Les eleccions del canvi de règim a Europa (i jo estic encantat)

Ahir els catalans varem poder votar, i varem posar la papereta a l’urna, al menys els qui encara creiem que és la manera de fer palesa la nostra opinió política més enllà de pontificar al Facebook, vaja.

Intentaré fer-ne un anàlisi d’urgència sota tres paràmetres: el nacional, l’estatal i l’europeu. Els resultats son força complexes, i han agafat per sorpresa als interpretadors de la realitat –periodistes i tertulians- que tiren de tòpic i segueixen instal·lats a la guerra de trinxeres de tirs contra troians.

Pel que fa a Catalunya hi ha molts titulars a destacar. Però us ho explicaré a la inversa, si m’ho permeteu. Els partits del procés –Kafka sempre present- han guanyat de llarg les eleccions. ERC, sense que ningú sàpiga exactament la seva ideologia o pla de construcció europea, ha guanyat les eleccions. No es només que hagi tret 400.000 vots més que fa quatre anys –que es diu fàcil- si no que ha guanyat al cinturó roig de Barcelona –amb l’excepció del Baix Llobregat-. CiU, partit de govern i protagonista de les retallades més pantagruèliques d’Europa ha tret 100.000 vots més. ICV aguanta i millora resultats malgrat l’aparició del fenomen Podemos, la representació política del 15-M més enllà de la CUP, vull dir que la feina dels eco-socialistes és de mèrit i medalla. Els resultats dels unionistes ha estat desastrós, bé... desastrós és poc... catastròfic! Al PSC, als pobles, no els ha votat ni els seus regidors a l’Ajuntament! El PP ha obtingut uns resultats famèlics fins i tot als seus feus de Badalona o Castefa. I Ciutadans perd la meitat dels vots que va tenir a les eleccions catalanes, i entra al Parlament Europeu, només perquè de tant anar a parlar malament de Catalunya a Intereconomia, en Ribera ha convençut a part del franquisme sociològic carpetobetònic de que ell és la renovació política i moderna, i no la bruixa pirula de la Rosa Díaz de España. I jo estic encantat.

El missatge català als mitjans europeus és clar: volem votar i els partits sobiranistes mantenim el lideratge al país. I sabeu qui m’ho ha corroborat això? Doncs el Grup Godó. Aquest matí l’ínclit Barbeta, el cap de política de la Vanguardia, ja bramava que el President Mas ha perdut empenta i que ERC treu bons resultats perquè els independentistes s’han mobilitzat i els unionistes no. Una mica en línia Malícia Sánchez Camarga... allò de les majories silencioses. Es veu que en Barbeta desconeix el fet que els més independentistes de tots, els purs i incorruptibles, no van anar a votar i amb la seva abstenció han fet  tremolar les institucions europees d’allò més! A Londres, Paris... estan acollonits amb l’abstenció militant de més d’un que conec.

Però deixem de banda un moment si us plau el que ha passat a Catalunya. Que tots som prou grans per veure que la història i la voluntat de ser no ho para la Vanguardia, en Fainé, el follet del federalisme, ni els criptofalangistes que corren per la xarxa disfressats de bonhomia. Mirem-nos els resultats espanyols.

Si Espanya fos una democràcia de debò, avui petaria tot. El poder, el real, el que va anar a veure la final de la Champions a la llotja del Benfica, de sobte es troba amb que els seus encarregats, el PP i el PSOE, trontollen. No exagerem les coses, perquè les europees tenen un sistema de circumscripció única que visualitzen les minories, i per aquesta raó el PP i el PSOE han perdut el 33% dels diputats el primer i gairebé el 40% el segon. Que en deuen pensar els qui els tenen comprats a cop de porta giratòria als seus consells d’administració? Ahir els “guanyadors” de les eleccions no van tenir pebrots de sortir al balcó de Gènova a fer el pinxo, i en Rubalcaba va deixar la Valenciano sola, soleta, al capdavant del funeral de Ferraz. Suposo que peperos i sociatas deurien d’estar al telèfon donant excuses als qui paguen el tinglado, ni uns ni altres tenen prou força per sostenir el règim juancarlista, i els seus caps europeus hauran d’ajuntar-se a Europa per governar la Comissió Europea. Els partits del status quo ja no els quedaran més mentides per dir: a Europa Juncker –parent d’en Junqueras?- i Schultz son les dues cares de la mateixa moneda, com ho son aquí PP i PSOE. I acabaran per governar junts. Quina vergonya! El canvi de règim a Espanya ha començat, espero que aquest cop als catalans ens agafi fora de les seves fronteres. Si us plau, “amigos españoles, haced lo que tengais que hacer... pero esta vez no conteis con nosotros que acabamos pillando siempre”, i jo estic encantat.

El que ja se surt de mare son els resultats europeus. D’entrada, ja sabeu del meu euroescepticisme militant, i estic que em pixo de riure... perquè al final de l’espectacle resultarà que ens diran: “Vale, ¡Pesaos! ¡Anda! Independientes y ¡dentro de la Unión Europea!..”. i em veig al botifler del Duran anant a Brussel·les a presentar-se com a màxim expert en lobbies i prebendes a la catalana... i que no quedi ningú per a rebre’l!

Els titulars diuen que pugen els euroescèptics i els xenòfobs. Barrejant la UKIP de Nigel Farrage, amb l’Alba Daurada grega i a Marine Lepin en un poti-poti de “els dolents”. Mireu... als europeus, criats al bressol del invent aquest de la democràcia representativa, fa uns anys que se’ns diu que la següent generació viurà pitjor que l’anterior. I els grecs, els francesos, els holandesos... es pregunten... i quina diferència significativa hi ha entre el context polític dels meus pares i el meu? Ho endevineu? Se’n diu Unió Europea. I les diferents cultures polítiques de la vella Europa van a buscar les seves solucions clàssiques, allò que els defineix: els britànics donar l’esquena al continent, fondran les cabines telefòniques obsoletes i construiran un nou cuirassat per la Navy al crit de “ja us ho fareu”!; Els francesos? Doncs reafirmar que ells creuen en el sufragi universal i que no estan disposats a que els governin Barrosos i Van Rompuys triats a dit als despatxos de la Merkel amb els vots dels parlamentaris triats per analfabets monolingües com en Rajoy o el Zapatero.-que tanto monta monta tanto-.

Es pot dir del Front Nacional francès el que es vulgui, però vareu escoltar el que va dir la Marine Lepin ahir? No va dir “macagum els romanesos”, o “estic farta dels moros de Marsella”, va dir que França no estava disposada a ser governada per gent que no estigui subjecte al control democràtic dels ciutadans. I lo fotut es que te més raó que Santa Joana d’Arc. La Unió Europea és un malalt terminal, i els ciutadans de cada país busquen la seva solució particular per tal de rebentar-la. Els uns votant els extrems com a Grècia, altres votant estrelles de la tele com a Itàlia, i altres votant Lepins o Farages que per molt que aquí es digui que son ultradreta jo tinc la impresió que son a l’esquerra del PP, de UPyD o de Ciutadans, no fotem! L’Europa dels lobbies, els despatxos i els processos de designació de la comissió estil Astèrix a Còrsega (les urnes ja estan plenes) estan acabades, periclitades, finites. I jo estic encantat.

L'abstenció dels purs i els escindits

Aquest diumenge 25 de maig, els ciutadans de la Unió Europea som convidats a les urnes. Sóc euroescèptic des de molt abans de que fos moda, coses d’haver-me passat els estius de joventut a l’Anglaterra de la Maggie Tatcher. Per tant, no espereu que en tingui una opinió favorable a la gran estafa de Brussel·les. La Unió Europea ha resultat ser un pou de buròcrates posats a tiro dels lobbies multinacionals que pretenen regular les nostres vides sense respondre a la nostra voluntat política, ni a la justícia social, ni al més mínim respecte per les minories nacionals. No me’n alegro d’això, per molt que us pugui dir que “jo ja ho deia”, fot anys que sóc conscient que tenir raó no serveix de res. 

Dit això, també us diré que sort en tenim de que existeixi la Unió Europea pel que fa a la nostra condició de ciutadans espanyols. Que això és el que som fins a dia d’avui. Tenir passaport de la UE ens permet portar de tant en tant l’estat espanyol al tribunal d’Estrasbourg, i respirar reconfortats cada cop que Europa es carrega l’eix ferroviari central del PP i del PSOE.

Aquest diumenge els catalans podrem votar a les eleccions del Parlament Europeu, i potser serà el darrer cop en molt de temps, si la cosa es complica. Sigui perquè els euroescèptics acaben detonant la Unió, sigui perquè acabem nosaltres fora de les seves institucions, aquest diumenge podem emetre el senyal inequívoc que els catalans som aquí, que som vius, i que som ciutadans d’aquesta andròmina que s’inventaren Kohl i Mitterand.

La cosa és seriosa. I jo miro al meu entorn, i em trobo un munt de catalans de bona fe que ja hi tornen. Si, nois i noies, es veu que mai no en tenim prou de fer el ridícul. Històricament, els independentistes de tota la vida ens hem caracteritzat per l’escissió i la puresa. Si, si... emprenyats els uns amb els altres, criticant l’opinió d’un i els actes de l’altre, formant grups i grupets que no arribaven a la mida d’escamot del Front Judaic d’Alliberament que retratà la Monthy Python a la Vida de Bryan. Que si Països Catalans primer que tot, que si socialisme es llibertat i és previ a qualsevol consideració nacional, que si no llegeixis aquest autor, que si no votis aquest partit, que si aquest és un infiltrat, aquell un submarí i en aquell li fan pudor els peus. Ara no m’ajunto, “jo tinc la Raó!” I el que és més important... “ells no!”.

Marxar d’Espanya és una cosa seriosa, que no farem clicant m'agrades al Facebook. Probablement la tasca històrica més rellevant, important i definitiva que hem afrontat com a poble. I hi ha coses que cal fer i no es fan –com tenir una candidatura única de partits catalans aquest diumenge- i altres que es fan i no caldria –com ara que en Tremosa faci el kumbaya als mítings-. No cal que em convenceu que hem arribat fins aquí en el procés malgrat els nostres partits polítics, ERC inclosa –no oblido el segon tripartit, Anna Simó-. No cal que em digueu que els que varem mantenir la flama encesa, els que havíem de callar a les celebracions nadalenques per a tranquil·litat dels Jorges Fernández Díaz i dels familiars sociovergents, durant anys i panys, hem hagut d’esmerçar temps i diners per aglutinar les voluntats més tèbies o perdudes, perquè jo hi era. Si som on som es perquè els catalans hem despertat, cert, però sobretot perquè als espanyols se’ls ha acabat per veure el llautó, i hem dit prou, i els polítics d’aquí no han tingut més remei que fer-nos cas.

Quan sento que hi ha gent que es vol abstenir el diumenge em posaria a plorar. Sobretot perquè els arguments em recorden aquell independentisme de saló, incapaç de crear una alternativa política seriosa, instal·lat en la crítica fàcil, la d’afeccionat del Barça que brama el dilluns el ridícul del diumenge, mentre esmorza al bar envoltat de gent que li dona la raó.

I aquest cop, ni tant sols és rellevant si hom és comunista, neocon, socialista, liberal o ensumacapellans. Tant li fot! Podeu votar dreta, esquerra, o mig-centros... Però cal que votem i ens deixem d’escissions i de pureses ètiques pròpies i intransferibles, perquè sabeu el que penso que sou tots plegats? Una colla de covards, de perdedors, de ploramiques sense propòsit èpic, de tietes de missa que no van a l’envelat per por que no les tregui a ballar el veí conco del tercer primera. Ho dieu de debò que us penseu que la resta de catalans estem enganyats pels partits? Per Europa? Que només vosaltres liderareu la nova revolució de la qual el món s’admirarà per la seva originalitat? Hi ha algú que ja hagi tornat a tenir l’idea de bombero de dibuixar una estelada per fotre-la a l’urna? O aquest cop us estalviareu frikades?

Els resultats del 25 només compten per a les lectures que se’n facin el dia 26. I per si no us en heu adonat encara –caps de suro-, del vot o no vot dels catalans pels partits que hores d’ara impulsen el procés capa la independència –perquè no hi ha d’altres que jo vegi, colla de sapastres!- en depèn que Europa ens prengui seriosament, que Madrid no pugui o no pugui destruir el poc poder polític del que disposem, que els Navarro, les Alícies i els Ribera quedin anorreats a la mínima expressió, que superem en vots als cripto-falangistes espanyols –ja sabeu a qui em refereixo-, que portem una participació més alta que els europeíssims fills dels Margallo i els Bono, i que ningú no ens pugui dir que el poble de Catalunya no creu en la democràcia, per fàstic que ens faci la UE, perquè resulta que quan som cridats a votar, ens posem a fer ganxet o a veure una pel·lícula de l’Oest mentre sospirem: “Ai... que tranquil que m’he quedat, escindit de mi mateix i suportant la magnitud de la sort que he tingut d’haver-me conegut en la meva puresa de criteri”.

Queda dit, espero que als de sempre –perquè sempre sou els mateixos- us agafi un atac de responsabilitat i no ens deixeu a la resta de catalans amb un pam de nas per tal de demostrar que vosaltres “teniu raó” i “ells no”, que n’estic fart d’aquest posat de suficiència. Aquest diumenge podem guanyar una batalla. Pírrica? Potser. En un front bèl·lic secundari? Probablement. Però als catalans la història no ens acostuma a donar oportunitats de rebregar els nostres vots als morros de la bèstia espanyola, i jo no m’ho penso perdre. Aquest diumenge, penso votar a les europees, perquè cal, perquè n’estic fart d’opinar i de resistir. El que vull és guanyar.

I ara... ja podeu entrar a deixar comentaris dient-me el nom del porc, per no ser un purista com vosaltres i per no afegir-me a la enèsima i darrera –per ara- escissió.

La tercera via de la Vanguardia

Els unionistes perversos, el club de la Diagonal, els encarregats del Pont Aeri, de la Santa Aliança, ens diuen avui des del seu bolletí oficial –la Vanguardia, si no us en havíeu adonat- que “La opció majoritària és el pacte fiscal i competències blindades”. Ho fan després de advertir-nos subliminalment a primera plana que “Els pro-russos voten sense Llei”. S’albira un canvi de règim que els agafa amb el pas canviat i els pixats al ventre, i la seva reacció es dir-nos que en realitat no pensem com pensem si no que apostem per una cosa que no existeix: la tercera via.

Quan obres les planes dels paperots d’en Godó i et trobes uns gràfics tant polits... què voleu que us digui? Doncs la cosa fa patxoca. Si a sobre t’envien al pobre Basté a defensar lo indefensable, i et deixen anar en Cuní a sembrar les llars catalanes d’incertesa des de la seva canongia televisiva, ja tenim debat sobre una oferta espanyola inexistent! Que la cosa té pebrots!

L’enquesta que publica la Vanguardia està feta sobre un total de 570 catalans, ho deixo dit per a tranquil·litat de les masses que segueixen aquest blog. Que ningú no es posi nerviós. Tot i això, faré veure que m’ho crec. Vull dir que m’ho empasso tot, que els espanyols aterrits per la secessió catalana posen sobre la taula de negociació un mea culpa cultural i un potser que no us escanyem tant. Imaginem-nos el que és inimaginable, total els catalans per tal de no molestar i caure bé a Madrid ens en hem fet de encara més grosses a nosaltres mateixos.

Truca a la porta l’estat espanyol i ens diu que si, que som nació, que no es tornarà a posar en quin idioma ensenyem a les criatures, que podem tenir seleccions nacionals esportives, que en comptes d’un vuit per cent de diners sense retorn, ens posen un topall del quatre. Què dic del quatre? Del dos per cent! Ens prometen que la casa real passarà tres mesos l’any residint a Barcelona –que això ho fan els britànics i queda molt plurinacional, per molt que a nosaltres ens la porti fluixa- i que aprendran català de debò de la bona. TV3 es podrà veure arreu de l’estat, i TVE emetrà el 30% dels continguts en català. La tercera part dels ministeris tindran seu a Catalunya i la catalanofòbia quedarà especificada com a delicte penal a lleis i constitucions.

A veure si ens entenem. Imaginem-nos que els espanyols per tal de no perdre la batalla de la història, renuncien a la seva pròpia definició d’Imperi i es foten un tret plurinacional al peu. Ens ho hem d’imaginar d’aquesta manera, perquè si l’oferta no és d’aquest calibre no seria acceptada ni als despatxos de la botifleria més servil, incloent-hi el d’en Duran Lleida. I ho dic sabent que això no passarà, perquè ja vindran els Alfonso Guerra, els Monago i les Rosa Díez a passar el ribot. Tant me fa. Suposem que van i ho fan: la mega-oferta-soborn per tal que la cosa segueixi repartida com està ara, però sense que ens insultin per voler sobreviure com a poble i com a economia.

Faig aquest post de manera profilàctica. Per tal de que quedi dit i que quan ens vinguin amb els mirallets de colors de la tercera via -perquè us ho asseguro que vindran- podem tots rellegir-nos i recordar que volen aquesta gent que truquen de matinada, i ens deixen la Vanguardia enverinada al replà. 

Aquesta gent, i no només els seus dirigents si no també una part enorme de la seva ciutadania, son els qui consideren que essent com som “molestem” la seva unitat de destí històrica. Representen el país més mentider, corrupte i antidemocràtic al est del Danubi. Un país que permet la legalitat de la Falange. Un país que ha pervertit els drets processals dels ciutadans fins a convertir-los en el “detente-bala” de les classes dirigents per tal d’evitar la presó. Un país que esmerça els impostos dels seus ciutadans per a repartir prebendes i diners entre els bancs i les constructores que subornen als seus partits polítics. Un país que permet que la solidaritat europea amb els aturats andalusos es reparteixi entre patronals i sindicats, i que no ha fet res per evitar una generació perduda de treballadors. Un país incapaç de retallar un euro l’administració central mentre deixa sense assistència jubilats i malalts crònics amb quaranta anys de cotització a la Seguretat Social. Un país amb uns mitjans de comunicació lligats al poder, que amaguen vergonyes i delictes de polítics i manaires –com aquí, com aquí... aquesta és una conseqüència lacerant de l’espanyeta que hem reproduït a casa nostra-. Un país que no ha aturat cap contracte de compra d’armament en plena crisi, i parlo de més de 30.000 milions d’euros en caces de combat que mai no podran fer volar per manca de pressupost! Un país amb trens d’alta velocitat buits que no duen enlloc i que tornarà a invertir 3.000 milions enguany em aquest despropòsit. Un país sense independència judicial. Un país amoral. Un país amb uns nivells de frau fiscal dignes d’una dictadura centreafricana dels anys 70 del segle passat. Un país guerracivilista incapaç de perdonar, inepte a l’hora de revisar la seva pròpia història, que amaga als llibres de text escolar la barbàrie de la guerra civil i pretén vendre’ns el personatge impresentable i sanguinari de Franco com si hagués estat un tiet malhumorat. Un país que té per festa nacional matar braus i que, cofoi, permet retransmetre per televisió aquests sacrificis rituals en horari infantil. Un país amb una dreta ignorant i cruel i una esquerra dogmàtica i corrupte. Un país que quan es regenera ideològicament produeix monstres com Jose Antonio o Rosa Díez. El país de l’enveja malintencionada, l’odi a la diferència cultural, i la supèrbia miserable del gandul amargat per l’èxit del qui se’n surt treballant.

Espanya és, en resum, una catàstrofe per la història. Un desastre institucional. Una realitat apocalíptica on tot el que he esmentat en el paràgraf anterior es sabut, però ningú no farà res per solucionar-ho. Perquè a la pell de brau no s’hi generen solucions als problemes, només –quan la cosa es posa fotuda- acaben per arreglar-ho a hòsties i a administrar-se una bona dosi de revenja caïnita els uns als altres.

Dit això, i em quedo descansat, ja em pot venir en Màrius Carol, en Godó, en Cuní i el sum sum corda amb terceres vies, en Pere Navarro amb federalismes o en Rajalcaba i en Rubaljoy oferint-me el cel a la terra. Jo no soc ells. Jo no soc com ells. Jo no vull compartir país amb ells. Jo no vull passar la vergonya de tenir-los com a conciutadans. Jo no vull tenir res a veure amb aquesta gent. Jo no vull tercera via, ni ara ni mai. I aquí ho deixo per escrit.

Si ens criden de Berlín, faríem bé d'anar-hi

En Félix és flamenc. El vaig conèixer el maig del 97 i hem estat companys de feina i ara som amics. Sempre hem mantingut una relació interpares, jo no parlo flamenc i ell no parla català, i ens hem entès sempre en anglès, que a ell el francès tant se li en fot . A tots dos ens agrada la història militar, i sempre hem fet conya basant-nos en un repartiment dels mercats europeus segons criteris bèl·lics. Segons en Félix, servidor soc el responsable del comandament del flanc Sud, dirigeixo les forces del Oberkommando de Barcelona.

L’altre dia que vaig haver d’anar a Berlín per feina, en Félix ho va saber i em va enviar un missatge: “If you are called to Berlín, you better go” (Si ets cridat a Berlín, faries bé d’anar-hi). Mig en broma, mig en serio, les coses estan així. Ho estan per mi, i ho estan per en Rajoy, en Botín i el sum sum corda. Oh Europa!

A Berlín vaig compartir anàlisis de mercat, de resultats, de publicitat, amb gent que conec fa dècades. Cadascú a casa seu, tots empresaris amb els mateixos mals de cap, i majoritàriament europeus. Són reunions profitoses. Ens trobem a fires i reunions de distribució, a Nuremberg, a Essen, a Stuttgart, Múnic o Berlín. Ens apleguem per treballar i també per fer un most o prendre unes weissbiers de darrera hora al bar de l’hotel.

Es un grup heterogeni, amb en Michael d’Amsterdam –the living legend-, el txec Martin –former rocker-, l’Albin de Copenhage, la troupe italiana d’en Roberto, en Christoph, el Francesco, en Marco, en Ruí de Portugal, la horda dels huns dels Uli, Jochen, Horst, els filòsofs de la vida Vassilis i Thesseus... i aquells que viuen a l’espai exterior de Robinson Crusoe... vull dir els russos o els suissos. Ens sabem la vida personal, les filies i fòbies, els mercats i els equips de futbol de cadascú.

L’alegre banda dels qui compartim les mateixes cabòries des dels nostres respectius Oberkommandos locals, dins d’aquesta Europa alemanya, tenim clars els mínims comuns múltiples que ens uneixen com europeus que som: La Champions League, la marató de borratxera i sexe dels Erasmus dels fills, en Mario Draghi, que els anglesos no són dels nostres, que no és casualitat que sempre ens trobem a can tedesco, que els polítics són una colla de corruptes incompetents i que això de la Unió Europea és una camama caríssima i totalment allunyada del nostre control.

La generació aquesta d’amics europeus venim d’allà on venim. Fills de la guerra freda, del socialisme real, de les dictadures mediterrànies o de les societats del flower-power i la societat del benestar. En resum... fills de la segona guerra mundial. Els nostres pares i avis s’havien bombardejat, afusellat, detingut, perseguit, exiliat o empresonat, els uns als altres. I no fa tant. Per a tots nosaltres, la Unió Europea, en el fons, va ser un invent per tal que no ens tornéssim a esbatussar els uns als altres, però se’ns ha quedat petita, ridícula, i fins i tot el més europeista odia les seves institucions i els seus dirigents.

 
Creieu que varem parlar de les eleccions europees en algun moment? Doncs no. Es clar que no. Tots sabem que està tot el peix venut i que Brusel·les és un cau de lladres i mercaders que es reparteixen càrrecs i pressupostos als despatxos sense que la ciutadania hi pugui fer gaire cosa. De fet, però, si que varem parlar de la Unió Europea. I us explico.

Resulta que la colla pessigolla ara tenim a les mans un producte que funciona, i parlàvem dels sectors que havien adquirit els drets de la llicència per fer-ne producte. No us en foteu, però un dels sectors crítics per a la difusió és el dels llençols i roba de la llar... i es veu que les llicències d’aquesta categoria mai no poden ser paneuropees perquè cada país té mides de llit diferents! Tots varem riure, i algú va dir “que rar que això no estigui encara sota una directriu de la Unió!, caldrà que muntem un lobby?”.

La Unió Europea és això. Anar a Berlín quan t’hi criden i si tens un problema muntar un lobby. I en aquest context ara, resulta que hem de votar el Parlament Europeu. Mireu, per molt que us diguin els mitjans de comunicació del règim, els mateixos que us varen vendre que dins la Unió Europea tots tindríem accions de la Volkswagen, la cosa aquesta d’Europa no funciona i difícilment el nostre vot servirà per reformar-ho. Tot i això, només ens queda el vot per deixar clar que existim, com a ciutadans i com a poble.

Ara ens venen uns quants sopars de duro. Del rollo que si guanyen els socialistes s’acabarà la política d’austeritat. Davant la qual cosa jo em pregunto amb qui carai us penseu que Merkel governa Alemanya si no amb els socialistes? O us diran que cal votar contra l’extrema dreta, barrejant el legítim euroescepticisme britànic amb els fatxes grecs de l’Alba Daurada. I la realitat es que per acabar amb els Lepins i Wilders el que cal fer és construir un poder polític europeu democràtic i creïble, no aquesta pantomima d’enxufats com en Barroso o el Van Rompuy.

Quin gripau això de les eleccions europees! quin gripau més gros que ens hem d’empassar. Però amics meus... aquest cop els catalans ens la juguem. Tenim l’oportunitat de muntar un ciri si anem a votar i arrabassem diputats a l’establishment del PP i el PSOE. És fàcil, son matemàtiques de primària. Espanya és circumscripció electoral única, quants més vots a partits catalans, quanta més participació “nosaltres” i menys participació “ells” més mal els fem. Cal que anem a votar, i me la porta fluixa –ai... ui... perdó- si voteu Terrimosa, Maragacabres o als peluts d’Iniciativa, però feu el fotut favor d’anar a votar.

I si, ja ho sé, els partits pel procés son una colla de egoistes, de brètols i de cagamandurries per no anar plegats a les europees, però què hi voleu fer? Si us quedeu a casa sota arguments i conclusions de perfil català, d’aquells tant dignes com “em sento traït”, “tant se val”, “aquest és un botifler”, “aquell no el puc veure”, “vull canviar el món des del sofà a cops de tweet i de m’agrada”, jo ja us entenc i us estimo i us tinc presents en les meves oracions al Monstruós Espaghetti Volador! Com a membre fundador de l’Associació Catalana de Tants-caps-tants-barretistes Escindits-d’un-mateix per la Independència de Catalunya, no puc més que donar-vos la raó als qui no voleu participar de la farsa europea aquesta, però si els partits sobiranistes no passen per sobre de l’unionisme a les urnes catalanes ningú ens prendrà seriosament. Ni en Michael, ni en Ruí, ni en Thesseus, ni l’Uli, ni ningú amb dos dits de front.

Si els catalans no anem a votar en massa el 25 de maig tornarem a perdre un llençol en la bugada europea. I a Brusel·les se’ls en fot de quines son les mides dels llençols catalans, que per ells, mal que ens pesi, seguirem sent espanyols fins que no demostrem el contrari. Què millor que fer-nos veure votant? Doncs ja sabeu: Pinça al nas i a votar a les europees, que si ens criden de Berlín, faríem bé d’anar-hi.

Ho sento Pere Navarro

He estat unes setmanes inactiu. Ja tocava descansar de donar voltes a la roda del hàmster per una temporadeta. Per no fer, no he fet ni el post de Sant Jordi, però es que aquest any, per anar contracorrent, no he comprat cap llibre, ai las.

Em vaig baixar del carro de la festa lectora després de passar pel davant de la cua de seguidors de la Belén Esteban, ansiosos de selfie, borratxos de Sálvame. Va ser més fort que jo. Per acabar comprant qualsevol llibre de La Campana... doncs això, que em vaig reservar per a comprar-me’l a l’endemà.

Dit això, i ja sabeu que com a independentista soc de caràcter violentíssim i perillós. Vaig passejar Rambla Catalunya amunt, obrint-me pas entre les masses agressives que buscaven en Pere Navarro per amenaçar-lo, emplomar-lo ben quitranat, i passejar-lo pel cap i casal assegut en un rail de tren, per a major escarni del federalisme i glòria de la bruixa de la Rosa Díez.

Es que jo no ho sé si ja us havíeu adonat mentre passejàveu a la recerca del tortell de nata dominical, però ara resulta que els independentistes catalans som d’armes prendre. I suposo que em permetreu la traducció del “armas tomar”, però es que tants anys de rebre hòsties com un pa de ral cada cop que se’ns ha acudit anar a fer el trabuc en contra les Espanyes han acabat per fer desaparèixer del nostre diccionari expressions populars que ens remetin a l’ús de la força per convèncer físicament l’adversari de que està en un error.

El fet que un espanyol li trenqués els morros d’una galeta al pobre Albert Bosch per atrevir-se a ser candidat d’ERC va ser un accident, una qüestió aïllada, un esdeveniment baladí. Els candidats espanyols a les europees poden tenir un mal moment i assaltar la delegació de la Generalitat a Madrid, normal, no? Les pallisses policials als afeccionats del Barça al crit de “catalán de mierda” son respostes coherents i proporcionades a la provocació orquestrada pels coneguts filo-etarres d’entitats belicistíssimes com l’ANC o bé Omnium Cultural. Ambdós organitzacions para-militars de radicals que ja preparen progroms i ratzies contra la majoria silenciosa dels peperos, armats d’un flabiol i carregats de llonguets d’abans d’ahir com a munició llancívola.

El clima de crispació, que ens hem inventat els catalans, passant-li el ribot a l’Estatut i autorecollint-nos firmes en contra la perversa idea d’anomenar-nos nació, ha acabat per provocar que una senyora sense filiació política coneguda –però segur, segur, segur, i tant cert com verídic, que hooligan de la Rahola, en Pep Guardiola i lectora de l’Avui- hagi donat un cop de puny al nas de pallasso del Pere Navarro.

Atureu les màquines i les rotatives! Obriu tweeters i micròfons constitucionals! S’obre la veda de la por al independentista kaleborrokista catalanufo! Que ja se sap que el moviment per la independència és cosa de nazis amb barretina que intenten amagar les retallades de la dreta neo-liberal del embogit Ártur Mas –així accentuada la Á-. Ai Navarro... quin paper d’estrassa t’ha tocat en això de la Història de Catalunya en fascicles col·leccionables de Planeta Agostini.

Pere, criatura, em sap greu que t’hagin ventat un cop a la teva cara de ciment armat, en serio. La violència és un recurs massa greu, massa important, amb una càrrega de responsabilitat per qui en fa un ús legítim de proporcions incommensurables i només dignificat per la perillositat de l’adversari. Tens raó Pere, tirar de mastegots per a sobiranitzar al fullet del federalisme és signe de que els independentistes som uns cavernícoles perillosos, perquè tirar mà del darrer recurs d’un poble esclafat per un altre, i venut pels polítics com tu, -l’ús de la força, vaja- mereixeria d’enemic més perillós, no se... un tanc entrant per la Diagonal, no et sembla?

Ho sento Pere Navarro, tant l’hòstia que t’han fotut, com l’ús execrable, mentider i electoralista que n’esteu fent tu i els quatre gats que quedeu al PSC.

Si això esdevé un nou partit polític

Des que vaig dir que no és cert que no s’hi pugui fer res, i que caldrà que fem política, he parlat amb prou gent com per adonar-me que estem bastant fotuts, però que hem despertat.

Hi ha un sentiment generalitzat que ens posa en estat d’alerta, que ens posa en guàrdia cada cop que des dels partits i la política es parla de diàleg, de trobar una solució, perquè després de les continuades estafes a la democràcia que hem patit se’ns fa difícil empassar-nos que els polítics ens treguin les castanyes del foc. Atès que no en voleu sentir a parlar de que al final ens tornin a trair tots plegats, que ja ho sé, intentaré ser positiu i només mirar endavant.

Hi ha dues maneres d’afrontar l’esclat previsible de l’actual sistema de partits.

La primera fora formar un nou front unitari en contra de la corrupció i en favor de la democràcia i els drets nacionals. Una eina que denunciï la ferum de l’ensarronada que s’albira. Crec que és una pantalla que ja va passar fa molt de temps. Construir un Neo-Reagrupament o una Solidaritat 2.0 exactament per a fer què? Per acabar trobant-nos amb el nou partit ple de submarins del status quo? No sé a vosaltres, però a mi m’entra una mandra digna de senador autonòmic en sessió plenària. A mi no m’hi trobareu.

Quan dic que caldrà fer política em refereixo a encetar la formulació de propostes que millorin la vida dels ciutadans. M’agradaria ajudar a bastir una nova perspectiva moderna, democràtica, racional, nova i valenta que identifiqués els problemes que tenim i en cerqués respostes i solucions eficients. O si més no formular aquelles propostes que ajudin a sortir de la trampa que ens ha parat el sistema.

Si, si. Ho he dit. Vaig contra el sistema. Soc antisistema perquè està més que demostrat, en tenim proves fefaents dia si dia també de que la cosa no tira i que és la nostra responsabilitat trobar-hi solució.

Però ara que no els agafi un atac de jo-ja-ho-deia als anti-sistema de passamuntanyes i finançament truculent, ni a les monges visionàries, ni als peluts de sandàlies pro-palestines. Cal desmuntar el sistema tal com és perquè sinó tinc la sensació que la gent del mig, les persones que sempre acabem pagant el compte i rebent les hòsties, veurem canviar el pèndul de la història de les grapes dels oligarques a les mans d’una extrema esquerra, dogmàtica, antiga, manipulada i amb massa ànims de revenja. I aquesta pel·lícula ja la varem veure l’estiu del 36 i em nego a cedir-los el monopoli de la regeneració.

Em direu si proposo una solució de dretes? I jo us contestaré que no em sigueu innocents. No diré el que diuen des del nou feixisme, entre altres coses perquè ja ho deia l’antic feixisme, que no hi ha dretes ni esquerres. I tant que hi ha dreta i esquerra, el problema es que quan els del mig mirem amunt –de sota estant- veiem que ens manen i ens roben l’erari públic tant els de dretes com els d’esquerres. Així que ja em perdonareu, però per ara diré que em posiciono amb la majoria dels catalans, que ens pensem i ens sentim d’esquerres, essent en el fons un poble profundament conservador d’unes essències bastant petit burgeses i de dretes. Som així, i hauríem d’estar cofois de ser-ho.

Catalunya és un país sense recursos naturals més enllà del bon temps i la gastronomia. La nostra fortuna ha vingut de la cultura del treball i del comerç. Quin remei! Els nostres millors fills i filles varen centrar el seu talent en fer diners d’allà on no hi havia més que misèria i impostos, mentre que en altres països les persones de qualitat podien fer carrera dins les estructures dels seus estats, com a polítics, militars, diplomàtics o acadèmics. Aquí ens varem posar a fer duros, que Déu estreny, però no ofega.

Probablement Weber hauria d’haver estudiat el cas del catalans quan parlava d’una moral protestant simbiòtica amb el capitalisme, perquè l’esforç, la meritocràcia, la recompensa en vida del treball ben fet han estat els pilars de la Catalunya moderna, al menys és el tipus de literatura d’autobombo que hem assimilat com indestriable de com som, dins la nostra societat de senyors Esteve, botiguers i menestrals. I que baixi Déu i m’ho negui, però és un autoretrat que ens encigala d’allò més per molt petit burgés que sigui. 

Dit això, i si sumem a la nostra equació definitòria que les elits ciutadanes van morir o es van exiliar el 1714 –un exili del 10% de la població més compromesa amb les llibertats del Principat ens va deixar escapçats durant dos segles- no és d’estranyar que siguem un país com a mínim irreverent amb el poder, que fins quatre dies ha estat sempre foraster. Al menys, fins que va arribar l’autonomia aquesta de fireta i varem donar feina als nostres propis corruptes de tots els colors polítics. Que de capsigranys i caps de suro que fan el dropo quan no roben en tenim per donar i vendre.

Els catalans, perdedors de tot i amb unes elits sorgides de l’esforç dels seus avis o besavis (que no d’ells, que ja no cola) hem encapçalat totes, absolutament totes, les reformes socials que han entrat a la pell de brau. Les hem assimilat com a nostres i les hem traslladat pedagògicament als espanyols, pensant-nos que els fèiem un gran favor. Ai... i de viure al costat de Don Mendo i el cura Merino ens varem acostumar a tenir-nos en la més alta consideració entre els Prometeus del progrés i l’esquerranositat, quan l’únic que fèiem era posar el seny pel davant de la injustícia.

Aquest és el meu retrat del qui som. I potser m’equivoco, però si vaig errat la bona fe m’empara. Crec que entre els qui volen defensar a peu i a cavall els seus privilegis, aquesta manera de fer on el que és important no és la llei sinó amb qui s’ha de parlar, i els qui els volen tallar les pilotes per redistribuir entre els descamisats els diners que ens han fotut les cent famílies (fins que s’acabin i sense plans ulteriors), aquells que ens encabim entre la socialdemocràcia no intrusiva i la democràcia cristiana respectuosa de la moral dels demés, hauríem de buscar solucions noves, pensades per gent nova, i executades per polítics nous. Estic convençut que ho  podem fer, i jo em comprometo, si més no, a dir el que penso que ens pot ajudar a tots sense tenir el cul llogat –que algo és algo va dir un calvo-. Intentaré anar-vos explicant, si me’n surto, el que penso que ens pot treure d’aquesta Matrix política de caspa i de favors.

Si això esdevé un nou partit polític, només ens ho respondrà la realitat, que és aquí fora i que. per cert, cada dia te pitjor pinta.

 

Caldrà que fem política

Digueu-me paranoic si voleu. I que no se’m atabali el galliner, però hi ha un run-run que mireu... em fa tenir una cosa per dins, un no sé què tinc... ja ho deia aquell que la paranoia és la menys dolenta de les malalties mentals. Però què voleu que us digui? Res? Voleu que calli? Doncs no. Ho sento però el verb callar no existeix en el diccionari Savalls-Realitat Realitat-Savalls.

A la vida, hi ha “marcadors”. Si, si... com quan vas al metge a que et comprovi això o allò altre i et destrueixen totes les teves intimitats, el que busquen son “marcadors” per tal de prohibir-te el que més t’agradi mentre intenten preveure el mal del que has de morir –com tothom-. Les dones –que com deia en Capri són molt més intel·ligents que els homes- són les mega-expertes mundials de la visió lateral a la recerca de “marcadors”.

Sento revelar als lectors masculins un secret de calibre similar al de que “els reis són els pares”: Elles ho saben! Ho saben abans. No cal que us escarrasseu amb flors i llaminadures, amb amabilitats desfermades, amb sortides de guió i seguiment dels consells del Cosmopolitan per a crear l’ambient adequat... Sia perquè teniu necessitat urgent de completar l’acte matrimonial, sia perquè heu convidat a quatre brètols a casa a veure la Champions pel Plus sense tenir en compte que el mateix dia hauríeu d’anar a sopar a cal sogre... tant li fot! Elles ja ho saben! Que com va dir la Chenoa: “cuando tú vas yo vengo de allí, cuando yo voy todavía estás aquí”.

Me’n he anat per les branques, ja ho sé... però es que tinc aquest run-run a l’estomac... que em fa anar a buscar “marcadors”, i donada la meva predisposició natural de veure només allò que em plau, tiro mà de la saviesa en l’anàlisi de la realitat que em proporciona el bisturí de l’observació que m’han ensenyat a fer servir les dones que m’han envoltat al llarg de la vida, i particularment la senyora Savalls.

Jo no vull destrempar ningú... però poseu-vos com us doni la gana, que si en Duran fot setmanes que no piula en contra és que ens ha fotut un tracte rectal sense que ens adonéssim. Que si només fan que explicar-me que han vist la Soraya amb aquest pel carrer, o amb aquells sopant allà, es que hi ha reunió de pastors, i ja sabeu allò de “reunió de pastors... ovella morta”.

A mi no em preocupen gens els brams de Madrid. Em preocupa més el seu silenci. No m’atabala en Lara, el Freixenetu, o en Juanitu-ondes-abrillantinades-Rosell... a mi em fa patir quan els Pimecus s’arrepleguen per dir que “ja n’hi ha prou” i aclareixen que és una reunió patronal i no de país. M’atabala el cuc detector de marcadors aquesta cosa del “estem sortint de la crisi i no m’atabaleu ara”.

Em treu de polleguera veure la Rahola i en Cuní a la tele del Godó tirant el globus sonda del “bé... la gent es pot frustrar una miqueta, però votar la consulta és un primer pas del poc a poc i bona lletra, encara que guanyi el SI-SI no serem independents”, tirant aigua al vi. Em treu de polleguera aquest Duo-Sacapuntas però encara me’n treu més que ningú  -i quan dic ningú dic partits i “societat civil protagonista del procés”- hagi dit ase ni bèstia davant d’aquesta traïció a la punyetera voluntat popular. Carai!!!

Em provoca arcades allò del repetir el mantra del diàleg com si el seure a parlar fos el gran objectiu en sí mateix, que ves per on, jo em pensava que era l’alliberament nacional –digueu-me tiquis-miquis-. M’ensumo i albiro que no hi haurà consulta... no hi haurà consulta... no hi haurà consulta... I ens posarem tots a dir... Volem votaaaar!!! Volem votaaaaar!!!! ii que al final ens diran que si, que graciosament ens deixaran votar, sempre i quan la consulta dels pebrots sigui una xarlotada homologable a la patètica qualitat democràtica espanyola, es a dir a més a més d'una trampa... una trampa no vinculant.

Allunyem-nos una mica del soroll i intentem mirar-nos la cosa aquesta del procés des de fora. Jo no vull entrar en la tonteria tribal del mira aquest amb qui s’ajunta, i ara aquell deu ser del CNI... això no interessa a ningú. De fet si comencem a barallar-nos entre nosaltres guanyaran ells. El que m’agradaria deixar clar son els següents extrems:

-          El President Mas està sol com un mussol a CiU

-          Oriol Junqueras no controla ERC

-          L’ANC i Omnium han deixat d’empènyer els partits per passar a treballar al seu servei

-          Hem posat tots els ous al cistell de CiU i ERC i tot depèn ara dels despatxos en comptes del carrer –que és de on ve el moviment, cal recordar-ho-.

Voleu dir que no estem fent el passerell? Tot i que crec, vull creure i necessito creure el discurs oficial... doncs... es que... ai els marcadors!

Fixeu-vos-hi bé en una cosa que vaig voler explicar al post anomenat “Der Untergang”: tant li carda que el procés esdevingui independència o frustració. En ambdós casos el sistema actual de partits saltarà pels aires.

Cas a: Si els polítics que hi ha ara ens traeixen i pacten amb Espanya seran destruïts i els haurem de substituir. O no?

Cas b: Si el procés esdevé República Catalana ens caldrà garantir que els partits actuals no construeixin una Espanyeta del “Nordeste”, farcida de tics corruptes i d’un sistema protector del mateix status quo que ara fa la guitza a la independència. Per tant, els haurem de substituir. O no?

Doncs ja podeu anar preparant-vos, caldrà que fem política que els marcadors indiquen que ja fem tard.