Victus? Invictus!

Catalunya és un país de bons escriptors menyspreats i lletraferits santificats. L’últim cop que ho vaig consultar, la tirada mitjana d’un llibre de poesia en català estava al voltant dels 1.000 exemplars, dels quals amb prou feina se’n ven més o menys la meitat. No passa res, que la resta la comprem entre tots per omplir les prestatgeries de les biblioteques públiques. La cosa no deixa de tenir gràcia, perquè resulta que hi ha més de mil “poetes” catalans publicats vius! Es a dir, que ni entre ells tenen el detall de comprar un exemplar del que escriuen els seus col·legues! La culpa deu ser de les retallades, o de la pujada del IVA, o bé, directament, que no tenen vergonya.

Els qui heu llegit sovint aquest bloc, ja sabeu que n’estic fart dels Esprius, les Rodoredes, els Foixos i els Porcels. Bastir un corpus literari català només amb “els tendres vols de la cadernera al mes de maig”, i similars, es com intentar tenir un teatre nacional cosit i apedaçat tant sols d’obres experimentals, -si, d’aquelles pensades perquè els tontos tinguin tema de conversa-.

Això si, quan fa cent anys del naixement d’alguna d’aquestes patums il·legibles si no vas fumat o surts de missa, entre tots ens marquem el detall de pagar-li una fortuna a alguna patumeta peticionària i propera al partit -123.000 euros al Bru de Sala per l’any Espriu en any de retallades- per tal que faci de comissari de les exèquies commemoratives de la mòmia literària corresponent.

Com a bon snob que sóc, vaig pel món dient que segueixo el consell de Josep Pla que diu que l’home que segueix llegint ficció a partir dels trenta anys deu de tenir el cap ple de pardals. Si bé és cert, també ho és que després d’anys i panys de queixar-me que els autors catalans no facin bona literatura de gènere –i no parlo de sexes, colla de politicament-correctes!- era lleig que no m’endrapés el Victus d’en Sànchez Pinyol.

Penitentia agite! Vaig caure en el parany de la polèmica de rajolí prim, de que si estava escrit en castellà, de que si quina pena en Pinyol que no honora els morts del fossar de les moreres traint la pàtria per a tenir més mercat, i tota aquesta mena d’arguments vomitats per crítics sense talent, opinadors dels de pilot automàtic i tira pel dret, i polítics desnonats del cotxe oficial que ara pretenen ser àrbitres del que és literàriament correcte. Si li havia agradat a l’Arturo Pérez Reverte no podia ser bo per Catalunya! Tones i tones de paper de fumar per tal d’agafar-nos-la per anar a pixar és el que ens mereixem tots plegats!

Victus és un senyor llibre. Una font on anar a buscar l’ànima d’aquest país, petit i contradictori. A les seves pàgines s’hi explica el perquè d’aquella tossuderia forassenyada dels catalans d’infanteria que varen declarar la “guerra a ultrança” a Espanya i França alhora, d’una tacada, amb dos pebrots. Els personatges i els fets històrics hi surten retratats amb total cruesa i justa ironia.

Permeteu-me que no us en faci cap spoiler, perquè espero que us el llegiu –que ara que surt en català ja no us sentireu com si us compréssiu un disc de la Trinca en espanyol-, però maleeixo els mesos que m’he passat fent veure que no el veia quan el pobre Victus em mirava des l’aparador de la llibreria del barri.

Per fi ha caigut. Gràcies senyor Sànchez Pinyol... la lectura de Victus és vitamina per l’autoestima dels catalans del 2013. Envoltats com estem d’estudis sobre l’espoli fiscal, bombardejats d’articles ploramiques en contra d’en Montoro i la sacrosanta Constitució, ens calia una mica d’èpica a tots plegats, collons!

I jo que ja no llegeixo ficció – ja – però que de petit i de més gran m’he embriagat amb l’Sven Hassel a Rússia, he carregat contra els protestants amb l’Alatriste a Flandes, he plorat amb en Pierre Bezukhov a Borodino, he desertat amb l’Henry Fleming davant dels confederats... mai no havia plorat els morts que queien al voltant d’aquestes històries, d’aquestes aventures, com si fossin meus, els meus ancestres, la meva família, el meu poble.

Victus fa que el nostre relat nacional sigui més entenedor. Friso per tenir a les mans les seves traduccions en bàrbar per tal de començar a repartir la bona nova amunt i avall de les meves amistats estrangeres! I a més a més, la nostra cultura esdevé més normal, més amena, i ens fa trempar! Que carai de Victus! Invictus!

Grândola, Vila Morena

A mi m’agafa la fase ploranera amb els musicals d’escenes dramàtiques com Els Miserables, les pel·lícules d’animació per a criatures de totes les edats com Ratatouille i amb les demostracions d’afirmació popular vinculades a la història. Vull dir que perdo l’oremus i la dignitat de bon patrici quan la Hathaway plora i canta la mort de Fantine, Proust reviu en una ratatiouille cuinada per en Remy, o els veterans de la selecció de rugby gal·lesa canten a ple pulmó “The land of our fathers” al Stadiwm y Mileniwm de Cardiff. No puc fer-hi més, és més fort que jo. De fet, durant el pròleg de Up, la meva dona i els meus fills varen haver de fer allò del “jo aquest dels singlots descontrolats no el conec de res”.

Explico totes aquestes interioritats per tal de fer-vos cinc cèntims de l’emoció que em va produir la cantada del Grandola Vila Morena per part de la gent que hi havia a la tribuna del Parlament portuguès aquest divendres. Sinó heu vist les imatges les podeu tribar al youtube. Desconec els antecedents concrets del que va passar, si estava orquestrat amb finalitats específiques, fins i tot si es tractava d’alguna manipulació emocional per part d’algun grup polític en concret. Com a espectador, observador, del que els passa als nostres cosins portuguesos em vaig quedar amb la dosi justa del que per a mi significaven aquells càntics.

Jo hi tinc molt bons amics portuguesos, de fet hi treballo cada dia i som socis a la companyia. Els admiro. Asseguts en un país allunyat de les bondats de l’Europa de la mantega, la cervesa, i els bons usos democràtics, han sobreviscut enganxats a la xacra ibèrica que representa Espanya fent la seva pròpia història d’esquenes a la península i mirant al mar. “De Espanha nem bon vento nem bon casamento”. Gent amb una capacitat de suportar el mal govern molt més prima que la nostra, no imagino als portuguesos aguantant un dèficit fiscal com el català sense sortir al carrer cada dia.

Diu la cançó que Grandola és terra de fraternitat, que és el poble qui hi mana; que a cada cantonada hi ha un amic i a cada rostre igualtat, i jurem defensar la seva voluntat. Amb aquesta cançó, els capitans d’un exèrcit portuguès de lleva (quedi dit), que portava anys i panys de guerres colonials de les que millor no entrar en detalls donaren el tret de sortida per l’enderrocament de la dictadura. Una dictadura que es va escolar a la vida portuguesa des del propi parlament democràtic quan la gran depressió del 29, demanant Salazar que salvés el país del desastre econòmic, cosa que va fer i, ja posats, s’hi va quedar unes quantes dècades.

A Portugal, l’abril del 73, l’exèrcit i el poble varen fotre fora el successor de Salazar, Marcelo Caetano, i varen conquerir la democràcia. A Espanya, el novembre del 75, Franco mor al llit i l’exèrcit pacta la concessió de la democràcia al poble. Democràcia concedida o democràcia conquerida, heus aquí la diferència. Heus aquí el perquè l’Ada Colau crida a la tribuna del Congrés i Jesús Posada, el President de la cambra, fa que la desallotgin amb un “desalójenlos, coño”, casernari i impresentable; heus aquí que un cop han marxat de la tribuna els qui cantaven Grandola al Parlament portuguès, el primer ministre no pot dir més que: “De totes les formes possibles d’interrompre una intervenció parlamentària, haig de reconèixer que segurament aquesta es la de millor bon gust possible”.

Dic això, perquè el mitjà fàctic per antonomàsia a Catalunya, La Vanguardia, comenta avui els casos de les Corts Espanyoles i del Parlament portuguès de la següent manera:

“Contrastos ibèrics: A dalt, dimarts 12, els promotors de l’ILP  contra els desnonaments, protesten amb fúria al Congrés, després d’haver obtingut una victòria política. A baix, divendres 15, ciutadans portuguesos canten serenament Grandola Vila Morena en el Parlament, davant el primer ministre Passos Coelho”.

Ai... quanta mala llet hi ha per sota, oi Enric Juliana? D’on ve la fúria de l’Ada Colau i companyia? Aquesta foto de la seva indignació que tu compares amb la “serenor” dels ciutadans portuguesos? Els ciutadans portuguesos saben que es varen guanyar la democràcia, els espanyols ara desperten del somni de la transició i descobreixen que els han pres el pel durant trenta anys. Es el que passa quan deixes que la política te la facin els altres en comptes fer-la tu mateix, i escriure així la teva pròpia història i el teu destí com a poble, com sí que han fet portuguesos.  

Que quan ens busquin ja no ens trobin (si us plau)

Com voleu que calli? Com voleu que no digui res? Vivim immersos en aquesta sensació de que per fi “tot se sabrà” i no puc dir-hi la meva? El pujolisme, l’oasi català, ha saltat pels aires. A l’enterro de la puta i la ramoneta l’ha seguit l’aparició de tota mena de casos putrefactes de corrupció, tràfic d’influències, comissions il·legals, subvencions falses, pactes amb la fiscalia, detectius i gravacions, xafarderies sobre delictes fiscals congelades amb intencions d’extorsió política, informes inútils pagats entre tots, sobres de diner negre amunt i avall... A mi se’m queda una cara de “però què és això?”, “què s’han cregut?”, i no puc més que fer un post, o rebentaré per dins.

El cas que ara ens ocupa a tots, el del fill gran del President Pujol, voleu dir que us ve de nou? Ningú no havia sentit mai algun executiu fatxenda, de l’administració o de les que treballen dins les empreses que manen a Foment o al Cercle d’Economia, ventant-se de negocis d’aquells de línia directe amb l’entorn del sector negocis convergent o sociata? Sóc l’únic que ha hagut de patir anys i panys les seves insultants condescendències? Aquesta sensació irrespirable que no importava el que deia la Llei sinó saber amb qui s’havia de parlar? Oi que no? Perquè ara, qui més qui menys, deixa anar les xafarderies sentides aquí i allà sobre aquest o aquell, la gent hem perdut la por, i ara hem engegat el ventilador de la merda. I deixem anar la bilis, a voltes injustament? Potser si... però es ho hem portat al pap durant trenta anys.

Que no se sabien aquestes coses entre els que manen? Entre els polítics que han de vetllar pel bé comú? I tant que se sabien! Fixeu-vos amb el tema la del restaurant La Camarga (pobrets la que els ha caigut al damunt). Una dona emprenyada vomita els draps bruts del fill d’un polític venerat al país a la líder de l’espanyolisme a Catalunya. Coses que poden ser delicte, però que no seran denunciades i es guardaran a la nevera, per si de cas es poden fer servir... suposo que en privat i lluny de l’opinió pública. I per acabar-ho d’adobar, la conversa es gravada per l’altre partit espanyolista, mitjançant uns detectius que... varen cobrar 30.000 euros de la Generalitat tripartita per fer un informe sobre l’avellana l’any 2009!!!! Es a dir que les operacions de Mortadelo i Filemó, a sobre, es paguen amb diners de tots! Els Barzini i els Tatagglia n’estarien orgullosos... no em direu que no, oi? Quina vergonya!

Ja ens ensumàvem que tants anys d’impunitat i d’immunitat per part de la classe política acabaria malament. L’estat ho sabia tot això, de fet ho sabíem tots, i les formiguetes de l’administració, els serveis d’intel·ligència, les forces de seguretat, els inspectors de treball, d’hisenda, anaven acumulant indicis, històries, lligant cabs i posant-los al congelador, per si de cas. I ara és el cas. Roma no paga traïdors, i si cal portar-se pel davant als efímers servidors del Leviatà, els polítics i partits que tant bé han servit als designes superiors de l’Imperi a canvi de deixa’ls fer, de mirar cap a un altre banda quan ficaven la mà a la caixa, doncs es tira pel dret caigui qui caigui, encara que caigui l’estat de dret, la monarquia, les autonomies o la pau social.

L’objectiu és el control del procés constituent que estem vivint. Per una banda, la manifestació de l’onze de setembre i la voluntat democràtica dels catalans per tal de ser consultats pel seu futur, i per l’altre l’enfonsament del sistema econòmic espanyol han despertat els mecanismes d’autodefensa de l’Espanya eterna. Hi ha dos camins: el reconeixement de la sobirania catalana que comporta el perill de secessió dels qui subvencionen, espoliats, la política d’aparador de l’altiplà; o la centralització de ferum falangista, l’entronització d’un elefant blanc amb bigoti que parli català en la intimitat, que posi ordre, “que ponga en cintura” aquesta democràcia que sabíem de fireta i que ha estat gestionada per famílies polítiques que tenien en Mario Puzo com a lectura de capçalera.

Mentre que a Catalunya els particulars, els desafectes, varem aconseguir que fins i tot CiU (CiU!!!) s’apuntés al carro de la dignitat nacional, Espanya es dirigeix de cap a un conflicte social entre castes oligàrquiques i poble d’infanteria, de caires caïnites i proporcions de déjà vú que posa la carn de gallina. A youtube podeu trobar l’escridassada dedicada a la Cospedal pels carrers de Madrid, per part de la gent anònima, de persones normals, fartes de retallades, de mentides, però sobretot amb ganes que “passi alguna cosa”. Molt perillós tot plegat, encara a ningú se li ha anat la mà, però prendrem mal. I els primers a rebre serem nosaltres, els catalans, perquè si hi ha una cosa que fa la bèstia quan s’emprenya, es fer coincidir la dreta i l’esquerra espanyola en la idea que la culpa es nostra, s’està rifant un gec d’hòsties, i els catalans tenim tots els números, com sempre. Espero que quan ens busquin ja no ens trobin al seu abast (si us plau).

De colònia a protectorat

Tot es redueix a la titularitat de l’exercici del monopoli de la coacció física. Que no ho enteneu encara? Dic això a tota aquesta gent de bona fe que ja està volent canviar el món, demanant que Catalunya sigui diferent, que els seus ciutadans declinin el seu dret a defensar-se i contractin una altre gent, forasters, mercenaris, per tal de treure’ns les castanyes del foc si hi ha merder. Els qui no volen que la República de Catalunya tingui exèrcit.

Aquesta es la clau de volta de tot plegat. L’essència del ser lliures per a governar-nos o no ser-ho. L’última línia vermella al darrera de la qual els civils podem fer la nostra, perquè ens sabem protegits pels nostres i no per la bonhomia dels nostres veïns.

Si no acceptem la responsabilitat d’anar per lliure, sense haver d’anar de la maneta de cap germà gran, com voleu que ens deixin anar a aplegar cargols tot solets? No veieu que si volem ser els qui decidim el nostre propi destí hem de garantir que ningú ens farà una cara de mans quan li vingui de gust?

Els qui llencen torpedes de calibre hippy en contra de la construcció d’un exèrcit nacional català, fan la feina bruta als qui estan avui per avui dissenyant el nostre futur sobre la gran estafa de la interdependència. Els qui es reuneixen amb la casa reial durant hores i no expliquen el que pacten; els qui canten els elogis no contrastats però unànimes a les virtuts d’en Felipe de Borbón.

Perquè aquest es el que han pensat els qui no han tingut més remei que posar en crisi el seu poder a Catalunya al ser sobrepassats per la voluntat majoritària de la ciutadania. Els empresaris del Pont Aeri, els sectors negocis dels partits dinàstics, de CiU i PSC, els seus mitjans de comunicació afins... ja han decidit per nosaltres i treballen per una reforma constitucional, que permeti un pacte fiscal a Catalunya, una corona compartida amb la Espanya personificada en l’actual Príncep d’Astúries, el Barça a la Lliga espanyola –que es veu que és molt important això del Barça, més que la nostra dignitat-, una representació a Europa en tant en quant membres de la corona espanyola que seguiríem essent, i res de serveis d’intel·ligència propis, i res de policia de fronteres, i res d’aigües territorials, i ja veurem si res de polítiques d’extracció del subsòl i sobretot, sobretot, sobretot, res de res de res ni imaginar-ho de tenir dret a defensar-nos sols, es a dir d’exèrcit.

A veure si ens entenem. Que no dèiem que volíem fer camí solets? Doncs això significa que hem d’acceptar fer-nos grans i construir un estat de debò, no de fireta, que això ja ho varem acceptar amb la democràcia espanyola de la transició i així ens ha anat.

Ja he explicat en altres ocasions que no es pot valorar la milícia sota el patró de l’exèrcit espanyol que hem conegut els darrers 300 anys. Si us plau. L’antimilitarisme es cura coneixent militars de països de tradició democràtica, com Suïssa, com Noruega, com el Regne Unit, si us plau. Bramant contra l’autodefensa pel sol fet d’haver fet de cambrer catorze mesos d’un coronel caspós quan hom va fer la mili només demostra l’espanyolitat dels vostres arguments, de la vostre visió del món i de les coses. L’exèrcit, els seus homes i dones, en un país com cal, representen les majors virtuts de servei, de sacrifici i d’honorabilitat. Son aquells que tenen l’alta responsabilitat de garantir les nostres llibertats per sobre, fins i tot, de les seves vides. Com voleu renunciar a caminar amb el cap ben alt i sense demanar permís per fer-ho? Que us heu tornat bojos?

Sota el verí de la cultura per la pau, amagada en la modernitat de la globalització i la interdependència, els qui tenen interès en aigualir les nostres llibertats, la nostra normalitat ciutadana, conspiren per convertit Catalunya en un protectorat en comptes d’una colònia. I no penso explicar-vos la diferència que per això hi ha la viquipèdia.

Mireu, diuen que els territoris, els països, sempre estan ocupats, vigilats –per bé o per mal- per un exèrcit, i que el problema radica quan els soldats son d’un altre país. Ho enteneu ara? Doncs deixeu de fer el préssec, que només esteu fent el joc als qui no ens volen complerts, sòlids, únics i d’una peça. La vostra inconsciència alimenta la idea d’una Catalunya “singular”, “especial”, “diferent”, “desarmada”, “contracorrent”, tot molt maco... però em pensava que els catalans el que volíem ser era normals, ni millors ni pitjors, senzillament fer la nostra. I això passa per acceptar responsabilitats, i la primera es la de tenir la capacitat militar de defensar les nostres llibertats i no quedar condemnats a ser el protectorat d’una potència estrangera.

Passi-ho bé senyor Savalls

Senyores i senyors plego. Ja us vaig avisar fa un temps que això s’acabava i noblesa obliga, aquest es l’últim post d’en Savalls. I, per què? -com diria la Terribas-. Doncs perquè crec que ja he deixat per escrit el que penso que son els grans problemes de país i del nostre entorn més proper en tant en quan societat occidental. I tampoc em vull fer repetitiu.

Catalunya ha canviat molt en tres anys. Als catalans se’ns ha caigut la bena dels ulls i qui més qui menys ha reconegut que amb Espanya no hi ha res a fer. I ara no cal que poseu aquí sota cometaris d’aquells “jo ho vaig veure l’any 86!”, “jo soc més independentista que ningú!”... no cal. Aquest no es ni el problema ni la discussió. La qüestió es la mediocritat dels polítics en general, la volada curta, el rajolí prim, la incapacitat del sistema de partits actual per atraure talent. I això no canviarà per molt que jo brami en aquest bloc.

Les converses i els posicionaments dels partits cara la legislatura que ara s’inicia són patètics. Un PP atiant perillosament el conflicte civil des del govern espanyol, un PSOE enrocat amb una Chacón que sobrevola el PSC –si, si, aquella que no va venir pel 10-J perquè tenia un casament a Castella-, una esquerra dogmàtica i antiga que no aporta més solució per sortir de la crisi que cridar que cal apujar impostos a una societat espremuda fins l’extenuació, una ERC més preocupada per gestionar la seva imatge de nova esquerra hegemònica que de fer viable la governabilitat, i una CIU immersa en la contradicció d’haver de suportar en Duran aneu a saber per quines raons. Quina pena.

M’he apropat a la societat civil aquesta que “vigila el procés”, i me la he trobat farcida de capelletes, de “amb tu no m’ajunto”, de “si hi va aquest jo no hi vaig”. Política petita, de comitè sindical de tercera fila. Cap sentit de la grandesa del moment, més enllà del imaginar-se com m’ho faré jo, o aquest, o aquell per remenar les cireres quan assolim la independència. Sense professionalitat, per molta bona fe i més empenta dels qui es mullen i treuen temps d’allà on faci falta per portar la bona nova als barris més complicats de convèncer dels aventatges de l’alliberament nacional. Quina destrempada.

Ens cal marxar d’Espanya, cert, però no només per acabar amb l’espoli o salvar la nostra cultura, ho necessitem per crear les condicions democràtiques que acabin amb aquest sistema que entronitza les fidelitats feudals dins els partits, per sobre dels interessos del país, amb una Llei electoral nova, neta i intel·ligent; ens cal ser lliures per definir un nou model de finançament dels partits polítics que allunyi la temptació d’anar a buscar diners pel partit fent ús de les institucions públiques, unes pràctiques que fan que al país sigui més important saber amb qui s’ha de parlar que conèixer el que diu la Llei; i es imprescindible una reforma de l’administració pública, perquè al darrera de la gran feina diària de metges, personal sanitari, mestres o bombers, s’amaga una casta de funcionaris que torpedinen l’acció de govern dels càrrecs electes o de designació directe fins a fer impossible cap reforma donada la seva invulnerabilitat laboral, i qui no ho vulgui veure que es faci d’Iniciativa. Tenim un país col·lapsat institucionalment per gent que es defineix a sí mateixa com un 26 o un 28, buròcrates enquistats en l’amiguisme i la ganduleria.

Perquè mireu si han passat de coses en tres anys, però els partits no han fet res per canviar el model de democràcia de fireta que patim tots plegats, i quan hi ha una reunió d’aquestes de les “forces vives” i ens l’ensenyen per TV3, les cares són les de sempre. Fins i tot hi reconeixem els vells amics del fangar i la corrupció, aquests pròcers de la pàtria durant anys i panys que malgrat els processos judicials i els indults governamentals -independentment de la seva filiació- segueixen allà arrapats al poder i a la mamella a canvi de no obrir la boca. Com voleu que no hi hagi frau fiscal si aquesta casta ha disposat i disposarà dels nostres diners com si fossin seus, i aquí no passarà res?

Doncs bé. Encara que les solucions les tenim tots clares, no veig per enlloc ningú que vulgui o pugui portar-les a terme. Jo plego. Us deixo solets, no us en refieu dels tòtems com la Unió Europea –ni és clar que ens convingui, ni és clar que faci res per ajudar-nos-. No accepteu el que repeteixin els diaris com si fos veritat –de la mateixa manera que menteix El Mundo també ho fa El Periódico, l’Avui o l’Ara, de la Vanguàrdia millor ni en parlem- perquè no hi ha independència a la premsa, ni a la televisió, ni a les ràdios, ni al Facebook –val a dir-. Tots i cadascú de nosaltres estem sols solets davant un status quo que es defensa a peu i a cavall, només ens queda el criteri propi, llegir i “anar a la font” dels clàssics, perquè els nous problemes acostumen a tenir solucions antigues i senzilles.

Dit això, me’n vaig a fer fotos amb la senyora Savalls que ella sí que m’alegra l’existència. Me’n vaig a voltar pel país. Marxo del bloc i passo a dedicar temps al meu ofici, des del qual tinc la sort de poder ajudar Catalunya sense que els mediocres, els funcionaris o els polítics hi interfereixin més enllà de no deixar-me surar a cop d’impostos.

I aquí us deixo, gràcies per haver-me aguantat durant tant de temps. I com va dir aquell... “Passi-ho bé senyor Savalls”.

Pinten bastos

Tinc per costum escoltar els arguments de l’enemic. No, no... no em martiritzo amb els frikis de Intereconomia, em sobra amb sentir la COPE per la nit. Pensareu que estic boig i que no cal, però es una manera directe de conèixer l’argumentari dels qui manen sense haver de passar necessàriament per les editorials d’en Pedro J. Per a ells, l’onze des setembre el  va muntar convergència, els catalans estem lobotomitzats, en Mas va convocar eleccions per tapar la seva mala gestió econòmica, Espanya paga i nosaltres ens ho gastem amb ambaixades i les eleccions demostren que la majoria dels catalans estem en contra de la independència. No es que estiguin bojos, saben el que es fan, convencen al seu poble que als catalans ens convindria que Espanya posés ordre a Catalunya, perquè som presoners d’uns incompetents corruptes. Justificant d’antuvi la intervenció de la Generalitat, la seva suspensió o, qui sap, la intervenció militar.

El discurs no es sempre el mateix. De tant en tant, per exemple l’endemà de les eleccions, parlaven de asimetries, de buscar un encaix específic per deixar de sentir-se a dir això del dèficit fiscal i aprofitaven per bramar contra el concert basc. La senyora Savalls te clar que un cop acabat el tema del terrorisme d’ETA, Madrid necessita de un discurs aglutinador amb un enemic intern que tapi la intervenció de facto del seu govern per part de la Troika, tal qual una Argentina qualsevol, un país segons ells de tercera del qual se’n foten amb insultant regularitat. Aquest enemic intern, l’ase dels cops, torna a ser Catalunya, es clar.

Dins d’aquest context el ministre Wert es treu del barret una llei d’educació i que contradiu al Parlament, l’Estatut, la transició, la història, l’esperit de la Constitució, la immersió lingüística, la convivència a Catalunya... tot, vaja, i la COPE aplaudeix. Fins aquí tot normal dins un país on sobrem, on parlem català per molestar, i que pensa que el castellà es un idioma de comunicació –un concepte ben estrany, per redundant, però que curiosament comparteixen tots els espanyols d’esquerres i de dretes- i el català una molèstia. Sentia necessitat de saber quins arguments racionals intentava la COPE introduir en l’imaginari dels seus oients, per tal de legitimar la destrucció d’un model que funciona i que es exemple arreu del món per la seva eficàcia com és el model de immersió lingüística de l’escola catalana.

L’explicació la va donar un dels tertulians, no recordo qui perquè tots tenen noms similars del tipus Fernández Toledo, González-Bargallón, o Dosantos de la Reguera. L’home en qüestió va fer una descripció del seu cas particular que demostra, si més no, una visió extraterrestre de la realitat.

El paio va començar per explicar que ell havia estudiar primer medicina i després periodisme a Catalunya, i que va aconseguir dominar prou el català com per poder retransmetre esdeveniments esportius per la SER. No va explicar si va ser discriminat per ser castellanoparlant a la facultat de Ciències de la Informació, el que us puc garantir que jo que vaig estudiar als anys 80 (suposo que amb aquest senyor que parlava a la COPE) em vaig trobar amb molt poquetes classes en la llengua de Fabra. Però això es lo de menys, el comentari que va despertar les meves alarmes va ser el que va fer sobre l’ús del castellà al carrer. Més o menys va dir: “en Cataluña se vive el bilingüisme de forma natural, y uno puede desenvolverse perfectamente en castellano, ya que los catalanes acostumbran a responderte en este idioma con normalidad porque son educados, aparte de una minoria radical que insiste en contestarte en catalán”. Es pot ser més sibil·lí –per no esplaiar-me amb qualificatius més escaients a la seva baixesa moral-?

Es a dir, el català es com el Kuzdul que parlen els nans de Tolkien, un idioma secret que parlen entre ells per tal que ningú els entengui. I aquest cabestro va estudiar a Bellaterra? Tots sabeu que a Barcelona es impossible viure en català al 100%, però no cal que us convenci, no? Jo sóc dels qui canvia d’idioma perquè no soc un curset del Digui digui amb potes, però també sóc dels qui mai contractaria ningú que no podés adreçar-se als clients en català. I es per aquí que plora la criatura.

Anem a pams, i seguim amb el tertulià que va passar per aquí sense entendre res. Segons ell: “Si el ABC me envia a Barcelona por un par de años a dirigir la delegación catalana, yo no tendré inconveniente en editar un suplemento Periódico en catalán, naturalmente, es un idioma cooficial, pero ¿mis hijos tienen que aprender catalán porque yo pase dos años de vida professional en Barcelona cuando el espanyol es oficial en todo el territorio?”. Aquest argument, que es desmunta dient-li que faci com els meus amics que treballen a Madrid, que viuen al AVE i al Pont Aeri i tenen la família a Catalunya mentre que ells treballen a la cort –com en Duran, vaja, però guanyant-se el sou honradament- l’he sentit un munt de vegades, a Barcelona. La pijeria autòctona també l’utilitza, que això dels pronoms febles es massa complicat i que total a Esade i a les universitats americanes no serveix de res.

Es un argument... però el que amaga es el següent: Amb la Constitució del 78 a la mà, les classes dirigents espanyoles de Madrid o de Pedralbes pretenen estalviar als seus fills l’esforç de fer classes en català i aprendre l’idioma, encara que condemnin als fills de la immigració castellanoparlant al analfabetisme funcional, a la ignorància de la llengua del país, la qual els resulta imprescindible com a eina d’ascensió social a Catalunya. Perquè qui no sap català i viu aquí, o ja te peles de sortida, o queda condemnat a l’atur, o a feines sense futur i de baixa qualitat. Però a ells tant se’ls en fot, i si això provoca més distància social, si això el que porta es la ghettització del Baix Llobregat o del Barcelonès Nord, o dels barris obrers arreu Catalunya, per a ells millor! Busquen com sigui la radicalització de postures, la divisió, la fractura de la que ens parlava profèticament Malícia Sánchez Camacho durant la campanya electoral... i ho feia amb coneixement de causa, perquè es el que volen:  destruir-nos dividint-nos per l’origen i per la llengua, i si durant el procés algú perd els nervis i hi ha garrotades o sang, hauran guanyat definitivament, i tindran nous arguments per enganyar als oients de la COPE, i als lectors del País –que allà ningú es salva del nacionalisme espanyol-.

Com de manera oportuna ens va fer saber la Moritz quan la Llei Wert va sorgir del fang fa uns dies: Keep calm, speak catalan, tothom tranquil i fem la nostra. Hem de marxar com sigui, quan abans millor, esperem que els polítics catalans no es perdin aquest cop en discussions bizantines, perquè l’adversari no es imbècil com voldríem pensar, te un pla d’acció i pinten bastos.

El cavall de Troia

La nit del 25 de novembre l’enquesta de TV3 i els resultats posteriors del recompte varen deixar la població del Principat estabornida. Davant de la tele, els electors de tot signe i condició, deixaven caure la cullera dins el plat de sopa mentre el maxil·lar inferior els queia fins el terra com a l’ànec Duffy. On era la majoria excepcional? On eren els més de seixanta diputats que totes les enquestes donaven a CIU? Un tsunami de destrempada general va recórrer tota la geografia catalana, amb l’excepció del quarter general dels espanyols de Ciutadans. Les enquestes havien pixat fora de test, i els tertulians i opinadors varen quedar absolutament descol·locats.

Cap el tard, però, la cosa es va arreglar pels compromesos amb la manifestació de l’onze de setembre, ERC i CIU sumaven, ERC era segona força, Junqueres sorgia del no res per esdevenir un líder potent. Com diria l’Évole... ¡Salvados!

Tots coneixeu els números, i el resum, ara que ja li hem vist el cul i sabem que és femella, ens trobem amb la següent situació:

Els abstencionistes, la puresa dels activistes del carrer, la indignació i el vot nou, aplegaven 126.219 vots. Heroic! Però poquets per fer la revolució, no us sembla? No seré jo qui digui que han tocat sostre. Això dependrà de ICV. Si Iniciativa no es capaç de netejar-se la merda del tripartit de sobre, la CUP pot menjar-li molt de terreny. Perquè als altres partits de l’establishment han negligit la crítica als pufos dels eco-comunistes, els seus despatxos Feng-Shui a compte de l’erari públic, els seus retirs daurats als consells d’administració de les empreses que atacaven despietadament, fins fa cinc minuts, per explotadores de la classe treballadora. Però la CUP això no ho passarà per alt, preparem-nos per baralles entre rojos com no les havíem vist en dècades. Serà divertit, però irrellevant pel futur de la població en general.

Bé. Aquestes eleccions, si més no, han servit per a conèixer el sostre electoral d’això del neolerrouxisme que tanta por ens feia als catalans no espanyols. L’aliança electoral dels taxistes que posen la COPE a tota castanya i els professors universitaris que insisteixen a parlar en castellà als nostres fills a classe, malgrat les dècades que porten vivint dels nostres impostos, poden sumar fins a 274.925 vots. El discurs de la por del PP ha alimentat electoralment al tàndem Rivera – Cañas. Fins el punt que una tia de 33 primaveres, nascuda fora de Catalunya i que porta quatre dies al país tindrà escó a la Ciutadella. Fins al punt que un militar jubilat nouvingut a casa nostre serà diputat al Parlament per la circumscripció de Tarragona. Una campanya magnífica basada en la demagògia més tronada, però intel·ligentment adobada de regeneració democràtica i orgull de ser espanyol, els ha portat a fer el cim. Cada cop que la maquinària de l’estat espanyol generava merda i posava en marxa el ventilador, Ciutadans sumava vots. Son 9, nueve, nou... a mi no em marcaran l’agenda nacional. Espero que no els hi marqui al PSC.

Si Ciutadans ha fet demagògia, Iniciativa n’ha fet dues tasses i ha pujat fins els 358.857 vots. La gent de bona fe, encara pensa que son vots per la independència, i jo no ho tinc gens clar. Els nois i noies iniciàtics tenen pel davant l’oportunitat de guanyar espai com l’esquerra nacional, empenyent ERC als braços de les retallades convergents, mentre fa veure que la CUP no existeix i que el PSC és mort. Ningú pot saber el que passa per dins del cap de un defensor de la classe treballadora quan cavalca una bici i va armat amb una pancarta, posarà els interessos del país pel davant dels del partit? El procés cap el dret a decidir depèn d’ells, de fet... només d’ells, i d’en Duran, es clar.

Ai Alícia, Alícia... amb tota la munició de l’estat espanyol al teu favor, amb la maquinària del clavegueram a tota pastilla sobre la taula: mentides, manipulacions, Barroso, Reding, Almunia, El Mundo... només puges un trist diputat? Si de tant cridar pels barris has aconseguit fins i tot ressuscitar els pensionistes del cinturó roig per tal que anessin a votar al PSOE! Ja sabem que et sumes els vots d’en Rivera com si fossin teus, però no quadra tanta foto amb en Rajoy, ni els rams de flors que t’obsequien els teus lacais... a no ser que sàpigues el que m’imagino i facis com el gos aquell que no podia jugar al pòker perquè quan lligava remenava la cua. Se’t nota Alícia, que saps alguna cosa que no expliques, que en Duran t’ha assegurat que està fet... Però aquesta segona batalla està per lluitar-se, Alícia... i es de resultat incert.

I el PSC? Doncs mireu si n’hi ha de gent de bona pasta del PSOE al voltant de Barcelona, que malgrat que els exministres socialistes hagin vingut a destruir del tot el “partit de les dues ànimes” per tal de refer-lo feudalment, tant aviat com sigui possible, amb un nou jurament de vassallatge que oblidi les asimetries maragallianes, l’han votat 523.333 persones. Es cert que estan molt lluny d’on eren, però entre la por a la independència promoguda des de dins del partit i des del PP la mobilització al cinturó roig ha estat espectacular... i ha marcat el nou sostre del nou PSC del noi aquest de Terrassa que sempre riu dels seus propis acudits –ui, ecs-. Vint tristos diputats esdevinguts pírrica victòria pels dotze diputats que ha perdut CIU, però el Barça del franquisme no guanyava lligues rient-se de les derrotes del Madrid, oi? Perfil baix, baixet, quasi residual, residualet... Veurem que en quedarà de Nicaragua quan les seves estructures de poder municipal comencin a caure com un castell de cartes, això de Sabadell sembla que es el primer cas.

Junqueres! Nano! Jo ja se que t’ho ensumaves, però l’èxit i l’aritmètica ha sorprès la pròpia empresa, oi? Quin merder voler fer de Superjunqui i salvar la governabilitat, mentre que apareixes com el cap de l’oposició i líder de la nova esquerra nacional, oi? Ets un crack, ho reconec. Fins i tot he recomanat que et votessin i a casa has pujat de zero a dos vots! Però jo no he pogut, noi... ho sento. Allà al darrera teu, en un dels teus brillants mítings vaig veure la cara d’en David Minoves i el meu estomac es va regirar, i la meva cartera em va advertir “ni de conya els votaràs”. Perquè, Oriol, jo ja se que ho saps, però no controles el partit, al menys encara. I el tens ple a vessar d’incompetents, que de si no van robar quan eran a govern fou per incompetència i no per falta de ganes.

I per fi CIU. Alguna gent carregada de bona intenció es repeteix a si mateixa que “ara ja hem aclarit les coses”, disposem de 50 diputats independentistes que abans no teníem... Ai... Que no ho veieu que la hem cagat entre tots? Que ens vàrem creure les enquestes que deien que en Mas arrasaria sense que el votéssim? Es possible que part del missatge intern de Mas per tal de justificar l’avançament electoral fos dir als Duran i companyia que així CIU podria governar amb més força. I molts electors que la nit del 25 vessaven llàgrimes de cocodril pel President que va tenir el valor de dir el mateix a Barcelona que a Madrid –una cosa que no passava des que Pau Claris va enviar ambaixada a Madrid per comunica’ls que Catalunya fotia el camp-. Potser CIU es mereixia una galeta per les retallades, però al fons del cor de molts votants d’altres partits sabem que l’Artur Mas no s’ho mereixia. I el que es pitjor, tots intuïm que el President, convocant eleccions, es treia de sobre la família Pujol i el seu imparable afany de protagonisme dinàstic, o no? Encara us diré més: quan jo dubtava sobre si ERC o CIU i guanyava l’opció Junqueres sota el criteri de “no puc votar CIU mentre hi hagi en Duran”, la senyora Savalls em deia: “I qui et penses que tindrà més força per carregar-se en Duran i als seus sequaços? Junqueres de Cap de l’Oposició, o l’Artur Mas amb una majoria excepcional malgrat el verí del calb de la Franja?”.

Doncs, ja em perdonareu, però la vàrem cagar amics meus... al menys els qui aspirem a veure aquest país lliure d’Espanya i lliure de corruptes. En Mas ha perdut. No ha dimitit per responsabilitat i per patriotisme. I en Duran ja mou peces, que si pactar amb el PSC, renovar ponts amb el PP... I tot perquè Catalunya no vol herois, perquè som burros i uns caps de suro... I d’això riuen a Madrid, d’això riu l’Alícia, no son 50 diputats més per la independència... Ens podem mirar els números amunt i avall i fer-los dir el que ens doni la gana que diguin. Però el país te un cavall de Troia de l’espanyolisme a la Plaça Sant Jaume, i no es Ciutadans, es diu Josep Antoni Duran Lleida.  

P.S. Per cert SI no ha entrat, ja us vaig avisar.