S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 11 de desembre de 2014

La tríada maligna: BOE, Hisenda i Llotja del Bernabeu

Darrerament torna a haver-hi una ofensiva en la opinió publicada segons la qual la independència tindria uns costos de transició massa grans per l’economia catalana i el seu empresariat.

És imprescindible no confondre les conseqüències directes de l’emancipació amb el que podríem anomenar “revenja institucional espanyola”, que englobaria la pèrdua de la condició de país de la UE, l’aixecament de fronteres, el boicot absolut, la pèrdua del euro i del accés al crèdit del BCE per part de les institucions financeres catalanes. 

Resulta evident que la gesticulació política i diplomàtica espanyola proposa uns escenaris difícils de ser acceptats pels seus propis socis europeus. Renunciar al mercat català, posar en dificultats econòmiques milers de multinacionals europees amb seu, logística, i producció a Catalunya sota un paràmetre de rebequeria de l’honor perdut per part espanyola és de caràcter purament sentimental. No aporta solucions. Crea un terrabastall innecessari. I genera un escenari de confrontació on tothom perd, Espanya, Catalunya i la Unió Europea. Els diners no tenen cor, l’economia no te adscripcions emocionals històriques transcendents, més enllà dels interessos crematístics i de les garanties de cobrament.

Que els diners s’empassen les voluntats particulars i els patriotismes és una realitat històrica de la qual, amb més vergonya que orgull, els catalans coneixem en primera persona. El vell projecte catalanista, el reformador d’Espanya, es desenvolupà sota un pacte tàcit que tingué sòlids beneficis per l’economia catalana. L’acord no escrit entre Catalunya i l’estat funcionava de la següent manera:

“Els catalans produïm i venem productes dins el mercat espanyol protegits per lleis i polítiques monetàries que facin difícil a la competència estrangera penetrar-hi. A canvi, els catalans ens pagarem el fet diferencial amb voluntarisme i diners altruistes de la societat civil -que quan ens entengueu gràcies a les nostres dots pedagògiques esdevindreu màgicament plurinacionalistes-, i contribuirem solidàriament al desenvolupament polític –catalanisme- i econòmic –dèficit fiscal- de la resta del estat. Subvencionarem les rendes de les regions espanyoles més pobres perquè, de fet, estarem creant una població amb més poder adquisitiu pels nostres propis productes”.

Un escenari proteccionista es pot pensar que és fora del procés de la globalització que ens envolta. Però això no és cert. Molts analistes de pa sucat amb oli que pul·lulen per ràdios i diaris haurien d’intentar vendre un producte propi al Japó, al Brasil, o a Rússia, abans d’anar donant lliçons a la babalà. Tant se val. El pacte Catalunya – Estat va morir amb l’Euro, va morir amb la Unió Europea. Actualment, les empreses catalanes que van sobreviure les adquisicions per part dels seus proveïdors estrangers a les darreries del segle passat, es troben que segueixen mantenint el pacte de transferència de rendes amb Palància o Jaén, i que els ciutadans que hi viuen es gasten els calerons en productes de la seva competència italiana, americana o xinesa.

Els catalans espavilats del XIX i del XX o bé varen copiar descaradament la tecnologia i els productes que triomfaven al món, o bé esdevingueren els “encarregats” de les grans companyies globals pel protegit mercat hispànic. Això de fer d’intermediari i això de copiar pel morro va morir amb el Tractat de Lisboa.

Tanmateix l’empresariat català no ha defallit i s’ha adaptat prou bé, al menys qui va canviar de mentalitat i va entendre que la UE era una oportunitat i no només una pedra a la sabata. Millors productes, més competitius, nous mercats, augmentar la productivitat, reduir costos innecessaris, esdevenir marques globals i tenir posicionament on-line potent. El teixit industrial, turístic, de serveis, alimentari, catalans han fet els deures amb millor o pitjor fortuna, i ho han fet deixats de la mà de Déu, i amb una de les mans lligada a l’esquena.

Els governs, els estats, els polítics, tenen com a responsabilitat cuidar dels febles, dels vells, dels nens, dels pobres; garantir la justícia social, penal, civil; preservar en les seves mans el monopoli de la coacció física i lluitar contra la delinqüència i el terrorisme; i posar les condicions necessàries pel desenvolupament econòmic del teixit empresarial que li és natural i propi, en el qual es troba fort, per tal d’acompanyar-lo en la creació de prosperitat nacional. No entro en la distribució de les rendes, no entro en la política ni en el com fer-ho de manera eficient i justa. Descric senzillament allò que és indestriable de la condició d’Estat.

Doncs bé, Espanya tot això ho fa, com a Estat que és. I posa les condicions necessàries per desenvolupament econòmic del teixit empresarial que li és propi, en el qual es troba fort, per tal d’acompanyar-lo en la creació de prosperitat nacional. L’estat espanyol viu en la romàntica simbiosi del BOE i la Llotja del Bernabeu, immers en el ball de cadires als consells d’administració dels grans monopolis feixistes esdevinguts empresa privada per obra i gràcia del PP i del PSOE. I és legítim? No ho sé, els hi ha sortit Podemos com un bolet i ja veurem per on peten. El que és una realitat científica es que accions com apujar el IVA perquè el frau fiscal és galopant, alhora que es dicta una amnistia fiscal i es permet que el 75% del frau fiscal provingui de les empreses del IBEX, mentre que s’adrecen el 80% de les inspeccions fiscals als autònoms i a la petita i mitjana empresa –dades del sindicat de Tècnics d’Hisenda- no beneficia precisament al teixit empresarial català. No hi ha volta de full. No hi ha excuses ni atenuants. Pertànyer a Espanya sota aquest paradigma de política econòmica no té cap mena de sentit per l’empresariat català. Sense parlar de polítiques d’infraestructures, ni de corrupció, ni de favoritisme, senzillament és un model que no ens beneficia, ans al contrari ens juga a la contra. No entenc, per tant, que el procés per la independència no sigui liderat per les patronals catalanes, serà que els interessos particulars dels seus dirigents son per sobre dels de la resta d’empresaris catalans.

La mobilització de Madrid per tal d’evitar la compra d’Endesa –una de les joies de la corona del modus operandi econòmic del altiplà- per part de Gas Natural, sota l’únic argument de que “una empresa estratégica no puede estar en manos catalanas”, ja hauria d’haver posat en guàrdia a tot el teixit productiu català, fins i tot a les arnes de Foment i de PIMEC, però es que el pagament a 30 dies de la vergonyosa indemnització de 1300 milions d’euros de la plataforma Castor al senyor Florentino Pérez, amb diners de tots pels segles dels segles estel·lars reflectits al rebut de la llum, em sembla que trenca tots els records de la infàmia. L’afer Castor és el símptoma que corrobora que no hi ha solució espanyola per les necessitats de prosperitat de l’economia catalana. Sembla mentida que encara hi hagi indocumentats que encara els faci por un futur català deslliurat d’aquesta tríada maligna del BOE, Hisenda i la Llotja del Bernabeu.

dimecres, 3 de desembre de 2014

L'home que va fer callar en Marhuenda


La proposta del President Mas, la llista única de tècnics que treballarien un any i mig de transició cap a la independència, tenia forats que no m’agradaven. En diré dos: si posem els millors professionals de cada sector a preparar el nou estat no trobo bé que hagin de renunciar a una futura carrera política dins la República catalana; i també el fet que acabaríem havent de votar un fotimer de vegades la mateixa cosa.

Per altre banda, la llista única permetia una sortida al President per acabar de fer net dins el seu partit i aparcar a les golfes dels mals endreços els botiflers del Duran, les restes del pantà corrupte com en Puig, i els vull sortir a la foto del qui té perfil propi com en Vila. La llista única albirava la possibilitat de reconstruir l’espai de centre dreta allunyant-lo de la història del autonomisme emmerdat de sectors negocis i relacions perilloses. I això era bo. Molt bo per al país.

Tanmateix, la llista única mantenia l’esperit de la lògica unitària que va fer la Via Catalana, la V baixa, i que ha empès als partits a haver de prendre’s la independència seriosament. L’ANC, amb les seves mancances, va aglutinar tots els matisos i tonalitats polítics i culturals de la societat catalana amb un objectiu comú, i la llista unitària semblava la filla legítima d’aquesta amalgama de sentiments, feina ben feta i generositat personal.

Aquest procés fet des d’abaix –per molt que ara tornem a veure per la tele a il·lustres desapareguts aquests darrers anys com en Tena o en Vendrell- havia produït les tres “Es” que envejava Rubalcaba: “No podremos con vosotros porque tenéis las tres “Es”. La de la ética, por llevar la democracia por bandera; la de la épica, por la unidad de un pueblo contra el poder establecido; y la de la estética, por lo pacífico, participativo y transgeneracional de las demostraciones. Y a eso, nosotros solo podemos contraponer la vetusta “E” de España”.

Ahir a Madrid van respirar tranquils per primer cop en dos anys, perquè Junqueras va fer saltar pels aires aquest escenari de solidaritat entre els catalans que havíem prioritzat el país per sobre el pensament polític dels altres companys de viatge. La unitat i el bon rollo han mort. Ahir ERC va dinamitar l’estètica de la llista unitària, l’èpica de la generositat dels polítics fent un pas al costat, i l’estètica del entre tots ho farem tot..

No us diré pas que no m’ho veiés a venir. No jo, diria que molts dels seguidors d’aquest blog. Hi va haver darrerament un parell de situacions dins l’òrbita d’ERC que ens ho anaven anunciant.

La primera, la resurrecció d’entre els morts polítics de personatges desapareguts en combat com en Carod, en Tresserras o en Minoves. L’un amb el jo ja ho deia, l’altre amb el missatge d’unitat de les esquerres i el darrer donant-se-les d’expert en relacions internacionals allà on li donessin bola els mitjans del partit. No... si encara ens sentirem a dir que som on som gracies a ells, esperaré assegut alguna entrevista al Puigcercós al diari Ara on se les doni d’estadista malaguanyat per les circumstàncies. Els amics del Zapatero i del PSC del Zaragoza fa dies que belluguen com walking-deads amb barretina.

La segona coseta que ens avisava que la cosa no anava bé era l’emprenyada constant que destil·lava el normalment bon jan d’en Junqueras. L’Oriol va encaixar molt malament que els d’infanteria aplaudíssim emocionats l’abraçada de l’Artur i en David. Tampoc li agrada el ressorgir en les enquestes del partit del President. Mireu... les persones ens enfadem i perdem l’oremus per dues causes, principalment: perquè ens han enganxat en una contradicció, o per la frustració de no aconseguir un objectiu que creiem assolit.

Des del meu punt de vista Junqueras estava emprenyat perquè les enquestes i l’aparell d’ERC i les seves il·lustres patums l’empenyien a l’escenari que va protagonitzar ahir: l’apunyalament de la unitat d’acció dels protagonistes del procés, la gent anònima que ens ha impulsat fins aquí. Aquesta traïció a les tres “Es” que Rubalcaba envejava l’havia de protagonitzar ell, en Junqueras, l’ós amorós que va quedar fora de plano a la foto del 9-N, potser injustament, mal aconsellat per l’aparell que va fer President en Montilla, ai l’as.

No descarto que al final hi hagi un acord de mínims i vesteixin la mona perquè no cardem el barret al foc els qui hem treballat per l’alliberament nacional quan ningú s’ho creia això que seriem independents –aquest blog n’és una crònica subjectiva però plena dels moments estel·lars protagonitzats per la societat civil els darrers quatre anys- però ahir ERC va matar la unitat, i es va suïcidar el qui hagués pogut ser el primer President de tots els catalans per sobre ideologies.

Junqueras va triar l’enquesta i la confrontació electoral –en campanya ens farem mal, ja ho veureu, l’Aznar ja ho va dir que passaria- per sobre la generositat de la llista transversal. Amb aquesta decisió l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts pot passar a la història com l’home que va fer callar Marhuenda a la ràdio, en comptes de ser l’estadista que va permetre la transició del autonomisme corrupte a la independència de tots. Una pena. A menys que hi hagi acord de despatxos –Mare de Déu Senyor!- anem cap a una campanya electoral partidista i sagnant. El país no s’ho mereix, però si s’obre la veda del retret jo tampoc penso callar i a les urnes ens trobarem.

divendres, 28 de novembre de 2014

El que ha guanyat el carrer no es pot perdre als despatxos. Aviso.


Estimats i suportats polítics catalans,

Us adreço aquest post en aquells que, com jo, us agradaria viure en una Catalunya independent. No és per tant un escrit pels Corbachos, les Sánchez Camachos, els Riberas, el Míster o Missis X de Podemos, o els Durans i els Herrera. Es una missiva destinada als polítics professionals que viviu de l’erari públic des de fa cinc, deu, quinze vint o trenta anys, i preteneu seguir-ho fent un cop siguem independents.

La primera cosa que us vull dir, es que això del sistema espanyol de partits, això dels alliberats, els sous des del partit o des del Parlament, els assessors, el plus per ser membre d’una comissió parlamentaria, els tele-tacs, les dietes, els consells d’administració dins organismes públics, les invitacions a estrenes de cine i teatre, les anades a entregues de premis, el cava i la croqueta, ja em sembla bé que ho hagueu triat com a sortida professional. I entenc que molts de vosaltres no sapigueu fer la “O” amb un canuto si se us treu de la vostra peixera, del vostre ofici de defensors de sigles, li passa més o menys a tothom i l’atur de llarga duració de professionals de molts i diversos àmbits professionals ho demostra. És fotut reciclar-se, per molt que els llibres d’auto-ajuda diguin el contrari, o ens insultin dient-nos que la culpa és del pobre home que no troba feina “de lo seu”.

Malgrat la vostra ineptitud manifesta, que ha endeutat el país fins a límits insospitats en el món modern. A pesar de no haver sabut defensar la dignitat del país, avenint-vos al reiterat pacte constitucional espanyol, inventant-vos un estatut de mínims que els vostres col·legues de Madrid van destrossar davant la vostra covardia generalitzada, el país va reaccionar. La gent. El carrer. Perquè no us vull sentir a dir ni als uns ni als altres que vareu ser vosaltres, que jo hi era. El 10 de juliol de la mani “Som una nació, nosaltres decidim”, els de a peu, els qui omplirem els carrers, no ho varem fer per vosaltres, els varem omplir per nosaltres, pel país, pels nostres fills i pels nostres avis. I si en feu memòria, allà al darrera la pancarta, més d’un no teníeu clar si no us faríem una cara de mans aquella tarda al Passeig de Gràcia. Si més no, per burros.  

On s’és vist que ara pretengueu posar condicions de partit a la feina que hem fet la gent anònima? Traient temps de on hem pogut, anant de la mà els anarcos amb els carlins, els senyors Esteve amb les netes de la FAI, posant-hi quartos de les nostres butxaques, i sense plus, ni estrenes, ni cava ni croqueta. Què carai ens parleu ara de que si les eleccions patatin o les eleccions patatan, que si les diferents sensibilitats, que si el que és important és governar l’any i mig que ens cal per negociar l’alliberament nacional... Però què collons us empatolleu?

La societat civil va entendre fa quatre anys que aquí el problema es que Catalunya no te poder polític, i que si no en té els catalans difícilment podem fer política de cap color o condició. Què fareu amb el nostre vot el proper any i mig si podeu formar govern? Demanar més quartos al FLA per tornar a obrir uns llits d’hospital que hores d’ara no ens podem pagar perquè no som independents? Endeutar-nos més per fer-vos la foto de salvadors dels sense recursos? Per guanyar unes altres eleccions a gestionar la misèria i la tresoreria del Carpanta que son les arques de la Generalitat? Però és que sou idiotes o què? Si no hi ha duros, ni capacitat de legislar, quin carai de sopar de duro preteneu vendre? Quina solució màgica teniu que no sigui recuperar el que és de tots –no vostre-: la nostra capacitat de fer-nos la Llei i de recaptar els impostos dels nostres esforços?

Als catalans només ens salvarà la independència. I els catalans exigim que els polítics aneu junts de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres, els d’infanteria. Algú de vosaltres es pensa que ens importa el futur polític d’algú de vosaltres? Encara us penseu que és més important el CAP de la Guineueta que el futur de l’economia catalana? Els retards de rodalies que la pervivència del català? La paga dels funcionaris que el fet que sigui Madrid qui ens faci les Lleis? Encara no heu entès que sense independència ni CAP, ni rodalies, ni paga als funcionaris? Caps de suro!

Volem blindar la claredat d’unes eleccions de caràcter referendari on votant una llista estiguem dient que marxem del malson espanyol, i que qui vulgui estar-hi en contra que voti qualsevol altre cosa, des de UDC i Plataforma per Catalunya a Iniciativa i Podemos, que per a mi, en aquest moment “Tanto Monta Monta Tanto, els Duran com els Camacho”. O caixa, o faixa. Que no vull sentir-me a dir d’aquí sis mesos que “es que aquests que van votar ICV ho feien per millorar la Llei de dependència i no per la declaració d’Independència”. O tots moros o tots cristians.

Així doncs, estimats i suportats polítics catalans, no emboliqueu la troca i feu un pas al costat. No ens desvirtueu ni el procés, ni la il·lusió, ni les possibilitats de victòria, que d’això els catalans sempre hem anat curts. Sinó us aparteu i ens deixeu fer als que hem estat capaços d’entendre’ns, la gent normal, us passarem per sobre. I aquest cop em sembla que no ens anirem amb mandangues i no farem presoners, i enviarem les croquetes, les comissions parlamentàries, els consells d’administració dels organismes públics, juntament amb  les vostres tronades aspiracions personals i els vostres partits emmerdats de corrupteles i favors dels bancs i dels diaris, al cementiri de l’oblit i la vergonya nacional. Tal i com va dir el President Mas "el que ha guanyat el carrer no es pot perdre als despatxos". Si així ho feu, ens sentireu. Aviso.

dilluns, 17 de novembre de 2014

"Betertúquedar"


Els espanyols copien malament. Això és un fet científic. Fins a cert punt fa gràcia allò del “que inventen ellos” quan resulta que no pots treure profit del talent foraster quan has de filtrar la innovació per la visió arnosa, supersticiosa i rància de l’espanyolitat irredent. Son capaços d’agafar-te la Revolució Francesa i copiar-ne només el centralisme oblidant el racionalisme i la separació església estat; calquen els preceptes de les garanties processals i només els fan servir pels poderosos i en contra els humils; pels Pirineus entra la idea de l’exèrcit nacional, de la defensa ciutadana, i un cop passat per l’adreçador dissenyen un servei militar que humiliava als ciutadans i glorificava l’alcoholisme i “el escaqueo”.

També és un fet incontestable que això dels idiomes ho porten malament. Tant els minoritaris –no cal ni que hi entrem, oi?- com els globals com el xinés, el rus o l’anglès. Ells ja viuen cofois parlant l’espanyol, un idioma cada cop més americà i menys europeu parlat homogèniament, segons ells, per 600 milions de persones. Doncs això, “que inventen ellos” i “que hablen ellos en inglés que nosotros les derrotaremos mediante los hispanos de los EEUU”. Bé, no cal contestar aquesta bajanada perquè aquests intel·lectuals de l’altiplà fan com el Juanito i es marquen sols. I ara em direu, amb raó, que de què carai us estic parlant. Perdoneu... ara em centro.

Resulta que de tant que la premsa anglosaxona els ha tocat el botet a Madrid, ara en Mariano vindrà a Catalunya a iniciar la campanya del “Betertuguedar” (Better Together, Millor Plegats). Diu que vindrà a defensar als catalans del perill de la independència, a convèncer-nos i a argumentar. I jo que llogaré cadires, perquè serà per a veure-ho des de la primera fila.

A veure si ‘explico, si l’Albert Ribera, que porta tota la vida flagel·lant-se amb el fuet del auto-odi i ens coneix en primera persona no troba arguments en positiu a favor de la unitat, quina mena de discurs ens vendrà el registrador de la propietat gallec? L’home del plasma, els “hilillos”, i el tancredisme burocràtic? El paio que ostenta el rècord mundial de trencaments del Principi de Peter –“les persones escalen professionalment fins al seu màxim nivell de incompetència”- ara es traurà un argumentari seductor per tal que romanguem espanyols?

Els qui defensen la unitat espanyola tenen com a argumentari la historiografia tramposa –al menys tant com la nostra, essent generosos-, el sentimentalisme del immigrat a Catalunya que sent enyor de les “Crónicas de un pueblo” –i se’ls estant morint de vells, que els fills son més indepes que la Forcadell-, i tot allò de que estarem aïllats dins un món globalitzat, fora de la democratíssima UE, i amb els nostres productes boicotejats en el mercat espanyol. Es a dir les amenaces de la por.

Els arguments històric-emocionals son importants, però ja sabem quants catalans no se’ls poden treure de sobre: el vint per cent que pensa votar que NO, fins i tot abans que hi hagi la possibilitat de debatre. Els que resulten crítics en la discussió son els altres tres. Els arguments de l’amenaça de l’aïllament sideral pels segles dels segles, que va dir aquell. Precisament els únics arguments que tota la intel·ligència botiflera ha aconseguit acumular en la boca de l’Albert Ribera, a part de la Constitució que ara tothom s’afanya a voler reformar segons els seus interessos –si, si, de El Mundo a Podemos, que la cosa té delicte-.

Salvar-nos de l’aïllament? Però... quina barra! Més aïllats del que estem ara? Sense cap mena d’influència al debat internacional? Sense relació directe amb els organismes internacionals? Amb tots els nostres interessos nacionals, culturals, socials, econòmics defensats i promoguts al món pel toro de Osborne, el Instituto Cervantes, l’Opus Dei, i la Llotja del Bernabeu respectivament? Si el català no és oficial a Europa i si que ho és el maltès és per la voluntat espanyola de que no ho sigui! Que estarem aïllats? No em fotis riure, Mariano! Si més que ara no ho podem estar!

Fora de la Unió Europea? Fora del casino dels lobbies descontrolats que foten el que els surt del presseguer? Fora de quina Unió Europea, Mariano? La que es permet tenir per President de la Comissió un tal Juncker que feia de “conseguidor” de maneres d’evadir impostos a les multinacionals que operen dins la UE? Un organisme que està venent els nostres mercats als EEUU amb un tractat de lliure comerç que negocia a les fosques i sense intervenció del Parlament? Una Europa que en vint anys ha estat incapaç de posar més d’una trista empresa –Shell – BP- entre les 25 més capitalitzades del món? (per cert Suïssa en té dues: Roche i Nestlé). No sé que dir-te Mariano...

Ens penses vendre la bondat de quedar-nos espanyols dient-nos que seria la ruïna de les empreses catalanes que tenen la pell de brau per mercat principal? I on vendreu els espanyols els 40.000 milions que veneu a Catalunya? A Malta? Que son de la UE i tenen idioma de primera divisió?

Resulta evident que en un món globalitzat és fotudíssim vendre al Japó, a la Xina o al Brasil perquè son països proteccionistes amb els seus mercats. To i que la globalització amplia els mercats de tothom, cal que la diplomàcia pròpia treballi en favor dels interessos de la seva economia, perquè el laisser faire i allò de Internet com a paradigma d’oportunitats només existeix a la premsa i dins dels acords vergonyosos que els buròcrates europeus signen amb les multinacionals pirates que destrueixen les nostres indústries i els nostres mercats de treball. I Mariano, carinyo, jo no veig que el govern espanyol pinti gaire a l’hora d’aturar-ho això. Fer per fer, ja farem el ridícul nosaltres directament.

El que us deia. Aparteu les criatures que s’acosta l’àliga de l’argumentació! En Mariano vindrà a dir-nos que no vol que siguem independents perquè ho passaríem molt malament, ja que les conseqüències de la revenja espanyola podrien resultar-nos catastròfiques als catalans. Es a dir... que ens ho voldrien posar tant fotut, que ens ho podrien posar tant fotut, que malgrat ells se’n anessin econòmicament i políticament a can Pistraus, posarien tot el que tenen i més a fer-nos la vida impossible fora d’Espanya.

El que us deia al començament, no saben copiar ni saben anglès. El desembarcament d’en Mariano no serà un “Betertogether”, eficaços com sempre, copiant tard i malament com sempre, demostrant le seva incapacitat pels idiomes com sempre en la traducció, en la còpia, els caurà una “g” i els entrarà una “q”: “Betertúquedar” –en català “Més val que no us hi emboliqueu”, en espanyol “Ni penséis en largaros o sus vais a enterar”- En resum, que com se’ns acudeixi fotre el camp, la seva revenja serà de les que fan època. Carai! La traducció és un nyap, però com argumentari en positiu trencarà tots els rècords hispànics del cinisme, i ara que hi penso: Déu n'hi dó.

dimecres, 12 de novembre de 2014

Visca el 10-N! Visca!

Petons i abraçades a tots i totes! Ho hem fet molt bé i som l’admiració del món, per vergonya dels covards i profit dels anglosaxons! D’acord? Ja podem acabar de petonejar-nos i de beure ratafia a galet? Doncs apa, anem per feina, que l’escenari posterior a la festassa del 9-N, és d’allò més trempant, per molt que hi hagi encara llums, ombres, dubtes i xifres ballant al so dels Godó i la resta de la cada cop més irrellevant botifleria nostrada. Què queda després que més de dos milions de catalans es passessin l’estat per l’engonal i anéssim a votar?
 
Per una banda, la resurrecció política del President Mas, aquell madelman que ens va colar en Pujol, que no era independentista i que ens pensàvem que no tindria pebrots per acompanyar-nos fins on hem arribat, ens ha sortit un estadista pota negra i un patriota de cap a peus. Encara que corri el perill de voler-ho monopolitzar en excés, dubto que sigui tant burro després de la clatellada de fa dos anys. Tothom sap que s’està preparant el “Partit del President”, una ocasió única per desfer-se de paparres que porten trenta anys amorrats al piló del CiU i que no aporten res al futur polític de Catalunya –i no, no diré noms-, i també de filtrar i anar a pescar gent nova de la societat civil que pugui bastir la proposta del centre-dreta català cara a la construcció de la República Catalana. Gent que no estigui empastifada pel modus operandi de la política del fangar català i de l’omertà, dels silencis còmplices o de les “espantás” prèvies al 9-N. Igual que Adolfo Suárez no va construir la UCD envoltant-se de falangistes o de gent de l’aparell franquista –i ho hagués pogut fer-, el President Mas hauria d’aprofitar l’avinentesa per fer net i trobar gent lleial al país que vulgui garantir que no muntem una espanyeta al nord-est de la Península.

Junqueras, finalment, tindrà o no la força per fer-ho, espero que si, però hauria també de trobar la fórmula d’aportar credibilitat a les seves llistes electorals cara les plebiscitàries que se’ns tiren a sobre. Que no, que no Oriol, que no pots tornar a anar al partit a veure què hi trobes, que tens una colla de gent a casa que treu escuma per la boca de plaer quan recorda la VISA que tenia durant el tripartit. Aquest cop tampoc diré noms. Però tens l’oportunitat històrica de rebregar les esperances dels mediocres que t’envolten, amb la patriòtica excusa d’incorporar gent de la societat civil a les teves llistes, si es que no et fa el pes la llista conjunta amb les restes del naufragi convergent, que també ho entendríem, no pateixis, i no em tornis a somicar, si us plau.

Ostipa! En serio David? En serio Quim? No tornareu a encapçalar les llistes de la CUP? Els paios –i paies- que han tingut més sentit d’estat a les reunions pel dret a decidir fotreu el camp i deixareu orfes a tota la gent que heu convençut els darrers dos anys? Però si gairebé estava per votar-vos jo! No us ho podeu repensar? No veieu que sou els qui defenseu les fronteres del Lerrouxisme de Podemos? Ara ens deixareu tirats? Ostres tius, no fotem, que el país us necessita. L’altre dia, fins i tot jo, bramant, com sempre, li deia a un amic: “No et fotis amb la CUP, com vols que no existeixin? Són l’expressió política de la generació estafada! Els nostres fills, que s’han trobat preparats i sense futur, la generació que neix al món adult essent pobre de solemnitat i que mai de sa vida podran tenir projecte vital ni sostre propi, si no és esperant que es mori la iaia. Com vols que no estiguin emprenyats? Com vols que no ho vulguin capgirar tot? Cap de suro!” Estic convençut que la CUP, en un estat independent, seguirà portant la flama de la reivindicació de l’esquerra més genuïna. I tanmateix estic convençut que acabat el frau fiscal i amb lleis que rebentin el capitalisme hereditari -i no ho dubteu... en aquesta feina us ajudarem més d'un- no caldrà que la CUP estigui disposada a cremar-ho tot, amb fer polítiques d’esquerres i redistributives ja tindreu prou bona feina per fer.

I els d’Iniciativa? Trencats per la meitat en el vot i atacats per totes bandes pels Podemos! Per molt que reivindico el seu esperit democràtic i el gran esforç que han hagut de fer... potser que s’ho facin mirar. Ai Camats... que en farem de tu? Ai Herrera... ja has parlat amb en Duran per fer la candidatura del Si però No?

Catalunya va donar un pas de gegant el dia 9 i la por ha canviat de bàndol, i si no us ho creieu llegiu la premsa internacional en comptes de Periódicos, Mundos y Vanguardies. A Espanya es desperten els qui diuen que la batalla catalana es la batalla per les llibertats, i cada cop seran més a dir-ho. I amb un PP esmicolat per la corrupció  només li queda el “Mariano y cierra España”! i el sabut “la culpa es de los catalanes”, que d’això en faran la campanya electoral. Amb un PSOE en descomposició i una sucursal catalana que per bandera hores d’ara ja porta un paper d’estrassa, Espanya ja només ens pot enviar la cinquena columna de la tercera via de Podemos, però em sembla que fan tard, els catalans ja hem desconnectat de la Sexta, de la Lliga i de la por als tribunals. Visca el 10-N! Visca! 

dimecres, 5 de novembre de 2014

Els voluntaris

Sempre m’havia admirat de la gent que quan hi havia un merder anava i s’hi apuntava, Aquells voluntaris americans que omplien les barcasses de desembarcament d’Utah i Omaha i que van caure com a mosques per unes llibertats que mai tindrien i uns països que mai no visitarien. Els nanos que abandonaven ca seu per seguir el so dels timbals i la bandera d’Andrew Jackson, els voluntaris que s’afanyaren a posar-se la boina, agafar el trabuc i enfilaren muntanya amunt. Quina cosa els empenyia? Era inconsciència? Ànsies d’aventura? Un fugir endavant allunyant-se així de la irrellevància per la història?

Si hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, els catalans ens hem posat drets poc a poc i una mica a repèl de les circumstàncies. Quan no hi ha hagut motiu per l’excusa, quan hem oblidat la comoditat perquè des d’Espanya ens estaven desmuntant la caseta dels diners i l’hortet de la llengua. Tampoc es que sia culpa nostra, la clatellada del 39 no se la salta un torero, les pors dels 50, dels 60, dels 70 i del 23-F son aquí al costat, de fet més d’un encara en té un record ben viu.

Del “no t’hi emboliquis” hem passat a cop de menyspreu, d’insult, i de suspensió cautelar del Tribunal Constitucional al “ni un pas enrere”, i sabeu què? N’estic orgullós de tots nosaltres. Perquè ja hi ha prou.

Ahir va ser un dia clau en la història de Catalunya, el nostre govern va dir que no  donava cap pas enrere. Avui ha estat un altre dia clau en la història de Catalunya, els nostres representants electes han demanat ajut al món davant la manca de llibertats de la democràcia espanyola. És molt fort. Tot plegat és molt fort. Mentre escric aquest post hi ha un comboi de blindats de l’exèrcit espanyol venint de Saragossa a Catalunya. És molt fort. Gesticulació? Exhibicionisme d’escenografia militar? No ho sé, però no tinc por. Ni jo, ni la resta de catalans.

Per admiració del món, per “l’estupor mundi”, el 10-J d’un 2010 que queda lluny vàrem sortir al carrer emprenyats i vam veure que érem molts, i tornàrem a casa amb un somriure als llavis i una trempera que no baixa des d’aleshores. Ni baixa el priapisme col·lectiu ni pensa fer-ho, com si fos el soufflé aquest que el botiflaram porta quatre anys intentant que punxi, que anomenen desafiament sobiranista o bogeria d’en Mas. I ni una cosa ni un altre, és com us deia fa uns dies un autèntic alçament popular de proporcions èpiques, digne d’aquest extraordinari país tossut i murri que tenim per pàtria i que duu per nom Catalunya.

Sempre m’havia admirat de la gent que quan hi havia merder anava i s’hi apuntava, i ara jo, i molts dels qui seguiu aquest bloc –que us conec- ens hem fet voluntaris per ajudar al país a plantar cara el dia 9. No se vosaltres, però ara entenc als qui seguien en Jackson o en Savalls, és fàcil, soc voluntari aquest diumenge perquè és el que s’espera de mi, com a home, com a català, com a persona que s’estima al país i a la seva gent vaig decidir que era el que em pertocava fer. I no tinc res més a dir, ni missions dramàtiques, ni moments històrics, ni mandangues. Allò del Nelson a Trafalgar: “Gran Bretanya espera que cada home acompleixi el seu deure”. Doncs això, mireu si n’era de senzill. Enterrades les pors sota el mantell de les humiliacions, abraçats a les nostres dignitats individuals transformades en col·lectives, diumenge farem el que cal fer per Catalunya: votar.


PS: I no vull deixar passar l’oportunitat de dir-vos a tots els catalans i catalanes que de tant en tant feu cap per aquest blog, -parafrasejant el gran Rod Steiger fent de Napoleó- “Though I Love you all I cannot embrace you all!”. Sort el dia 9, companys!

dimarts, 14 d’octubre de 2014

La República Catalana la farem els catalans d'infanteria

Nou-cents i escaig mil catalans ja varem fer la costellada aquella de les consultes. Ho dic amb tot el respecte i reconeixement als eixelebrats que varen esmerçar temps i hisendes a muntar-ho, contra vent i marea i contra els partits que ara ens volen redimir de les espanyes. I ara que em pensava que ja podia desar l’estelada, fer draps de les samarretes grogues i vermelles, i votar com si fos un ciutadà europeu normal i corrent, ara resulta que el 9-N haig de tornar a fer voluntariat, signar amb el DNI a la boca, i fer anar els gegants en un dia de vent. Com sempre. Ja ho dic ara. Jo aniré a votar el dia 9 de novembre. No només això, sinó que en faré campanya per tal que hi vagi quanta més gent millor.

El tacticisme d’uns i altres ens ha portat, un altre cop, a que siguem els catalans d’infanteria els qui ens haguem de mobilitzar, fotem un cop de puny a la taula i tornem a demostrar que som legió. Els partits pro-consulta –ja t’hi cagues!... Un moviment d’alliberament nacional que no te els pebrots per anomenar-se Partits per l’alliberament nacional- ahir no es van posar d’acord a l’hora d’esbudellar la gallina electoral sacrificada al Palau Reial que en Cambó li va fer fer al borbó, que la cosa té collons!

Es que la cosa té delicte. Els convençuts de sempre, els qui en comptes de pintar parets de groc ens agradaria estar negociant amb Sandhurst o Saint-Cyr on carai farem estudiar la nostra oficialitat el dia D+1, ara ens trobem en la tessitura de convèncer un milió i mig de catalans –mínim- que no van votar a les consultes de fa quatre anys –quatre anys!!!!! I encara som aquí- que donin el seu carnet d’identitat a l’ANC i votin segons l’enunciat d’una pregunta que tampoc ens fa el pes. No sabeu les ganes que tinc d’enviar a dida als conversos convergents, als dropos tripartits d’ERC i als cripto-federalistes dels menja-tòfu d’Iniciativa. Només salvaré les CUP –Jo!!!!! Salvant les CUP- de la merda de classe política que ha tingut a bé d’enviar-nos Nostre Senyor. Quin pecat haurem hagut de fer els catalans per a merèixer aquest desori i aquest deshonor?

Un cop vomitada la bilis que m’ofega, anem a pams. Un cop els partits ens tornen a passar la pilota als de sempre, mirem el camp de batalla i actuem amb seny. Si ens emprenyem i cardem el barret al foc, guanyem alguna cosa? Serem lliures l’endemà? Prendrem el Palau d’Hivern i instaurarem la República Catalana? Oi que no? Doncs això: primer punt, no cardem el barret al foc.

La realitat no és com voldríem que fos. Ja ho explicaven al Barrio Sésamo i no m’ho feu repetir. A mi m’hagués agradat que avui en Mas hagués posat data a les plebiscitàries? Si. Ho ha fet? Doncs no. M’ha agradat? Doncs tampoc. No ho ha fet perquè resulta que no hi ha acord per una llista conjunta amb ERC i això és culpa que una vegada a un funcionari del tripartit se li va travessar la dona d’un amic d’un director general que havia estat de CDC però que va passar-se a treballar pel tripartit i ja no van ser amics i d’això encara se’n recorda l’interventor que és d’UDC i així no podem anar plegats enlloc? No només me la pela, sinó que la història i els catalans –jo personalment- us passarem per sobre per egoistes, per mesquins i perquè no es culpa de la ciutadania que no tingueu on anar a caure morts si no teniu cadira reservada al aixopluc del diner públic. Que no s’ha pogut fer la consulta perquè molts, o pocs, dels funcionaris nostres –nostres!- no volien posar en perill la plaça contravenint les ordres de la Delegació del Govern espanyol? Què? Una cosa es posar-se una samarreta i anar a fer el babau a Alcanar a la Via Catalana i l’altre posar en perill el sou? No... si al final resulta que ens mereixerem tenir l’Ana Mato de Ministre de Sanitat, o al Corbacho de Ministre de Treball, si ens pensem que l’enemic ens concedirà graciosament la sobirania que ens pertany, mentre seguim cobrant a final de mes de la Generalitat. Doncs això: segon punt, si mai no ens en sortim no se si acceptarem part del deute espanyol, però en conec un col·lectiu que haurà de tornar a fer oposicions.

Els partits ens han fet una gran putada. Ens estan demanant que tornem a fer un esforç que ens pensàvem superat. No se quins més records de participació i voluntariat volen aquesta colla de manillars de bicicleta que superem, si som els putus Kilians Jornets del moviments independentistes del món Mundial!

Fins que no arribin les properes eleccions autonòmiques del Reino de España, ens demanen que seguim treballant i demostrant allò que ja hem treballat i demostrat. No se quantes més proves haurem de superar en aquesta gimcana del kumbianisme xirucaire en pro de la llibertat nacional, però abans de votar en unes in-impugnables plebiscitàries haurem de fer un altre cop el teatrillo del vot de festa major, per molt que ja ens coneguem l’argument i el cant de l’obra de memòria. I aquí és on hi ha el parany: si no votem més de dos milions de catalans, si no sumem una majoria abassegadora, els mateixos polítics que ens demanen sacrificis ens diran que no val la pena insistir i acceptaran en nom nostre qualsevol ós a mig rossegar que els llancin des de Madrid, en  l’enèsim pacte de despatx vergonyós, brut i miserable que passarà a la història per escarni de tots els catalans. Un altre cop. Per això: tercer punt, hem de votar el dia 9 i ser-ne molts. Al menys, per no donar excuses, i perquè no sia dit que el poble era un soufflé.

No patiu, si us plau, no patiu... que portem 300 anys de vergonyes acumulades i ara no se’ns ha d’arronsar el melic per uns quants mesos més de fer el gamarús. I si no anem a votar, i ho fotem tot enlaire, vindran les eleccions autonòmiques, que vindran peti qui peti. Perquè si bé es cert que és privilegi del President convocar-les, tard o d’hora la ciutadania té el privilegi de esser convocada a votar –no anava així, això? O a més a més de Montesquieu i l’Adam Smith també us heu follat en Thomas Jefferson mentre estàvem fent una mani?- I aleshores si, aleshores ja us podeu calçar els qui poseu el partit pel davant de la gent, i els qui poseu el vostre ego pel davant del país. Perquè amb vosaltres o contra vosaltres, la República Catalana la farem els catalans d’infanteria.

dijous, 9 d’octubre de 2014

Podemos no haurà de tocar ni una coma


La culpable de la crisi és la gent que va viure per sobre les seves possibilitats. Dels morts a Ceuta ho son els immigrants que arrisquen massa. De l’accident del metro de València i del AVE a Santiago ho són els conductors. La tragèdia del Prestige és responsabilitat del capità del vaixell i de l’accident del YAK-42 el pilot de l’avió. Ens van intentar vendre que la culpable del 11-M era ETA, però no se’n van sortir, i quan la cosa és impossible de tapar com en els casos Gürtel o Bankia, utilitzen les garanties processals, que ens pensàvem que servien per evitar abusos “in dubio pro reo”, per inhabilitar els jutges i evitar així que els culpables paguin amb la presó els seus delictes.

És en aquest context d’impunitat i faig el que vull que en un atac de propagandístisme imperial del tipus “España va bien”, l’estat decideix repatriar els religiosos malalts d’Ébola per tal que puguin morir a la pàtria. Portada del ABC dient “España cumple con su deber”, i els cooperants són ingressats en instal·lacions no preparades, atesos per personal que desconeix els protocols i –suposo- el govern s’encomana a la Legió de Sants i Mares de Déu condecorades darrerament per tal que no passi res.

Doncs resulta que la dimissió del Gallardon a resultes de la retirada de la Llei del Avortament ha d’haver emprenyat tot el Santoral, perquè patapam... la interdicció divina fa figa, la cosa no va bé, i una auxiliar d’infermeria –pobreta- s’encomana del virus i fot enlaire la propaganda suïcida, irresponsable i matussera del govern espanyol. Al cap de dos dies, la bèstia és defensa... i ja tenim culpable: la malalta! I no contents amb això, malgrat que el marit no ho autoritza, truquen a un jutge que ordeni el sacrifici del gos –Excalibur- i distregui el personal amb sentiments waltdisneyrodriguezdelafuentescos. La gent és meravellosament bona i ingènua... es pensaven que 270.000 signatures a change.org farien canviar l’opinió de l’estat? Però si 2 milions de catalans al carrer els importen un cogombret!

La impunitat i el disbarat van de la mà, i és veritat de la bona que a Espanya sempre agafa característiques de vodevil i sarsuela. La democràcia és allò de votar que ens deixen fer cada quatre anys, sempre als mateixos partits que surten a la tele –perquè donat que els varem votar fa quatre anys no “poden” convidar als platós de TV a les alternatives que van sorgint-. Partits que ens fan les llistes electorals. Llistes electorals que s’omplen de gent fidel a la gent que fa les llistes electorals, a qui deuen lleialtat, no a nosaltres... que nosaltres estem entretinguts fent blogs i signant peticions de misericòrdia pels Excaliburs del cada dia.

El descomunal desastre sistèmic de la baixa qualitat democràtica espanyola es manifesta pornogràficament en la inexistent separació de poders. Els partits dinàstics han creat un entrellat legal que els permet fer i desfer a la judicatura, al Suprem, a la Fiscalia i al Constitucional. Tant se val, una teranyina legal que els permet inhabilitar en Garzón, deixar lliures els Millet, exonerar directius d’ADIF, indultar banquers, acceptar un deute de tots amb en Florentino de 1300 Milions, silenciar la voluntat popular catalana expressada democràticament a les urnes, o sacrificar l’Excalibur. Un assassinat amb traïdoria de Montesquieu que es resumeix en el fet del domino la Llei i domino els tribunals per si algú dels nostres la vessa.

El que no han vist tots aquests amics de les portes giratòries, les targetes black, el Bigotes, la brillantina i la sagrada transició constitucional, el que no han calculat –i espero que als catalans ens agafi quan més lluny millor- és que si els emprenyats amb ànsies de legítima revenja de Podemos guanyessin unes eleccions generals, no haurien de legislar gaire ni canviar cap dels procediments de designació dels Tribunals de Justícia i els seus òrgans rectors, per tal de convertir Espanya en una República Bolivariana, evolució natural –ara que hi penso- d’una República Bananera hereva d’una dictadura de la guerra freda. No ho han vist, no s’han assabentat... per tal de fer el que li surti de la bilis, Podemos no haurà de tocar ni una coma.

dissabte, 4 d’octubre de 2014

La Llibertat cal conquerir-la

Diuen les veuetes amagades a cau d’orella que ja hi ha oferta espanyola. No us penséssiu pas que és una oferta econòmica, un pacte fiscal, ni cultural en forma de competències exclusives. Diuen les veuetes que el PP i el PSOE estarien d’acord en estudiar i tirar endavant, ves a saber quan i com, una reforma constitucional que admetés el dret a l’autodeterminació dels pobles, i que així nosaltres podríem marxar legalment i ells salvarien la cara a la seva legitimació com estat de dret.

Evidentment, una oferta així te orelles disposades a escoltar-la aquí a casa nostra. Son aquelles que curiosament avui per avui estan en contra de la consulta o, si hi estan a favor, votarien que no, o a la brava o disfressat de federalisme. I no son pocs.

També ens resulta igualment evident que això no deixa de ser un xutar la pilota uns quants anys endavant per part de l’estat, en l’esperança de canviar la predisposició dels catalans a fotre el camp, ara més que mai majoritària. Un procés que netegés la cara a la democràcia espanyola i que els donés temps a deixar-nos d’escanyar, amb quatre gestos cara el poble i quatre duros a les elits nostrades, a fi i efecte de rebaixar el que ells anomenen soufflé i que nosaltres tenim per voluntat de ferro col·lat (almenys els onzes de setembre, segur).

Si hi ha manera de trencar la unitat i les voluntats comunes dels catalans, un cop s’és vist que l’amenaça els ha fet figa, no en podrien haver dissenyat cap proposta millor. Això és clar. I mai és tard quan hi ha massa gent que perdrà bous i esquelles amb l’emancipació de Catalunya del jou espanyol.

Tots sabeu que jo en soc de partidari de la separació, jo no sóc com ells. De fet jo no sóc ells. I és per això que davant les darreres pors que vindran, els expedients sancionadors a polítics o funcionaris, fins i tot la policia espanyola demanant-nos el carnet d’identitat pel carrer i els inspectors d’hisenda controlant-nos les comptabilitats a tots i cadascun de nosaltres, haig d’advertir-vos que no piquem l’ham, per raonable i ben girbat que ens resulti l’esquer. I així ho hem de fer saber des d’ara mateix als partits i als polítics, fins i tot abans que se’ls acudeixi esmentar la proposta, a fi i efecte que ja sàpiguen que no ens ho empassarem i no tinguin la poca vergonya d’admetre la zitzània de la reforma constitucional a debat.

I no és només, que ja fora prou, el fet que albiro la llibertat en un horitzó temporal curt, molt curt. La raó final es que el poble català, i per extensió -i no faig broma- l’espanyol, l’europeu, i tothom que viu al món (què carai!) mereix viure en directe aquest canvi històric en les revolucions de les nacions. Una secessió conquerida i no concedida, per part d’un poble que viu dins d’una democràcia formal que decideix desobeir el poder i transgredir la Llei per tal de constituir-se com a realitat política sobirana. Sense morts. Sense sang. Picant les tecles del smart-phone, vestint-se de groc, i plantant cara des de la dignitat sense voler-li mal a ningú.

La recuperació de les nostres llibertats vindran quan desobeïm i deixem clar que no hi ha marxa enrere. I això és bo. Demostrarà que som un poble adult i civilitzat, i que la llibertat es pren i no és demana. I és aquí on volia arribar...

Les democràcies son millors, més sanes i més eficients en tant en quan són viscudes com assolides pel poble. Aleshores són menys corruptes i més de tothom, perquè són conquerides. No com passa quan són concedides. Quan les elits et munten una revolució lampedusiana des de d’alt et trobes amb els presidents dels màxims òrgans de la judicatura amb carnet del partit del govern. Acabes topant amb milers d’aforats. Les garanties processals castiguen al pobre i allunyen als rics de la presó. I quan un financer de les elits provoca un terratrèmol, l’indemnitzem entre tots pels segles del segles. Els catalans hem decidit guanyar-nos la llibertat, i ho farem peti qui peti. Com ha de ser.


Ahir, els partits catalans van consensuar, durant hores de reunió al Palau de la Generalitat, la tàctica de la revolta en clau política i civil que ens ha de portar a que podem triar el nostre destí i els dels nostres fills. Avui més de 900 alcaldes demostraran el seu recolzament al President de la Generalitat cara la consulta del 9 de novembre. Com va dir en Joan Maragall, “que no ho veus? És un alçament!”. Doncs això... caldrà en un punt o altre que trenquem la legalitat espanyola, responent de forma natural a la legitimitat catalana expressió de la voluntat popular, i aquell dia ens ho haurem guanyat. Vencerem en comptes de resistir. No ens concediran res, no hauríem de voler-ne de concessions o gràcies, si volem ser lliures de debò i tenir una democràcia de primera divisió ens ho hem de guanyar, ho hem de conquerir plegats. Ahir vàrem fer un pas important.

dimarts, 30 de setembre de 2014

Censurado


Noxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxpuc xxxxxxxxxxx amb xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxells. xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxEllsxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxsonxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxforts,xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxixxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxnosaltresxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx estemxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxsols, xxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxi ara xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxveuremxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx fins xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxon xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxarribem xxxxxxxxels xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxuns xxxxxxxxxxxxxxxx

 

xxxxxxi xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxels xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxaltres. Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxPerò xxxxxxxxtot xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxestà xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxper xxxxxx xxxxxxxxxxxxxxfer xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxi tot xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxés possible.

 

Un xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx ordenament xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxconstitucional xxxxxxxxxxsense xxxxxx separació xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxdexxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx poders xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxquexxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx s’utilitza xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx contra xxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxla xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxpoblació xxxxxx és xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxla xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxconstatació xxxx xxxxxxxxxxxxxxxxdel fracàs xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxespanyol, xxxxi la xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxporta xxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxoberta xxxxxxxxxxxxa la xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxnostra xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxllibertat.

 

La primera xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxx xxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxbona xxxxxxxxxxxx notícia xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxés xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxque xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxahir xxva xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxpujar xxxxxxxxxxxxxxxx xxxx la xxxxxxxxxxxxxxxxxxprima xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxde xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxrisc, xxxxxxxxxxxxxxxxi xxxxaixò xxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxXXXXxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxno xxxxxxxxxxxxxxxxxxésxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx res xxxxxx ja xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
 
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxveureu XXxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxcom xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx hixxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxx hagi xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxuna xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxvaga xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxgeneral.

 

Jo no se vosaltres, xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxperò xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxjo xxxxxxxxxxxx xxpenso xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxvotar xxxxxxxxel 9-xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxN. Xxx xxxxxxxxxx xxxxxxx xxxxxx xxx xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
xxxxxxxxxxxxxxxxVisca la terra xxxxxx!

divendres, 19 de setembre de 2014

De ser escocès hagués votat que No

Quan jo era jovenet, vaig tenir el privilegi de ser acompanyat pels meus any d’adolescència per un gran home. Es deia Stewart Green, era general del exèrcit britànic i escocès per a més Inri. Va ser l’home que em va fer de pare quan jo era un adolescent i el meu pare era malalt, i haig de dir que em va anar molt bé i que encara li ho agraeixo a diari.

Pels meus amics independentistes escocesos l’Stewart era un “hun”, com Atila. Així es com històricament anomenen als escocesos unionistes, fidels a la corona dels hanoverians, i seguidors dels Rangers. Avui l’Stewart seria feliç, doncs la seva estimada Escòcia hauria votat i decidit romandre dins el Regne Unit. En paraules seves “ els escocesos professionals” haurien tingut el seu moment de glòria, i ara seria el moment de tornar a posar-se a treballar en coses importants.

De fet, per a ell, nascut a Glasgow, militar des dels disset anys –voluntari a la segona guerra mundial-, expulsat amb el seu regiment “de més països dels que tu podràs visitar en tota la vida” –com acostumava a dir- confessava que “nosaltres els escocesos som el primer poble conquerit i utilitzat per sa Majestat com a tropes de xoc, com els gurkes o els sikhs, i som molt bons en això”.

Haig d’admetre que si jo hagués acceptat l’oferta del general i m’hagués naturalitzat britànic, en el cas d’haver estat censat a Glasgow hagués votat que No. Trobo que el Regne Unit és un país amb grans defectes –el seu classisme, i el seu segregacionisme institucionalitzat en son dos- però amb la gran virtut de ser una democràcia de debò, una societat que sap separar perfectament la vida privada de la pública, respectuosa amb la diferència, orgullosa de la seva història i amb un gran, gran, gran sentit del humor.

A casa els Green hi vaig aprendre el respecte per la pròpia història, l’amor al servei d’armes, al regiment, i a la pàtria, però sobretot hi vaig aprendre tres coses: un infinit respecte per la democràcia, un abundós argumentari en contra la Unió Europea i a riurem del mort i del que el vetlla, perquè és impossible la democràcia sense riure-se’n d’un mateix.

També vaig conèixer el secret del que porten els escocesos sota el kilt, per a què serveix el sporran, a distingir quan convé un malt i quan un blended, quan és l’hora del gin-tonic i com es fan unes rosted potatoes. També hi vaig aprendre a escoltar, a ser escèptic amb els polítics i que mai no s’ha de parlar bé d’un mateix, que cal que ho facin els demés, i que quan ho facin has de treure-hi transcendència, si és amb un acudit millor que millor.

Ahir els escocesos varen votar que no volien ser independents. Ahir el Regne Unit, els seus partits, la seva premsa i la seva gent van tornar a donar una lliçó de democràcia i d’intel·ligència política –quantes en porten?- tancant un debat de la millor manera que es pot fer: votant. L’Stewart hagués estat orgullós, jo ho estaria.

Als escocesos no els neguen el pa i la sal de la identitat. Tenen seleccions nacionals, un respecte absolut en vers la seva peculiaritat i fins i tot poden fer servei d’armes a les seves pròpies unitats militars –tristament “amalgamades”, val a dir-. Un escocès pot ser Primer Ministre de sa Majestat i no s’ho haurà de fer perdonar davant dels anglesos, aquesta és la gran diferència amb els catalans: els escocesos son consubstancials al Regne Unit, i nosaltres fem nosa a l’hora d’explicar Espanya, ja no us dic si intentéssim governar-la.

Ahir Escòcia va dir no, però moltes coses han canviat al Regne Unit, i a Europa. La gran participació demostra que els ciutadans no es resignen a ser governats de lluny, i que quan l’objecte de debat és transcendent s’hi posen i volen dir la seva. Però hi ha una cosa que no ha canviat, segur... seguríssim... cap escocès independentista, cap votant del Si, ni ahir, ni avui, em canviarien el seu flamant, democràtic, i preciós passaport britànic pel meu coi de passaport espanyol tronat, ple de teranyines, fill de la democràcia orgànica, de l’herència del general, i del vergonyós pacte del 78. No cal dir... que jo no trigaria un segon en bescanviar-lo pel meu.

dilluns, 15 de setembre de 2014

Duran, el cant del cigne del darrer guerra-civilista

M’ho he perdut o en Duran tampoc va venir aquest cop a la manifestació de la Diada? Ho dic perquè llegeixo els seus tweets i sembla que el calb de la Franja sigui el Capità Enciam de les llibertats catalanes, i es clar, m’he quedat de pasta de moniato.

Donada la meva condició de persona superba i misantropa vaig decidir fa temps castigar als execrables amb el silenci de ràdio. Segurament per això no he dedicat mai un post al Samaranch, al Boadella, al Sostres o al Duran, però es que avui no me’n puc estar, i em saltaré la norma del “don’t feed the troll”, “no alimentis a la bèstia”, parlant d’ella.

Va en Sostres, li fot una entrevista al Junqueras, i el profe d’història de Sant Vicenç dels Horts li diu que està clar que no es pot descartar la desobediència civil en un procés com el que estem vivint. Quid pro quo, no? Els uns amenacen amb els inferns de la Llei, la presó i la Guàrdia Civil, i els altres en desobeir –pacíficament!- la imposició manu militari de la realitat que volen trencar. Fins aquí, home..., tot és normal, no? Entenc perfectament que Espanya ensenyi els seus poders coactius i que Catalunya contesti que no pensa plegar veles, se’n diu conflicte polític, se’n diu marcar posicions, se’n diu tensar la corda, se’n diu procés d’alliberament nacional.

Doncs va en Duran i s’hi fica pel mig. En Duran demanant unitat! L’home que ha fet virtut política del seu desacord amb qui el vota, amb qui li dona de menjar electoralment i amb els qui l’han posat a les diferents poltrones que ha anat ocupant al llarg de trenta anys! L’home que ha esdevingut el que diuen els mitjans de Madrid que és a cop de fosques reunions a despatxos d’aquest i d’aquell, trucadetes clandestines al mòbil i filtracions interessades a la premsa i a l’enemic per tal de presentar-se com la solució als merders que ell mateix genera! Ell? Precisament ell ha de demanar unitat?

Es evident que el paio aquest és un mestre determinant de què s’ha de parlar i de què no s’ha de parlar. Els catalans sortim al carrer i la muntem ben grossa provocant l’estupor del món per tercer any consecutiu, i hem d’acabar parlant de la zitzània que vomita el botifler de El Campell? Doncs es veu que sí, perquè l’home aquest juga a casa entre els mitjans de comunicació, i els tertulians del CNI ja li estan fent l’onada. Fins i tot jo he picat, què voleu que us digui?

Però es que en parlo, de les piulades d’ahir d’en Duran, per una cosa en concret. Per un detall execrable per la memòria i l’inconscient del país, que ell domina d’allò més. Una piulada, la que feia vuit, que és un torpede al imaginari col·lectiu d’unitat, de bon rollo, i de superació històrica de les ferides catalanes produïdes per catalans contra catalans:

“Potser es el que vol el PP: que guanyi ERC i ho destrossi tot. A Espanya coneixen la història del que ha passat quan han governat- Duran”

Es pot ser més miserable? 

Jo no soc precisament optimista amb la qualificació política dels quadres d’ERC, ho sento. Però es que els amics del Duran, el PSC dels genis de l’astrofísica com en Balmón o en Bolaño; el PP de la Sànchez Camarga o el trànsfuga del Millo; o fins i tot la Unió que ell dirigeix dels Pelegrí, els Espadaler o la psicòloga de darrera hora de la Ortega, em mereixen les mateixes esperances que la plantilla dels pericos per aquesta temporada, es a dir cap.

Però la mala llet del tweet no va en aquesta direcció. A més a més de dir que és el PP qui alimenta ERC –que és veritat fins a cert punt- de seguida ens diu que ho fa a consciència, que sap el què es fa, perquè el que vol és la destrucció de Catalunya mitjançant el mal govern del partit de Macià i Companys. Perquè l’únic cop que ERC ha governat Catalunya en la història, i això aquest x€¬@X!ªmpf de’n Duran ho sap molt bé, va ser als anys trenta, just abans que els seus venerats amics de l’ordre africanistes decidissin beneir-nos amb una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Com si l’aixecament militar del 18 de juliol fos culpa d’ERC, de nuestra mala cabeza, de ser uns somiatruites amb el cap ple de pardals, oi maco? Perquè tu no estaves parlant del tripartit, oi? Que se’t entén tot, ricura, que quan parles d’història tots sabem a què et refereixes.

“A Espanya coneixen la història del que ha passat quan han governat” en referència a ERC no te perdó de Déu. L’home aquest que ni es digna a sortir al carrer per la Diada ens diu el següent: “Catalans... si voteu ERC serà un desgavell perquè declararan la independència com Companys al 34! Si ERC entra al govern obriran les presons, armaran al lumpen i portaran al Fainé a la carretera de l’arrabassada! Ens podran declarar la guerra, suspendre la Generalitat i fer-nos passar pel redreçador un altre vegada a cop de bastó, d’escamot d’afusellament i d’exili!” Es això el que volies dir? Tu? defensor dels catalans a Madrid? Com pots ser tant calb i veure-se’t tant el plumero a l’hora, xato?

De totes les coses que veuríem durant aquest període històric, hi havia una que no m’esperava constatar de manera tant cínica i menyspreable: el desesperat cant del cigne argumental del darrer guerra-civilista nostrat: en Josep Antoni Duran Lleida.