S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 25 d’abril de 2010

La democràcia no és notícia de portada

Enzensberger, en el seu llibre En el laberinto de la inteligencia, diu que les societats desenvolupen el seu propi catàleg de virtuts, dignes d’esforç, i que la cotització d’aquestes fluctua amb el temps. Malauradament, la modernitat no ha mantingut valors del món antic o medieval com la fidelitat, el coratge, la saviesa, la humilitat o la cavallerositat. Considera més adequats valors com la flexibilitat, la capacitat de treballar en equip o la d’imposar-se als altres. De la mateixa manera, la premsa ideal -el mite que el lector de diaris té dins el seu propi catàleg de valors sobre què significa la informació i l’opinió periodística- no ha mantingut la condició de fiscalitzar al poder, de vetllar pels veritables interessos dels ciutadans o de fer-se ressò del que diu l’opinió pública, com en el romanticisme, encara que els lectors, inconscientment, seguim atribuint aquest paper als diaris. Donem credibilitat als mitjans i considerem inconscientment que actuen sota unes normes de criteri democràtic i de servei social que no corresponen precisament als interessos dels seus propietaris i directors.

La societat de la informació i la possibilitat que ara tenim de buscar opinions fora dels cercles del paper imprès ens fa evident, sortosament, aquesta mena de disglòssia entre els continguts que són o no noticia segons qui paga. Les fonts de la credibilitat han canviat, estem atomitzant-les entre tots, i això em fa sentir optimista sobre el futur.

Tot això que dic ho evidencien les portades d’El Periódico i La Vanguardia d’avui diumenge 25 d’abril. Els forjadors monopolistes de l’opinió pública catalana, els impulsors de la sociovergència, aquells que trien el que toca i el que no toca que ens interessi, han decidit que el tema del dia son les manis a favor d’en Garzón (4.500 persones a Barcelona), i que no toca parlar de les consultes per a la independència (35.000 voluntaris aquest diumenge). Coses que toquen? La sentència del TC, l’estatut, en Garzón o els 30.000 milions d’euros que els alemanys hauran de posar sobre la taula perquè uns veïns del sud es jubilen als 61 anys i no als 67 com ells. Coses que no toquen? Les consultes per a la independència, el passat d’en Samaranch, o els 22.000 milions d’euros que uns veïns del sud ens foten cada any per seguir alimentant els seus jardins de vots. I el lector què? On es forma la seva opinió? És seva? Tria ell el que interessa?

Les portades d’avui de l’establishment em recorden les dels anys 70. Algun grup de l’oposició al franquisme en muntava alguna de grossa – fossin obrers, capellans, intel•lectuals o associacions de veïns- mentre que La Vanguardia parlava de la recepción que el Presidente de la Diputación, excelentísimo señor don Juan Antonio Samaranch, había ofrecido a don Juan Carlos en su visita a la Ciudad Condal. Tot molt lampedusià, oi? El problema és que amb els nostres referents de valors hollywoodians barrejats amb la democràcia, ens varem pensar que Joan Tàpia era Bob Woodward, que Josep Pernau era Carl Bernstein, que El Periódico era el Washington Post i La Vanguardia el New York Times. Innocents! Aquests diaris el que són és el púlpit del poder, covard i llepa, farcit d’articulistes i gestors de l’opinió pública que, a més a més, tenen la barra de demanar coratge als polítics mentre que ells segueixen amorrats a la mamella.

Volia dir-vos això avui, i no demà. Quan escric aquests rengles un milió tres-cents mil catalans poden exercir el seu dret de vot en una consulta popular que representa el més gran exercici de democràcia de base mai fet a la península Ibèrica. Un exemple de participació i compromís cívic sense precedents similars a l’Europa contemporània, només comparable, al meu entendre, a les mobilitzacions populars pels drets civils als anys 50 als EUA. La notícia de portada avui hauria de ser que un poble s’organitza per autoconsultar-se perquè la democràcia formal on viu no els soluciona els problemes, votin sí o votin no. Perquè no està en joc la independència de Catalunya, està en joc la supervivència de la idea de la democràcia i de la sobirania popular. Encara que això no sigui noticia de portada per als nostres diaris.

4 comentaris:

  1. Has ficat el dit a la nafra. El periodisme català, si és que tal cosa existeix, és llepa a matar amb el poder. Com diu un amic meu, el quilo de periodista va tirat de preu.

    ResponElimina
  2. Tens tota la raó del món, però de veritat ets optimista??
    Vols dir que la opinió pública no está mediatizada més que mai??
    Realment, arribar a opinions que discrepen dels mitjans audivisuals majoritaris sembla un acudit...
    Apa, feliços 49!!

    Albert P.

    ResponElimina
  3. Son 48... l'error es justifica per la maduresa i saviesa del blog... no obstant, si mes no, millor 2 pels 50 que 1 ...
    Ah, pensar que la massa aborregada te opinions propias es com a minim agosserat... las manipulacions en tots els nivells de comunicacio deixan al pobre Orwell com va quedar lo pobre Clausewitz... la realitat supera la ficcio.
    Apa, na passan que qui dia passa any empeny.

    adb

    ResponElimina
  4. Albert... al menys encara no ens han xapat internet... Ja ho faran! :P

    Savalls

    ResponElimina