberal de servidor de vostès m’impedeix compartir pancarta, carrer, i happening de gomets amb els qui em voldran afusellar físicament, ideològica o política així que tinguin oportunitat. Inclosos els comunistes, i el nen grassonet que s’ho mirarà sense fer res, per tal de ser acceptat. Com va fer ahir.

La pinça maligna

Barcelona setembre del setze. Fot aquella calor enganxosa de la que ens agrada queixar-nos, no fos cas que trobéssim res al nostre gust.

És cap de setmana, i això vol dir certs rituals a fer segons la taula horària que m’he atorgat amb mandra i displicència. Llevar-se a quarts de vuit, dutxar-se i treure els gossos. Tornar a casa, comprar el diari, emprenyar-me allò lo just llegint-lo tot fent un cafè, un Vichy i un petit entrepà sempre a la mateixa taula del Siboney. Un bar d’aquells de gallecs, ple de cambrers del Madrit i soroll de culleretes.

Esmorzat enfilo carrer amunt per anar al forn. Abans creuava i comprava el pa i el que ens vingués de gust per picar a la pastisseria del barri. Però fa anys que va tancar, incapaç de mantenir-se rendible als baixos d’una magnífica finca del Jujol, que no surt a les guies turístiques: Haig de dir que afortunadament, només ens falten més xancletes i cossos suats passejant-se per República Argentina dels que ja tenim a la recerca del Parc Güell.

Doncs això, després del Siboney, i sense l’oportunitat de comprar un tortellet de nata, pujo fins el forn. Ja no és un forn independent, és una franquícia que porta una noia argentina, amb un català excel·lent, rodejada d’un grapat d’equatorianes i dominicanes que gracies a Internet i Telecinco ja no els cal fer l’esforç d’imaginar que no viuen a Guayaquil o a Samanà, i això del català els hem de fer palès els veïns militants. I de vegades ens en sortim.

El forn aquest era un orgullós proveïdor de melindros per la casa Savalls. Un cop la pastisseria va passar a ser una franquícia, primer de moda low cost i després de dentistes low cost, el forn va passar a ser el focus de distribució de croissants i melindros al barri. Ja sabem que no és el mateix un croissant o un melindro de forn comparat amb els de pastisseria, però posats a competir amb els del Caprabo, semblen fets de Sacha o de can Baixas.

Ai las, que la franquícia del forn va passar a ser una franquícia diferent. Molta fusta i enfarinamenta de l’obrador, molt forners des de ves a saber quan, però hem decidit que els Savalls deixeu de sucar el melindro, al menys en xocolata desfeta, i hem decidit que ara menjareu muffins. Els podreu triar, es clar, muffin de xocolata, muffin rosa fet amb no se què, muffin amb entrebancs de sègol, o muffin sense gluten... Jo no en vull de muffins, collons! Jo vull melindros.

La meva amiga argentina propietària de la franquícia del forn de República tampoc estava molt contenta amb el canvi: “Sho no hi puc fer res”, em va dir. I mireu, dels melindros de pastisseria hem passat als de Caprabo, amb parada al forn, en dotze anys. Ara puc menjar muffins, però ja us ben juro que les idees que em venen al cap quan veig un muffin són d’aquelles que ja no es poden dir en un bloc, que hi ha llei mordassa.

Una multinacional de franquícies francesa decideix sobre l’oferta de producte que un catalanet de barri podrà triar per esmorzar o berenar. I així va tot. Les grans multinacionals de la menja industrialitzada creen modes, destrueixen els gustos locals, igual que les multinacionals inabastables de la cultura, l’esport, o l’automoció, canviant les regles i finançant el sistema des de posicions de dominància que cap Tribunal de la Competència te possibilitats d’aturar sense crear un merder mediàtic tipus Apple versus Unió Europea. No resulta en més varietat d'oferta, acaba essent substitució. Com amb la llengua.

Doncs la cosa no acaba aquí, amics meus. Avui he anat disciplinadament al forn franquiciat a comprar un parell de panets de Viena, que tampoc ja no son com eren a la franquícia anterior, però bé... poden passar com a “de Viena”, i trobo el forn diferent. No se què és, hi falta alguna cosa. Os pedrer! Ja ho veig! La barra de un pam i mig a mitja alçada i els tres tristos tamborets que feien servei a les iaies del barri per fer el cafè, fins i tot per a tastar el cony de muffins dels pebrots. Les provectes senyores deixaven el seu gosset lligat fora el forn, seien, feien un cafè i la xerradeta amb la meva amiga argentina. Potser així va aprendre el català de barri, català viu, no de TV3, que la noia parla.

La barra sociabilitzadora del forn ja no hi és. La tribuna per les companyes lingüístiques d’argentines i equatorianes i dominicanes se l'ha follat la Colau perquè estava fora de normes. No se si per qüestions de seguretat, per impedir la evacuació d’un local que amb prou feines fa 15 metres quadrats. Ni melindros ni cafè amb llet reparador. La pinça maligna que decideix i decidirà el que ens agrada i el que podem fer, les grans multinacionals i les administracions reguladores fins a la extenuació i l’ofec de la punyetera llibertat individual.

L’acció combinada de lo privat i lo públic, la conxorxa del mal i dels pitjors, esclafant la vida de barri, la immersió lingüística no reglada, i els meus putus melindros. Ens ho volen decidir tot, i jo no penso deixa'ls. No els suporto. Ni als uns, ni als altres.

La Betsy

A mi la Betsy em tenia clitxat, oh i tant! Ella sabia que al darrera de tanta parafernàlia de milhomes, servidor de vostès hi amagava una inseguretat i unes ganes d’agradar que no se les saltava un torero. Què voleu que us digui? Cadascú és cadesqual i s’empasa les adolescències tant bé com sap.

Tant és així que recordo com si fos ahir quan la mare de l’Edu, la Betsy, em va mirar de fit a fit i m’endegà: “Dorca, tu el que ets és un xulo simpàtic”. Automàticament vaig deixar d’estar aterrit per aquella força de la natura petita i enèrgica que tant m’havia acollonit durant els meus primers anys de fer visita a can Castellet. Amb contundència, i amb la mesura justa de les coses, la Betsy m’acceptava, alhora que em fotia un clatellot. Com fan les senyores de debò.

Dir-se Beatriu –Tiu per la família- és en si mateix tota una declaració d’intencions, si més no hauria de ser-ho. I fent honor en aquest nom tant de primers del XX, tant cinematogràfic, pels ulls del qui fa aquest obituari la Betsy governava qual Capità Blight aquella meravellosa casa de bojos amb classe del carrer Balmes.

Perquè una família que fa el té a l’hora que toca, beu el whisky abans de menjar i pot parlar de literatura, política, cinema, teatre, països, viatges, costums, amb la mateixa seguretat i bonhomia amb la que parla del Barça, el temps, els canelons de Nadal o el color d’una corbata jo no ho havia vist mai. Fora de casa meva.

Una casa on es tocava el piano, que va produir en l’Edu un exemple de com es pot vestir sempre bé sense fer cap esforç. Collons! Que en són d’elegants i ben farcits els punyeteros! I apa que no em va regalar corbates la Betsy al crit de “on vas amb aquesta corbata, Dorca!? Vine cap aquí!”. Si alguna cosa li puc retreure en el gust pel anar mudat tramés generació avall, son els vestits de bany que permetia que lluís el seu pobre fill gran, que no feien per la Costa Brava, oi Eugeni?

I que bé que s’hi menjava a can Castellet! S’hi menjava de collons, però el millor eren els preparatius, la dosi, el temps, l’ingredient. Veure-la com manava a la cuina amb una autoritat digne de Sandhurst, com si el carrer Balmes fos una mena de reducció de Gosford Park. Haig de confessar que m’enamorava, i de fet m’emprenyava no haver estat cridat a la seva taula més sovint. Perquè tot i que vaig mantenir el costum de visitar els pares de l’Edu de tant en tant, la vida i les misèries que s’hi associen van anar fent que perdés el costum.

L’Edu i la seva família formen part de mi mateix, aplego a la mateixa plana manuscrita dins del meu cor el dostrentavintisisnoranta i el tresdivuitsetantacinczeroset. Els Muxart i els Castellet, per a mi, eren aquelles famílies a les que si el meu món s’hagués enfonsat, en ple apocalipsi zombi, trobava que hi podria haver anat a demanar aixopluc. I tot i que el senyor Castellet, l’Eduard –l’home que em va viciar a posar-me unes olives farcides dins del whisky amb gel per convertir-les amb una menja única i extraordinària- tocava molt bé el piano... allà qui portava la Bounty era la Betsy.

Mireu... a mi em sap greu haver perdut el costum de trucar als Castellet pel dia de Nadal. Un cop tancada la barraca familiar meva, la de Muntaner, amb la mort de ma mare, doncs em feia cosa treure el nas davant de la inefable davallada d’una de les meves tres famílies d’adolescència. Em feia cosa que no els agradés que truqués, que es trobessin malament... què voleu que us digui? Em sap greu no haver-ho fet fins el darrer any de la Betsy, i aquí ho dic.

L’Eugeni i l’Edu han tingut la sort de gaudir dels pares molts més anys que jo. Amb tot el que això comporta cap amunt i cap avall. Avui veuré l’Edu i espero donar-li una abraçada fraternal, que és el que toca. I amb ell riuré amb una anècdota que no morirà fins que no ho faci en Savalls, i que us explicaré –sense fer massa sang- per tal que entengueu l’extraordinària precisió verbal, senyorial i afilada de la seva mare.

Quan l’Eduard –pare- va ser triat President de la Fundació Miró, una jovencella pagada de si mateixa va dir-li a la Betsy –com per alliçonar-la-: “Ai, Beatriu, ja saps que ara et trobaràs que tu també estaràs fent de Presidenta, oi? I amb això cal anar amb compte perq...”. La Betsy no la va deixar acabar, senzillament li va etzibar amb la justa condescendència: “Ai nena, afortunadament fa molts anys que sóc Presidenta de moltes coses”. Geni i figura, A.C.S.

Gordos!

Primer vas al cole i se’n en foten. Has de ser més simpàtic, convidar als demés a esmorzar del teu bocata i riure els acudits del cap de la tribu per tal que et triïn per jugar a futbol amb ells. Es veritat, no ets tant ràpid ni tant bo jugant a futbol que els altres, però acceptaràs no xutar mai els penals, ni les faltes. T’estarà bé jugar de lateral esquerra i mirar com juguen els altres amunt i avall mentre t’avorreixes com una ostra. Però formes part de la tribu, i estàs encantat quan de sobte sona el telèfon i et conviden a anar a la piscina d’uns amiguets, perquè gairebé mai no et truquen a tu... es truquen entre ells, i et fa vergonya anar a la piscina però hi vas i et passes la tarda dins l’aigua com una foca encantat de flotar, de la gravetat que tot ho arregla.

Després comencem a anar a ballar amb les nenes, i si! Què vols que et digui, ets simpàtic i poc perillós, que per això se t’acosten elles i t’ho expliquen tot. I te’n assabentes de les putades que els teus amics les fan, i tu t’ofereixes per ser el seu consol, i poder si que alguna cosa pilles... escorrialles, restes de naufragis i material de desguàs. I cap a la mili que te’n vas. I tornes a ser a l’escola a que se’n fotin de tu, i torna a fer-te el simpàtic, i a anar amb compte. Mostra la teva virilitat i riu més alt, i jura més fort, i beu més que ningú, i no et fiquis en tràngols i fes el que et diuen. Però apunta-t’ho  tot que d’aquí en tens la foto de com son les coses sense filtre ni mandangues, la brutal sinceritat de la testosterona vomitada a crits i a palles. I ves al cine que els teus mai es foten a la rossa, i llegeix novel·les que els teus sempre fan riure o pena, però mai patxoca, o som els cornuts o els traïts o els qui paguen la festa.

I torna a casa i tot va bé que alguna cosa has aprés, i ara aquesta o ara aquella, però si no perds això no et faré allò. I vinga, i som-hi. I aquella no podré, però això ho arreplegaré. I escoltar-les, seduir-les, sempre amb una ma a l’esquena perquè els campions de tot trien primer, i sort que sempre trien malament. Perquè tu els has aprés a entendre de tant mirar-te’ls des de la banqueta:  i son buits, i son dolents, i violents per insegurs, i mediocres de tant gastar mirall i temps en bajanades, en comptes de llegir i observar per tal de tenir respostes per tot si mai algú s’interessa en tu i te un dubte i el pots resoldre i donar-te pisto per un instant. Fins que et fas un monstre del coneixement i els veus perduts com formiguetes enfonsades a l’aigua amb clor de la piscina on feies la foca.

Busca feina i cobra menys, lluita al despatx i torna-hi... a ser el més ocurrent, els més simpàtic, el més treballador, el qui es mengi tota la merda per menys sou. Perquè ja se sap que tu no tens altra cosa que fer fora la feina i l’estudi, que ja es veu que no fas esport i no et cuides, molt tronat i antic això de no voler anar a córrer amb els col·legues. I cobraràs menys, i pujaràs menys dins la gran piràmide dels sous i els despatxos. Perquè ets culpable de ser com ets i res t’està bé, i sembles un sac de patates, i res no et queda bé i anar de compres és un calvari, i sembla mentida amb lo jove que ets que sembli que tinguis deu anys més. I segur que és culpa teva, per deixat. I tot acaba i les crítiques s’esmorteixen quan tens poder, però hi son per molt que no les sentis, i ho saps i se te’n fot, o no.

Que cadascú te lo seu i sap del que parla, i no vingueu amb xorrades d’igualtat i equilibris de la discriminació positiva. Abusats a l’escola, menys follats que ningú, menys sou i encara menys oportunitats. I tot per culpa nostra, que els negres o les dones els ve donat i nosaltres ho demanem a crits, i ens ho hem buscat: boles de greix! Porcs! Gordos! 

Santi Vila, l'aprenent de Duran Lleida

Pobre de mi, de dretes i català, m’he embolicat a donar suport al Partit Demòcrata Català des del dia de la seva naixença diumenge passat.

Haig de dir que estic entusiasmat amb com van anar les coses durant el Congrés Fundacional, tal i com ja us vaig explicar. Durant la preparació del Congrés he tingut l’oportunitat de treballar amb gent extraordinària, de l’àmbit liberal, amb la qual comparteixo criteris, solucions, apreciacions, voluntats, perills, base ideològica, pors i posicionament moral. Poca broma.

Amb aquesta colla de patriotes vam aconseguir que algunes de les fites que ens havíem plantejat per les bases fundacionals del PDC, i algunes de les normes de funcionament intern fossin aprovades. Sempre amb l’esperit de col·laboració amb tothom, i perseguint l’ideal de formar un partit nou i modern, net i amb un fort compromís moral dels seus associats. I ens en vàrem sortir prou bé. Ara que ha passat la pantalla del Congrés se’ns atansa el dia 23, el dia de la prova del cotó, les primeres eleccions a càrrecs del partit.

Les cultures empresarials, nacionals o de partit, costa mans i mànigues de canviar. Potser és per això que les fins fa quatre dies patums de CDC han optat per estalviar-se la rebregada electoral que el tàndem Pascal – Bonvehí anava a administrar-los amb la benedicció de tot Déu, de dalt i de baix.

Jo no he entrat al PDC per viure una CDC, l’absència de debat, l’esperar que et triïn, la política de despatx i el “aquest noi s’ho ha treballat molt” dit a cau d’orella volent dir “has de votar en aquest que et dic”. El PDC ha aprovat unes bases que ens obliguen a fer campanya per primàries, més enllà de la confrontació del “jo també t’estimo molt però cal que em votin a mi” que ens van oferir l’Homs i la Requena, una andròmina de confrontació feta per avorrir les padrines.

A fi i efecte de posar el llistó de la campanya a nivells anglosaxons, i davant del fet que encara no hi ha Comitè Disciplinari ni Xerif Exterminador de l’Excèntric al PDC vull alertar sobre el dramàtic fet de la candidatura del Santi Vila a la Presidència del Consell Nacional. Que ens hem tornat bojos abans de començar? Tant de soroll per a no res? Per acabar posant un paio que ni és nou, ni és independentista, ni és tant sols liberal –i mireu que n’és de fàcil ser-ne, que a can líber ho arrepleguem tot-?

Santi Vila vol ser President del Consell Nacional del PDC, vol assolir a les urnes del partit el seu dret a representar una alternativa a Mas i a Puigdemón. Si per ell fos estaria encantat de ser alternativa a Messi, a la Shakira i a George Clooney, tots a l’hora, perquè ell és l’esperança blanca, l’eterna promesa del seny de la tercera via. Santi Vila rep escrits hagiogràfics dia si, dia també, de patriotes de pedra picada com en Màrius Carol, aclucades d’ull de la premsa de Madrid, i comprensió personal de tot el PePerio d’aquí i d’allà.

Hom diria, bé... si en Santi Vila, vigilant la frontera amb la tercera via, ha aconseguit suavitzar les formes dels enemics alhora que ha assolit bones fites en l’administració dels seus departaments a la Generalitat, oli en un llum. Però la realitat es que no. Probablement tothom coneix la seva gran relació amb la Ministra de Foment Ana Pastor, la presència d’aquesta senyora i del seu marit al casament del Conseller de Territori i Obres Públiques. Tanmateix només cal anar en Rodalies per adonar-nos que tret de la cagarada d’una gavina sobre el jaqué del marit de la Pastor, el campió del bon rollo amb Madrid ha estat incapaç d’oferir-nos una mínima victòria des de l’exercici de les seves responsabilitats com a Conseller.

Més amunt us deia que no és liberal, i ho mantinc. Tinc l’honor d’haver estat testimoni de com el seu Departament de Cultura subvenciona empreses de la meva competència de manera arbitrària, per caprici, i bon rollo. Amb els meus, i els vostres, cèntims. Jo no vull subvencions per la meva d’empresa, com ràpidament em va proposar Cultura –ai las- jo el que vull és que els Consellers deixin de fer de repartidors de favors especials, que molt liberal tot plegat no és, oi?

L’ascens artificial d’aquest aprenent de Duran Lleida no te altre objectiu que ser el proper candidat a Barcelona per part del PDC. Avui mateix m’ho recordava el full parroquial aquest dels ERCos en que s’ha convertit l’ARA. Caldria doncs que ho aturéssim tot plegat abans que no sia massa tard, o em veig fent campanya per la Colau. Tanta història per foragitar el “cerillo” i ens entestem a encetar un altre mestre del putaramonetisme, del anar a fer-se el simpàtic a Madrid, del caure bé a les enquestes del ABC, això si, aquest cop amb accent de l’Empordà en comptes del de la Franja.

El PDC apart de ser nou ho ha de semblar, tant d’esforç per superar el passat i ans penjarem una toia del coll el primer dia que ens posem a votar? Molts dels qui llegiu aquests bloc no sou associats del PDC, però Déu n’hi do els que ho sou. Si us haig de ser sincer, amb tal que no em voteu l’amic de l’enemic, pel que fa al vostre vot, com si voleu votar un armari, un sofà o un manillar de bicicleta. No us diré si heu de votar l’excel·lent candidata dels rojos del partit –la Mercè Conesa- o l’altre Vila, en Joan, de Bigues i Riells, perquè aquest darrer no el conec de res, i tampoc soc aquí per vendre-us sopars de duro en un o altre sentit. Un cop eliminada CDC comença una nova Lliga, voteu el que us plagui, però compte que tenim en Santi Vila a punt d’entrar al camp, i començar el partit amb ell de President de res, no ens ho comprarà ni el Mister Chen que es veu que ho compra tot.