S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 31 de març de 2010

L'acomiadament del senyor Carlmichael

Llegeixo pels puestos que el governador del Banc d’Espanya intenta influir en favor de la patronal i de les tesis del PP per un tipus de contracte laboral únic que esmorteeixi les indemnitzacions als treballadors de resultes de un acomiadament. En Fernández Ordóñez es suma a una iniciativa del PP, o va ser el PP qui va copiar aquest run-run sobre la reforma laboral que ja fa temps proposa el Banc d’Espanya?


Tant se val; el que sé del cert és que les coses no funcionen tal com estan ara, sinó que les reformes espanyoles acostumen a ser “copy-pastes” de lleis i procediments que han funcionat a altres països i que un cop instaurades per l’estat espanyol només serveixen per fer més grossos els problemes propis.
Un parell d’exemples són la còpia interessada que fa Espanya al segle XIX de dos tótems meravellosos de la Revolució francesa: l’ensenyament públic i el servei militar:

Dels lycées varen copiar l’adoctrinament uniforme i nacional, però no la instrucció en les bases de la radicalitat democràtica; utilitzaren l’escola per esvair els localismes i les llengües diferents a la de l’estat, oblidant fer ús de l’escola per marcar a foc en els nens la separació del que és laic i públic i el que es religiós i privat.

En referència al servei d’armes, més o menys igual, els quintos eren adoctrinats en els “valors patris”, sense copiar l’ascensor social i mantenint les castes militars; l’exèrcit “nacional” era un filtre que igualava comportaments i “redreçava” els excèntrics per la força, però no servia per fer que el ciutadà aprengués els rudiments de la defensa, sinó més aviat per fer de camàlic dels comandaments.

Resulta evident que l’actual legislació laboral no acaba de funcionar. Els treballadors, a voltes i sobretot si estan afiliats a un sindicat, consideren el contracte indefinit com una propietat privada i a l’empresari com un explotador incompetent si es veu en la situació d’acomiadar-los. Aquesta és la realitat, almenys tal i com la veiem dia a dia.

Ho he viscut en primera persona, com a empresari. De sobte et trobes immers en una situació de crisi on els costos fixos no et deixen sobreviure... i ostres... resulta que quan redueixes la plantilla, a contracor, i fas front a les indemnitzacions, quasi has de plegar la barraca! L’estat i els gestors et donen solucions terribles i molt més dures... ERES, fer fallida i tornar a obrir, mirar la lletra petita i començar a acomiadar gent per no fer el que mai no havies exigit en termes d’horaris, etc., per estalviar-te de pagar... Tot molt lleig moralment, però el sistema té aquests mecanismes per tal que els poderosos es puguin desempallegar de les plantilles cares (i sovint amb diner públic, que la cosa té delicte); però jo parlava d’empresaris i gent normal, no de poder ni de polítics.

Ara, les ments pensants de la dreta que vetllen pels meus interessos com a empresari volen fer copy-paste d’altres sistemes de contractació laboral molt més “moderns”, rollo: “No sabemos cómo podrá sobrevivir esta compañía sin su colaboración, señor Carlmichael, pero lo probaremos a partir del lunes que viene. Haga el favor de recoger sus efectos personales en esta caja de cartón en cuanto Seguridad le permita volver a entrar en su despacho”. Home... temptador... però a més a més de empresari soc marit d’assalariada i pare de xavals que ara començaran a buscar-se la vida i el senyor Carlmichael ho té molt millor que ells un cop acomiadat. Per què?

En Carlmichael no se n’haurà d’amagar, que el fotessin fora de la empresa. Si ha estat rentant cotxes a la benzinera del seu poble, o ha estat fent de cambrer a un McDonald’s mentre busca alguna cosa millor, ningú no li demanarà explicacions. No viurà necessàriament com una taca el trencament de la seva relació laboral, i el que és més important, no caurà la infàmia i la vergonya a sobre seu per part del seu entorn més proper. Canviarà de ciutat, i d’estat si és necessari per trobar feina –família inclosa-, però és que la comunitat a la que arribi el rebrà amb els braços oberts. La idea de terra de promissió encara funciona allà. Avui, en el nostre entorn, si un empresari està disposat a pagar 45 dies per any treballat per fotre’t fora, és evident que potser ets prescindible... però és que la mateixa indemnització sembla que t’assenyali com a culpable de ser-ho... quan en un món modern aquestes moralines haurien d’estar superades.

Un cop tinguem la llei aquesta nova, els caps de personal deixaran de valorar la disciplina i l’obediència per passar a valorar la creativitat i la seguretat en un mateix? Deixaran de fixar-se en l’edat del entrevistat i tenir 50 anys serà un plus i no un minus? M’ensumo que aquí acabarem per copiar la manera d’acomiadar americana, seguint la idea que el paternalisme de l’estat no ens deixa créixer -i potser hi ha molta raó en aquest precepte-, però no ens convertirem en ciutadans socioculturalment nord-americans al mateix temps. La història ens diu que copiarem, tard i malament, com sempre. Hi ha alguna cosa de pervers en tot això, i hem de preguntar-nos si les societats no han de trobar els seus propis camins per trobar solucions.

8 comentaris:

  1. Jo quan sigui gran vull ser com el Savalls, dit sigui sense conya.

    Salutacions!!

    Duquena

    ResponElimina
  2. El problema és que les relacions laborals encara és porten com al segle XIX i, en canvi, el mercat és del segle XXI. Sindicats i Patronals defensen interessos no ja "de classe", per anomenar-ho d'alguna manera; defensen els SEUS propis interessos, els de grup de poder, els de lobby. I al bell mig, hi ha el petit i mitjà empresari que és bon tio, però al qui no li surten els números.
    Com que les solucions racionals i enraonades no poden ser en un país que viu encara a l'Antic Testament, així ens va...

    ResponElimina
  3. Tenim regulats els interessos i relacions laborals de patronals i sindicats, els lobbys a qui fa referència Gimenez. Ara caldria establir noves normes per a la gran majoria: petits i mitjans empresaris i els seus treballadors i pels autònoms. Les mateixes lleis no serveixen per a tothom.

    ResponElimina
  4. Nomes voldria afegir un petit comentari sobre l'extint Servicio Militar: No tot va esser dolent,
    vaig a aprendre a "escaqueixarme" (util despres a la vida laboral), quin era el limit d'alcohol que toleraba be o mes o menys be el meu cos (util a la vida per no fer el ridicul)... i per sobre de tot que si no pencaba i tiraba endavant a la vida civil em tornaria un d'aquells energumens o "bultos" amb els que vaig compartir els mes inutils 13 messos de la meva vida.
    Un exercit modern no era allo... 1973/74.

    ResponElimina
  5. Ese Sahara te marcó eh nen...

    Savalls

    ResponElimina
  6. Tot això està molt bé: com els americans i tal. Però no vols pas tenir, la mateixa manca de suport en cas de quedar-te sense feina que hi ha las EE.UU.

    Peplluís

    ResponElimina
  7. Nomes per tocar la pera... es Carmichael... WIKIPEDIA DIXIT!!!
    lol
    adb

    ResponElimina