dilluns, 16 d’octubre de 2017

La fugida dels 600 empresaris

Fa quinze dies els catalans, desafiant els cops de porra, varem votar a favor de la independència de Catalunya. Contra tot i tothom. Entre els pitjors enemics hi trobem la por. Tot i haver superat la por a les porres, ara els mitjans nostrats –hi podeu incloure l’Ara i RAC1, que té pebrots-, han endegat la segona campanya de la por: la que afecta a la viabilitat econòmica de la República Catalana i la caiguda del PIB. Provaré de contrarestar aquesta campanya miserable amb unes quantes dades i una mica de seny, malgrat no ho estigui fent el Conseller d’Empresa Santi Vila, que és qui hauria d’estar desactivant aquesta brama, si tingués un mínim de coneixement del món empresarial –i una miqueta de vergonya nacional val a dir-.

Hi ha una campanya a premsa, ràdio i televisió, segons la qual els catalans en la nostra inconsciència independentista estem enfonsant l’economia i el PIB del país. Oi que si? Doncs deixeu-me donar-vos uns poquets de números.

Les empreses que han deslocalitzat la seu, ho fan per tres raons:

1.- Són entitats financeres que només poden fer front al negoci disposant d’accés als fons del BCE. Cas de La Caixa, per exemple.

2.- Els cal seguretat jurídica per tal de pagar beneficis als seus socis estrangers –i hi incloc els espanyols en aquest capítol- davant de possibles discrepàncies legislatives i d’acords de no doble tributació amb països tercers. Cas de les empreses del IBEX amb capital internacional.

3.- Per motius estrictament ideològics. Per exemple el Grupo Planeta o Freixenet. I d’aquests no en penso parlar, que m’entra l’acidesa.

Heu pogut escoltar bestieses de l’alçada d’un campanar, emeses per periodistes i tertulians que en sa vida han muntat un negoci seriós, conforme Catalunya ha perdut un percentatge del PIB espectacular en dues setmanes donada la fugida de tantes i tantes empreses. I es queden tant pantxos, perquè és el que els han dit que diguin, com sempre.

Mireu, els profetes del desastre diuen que Catalunya ha perdut la seu del 600 empreses en un parell de setmanes. La riuada d’empresaris que fugen a posar la seu dels seus negocis a la terra de la lleganya és de proporcions apocalíptiques! 600 empreses de un total de 22.000 Societats Anònimes i 220.000 de limitades amb seu a Catalunya. I no hi afegeixo les multinacionals amb delegació al Principat. 600 empreses són el 0,0025% de les empreses catalanes. Ho heu llegit bé! 0,0025%.

Direu que són les més importants i que donen més feina i que sé jo què més! Tampoc. De les empreses del IBEX menys de 10 tenien seu a Catalunya, i entre totes les 35 generen al voltant del 22% del PIB català. Entre totes! I donada la circumstància que les empreses que han fotut el camp mantenen l’activitat principal i productiva a Catalunya, el impacte de la seva fugida afecta només al pagament de el impost de societats, sobre beneficis –cosa que abans tampoc passava per la hisenda catalana, tot sia dit-. No afecten ni a l’activitat industrial, ni als IVAs ni als serveis, ni a la subcontractació de persones i proveïdors. Ni tant sol afecten als llocs de treball i els seus IRPFs associats.

Per tal que us feu una idea, les empreses del IBEX “donen” feina a un 8% dels catalans amb nòmina. El 92% restant els dona l’economia productiva i de serveis real. Us feu una idea?

A veure, no exagerem. Que marxin no és una bona notícia. Però tampoc ho és quan una gran empresa, o una start up, és comprada per un fons d’inversió estranger, encara que ens entestem a vendre’ns-ho com a la bona notícia de la “inversió estrangera”. Que no ho veieu? Els beneficis van a la butxaca de senyors i hisendes estrangeres. I què? Que cal internacionalitzar-se i que el món és econòmicament global ja ho sabíem, o no?

Les empreses que marxen, les que han manat a Foment fins fa una setmana, ho fan perquè després d’entortolligar-se amb els partits polítics catalans –del PP als Comuns passant per C’s, CIUs, Pesecés i ERCs, que només se’n salva la CUP- i alts funcionaris del règim autonòmic, ara es troben que no pinten res en el nou repartiment de poder polític i econòmic. Que si aposten pels independentistes perdran l’ascendent a la Llotja del Bernabeu, i com a bons hereus del Jaume Canivell, això “no s’ho poden pirmitir”. La seva aposta és que Catalunya s’agenolli per tal que ells no perdin les inversions en favors, diners i corrupcions, fetes els passats 40 anys de règim del 78. La bèstia es defensa.

I jo us dic: quina gran notícia! Quina gran oportunitat empresarial el poder reconquerir Foment per part de l’empresariat català, traient-lo de les mans dels executius que fins ara n’han fet un club com l’Ecuestre. Vosaltres us penseu que Catalunya, amb la seva preparació acadèmica, la seva posició logística, el seu port, la seva capacitat d’exportació industrial, i les seves incerteses de finançament futur no resulta un bombó més que sexy per lobbys i companyies d’arreu del món? Que us penseu que no hi haurà empreses, bancs i emprenedors disposats a invertir-hi sense la competència d’una crosta local asseguda en la teranyina dels favors històrics? No em feu riure!

Així doncs, tranquil·litat i confiança en l’economia catalana. Només em sap greu que el discurs us l’hagi de fer jo, pobre de mi, que sóc un pelacanyes. Trobo a faltar que aquest discurs us el fes el govern i els partits que empenyen l’alliberament nacional. No se perquè no el fan, potser la teranyina no els deixa –sembla clar en algun cas particular-, o potser hi ha massa poc polític amb experiència real en el món de l’empresa, però això ja són figues d’un altre paner.

divendres, 13 d’octubre de 2017

No hi ha Independència low cost

Passades 48 hores parlo:

Quan diuen que cal una majoria àmplia per tal d'endegar una independència, sense acord de la metropoli, parlen del que va passar les hores anteriors a la compareixença del President Puigdemont.
No tinc cap dubte sobre el compromís del nostre govern, col·lectivament i individual. Però, fa dos dies van cometre un error de catalanor: "el fer-se el simpàtic" a Madrid ha sigut substituit per el "fer-se el simpàtic" internacionalment. És aquesta manera de fer que tenint raó es guanya, la merda de la pedagogia que farà canviar visions i voluntats. No funciona. Els estadistes, o els paisos que tenen costum d'exercir la seva sobirania no van pel món dient "una gràcia de caritat per un poble que té raó", sinó que fan el que han de fer i afronten les conseqüències.
Torno al començament, la nostra majoria és incontestable, 60-40 (pel broc gros), però és justeta per lluitar contra els costos de transició que comportarà una independència traumàtica. I no parlo dels morts, parlo de l'economia.
Els darrers 7 anys hem posat el focus en les millores econòmiques de la independència. De fet, podem escriure'n una tesi doctoral i tenim raó. Però hem obviat el daltabaix dels costos de transició, la fuga d'empreses, la inestabilitat jurídica, i demés conseqüències: i a la que les hi hem vist la orella una part de l'independentisme més "reactiu i economicista" que té forts lligams amb l'elit financera i econòmica s'ho ha fet a sobre.
El canvi que suposa la independència no acordada afectarà totalment el repartiment del poder econòmic a Catalunya, i la crosta nostrada es defensa. No podia ser d'una altra manera.
Si sumem la pressió de sectors independentistes que li han dit a Puigdemont allò del "així no!", a la innocència internacional nostrada que confón tenir raó i l'opinió pública a favor, amb tenir un compromís ferm dels governs a enfrontar-se a España perquè és "moralment correcte", van provocar aquesta mena de declaració no declarada de independència.
Què hem de fer?
Aguantar i seguir mobilitzats, i entendre que amb Espanya de cul no hi haurà independència "low cost", i que només ens faran cas i ens en sortirem -Oh! paradoxa!- si ens fotem l'economia enlaire, perquè és l'única cosa que va fer que Donald Tusk parlés de nosaltres: l'enfonsament dels mercats i la compra massiva del BCE de deute espanyola per refredar la prima de risc. Si volem ser independents hem d'actuar sense dubtar ni un moment i provocar una crisi que arrossegui Espanya i Europa a la mesa de negociacions.
Quatre cops de porra faran titulars i dues llagrimetes, però no ens faran independents. Si volem la llibertat haurem d'acceptar inestabilitat i menjar arrós blanc un parell d'anys. Un 60% de la població és prou per aquest combat? Ja és indiferent,per desestabilitzar l'economia hi ha prou amb un 20% de gent compromesa. Però això ja ho veurem, que són figues d'un altre paner.
Ni un pas enrera i sobretot unitat, unitat, i unitat.

dijous, 5 d’octubre de 2017

Fins que no exercim la nostra sobirania

Diu Maquiavel a El Príncep que quan s’ocupa una província amb institucions pròpies, el millor que es pot fer és triar uns notables locals per tal d’aplicar el teu poder indirectament des de les seves tradicions. Suposo que us sona, oi? Doncs això, que els despatxos dels notables nostrats han tocat a Sometent i ara bramen pel pacte urgent i el bon rollo amb Espanya.

Evidentment, des l’altra banda ara tot seran os queremos, “parlem” y “busquemos soluciones”. Veurem iniciatives, fins i tot benintencionades, que clamin per un nou pacte constitucional, una major comprensió pel “fet diferencial”, o fins i tot un reconeixement formal i constitucional de la nostra condició de nació. Totes aquestes bones maneres i idees no apareixen del no res, són producte de la por de veure que els catalans anem a per totes. No són conversions massives al plurinacionalisme, senzillament el poder ha obert l’aixeta dels bons sentiments dels espanyols normals per tal que estovem la nostra determinació.

Portem un parell de dies veient als mitjans espanyols parlant de entendimiento y soluciones en comptes de dir-nos el nom del porc i parlar de órdago, i abducción. Aquest canvi no se l’ha guanyat la noia aquesta del Col·legi d’Advocats, l’Eugènia Gay, sinó la fermesa dels nostres iaios aguantant a les enormes cues l’1O amb el perill imminent que les forces d’ocupació els tornessin a humiliar a cop de garrot.

Si us plau, els mitjans catalans ventant la proposta de la filla d’Eugeni Gay, l’antic membre català del Tribunal Constitucional que es va posicionar en contra els seus compatriotes amb excuses de mal pagador. Una degana que a les eleccions del mes de maig passat deia: "el Col·legi ha de quedar al marge del debat polític, perquè no forma part de les funcions estatuàries de la junta de govern posicionar-se a favor d’alguna ideologia política o altra". En voleu més proves?


La cosa ve de lluny. El President Wilson dels Estats Units, seguint la seva política d’autodeterminació dels pobles a Europa, es va interessar pel cas català. Cambó, en comptes d’agafar l’oportunitat va començar a divagar sobre retrets i autonomies. I Wilson el va enviar a dida. Som al mateix lloc cent anys després.

Diumenge els catalans ens varem guanyar el dret a declarar la independència i a que el món n’acceptés les conseqüències. Tots els mails, whatsups i trucades que he rebut dels meus amics estrangers em pregunten “quan” la declararem, no “si” la declararem. Els països que ens veurien amb simpatia no poden dir res fins que no exercim la nostra sobirania. Espanya no ens acceptarà com un igual amb el qual per parlar hagi de requerir de mediació, fins que no exercim la nostra sobirania. La millor arma de pressió que tenim davant Europa, la prima de risc espanyola, no petarà del tot, fins que no exercim la nostra sobirania. Les amenaces del sistema extractiu no s’aturaran, fins que no exercim la nostra sobirania. Els nostres representants polítics i la gent anònima que ha burlat al CNI, i ha fet possible que votéssim l’u d’octubre, no estaran segurs fins que no exercim la nostra sobirania. I si teniu por a que els espanyols ens peguin mentre estem desarmats, sapigueu que la repressió la seguirà jutjant la justícia espanyola en comptes de la internacional, fins que no exercim la nostra sobirania.

Dilluns, el Parlament de Catalunya ha de fer el solemne acte final de tot aquest esforç col·lectiu que hem fet els catalans; i a despit dels despatxos que ara ens volen robar la dignitat nacional, acotant el cap a canvi del que ja és nostre, declarar la independència de Catalunya. 

dimarts, 3 d’octubre de 2017

La por

M’agradaria abraçar-vos a tots. Sento un orgull de país que mai no havia sentit abans. El que varem viure aquest diumenge ja ens ha fet lliures, ja no hi ha volta enrere, passi el que passi.

No us vull fer un recull d’emocions. Tots i cadascun de vosaltres segur que teniu la vostra pròpia experiència del que varem protagonitzar davant de tot el món. Perquè això és el que va passar, los catalanes hacen cosas, entre elles aguantar i empassar-nos la por que tots sentíem mentre cridàvem que no en teníem.

Tots varem passar-ne de por. És la condició prèvia sine qua non dels actes de valentia. Ho sap tot bon combatent. Ho va aprendre Henry Fleming, el protagonista de The red badge of courage, i ho sabia tota la Easy Company de Band of brothers al complert. Sense por només hi ha temeritat, el valor ve de la superació del que ens espanta.

A quarts de sis del matí encara no havia passat res de greu. La gent baixàvem decidits cap els col·legis a “defensar-los”, però el 90% dels que hi anàvem, o no sabíem o no recordàvem el que això significava. Perquè havíem perdut el record de la por. De la por de debò, no del joc d’ombres xineses dels “tancs per la Diagonal” que tant de gust tenen a recordar-nos de tant en tant els tebis, els botiflers i la Vanguardia.

La por a que et trenquin la cara o un braç? No. No és aquesta només. La por a que un nano o una persona gran prengui mal. Per això, a primera hora, quan els col·legis van poder obrir, quan les urnes ja eren preparades i centenars de catalans ens amuntegàvem davant les seves portes varem fer pas i entre aplaudiments els nostres pares i avis van exercir el seu vot amb enorme dignitat. Probablement eren els qui menys por tenien, perquè eren els qui més entenien el que significaria la nostra derrota.

Varem fer el passadís als nostres avis perquè teníem por que els peguessin, que els humiliessin, de fet teníem por que els tornessin a humiliar. I ens varem quedar a defensar els col·legis, entre altres moltes coses, per defensar aquets vots fets des de la història i la dificultat de bastons i cadires de rodes. Només faltaria!

Als col·legis hi havia rumors de que “venien”. I ningú marxava. Ningú. La gent trucava a casa i feia baixar la resta de la família, als amics, als veïns. I cada cop s’afegia més gent que tenia por, però que volia guanyar un país, o que volia deixar clar que eren persones lliures. Perquè recuperar la llibertat i la dignitat personal es fa així, al carrer, no esperant que des dels despatxos dels polítics facin una declaració conforme ho ets de lliure i digne. Què s’han pensat els qui demanen diàleg de partits i pactes d’elits? La llibertat individual és un dret natural que ens empara a cadascun de nosaltres, no quelcom que ens atorga un polític espanyol.

Que no ho veieu? Que no ho ensumeu? Ja som lliures. Ja hem conquerit la llibertat. Només queden les formalitats oficials. Fins i tot si ens reprimeixen, si ens tanquen partits, líders, mitjans de comunicació, nosaltres ja hem marxat de la gàbia. Trigarem una setmana, dos mesos, o tres anys, però mai, mai, mai, mai ens podran robar aquest diumenge. El dia que varem conèixer la por, i la varem vèncer.