En Félix és flamenc. El vaig conèixer el maig del 97 i hem
estat companys de feina i ara som amics. Sempre hem mantingut una relació
interpares, jo no parlo flamenc i ell no parla català, i ens hem entès sempre
en anglès, que a ell el francès tant se li en fot . A tots dos ens agrada la
història militar, i sempre hem fet conya basant-nos en un repartiment dels
mercats europeus segons criteris bèl·lics. Segons en Félix, servidor soc el
responsable del comandament del flanc Sud, dirigeixo les forces del Oberkommando
de Barcelona.
L’altre dia que vaig haver d’anar a Berlín per feina, en
Félix ho va saber i em va enviar un missatge: “If you are called to Berlín, you
better go” (Si ets cridat a Berlín, faries bé d’anar-hi). Mig en broma, mig en
serio, les coses estan així. Ho estan per mi, i ho estan per en Rajoy, en Botín
i el sum sum corda. Oh Europa!
A Berlín vaig compartir anàlisis de mercat, de resultats, de
publicitat, amb gent que conec fa dècades. Cadascú a casa seu, tots empresaris
amb els mateixos mals de cap, i majoritàriament europeus. Són reunions
profitoses. Ens trobem a fires i reunions de distribució, a Nuremberg, a Essen,
a Stuttgart, Múnic o Berlín. Ens apleguem per treballar i també per fer un most
o prendre unes weissbiers de darrera hora al bar de l’hotel.
Es un grup heterogeni, amb en Michael d’Amsterdam –the
living legend-, el txec Martin –former rocker-, l’Albin de Copenhage, la troupe
italiana d’en Roberto, en Christoph, el Francesco, en Marco, en Ruí de
Portugal, la horda dels huns dels Uli, Jochen, Horst, els filòsofs de la vida
Vassilis i Thesseus... i aquells que viuen a l’espai exterior de Robinson
Crusoe... vull dir els russos o els suissos. Ens sabem la vida personal, les
filies i fòbies, els mercats i els equips de futbol de cadascú.
L’alegre banda dels qui compartim les mateixes cabòries des
dels nostres respectius Oberkommandos locals, dins d’aquesta Europa alemanya,
tenim clars els mínims comuns múltiples que ens uneixen com europeus que som:
La Champions League, la marató de borratxera i sexe dels Erasmus dels fills, en
Mario Draghi, que els anglesos no són dels nostres, que no és casualitat que
sempre ens trobem a can tedesco, que els polítics són una colla de corruptes
incompetents i que això de la Unió Europea és una camama caríssima i totalment
allunyada del nostre control.
La generació aquesta d’amics europeus venim d’allà on venim.
Fills de la guerra freda, del socialisme real, de les dictadures mediterrànies
o de les societats del flower-power i la societat del benestar. En resum...
fills de la segona guerra mundial. Els nostres pares i avis s’havien
bombardejat, afusellat, detingut, perseguit, exiliat o empresonat, els uns als
altres. I no fa tant. Per a tots nosaltres, la Unió Europea, en el fons, va ser
un invent per tal que no ens tornéssim a esbatussar els uns als altres, però
se’ns ha quedat petita, ridícula, i fins i tot el més europeista odia les seves
institucions i els seus dirigents.
Creieu que varem parlar de les eleccions europees en algun moment? Doncs no. Es clar que no. Tots sabem que està tot el peix venut i que Brusel·les és un cau de lladres i mercaders que es reparteixen càrrecs i pressupostos als despatxos sense que la ciutadania hi pugui fer gaire cosa. De fet, però, si que varem parlar de la Unió Europea. I us explico.
Resulta que la colla pessigolla ara tenim a les mans un
producte que funciona, i parlàvem dels sectors que havien adquirit els drets de
la llicència per fer-ne producte. No us en foteu, però un dels sectors crítics
per a la difusió és el dels llençols i roba de la llar... i es veu que les
llicències d’aquesta categoria mai no poden ser paneuropees perquè cada país té
mides de llit diferents! Tots varem riure, i algú va dir “que rar que això no
estigui encara sota una directriu de la Unió!, caldrà que muntem un lobby?”.
La Unió Europea és això. Anar a Berlín quan t’hi criden i si
tens un problema muntar un lobby. I en aquest context ara, resulta que hem de
votar el Parlament Europeu. Mireu, per molt que us diguin els mitjans de
comunicació del règim, els mateixos que us varen vendre que dins la Unió
Europea tots tindríem accions de la Volkswagen, la cosa aquesta d’Europa no
funciona i difícilment el nostre vot servirà per reformar-ho. Tot i això, només
ens queda el vot per deixar clar que existim, com a ciutadans i com a poble.
Ara ens venen uns quants sopars de duro. Del rollo que si
guanyen els socialistes s’acabarà la política d’austeritat. Davant la qual cosa
jo em pregunto amb qui carai us penseu que Merkel governa Alemanya si no amb
els socialistes? O us diran que cal votar contra l’extrema dreta, barrejant el
legítim euroescepticisme britànic amb els fatxes grecs de l’Alba Daurada. I la
realitat es que per acabar amb els Lepins i Wilders el que cal fer és construir
un poder polític europeu democràtic i creïble, no aquesta pantomima d’enxufats
com en Barroso o el Van Rompuy.
Quin gripau això de les eleccions europees! quin gripau més
gros que ens hem d’empassar. Però amics meus... aquest cop els catalans ens la
juguem. Tenim l’oportunitat de muntar un ciri si anem a votar i arrabassem
diputats a l’establishment del PP i el PSOE. És fàcil, son matemàtiques de
primària. Espanya és circumscripció electoral única, quants més vots a partits
catalans, quanta més participació “nosaltres” i menys participació “ells” més
mal els fem. Cal que anem a votar, i me la porta fluixa –ai... ui... perdó- si
voteu Terrimosa, Maragacabres o als peluts d’Iniciativa, però feu el fotut
favor d’anar a votar.
I si, ja ho sé, els partits pel procés son una colla de
egoistes, de brètols i de cagamandurries per no anar plegats a les europees,
però què hi voleu fer? Si us quedeu a casa sota arguments i conclusions de
perfil català, d’aquells tant dignes com “em sento traït”, “tant se val”,
“aquest és un botifler”, “aquell no el puc veure”, “vull canviar el món des del
sofà a cops de tweet i de m’agrada”, jo ja us entenc i us estimo i us tinc
presents en les meves oracions al Monstruós Espaghetti Volador! Com a membre
fundador de l’Associació Catalana de Tants-caps-tants-barretistes
Escindits-d’un-mateix per la Independència de Catalunya, no puc més que
donar-vos la raó als qui no voleu participar de la farsa europea aquesta, però
si els partits sobiranistes no passen per sobre de l’unionisme a les urnes
catalanes ningú ens prendrà seriosament. Ni en Michael, ni en Ruí, ni en
Thesseus, ni l’Uli, ni ningú amb dos dits de front.
Si els catalans no anem a votar en massa el 25 de maig
tornarem a perdre un llençol en la bugada europea. I a Brusel·les se’ls en fot
de quines son les mides dels llençols catalans, que per ells, mal que ens pesi,
seguirem sent espanyols fins que no demostrem el contrari. Què millor que
fer-nos veure votant? Doncs ja sabeu: Pinça al nas i a votar a les europees,
que si ens criden de Berlín, faríem bé d’anar-hi.
Clar i catalá...
ResponEliminaNo us el perdeu...
ResponEliminaMolt bon article
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAmb un amic anglès hem format un grup de dos que ens diem "Contrabullshittistas", i la nostra teoria s'assembla força a la vostra. No tots els anglesos són iguals, i aquest és força diferent!
ResponEliminaEm consta que no son tots iguals. Però també em consta que el seu respecte és proporcional al nivell i l'accent del teu anglés parlat.
EliminaAh! I a mi em cauen de conya, no fotem!
(Savalls)