De la dictadura a la democràcia

Es diu Gene Sharp, i el seu llibre From dictatorship to democracy. Es un tractat sobre com assolir la democràcia mitjançant la no-violència i derrocar dictadures. Jo us haig de confessar que ni el coneixia, ni trobava que podés ser d’interès pel moviment d’alliberament nacional català. Creia, erròniament, que en el millor dels casos seria un manual de resistència hippy, i en el pitjor un pamflet per a grups de pollosos antisistema. L’he llegit i ni una cosa ni un altre, es tracta de un text imprescindible per a qualsevol moviment popular que pretengui canviar la realitat sense fer us de la força. Per organitzar la gent que tingui la determinació i la convicció necessàries per acabar amb un sistema injust. El llibre no només es vàlid contra dictadures formals, sinó també contra sistemes representatius dissenyats en contra dels interessos de la població, com la ocupació colonial que pateix Catalunya.

Aquesta última afirmació, que som una colònia espanyola, es cert que la comparteix cada cop més gent a casa nostra. Però es la primera línia de batalla que hem de guanyar: convèncer als catalans que encara romanen emmirallats per la democràcia espanyola, la Copa del Rei, el pacte fiscal i La Vanguardia, que viuen en un sistema polític que:

-Menysprea la llengua del país, divideix política i deliberadament la unitat de la llengua, i en comptes de protegir la diversitat fomenta la uniformització del que ells anomenen “lengua común”

-Suporten una pressió fiscal escandinava (57% de les més altes del món) que es tradueix en serveis socials (25% del PIB) cada cop més minsos i per molt sota de la mitjana de la zona Euro

-Col·laboren solidàriament en la millora de les condicions de vida d’altres àrees de l’estat però no tenen cap mena de control sobre l’ús que se’n fa dels recursos aportats

-Té una Constitució que consagra la unitat del territori per sobre de la voluntat dels pobles que hi viuen, fins i tot legitimant la força de les armes

-El pes electoral de Catalunya mai serà prou per forçar cap mena de canvi constitucional en la direcció d’un major autogovern

Es evident que encara ens cal fer molta pedagogia a Catalunya. Crec que som majoria, però no veig que existeixi encara un tou de gent prou ampli que s’ho cregui això de la independència. Aquesta es la primera de les tasques que hem d’abordar d’entrada, es clar. Però de la lectura de Sharp es desprèn que de la pròpia identificació dels frens i els enemics, d’aquells que col·laboren en la perpetuació del règim, de denunciar-los i d’anar per ells, se’n deriva sempre una bola de neu de persones disposades a lluitar pel canvi. Per això es tant important la insubmissió del #novullpagar, i l’enemic ho sap i per això ho tapa.  

Cal que llegim Sharp amb la ment oberta i entenent que les dictadures, que els opressors poden prendre formes diverses. Només llegint en el llibre com funciona el poder hom hi descobreix que el dictador tenia raó i que ho havia deixat “todo atado y bien atado”, no hi ha cap dubte. Quan diem que vivim en una democràcia de fireta es perquè les revolucions des de d’alt ja ho tenen això d’aquesta xacra lampedusiana del que tot canviï perquè res no canviï. D’aquí el cabreig que porten els iaioindepes de convergència amb en Pujol al davant, d’aquí els vergonyants silencis de la intel·lectualitat d’esquerres de can fanga envers la catàstrofe del model federal, i d’aquí que cada cop més gent desperti del somni a cop de crisi econòmica, atur i retallades.

Resulta si més no curiós que llegint From dictatorship to democracy  la manera de fer caure el poder per a instaurar un de nou i democràtic sembli tant senzilla. Moltes de les 198 propostes de resistència que fa el senyor Sharp ja les hem endegat de manera natural: les consultes, els ajuntaments per la independència, la manifestació del 10-J, i les xiulades al rei, l’himne i la bandera espanyola. Ens calen encara, però, establir seriosament moltes de les propostes que descobrim un cop acabada la seva lectura. Us deixo dos conceptes, per fer-vos un tast del contingut, que hem de tenir clars:

1.-Hem de fugir de la temptació de l’ús de la violència. Es un idioma, un combat, en el qual l’enemic té totes les de guanyar perquè es el seu, perquè té més recursos i perquè es el que està desitjant que fem. Es per això que s’infiltra en les organitzacions dels més joves, siguin independentistes o siguin indignats. Per establir el llenguatge en el que “discutirem” amb ell el triomf o no del canvi. Malfieu-vos de qui proposa accions directes, treballen per l’enemic conscient o inconscientment.

La via que proposa Gene Sharp es extremadament violenta en sí mateixa, però defuig l’enfrontament al carrer. La manera de sumar gent nova a la bola de neu de la llibertat passa per cedir el llenguatge de l’ús de la força al poder. I això no en té res de covardia, es el cim de la valentia ciutadana. I el que es millor: funciona.

2.-El poder cau perquè el moviment ataca els pilars sobre els quals es sosté. El que hem de fer es anar pels grups, les associacions, els mitjans, les estructures que donen cobertura financera i ideològica als qui manen. Els qui donen suport al règim actual de les coses han de ser els objectius de la nostra insubmissió. Tots sabem quines persones son i quines son les seves organitzacions i empreses, i no parlo d’Espanya ni de Madrid, l’enemic es aquí a casa nostra i tots els coneixem. Per aquests es pels que hem de començar, i tot el sistema caurà com un castell de cartes.

No vull fer més spoiler de la lectura de From dictatorship to democracy, el llibre es a la vostra disposició a la xarxa. A cop d’aquest click que sempre tant critico. Curiosament no he sabut trobar la traducció al català! De fet... he preguntat aquest mateix matí als seus editors americans -la Albert Einstein Institution- si no hi ha versió traduïda a la llengua d’en Miki Moto. Si em confirmen aquesta mancança habitual... potser que ens hi posem a fer-la.