divendres, 30 d’abril del 2010

Quo vadis Europa?

Llegeixo als diaris que els especuladors ataquen el deute públic espanyol i portuguès, posant en perill l’estabilitat de la zona euro, intentant produir un efecte contagi de les economies del sud d’Europa repetint el fenomen grec. Els governs francès i alemany busquen maneres de garantir que el xec de 30.000 milions d’euros que preparem per Grècia no s’esmerci en un pou sense fons.
Jo no sé vosaltres, però jo no entenc res davant d’aquest tipus d’informació. Però és portada a tots els diaris, i la població torna a estar alterada pensant en que s’acosta una nova crisi que encara ens deixarà més fotuts del que ja estem.

Per una banda, coneixent economistes i periodistes ens trobem amb articles que són el resultat de la suma de “saber demà perquè hom s’equivoca avui” dels primers, i de la proverbial manca de documentació, frivolitat, i servilisme dels segons. Uns textos indesxifrables i alarmistes fruit d’haver llegit massa notícies d’agència, a la recerca d’un bon titular que faci vendre més diaris i compleixi amb el sacrosant deure del periodista econòmic en qüestió, que no es altre que fotre-li galetes al govern o deixar clar que no és culpa d’aquest segons qui paga la seva nòmina.

De tot el que està passant, però, es fan evidents alguns paradigmes espectaculars. Resulta que la Unió Europea té un President del Consell que no pinta res en tot això. És un senyor belga que es diu Herman Van Rompuy (ho he hagut de buscar a la wikipèdia), que els polítics europeus varen col•locar després d’interminables reunions i consensos més propis de la tria d’un nou abat al segle XI que d’una democràcia moderna. Bé, doncs resulta que aquest bon home no hi pinta res en tot aquest desgavell, tindrà altra feina, o el que és més segur, no té ni poder ni atribucions per resoldre res. Em pregunto de què serveix, digueu-me tiquis-miquis.

Els europeus també tenim un president de torn de la Unió, i resulta que es l’àliga de les finances i amic de Catalunya, el senyor Zapatero. Doncs tampoc. Aquest tampoc pot fer res per solucionar els atacs al deute públic grec, i sembla que els seus socis europeus li demanen que arregli el desgavell de les finances espanyoles ja que, com deia Margaret Thatcher, “lo dolent del socialisme és que eventualment s’acaben els diners dels altres”.
A qui mira Europa per solucionar el problema de l’euro es a Alemanya i a França, els veritables amos del pati de veïns.

Soc un europeista convençut, però em varen vendre una cosa que no és. La Unió Europea havia de ser un exemple de democràcia, un ens que vetllés per l’acompliment de normes legislatives modernes per afrontar els reptes del segle XXI. Una organització supranacional i democràtica que tingués cura de la riquesa cultural i el potencial de treball, investigació i millora dels seus pobles i ciutadans. Resulta que no, que per ara, per no haver no hi ha ni una opinió pública transnacional, als europeus només ens uneix la Champions.

El cert és que no hi ha una política econòmica comuna, hi ha una unitat monetària que ha creat un gran terreny adobat pel triomf de les grans multinacionals de distribució franceses, les grans marques alemanyes d’automoció, o les grans operacions financeres dels bancs de primera divisió. A canvi de renunciar a part de la seva sobirania nacional –sense que el Tribunal Constitucional es passés quatre anys debatent-ho- els polítics dels estats menors supeditats a la voluntat de l’eix París-Berlín, poden seguir manegant els seus pressupostos interns per fer el fatxenda a Madrid, Varsòvia o Atenes. Per pagar favors als empresaris locals, legislar en favor dels seus jardins de vots i, en definitiva, per continuar follant-se la rossa de torn es digui Paloma, Irina o Helena. Només hi ha una condició: que no la vessin massa o estirin més el braç que la màniga, com sembla que han fet els grecs.

Entenc que trigarem anys, però el nou repte democràtic i de futur que afrontem els europeus és el de superar aquesta Europa de nyigui nyogui construïda per satisfer els interessos d’uns quants, aquest superlobby multinacional, i construir una estructura de poder polític europea basada en aquelles coses que ens uneixen: la diversitat, el cristianisme, els valors de la revolució francesa, i el futbol, és clar.

diumenge, 25 d’abril del 2010

La democràcia no és notícia de portada

Enzensberger, en el seu llibre En el laberinto de la inteligencia, diu que les societats desenvolupen el seu propi catàleg de virtuts, dignes d’esforç, i que la cotització d’aquestes fluctua amb el temps. Malauradament, la modernitat no ha mantingut valors del món antic o medieval com la fidelitat, el coratge, la saviesa, la humilitat o la cavallerositat. Considera més adequats valors com la flexibilitat, la capacitat de treballar en equip o la d’imposar-se als altres. De la mateixa manera, la premsa ideal -el mite que el lector de diaris té dins el seu propi catàleg de valors sobre què significa la informació i l’opinió periodística- no ha mantingut la condició de fiscalitzar al poder, de vetllar pels veritables interessos dels ciutadans o de fer-se ressò del que diu l’opinió pública, com en el romanticisme, encara que els lectors, inconscientment, seguim atribuint aquest paper als diaris. Donem credibilitat als mitjans i considerem inconscientment que actuen sota unes normes de criteri democràtic i de servei social que no corresponen precisament als interessos dels seus propietaris i directors.

La societat de la informació i la possibilitat que ara tenim de buscar opinions fora dels cercles del paper imprès ens fa evident, sortosament, aquesta mena de disglòssia entre els continguts que són o no noticia segons qui paga. Les fonts de la credibilitat han canviat, estem atomitzant-les entre tots, i això em fa sentir optimista sobre el futur.

Tot això que dic ho evidencien les portades d’El Periódico i La Vanguardia d’avui diumenge 25 d’abril. Els forjadors monopolistes de l’opinió pública catalana, els impulsors de la sociovergència, aquells que trien el que toca i el que no toca que ens interessi, han decidit que el tema del dia son les manis a favor d’en Garzón (4.500 persones a Barcelona), i que no toca parlar de les consultes per a la independència (35.000 voluntaris aquest diumenge). Coses que toquen? La sentència del TC, l’estatut, en Garzón o els 30.000 milions d’euros que els alemanys hauran de posar sobre la taula perquè uns veïns del sud es jubilen als 61 anys i no als 67 com ells. Coses que no toquen? Les consultes per a la independència, el passat d’en Samaranch, o els 22.000 milions d’euros que uns veïns del sud ens foten cada any per seguir alimentant els seus jardins de vots. I el lector què? On es forma la seva opinió? És seva? Tria ell el que interessa?

Les portades d’avui de l’establishment em recorden les dels anys 70. Algun grup de l’oposició al franquisme en muntava alguna de grossa – fossin obrers, capellans, intel•lectuals o associacions de veïns- mentre que La Vanguardia parlava de la recepción que el Presidente de la Diputación, excelentísimo señor don Juan Antonio Samaranch, había ofrecido a don Juan Carlos en su visita a la Ciudad Condal. Tot molt lampedusià, oi? El problema és que amb els nostres referents de valors hollywoodians barrejats amb la democràcia, ens varem pensar que Joan Tàpia era Bob Woodward, que Josep Pernau era Carl Bernstein, que El Periódico era el Washington Post i La Vanguardia el New York Times. Innocents! Aquests diaris el que són és el púlpit del poder, covard i llepa, farcit d’articulistes i gestors de l’opinió pública que, a més a més, tenen la barra de demanar coratge als polítics mentre que ells segueixen amorrats a la mamella.

Volia dir-vos això avui, i no demà. Quan escric aquests rengles un milió tres-cents mil catalans poden exercir el seu dret de vot en una consulta popular que representa el més gran exercici de democràcia de base mai fet a la península Ibèrica. Un exemple de participació i compromís cívic sense precedents similars a l’Europa contemporània, només comparable, al meu entendre, a les mobilitzacions populars pels drets civils als anys 50 als EUA. La notícia de portada avui hauria de ser que un poble s’organitza per autoconsultar-se perquè la democràcia formal on viu no els soluciona els problemes, votin sí o votin no. Perquè no està en joc la independència de Catalunya, està en joc la supervivència de la idea de la democràcia i de la sobirania popular. Encara que això no sigui noticia de portada per als nostres diaris.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Sant Jordi mola, malgrat tot

Aquest divendres torna a ser Sant Jordi, la qual cosa cada any em provoca sentiments contradictoris. Possiblement, és la festa laica que més m’agrada amb diferència, i la tradició que més m’agrada explicar arreu on vaig i a tothom que em vulgui escoltar és la del llibre i la rosa. Amb tot luxe de detalls els dic que al meu país hi ha un dia on ens regalem llibres i roses, amor i cultura, i tot plegat. Malgrat això, la perspectiva que tinc des que em dedico professionalment al món de l’edició és més aviat de prevenció.


El 23 d’abril representa entre el 20 i el 30 per cent de les vendes de llibres a casa nostra. Les editorials es reserven les millors novetats, més ben dit, les novetats més comercials, per posar-les a l’abast dels lectors. Els catalans es veuen empesos a comprar com a mínim un llibre per barba, i les catalanes també encara que no en portin, elles, de barba. Moltes persones que no compren llibres durant l’any, per Sant Jordi s’acosten a les parades i ho fan, encara que sigui el que donen amb El Mundo Deportivo. Les persones que els agrada la lectura aprofiten per comprar un exemplar d’aquella novetat d’aquell autor determinat que els agrada. Els malalts dels llibres, com nosaltres a casa que tenim més de seixanta metres lineals de prestatgeries plenes de llibres de tota mena, comencem el dia dient-nos que “avui no hi caurem” i acabem per comprar dos, tres i fins i tot més llibres ab-so-lu-ta-ment im-pres-cin-di-bles.

El que és més fotut és establir la frontera entre el que ens ven la imatge de la diada, la cultura, l’afany de saber, el plaer de llegir, la tradició, de la resposta com a consumidors a l’allau d’ofertes i centímetres quadrats d’elogis creuats entre autors, editorials i institucions als diaris... i, sobretot, d’aquest afany íntim que tenim a l’hora de comprar un llibre, la de comprar la nostra pròpia imatge, la nostra ànima. El llibre esdevé un objecte que tant en l’acte de compra com en la seva exhibició a la llibreria de casa parla de nosaltres, fins i tot quan ni l’hem llegit ni ho farem, perquè de llibres se’n compren molts, se’n llegeixen més aviat pocs i encara se’n treu profit de menys.

Tot això és evident per a la indústria editorial. Ens coneixen, i aquells editors que tenen una novetat esperada pel públic no la posen necessariament ara al mercat, hi ha molt de soroll i la venda d’un llibre així ja està garantida independentment de Sant Jordi. El que posen al mercat són llibres de laboratori, productes de la suma d’un autor que sigui interessant per als periodistes –no importa la raó per la qual ho és-, un tema o personatge calentet –tipus polític, cine, futbol, premsa rosa, o volcans en erupció (encara que no els agafarà a temps)-, un bon títol i una bona contraportada, i molta, molta, molta presència a la premsa i als informatius.

Quin resultat té tot això? Només els grups editorials capaços de fer lobby a les teles, ràdios i diaris tenen l’oportunitat de posar-nos davant dels nassos les seves “apostes” per al dia del llibre, i moltíssim talent es quedarà dins les caixes sense obrir, al darrera del taulell del llibreters. Aquests ja no recomanen més que el que els hi diuen les grans editorials, perquè és materialment impossible que es puguin fer una idea sobre el que venen, donat el nombre de novetats que els cau al damunt, i el que volen es vendre. Poden, això sí, recomanar aquest autor o un altre, o la novetat d’una editorial o una altra, intentant endevinar si el comprador té un perfil més Anagrama o més Planeta, més Irving o més Pérez Reverte, més futbolero o més “salvem el planeta”. Probablement, aquesta és la raó per la qual, personalment, aprofito Sant Jordi per triar clàssics tipus Chateubriand o Chrétien de Troyes.

De tota aquesta putrefacció comercial del virtuós acte de comprar un llibre, potser el que em fot més són les excuses dels periodistes que treuen un llibre aquests dies i utilitzen les seves columnes als diaris per demanar-nos excuses per parlar-ne alhora que gairebé ens comuniquen que estaran firmant a El Corte Inglés de tal a tal hora. No ens expliquen que es varen comprometre contractualment amb l’editor de torn a vendre’ns la moto directament i sense embuts.

Tot això ja ho sabíeu, però no crec que sigui dolent recordar-ho. I em pregunto... per què al bell mig de tanta instrumentalització comercial em segueix agradant tant la diada de Sant Jordi?

Per una banda és el dia dels enamorats. El nostre dia dels enamorats i no la conya aquesta del catorse de febreru. El meu sogre, al cel sia, tallava una rosa del seu jardí i li portava a la seva dona a primera hora del matí; el roser de la terrassa dubto que les faci tan maques però jo també ho faré. Les nostres tradicions són nostres i jo sóc dels Reis i no del Pare Noel, sóc de panellets, i al Halloween i a les carbasses que els bombi un elefant pelut. A mi el mes d’Abril, Sant Jordi, els llibres, les roses i la meva dona em posen, que carai!

Per altra banda, sant Jordi és el patró de Catalunya, en nom seu i de la seva creu els exèrcits comtals varen repartir estopa amunt i avall de la península i del Mediterrani, portant el mal rollo a casa dels altres enlloc de patir-lo a casa. La seva creu encara voleia a la bandera de Barcelona, malgrat els intents revisionistes i políticament correctes d’alguns polítics progres que varen jugar a canviar-nos l’escut -no ho penso oblidar en la vida-, encara que la Rahola hagi aparcat les “adidas nazareno” i ara vesteixi sabates de tacó, encara que hagi canviat el PI per CiU, i encara que ens demani excuses per parlar-nos excepcionalment del seu nou llibre sobre l’Artur Mas des de la seva columna a La Vanguardia.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Garzón i la transició als editorials americans

El regne d’Espanya és noticia últimament als mitjans de comunicació dels Estats Units. El passat dia 8, New York Times es preguntava al seu editorial com era possible que un sindicat feixista pogués fotre fora un jutge per investigar els crims del franquisme; ahir dia 13, el conservador Wall Street Journal carregava contra Garzón i deia que el magistrat rebia el que es mereixia.


Com diria un amic meu, sortir a les editorials d’aquests diaris “no és moc de gall d’indi” i demostra que quan mirem la transició, i ens fixem en les institucions espanyoles tal i com estan muntades, hi ha alguna cosa que grinyola.

A mi en Garzón no em provoca cap simpatia especial. L’Audiencia Nacional és una institució sense paral•lelismes coneguts en l’entorn democràtic europeu, hereva del TOP (Tribunal de Orden Público) franquista, una cort “especial” que la dictadura creà l’any 63 en substitució del Tribunal especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, tenint com a funció principal la persecució dels “delictes polítics”.

I a això s’ha dedicat en Garzón, sigui a Xile, a Catalunya, a Euskadi o en contra de Bin Laden, convertint-se en un espècie de martell d’heretges, ventat o blasmat pels mitjans de comunicació espanyols segons si els perseguits eren de un color polític o un altre. Un tribunal per sobre de les Lleis, un “justisiero togado” que passava per sobre de tot i tothom perquè, en el fons, les atribucions de l’Audiència Nacional son difuses i tot s’hi valia.

Resulta que en Garzón va decidir investigar els crims del franquisme, i que un grapat de fatxes l’han pillat amb el pas canviat. No es pot perseguir el que va quedar perdonat per la Llei d’Amnistia de l’any 1977. I ara van a per ell, i ara l’esquerra el vol convertir en l’heroi de la memòria històrica, i ara tothom es gira cap a la transició i veu la quantitat de merda que ens vàrem empassar tots plegats, els uns i els altres, però sobretot uns: els demòcrates.

El que a mi em sobte és que ara la gent s’escandalitzi. Que no teniu memòria? Que us heu cregut el que us han explicat al Cuéntame i als articles del Sapiens? El que jo recordo dels anys 1975 al 1977 és que la gent estava cagada, els uns i els altres. Perquè si bé és veritat que la gent d’ordre s’enduia els quartos a Suïssa i Andorra, també ho és que el dictador va morir al llit i al carrer no va sortir ni Déu a demanar res. La gent normal es mobilitzava xiuxiuejant, la gent tenia un gran anhel de democràcia, però no per haver llegit tot el fons d’El Ruedo Ibérico –com pretenen vendre els protagonistes de la transició- sinó perquè volia ser gent normal, com els turistes que venien cada any i que, amb insultant condescendència, ens deien que Spain era different.

El pacte de la transició, basat en la por de tots, bescanviava democràcia per immunitat. I això va tenir el beneplàcit de tots aquells que ara posen el crit al cel. Un pacte pràctic que va tenir la benedicció, entre altres del New York Times i del Wall Street Journal. El dia de denunciar que allò era una vergonya era aleshores. Però no era possible, ni per als espanyolets ni per als americans. Que no recordem o no us ho han ensenyat al cole –això segur que no, al cole ara s’ensenya a tenir por del canvi climàtic com a nosaltres a un atac nuclear, als nostres pares al comunisme i als avis al dimoni-? El 1975 la CIA suportava el règim de Pinochet a Xile; els montoneros feien la guerrilla a Argentina; Saigon era presa pels comunistes del Vietcong; el Grapo i l’ETA mataven membres de les forces de seguretat de l’estat; el franquisme acabava de fer els seus últims afusellaments i el canal de Suez tornava a estar operatiu després d’anys de tancament de resultes de la guerra dels 6 dies. El món estava dividit en dos blocs enfrontats i occident havia de garantir que Espanya caigués de la banda de les democràcies parlamentàries, a qualsevol preu.
És ara el moment de dessacralitzar la transició? Ho pregunto perquè aquesta és la mare dels ous. Després de tants anys de tenir-la pels núvols algú haurà de reconèixer que entre tots varen parir un sistema democràtic de baixíssima qualitat, i la pervivència del TOP en forma d’Audiència Nacional només n’és un exemple. Ara... què esperàvem d’un pacte entre Falange i el PCE?

divendres, 9 d’abril del 2010

Gràcies Justo!

Avui és un dia collonut. Els propietaris dels mitjans de comunicació catalans han vist com un “que no és dels seus”, un tio a qui no donen ni l’hora, un parvenu, en definitiva, un xarnego, s’ha mullat i donarà tot el suport possible a la participació en el referèndum per l’autodeterminació a Cornellà. Tots els wanabis ciutadans Kane de Barcelona en fora de joc d’una tacada.


Els grups de comunicació catalans, fastigosament enganxats al poder dels partits polítics, a l’omertà catalana, al “d’això no es pot parlar”, a l’“ara no toca”. Servils amb els poderosos i cruels amb els que ho eren i cauen en desgràcia. Pagadors d’enquestes manipuladores, venedors de fum i guàrdia pretoriana de l’status quo, han quedat retratats en tota la magnitud de la seva vergonya per part del propietari de Radio Tele-Taxi.

En Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) ha decidit donar aquest pas perquè “vull que els meus fills puguin decidir el seu futur. Jo sóc una conseqüència del fet que els meus pares no van poder decidir. Van haver de venir a Catalunya fugint de la gana. No demanaré el sí, ni el no. Només reivindico que la gent pugui tenir el dret de decidir. No hi ha res més important que això”. Jo no sé a vosaltres, però a mi m’alegra el dia unes declaracions tant clares i sinceres. Democràcia pel davant de tot.

Tinc la dissort genètica de tenir 7 de 8 cognoms catalans, l’altre es d’origen basc. Aquest fet, a ulls de l’esquerra políticament correcta i dogmàtica, sembla que em desqualifiqui per parlar dels ets i uts de la vida i les aspiracions dels catalans, i dels seus fills, que varen venir a “buscar-se” la vida a Catalunya al llarg del segle XX. No és veritat. No ho pot ser quan aquestes persones, son amb qui treballem, amb qui parlem de futbol, amb qui discutim de política, amb qui fem amistats de per vida i amb qui ens casem. El que és mestís és Catalunya, i en Justo Molinero és nosaltres.

Els partits amb pedigrí català sovint han donat per perdut el cinturó industrial com a electorat potencialment catalanista. S’hi han adreçat sempre amb una barreja de condescendència, por i classisme integrador. Per altra banda, socialistes, comunistes i espanyolistes han venut, des del paternalisme protector i erigint-se sempre com a interpretadors de la voluntat popular dels immigrats, la idea que els seus partits eren els qui aportaven al sistema aquesta gent que, segons la seva insultant mentida, d’altra manera viurien d’esquenes a Catalunya. Tots ells ens volen fer creure el que no és, que hi ha dos països. Si va ser veritat en el passat, jo diria que ja no ho és.

No ho és perquè les persones com Justo Molinero exerceixen la seva catalanitat no tant sols parlant català d’estar per casa o no, ho fan anant a l’arrel de l’ADN republicà, del pacte, d’“ens posem d’acord en estar en desacord”, el moll de l’os de la democràcia: el dret a decidir. Chapeau! Quina gran lliçó, gràcies Justo.