Enquestes al pil-pil

Pensareu que soc un fan de les teories de la conspiració, però a mi les enquestes prèvies a les eleccions em serveixen per a entendre els desitjos més íntims de les línies editorials dels mitjans on es publiquen. Les enquestes son cuinades al pil-pil per part dels caps de contingut de La Vanguardia, La Razón, l’Ara o qui sigui, per tal de donar l’empenteta necessària a les opcions polítiques amb les quals simpatitzen. O hauria de dir serveixen?

Com es fa això? Doncs dient que aquella força política emergent no entrarà al Parlament, i que per tant els seus electors haurien d’apostar pel vot útil acabant d’enfonsar-la; o assenyalant un increment inesperat i amenaçant de l’enemic, quan tothom donava per segura la victòria del partit propi, mobilitzant així al personal; o bé ignorant la possibilitat d’un partit outsider; o avisant que la majoria no està garantida pel favorit... tant se val. Les enquestes es cuinen fins trobar-li el punt desitjat per a poder fer l’editorial que millor escaigui a les necessitats electorals dels partits afins al diari, la ràdio o la tele de torn.

Es un procés força efectiu, tot i que les enquestes es poden cuinar dins uns límits, la diversitat d’interpretacions que uns números poden donar son infinites, i sinó pregunteu-ho a les Agències de rating que han fet passar el deute d’un munt de països de la triple A al bo escombraria en pocs mesos, analitzant, si fa o no fa, els mateixos indicadors econòmics les dues vegades. Aleshores comencen a sorgir les crosses maquilladores del “vot amagat”, les declaracions dels polítics que veuen com s’enfonsa el vaixell i especifiquen l’obvietat que “l’única enquesta vàlida es el dia de les eleccions”, fent una mica com un entrenador de futbol derrotat quan diu “el fútbol es así”.

Les enquestes cuinadetes al pil-pil son fortament efectives perquè els qui les consumeixen son persones que busquen en la credibilitat d’aquell mitjà de comunicació la manera de refermar la seva intenció de vot. Llegim, sentim i veiem els mitjans de comunicació que ens son propers, per tal de solidificar els nostres arguments polítics, fins i tot vitals. No es tant cert el “veure per creure” com el “crec en això i trio informar-me aquí per sentir-me acompanyat”. No ho dic jo, es un procés psicològic més que demostrat i que a mi em dona tant de ju-ju que em forço a fer un seguiment dels mitjans no afins a la meva sensibilitat política –que de raret que soc, son gairebé tots, també val a dir-ho-.

I aleshores... com ens hem de mirar les enquestes? Amb precaució, primer de tot, i seguidament el que hem de fer es posar-les al congelador, cal guardar-les, i llegir-les amb deteniment un cop celebrades les eleccions. Jo ho faig. Al cap de uns dies de la “festa de la democràcia” pertinent –el dia del Domund aquell on ens fan creure que la ciutadania mana- les trec de la nevera i me’n foto una estona de la barra que tenen alguns. Això que faig, no ho fa quasi ningú, però val la pena provar-ho i així desemmascarar aquests bruixots dels números interpretats versió Nostradamus, aquests shamans de la numerologia, campions de la barra i de la pocavergonya.  Quins pebrots de ferro colat que gasten tots plegats!

La veritat es que les enquestes cara el 25 de novembre son difícils de fer perquè hi ha un percentatge de vot indecís nou de trinca. En edicions anteriors de l’obre de teatre aquesta de la sobiranieta catalaneta de només la punteta, que eren les eleccions al Parlament, hi havia indecisos entremig dels partits de sempre. Uns indepes cabrejats amb el tripartit, un parell de peperos amb dignitat de catalanoparlant, o un grapadet de sociates indignats ferits pel Bono en l’orgull de la seva esquerranositat. L’onze de setembre tota aquesta realitat habitualment filtrada a les cuines de partits i mitjans va saltar pels aires. Ha canviat el paradigma de la majoria de partits i votants, i ara tot està per votar i tot es elegible.

Com voleu que l’electorat que no sap què votarà, però que votarà segur, no representi entre el 25% i el 35% dels enquestats? Fixeu-vos-hi: Els franquistes ara son constitucionalistes, els pactistes ara son independentistes, els jacobins igualitaris ara son federalistes asimètrics, els independentistes fan competicions entre ells de puresa regenerativa, i els comunistes internacionalistes ara resulta que son paladins de l’autodeterminació catalana –que de la Palestina ja ho eren-. Com voleu que la gent no estigui despistada? Com voleu que la gent no engegui a dida als enquestadors telefònics amb un “i-jo-que-collons-se-el-que-votaré”?!!! I més amb el rècord d’incompliment electoral que sobrevola aquest país que es tant petit i tant ple de polítics purs i insubornables!

Des del separatista que no se’n refia de CIU però vol que en Mas surti bé a la foto, al sociata catalanista que no sap si votar Iniciativa, ERC o Mas!!!, al convergent que ara dubte si votar PP que això de la independència li fa por, al del PP que vol que en comptes de l’home del sac l’Alícia parles de projecte espanyol i votarà ciutadans... Cadascú amb la seva paranoia particular, indecís per compte propi, amb més raons que tots els Sants del Santoral per ser-ho, per no refiar-se’n, no d’en Mas, de cap d’ells i d’elles. Son els nous dubtes fills del nou paradigma, per molta enquesta i per molt pil-pil que hi afegeixin als números... Faré com sempre... guardaré les enquestes al congelador, i d’avui en un mes i un dia em pixaré de riure, al pil-pil...