Som pobres de solemnitat

Amics i amigues, millor un cop sec: som pobres. Estem arruïnats i ho estarem durant molts anys.

No hi ha un duro, els bancs no n’hi posen perquè entre els que tenen i els que els hem regalat quasi no els donen per tapar el forat que han provocat entre els partits dinàstics i els seus brillants executius.

No us ho diran pas. Ni els polítics actuals, ni els mitjans de comunicació, ni els agents socials. Però som pobres i haurem de refer tots els pactes socials de soca-rel. L’estat del benestar que creiem haver construït no ens el podem pagar. I tant important com conèixer els perquès, buscar responsabilitats, castigar-ne els culpables, legislar per tal que no torni a passar... ho és asseure’ns a discutir on prioritzem, on haurem de fer un esforç, i de quines coses ens podem acomiadar durant vint-i-cinc anys com a mínim. I ho hem de fer els ciutadans, perquè si ho deixem en mans dels partits actuals ja sabem qui ho pagarà –nosaltres- i el que no retallaran. No són males persones en la seva vida privada, fins i tot els emparen ideals justos sobre el paper, però qui té el cul llogat no seu quan vol.

La realitat es que el govern espanyol menteix quan diu que... bé, ras i curt el govern espanyol menteix amb tot el que tingui a veure amb la crisi. No contents amb això ens collen a impostos. Per si no fos prou ara retallaran les pensions. No us ho creieu? Doneu-los 6 mesos. Insisteixen a dir que cada cop hi ha menys acomiadaments... però quina barra! Les empreses que han sobreviscut la clatellada 2008-2013 és varen aprimar fins a la inanició per a sobreviure en un entorn de caiguda general del consum i tancament del crèdit. Les que varen poder acomiadar –en molts casos a la petita i mitjana empresa amb el dolor personal d’haver de fotre fora amics o familiars- sense endeutar-se més per fer-ho han reduït la seva activitat sota l’estratègia del qui dia passa any empeny i a veure si venem a nous mercats. Però contractar més gent? Com voleu que ho facin? Salaris congelats, empresaris i treballadors agafats de la maneta, i un ciri a Sant Pancraç.

El nou atur és producte de tancaments de negocis, deslocalitzacions i eres de grans companyies. Les empreses de la gent normal, si els sobrava greix, o podien seguir obertes amb menys gent ja han fet tots els acomiadaments que podien. Ras i curt: no és possible acomiadar més sense fer mal al negoci, per això hi ha menys gent enviada al desori de l’atur. Coi de ministres!
 

Els governs, el d’aquí i el de Mordor, esperen sortir de la crisi escurant les butxaques dels ciutadans per pagar el deute que han generat ells i els seus amics als consells d’administració. Això és una veritat de caire absolut, ho sento. Pretenen maquillar les dades macroeconòmiques prou com per entabanar inversors estrangers que muntin qualsevol negoci que els faci reduir les xifres d’atur i passar per pròcers de la Pàtria i mestres de l’economia mundial. I per tal de fer-ho ens vendran que renunciem als drets laborals o socials que es varen currar els nostres pares i avis –sento dir-ho, no els sindicalistes que el dia 1 de maig seran al darrera els megàfons-. I això NO passarà.

Esteu asseguts? Bé... apunteu-vos-ho: les grans companyies multinacionals mai més, mai més de la vida, tornaran a generar grans centres de producció de baix cost i plantilla llarga al primer món. Mai més. Es a dir que en Rajoy ja pot anar esperant. Petits centres de desenvolupament de negoci d’alta qualificació i molt valor afegit? I tant! Per això cal formar als nostres estudiants que és una de les coses que han deixat de fer els partits aquests amb tal de salvar-li el cul al seu modus operandi, el seu sistema. Ni una, ni una... es què per Déu! Ni una punyetera acció en favor de la reactivació del mercat de treball!!! I la reforma laboral no qualifica en aquest aspecte, sembla... oi?

La recuperació passa per entendre que hem de ser capaços de formar-nos en l’autoocupació, en feines de alt valor afegit, col·laborant d’empresa a empresa de manera líquida, oberta i honesta, buscant sinèrgies. La millor notícia pel PIB finès va ser la fallida de Nokia, els finesos varen deixar de sospirar per un despatx al a multinacional dels mòbils i varen endegar el camí de la petita i mitjana empresa, diversificant el risc i creant una economia més sòlida. I això es fa només recordant-se de la petita i mitjana empresa a l’hora de fer inspeccions fiscals? Cosint-les a impostos... que van a parar als bancs que els neguen el crèdit? Però que no hi ha ningú més que vegi aquesta actitud estúpida per part dels governs? Això si que és fer-se un Florian!

Si a aquesta emboscada que li fa l’estat al teixit productiu de titularitat catalana li afegim la confusió de funcionaris i sindicats a l’hora de buscar solucions... millor pleguem.
Que no companys... que no, que no, i que no! Que ja podeu cridar contra les retallades, que ja podeu demanar el que vulgueu. Els treballadors que sortireu al carrer l’1 de maig, o canvieu de manual per entendre la realitat i us poseu a treballar al costat dels empresaris –no de les patronals existents, però em temo que tampoc amb els sindicats que teniu- o la misèria durarà dècades. Som pobres! Tots! S’ho han gastat, polit, Kapput, Fo-ma-re, finita la historia, que no us heu assabentat encara?

Si a la gepa se’ns hi munten a més a més els corruptes, els defraudadors i la societat espanyola incapaç de modernitzar les seves estructures productives amb tota la pasta que els hem regalat a cop d’espoli... ja em direu! La primera de les primeres decisions que hem de dur a terme és l’emancipació d’aquesta sangonera dita Espanya. Molt bé... i després?

Doncs tard o d’hora, els catalans haurem d’asseure’ns i fer números. Possiblement haurem d’acabar amb l’escola concertada, qui vulgui triar els amics del nano que s’ho pagui. Probablement haurà d’haver una línia de tall entre la sanitat que es pot permetre la pública i la que no, si volem que la que si ens podem permetre segueixi essent universal i gratuïta. Segurament si els mossos no arriben a tot caldrà reactivar el sometent. No ho sé nois i noies. Parlem-ne, però caldrà fer-ho sense apriorismes i assumint que som el que som, pobres de solemnitat.

Admirada Pilar, deixa els llibreters en pau

Aquest Sant Jordi ens ha deixat dues golejades. Una la que ha provocat el despertar dels fantasmes futbolístics d’Atenes; i l’altre la de edicions La Campana amb la novel·lassa d’Albert Sànchez Pinyol, Victus, als mascles dominants del món editorial, malgrat el publireportatge i rentada de cara al Lara que l’amic Godó li feia a la Vanguardia.

Victus ha arrasat perquè pels catalans és una novel·la a l’alçada de Guerra i Pau pels russos, o de Allò que el vent s’endugué pels americans. La gent ho ha entès així quan l'ha llegida, i boca a orella, escampant la taca d’oli, intentant no revelar-ne el contingut, els lectors han fet gran Victus, perquè s’ho mereix, i paga la pena ser aquell que la recomana a la següent persona que el llegirà.

Que l’èxit de l’obra d’en Sànchez Pinyol vingui de la mà de la minúscula editorial La Campana, que de petita que és recorda el pare d’en Nemo nedant envoltat de taurons, sembla un miracle, però no ho és. Em vaig haver de sentir a dir que la majoria de les recomanacions que havia fet en aquest blog eren de l’editorial de la Isabel Martí, de La Campana. Doncs... què voleu que us digui? Considerant que només llencen mitja dotzena de títols al mercat l’any, serà que fan bé la seva feina, de la qual cosa me’n congratulo efusivament que jo també nedo en un mar ple de peixos més grossos que jo.

Dit això, anem a pel que us volia aclarir. Dins d’aquest marasme de xifres i llistes dels més venuts va sortir la veu histèrica de la Pilar Rahola dient bestieses del tipus –i cito de memòria- “una fa una novel·la, i pel sol fet de sortir a la tele queda estigmatitzada com a mediàtica per un grapat de llibreters. Qui són ells per atorgar qualificacions i fer llistes? Això de separar les coses d’aquesta manera sempre acaba malament”.

Ai Pilar... reina... Per molt que a voltes penso que exerceixes de metadona del independentisme de la classe mitjana llegida, i que potser hauríem de passar a l’acció en comptes de marejar tant la perdiu, acostumo a compartir els teus posicionaments. A admirar-ne les teves argumentacions. Destries com ningú més ho fa el gra de la palla. Gires l’objecte de discussió fins a revelar on rau veritablement el problema. Chapeau! Comparteixo temes Israel, jihadisme, violència de gènere, masclisme camuflat... fins i tot em vas encomanar, breument, el teu amour fou pel rei Artur. Però el dia del Sant Patró de les armes catalanes la vas vessar, directament.   

No tens raó. Ja sé que vaig contracorrent i que és molt millor dir que tal i Pasqual i que has escrit una novel·la i que no és un llibre mediàtic i bla bla bla. Però es que això és mentida, per molt que la casta de palmeros del micròfon t’hagi donat la raó i t’hagi rigut gracietes i exabruptes. Segurament ningú no estarà d’acord amb això que escric, i tu menys, però essent com ets una dona d’intel·ligència privilegiada, si mai no llegeixes aquest escrit, potser et faré dubtar.

No podem plorar anys i panys que Sant Jordi és una festa del llibre desnaturalitzada, que ja no compta el contingut, la qualitat, l’art en la literatura o el rigor en la no ficció, i protestar quan el gremi de llibreters intenta dir les coses pel seu nom i atribuir a cada llibre una llista en funció del seu “modus comercialitzanti”. I el que és pitjor, Pilar, això ho hauries de saber, i m’explico.

Els grans taurons de l’edició amb qui tenen el perill de nedar editorials com La Campana, A contra vent, o Quaderns Crema –per dir algunes de les independents- són una màquina de llençar novetats al mercat. Parlo de desenes de milers de títols l’any, i per Sant Jordi ja us ho podeu imaginar. Els llibres tenen unes finestres d’oportunitat petites, ínfimes, inexistents... al taulell de novetats no és que hi hagi garrotades... és la guerra dels reponedors, dels comercials que amaguen les novetats dels altres sota la taula, de les trucades per telèfon demanant que posin aquest o aquell altre llibre més o menys visible, el nostre i no el de la competència.

Ja no us parlo de les punyalades als mitjans de comunicació. Editorials entortolligades amb diaris, autors amb televisions, grups de comunicació amb grups de distribució... i al final de l’espectacle, el que és el veritable carrer de la llei de l’embut: el prescriptor totèmic, el periodista, el crític literari a sou, que sap que qui paga mana, i que haig de parlar bé d’aquest tant si com no, i ignorar aquest altre mentre pugui i la cosa no esdevingui escandalosa, que amb el pa no s’hi juga. Les coses funcionen així, d’aquí el mèrit de les editorials petites, que només disposen de la qualitat de l’obra i el seu ull clínic per triar el què editar.

I és en aquest context d’hipocresia que els llibreters donen un pas endavant i separen autors i llibres en funció de si són mediàtics o no. I tu Pilar t’enfurismes quan veus El carrer de l’embut –que jo recomano- reduïda d’obra literària a competència del llibre de la Teresa Campos. I tens raó, perquè no és el mateix. Però hauries de posar-te l’uniforme de la Rahola que tant ens agrada, i destriar també aquí el gra de la palla, i girar l’objecte de discussió fins que la cosa tingui sentit, i no ho has fet perquè t’han trepitjat l’ull de poll i els llibreters no saben amb qui se les heuen...

 Llençar una cinquantena de llibres al mercat en dues setmanes es feina feixuga fins i tot pels taurons de l’edició, els seus departaments de marketing van de cul per diferenciar una cosa d’un altre i per trobar raons que justifiquin la venda, la seva lluita per la visibilitat al taulell, els millors horaris per les millors firmes. És una punyetera industria que busca el col·lapse de la competència, de l’enemic, a cop de resmes de paper impreses i de repartiment de calers. I ho dic perquè hi he treballat en aquest circ, hi he col·laborat, penitentia agite!

Pilar, admirada Pilar, en aquest exercici de trobar discriminants de marketing que diferenciïn un llibre dels demés per la diada de Sant Jordi, sospito, em temo, n’estic pràcticament segur, que en l’argumentari de venda, la teva pròpia editorial feia més esment a la teva rellevància pública que de la qualitat de la teva novel·la. Em jugo un dinar a que es per aquí per on plora la criatura. I tu ho hauries intuït si no t’hagueres encès i la vehemència del teu justificadíssim amor pel llibre no t’hagués matat l’enteniment. El problema és que les grans editorials fa temps que han deixat d’editar per passar a intercanviar paper tacat per peles al banc, una industria de milhomes i pinxos de barri, que miren el compte de resultats i no tant la necessitat de fer un llibre o no. Saben que de venda n’hi haurà... s’acabi per llegir el llibre o no, i que si decoren el full de novetats de El carrer de l’embut amb la Rahola més televisiva tindrà més sortida. Pensa-hi Pilar, i deixa els llibreters en pau.

Cuideu-vos dels Idus de Març!

Els ocellets que expliquen coses m’ho van xiuxiuejar a cau d’orella fa uns mesos: compte amb els idus de març, ara aniran al coll del President Mas.

I ja hi som. Llegiu els destí en els articles dels tebis, com si esbudelléssiu una gallina i en llegíssiu els signes. Quin fetge més brut, quants excrements als budells! Escolteu el que us porten les ràdios pels vents, com si fóssiu xamans... “diàleg... millora fiscal... temps de pressupostos... el govern espanyol suavitza posicions... entesa...”

Estan intentant dinamitar el procés d’alliberament nacional, movent els seus peons, i ens diuen que si ens deixen d’escanyar ens desmobilitzaríem i ja no caldria una consulta, perquè ens dirien que la perdríem i els independentistes de cap de setmana no voldrien fer el ridícul perdent un referèndum.

El Mundo diu que el peix ja està tot venut: Pacte fiscal i a fotre’ns la independència on ens càpiga. Escolto els sicaris del Godó (del pare), tots aquests opinadors, i tertulians, que ocupen els micros del país i tenen un missatge únic: “racionalitat”, “la gent amb un gest per part del govern espanyol en tindrà prou”, “la societat està exhausta“, “s’ha deixat podrir la relació amb Espanya i calen ponts de diàleg”.

Volen que aparquem la nostra dignitat a canvi d’uns mimitos. Que callem a canvi de pagar-nos la factura dels medicaments, amb els nostres diners!. Que oblidem el robatori sistemàtic, la permanent transferència de rendes catalanes als jardins de vots del PP i del PSOE. I ja hi ha a Catalunya qui frisa per sortir a la foto, per quedar com el desllorigador d’aquesta millora del finançament i de la relaxació de les tensions amb Madrid.

I a qui volen sacrificar a l’altar de la concòrdia a l’espanyola? Al President Mas. Van a per ell, des de fora, i des de dins. Quan el poble li havia d’haver fet costat, -nosaltres oh pecadors!- varem triar la puresa dels guardians de les essències de la Roma Republicana. Qui serà el Gai Treboni que impedirà que Marc Antoni –Oriol Junqueras- defensi al President, retenint-lo a l’entrada del Senat? Calgueren seixanta homes, i vint-i-tres punyalades, per abatre Cèsar. Qui serà el Cimbre que l’agafi per la túnica? Qui li clavarà la daga al coll com va fer Casca? “Ista quidem vis est?” –què significa aquesta violència?-.

I el poble? Lluitant mil guerres particulars, totes justes i urgents, en comptes de mostrar-se inequívocament al costat del President. La gent surant com pot, reivindicant la nòmina de funcionari, plorant l’IVA cultural, protestant pel tancament de la seva empresa –si, aquella que havíem mantingut oberta amb diner públic i fent la vista grossa a la merda que llançava al riu-, La gent al carrer o a les xarxes, mobilitzada pel pa o pel circ, en comptes de fer-ho per la salvació de la República. El poble és i serà el gran sacrificat en tot aquest moviment senatorial, com va passar a Roma, quan els patricis de tota la vida varen matar Cèsar en nom de la llibertat, i en nom dels ciutadans.

Fent-li el llit al President Mas ens l’estan fent a tots, Que no ho veieu? Venuts pels polítics i per l’establishment, un altre cop, i un altre, i van... Com voleu que la Generalitat suporti la pressió masoquista que provocaran les engrunes madrilenyes en forma de euros? Els calerons que acabaran amb tots aquests tràngols individuals, de les farmàcies, dels pagesos, o del PIRMI venen carregats de males intencions, de renúncies, de indignitat.

Tot aquest munt de drames que vivim dia a dia conformen un d’enorme, aquell que no volen entendre ni els sindicats, ni els col·lectius socials, ni la gent d’infanteria. El centre de tot, el veritable i únic problema és la constatació que de Sant Jaume estant, no hi ha res a fer perquè no som sobirans. I al pas que anem, si la traïció triomfa, ja podem anar preparant cadenes humanes que les qualificaran d’algarabías, mentre renoven les nostres de cadenes per a 300 anys més –com si aquest país ho pogués aguantar un altre cop-. I a més a més, l’hereu de Cèsar, aquell del qual ara no se’n parla, ni se’n sap el nom, Octavi, els riurà la gràcia.

 

Cuideu-vos doncs, dels Idus de Març.

 

Esperança a Roma

Sóc catòlic no practicant. I com carai preteneu que es practiqui dins d’aquesta església artrítica, naftalinosa i pederasta? Com voleu que vagi a missa quan la conferència episcopal que patim és una enemiga del meu poble? Com voleu que faci proselitisme i defensi les posicions de Roma sobre la homosexualitat, el paper de la dona a l’església o el control de la natalitat?

Segons els qui tenen segrestats els evangelis, vaig quedar fora de l’església al divorciar-me i definitivament condemnat als inferns més xunguetis quan em vaig tornar a casar pel civil amb un altre catòlica divorciada i, per tant, pecadora com jo. Tot i això, no puc negar la meva Fe, ni les meves creences. Per molt que els ensuma capellans del Opus Dei o els feixistes dels Legionarios de Cristo campin per les Copes i les Fundacions Francisco Franco o FAES, per molt que el missatge oficial del Vaticà sigui antic, tronat i vell, no puc negar el que sóc ni penso renegar del missatge de Crist.

Intento mantenir, fins allà on puc, la rectitud moral, la fraternitat amb la humanitat, i la tolerància i comprensió fins allà on em deixa la raó. I ho faig per saber-me membre de l’església catòlica, no perquè vulgui fer-me una religió a mida de les meves necessitats, com varen fer els bàrbars protestants al segle XVI  no suporto aquest eclecticisme del ara m’agafo un tros de taoisme, ara un xic d’hinduisme i ara aquest últim llibre de superació personal a través del vegetarianisme i l’esport, em faig un totum revolutum i aire que va dir Voltaire.

Ahir a Roma el conclave va triar un jesuïta llatinoamericà com a Papa. Jesuïta! Jo que he estat batejat, casat, confessat, aconsellat per un pare jesuïta tota la vida –el mateix que va donar els darrers sagraments a mitja família-. El Papa Francesc és un home que ha denunciat l’enriquiment dels amics de la nova Evita argentina, que ha renunciat a la pompa i circumstància lligades al càrrec d’arquebisbe de Buenos Aires. Un home acostumat a treballar amb els humils, amb les prostitutes, amb les dones maltractades, i que compren l’existència de l’homosexualitat i la importància irrefutable de l’ús del preservatiu.

Que està en contra de l’avortament? Es una qüestió de Fe. Jo estic a favor de l’avortament, però conec casos de qui l’ha utilitzat reiterativament per esquivar les conseqüències de les seves cavalcades nocturnes i no hi puc estar-hi d’acord.. 

Que està en contra del matrimoni entre persones del mateix sexe? Només faltaria que un bisbe catòlic hi estigués a favor. A mi no m’ofèn en absolut el matrimoni entre gent que s’estima siguin del sexe que siguin, les persones tenen dret a ser felices. Està absolutament en contra de l’adopció per part de parelles homosexuals? Normal en el seu cas. I si em pregunteu a mi us diré que el que es important es que els nanos siguin feliços, que el que importa es que se’ls estimin, siguin qui siguin els pares o mares. Però que com a essers lliures i individus únics que són, no es poden convertir en símbol de res ni en armes ideològiques. Una parella homosexual pot ser tant dolenta per un crio com una d’heterosexual, no fotem, és una cosa que funciona en ambdues direccions.

Francesc te un passat dins la dictadura de Videla. Era el provincial dels jesuïtes a Buenos Aires quan tenia trenta anys i l’església de la jerarquia demanava sang i repressió. Pel que he llegit, si d’alguna cosa se’l pot acusar més que de col·laborar amb el règim és de no haver-s’hi enfrontat heroicament. Curiosament l’esquerranisme patri s’ha posat les piles i ha començat a parlar del que ells anomenen connivència amb la dictadura. Caram! Una crítica liderada pels mateixos que eren rebuts fa quatre dies a Síria –i hi anaven lliurament que ningú no els obligava- per Bashar al-Assad, l’amic del poble, oi? Doncs ara resulta que els mateixos que es declaren amics de teocràcies com la iraniana volen donar lliçons de modus al nou Sant Pare. O tempora o mores, aquells que ja ens han bombardejat per Internet escampant la idea que Jorge Bergoglio és un carca, són els mateixos que no diuen res quan cremen les cases dels cristians a Nigèria o al Pakistan

També ha estat acusat per part del peronisme d’haver estat implicat amb els casos de segrest de criatures durant la dictadura, també curiosament l’endemà de denunciar el robatori de diner públic per part dels Kirchner i els seus amics apandadores. Investigat per ambdues causes no ha estat processat per cap d’elles, i penseu que Argentina ha portat a la presó generals i torturadors –no tots, cert- i que es va carregar la Llei de Punto  Final –allò que aquí anomenem Constitución-, que aquí a Espanya hi ha criminals de la transició que encara treballen per l’estat.

Estem rodejats d’oclócrates, els qui volen el govern de la multitud, els qui comparteixen missatges descontextualitzats per Internet i pretenen guanyar la batalla de la percepció a cop de copy-paste d’informacions no prou contrastades i sempre descontextualitzades. L’altre dia llegia com la gent de bona fe s’apuntava a fer explotar pels aires l’estàtua del Marqués de Comilles perquè la seva fortuna va procedir del tràfic d’esclaus, com si fóssim talibans afganesos ara volen engegar a dida la nostre història perquè no els agrada com quedem retratats. Si descobríssim que Ramon Berenguer III al segle XII pegava la seva muller també voldrien dinamitar el seu monument? Vaja... doncs aquesta nova patuleia d’indocumentats del Face-Book i el m’agradafacilisme ara han decidit anar pel Sant Pare. Sic transit gloria mundi.

 
Cal reformar i modernitzar l’església, no hi ha dubte, i el Papa Francesc -alternativa a l’antic i conservadoríssim Papa Ratzinger en el darrer conclave- te pinta de propiciar un Concili que ho faci. Cal revisar el paper de la dona i el sacerdoci, cal repensar les polítiques de natalitat, cal pensar en com entomar la realitat del divorci, cal obrir l’església a la diversitat sexual, cal construir una església pel segle XXI o el missatge de Crist acabarà secularitzat com si fos un trist llibre d’autoajuda. Jo ho espero en l’esperança del qui no vol viure en la contradicció de saber que és catòlic, però que també sap que amb l’església del immobilisme i la derechona no hi pot combregar. Potser sí que això meu es tenir massa Fe, potser si.

Victus? Invictus!

Catalunya és un país de bons escriptors menyspreats i lletraferits santificats. L’últim cop que ho vaig consultar, la tirada mitjana d’un llibre de poesia en català estava al voltant dels 1.000 exemplars, dels quals amb prou feina se’n ven més o menys la meitat. No passa res, que la resta la comprem entre tots per omplir les prestatgeries de les biblioteques públiques. La cosa no deixa de tenir gràcia, perquè resulta que hi ha més de mil “poetes” catalans publicats vius! Es a dir, que ni entre ells tenen el detall de comprar un exemplar del que escriuen els seus col·legues! La culpa deu ser de les retallades, o de la pujada del IVA, o bé, directament, que no tenen vergonya.

Els qui heu llegit sovint aquest bloc, ja sabeu que n’estic fart dels Esprius, les Rodoredes, els Foixos i els Porcels. Bastir un corpus literari català només amb “els tendres vols de la cadernera al mes de maig”, i similars, es com intentar tenir un teatre nacional cosit i apedaçat tant sols d’obres experimentals, -si, d’aquelles pensades perquè els tontos tinguin tema de conversa-.

Això si, quan fa cent anys del naixement d’alguna d’aquestes patums il·legibles si no vas fumat o surts de missa, entre tots ens marquem el detall de pagar-li una fortuna a alguna patumeta peticionària i propera al partit -123.000 euros al Bru de Sala per l’any Espriu en any de retallades- per tal que faci de comissari de les exèquies commemoratives de la mòmia literària corresponent.

Com a bon snob que sóc, vaig pel món dient que segueixo el consell de Josep Pla que diu que l’home que segueix llegint ficció a partir dels trenta anys deu de tenir el cap ple de pardals. Si bé és cert, també ho és que després d’anys i panys de queixar-me que els autors catalans no facin bona literatura de gènere –i no parlo de sexes, colla de politicament-correctes!- era lleig que no m’endrapés el Victus d’en Sànchez Pinyol.

Penitentia agite! Vaig caure en el parany de la polèmica de rajolí prim, de que si estava escrit en castellà, de que si quina pena en Pinyol que no honora els morts del fossar de les moreres traint la pàtria per a tenir més mercat, i tota aquesta mena d’arguments vomitats per crítics sense talent, opinadors dels de pilot automàtic i tira pel dret, i polítics desnonats del cotxe oficial que ara pretenen ser àrbitres del que és literàriament correcte. Si li havia agradat a l’Arturo Pérez Reverte no podia ser bo per Catalunya! Tones i tones de paper de fumar per tal d’agafar-nos-la per anar a pixar és el que ens mereixem tots plegats!

Victus és un senyor llibre. Una font on anar a buscar l’ànima d’aquest país, petit i contradictori. A les seves pàgines s’hi explica el perquè d’aquella tossuderia forassenyada dels catalans d’infanteria que varen declarar la “guerra a ultrança” a Espanya i França alhora, d’una tacada, amb dos pebrots. Els personatges i els fets històrics hi surten retratats amb total cruesa i justa ironia.

Permeteu-me que no us en faci cap spoiler, perquè espero que us el llegiu –que ara que surt en català ja no us sentireu com si us compréssiu un disc de la Trinca en espanyol-, però maleeixo els mesos que m’he passat fent veure que no el veia quan el pobre Victus em mirava des l’aparador de la llibreria del barri.

Per fi ha caigut. Gràcies senyor Sànchez Pinyol... la lectura de Victus és vitamina per l’autoestima dels catalans del 2013. Envoltats com estem d’estudis sobre l’espoli fiscal, bombardejats d’articles ploramiques en contra d’en Montoro i la sacrosanta Constitució, ens calia una mica d’èpica a tots plegats, collons!

I jo que ja no llegeixo ficció – ja – però que de petit i de més gran m’he embriagat amb l’Sven Hassel a Rússia, he carregat contra els protestants amb l’Alatriste a Flandes, he plorat amb en Pierre Bezukhov a Borodino, he desertat amb l’Henry Fleming davant dels confederats... mai no havia plorat els morts que queien al voltant d’aquestes històries, d’aquestes aventures, com si fossin meus, els meus ancestres, la meva família, el meu poble.

Victus fa que el nostre relat nacional sigui més entenedor. Friso per tenir a les mans les seves traduccions en bàrbar per tal de començar a repartir la bona nova amunt i avall de les meves amistats estrangeres! I a més a més, la nostra cultura esdevé més normal, més amena, i ens fa trempar! Que carai de Victus! Invictus!

Grândola, Vila Morena

A mi m’agafa la fase ploranera amb els musicals d’escenes dramàtiques com Els Miserables, les pel·lícules d’animació per a criatures de totes les edats com Ratatouille i amb les demostracions d’afirmació popular vinculades a la història. Vull dir que perdo l’oremus i la dignitat de bon patrici quan la Hathaway plora i canta la mort de Fantine, Proust reviu en una ratatiouille cuinada per en Remy, o els veterans de la selecció de rugby gal·lesa canten a ple pulmó “The land of our fathers” al Stadiwm y Mileniwm de Cardiff. No puc fer-hi més, és més fort que jo. De fet, durant el pròleg de Up, la meva dona i els meus fills varen haver de fer allò del “jo aquest dels singlots descontrolats no el conec de res”.

Explico totes aquestes interioritats per tal de fer-vos cinc cèntims de l’emoció que em va produir la cantada del Grandola Vila Morena per part de la gent que hi havia a la tribuna del Parlament portuguès aquest divendres. Sinó heu vist les imatges les podeu tribar al youtube. Desconec els antecedents concrets del que va passar, si estava orquestrat amb finalitats específiques, fins i tot si es tractava d’alguna manipulació emocional per part d’algun grup polític en concret. Com a espectador, observador, del que els passa als nostres cosins portuguesos em vaig quedar amb la dosi justa del que per a mi significaven aquells càntics.

Jo hi tinc molt bons amics portuguesos, de fet hi treballo cada dia i som socis a la companyia. Els admiro. Asseguts en un país allunyat de les bondats de l’Europa de la mantega, la cervesa, i els bons usos democràtics, han sobreviscut enganxats a la xacra ibèrica que representa Espanya fent la seva pròpia història d’esquenes a la península i mirant al mar. “De Espanha nem bon vento nem bon casamento”. Gent amb una capacitat de suportar el mal govern molt més prima que la nostra, no imagino als portuguesos aguantant un dèficit fiscal com el català sense sortir al carrer cada dia.

Diu la cançó que Grandola és terra de fraternitat, que és el poble qui hi mana; que a cada cantonada hi ha un amic i a cada rostre igualtat, i jurem defensar la seva voluntat. Amb aquesta cançó, els capitans d’un exèrcit portuguès de lleva (quedi dit), que portava anys i panys de guerres colonials de les que millor no entrar en detalls donaren el tret de sortida per l’enderrocament de la dictadura. Una dictadura que es va escolar a la vida portuguesa des del propi parlament democràtic quan la gran depressió del 29, demanant Salazar que salvés el país del desastre econòmic, cosa que va fer i, ja posats, s’hi va quedar unes quantes dècades.

A Portugal, l’abril del 73, l’exèrcit i el poble varen fotre fora el successor de Salazar, Marcelo Caetano, i varen conquerir la democràcia. A Espanya, el novembre del 75, Franco mor al llit i l’exèrcit pacta la concessió de la democràcia al poble. Democràcia concedida o democràcia conquerida, heus aquí la diferència. Heus aquí el perquè l’Ada Colau crida a la tribuna del Congrés i Jesús Posada, el President de la cambra, fa que la desallotgin amb un “desalójenlos, coño”, casernari i impresentable; heus aquí que un cop han marxat de la tribuna els qui cantaven Grandola al Parlament portuguès, el primer ministre no pot dir més que: “De totes les formes possibles d’interrompre una intervenció parlamentària, haig de reconèixer que segurament aquesta es la de millor bon gust possible”.

Dic això, perquè el mitjà fàctic per antonomàsia a Catalunya, La Vanguardia, comenta avui els casos de les Corts Espanyoles i del Parlament portuguès de la següent manera:

“Contrastos ibèrics: A dalt, dimarts 12, els promotors de l’ILP  contra els desnonaments, protesten amb fúria al Congrés, després d’haver obtingut una victòria política. A baix, divendres 15, ciutadans portuguesos canten serenament Grandola Vila Morena en el Parlament, davant el primer ministre Passos Coelho”.

Ai... quanta mala llet hi ha per sota, oi Enric Juliana? D’on ve la fúria de l’Ada Colau i companyia? Aquesta foto de la seva indignació que tu compares amb la “serenor” dels ciutadans portuguesos? Els ciutadans portuguesos saben que es varen guanyar la democràcia, els espanyols ara desperten del somni de la transició i descobreixen que els han pres el pel durant trenta anys. Es el que passa quan deixes que la política te la facin els altres en comptes fer-la tu mateix, i escriure així la teva pròpia història i el teu destí com a poble, com sí que han fet portuguesos.  

Que quan ens busquin ja no ens trobin (si us plau)

Com voleu que calli? Com voleu que no digui res? Vivim immersos en aquesta sensació de que per fi “tot se sabrà” i no puc dir-hi la meva? El pujolisme, l’oasi català, ha saltat pels aires. A l’enterro de la puta i la ramoneta l’ha seguit l’aparició de tota mena de casos putrefactes de corrupció, tràfic d’influències, comissions il·legals, subvencions falses, pactes amb la fiscalia, detectius i gravacions, xafarderies sobre delictes fiscals congelades amb intencions d’extorsió política, informes inútils pagats entre tots, sobres de diner negre amunt i avall... A mi se’m queda una cara de “però què és això?”, “què s’han cregut?”, i no puc més que fer un post, o rebentaré per dins.

El cas que ara ens ocupa a tots, el del fill gran del President Pujol, voleu dir que us ve de nou? Ningú no havia sentit mai algun executiu fatxenda, de l’administració o de les que treballen dins les empreses que manen a Foment o al Cercle d’Economia, ventant-se de negocis d’aquells de línia directe amb l’entorn del sector negocis convergent o sociata? Sóc l’únic que ha hagut de patir anys i panys les seves insultants condescendències? Aquesta sensació irrespirable que no importava el que deia la Llei sinó saber amb qui s’havia de parlar? Oi que no? Perquè ara, qui més qui menys, deixa anar les xafarderies sentides aquí i allà sobre aquest o aquell, la gent hem perdut la por, i ara hem engegat el ventilador de la merda. I deixem anar la bilis, a voltes injustament? Potser si... però es ho hem portat al pap durant trenta anys.

Que no se sabien aquestes coses entre els que manen? Entre els polítics que han de vetllar pel bé comú? I tant que se sabien! Fixeu-vos amb el tema la del restaurant La Camarga (pobrets la que els ha caigut al damunt). Una dona emprenyada vomita els draps bruts del fill d’un polític venerat al país a la líder de l’espanyolisme a Catalunya. Coses que poden ser delicte, però que no seran denunciades i es guardaran a la nevera, per si de cas es poden fer servir... suposo que en privat i lluny de l’opinió pública. I per acabar-ho d’adobar, la conversa es gravada per l’altre partit espanyolista, mitjançant uns detectius que... varen cobrar 30.000 euros de la Generalitat tripartita per fer un informe sobre l’avellana l’any 2009!!!! Es a dir que les operacions de Mortadelo i Filemó, a sobre, es paguen amb diners de tots! Els Barzini i els Tatagglia n’estarien orgullosos... no em direu que no, oi? Quina vergonya!

Ja ens ensumàvem que tants anys d’impunitat i d’immunitat per part de la classe política acabaria malament. L’estat ho sabia tot això, de fet ho sabíem tots, i les formiguetes de l’administració, els serveis d’intel·ligència, les forces de seguretat, els inspectors de treball, d’hisenda, anaven acumulant indicis, històries, lligant cabs i posant-los al congelador, per si de cas. I ara és el cas. Roma no paga traïdors, i si cal portar-se pel davant als efímers servidors del Leviatà, els polítics i partits que tant bé han servit als designes superiors de l’Imperi a canvi de deixa’ls fer, de mirar cap a un altre banda quan ficaven la mà a la caixa, doncs es tira pel dret caigui qui caigui, encara que caigui l’estat de dret, la monarquia, les autonomies o la pau social.

L’objectiu és el control del procés constituent que estem vivint. Per una banda, la manifestació de l’onze de setembre i la voluntat democràtica dels catalans per tal de ser consultats pel seu futur, i per l’altre l’enfonsament del sistema econòmic espanyol han despertat els mecanismes d’autodefensa de l’Espanya eterna. Hi ha dos camins: el reconeixement de la sobirania catalana que comporta el perill de secessió dels qui subvencionen, espoliats, la política d’aparador de l’altiplà; o la centralització de ferum falangista, l’entronització d’un elefant blanc amb bigoti que parli català en la intimitat, que posi ordre, “que ponga en cintura” aquesta democràcia que sabíem de fireta i que ha estat gestionada per famílies polítiques que tenien en Mario Puzo com a lectura de capçalera.

Mentre que a Catalunya els particulars, els desafectes, varem aconseguir que fins i tot CiU (CiU!!!) s’apuntés al carro de la dignitat nacional, Espanya es dirigeix de cap a un conflicte social entre castes oligàrquiques i poble d’infanteria, de caires caïnites i proporcions de déjà vú que posa la carn de gallina. A youtube podeu trobar l’escridassada dedicada a la Cospedal pels carrers de Madrid, per part de la gent anònima, de persones normals, fartes de retallades, de mentides, però sobretot amb ganes que “passi alguna cosa”. Molt perillós tot plegat, encara a ningú se li ha anat la mà, però prendrem mal. I els primers a rebre serem nosaltres, els catalans, perquè si hi ha una cosa que fa la bèstia quan s’emprenya, es fer coincidir la dreta i l’esquerra espanyola en la idea que la culpa es nostra, s’està rifant un gec d’hòsties, i els catalans tenim tots els números, com sempre. Espero que quan ens busquin ja no ens trobin al seu abast (si us plau).