Fins que els fotem fora a tots plegats

Duran Lleida té la sort de ser calb. Si, si... no us esvereu. Els calbs que viuen de cara a la foto, que son figures públiques, tenen el do de sobreviure al pas del temps. Adquireixen una edat indeterminada i un aura de saviesa, d’eficàcia i professionalitat, si l’alopècia els va arribar en la plenitud de la seva producció de testosterona. Aquest es el cas d’aquesta paparra de la política nascuda al 1952 a la franja. Ostres tu! Que només té seixanta anys! Que te corda per a estona aquest home! Heus aquí un polític que ho es des que portava calça curta, tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Lleida amb vint-i-sis anyets, ha anat acumulant mandats i càrrecs fins a esdevenir una barreja de Giulio Andreotti, Mazzarino i Príncep de la Pau que tot ho veu i tot ho controla. I a sobre, sota aquesta calba que Déu li va donar ben d’hora, ben d’hora, sembla tant etern com Nostro Senyor.

Val a dir que el seu currículum no enganya –com sí passa amb la seva amiga, na Joana Ortega- La seva vida política va encadenar un ascens meteòric dins un partit, UDC, que a primers dels anys 80 era un cementiri de nobles pròcers de la pàtria, de grans patums que sobrevisqueren el franquisme, de gent que va ser perseguida per la República i pel general. Una UDC de pedra picada, la de Miquel Coll i Alentorn i Joan Baptista Roca –de joventut carlina, val a dir-. Un partit clau en la resistència nacional en les èpoques més fosques del segle XX. Un partit de currículum democràtic impol·lut, amb un Carrasco i Formiguera afusellat per demòcrata i abans perseguit per catòlic per la mateixa República a la qual mostrà total lleialtat.

UDC a finals dels setanta era un partit d’aquells que tenia molt de vernís de legitimitat, quatre monstres del catalanisme polític de caire històric i cap mena de base electoral. Els meus pares els van votar a la primera legislatura, la constituent, la del 15 de juny del 77. UDC... gent d’ordre catalana, que traçava la seva història a Acció Catalana, i de retruc al sector de la Lliga del morro més fort. Resultat? Home... una clatellada digne de Reagrupament –alguna cosa he heretat dels meus progenitors es veu... devem de ser una mica gafes votant-. Penseu que en aquelles eleccions, d’una manera o altre, també hi va participar la Lliga, el Club Catalònia, els franquistes versió Laureanito López Rodó o UCD versió Manuel Giménez de Parga. En resum, el catalanisme va triar el Pacte Democràtic per Catalunya, Jordi Pujol de Convergència, Ramon Trías de EDC i Josep Verde Aldea del PSC(R). L’endemà de la fira... la burgesia de tota la vida de Barcelona i els senyors del rerepaís es preguntaven que faria en Ton Canyelles, el gran derrotat, el company de joventut del Jordi Pujol de la clandestinitat i cunyat de Miquel Roca.

Les males llengües de la Diagonal en amunt, sempre han dit que foren raons familiars les que impulsaren a Canyelles a apropar-se a la UCD victoriosa i a convertir-se en la capa de catalanitat que li calia a Adolfo Suàrez per ser creïble i digne de ser votat a Catalunya. En Ton no podia ser menys que en Miquel, es veu que es deia per les parades del mercat de Galvany. UDC va formar coalició amb CDC, que ja havia incorporat els altres dos partits de Trías i Verde Aldea, i en Ton Canyelles, en Quim Molins, varen anar a parar a la candidatura de Carlos Sentís amb la UCD per les eleccions del 1978. Els quadres d’UDC, els homes de mitjana edat que volien tocar-li la cuixa al poder varen aliar-se amb els fills del falangisme i del tardofranquisme tolerant... i quedaren segons per sota el PSC de Raventós. Ningú no ho recorda hores d’ara. Al 1978, a Catalunya, la UCD obtingué dotze diputats i CiU vuit. El partit espanyol favorit a unes eleccions, si se li donava un toc de legitimitat catalanista, resultava més atractiu per l’electorat que en Pujolet. Aquest fet ha marcat la política catalana fins al dia d’avui.

On era CiU ideològicament? La resposta es enlloc i a tot arreu. De la socialdemocràcia escandinava banyada de cristianisme de base de Jordi Pujol, a la democràcia cristiana republicana de Coll i Alentorn. Tot i res. Però era clar que Unió representava el lligam místic amb la legitimitat dels partits clàssics catalans davant la novetat política que suposava la marca convergent. Es en aquest moment on convergents i democratacristians estableixen un pacte de quotes, a llistes i a càrrecs, no fos cas que guanyessin unes eleccions en el futur. I van i les guanyen al 1980.

Aleshores CiU era la suma de dos partits de quadres sense quadres. La UCD s’havia endut el bo i el pitjor dels que volien tocar cadira, i encara no havia detonat internament. Jo hi era a CDC a primers dels 80, era molt tendre i jovenet i anàvem a reformar Espanya i a crear un estat plurinacional –permeteu-me la conyeta-. Els càrrecs de confiança, el gran moment per fer política era llavors. Ho era a CDC, i sobretot a UDC. En plena desesperació per trobar gent per fer llistes i accedir a càrrecs, amb la política interna de repartiment de quotes i amb una militància quasi inexistent, era sabut que militar a Unió segons on era garantia de cadira i sou. Era així al 1981 i ho segueix sent. Tothom ho sap. Encara ara sento a dir que un de cultura ara té càrrec perquè va decidir fer-se d’Unió i no de Convergència... perquè aquells anaven curts de gent a la sectorial. El problema es que ara has de passar pel sedàs d’en Giulio Mazzarino príncep de la Pau, que es en Duran.

La realitat que ens ha envoltat trenta anys es aquesta. Una Convergència acomplexada ideològicament, que pensava que si a Pujol li agafés un mal lleig el partit i l’electorat desapareixeria com aquells infants que varen anar a espigolar uns camps de la virteliana llegenda de Sant Nicolau. Un fet adobat també per la por sistèmica de l’entorn pujolià de una aliança d’UDC amb el PP a la navarresa, un catalanisme espanyolista de dretes que li escapçaria potencialment una quarta part dels votants, que sumats al franquisme sociològic del PP a Catalunya convertirien el partit del Molt Honorable en tercera força política al país, com va passar el 1978. No hi ha més que això. Es senzill, i se'n diu segrest de la política catalana.

Es per això que un partit que ha viscut els més grans escàndols de corrupció i finançament com Unió, en els casos Treball i Turisme; que ha suportat sentències condemnatòries cada cop que ha passat pels jutjats, amb els conseqüents indults posteriors; que es remoreja que a Madrid ven l’esmena subhastant-la entre els lobbies a tant la peça -al menys es el que es diu a la capital de les Espanyes-, ho aguanta tot. Un partit que mereixeria més sort que la d’estar supeditat a la voluntat dels qui es varen moure bé a finals dels 70, com en Duran, i que varen ocupar tot el poder quan el trist fet biològic acabà amb la vida dels patriotes com Coll i Alentorn o Joaquim Xicoy que mai no hagueren permès aquesta festa particular de repartiment de favors i càrrecs en la que han convertit el partit de Carrasco i Formiguera.

Aquest cap de setmana Josep Maria Vila d’Abadal ha plantat cara a la calba d’en Duran. Gràcies senyor alcalde. El seu avi, en Lluís Vila i d’Abadal, carlí renascut en líder d’Acció Catalana i posteriorment d’Unió deu sentir-se’n orgullós des de d’alt. Jo també ho estic. Recuperant el missatge originari d’Unió, la catalanitat sense vergonya, sobirana i digne ha llençat un missatge de regeneració als sàtrapes de la cadira oficial que controlen Unió. Es una finestra a l’esperança per aquest país. Només em sap greu no haver pogut fer res per ajudar-lo. Ens calen més Vila d’Abadals per tirar a terra aquest castell de cartró pedra de política immobilista i entortolligada amb el poder més fastigós. Una flor no farà estiu... però anem a per ells. Pas a pas. Poc a poc. En Duran el primer. En vindran d’altres. Fins que els fotem fora a tots plegats.