Si ens criden de Berlín, faríem bé d'anar-hi

En Félix és flamenc. El vaig conèixer el maig del 97 i hem estat companys de feina i ara som amics. Sempre hem mantingut una relació interpares, jo no parlo flamenc i ell no parla català, i ens hem entès sempre en anglès, que a ell el francès tant se li en fot . A tots dos ens agrada la història militar, i sempre hem fet conya basant-nos en un repartiment dels mercats europeus segons criteris bèl·lics. Segons en Félix, servidor soc el responsable del comandament del flanc Sud, dirigeixo les forces del Oberkommando de Barcelona.

L’altre dia que vaig haver d’anar a Berlín per feina, en Félix ho va saber i em va enviar un missatge: “If you are called to Berlín, you better go” (Si ets cridat a Berlín, faries bé d’anar-hi). Mig en broma, mig en serio, les coses estan així. Ho estan per mi, i ho estan per en Rajoy, en Botín i el sum sum corda. Oh Europa!

A Berlín vaig compartir anàlisis de mercat, de resultats, de publicitat, amb gent que conec fa dècades. Cadascú a casa seu, tots empresaris amb els mateixos mals de cap, i majoritàriament europeus. Són reunions profitoses. Ens trobem a fires i reunions de distribució, a Nuremberg, a Essen, a Stuttgart, Múnic o Berlín. Ens apleguem per treballar i també per fer un most o prendre unes weissbiers de darrera hora al bar de l’hotel.

Es un grup heterogeni, amb en Michael d’Amsterdam –the living legend-, el txec Martin –former rocker-, l’Albin de Copenhage, la troupe italiana d’en Roberto, en Christoph, el Francesco, en Marco, en Ruí de Portugal, la horda dels huns dels Uli, Jochen, Horst, els filòsofs de la vida Vassilis i Thesseus... i aquells que viuen a l’espai exterior de Robinson Crusoe... vull dir els russos o els suissos. Ens sabem la vida personal, les filies i fòbies, els mercats i els equips de futbol de cadascú.

L’alegre banda dels qui compartim les mateixes cabòries des dels nostres respectius Oberkommandos locals, dins d’aquesta Europa alemanya, tenim clars els mínims comuns múltiples que ens uneixen com europeus que som: La Champions League, la marató de borratxera i sexe dels Erasmus dels fills, en Mario Draghi, que els anglesos no són dels nostres, que no és casualitat que sempre ens trobem a can tedesco, que els polítics són una colla de corruptes incompetents i que això de la Unió Europea és una camama caríssima i totalment allunyada del nostre control.

La generació aquesta d’amics europeus venim d’allà on venim. Fills de la guerra freda, del socialisme real, de les dictadures mediterrànies o de les societats del flower-power i la societat del benestar. En resum... fills de la segona guerra mundial. Els nostres pares i avis s’havien bombardejat, afusellat, detingut, perseguit, exiliat o empresonat, els uns als altres. I no fa tant. Per a tots nosaltres, la Unió Europea, en el fons, va ser un invent per tal que no ens tornéssim a esbatussar els uns als altres, però se’ns ha quedat petita, ridícula, i fins i tot el més europeista odia les seves institucions i els seus dirigents.

 
Creieu que varem parlar de les eleccions europees en algun moment? Doncs no. Es clar que no. Tots sabem que està tot el peix venut i que Brusel·les és un cau de lladres i mercaders que es reparteixen càrrecs i pressupostos als despatxos sense que la ciutadania hi pugui fer gaire cosa. De fet, però, si que varem parlar de la Unió Europea. I us explico.

Resulta que la colla pessigolla ara tenim a les mans un producte que funciona, i parlàvem dels sectors que havien adquirit els drets de la llicència per fer-ne producte. No us en foteu, però un dels sectors crítics per a la difusió és el dels llençols i roba de la llar... i es veu que les llicències d’aquesta categoria mai no poden ser paneuropees perquè cada país té mides de llit diferents! Tots varem riure, i algú va dir “que rar que això no estigui encara sota una directriu de la Unió!, caldrà que muntem un lobby?”.

La Unió Europea és això. Anar a Berlín quan t’hi criden i si tens un problema muntar un lobby. I en aquest context ara, resulta que hem de votar el Parlament Europeu. Mireu, per molt que us diguin els mitjans de comunicació del règim, els mateixos que us varen vendre que dins la Unió Europea tots tindríem accions de la Volkswagen, la cosa aquesta d’Europa no funciona i difícilment el nostre vot servirà per reformar-ho. Tot i això, només ens queda el vot per deixar clar que existim, com a ciutadans i com a poble.

Ara ens venen uns quants sopars de duro. Del rollo que si guanyen els socialistes s’acabarà la política d’austeritat. Davant la qual cosa jo em pregunto amb qui carai us penseu que Merkel governa Alemanya si no amb els socialistes? O us diran que cal votar contra l’extrema dreta, barrejant el legítim euroescepticisme britànic amb els fatxes grecs de l’Alba Daurada. I la realitat es que per acabar amb els Lepins i Wilders el que cal fer és construir un poder polític europeu democràtic i creïble, no aquesta pantomima d’enxufats com en Barroso o el Van Rompuy.

Quin gripau això de les eleccions europees! quin gripau més gros que ens hem d’empassar. Però amics meus... aquest cop els catalans ens la juguem. Tenim l’oportunitat de muntar un ciri si anem a votar i arrabassem diputats a l’establishment del PP i el PSOE. És fàcil, son matemàtiques de primària. Espanya és circumscripció electoral única, quants més vots a partits catalans, quanta més participació “nosaltres” i menys participació “ells” més mal els fem. Cal que anem a votar, i me la porta fluixa –ai... ui... perdó- si voteu Terrimosa, Maragacabres o als peluts d’Iniciativa, però feu el fotut favor d’anar a votar.

I si, ja ho sé, els partits pel procés son una colla de egoistes, de brètols i de cagamandurries per no anar plegats a les europees, però què hi voleu fer? Si us quedeu a casa sota arguments i conclusions de perfil català, d’aquells tant dignes com “em sento traït”, “tant se val”, “aquest és un botifler”, “aquell no el puc veure”, “vull canviar el món des del sofà a cops de tweet i de m’agrada”, jo ja us entenc i us estimo i us tinc presents en les meves oracions al Monstruós Espaghetti Volador! Com a membre fundador de l’Associació Catalana de Tants-caps-tants-barretistes Escindits-d’un-mateix per la Independència de Catalunya, no puc més que donar-vos la raó als qui no voleu participar de la farsa europea aquesta, però si els partits sobiranistes no passen per sobre de l’unionisme a les urnes catalanes ningú ens prendrà seriosament. Ni en Michael, ni en Ruí, ni en Thesseus, ni l’Uli, ni ningú amb dos dits de front.

Si els catalans no anem a votar en massa el 25 de maig tornarem a perdre un llençol en la bugada europea. I a Brusel·les se’ls en fot de quines son les mides dels llençols catalans, que per ells, mal que ens pesi, seguirem sent espanyols fins que no demostrem el contrari. Què millor que fer-nos veure votant? Doncs ja sabeu: Pinça al nas i a votar a les europees, que si ens criden de Berlín, faríem bé d’anar-hi.