S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 17 de desembre de 2012

Passi-ho bé senyor Savalls


Senyores i senyors plego. Ja us vaig avisar fa un temps que això s’acabava i noblesa obliga, aquest es l’últim post d’en Savalls. I, per què? -com diria la Terribas-. Doncs perquè crec que ja he deixat per escrit el que penso que son els grans problemes de país i del nostre entorn més proper en tant en quan societat occidental. I tampoc em vull fer repetitiu.

Catalunya ha canviat molt en tres anys. Als catalans se’ns ha caigut la bena dels ulls i qui més qui menys ha reconegut que amb Espanya no hi ha res a fer. I ara no cal que poseu aquí sota cometaris d’aquells “jo ho vaig veure l’any 86!”, “jo soc més independentista que ningú!”... no cal. Aquest no es ni el problema ni la discussió. La qüestió es la mediocritat dels polítics en general, la volada curta, el rajolí prim, la incapacitat del sistema de partits actual per atraure talent. I això no canviarà per molt que jo brami en aquest bloc.

Les converses i els posicionaments dels partits cara la legislatura que ara s’inicia són patètics. Un PP atiant perillosament el conflicte civil des del govern espanyol, un PSOE enrocat amb una Chacón que sobrevola el PSC –si, si, aquella que no va venir pel 10-J perquè tenia un casament a Castella-, una esquerra dogmàtica i antiga que no aporta més solució per sortir de la crisi que cridar que cal apujar impostos a una societat espremuda fins l’extenuació, una ERC més preocupada per gestionar la seva imatge de nova esquerra hegemònica que de fer viable la governabilitat, i una CIU immersa en la contradicció d’haver de suportar en Duran aneu a saber per quines raons. Quina pena.

M’he apropat a la societat civil aquesta que “vigila el procés”, i me la he trobat farcida de capelletes, de “amb tu no m’ajunto”, de “si hi va aquest jo no hi vaig”. Política petita, de comitè sindical de tercera fila. Cap sentit de la grandesa del moment, més enllà del imaginar-se com m’ho faré jo, o aquest, o aquell per remenar les cireres quan assolim la independència. Sense professionalitat, per molta bona fe i més empenta dels qui es mullen i treuen temps d’allà on faci falta per portar la bona nova als barris més complicats de convèncer dels aventatges de l’alliberament nacional. Quina destrempada.

Ens cal marxar d’Espanya, cert, però no només per acabar amb l’espoli o salvar la nostra cultura, ho necessitem per crear les condicions democràtiques que acabin amb aquest sistema que entronitza les fidelitats feudals dins els partits, per sobre dels interessos del país, amb una Llei electoral nova, neta i intel·ligent; ens cal ser lliures per definir un nou model de finançament dels partits polítics que allunyi la temptació d’anar a buscar diners pel partit fent ús de les institucions públiques, unes pràctiques que fan que al país sigui més important saber amb qui s’ha de parlar que conèixer el que diu la Llei; i es imprescindible una reforma de l’administració pública, perquè al darrera de la gran feina diària de metges, personal sanitari, mestres o bombers, s’amaga una casta de funcionaris que torpedinen l’acció de govern dels càrrecs electes o de designació directe fins a fer impossible cap reforma donada la seva invulnerabilitat laboral, i qui no ho vulgui veure que es faci d’Iniciativa. Tenim un país col·lapsat institucionalment per gent que es defineix a sí mateixa com un 26 o un 28, buròcrates enquistats en l’amiguisme i la ganduleria.

Perquè mireu si han passat de coses en tres anys, però els partits no han fet res per canviar el model de democràcia de fireta que patim tots plegats, i quan hi ha una reunió d’aquestes de les “forces vives” i ens l’ensenyen per TV3, les cares són les de sempre. Fins i tot hi reconeixem els vells amics del fangar i la corrupció, aquests pròcers de la pàtria durant anys i panys que malgrat els processos judicials i els indults governamentals -independentment de la seva filiació- segueixen allà arrapats al poder i a la mamella a canvi de no obrir la boca. Com voleu que no hi hagi frau fiscal si aquesta casta ha disposat i disposarà dels nostres diners com si fossin seus, i aquí no passarà res?

Doncs bé. Encara que les solucions les tenim tots clares, no veig per enlloc ningú que vulgui o pugui portar-les a terme. Jo plego. Us deixo solets, no us en refieu dels tòtems com la Unió Europea –ni és clar que ens convingui, ni és clar que faci res per ajudar-nos-. No accepteu el que repeteixin els diaris com si fos veritat –de la mateixa manera que menteix El Mundo també ho fa El Periódico, l’Avui o l’Ara, de la Vanguàrdia millor ni en parlem- perquè no hi ha independència a la premsa, ni a la televisió, ni a les ràdios, ni al Facebook –val a dir-. Tots i cadascú de nosaltres estem sols solets davant un status quo que es defensa a peu i a cavall, només ens queda el criteri propi, llegir i “anar a la font” dels clàssics, perquè els nous problemes acostumen a tenir solucions antigues i senzilles.

Dit això, me’n vaig a fer fotos amb la senyora Savalls que ella sí que m’alegra l’existència. Me’n vaig a voltar pel país. Marxo del bloc i passo a dedicar temps al meu ofici, des del qual tinc la sort de poder ajudar Catalunya sense que els mediocres, els funcionaris o els polítics hi interfereixin més enllà de no deixar-me surar a cop d’impostos.

I aquí us deixo, gràcies per haver-me aguantat durant tant de temps. I com va dir aquell... “Passi-ho bé senyor Savalls”.

divendres, 7 de desembre de 2012

Pinten bastos

Tinc per costum escoltar els arguments de l’enemic. No, no... no em martiritzo amb els frikis de Intereconomia, em sobra amb sentir la COPE per la nit. Pensareu que estic boig i que no cal, però es una manera directe de conèixer l’argumentari dels qui manen sense haver de passar necessàriament per les editorials d’en Pedro J. Per a ells, l’onze des setembre el  va muntar convergència, els catalans estem lobotomitzats, en Mas va convocar eleccions per tapar la seva mala gestió econòmica, Espanya paga i nosaltres ens ho gastem amb ambaixades i les eleccions demostren que la majoria dels catalans estem en contra de la independència. No es que estiguin bojos, saben el que es fan, convencen al seu poble que als catalans ens convindria que Espanya posés ordre a Catalunya, perquè som presoners d’uns incompetents corruptes. Justificant d’antuvi la intervenció de la Generalitat, la seva suspensió o, qui sap, la intervenció militar.

El discurs no es sempre el mateix. De tant en tant, per exemple l’endemà de les eleccions, parlaven de asimetries, de buscar un encaix específic per deixar de sentir-se a dir això del dèficit fiscal i aprofitaven per bramar contra el concert basc. La senyora Savalls te clar que un cop acabat el tema del terrorisme d’ETA, Madrid necessita de un discurs aglutinador amb un enemic intern que tapi la intervenció de facto del seu govern per part de la Troika, tal qual una Argentina qualsevol, un país segons ells de tercera del qual se’n foten amb insultant regularitat. Aquest enemic intern, l’ase dels cops, torna a ser Catalunya, es clar.
Dins d’aquest context el ministre Wert es treu del barret una llei d’educació i que contradiu al Parlament, l’Estatut, la transició, la història, l’esperit de la Constitució, la immersió lingüística, la convivència a Catalunya... tot, vaja, i la COPE aplaudeix. Fins aquí tot normal dins un país on sobrem, on parlem català per molestar, i que pensa que el castellà es un idioma de comunicació –un concepte ben estrany, per redundant, però que curiosament comparteixen tots els espanyols d’esquerres i de dretes- i el català una molèstia. Sentia necessitat de saber quins arguments racionals intentava la COPE introduir en l’imaginari dels seus oients, per tal de legitimar la destrucció d’un model que funciona i que es exemple arreu del món per la seva eficàcia com és el model de immersió lingüística de l’escola catalana.

L’explicació la va donar un dels tertulians, no recordo qui perquè tots tenen noms similars del tipus Fernández Toledo, González-Bargallón, o Dosantos de la Reguera. L’home en qüestió va fer una descripció del seu cas particular que demostra, si més no, una visió extraterrestre de la realitat.
El paio va començar per explicar que ell havia estudiar primer medicina i després periodisme a Catalunya, i que va aconseguir dominar prou el català com per poder retransmetre esdeveniments esportius per la SER. No va explicar si va ser discriminat per ser castellanoparlant a la facultat de Ciències de la Informació, el que us puc garantir que jo que vaig estudiar als anys 80 (suposo que amb aquest senyor que parlava a la COPE) em vaig trobar amb molt poquetes classes en la llengua de Fabra. Però això es lo de menys, el comentari que va despertar les meves alarmes va ser el que va fer sobre l’ús del castellà al carrer. Més o menys va dir: “en Cataluña se vive el bilingüisme de forma natural, y uno puede desenvolverse perfectamente en castellano, ya que los catalanes acostumbran a responderte en este idioma con normalidad porque son educados, aparte de una minoria radical que insiste en contestarte en catalán”. Es pot ser més sibil·lí –per no esplaiar-me amb qualificatius més escaients a la seva baixesa moral-?

Es a dir, el català es com el Kuzdul que parlen els nans de Tolkien, un idioma secret que parlen entre ells per tal que ningú els entengui. I aquest cabestro va estudiar a Bellaterra? Tots sabeu que a Barcelona es impossible viure en català al 100%, però no cal que us convenci, no? Jo sóc dels qui canvia d’idioma perquè no soc un curset del Digui digui amb potes, però també sóc dels qui mai contractaria ningú que no podés adreçar-se als clients en català. I es per aquí que plora la criatura.
Anem a pams, i seguim amb el tertulià que va passar per aquí sense entendre res. Segons ell: “Si el ABC me envia a Barcelona por un par de años a dirigir la delegación catalana, yo no tendré inconveniente en editar un suplemento Periódico en catalán, naturalmente, es un idioma cooficial, pero ¿mis hijos tienen que aprender catalán porque yo pase dos años de vida professional en Barcelona cuando el espanyol es oficial en todo el territorio?”. Aquest argument, que es desmunta dient-li que faci com els meus amics que treballen a Madrid, que viuen al AVE i al Pont Aeri i tenen la família a Catalunya mentre que ells treballen a la cort –com en Duran, vaja, però guanyant-se el sou honradament- l’he sentit un munt de vegades, a Barcelona. La pijeria autòctona també l’utilitza, que això dels pronoms febles es massa complicat i que total a Esade i a les universitats americanes no serveix de res.

Es un argument... però el que amaga es el següent: Amb la Constitució del 78 a la mà, les classes dirigents espanyoles de Madrid o de Pedralbes pretenen estalviar als seus fills l’esforç de fer classes en català i aprendre l’idioma, encara que condemnin als fills de la immigració castellanoparlant al analfabetisme funcional, a la ignorància de la llengua del país, la qual els resulta imprescindible com a eina d’ascensió social a Catalunya. Perquè qui no sap català i viu aquí, o ja te peles de sortida, o queda condemnat a l’atur, o a feines sense futur i de baixa qualitat. Però a ells tant se’ls en fot, i si això provoca més distància social, si això el que porta es la ghettització del Baix Llobregat o del Barcelonès Nord, o dels barris obrers arreu Catalunya, per a ells millor! Busquen com sigui la radicalització de postures, la divisió, la fractura de la que ens parlava profèticament Malícia Sánchez Camacho durant la campanya electoral... i ho feia amb coneixement de causa, perquè es el que volen:  destruir-nos dividint-nos per l’origen i per la llengua, i si durant el procés algú perd els nervis i hi ha garrotades o sang, hauran guanyat definitivament, i tindran nous arguments per enganyar als oients de la COPE, i als lectors del País –que allà ningú es salva del nacionalisme espanyol-.
Com de manera oportuna ens va fer saber la Moritz quan la Llei Wert va sorgir del fang fa uns dies: Keep calm, speak catalan, tothom tranquil i fem la nostra. Hem de marxar com sigui, quan abans millor, esperem que els polítics catalans no es perdin aquest cop en discussions bizantines, perquè l’adversari no es imbècil com voldríem pensar, te un pla d’acció i pinten bastos.

dissabte, 1 de desembre de 2012

El cavall de Troia


La nit del 25 de novembre l’enquesta de TV3 i els resultats posteriors del recompte varen deixar la població del Principat estabornida. Davant de la tele, els electors de tot signe i condició, deixaven caure la cullera dins el plat de sopa mentre el maxil·lar inferior els queia fins el terra com a l’ànec Duffy. On era la majoria excepcional? On eren els més de seixanta diputats que totes les enquestes donaven a CIU? Un tsunami de destrempada general va recórrer tota la geografia catalana, amb l’excepció del quarter general dels espanyols de Ciutadans. Les enquestes havien pixat fora de test, i els tertulians i opinadors varen quedar absolutament descol·locats.
Cap el tard, però, la cosa es va arreglar pels compromesos amb la manifestació de l’onze de setembre, ERC i CIU sumaven, ERC era segona força, Junqueres sorgia del no res per esdevenir un líder potent. Com diria l’Évole... ¡Salvados!
Tots coneixeu els números, i el resum, ara que ja li hem vist el cul i sabem que és femella, ens trobem amb la següent situació:
Els abstencionistes, la puresa dels activistes del carrer, la indignació i el vot nou, aplegaven 126.219 vots. Heroic! Però poquets per fer la revolució, no us sembla? No seré jo qui digui que han tocat sostre. Això dependrà de ICV. Si Iniciativa no es capaç de netejar-se la merda del tripartit de sobre, la CUP pot menjar-li molt de terreny. Perquè als altres partits de l’establishment han negligit la crítica als pufos dels eco-comunistes, els seus despatxos Feng-Shui a compte de l’erari públic, els seus retirs daurats als consells d’administració de les empreses que atacaven despietadament, fins fa cinc minuts, per explotadores de la classe treballadora. Però la CUP això no ho passarà per alt, preparem-nos per baralles entre rojos com no les havíem vist en dècades. Serà divertit, però irrellevant pel futur de la població en general.
Bé. Aquestes eleccions, si més no, han servit per a conèixer el sostre electoral d’això del neolerrouxisme que tanta por ens feia als catalans no espanyols. L’aliança electoral dels taxistes que posen la COPE a tota castanya i els professors universitaris que insisteixen a parlar en castellà als nostres fills a classe, malgrat les dècades que porten vivint dels nostres impostos, poden sumar fins a 274.925 vots. El discurs de la por del PP ha alimentat electoralment al tàndem Rivera – Cañas. Fins el punt que una tia de 33 primaveres, nascuda fora de Catalunya i que porta quatre dies al país tindrà escó a la Ciutadella. Fins al punt que un militar jubilat nouvingut a casa nostre serà diputat al Parlament per la circumscripció de Tarragona. Una campanya magnífica basada en la demagògia més tronada, però intel·ligentment adobada de regeneració democràtica i orgull de ser espanyol, els ha portat a fer el cim. Cada cop que la maquinària de l’estat espanyol generava merda i posava en marxa el ventilador, Ciutadans sumava vots. Son 9, nueve, nou... a mi no em marcaran l’agenda nacional. Espero que no els hi marqui al PSC.
Si Ciutadans ha fet demagògia, Iniciativa n’ha fet dues tasses i ha pujat fins els 358.857 vots. La gent de bona fe, encara pensa que son vots per la independència, i jo no ho tinc gens clar. Els nois i noies iniciàtics tenen pel davant l’oportunitat de guanyar espai com l’esquerra nacional, empenyent ERC als braços de les retallades convergents, mentre fa veure que la CUP no existeix i que el PSC és mort. Ningú pot saber el que passa per dins del cap de un defensor de la classe treballadora quan cavalca una bici i va armat amb una pancarta, posarà els interessos del país pel davant dels del partit? El procés cap el dret a decidir depèn d’ells, de fet... només d’ells, i d’en Duran, es clar.
Ai Alícia, Alícia... amb tota la munició de l’estat espanyol al teu favor, amb la maquinària del clavegueram a tota pastilla sobre la taula: mentides, manipulacions, Barroso, Reding, Almunia, El Mundo... només puges un trist diputat? Si de tant cridar pels barris has aconseguit fins i tot ressuscitar els pensionistes del cinturó roig per tal que anessin a votar al PSOE! Ja sabem que et sumes els vots d’en Rivera com si fossin teus, però no quadra tanta foto amb en Rajoy, ni els rams de flors que t’obsequien els teus lacais... a no ser que sàpigues el que m’imagino i facis com el gos aquell que no podia jugar al pòker perquè quan lligava remenava la cua. Se’t nota Alícia, que saps alguna cosa que no expliques, que en Duran t’ha assegurat que està fet... Però aquesta segona batalla està per lluitar-se, Alícia... i es de resultat incert.
I el PSC? Doncs mireu si n’hi ha de gent de bona pasta del PSOE al voltant de Barcelona, que malgrat que els exministres socialistes hagin vingut a destruir del tot el “partit de les dues ànimes” per tal de refer-lo feudalment, tant aviat com sigui possible, amb un nou jurament de vassallatge que oblidi les asimetries maragallianes, l’han votat 523.333 persones. Es cert que estan molt lluny d’on eren, però entre la por a la independència promoguda des de dins del partit i des del PP la mobilització al cinturó roig ha estat espectacular... i ha marcat el nou sostre del nou PSC del noi aquest de Terrassa que sempre riu dels seus propis acudits –ui, ecs-. Vint tristos diputats esdevinguts pírrica victòria pels dotze diputats que ha perdut CIU, però el Barça del franquisme no guanyava lligues rient-se de les derrotes del Madrid, oi? Perfil baix, baixet, quasi residual, residualet... Veurem que en quedarà de Nicaragua quan les seves estructures de poder municipal comencin a caure com un castell de cartes, això de Sabadell sembla que es el primer cas.
Junqueres! Nano! Jo ja se que t’ho ensumaves, però l’èxit i l’aritmètica ha sorprès la pròpia empresa, oi? Quin merder voler fer de Superjunqui i salvar la governabilitat, mentre que apareixes com el cap de l’oposició i líder de la nova esquerra nacional, oi? Ets un crack, ho reconec. Fins i tot he recomanat que et votessin i a casa has pujat de zero a dos vots! Però jo no he pogut, noi... ho sento. Allà al darrera teu, en un dels teus brillants mítings vaig veure la cara d’en David Minoves i el meu estomac es va regirar, i la meva cartera em va advertir “ni de conya els votaràs”. Perquè, Oriol, jo ja se que ho saps, però no controles el partit, al menys encara. I el tens ple a vessar d’incompetents, que de si no van robar quan eran a govern fou per incompetència i no per falta de ganes.
I per fi CIU. Alguna gent carregada de bona intenció es repeteix a si mateixa que “ara ja hem aclarit les coses”, disposem de 50 diputats independentistes que abans no teníem... Ai... Que no ho veieu que la hem cagat entre tots? Que ens vàrem creure les enquestes que deien que en Mas arrasaria sense que el votéssim? Es possible que part del missatge intern de Mas per tal de justificar l’avançament electoral fos dir als Duran i companyia que així CIU podria governar amb més força. I molts electors que la nit del 25 vessaven llàgrimes de cocodril pel President que va tenir el valor de dir el mateix a Barcelona que a Madrid –una cosa que no passava des que Pau Claris va enviar ambaixada a Madrid per comunica’ls que Catalunya fotia el camp-. Potser CIU es mereixia una galeta per les retallades, però al fons del cor de molts votants d’altres partits sabem que l’Artur Mas no s’ho mereixia. I el que es pitjor, tots intuïm que el President, convocant eleccions, es treia de sobre la família Pujol i el seu imparable afany de protagonisme dinàstic, o no? Encara us diré més: quan jo dubtava sobre si ERC o CIU i guanyava l’opció Junqueres sota el criteri de “no puc votar CIU mentre hi hagi en Duran”, la senyora Savalls em deia: “I qui et penses que tindrà més força per carregar-se en Duran i als seus sequaços? Junqueres de Cap de l’Oposició, o l’Artur Mas amb una majoria excepcional malgrat el verí del calb de la Franja?”.
Doncs, ja em perdonareu, però la vàrem cagar amics meus... al menys els qui aspirem a veure aquest país lliure d’Espanya i lliure de corruptes. En Mas ha perdut. No ha dimitit per responsabilitat i per patriotisme. I en Duran ja mou peces, que si pactar amb el PSC, renovar ponts amb el PP... I tot perquè Catalunya no vol herois, perquè som burros i uns caps de suro... I d’això riuen a Madrid, d’això riu l’Alícia, no son 50 diputats més per la independència... Ens podem mirar els números amunt i avall i fer-los dir el que ens doni la gana que diguin. Però el país te un cavall de Troia de l’espanyolisme a la Plaça Sant Jaume, i no es Ciutadans, es diu Josep Antoni Duran Lleida.  

P.S. Per cert SI no ha entrat, ja us vaig avisar.

diumenge, 18 de novembre de 2012

La mort de Jaume Canivell


Jo era massa jove, i no acabava d’entendre les riotes dels meus pares la nit que varem anar a veure l’Escopeta Nacional. Era l’any 77 i el país per no tenir no tenia ni Santa Constitució, però el genial Berlanga ens va regalar amb una pel·lícula que esbudellava les relacions de poder a l’Espanya del tardofranquisme que ha passat a la història. O era una anticipació del que seguiria passant amb els governs del PP i el PSOE durant més de trenta anys? Perquè la va clavar! Us recomano que li feu un visionat periòdic, més que res per tal que recordeu de on venim i on som encara. En recordeu l’argument?

Un fabricant català de porters automàtics, en Jaume Canivell –l’enorme Josep Sazatornil-, viatja a Madrid amb la seva amant –la guapíssima Mònica Randall- per tal d’assistir a una cacera a la finca dels marquesos de Leguineche. En el ben entès que la cacera la paga el pobre Canivell. El seu objectiu es fer amistat amb l’alta societat de Madrid per a fomentar la venda dels seus porters automàtics a les noves urbanitzacions i edificis en construcció a la capital –en Berlanga es deia Nostradamus de segon cognom, oi?-. El viatge es converteix en la visita guiada a un mosaic de perversions i baixeses morals totalment esperpèntiques, representades per la col·lecció de pèl púbic femení del marqués –gran, gran, Luis Escobar- el voyeurisme onanista del seu hereu –l’inefable José Luis López Vázquez- i el canvi de govern que deixa en Canivell sense l’amistat del ministre. Durant l’estada l’empresari català intenta fer-se veure, fer-se el simpàtic, i acaba fent d’escolanet a la missa que es celebra a la capella de la finca. Denigrant... i real com la vida mateixa. Canivell paga les misses i es ignorat de manera insultant.

D’una manera o un altre, tots hem hagut de fer el paper d’en Saza quan hem anat a fer negocis a Madrid. Hem estat forçats a ser una colla de Canivells durant anys, dècades, fins i tot segles. Anar allà a veure aquell paio que sense tenir ni idea del negoci pot obrir la porta a una modificació d’això o d’allò; gent repentinada, que pretén finalitzar el negoci sopant i que mai es al despatx a les nou del matí. Un microcosmos incomprensible per a la gent mínimament viatjada, aquest Madrid de l’abric de pells, la brillantina i les inicials a la butxaca de la camisa de ralladillo, que en el fons se sap un poble gran de la Mancha, amb els seus “gorrillas”, les seves perruqueries i l’aparcar en doble fila.

Quina mandra haver d’anar a fer-te el simpàtic, i aguantar amb magnanimitat i paciència les versions manipulades que sobre Catalunya corren amb total impunitat. Perquè, a voltes, t’ho diuen persones que son bona gent, que estan fins i tot orgulloses de treballar amb empreses d’aquí i de “tener amigos catalanes”, però nois i noies... aquesta sensació de viatjar-hi per fer anar els gegants en un dia de vent i haver d’estar permanentment donant explicacions es insuportable.

D’avui en vuit els catalans anirem a votar un Parlament que tindrà l’oportunitat de fer un homenatge pòstum al pobre Jaume Canivell, de fer-li un funeral com cal, i escriure un recordatori que ens faci somriure quan el recordem. I amb una mica de sort, els meus amics espanyols, podran enterrar al Marqués de Leguineche, el seu fill onanista, les caceres del clientelisme i els ministres i funcionaris facilitadors de prebendes a canvi de diners i copets a l’esquena. Els catalans enterrarem en Canivell amb tots els honors i reconeixement a la tasca feta, els espanyols haurien d’anar preparant l’enterro de l’Escopeta Nacional.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Desnonar ja no es negoci


La gent som burros (i burres)... Ens creiem la nostra pròpia propaganda de bonhomia i ens quedem tant amples. La gent que feia cua per retre homenatge al general Franco a la capella ardent (cues i cues sota la pluja a la tele), al cap de dos anys eren demòcrates de tota la vida. Ens pensem que el naixement de l’ensenyament públic i gratuït va ser per tal d’afavorir la igualtat d’oportunitats, quan va ser una corretja de transmissió de l’aprenentatge de la gestió del temps en un context de revolució industrial que afavoria la incorporació de la dona al mercat de treball. Ens varem creure que la transició la va fer el poble i que el Rei ens va salvar de la involució fatxenda.

Amb aquests antecedents, no es d’estranyar que ara, els mitjans que han callat tres anys amb els desnonaments hagin convingut que la “pressió social” han aturat els desnonaments i obligat als “grans partits espanyols” a arribar a un acord d’urgència per tal d’aturar aquest drama social. En la nostra democràcia de fireta, on dos partits als quals la ciutadania no pot influenciar mes que un cop cada quatre anys i d’aquella manera, de tant en tant se’ns diu que la ciutadania assoleix algun canvi important amb les seves mobilitzacions. I PP i PSOE escenifiquen tota la mandanga habitual de les “grans decisions d’estat” perquè la plebs i els mitjans aplaudeixin la seva actitud i el seu lideratge. Fins i tot pensen canviar una Llei!!!! Uala!

En una mena de “Plan Ponds democracia en siete días”, i en mig d’un procés flagrant d’actitud antidemocràtica per part d’Espanya envers la voluntat dels catalans, la màquina dels mirallets de colors d’estabornir les consciències ha endegat un procés de lifting democràtic “salvant famílies del desnonament” amb caràcter d’urgència. Ara els partits aquests que ens han portat a la ruïna més absoluta pactaran (ai ai ai) una solució que freni suïcidis i l’espectacle de les famílies fotudes al carrer.

I nosaltres, que som burros (i burres) ens pensarem que hem guanyat una batalla. Tant se val si hi ha un munt de gent que ha perdut bous i esquelles i s’han quedat sense estalvis per tal de no ser desnonats, a aquests que els bombin. Tant se val si els qui no es varen veure en cor de fer front a una hipoteca amb aquells preus no han pogut comprar un pis i ara salven bancs amb els seus impostos des de el seu pis de lloguer. Tant li fot, la imatge de la democràcia espanyola ben val un altre mentida.

Desperteu! Mitjans i polítics s’han posat a treballar el dia següent que els bancs i caixes els han confirmat que per a ells quedar-se amb els pisos es pitjor que cobrar un lloguer social, o establir una carència de un parell d’anys, perquè l’stock de pisos a vendre que ja tenen no se’l trauran de sobre en dècades. Perquè, senzillament, desnonar ja no es negoci.

I Lampedusa torna a fer cap a la història espanyola i de la seva democràcia de nyigui-nyogui. Perquè jo encara no he sentit que la solució sigui la dació en pagament, els vampirs deixaran que els entrampats es recuperin durant un parell d’anys per tal de seguir xuclant la seva sang més endavant.

No hem estat nosaltres, ni Càritas, ni la Plataforma contra els desnonaments... Fotre fora de casa seva a la gent ja no es negoci i en canvi es una gran oportunitat per fer-nos pensar que el poder ens escolta.

Quina mandra d'Espanya... si us plau, el dia 25 no la vessem que hem de marxar quan abans millor!

Que en som de burros (i burres) tots plegats...

 

dijous, 25 d’octubre de 2012

Enquestes al pil-pil

Pensareu que soc un fan de les teories de la conspiració, però a mi les enquestes prèvies a les eleccions em serveixen per a entendre els desitjos més íntims de les línies editorials dels mitjans on es publiquen. Les enquestes son cuinades al pil-pil per part dels caps de contingut de La Vanguardia, La Razón, l’Ara o qui sigui, per tal de donar l’empenteta necessària a les opcions polítiques amb les quals simpatitzen. O hauria de dir serveixen?

Com es fa això? Doncs dient que aquella força política emergent no entrarà al Parlament, i que per tant els seus electors haurien d’apostar pel vot útil acabant d’enfonsar-la; o assenyalant un increment inesperat i amenaçant de l’enemic, quan tothom donava per segura la victòria del partit propi, mobilitzant així al personal; o bé ignorant la possibilitat d’un partit outsider; o avisant que la majoria no està garantida pel favorit... tant se val. Les enquestes es cuinen fins trobar-li el punt desitjat per a poder fer l’editorial que millor escaigui a les necessitats electorals dels partits afins al diari, la ràdio o la tele de torn.

Es un procés força efectiu, tot i que les enquestes es poden cuinar dins uns límits, la diversitat d’interpretacions que uns números poden donar son infinites, i sinó pregunteu-ho a les Agències de rating que han fet passar el deute d’un munt de països de la triple A al bo escombraria en pocs mesos, analitzant, si fa o no fa, els mateixos indicadors econòmics les dues vegades. Aleshores comencen a sorgir les crosses maquilladores del “vot amagat”, les declaracions dels polítics que veuen com s’enfonsa el vaixell i especifiquen l’obvietat que “l’única enquesta vàlida es el dia de les eleccions”, fent una mica com un entrenador de futbol derrotat quan diu “el fútbol es así”.

Les enquestes cuinadetes al pil-pil son fortament efectives perquè els qui les consumeixen son persones que busquen en la credibilitat d’aquell mitjà de comunicació la manera de refermar la seva intenció de vot. Llegim, sentim i veiem els mitjans de comunicació que ens son propers, per tal de solidificar els nostres arguments polítics, fins i tot vitals. No es tant cert el “veure per creure” com el “crec en això i trio informar-me aquí per sentir-me acompanyat”. No ho dic jo, es un procés psicològic més que demostrat i que a mi em dona tant de ju-ju que em forço a fer un seguiment dels mitjans no afins a la meva sensibilitat política –que de raret que soc, son gairebé tots, també val a dir-ho-.

I aleshores... com ens hem de mirar les enquestes? Amb precaució, primer de tot, i seguidament el que hem de fer es posar-les al congelador, cal guardar-les, i llegir-les amb deteniment un cop celebrades les eleccions. Jo ho faig. Al cap de uns dies de la “festa de la democràcia” pertinent –el dia del Domund aquell on ens fan creure que la ciutadania mana- les trec de la nevera i me’n foto una estona de la barra que tenen alguns. Això que faig, no ho fa quasi ningú, però val la pena provar-ho i així desemmascarar aquests bruixots dels números interpretats versió Nostradamus, aquests shamans de la numerologia, campions de la barra i de la pocavergonya.  Quins pebrots de ferro colat que gasten tots plegats!

La veritat es que les enquestes cara el 25 de novembre son difícils de fer perquè hi ha un percentatge de vot indecís nou de trinca. En edicions anteriors de l’obre de teatre aquesta de la sobiranieta catalaneta de només la punteta, que eren les eleccions al Parlament, hi havia indecisos entremig dels partits de sempre. Uns indepes cabrejats amb el tripartit, un parell de peperos amb dignitat de catalanoparlant, o un grapadet de sociates indignats ferits pel Bono en l’orgull de la seva esquerranositat. L’onze de setembre tota aquesta realitat habitualment filtrada a les cuines de partits i mitjans va saltar pels aires. Ha canviat el paradigma de la majoria de partits i votants, i ara tot està per votar i tot es elegible.

Com voleu que l’electorat que no sap què votarà, però que votarà segur, no representi entre el 25% i el 35% dels enquestats? Fixeu-vos-hi: Els franquistes ara son constitucionalistes, els pactistes ara son independentistes, els jacobins igualitaris ara son federalistes asimètrics, els independentistes fan competicions entre ells de puresa regenerativa, i els comunistes internacionalistes ara resulta que son paladins de l’autodeterminació catalana –que de la Palestina ja ho eren-. Com voleu que la gent no estigui despistada? Com voleu que la gent no engegui a dida als enquestadors telefònics amb un “i-jo-que-collons-se-el-que-votaré”?!!! I més amb el rècord d’incompliment electoral que sobrevola aquest país que es tant petit i tant ple de polítics purs i insubornables!

Des del separatista que no se’n refia de CIU però vol que en Mas surti bé a la foto, al sociata catalanista que no sap si votar Iniciativa, ERC o Mas!!!, al convergent que ara dubte si votar PP que això de la independència li fa por, al del PP que vol que en comptes de l’home del sac l’Alícia parles de projecte espanyol i votarà ciutadans... Cadascú amb la seva paranoia particular, indecís per compte propi, amb més raons que tots els Sants del Santoral per ser-ho, per no refiar-se’n, no d’en Mas, de cap d’ells i d’elles. Son els nous dubtes fills del nou paradigma, per molta enquesta i per molt pil-pil que hi afegeixin als números... Faré com sempre... guardaré les enquestes al congelador, i d’avui en un mes i un dia em pixaré de riure, al pil-pil...

dimarts, 16 d’octubre de 2012

...and never trust a frenchman!


Avui estic orgullós de la meva educació anglòfila, gràcies papà! Els britànics han enllestit la qüestió escocesa com ha de ser: preguntant als escocesos que volen fer. Se’n diu democràcia! Ho sentiu des d’Espanya? Déu meu... quina xacra de país ens va tocar de colonitzadors...

I si estic cofoi dels meus temps passats a la Gran Bretanya, haig de dir que avui trobo a faltar al Green, l’home que va fer-me de segon pare durant l’adolescència i primera joventut. Major General Robert Louis Stuart Green, nascut lowlander i fan dels rangers, unionista i allistat al Black Watch durant la segona guerra mundial, el regiment considerat pels highlanders com la policia anglesa de la frontera. No era doncs un independentista escocès precisament, considerava els nacionalistes escocesos com una broma, i els anomenava rient “the professional scots”.

Malgrat tot, el seu sentit del humor estava absolutament entortolligat amb la seva visió democràtica del món, el respecte per les minories i la comprensió dels moviments d’alliberament nacional –encara que sempre em deia que a ell i al seu regiment els havien fotut fora de més països dels que jo mai visitaria en tota la vida-. Probablement perquè un batalló del regiment del qual seguia sent-ne el Coronel –la Royal Highland Infantry- estava destinat a Irlanda del Nord de manera pràcticament permanent, la seva opinió era favorable a marxar també del Ulster i deixar que s’espavilessin entre irlandesos. El seu respecte per la gent que es jugava la vida, el seu amor per la pau, la seva bonhomia, i el seu rebuig per les solucions armades em varen impactar per sempre més.

L’Stuart va estar destinat a la India, Palestina, Kenya, Gibraltar i Alemanya, entre altres països. Va ser cap de l’Ordenance Board, el gabinet que triava l’armament de suport a infanteria a comprar o encarregar, i un cop va deixar l’exèrcit va seguir essent el coronel de la R.H.I. i es va dedicar al que ell anomenava “altres tasques relacionades amb la feina”, en relació al S.A.S. i l’entrenament d’oficials i comandos. Millor no preguntar. Respectava profundament als russos i als alemanys, se’n fotia permanentment dels americans i dels seus serveis secrets i em va ensenyar a no prendrem mai seriosament les paraula d’un francès.

Aquells estius amb els Green a Wiltshire, al seu cottage son moments que sempre més portaré amb mi, a la meva història particular. Apart d’anglès hi vaig aprendre gairebé de tot: disparar amb una escopeta de caça, tallar i tenir cura de la gespa, estimar i a entendre els Jack Russells –per això en tinc un ara-, jugar a crocket, escoltar a la gent amb més experiència que un mateix, acomiadar-se donant la mà i sense íntims contactes mediterranis -de caire superficial i hipòcrita-, jugar a tenis sobre una catifa d’herba i que un cavaller mai es pren un whisky abans de les sis de la tarda... que si es imprescindible s’avança l’hora del rellotge de la sala i llestos.

A Fosters, la casa de Sutton Venny, vaig aprendre sobretot com funcionava psicològicament la plurinacionalitat britànica. L’orgull regimental dels R.H.F., el que es un sporran, el que porten sota la faldilla els escocesos, o que a la Officers Mess quan es brindava per la Reina, es passava el got de whisky per sobre la copa d’aigua, que els highlanders brindaven pels Stuard que eren a l’altre banda del mar. Com deia l’Stuart “els anglesos sempre han estat uns mestres reclutant pel seu exèrcit el millor de les nacions on eren presents, un cas excepcional son els gurkes, però has de tenir sempre present que els primers que varem allistar-nos per lluitar per a ells varem ser els escocesos”.

Amb ell varem parlar molt de Catalunya i Espanya. Ja us vaig explicar que abans d’anar al servei militar em va oferir entrar a Sandhurst i fer la carrera militar a la Gran Bretanya. Vaig respondre que no, que en tot cas m’agradaria servir sota bandera catalana, fins i tot com feien els escocesos al Regne Unit, però que la plurinacionalitat no estava al diccionari de l’exèrcit espanyol al 1982 i que mai veuríem regiments catalans dins una estructura espanyola, i que, per tant, aniria a fer el soldat ras, per sorteig, quan toqués i sense endolls de cap mena.

Avui trobo a faltar l’Stuart Green. M’agradaria sentir els seus acudits sobre els polítics anglesos i escocesos, amb aquell tarannà murri i condescendent. Sens dubte ell votaria que no al referèndum per la independència, però sens dubte l’encaixaria com allò més normal en democràcia, i en faria algun acudit, que humor i tolerància van de la mà.

Malauradament l’Stuart va morir fa un parell d’anys, i ara trobo a faltar la seva visió sobre el futur de les forces armades dins Europa, per molt que conec quina era la seva opinió, la qual per euroescèptica, destrempant i políticament incorrecta prefereixo no compartir amb vosaltres, que sou joves i després dormiríeu malament. Fa pocs anys em va refermar el que feia temps que em deia: “Els catalans heu de garantir-vos el control de la lluita antiterrorista i construir uns serveis d’intel·ligència propis i lleials, avui en dia un cop es te això es te tot, la resta ve tot sol”. Em pregunto que en pensaria del procés que hem endegat els catalans, però del que estic segur es de quin consell ens donaria: “Steady boy, stay calmed, keep the americans close to your position, and never trust a frenchman!”.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Rajolí prim


Surt el President Mas a TV3 i parla d’un estat propi sense competències en defensa, m’ha semblat entendre que seria quelcom del que podria seguir encarregant-se Espanya. Quan un no ha estat mai independentista de debò, com es el cas del President, li passen aquestes coses, es com marxar a viure amb la xicota però no tenir-hi sexe perquè ets verge, que s’encarregui el pinxo del patiu del institut, que tu no en saps d’això.

L’antimilitarisme dels catalans te arrels molt fondes, i s’hi barreja el mal temps que varem passar a la mili, les revoltes anarquistes per les injustes lleves per tal d’anar a lluitar a l’Àfrica a primers del segle XX, l’ocupació castellana en temps del comte duc Olivares, la repressió borbònica, la repressió de les carlinades, els bombardejos de Barcelona al XIX, la repressió franquista, els bombardejos de Barcelona al XX... Exèrcit i Catalunya fan mala parella, al menys exèrcit espanyol i Catalunya. Però perquè hauria de ser així amb un exèrcit català?

Jo, de veritat, no entenc als nostres polítics, perquè CIU no te l’exclusiva d’aquest ridícul polític, Solidaritat va fer uns pressupostos de la República Catalana sense despesa en defensa i ERC navega en la indefinició sobre l’exèrcit... perquè no deu ser quelcom d’esquerres això de defensar-se... Quin ridícul més espantós, rajolí prim. Si els sentís en Macià!

Un cop acabada la primera guerra mundial, Cambó va ser rebut pel President Wilson, l’home que estava dibuixant les noves fronteres d’Europa, per tal de saber que volíem els catalans. En Cambó va començar el seu discurset català, de rajolí prim, el del greuge i els Jocs Florals. Wilson li va contestar que com que veia que no volien esdevenir un estat normal, que el que volien era una millor relació amb Madrid i més autonomia, era amb Madrid amb qui ens havíem d’entendre. Un afer intern, espanyol.

Un cop arribada la transició democràtica a l’Espanya de TVE, malgrat que Tarradellas ja havia avisat que les dues coses que donen sobirania eren la caixa i la pistola, el catalanisme de rajolí prim no va voler Hisenda i Policia –els bascs si-, no va voler el concert econòmic i la policia perquè no era popular, i es va quedar amb l’escola i els metges... que així la població veuria que la Generalitat els donava serveis però ni els reprimia ni s’ho cobrava directament. I aquesta decisió ens ha portat a la situació actual, i a sentir-nos a dir per part dels espanyols que el concert ja ens el varen oferir i que no el varem voler, i que Santa Rita Rita Rita lo que se da no se quita.

Presoners de la correcció política de la cultura per la Pau, de la idea neo-colonialista, del complexe de culpabilitat europeu, del rajolí prim, de que els ajuts al tercer món ha de reflectir-se en  repartir magdalenes als camps de refugiats en comptes repartir galetes als senyors de la guerra africans que esclavitzen la seva població, els catalans no volem pertànyer al món dels estats normals majors d’edat. Perquè som menys que ells? O perquè ens considerem moralment superiors? Que volem canviar el món com volien els càtars amb el rollo aquest pseudohippy, infantil, de caire populista i irresponsable?

Dels exèrcits surten paios i projectes vinculats a les universitats i al patrocini privat com el salt de 36 kilòmetres que es va cascar ahir un militar austríac i que avui tothom elogia a les converses de cafè. Perquè si, si, i si, el tio del paracaigudes d’ahir va ser format a l’exèrcit austríac. Us direu... Àustria te exèrcit? Però si es un país petit dels Alps!  Caram! Com Suïssa! Els suissos estan reforçant els seus programes de defensa per por a l’augment dels disturbis socials de caràcter general a la zona Euro! Que faríem els catalans sense exèrcit en una situació d’aquestes, senyors Mas, Tena o Junqueres? Cridar a la Legión per tal que poses ordre? Que faríem si el nostre espai aeri fos violat per un avió amb material militar il·legal com ha passat a Turquia? Enviar l’abat de Montserrat en un globus aerostàtic a convèncer al pilot per tal que aterri?

Ja no entro amb el que suposa un exèrcit propi en tant en quan la tramesa de valors cívics, culturals o socials, que en el cas dels catalans es d’una importància cabdal a l’hora de construir un nou estat. Parlo de l’avantatge competitiu de les empreses Start Up israelianes a l’hora de formar equips de treball amb gent que entén el lideratge com una cosa positiva, el treball en equip com quelcom imprescindible i el risc com una actitud vital indestriable del progrés. Ahir a La Vanguàrdia en parlaven de l’èxit al NASDAQ de les empreses d’Israel, del llibre Start Up nation on s’hi expliquen les raons de l’èxit en la innovació i la tecnologia de les noves empreses israelianes. Però si us llegiu el llibre veureu que l’aprenentatge cívic, moral i tècnic que dona el Tsahel no es aliè a la conformació d’aquest avantatge competitiu. Trist... però l’artícle no en parlava d’aquesta vesant, rajolí prim i complexes d’inferioritat també en l’anàlisi periodístic? Mare de Déu Senyor!

Jo no se vosaltres, però vull ser un ciutadà normal d’un país normal. Amb lliga de futbol i selecció, amb una llengua dignificada i protegida com fan des de Finlàndia a Holanda passant per França, amb tribunals de justícia, policia, metges, universitats i sindicats propis, i exèrcit també. Collons! Només faltaria! Vull una República Catalana de broc gros, normal com Àustria, Noruega o Portugal. Macagumtot!. No una República Catalana de rajolí prim, que per això ja tenim el peix el cove del pujolisme, el federalisme de fireta del PSC i el Barça del Sandro Rossell.

dijous, 11 d’octubre de 2012

El dia dotze, espero que us plogui

Una vegada hi havia un rei
que tenia tres filles,
les volia casar i no tenia faldilles.
 
Una vegada hi havia un rei
que tenia el cul vermell
i cagava de gota en gota
i merda per qui ho escolta.

Això tant maco i antimonàrquic m’ho varen ensenyar a casa de petit. Socialització a la catalana, escatològica, iconoclasta i igualitària. Una manera de veure el món que, als anys 60 del segle passat, ja feia un munt de generacions que sobrevivia parlant de les deposicions biològiques del Rei –símbol de poder absolut dels qui parlaven la llengua d’Hisenda- en la privacitat de la llar, lluny dels inquisidors d’aquesta Espanya que ara resulta que hauríem d’estimar-nos tant. El Rei no tenia mai un duro i cagava com tothom... que els catalans ja ho dèiem a l’Edat Mitjana:

Caga el Rei i caga el Papa,
De cagar ningú s’escapa.
 
Al cole d’aquella Espanya de la Formasión delespíritu nasional, mentrestant, aprenia altres frases fetes com “tonto el que lo lea”, que si més no, es una aproximació a l’àmbit de l’aprenentatge particularment espanyola (en català no funciona això del “tonto qui ho llegeixi”), una al·literació de transfons arabitzant que ens recorda que llegir es dolent. Deu ser que els llibres els carrega el diable i hom es pot tornar un perillós intel·lectual si no va amb compte.

Perduts en la enèsima reformulació d’aquesta Espanya que s’enfonsa de nou en la misèria, les ments pensants de l’altiplà castellà, aposten per recuperar les aules catalanes com a megàfon de les excel·lències de l’espanyolitat. El ministre Wert, en un atac de follia pròpia dels anys 30 del segle passat, vol que l’orgull patri i l’esperit d’Isabel i Fernando torni a cavalcar per les escoles catalanes desfaciendo el entuerto al que los catalanes están conduciendo a los tiernos niños españoles que viven en el noreste peninsular.

Jo no se vosaltres, però aquesta gent o bé te un pla que no puc arribar a entendre de maquiavélic que deu ser, o definitivament saben que fotrem el camp qualsevol dia d’aquests. Es que no me’n se avenir. Tant funciona electoralment l’anticatalanisme que es permeten el luxe de pixar fora de test dia si, dia també? Però a quin país els diu que viu l’Alícia? Els catalans el patriotisme el passem generació a generació a casa, com Déu mana, Alícia reina, tu t’ho vares perdre perquè ets filla de Guàrdia Civil, ho sento, com també s’ho varen perdre els germans Fernàndez Díaz que son fills de militars, també ho sento. I que quedi clar que sento que no se us hagués passat a casa aquesta informació vital per entendre’ns com a poble, els vostres pares com si haguessin estat bombers o cantants de boleros, que a mi tant se me’n fot. Afortunadament, molts altres fills de la immigració –que curiosament no tenien res a veure familiarment amb forces de seguretat espanyoles- varen aprendre a estimar aquests detalls de catalanitat a casa, al carrer, o a l’escola. Només faltaria!

L’escola catalana, en mans d’un professorat que no ha fet precisament bandera de la barretina i la botifarra amb seques, ans el contrari, tindrà molts defectes, però el de l’adoctrinament nacional patriòtic jo no el se veure per enlloc. Mireu que he intentat bussejar per l’entrellat del fracàs escolar des d’aquest bloc, i no fa tant, però els desastres comesos –al meu entendre- a les aules catalanes tenen altres arrels, no precisament les assignatures d’Història o Literatura. Crec, vaja.

Que pretendrien doncs en Wert i els seus sequaços? Com voldrien que els catalans estiguessin orgullosos de ser espanyols sense reescriure la història i la literatura? Vull dir que, com fer una docència de caràcter científic amagant la història documentada? Que no els hi hem fet mai la guerra als castellans, nosaltres els catalans? cada cop que hem pogut? O cada cop que ha calgut? O cada cop que ells han estat prou febles com per a provar-ho? Com es pot amagar això?

Que volen lobotomitzar als mestres d’Història perquè diguin les bajanades que escampa l’Antena 3 sobre una Hispània amb arrels nacionals espanyoles, amb uns romans castissos que semblen avantpassats directes dels protagonistes del Cuéntame de TVE1? Si, si, d’aquell pamflet propagandístic del con Franco sí que éramos felices. Voleu que des de la dignitat del magisteri diguin als seus alumnes que Espanya es una nació des dels reis catòlics? Saltant-vos a la torera Hobbes, Rousseau, Montesquieu, Locke, Hume, o directament la revolució francesa –la qual ja se que als espanyols sempre us ha importat una merda de les del rei que tenia el cul vermell-, que es veu que no varen tenir res a veure amb el pas de la gent de súbdits reials a ciutadans d’una nació?

Com hauríem d’explicar la guerra de successió? O el fet que només Castella tingués dret a robar la plata del Perú i a esclavitzar als indis des de Califòrnia a la Terra del Foc? Ostres... i fer-ne la festa nacional, té pebrots! Perquè aquesta vergonya, per exemple, els catalans ens la varem estalviar! O no va ser així, amic Wert?

Ja ho sabem que molts indians catalans es varen enriquir amb el comerç d’esclaus al segle XIX, i es una taca al nostre expedient històric. Però aquells mateixos indians varen retornar a la societat catalana el fruit de l’espoli reconvertit en modernitat i industrialització, que vosaltres, l’or de les Indies, els castellans us el vareu fondre en toros, guerres de religió, i en que els hidalgos i la noblesa castellana podessin viure sense treballar, que es veu que no fa senyor. Això es el que voleu que les criatures catalanes comprin com a paradigma dels motius per a sentir-se orgullosos de ser espanyols? O vols que els mestres parlin dels èxits històrics de la Hisenda pública espanyola? Ja heu comprovat si teniu el record mundial de suspensions de pagaments? Qui va ser el primer rei que en va fer? Carles I? Aquell que de tant espanyol que era va néixer a Flandes, oi? I que quan va arribar només parlava flamenc i francés? Com s’entén? Si es científicament demostrable pel Fernando Savater, el Pio Moa i en Rouco Varela que Jesucrist ja parlava en castellà, porque es lengua de comunicación i no com això nostre que es una llengua d’estar per casa, com el valencià i l’aragonès oriental!

I en tant en quan a la literatura, jo suposo que els nois aquests de la FAES de l’Aznar no han estudiat bé els autors i intel·lectuals que ells valoren tant. Posem per cas Quevedo. El cim del conceptisme castellà del segle d’or i un dels meus autors favorits en tant en quan manipulador de paraules, però... Wert, rei, maco, vols que els nens i nenes catalans llegeixin l’opinió que don Francisco tenia dels catalans? Ho dius en serio? Perquè la màquina de fer independentistes rebentaria per manca de capacitat productiva, davant l’allau d’adolescents amb l’estelada tatuada al capdavall de l’esquena, cap de suro!

Repto a qualsevol d’aquests colons inadaptats, que es manifestaran al costat d’aquesta Falange que em vol exterminar pel fet de ser català aquest dissabte dia del Pilar, a que em digui deu motius històrics pels quals un català es pugui sentir orgullós de ser espanyol. Això si, que siguin documentables i científicament demostrables. Que jo li en diré el doble de motius per estar orgullós de ser català i, conseqüentment, no espanyol.
Amics, amigues... insisteixo. Aquesta gent s’ha begut l’enteniment, o estan preparant una de grossa, o ja ens veuen fora d’Espanya. Es que sinó, no s’entén aquestes declaracions, aquests despropòsits i aquestes algarabías patriòtiques a la Plaça Catalunya –gràcies Mariano pel concepte-. El dia dotze, espero que us plogui.

divendres, 5 d’octubre de 2012

Els únics que volen alliberar-nos de debó


Si volem, serem independents. Ja no hi ha dubte. El poble ho vol. Tan se val si han estat les humiliacions rebudes, la crisi econòmica, o el col·lapse moral de la transició espanyola. Aquell menys del vint per cent de la població que representava la tribu independentista abans de l’estatut ha vist com el missatge ha quallat arreu del país, dels barris o de les famílies. Fins i tot dins els partits polítics tradicionalment autonomistes. Això ens ha d’alegrar, pel damunt de qualsevol altre consideració.

 Ja deia fa dies que caldria molta generositat, en el sentit que en el procés de construcció nacional hi posaran les grapes gent que fins fa quatre dies menyspreaven el separatisme, per friki i poc assenyat. Molt bé, i que? Després de la manifestació del dia onze i del sorprenent pas endavant del President Mas –la qual cosa l’honora de manera molt especial- les aigües de la política catalana han entrat en un tsunami que ho està posant tot potes enlaire, un canvi de paradigma que ha clarificat moltes coses.

Fa anys i panys que la gent que ha militat en el independentisme més pur i altruista ha sacrificat la seva ideologia particular per “la causa”, votant sempre “els únics que volen alliberar-nos de debó”. Recordo quan vaig començar a militar a ERC a primers dels 90. Ho parlàvem entre els amics i ens dèiem: “nosaltres que considerem imprescindible que Catalunya esdevingui un estat seriós, amb tots els atributs i totes les eines necessàries que això implica, exèrcit inclòs, que hi fem amb aquesta colla de líders hippies antimilitaristes?”. Ens varem empassar el criteri propi i ens varem dedicar a penjar cartells i a fer proselitisme de base.

La cosa va anar amunt, a poc a poc, i els hippies varen marxar d’alt d’un PI –el Partit per la Independència de na Rahola, en Colom, en Laporta, amb els cèntims dels càrrecs i es veu que d’en Millet- i ERC va quedar en mans de gent que ens pensàvem seriosa i que prioritzaria la independència pel davant de les ideologies personals. I no va acabar de ser així. La militància havia de renunciar al dia D+1, a la política, a la nostra ideologia, per tal que el bé suprem de la independència podés triomfar i esdevenir realitat. I va venir el tripartit, i en Ridao aspirant a fer de Duran, i en Carod fent el préssec a Jerusalem, i vèiem com la feina desinteressada de la gent entrava en forma de vots per una porta de la seu d’ERC a Villaroel i en sortia transformada en cotxes oficials i cadires de tota mena per un altre. Però es que eren “els únics que volen alliberar-nos de debó”.

Varem callar, perquè apartar CIU del poder que havia monopolitzat durant més de vint anys era una prioritat d’higiene democràtica, i en contrapartida els líders del independentisme varen fer President de la Generalitat al Pepe Montilla. La ideologia havia guanyat la partida contra la construcció de l’alliberament nacional de Catalunya. I molts varem decidir enviar a dida ERC, enganyats i decebuts, però mai desmobilitzats.

Quin panorama! Ho recordeu? Espanya anava “bien” i aquí el govern tripartit  començava a gastar el que no tenia i més, a munyir la mamella de la feina dels ciutadans!. El moviment independentista quedava reclòs a les CUP, i a sectors i famílies polítiques des d’Unió fins a Iniciativa, com a postura moral i ètica, però sense representar cap amenaça. Sort en varem tenir dels espanyols...

L’arrogància espanyola, aquest ADN imperial que comparteixen conservadors del PP i socialistes del PSOE, va agafar l’estatutet aprovat pel Parlament i votat pels catalans i ens el va tornar fet un nyap. Calia tornar a ser generosos, oblidar ideologies, treballar per la transversalitat i alliberar el país, i ens varem fer de Reagrupament. Tots a repartir pamflets un altre cop! La cosa prometia. Però, ja coneixeu la història... al novembre del 2010, a les eleccions, els independentistes-transversals-sense-ideologia-perquè-no-toca varen presentar-se dividits, i CIU va arrasar amb tot. Suposo que els meus fills coneixeran la veritat quan d’aquí cinquanta anys es desqualifiquin els arxius dels serveis d’intel·ligència espanyols, perquè sinó no se’m acut cap altre explicació que no porti associada les paraules egoisme i estupidesa.

Ahir, els partits independentistes tradicionals es varen reunir per anar junts a les eleccions. CIU encara provoca desconfiança entre els separatistes –i es que amb el currículum de traïcions que la història ens ha deparat amb uns i altres no es per menys- i Iniciativa, malgrat estar per l’autodeterminació, no es clarament una força que vulgui accelerar el procés. Era l’últim intent de mostrar generositat, l’acord que podia convertir la coalició resultant en la segona força política del país. Se’n va anar en orris i sento un dolor i una vergonya que no sentia des d’allò de Perpinyà. Ja en tinc prou.

El centredreta de CIU, el centreesquerra de ERC i l’esquerra d’iniciativa volen treballar per fer possible l’autodeterminació de Catalunya. Em sembla prou ventall. Ja no em calen ofertes puristes i transversals que vulguin apropiar-se ni del sentiment ni dels escons. Bon vent i barca nova senyors de SI. Ho sento, però el fet de vota’ls, apart de garantir-los un sou i immunitat per a segons què, quin benefici li portarà al país? No se que pensen a l’entorn de res! Se que els agrada sortir per la tele, fer el friki i presentar-se com els qui han liderat des del “No vull pagar” fins la manifa del dia onze, però sabem que no es veritat i ja en tenim prou d’essencialismes. El poble ha passat per sobre de tots i de tothom i ara sap que pot triar qui vol que ens porti a la independència... i jo, sentint-ho molt, ni m’imagino l’Uriel mantenint una reunió de treball amb el cònsol dels Estats Units ni se si el vostre partit té un pla realitzable per millorar les exportacions catalanes, això si: sou els millors bramant que Espanya ens roba. Estic fart de votar opcions electorals sota el patètic cartell de: “l’únic partit que ens alliberarà per sobre de les ideologies, bla, bla, bla, tu vota’ns i ja veuràs”.

Senyors de SI, si alguna conseqüència positiva va tenir el vostre posicionament cadirístic d’ahir, es que els electors que no formen part de la vostra secta us hauran vist el llautó de forma definitiva. Espero, vaja. Catalunya no es mereixia la vostra actitud, i per si en tenia algun dubte, les vostres explicacions sobre el que va passar –la llista aquesta, el número aquest, tu tants vots i jo tants no se que- em refermen en la convicció que el que voleu es seguir vivint del sentiment dels qui encara prioritzin Catalunya pel davant de la ideologia, dels qui no se’n refiïn d’en Mas o d’ERC... quin bagatge d’idees més absurd, tronat i malintencionat. No teniu més bandera que l’ofici de ser-hi. Allà, a primera fila, arrapats a la política del xantatge emocional dels qui no volen veure la vostra farsa, encegats pel patriotisme i la innocència. No es el meu cas.

I ara... a meditar el vot, secret, per fi deslliurat de l’obligació de votar “els únics que volen alliberar-nos de debó”... perquè al cap i a la fi qui ens traurà el jou espanyol de sobre es el poble. Els polítics només  aneu al darrera.

dilluns, 24 de setembre de 2012

Per a federar-nos abans hem de ser independents (Constitucionalisme a Barri Sèsam)

Atenció nens i nenes, escolteu polítics i polítiques, manaires i súbdits del Rei Borbó! Al barri Sèsam d’avui tractarem del que es una federació d’estats, una confederació, i una regió autònoma! Ho farem clar i català perquè quedi clar i així els uns no segueixin mentint a la canalla i així la mainada sabrà el que es un ou i el que es una castanya.
Seieu en rotllana, doneu-vos les mans i escolteu aquest pregó, que no el penso repetir. Que si un estudiant de primer de dret o de ciències polítiques als seus tendres disset anys ho pot entendre qualsevol català o catalana ho entendrà d’allò més bé.

La única política que no ha parlat en la llengua de serp de l’home blanc, que dirien els indis, ha estat la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría Antón quan va dir que “l’únic subjecte de sobirania es Espanya i que per tant Catalunya només es pot separar amb l’acord de tots els espanyols. Tot això de la Comunitat Autònoma, de la Generalitat, els Audis, els mossos de paisà i la TV3, ho tenim perquè l’estat espanyol ha cedit competències seves a una administració regional de titularitat espanyola a Catalunya. El President Mas es la màxima autoritat espanyola a casa nostra. Ho heu entès? Bé! Ara us explicaré perquè. Quan els espanyols ens diuen que un referèndum per la independència només a Catalunya es il·legal, tenen raó ara per ara.
Catalunya va perdre la seva sobirania política, va deixar de ser font d’autoritat política, un desastrós onze de setembre de fa quasi tres-cents anys, que es per aquí per on plora la criatura. Tot el que ha vingut després, fins i tot la declaració patètica de Companys l’any 34 de “l’Estat Català dins de la República Espanyola” no ha estat més que l’ús, amb millor o pitjor encert, d’aquell poder polític que graciosament i perquè no tenia més remei, Espanya ens ha cedit temporalment, i ens ho pot treure quan vulgui, per les bones o per les dolentes, que la Constitució els empara.

Dit això, hi ha uns senyors aquí a Catalunya que volen federar-se amb Espanya, fins i tot hi ha uns altres il·luminats que pretenen confederar-s’hi, així... a la brava. I nosaltres, l’electorat, els filòsofs polítics de pa sucat amb oli a l’hora d’esmorzar, els diem: “es que a l’altre banda no hi ha federalistes, i menys confederals”, com si ens hi poguéssim federar o confederar si trobéssim amb qui fer-ho a l’altre banda de l’Ebre, com si podés ser decisió nostre!
Ai... xiquets... somiatruites tots plegats: Hom no es pot federar amb ningú si no disposa de la sobirania per triar aquesta opció. M’explico? Si no ets una nació lliure no pots cedir part de la teva sobirania a un poder comú conegut com estat federal. Es com pretendre casar-te sense ser solter, o estant incapacitat legalment per prendre decisions!

Això ho saben els federalistes catalans, i els confederals també. Ens enganyen amb mirallets de colors i ens diuen... “Serem com Alemanya”, o “com els Estats Units”... I no, reis meus, reines maques... noooooooo. Els lands alemanys, lliurement varen decidir cedir part substancial de la seva sobirania a un ens superior anomenat República federal Alemanya, però ells eren els subjectes de dret que triaven aquesta opció. Als Estats Units resulta que la divergència entre l’aplicació del concepte de propietat privada –en aquells temps els esclaus eren propietat- fora dels estats d’origen esclavista es el que els va conduir a la Guerra de Secessió. Un conflicte polític, de sobirania, sobre si era font de dret l’estat membre o la Unió, i els del Sud devien de creure tenir-ne de raó, perquè sinó no s’entén que els blancs pobres es deixessin matar per a defensar la propietat dels blancs rics, m’explico?
Amiguets i amiguetes, nens i nenes, -i tu Navarro! fes el favor de deixar en pau en Nadal! O em portaràs escrit mil vegades “no destruiré el partit de Pallach més de dues vegades per setmana”- Heus aquí el secret que no us expliquen: Per a federar-nos amb Espanya –i no diguem per a confederar-nos Duranet... ai que n’ets de trapella...- cal com a condició prèvia que fóssim sobirans!!!!!! Ho enteneu?

Els catalans no podem cedir poder polític a Espanya perquè no en tenim d’aquestes coses des que ens les varen prendre a cop de Borbó, decret de Nova Planta, genocidi cultural i exili de 40.000 dels millors catalans (de una població de mig milió) l’any de nostro Senyor del 1714.
Els mateixos que ens neguen el dret a decidir, els espanyols, ara tenen la barra de dir que es federaran amb nosaltres, això si sense que nosaltres hi tinguem res a dir perquè la sobirania com diu la Soraya es “del conjunto de todos los españoles”... I insisteixo que no diu mentides, de fet es la única a la que no se li cauran les dents de tant intentar entabanar-nos. Altre cosa fora que els espanyols ens reconegueren com a subjecte polític independent, diferent a ells i que aleshores ens preguntessin si volem anar a jugar amb ells el partit de la Història en forma de federació, però em sembla que no estaven per fer-ho, al menys l’últim cop que ho vaig comprovar.

Així doncs, nens i nenes, els estats, les regions, les nacions els pobles, es federen o confederen fent un ús legítim del seu dret a decidir el seu futur. Ergo... no podem federar-nos amb ningú si abans no som sobirans. Per tant...els deures per demà es fer una redacció sobre la següent disjuntiva:
Suposant que Catalunya fos un estat lliure i sobirà membre de la Unió Europea voldríeu federar-vos-hi –de la confederació en parlarem un altre dia- amb Espanya? Us en refieu prou del seu amor a la democràcia? Té unes virtuts cíviques atractives pels catalans? Us hi sentiríeu ben tractats culturalment? El seu sistema judicial, administratiu i polític es prou net, just i eficient per tal de tirar endavant la nostra terra compartint sobirania amb ells? Voleu construir un futur amb els espanyols ara que han promès que ens estimaran molt i molt i que mai més ens pegaran? O preferiríeu seguir el vostre camí de manera independent?

Molt bé... i ara tots al pati a jugar a polítics i Millets, menys vosaltres Serra, Fainé, Esteve, Carulla, Piqué, Lara i tota la colla dels Sebagos. Vosaltres heu de recollir la cuina que esteu castigats per no fer els deures de català.

diumenge, 23 de setembre de 2012

Independència també ha de ser Regeneració

Vinc de visitar el Palau de la Generalitat, de veure sardanes, castells, bastoners i de tornar a palpar el fervor patriòtic que darrerament ens acompanya, bé!. Ahir vaig tenir un dinar familiar, i de Sant Joan a la Mercè, el canvi en el vot en favor de la independència ha girat com un mitjó, també bé! Però estic preocupat. Ara em direu que soc un torracollons, i que sempre poso al damunt la taula les tifes que no volem veure. Doncs... que voleu que us digui? Soc així.

Parlar amb gent intel·ligent t’estalvia haver d’explicar les bonances de la independència, també pots rebatre les mentides que des del règim ens envien en forma de pors empresarials, constitucionals, europees o militars. La gent amb dos dits de front no està per collonades i van directament a la nafra. Hi ha el qui s’entesta a qualificar la independència d’economicista, de fugida de ric insolidari, el qual es un argument desmuntable només a cop d’identitat... i es fa difícil davant d’interlocutors que han fet de la seva condició de ciutadans del món una mena d’escut protector d’aquells de pati de col·legi... “¡rebota, rebota y explota!”, passo de la seva pose, no son rellevants. La crítica, o el perill de la independència que ahir sobrevolava la taula i que em costa rebatre amb una sola frase es la que diu: “ser independents perquè segueixin manegant les cireres tota aquesta colla de corruptes?”. L’única cosa que puc etzibar es un “al menys tenim l’oportunitat de canviar les coses, el que es segur es que restant a Espanya te’ls hauràs de menjar igualment i per partida doble”. No es argument suficient, al menys pel meu gust, i hem d’estar alerta que no ens esclati segons que en tot els morros.
Crec que hi ha tres grans motius per la independència: Identitat, economia i estat modern. Aquest últim factor es crític. L’actual sistema polític espanyol va néixer sobre una Llei Electoral que buscava el bipartidisme i la disciplina de partit, una Llei de finançament de partits que impedia les donacions i es basava en el diner públic i la militància per evitar que els fatxes tinguessin diners i els partits d’esquerres no, i una administració pública de caire falangista i volum hipertrofiat que no es va tenir pebrots de desmuntar. Tot això va fer que els partits siguin ara búnquers de fidelitat feudal, que el ciutadà no sàpiga qui es el seu diputat i que votin els kilòmetres quadrats en comptes de les persones; que els partits s’hagin hagut de buscar les garrofes a cop de corrupció, de ser dòcils amb bancs i constructores i amics de Millets i companyia; i que la burocràcia feixista hagi sobreviscut fins avui per tal de donar sortida professional a les aristocràtiques famílies madrilenyes de tota la vida a base d'ambaixades, arxius generals de l’estat, empreses públiques promotores del turisme o ves a saber quins negociats foscs i inútils que hi ha repartits arreu de la meseta. Això ens ho hem d’estalviar, no hem de permetre que passi a Catalunya i ho hem de fer posant les lleis que ho impedeixin, des del primer dia.

Mireu... a les famílies hi ha de tot, entre els germans hi ha qui no baixa mai el gos quan li toca o no para taula. A les empreses hi ha qui “s’oblida” de fer la primitiva aquella setmana i esmorza un dia amb els euros dels companys. Es condició humana. A l’administració la gent penca i es responsable, però sap qui es passa el dia jugant a l’ordinador. A les escoles els mestres pateixen les retallades sabent que hi ha companys que fingeixen baixes o arriben tard sistemàticament. Als partits hi ha molta gent amb voluntat de servei al país i tothom sap qui roba i qui es munta paradetes amb diners de tots. Però el sistema està podrit i ningú diu res, per molt que tots sabem qui són, perquè ho sabem oi? Han estat estafant-nos a la llum del dia, alguns durant 30 anys, no fotem!
Això te arreglo. I més si estem construint els fonaments nous de un país nou. I cal fer-ho des del primer dia. Fa una mica de por saber que el President Mas es reuneix amb segons qui a preparar la transició nacional. Fot basarda saber que a ERC no han fet neteja, que al PSC encara hi son els de les mans a la caixa, que dins l’independentisme més combatiu hi ha gent que no li feia escarafalls a les peles dels proveïdors per muntar-se la vida dins el partit, quan governaven al tripartit, com alguns d’ICV. Ho hem d’aturar amb lleis tant bon punt siguem independents.

Fixeu-vos si es important el que dic -vaja, crec- que fins i tot estic convençut que el frau fiscal de petita volada es un reflex d’aquest sentiment que tenim de viure un sistema corrupte fins el moll de l’os. Perquè pagar impostos, i fer que el teu entorn els pagui, si hi haurà un espavilat que fotrà la mà per treure’n profit personal? Quan som a l'estranger ens admirem de les virtuts cíviques de la població en general, al menys al nord d'Europa... Sabeu perquè ho son de cívics? Perquè estan acopstumats a no ser estafats permanentment pels polítics i per l'administració!
La independència de Catalunya es una oportunitat per traure’ns del damunt el pes d’un regne d’Espanya en fallida econòmica, però també moral. Es el moment d’establir bases fermes que impedeixin al màxim el mal govern. Sempre hi haurà corruptes... cal però impedir que els qui sabem que ho han estat dissenyin les regles del joc de la nova República Catalana. Hem d’estar amatents, perquè ho provaran i això si que ens pot destruir la moral després de tants anys de lluita. No ens despistem, si us plau. Independència també ha de ser Regeneració. Estiguem amatents!

dijous, 20 de setembre de 2012

Empresaris per la Independència


El megàfon del Gran Hermano de la Caixa i en Godó brama als quatre vents que els empresaris catalans son contraris a la independència. I jo em pregunto... Quins empresaris? Han fet algun tipus de consulta? Els empresaris catalans no tenen fills sense futur a la universitat o a l’atur? Els empresaris troben normal seguir mantenint una Espanya que ha estat incapaç de fer ni tant sols una reforma agrària que alliberi els nostres impostos de pagar el Plan de Empleo Rural, PER in eternum?

A voltes, a resultes de fotre’ns cops de La Vanguardia al cap acabem confonent la velocitat amb el tocino. Un empresari es una persona que construeix i tira endavant un negoci. A Catalunya, normalment, una petita o mitjana empresa que treballa el mercat local, o el català, o l’espanyol, o que directament exporta producte, talent o seveis, arreu del món.

Un empresari no es un ex-alumne de les nostres escoles de negocis, al menys necessàriament. Ludwig von Mises –pare de l’escola austríaca del pensament econòmic liberal- va dir: “Per tenir èxit en el món dels negocis no es requereix cap mena de títol acadèmic. Les escoles i universitats preparen a gent subalterna per a fer tasques rutinàries. Però no produeixen empresaris; no es pot ensenyar a ser empresari. L’home se’n fa traient profit de les oportunitats i omplint buits. El judici precís, la previsió i l’energia que la funció empresarial demana no es troba a les aules”. No va dir que per a ser empresari calgués haver escalfat la cadira vint anys en organitzacions empresarials com Foment o PIMEC, ni que per poder erigir-se en la veu del teixit productiu català calgués treballar per La Caixa o per la seva xarxa de legítims interessos corporatius, que no generals.

“Catalunya es un país d’encarregats”, va dir Pla, i amb això ens hem quedat. I a força de repetir-ho, els mitjans han convertit en sacerdots de l’opinió empresarial catalana a la gent a sou de l’oligopoli d’empreses catalanes que porten tota la vida fent-se els simpàtics a Madrid per tal de tocar cuixa. Les organitzacions i empreses que en trenta anys de democràcia no han fet res, res de res, per aturar un espoli del país que hores d’ara està a punt de destruir el teixit empresarial català que ells diuen defensar. Les empreses que varen callar fins i tot quan Espanya els va negar el dret de comprar ENDESA pel fet de ser catalans, contravenint les més sagrades lleis del lliure mercat, en una decisió de caire polític i fons nacionalista, per no dir directament racista que convertia als “espanyols” de Catalunya en ciutadans de segona també a l’hora de fer una OPA. Quina vergonya!

Pretendre que aquests pàjarus que viuen del diner públic o bé en forma de subvenció –els dirigents de PIMEC o Foment- o bé en forma de contractes i favors polítics –poseu-hi la gent del Ecuestre i del Pont Aeri- representen al jove empresari que ha muntat una empresa de serveis informàtics, als pagesos que han creat una cooperativa per a comercialitzar localment la seva llet, la dona espavilada que ara té una xarxa de perruqueries al Baix Empordà, o a l’innovador que produeix alta tecnologia i la ven a Europa, es de boixos.

Vosaltres creieu que els clubs de futbol catalans que son membres de la Lliga de Futbol Professional representen l’esport català? No, oi? L’esport català el fa el pare que es lleva a les 5 del matí per portar els nanos a jugar hoquei patins a Vic, la gent que es lleva d’hora per anar a entrenar i tenir temps d’anar a la feina, la Penya, el Club Natació Sabadell, i l’escola de Rugby de la Santboiana o del Cornellà. Res a veure, oi? Doncs amb el món empresarial català passa el mateix, els empresaris d’infanteria que signifiquen el 90% dels llocs de treball a Catalunya, la petita i mitjana empresa, no te res a veure amb els qui diuen representar-los perquè el sistema els posa un micròfon al davant. Jo li dic la Catalunya dels Rossells, la del Sandro i la del Juan, tanto monta, monta tanto.

Els catalans, des de les nostres companyies i negocis ens trobem treballant per a sostenir amb impostos un estat en fallida que no garanteix la nostra prosperitat i que ha malversat els esforços dels catalans, en general, i el producte del nostre treball en particular, fins al punt de no poder garantir les mínimes polítiques redistributives que son la base de la pau social. Una Espanya que no reverteix a Catalunya en forma d’infraestructures els diners que els enviem, ans al contrari, potencia en clau política i electoralista als nostres competidors d’altres circumscripcions electorals més proclius a donar suport a les seves formacions polítiques nacionalistes, el PP i el PSOE.

Si fem un anàlisi rigorós dels números dels nostres negocis, trobarem que patim una pressió fiscal escandinava, i rebem a canvi el tractament reservat a una colònia díscola. Això ens afecta a tots per un igual, als qui tenen Espanya com a principal client, com a tots aquells que només treballen el mercat català, com els qui han tingut la sana previsió emprenedora de buscar mercats arreu del món, reduint el pes del mercat espanyol a les seves comptes d’explotació. No  per conegut, havíem de deixar d’esmentar el deslleial dèficit fiscal i d’infraestructures que patim, perquè es un element indestriable del fet que Catalunya, tristament, sigui líder en ERES i en concursos de creditors.

Els “encarregats” de la Caixa son actius en contra de la llibertat nacional. I ens volen fer por. I jo em pregunto, hi ha algú a la sala que hagi pretès trobar finançament als nostres bancs i caixes a partir únicament de la seva catalanitat? Aquest grapat d’empreses que viuen dels grans contractes amb l’estat, que estan atrapades en un entrellat polític d’una Espanya que s’enfonsa, en comptes de posar pals a la roda haurien de convèncer als seus socis de Madrid que la independència de Catalunya no signifiqui la sortida de la Unió Europea ni el boicot envers les companyies catalanes, perquè son les seves empreses, les del Pont Aeri, les que hi tenen més a perdre.

Afortunadament, des de l’ANC, ha nascut Empresaris per la Independència, la sectorial dels emprenedors catalans, amb la voluntat de sumar l’empresariat català al procés de independència, sota els criteris de racionalitat, d’oportunitat i de futur. Segons ells:

-Cal un país nou on la legislació i la fiscalitat estiguin adreçades a l’aparició de capital risc. Una nova llei de Fundacions que haurà d’afavorir la creació de nous projectes empresarials, acadèmics, socials o culturals, fent atractiu als inversors el retorn a la societat dels seus beneficis en forma de més prosperitat pel país.

-Cal un país nou on les lleis laborals i la interlocució entre els agents socials fomentin la contractació sota premisses derivades de la justícia i la feina ben feta, que protegeixi al treballador sense posar en risc la supervivència de les companyies en temps difícils.

-Cal un país nou que en comptes d’afavorir des del govern un sector o un altre mitjançant ajuts i subvencions -segons el criteri polític del partit de torn- deixi de sagnar a impostos les empreses per tal que aquestes puguin generar riquesa i prosperitat i retornar-la a la societat.

-Cal un país nou que estructuri una administració pública moderna, àgil i propera, que simplifiqui els processos de constitució de una companyia o d’altres canvis dins les empreses. Un nou model que defugi la burocràcia, àgil i adaptable a les noves situacions que generen els mercats al segle XXI.     

-Cal un país nou que tingui polítiques decidides i profundes per impulsar que la investigació que duu a terme el nostre món acadèmic pugui surar i sortir als mercats en forma de productes i serveis. Els empresaris hauríem de poder parlar més amb les Universitats i menys amb els polítics.

-Cal un país nou que apropi les nostres empreses a la Formació Professional de les noves generacions de catalans, sota criteris de proximitat territorial, oportunitats de futur laboral i col·laboració amb el personal docent.

-Cal un país nou que inspeccioni als responsables del 75% del frau fiscal, que son les grans empreses i les grans fortunes, i deixi de perseguir als emprenedors, als petits i mitjans empresaris i als autònoms com si ells en fossin els únics responsables..

Animo a tots els empresaris que em llegiu a apuntar-vos-hi. Ens voldran fer por en base a mentides, com sempre, i cal que tots donem un pas endavant, perquè els empresaris catalans mengen aquí, a Catalunya, no a Madrid amb el Borbó.