Fins que no exercim la nostra sobirania

Diu Maquiavel a El Príncep que quan s’ocupa una província amb institucions pròpies, el millor que es pot fer és triar uns notables locals per tal d’aplicar el teu poder indirectament des de les seves tradicions. Suposo que us sona, oi? Doncs això, que els despatxos dels notables nostrats han tocat a Sometent i ara bramen pel pacte urgent i el bon rollo amb Espanya.

Evidentment, des l’altra banda ara tot seran os queremos, “parlem” y “busquemos soluciones”. Veurem iniciatives, fins i tot benintencionades, que clamin per un nou pacte constitucional, una major comprensió pel “fet diferencial”, o fins i tot un reconeixement formal i constitucional de la nostra condició de nació. Totes aquestes bones maneres i idees no apareixen del no res, són producte de la por de veure que els catalans anem a per totes. No són conversions massives al plurinacionalisme, senzillament el poder ha obert l’aixeta dels bons sentiments dels espanyols normals per tal que estovem la nostra determinació.

Portem un parell de dies veient als mitjans espanyols parlant de entendimiento y soluciones en comptes de dir-nos el nom del porc i parlar de órdago, i abducción. Aquest canvi no se l’ha guanyat la noia aquesta del Col·legi d’Advocats, l’Eugènia Gay, sinó la fermesa dels nostres iaios aguantant a les enormes cues l’1O amb el perill imminent que les forces d’ocupació els tornessin a humiliar a cop de garrot.

Si us plau, els mitjans catalans ventant la proposta de la filla d’Eugeni Gay, l’antic membre català del Tribunal Constitucional que es va posicionar en contra els seus compatriotes amb excuses de mal pagador. Una degana que a les eleccions del mes de maig passat deia: "el Col·legi ha de quedar al marge del debat polític, perquè no forma part de les funcions estatuàries de la junta de govern posicionar-se a favor d’alguna ideologia política o altra". En voleu més proves?

La cosa ve de lluny. El President Wilson dels Estats Units, seguint la seva política d’autodeterminació dels pobles a Europa, es va interessar pel cas català. Cambó, en comptes d’agafar l’oportunitat va començar a divagar sobre retrets i autonomies. I Wilson el va enviar a dida. Som al mateix lloc cent anys després.

Diumenge els catalans ens varem guanyar el dret a declarar la independència i a que el món n’acceptés les conseqüències. Tots els mails, whatsups i trucades que he rebut dels meus amics estrangers em pregunten “quan” la declararem, no “si” la declararem. Els països que ens veurien amb simpatia no poden dir res fins que no exercim la nostra sobirania. Espanya no ens acceptarà com un igual amb el qual per parlar hagi de requerir de mediació, fins que no exercim la nostra sobirania. La millor arma de pressió que tenim davant Europa, la prima de risc espanyola, no petarà del tot, fins que no exercim la nostra sobirania. Les amenaces del sistema extractiu no s’aturaran, fins que no exercim la nostra sobirania. Els nostres representants polítics i la gent anònima que ha burlat al CNI, i ha fet possible que votéssim l’u d’octubre, no estaran segurs fins que no exercim la nostra sobirania. I si teniu por a que els espanyols ens peguin mentre estem desarmats, sapigueu que la repressió la seguirà jutjant la justícia espanyola en comptes de la internacional, fins que no exercim la nostra sobirania.

Dilluns, el Parlament de Catalunya ha de fer el solemne acte final de tot aquest esforç col·lectiu que hem fet els catalans; i a despit dels despatxos que ara ens volen robar la dignitat nacional, acotant el cap a canvi del que ja és nostre, declarar la independència de Catalunya.