La tercera via de la Vanguardia

Els unionistes perversos, el club de la Diagonal, els encarregats del Pont Aeri, de la Santa Aliança, ens diuen avui des del seu bolletí oficial –la Vanguardia, si no us en havíeu adonat- que “La opció majoritària és el pacte fiscal i competències blindades”. Ho fan després de advertir-nos subliminalment a primera plana que “Els pro-russos voten sense Llei”. S’albira un canvi de règim que els agafa amb el pas canviat i els pixats al ventre, i la seva reacció es dir-nos que en realitat no pensem com pensem si no que apostem per una cosa que no existeix: la tercera via.

Quan obres les planes dels paperots d’en Godó i et trobes uns gràfics tant polits... què voleu que us digui? Doncs la cosa fa patxoca. Si a sobre t’envien al pobre Basté a defensar lo indefensable, i et deixen anar en Cuní a sembrar les llars catalanes d’incertesa des de la seva canongia televisiva, ja tenim debat sobre una oferta espanyola inexistent! Que la cosa té pebrots!

L’enquesta que publica la Vanguardia està feta sobre un total de 570 catalans, ho deixo dit per a tranquil·litat de les masses que segueixen aquest blog. Que ningú no es posi nerviós. Tot i això, faré veure que m’ho crec. Vull dir que m’ho empasso tot, que els espanyols aterrits per la secessió catalana posen sobre la taula de negociació un mea culpa cultural i un potser que no us escanyem tant. Imaginem-nos el que és inimaginable, total els catalans per tal de no molestar i caure bé a Madrid ens en hem fet de encara més grosses a nosaltres mateixos.

Truca a la porta l’estat espanyol i ens diu que si, que som nació, que no es tornarà a posar en quin idioma ensenyem a les criatures, que podem tenir seleccions nacionals esportives, que en comptes d’un vuit per cent de diners sense retorn, ens posen un topall del quatre. Què dic del quatre? Del dos per cent! Ens prometen que la casa real passarà tres mesos l’any residint a Barcelona –que això ho fan els britànics i queda molt plurinacional, per molt que a nosaltres ens la porti fluixa- i que aprendran català de debò de la bona. TV3 es podrà veure arreu de l’estat, i TVE emetrà el 30% dels continguts en català. La tercera part dels ministeris tindran seu a Catalunya i la catalanofòbia quedarà especificada com a delicte penal a lleis i constitucions.

A veure si ens entenem. Imaginem-nos que els espanyols per tal de no perdre la batalla de la història, renuncien a la seva pròpia definició d’Imperi i es foten un tret plurinacional al peu. Ens ho hem d’imaginar d’aquesta manera, perquè si l’oferta no és d’aquest calibre no seria acceptada ni als despatxos de la botifleria més servil, incloent-hi el d’en Duran Lleida. I ho dic sabent que això no passarà, perquè ja vindran els Alfonso Guerra, els Monago i les Rosa Díez a passar el ribot. Tant me fa. Suposem que van i ho fan: la mega-oferta-soborn per tal que la cosa segueixi repartida com està ara, però sense que ens insultin per voler sobreviure com a poble i com a economia.

Faig aquest post de manera profilàctica. Per tal de que quedi dit i que quan ens vinguin amb els mirallets de colors de la tercera via -perquè us ho asseguro que vindran- podem tots rellegir-nos i recordar que volen aquesta gent que truquen de matinada, i ens deixen la Vanguardia enverinada al replà. 

Aquesta gent, i no només els seus dirigents si no també una part enorme de la seva ciutadania, son els qui consideren que essent com som “molestem” la seva unitat de destí històrica. Representen el país més mentider, corrupte i antidemocràtic al est del Danubi. Un país que permet la legalitat de la Falange. Un país que ha pervertit els drets processals dels ciutadans fins a convertir-los en el “detente-bala” de les classes dirigents per tal d’evitar la presó. Un país que esmerça els impostos dels seus ciutadans per a repartir prebendes i diners entre els bancs i les constructores que subornen als seus partits polítics. Un país que permet que la solidaritat europea amb els aturats andalusos es reparteixi entre patronals i sindicats, i que no ha fet res per evitar una generació perduda de treballadors. Un país incapaç de retallar un euro l’administració central mentre deixa sense assistència jubilats i malalts crònics amb quaranta anys de cotització a la Seguretat Social. Un país amb uns mitjans de comunicació lligats al poder, que amaguen vergonyes i delictes de polítics i manaires –com aquí, com aquí... aquesta és una conseqüència lacerant de l’espanyeta que hem reproduït a casa nostra-. Un país que no ha aturat cap contracte de compra d’armament en plena crisi, i parlo de més de 30.000 milions d’euros en caces de combat que mai no podran fer volar per manca de pressupost! Un país amb trens d’alta velocitat buits que no duen enlloc i que tornarà a invertir 3.000 milions enguany em aquest despropòsit. Un país sense independència judicial. Un país amoral. Un país amb uns nivells de frau fiscal dignes d’una dictadura centreafricana dels anys 70 del segle passat. Un país guerracivilista incapaç de perdonar, inepte a l’hora de revisar la seva pròpia història, que amaga als llibres de text escolar la barbàrie de la guerra civil i pretén vendre’ns el personatge impresentable i sanguinari de Franco com si hagués estat un tiet malhumorat. Un país que té per festa nacional matar braus i que, cofoi, permet retransmetre per televisió aquests sacrificis rituals en horari infantil. Un país amb una dreta ignorant i cruel i una esquerra dogmàtica i corrupte. Un país que quan es regenera ideològicament produeix monstres com Jose Antonio o Rosa Díez. El país de l’enveja malintencionada, l’odi a la diferència cultural, i la supèrbia miserable del gandul amargat per l’èxit del qui se’n surt treballant.

Espanya és, en resum, una catàstrofe per la història. Un desastre institucional. Una realitat apocalíptica on tot el que he esmentat en el paràgraf anterior es sabut, però ningú no farà res per solucionar-ho. Perquè a la pell de brau no s’hi generen solucions als problemes, només –quan la cosa es posa fotuda- acaben per arreglar-ho a hòsties i a administrar-se una bona dosi de revenja caïnita els uns als altres.

Dit això, i em quedo descansat, ja em pot venir en Màrius Carol, en Godó, en Cuní i el sum sum corda amb terceres vies, en Pere Navarro amb federalismes o en Rajalcaba i en Rubaljoy oferint-me el cel a la terra. Jo no soc ells. Jo no soc com ells. Jo no vull compartir país amb ells. Jo no vull passar la vergonya de tenir-los com a conciutadans. Jo no vull tenir res a veure amb aquesta gent. Jo no vull tercera via, ni ara ni mai. I aquí ho deixo per escrit.