Aquesta última afirmació, que som una colònia espanyola, es
cert que la comparteix cada cop més gent a casa nostra. Però es la primera
línia de batalla que hem de guanyar: convèncer als catalans que encara romanen
emmirallats per la democràcia espanyola, la Copa del Rei, el pacte fiscal i La Vanguardia , que viuen
en un sistema polític que:
-Menysprea la llengua del país, divideix política i
deliberadament la unitat de la llengua, i en comptes de protegir la diversitat
fomenta la uniformització del que ells anomenen “lengua común”
-Suporten una pressió fiscal escandinava (57% de les més
altes del món) que es tradueix en serveis socials (25% del PIB) cada cop més
minsos i per molt sota de la mitjana de la zona Euro
-Col·laboren solidàriament en la millora de les condicions
de vida d’altres àrees de l’estat però no tenen cap mena de control sobre l’ús
que se’n fa dels recursos aportats
-Té una Constitució que consagra la unitat del territori per
sobre de la voluntat dels pobles que hi viuen, fins i tot legitimant la força
de les armes
-El pes electoral de Catalunya mai serà prou per forçar cap
mena de canvi constitucional en la direcció d’un major autogovern
Es evident que encara ens cal fer molta pedagogia a
Catalunya. Crec que som majoria, però no veig que existeixi encara un tou de
gent prou ampli que s’ho cregui això de la independència. Aquesta es la primera
de les tasques que hem d’abordar d’entrada, es clar. Però de la lectura de
Sharp es desprèn que de la pròpia identificació dels frens i els enemics,
d’aquells que col·laboren en la perpetuació del règim, de denunciar-los i
d’anar per ells, se’n deriva sempre una bola de neu de persones disposades a
lluitar pel canvi. Per això es tant important la insubmissió del #novullpagar,
i l’enemic ho sap i per això ho tapa.
Cal que llegim Sharp amb la ment oberta i entenent que les
dictadures, que els opressors poden prendre formes diverses. Només llegint en
el llibre com funciona el poder hom hi descobreix que el dictador tenia raó i
que ho havia deixat “todo atado y bien atado”, no hi ha cap dubte. Quan diem
que vivim en una democràcia de fireta es perquè les revolucions des de d’alt ja
ho tenen això d’aquesta xacra lampedusiana del que tot canviï perquè res no
canviï. D’aquí el cabreig que porten els iaioindepes de convergència amb en
Pujol al davant, d’aquí els vergonyants silencis de la intel·lectualitat
d’esquerres de can fanga envers la catàstrofe del model federal, i d’aquí que
cada cop més gent desperti del somni a cop de crisi econòmica, atur i
retallades.
Resulta si més no curiós que llegint From dictatorship to democracy la manera de fer caure el poder per a instaurar
un de nou i democràtic sembli tant senzilla. Moltes de les 198 propostes de
resistència que fa el senyor Sharp ja les hem endegat de manera natural: les
consultes, els ajuntaments per la independència, la manifestació del 10-J, i
les xiulades al rei, l’himne i la bandera espanyola. Ens calen encara, però,
establir seriosament moltes de les propostes que descobrim un cop acabada la
seva lectura. Us deixo dos conceptes, per fer-vos un tast del contingut, que
hem de tenir clars:
1.-Hem de fugir de la temptació de l’ús de la violència. Es
un idioma, un combat, en el qual l’enemic té totes les de guanyar perquè es el
seu, perquè té més recursos i perquè es el que està desitjant que fem. Es per
això que s’infiltra en les organitzacions dels més joves, siguin
independentistes o siguin indignats. Per establir el llenguatge en el que
“discutirem” amb ell el triomf o no del canvi. Malfieu-vos de qui proposa
accions directes, treballen per l’enemic conscient o inconscientment.
La via que proposa Gene Sharp es extremadament violenta en
sí mateixa, però defuig l’enfrontament al carrer. La manera de sumar gent nova
a la bola de neu de la llibertat passa per cedir el llenguatge de l’ús de la
força al poder. I això no en té res de covardia, es el cim de la valentia
ciutadana. I el que es millor: funciona.
2.-El poder cau perquè el moviment ataca els pilars sobre
els quals es sosté. El que hem de fer es anar pels grups, les associacions, els
mitjans, les estructures que donen cobertura financera i ideològica als qui
manen. Els qui donen suport al règim actual de les coses han de ser els
objectius de la nostra insubmissió. Tots sabem quines persones son i quines son
les seves organitzacions i empreses, i no parlo d’Espanya ni de Madrid,
l’enemic es aquí a casa nostra i tots els coneixem. Per aquests es pels que hem
de començar, i tot el sistema caurà com un castell de cartes.
No vull fer més spoiler
de la lectura de From dictatorship to
democracy, el llibre es a la vostra disposició a la xarxa. A cop d’aquest
click que sempre tant critico. Curiosament no he sabut trobar la traducció al
català! De fet... he preguntat aquest mateix matí als seus editors americans -la Albert
Einstein
Institution- si no hi ha versió traduïda a la llengua d’en Miki Moto. Si em
confirmen aquesta mancança habitual... potser que ens hi posem a fer-la.
El català no és només la llengua del Miki-Moto...
ResponEliminaCatalunya no és, ni ha estat mai una colònia d'Espanya...
Manipular el significat de les paraules és intentar manipular la consciència dels lectors..
Lo de "colònia" es una exageració evident... es mès... es molt inacurat...
ResponEliminaLo del MikiMoto es mes aviat una "boutade"... i acceptable si mes no.
Diu en Savalls que aixo no es el "digui digui"... (habitualment)... pero rai/rais en lloc de rei fa malt a la vista.
ADB
Prefereixo centrar-me en el llibre i realment el trobo molt interesant i es una estrategia per assolir la llibertat (si com a poble), no dic que ni hagin d'altres pero aquestes fites han estat fetes en altres països amb èxit.
ResponEliminales campanyes sobre els referendums, #novullpagar o les casolades a la Caixa van per aquest cami....
jo si que vull possar noms: Abertis, Foment del treball, PImec, la vanguardia, el periodico, circulo de economia,....
salut,
John Smith
PD: It is my hope that this brief examination
of how a dictatorship can be disintegrated may be found useful
wherever people live under domination and desire to be free.
Gene Sharp
and it's working...
Un aplaus
Elimina"EL colonialisme és un procés d'expansió política, comercial i cultural iniciat al darrer terç del segle XIX en que els països europeus es van llançar al domini del món, essencialment Àsia i Àfrica, per part de les potències europees, com a culminació de l'expansionisme iniciat al segle XV. Però el seu caràcter va diferir de forma substancial de l'Edat Moderna. Mentre les colònies eren de tipus comercial o bé d'establiment, les del segle XIX van ser bàsicament d'explotació sistemàtica d'amplíssims territoris. El ritme d'ocupació va ser molt ràpid i el nombre de països ocupats molt més elevat. En darrer lloc, l'expansió va presentar un caràcter més beŀlicós."
ResponEliminaJo sincerement crec que som una colonia.
salut,
John Smith.
https://www.facebook.com/notes/salvi-jacomet/catalunya-no-%C3%A9s-una-col%C3%B2nia-despanya/453515212444
ResponEliminaAi... Salvi... Salvi... Salvi...
ResponEliminaJo ja entenc que agafar-se la part pel tot sigui una tàctica dialèctica que dongui bons resultats, i es evident que Catalunya s'allunya de la definició tradicional de colònia. Es e-v-i-d-e-n-t.
Però, no em retracto -perquè les coses son com son- de l'afirmació que Espanya tracta com a colònia i té un pla de colonització demogràfic i lingüístic per a Catalunya.
Només no ho veu qui no ho vol veure.
Veus,
ResponEliminaAmb aixo si que hi estic d'acord..."la resta d'Espanya" tracta a Catalunya com si de una colonia es tractes..."
FIlem prim aqui...
ADB
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEstimat Savalls...
ResponEliminaUn home espavilat com tu, segur que coneix la diferència que hi ha entre el que hom és i el que els altres fan...
Per més que jo et tracti com un isabel·lí, tu sempre seràs un carlí...
Catalunya és un país ocupat i moltes de les ments dels seus habitants estan alienades, proba de que ha patit un procés colonial.
ResponEliminaLa estratègia de anar directament contra els ens que donen suport a l'invasor la veig totalment adequada.
Endavant Savalls
Xauxau
disculpes, volia dir prova, no "proba"
Eliminaxauxau
No sé si Catalunya és o no una colònia. Però els efectes del tracte que rebem d'espanya són els que pateix una colònia.
ResponEliminaHi ha un factor que voldria recalcar. Desrés de gtants segles, sembla estarny que Espanya no hagi sabut ni acabar totalment amb nosaltres (una assimilació i digestió total) o adaptar la visió i autopercepció com a nació a la pluralitat dels seus ciutadans. allò genuïnament espanyol continua essent allò castellà. la fresta és de segionam si no sospitós.
Doncs és fàcil. Si ens nacionals espanyols de matriu castellana mai ens arribéssin a veure com uns iguals, no se sostindria l'expoli continuat que rebem, vital, per cert, per aquest invent expansionista de Castella que es diu espanya.
Quan es negociava l'estatut, els espanyols estaven escandalitzats per la forma de finançament proposada (els fèien estar així) Simultàniament, es decidia el pagament d'un "deute històric a andalusia.. Una pasterada. I aquí ningú va dir res.
Cal mantenir allò català extern a la simbologia, imaginari i percepció popuilar que defineixen allò genuïnament espanyol per tal de poder ser tractats com a "sospitosos habituals" i com a ciutadans díscols, de segona, mab menys drets i menys veu per reclamar.
A què ens podem assemblar més que a una colònia?. No ens assemblem pas a una part d'un verutable Estat-nació consolidat i igualitari entre els seus ciutadans.