L'abstenció dels purs i els escindits

Aquest diumenge 25 de maig, els ciutadans de la Unió Europea som convidats a les urnes. Sóc euroescèptic des de molt abans de que fos moda, coses d’haver-me passat els estius de joventut a l’Anglaterra de la Maggie Tatcher. Per tant, no espereu que en tingui una opinió favorable a la gran estafa de Brussel·les. La Unió Europea ha resultat ser un pou de buròcrates posats a tiro dels lobbies multinacionals que pretenen regular les nostres vides sense respondre a la nostra voluntat política, ni a la justícia social, ni al més mínim respecte per les minories nacionals. No me’n alegro d’això, per molt que us pugui dir que “jo ja ho deia”, fot anys que sóc conscient que tenir raó no serveix de res. 

Dit això, també us diré que sort en tenim de que existeixi la Unió Europea pel que fa a la nostra condició de ciutadans espanyols. Que això és el que som fins a dia d’avui. Tenir passaport de la UE ens permet portar de tant en tant l’estat espanyol al tribunal d’Estrasbourg, i respirar reconfortats cada cop que Europa es carrega l’eix ferroviari central del PP i del PSOE.

Aquest diumenge els catalans podrem votar a les eleccions del Parlament Europeu, i potser serà el darrer cop en molt de temps, si la cosa es complica. Sigui perquè els euroescèptics acaben detonant la Unió, sigui perquè acabem nosaltres fora de les seves institucions, aquest diumenge podem emetre el senyal inequívoc que els catalans som aquí, que som vius, i que som ciutadans d’aquesta andròmina que s’inventaren Kohl i Mitterand.

La cosa és seriosa. I jo miro al meu entorn, i em trobo un munt de catalans de bona fe que ja hi tornen. Si, nois i noies, es veu que mai no en tenim prou de fer el ridícul. Històricament, els independentistes de tota la vida ens hem caracteritzat per l’escissió i la puresa. Si, si... emprenyats els uns amb els altres, criticant l’opinió d’un i els actes de l’altre, formant grups i grupets que no arribaven a la mida d’escamot del Front Judaic d’Alliberament que retratà la Monthy Python a la Vida de Bryan. Que si Països Catalans primer que tot, que si socialisme es llibertat i és previ a qualsevol consideració nacional, que si no llegeixis aquest autor, que si no votis aquest partit, que si aquest és un infiltrat, aquell un submarí i en aquell li fan pudor els peus. Ara no m’ajunto, “jo tinc la Raó!” I el que és més important... “ells no!”.

Marxar d’Espanya és una cosa seriosa, que no farem clicant m'agrades al Facebook. Probablement la tasca històrica més rellevant, important i definitiva que hem afrontat com a poble. I hi ha coses que cal fer i no es fan –com tenir una candidatura única de partits catalans aquest diumenge- i altres que es fan i no caldria –com ara que en Tremosa faci el kumbaya als mítings-. No cal que em convenceu que hem arribat fins aquí en el procés malgrat els nostres partits polítics, ERC inclosa –no oblido el segon tripartit, Anna Simó-. No cal que em digueu que els que varem mantenir la flama encesa, els que havíem de callar a les celebracions nadalenques per a tranquil·litat dels Jorges Fernández Díaz i dels familiars sociovergents, durant anys i panys, hem hagut d’esmerçar temps i diners per aglutinar les voluntats més tèbies o perdudes, perquè jo hi era. Si som on som es perquè els catalans hem despertat, cert, però sobretot perquè als espanyols se’ls ha acabat per veure el llautó, i hem dit prou, i els polítics d’aquí no han tingut més remei que fer-nos cas.

Quan sento que hi ha gent que es vol abstenir el diumenge em posaria a plorar. Sobretot perquè els arguments em recorden aquell independentisme de saló, incapaç de crear una alternativa política seriosa, instal·lat en la crítica fàcil, la d’afeccionat del Barça que brama el dilluns el ridícul del diumenge, mentre esmorza al bar envoltat de gent que li dona la raó.

I aquest cop, ni tant sols és rellevant si hom és comunista, neocon, socialista, liberal o ensumacapellans. Tant li fot! Podeu votar dreta, esquerra, o mig-centros... Però cal que votem i ens deixem d’escissions i de pureses ètiques pròpies i intransferibles, perquè sabeu el que penso que sou tots plegats? Una colla de covards, de perdedors, de ploramiques sense propòsit èpic, de tietes de missa que no van a l’envelat per por que no les tregui a ballar el veí conco del tercer primera. Ho dieu de debò que us penseu que la resta de catalans estem enganyats pels partits? Per Europa? Que només vosaltres liderareu la nova revolució de la qual el món s’admirarà per la seva originalitat? Hi ha algú que ja hagi tornat a tenir l’idea de bombero de dibuixar una estelada per fotre-la a l’urna? O aquest cop us estalviareu frikades?

Els resultats del 25 només compten per a les lectures que se’n facin el dia 26. I per si no us en heu adonat encara –caps de suro-, del vot o no vot dels catalans pels partits que hores d’ara impulsen el procés capa la independència –perquè no hi ha d’altres que jo vegi, colla de sapastres!- en depèn que Europa ens prengui seriosament, que Madrid no pugui o no pugui destruir el poc poder polític del que disposem, que els Navarro, les Alícies i els Ribera quedin anorreats a la mínima expressió, que superem en vots als cripto-falangistes espanyols –ja sabeu a qui em refereixo-, que portem una participació més alta que els europeíssims fills dels Margallo i els Bono, i que ningú no ens pugui dir que el poble de Catalunya no creu en la democràcia, per fàstic que ens faci la UE, perquè resulta que quan som cridats a votar, ens posem a fer ganxet o a veure una pel·lícula de l’Oest mentre sospirem: “Ai... que tranquil que m’he quedat, escindit de mi mateix i suportant la magnitud de la sort que he tingut d’haver-me conegut en la meva puresa de criteri”.

Queda dit, espero que als de sempre –perquè sempre sou els mateixos- us agafi un atac de responsabilitat i no ens deixeu a la resta de catalans amb un pam de nas per tal de demostrar que vosaltres “teniu raó” i “ells no”, que n’estic fart d’aquest posat de suficiència. Aquest diumenge podem guanyar una batalla. Pírrica? Potser. En un front bèl·lic secundari? Probablement. Però als catalans la història no ens acostuma a donar oportunitats de rebregar els nostres vots als morros de la bèstia espanyola, i jo no m’ho penso perdre. Aquest diumenge, penso votar a les europees, perquè cal, perquè n’estic fart d’opinar i de resistir. El que vull és guanyar.

I ara... ja podeu entrar a deixar comentaris dient-me el nom del porc, per no ser un purista com vosaltres i per no afegir-me a la enèsima i darrera –per ara- escissió.