dimarts, 16 d’octubre del 2012

...and never trust a frenchman!


Avui estic orgullós de la meva educació anglòfila, gràcies papà! Els britànics han enllestit la qüestió escocesa com ha de ser: preguntant als escocesos que volen fer. Se’n diu democràcia! Ho sentiu des d’Espanya? Déu meu... quina xacra de país ens va tocar de colonitzadors...

I si estic cofoi dels meus temps passats a la Gran Bretanya, haig de dir que avui trobo a faltar al Green, l’home que va fer-me de segon pare durant l’adolescència i primera joventut. Major General Robert Louis Stuart Green, nascut lowlander i fan dels rangers, unionista i allistat al Black Watch durant la segona guerra mundial, el regiment considerat pels highlanders com la policia anglesa de la frontera. No era doncs un independentista escocès precisament, considerava els nacionalistes escocesos com una broma, i els anomenava rient “the professional scots”.

Malgrat tot, el seu sentit del humor estava absolutament entortolligat amb la seva visió democràtica del món, el respecte per les minories i la comprensió dels moviments d’alliberament nacional –encara que sempre em deia que a ell i al seu regiment els havien fotut fora de més països dels que jo mai visitaria en tota la vida-. Probablement perquè un batalló del regiment del qual seguia sent-ne el Coronel –la Royal Highland Infantry- estava destinat a Irlanda del Nord de manera pràcticament permanent, la seva opinió era favorable a marxar també del Ulster i deixar que s’espavilessin entre irlandesos. El seu respecte per la gent que es jugava la vida, el seu amor per la pau, la seva bonhomia, i el seu rebuig per les solucions armades em varen impactar per sempre més.

L’Stuart va estar destinat a la India, Palestina, Kenya, Gibraltar i Alemanya, entre altres països. Va ser cap de l’Ordenance Board, el gabinet que triava l’armament de suport a infanteria a comprar o encarregar, i un cop va deixar l’exèrcit va seguir essent el coronel de la R.H.I. i es va dedicar al que ell anomenava “altres tasques relacionades amb la feina”, en relació al S.A.S. i l’entrenament d’oficials i comandos. Millor no preguntar. Respectava profundament als russos i als alemanys, se’n fotia permanentment dels americans i dels seus serveis secrets i em va ensenyar a no prendrem mai seriosament les paraula d’un francès.

Aquells estius amb els Green a Wiltshire, al seu cottage son moments que sempre més portaré amb mi, a la meva història particular. Apart d’anglès hi vaig aprendre gairebé de tot: disparar amb una escopeta de caça, tallar i tenir cura de la gespa, estimar i a entendre els Jack Russells –per això en tinc un ara-, jugar a crocket, escoltar a la gent amb més experiència que un mateix, acomiadar-se donant la mà i sense íntims contactes mediterranis -de caire superficial i hipòcrita-, jugar a tenis sobre una catifa d’herba i que un cavaller mai es pren un whisky abans de les sis de la tarda... que si es imprescindible s’avança l’hora del rellotge de la sala i llestos.

A Fosters, la casa de Sutton Venny, vaig aprendre sobretot com funcionava psicològicament la plurinacionalitat britànica. L’orgull regimental dels R.H.F., el que es un sporran, el que porten sota la faldilla els escocesos, o que a la Officers Mess quan es brindava per la Reina, es passava el got de whisky per sobre la copa d’aigua, que els highlanders brindaven pels Stuard que eren a l’altre banda del mar. Com deia l’Stuart “els anglesos sempre han estat uns mestres reclutant pel seu exèrcit el millor de les nacions on eren presents, un cas excepcional son els gurkes, però has de tenir sempre present que els primers que varem allistar-nos per lluitar per a ells varem ser els escocesos”.

Amb ell varem parlar molt de Catalunya i Espanya. Ja us vaig explicar que abans d’anar al servei militar em va oferir entrar a Sandhurst i fer la carrera militar a la Gran Bretanya. Vaig respondre que no, que en tot cas m’agradaria servir sota bandera catalana, fins i tot com feien els escocesos al Regne Unit, però que la plurinacionalitat no estava al diccionari de l’exèrcit espanyol al 1982 i que mai veuríem regiments catalans dins una estructura espanyola, i que, per tant, aniria a fer el soldat ras, per sorteig, quan toqués i sense endolls de cap mena.

Avui trobo a faltar l’Stuart Green. M’agradaria sentir els seus acudits sobre els polítics anglesos i escocesos, amb aquell tarannà murri i condescendent. Sens dubte ell votaria que no al referèndum per la independència, però sens dubte l’encaixaria com allò més normal en democràcia, i en faria algun acudit, que humor i tolerància van de la mà.

Malauradament l’Stuart va morir fa un parell d’anys, i ara trobo a faltar la seva visió sobre el futur de les forces armades dins Europa, per molt que conec quina era la seva opinió, la qual per euroescèptica, destrempant i políticament incorrecta prefereixo no compartir amb vosaltres, que sou joves i després dormiríeu malament. Fa pocs anys em va refermar el que feia temps que em deia: “Els catalans heu de garantir-vos el control de la lluita antiterrorista i construir uns serveis d’intel·ligència propis i lleials, avui en dia un cop es te això es te tot, la resta ve tot sol”. Em pregunto que en pensaria del procés que hem endegat els catalans, però del que estic segur es de quin consell ens donaria: “Steady boy, stay calmed, keep the americans close to your position, and never trust a frenchman!”.

9 comentaris:

  1. Un article molt bonic.

    Jo també tinc un Jack Russell, estan grillats però son adorables. I no es cansen mai. MAI.

    ResponElimina
  2. Sempre cal saber triar la pipa, estimat.

    ResponElimina
  3. Un bon escrit. Personalment crec que aquest interessant personatge, sigui allà a on sigui a a hores d`ara, podia brindar per el Regne Unit orgullosament, al cap i a la fi estem parlant d`Anglaterra, que tenen parlament present des de fa tants o menys anys que nosaltres els catalans. Tan sols amb aquesta dada, i tinguent en compte que el país que ens té ocupat ens l`ha suprimit en més d`una ocasió, no és complicat esbrinar si aquí queda algú que votés que no al observar ben de prop com la vella Castella ens ha menyspreat i aprofitat tot aquest temps.
    Entenc com el general no necessitava gaire temps per optar per a un NO al seu referèndum però, aquí, si hagués estat català en qualsevol moment de les èpoques antigues o recents, segur no hagués dubtat de dir SI.

    ResponElimina
  4. Si... si que funciona... aixo del internet ho carrega el dimoni!...
    Nomes unas precissions i reminiscencies:

    1) Es cert que el Regiment del Sr. Green va adquirir una notable experiencia en arriar la bandera, plegar els trastos i ser els darrers a marxar d'un grapat de colonies.

    2) El que no diu el post es que contrariament a altres Imperis que van descolonitzar... els britanics (i especialment els anglesos) varen esser uns mestres en mantenir les relacions comercials, bancaries, financeres i en aguns casos "afectives"... la seva monarquia parlamentaria era i es una maquina molt ben engrassada (revistes del cor a part).

    3) Evidentment la base d'aquest proces es sustenta en la seuretat juridica... s'en parla molt...
    pero no sabeu el que es fins que no en teniu... l'acord Cameron/Salmond es un exemple mes...

    4) Sana enveja tot plegat.

    5) El fet de que, amb un sentit del humor peculiar, al donar la independencia a les seves colonies mencionessin al nou cap de l'estat que el seu ministre del interior li feia el salt amb la dona era nomes aixo... sentit del humor...

    6) Lamentablement el sentit del humor a la peninsula iberica es una rara avis.

    ADB

    ResponElimina
  5. Per cert era el ROYAL HIGHLAND FUSILIERS... de res.
    See below:
    The Highland Light Infantry was a regiment of the British Army from 1881 to 1959. In 1923 the regimental title was expanded to the Highland Light Infantry (City of Glasgow Regiment)[1]
    The regiment was formed as part of the Childers reforms on 1 July 1881 by the amalgamation of the 71st (Highland) Light Infantry and the 74th (Highland) Regiment of Foot as the city regiment of Glasgow, absorbing the local Militia and Rifle Volunteer units. Its exact status was a somewhat ambiguous one - although the regiment insisted on being classified as a non-kilted Highland regiment, it recruited mainly from Glasgow in Lowland Scotland.
    The HLI (as it was popularly known) continued in service, actively taking part in the First and Second World Wars, until it was amalgamated with the Royal Scots Fusiliers in 1959 to form the Royal Highland Fusiliers (Princess Margaret's Own Glasgow and Ayrshire Regiment).
    ADB

    ResponElimina