El català es un bon negoci

Ahir vaig fer una cosa que no m’agrada. Defujo la gent, les conferències, els vernissages, i tota mena d’actes oficials que tinguin a veure amb el passar llista a veure qui ha vingut i qui no. Sobretot si es produeixen al vespre, que es moment d’estar amb la família. Però ahir, per responsabilitat i per interès empresarial vaig assistir a la presentació del Manual per a unes bones pràctiques lingüístiques a l’empresa, que ha editat la Plataforma per la Llengua. L’acte era al búnker dels que manen, al Cercle d’Economia. M’agradaria fer-vos cinc cèntims del que es va dir, del que es va veure, i del que s’hi respirava.

Mireu, si els catalans prenguéssim consciència de com en som de forts, caurien molts mites i pors estúpides que no ens deixen veure les oportunitats que tenim davant dels nassos. El motiu de l’acte al Cercle era presentar un opuscle que incideix en tres eixos que les empreses haurien de tenir en compte com a camp per córrer en termes de mercat i benefici. Intencionadament i amb bon criteri no va ser una presentació demanant la militància lingüística per se, sinó que les paraules de tots els presents apuntaven a tres qüestions fonamentals de caire racional:

- El català no es una llengua petiteta, al contrari constitueix un mercat important de vora deu milions d’europeus.

- Utilitzar la llengua catalana per a posicionar el producte i la marca té beneficis i no produeix necessariament cap mena de rebuig.

- L’etiquetatge en català, conceptualment, es un discriminador positiu tant en el mercat autòcton com en el mercat internacional pels valors intrínsecs que s’atribueixen de manera natural a Catalunya.

En resum. Fer productes i serveis en català ho agraeixen els autòctons, que no son pocs, i la imatge associada a la nostra llengua parla en favor de la qualitat del producte. En un món globalitzat, paradoxalment, tenir un discriminador de qualitat en la marca del país quan s’hi aporta producte propi es una benedicció. M’explicaré... preferiu tenir un cotxe alemany, menjar formatge francès i vestir marques italianes o reparar un cotxe xinés, endrapar formatge americà i vestir marques alemanyes? Els països porten associada una imatge, una personalitat, un discriminant de marca propi i inalienable, i la marca Catalunya es vista com a sinònim de qualitat, esforç, rigor, emprenedoria familiar i expertisse secular, de manera internacional. Jo hi afegiria... no com els passa a “altres”, i fent de Mourinho no vull assenyalar a ningú en particular, que arrosseguen la seva pròpia creu de barat, còpia, simpàtic però inconsistent, hereu de monopoli feixista, fatxenda i poc de fiar.

Un cop varen parlar el conseller Mena –un home d’empatia zero que semblava perdut i absent-, el M.H. senyor Rigol –una delícia sentir-lo parlar-, el senyor Carulla –si, si... pota negra-, i quatre representants dels més de trenta mil paios i paies que treballen a les patronals de l’estat (em pregunto qui carai penca de debò en aquest país) en nom de Cambres de Comerç, CECOTS i demés sumsumcordes, els assistents tinguérem l’oportunitat de sentir a gent productiva: els directors del RACC, Galetes Trias, la Moritz i Embotits La Selva. Persones que viuen en un entorn real de competència, producció de bens o serveis, i allunyats de la mandanga institucional, el discurs i el paripé.

Tots aquests empresaris varen coincidir a remarcar que l’ús del català reforça les vendes, no les perjudiquen, i ajuda a construir imatge de qualitat. No es una qüestió ja de militància patriòtica, el mercat hi és, les oportunitats son aquí, i el català suma en comptes de restar. Tant els consumidors catalanoparlants, que se senten més ben tractats si el producte els parla en el seu idioma, com els mercats internacionals, que ens atribueixen valors de qualitat i d’esforç com a país, entenen la marca Catalunya com un benefici del producte. I això es va dir a can Josep Piqué, al Cercle d’Economia, i tothom hi va estar d’acord, i tothom assumia que la solució està en l’exportació, en la qualitat, en el know how, i en que l’ús del català ens fa més competitius. Perdoneu... però això fa cinc anys era impensable que succeís i es digués en l’entorn on ahir ens trobàvem.

Es cert que després, a l’hora de la copa de cava, el concepte més repetit a les diverses converses on vaig parar l’orella era el Pacte Fiscal –ho dic en majúscules en honor de la galeta que es fotrà el sistema el dia que hagi d’admetre que ens han dit que no a Madrid-, però allà, al mig de la sala em trobava envoltat de un grup ben curiós pel que tenia d’heterogeni i d’opinió unànime: activistes de la Plataforma per la Llengua, empresaris joves amb els que recordo haver fet corredisses algun llunyà vespre d’onze de setembre quan els qui plantàvem cara no anàvem amb rastes, en López Tena acompanyat d’uns joves col·laboradors, el Molt Honorable senyor Rigol que va venir a saludar-nos amablement, na Rocío Martínez-Sempere del PSC que a mi em fa una mica de por... i gent d’empresa i del Cercle, tothom amb la mateixa sensació d’encetar un món nou, un nou paradigma empresarial.

Escolteu... per primera vegada en la meva vida respirava una convicció transversal del món econòmic en el sentit que la nostra llengua ha deixat de ser un fre per esdevenir un accelerador, no es una taca a amagar sinó una medalla que ens fa millors, més atractius als mercats. Fins i tot... quan el presentador de l’acte insinuà el tema de la subvenció, els gerents de les empreses catalanes li varen deixar clar que aquest ja no es el tema, que el català ja es negoci i que ja els hi està bé que la competència no se n’adoni, això els dona més temps per a ser identificats com a marques catalanes i adquirir abans que els altres el prestigi associat als valors del país. Engrescador alhora que racional, oi? El català es un vernís de qualitat empresarial! Doncs si, nois i noies... qui ho havia de dir? El català es un bon negoci.