S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 4 de desembre de 2016

L'home del carrer

Sóc fill del segle XX. Nascut en una dictadura i producte de la prosperitat de la postguerra europea. He vist com els serveis bàsics anaven universalitzant-se fins a conformar el paradís social europeu que semblava l’arcàdia del bon rollo i el paternalisme estatal benentès. Ara, tot això està anant-se’n en orris.

L’home del carrer no vol perdre els drets adquirits amb tant d’esforç de les generacions que el varen precedir. Tothom ha comprat el mite de la revolta que ho va canviar tot. Fins i tot els argentins que ara triem com a regidors. De fet, la Seguretat Social és un invent franquista, els sindicats majoritaris són hereus del vertical, i la classe política producte d’una transició vergonyosa. Però tant se valen els antecedents, els espanyols del nord-est gaudim d’uns serveis socials, estatals, fills de la socialdemocràcia europea que ningú posa en dubte que cal mantenir: pensions, escolarització i sanitat. Estarem d’acord en que tots volem protegir vells, nens i malalts, oi?

Fins ara, en una societat expansiva i pròspera i amb una piràmide poblacional com Déu mana tot això es podia pagar amb les rendes del treball. La gent que treballava pagava part del seu sou per tal de mantenir els serveis. Ara ens trobem que la piràmide poblacional comença a invertir-se cosa que ja auguraven els actuaris fa 40 anys!- i les pensions estan en perill; també ens trobem que el model públic de Sanitat ha de tenir cura cada cop més de malalts crònics els avenços científic cronifiquen processos abans terminals- alhora que ha de fer front a tractaments cada cop més cars i sofisticats; i finalment estem asseguts sobre un model d’ensenyament pensat pels processos industrials del XIX que ja no garanteix l’accés a feines de qualitat un cop acabada la universitat i que cal reformar de dalt a baix.

Tot això costa molts calers i els ingressos de l’estat per fer-hi front segueixen provenint dels impostos al consum com l’IVA –que no discrimina la gent pels seus ingressos sinó pels seus hàbits de consum- i dels impostos a les rendes del treball –de la gent que encara te feina i és controlable informàticament fins a l’asfixia-. Doncs resulta que per aquí anem malament: sembla que la tecnologia destruirà aquests llocs de treball que ara ho paguen tot, els del mig, no els de pocs ingressos –perquè invertir en tecnologia si els pots pagar amb uns quants cacauets?-, ni els alts –que de manera immoral amaguen els ingressos a paradisos fiscals- i mentrestant la classe política sembla un conill al mig de la carretera, de nit, enlluernat per la llum dels fars del cotxe. Fot por.

Jo no vull renunciar a pensions, ensenyament i sanitat, i per tal de pagar-ho només hi ha dos camins: o es paguen més imposts, o es retallen altres despeses, i crec que hem de fer ambdues coses. De manera urgent. Em direu “més imposts, animal!?”. I us contestaré que el focus ha d’estar en la immoralitat que suposa que les rendes pel capital puguin defugir legalment el pagament d’imposts com ha fet l’amic Cristiano Ronaldo, o que més del setanta per cent del frau fiscal provingui de les empreses del IBEX. Cal una reforma legislativa que camini en aquesta direcció, i penjar del pal major als polítics que han creat les condicions objectives per tal que això passi, i parlo del PP al PSOE passant per CIU i PNB, o no hi eren tots aquests?

No us penséssiu que de sobte em posaré a defensar les idees dels poscos, la CUP o l’Iglesias. No, no... compartir la diagnosi no significa estar d’acord amb les solucions que aquesta gent proposa, que no és altre que més imposts als quatre gats que tenen un bon sou, a les rendes del treball, mentre que multiplicarien el dèficit i les despeses socials, a canvi de vots i popularitat a la recerca de l’arcàdia cubana. Doncs, no, no és la solució, de fet construir un món igualitari redistribuint els diners dels altres sona bé, el problema es que no els va funcionar ni als alemanys de la RDA, i a mi ja em perdonareu... no veig la Colau més preparada que en Honecker.

Cal acabar amb les despeses i retallar, i tant! Els qui mai heu vist el poder de prop us en faríeu creus. Sabeu quanta gent hi ha vivint del cuento? Fotuts a Instituts, Fòrums, Centres d’Estudis Polítics, Secretariats, que només serveixen per a donar feina als polítics quan perden eleccions? Els reconeixereu fàcilment, surten cada dia als informatius, són aquells que es posen al costat del qui fa les declaracions, just al darrera, amb posat ferm i seriós, i que van dient que si amb el cap: els vampirs del mòmio, els polítics irrellevants, la crosta cancerígena de la despesa pública.

I no em digueu que és la xocolata del lloro, perquè seguint la línia demagògica de l’esquerra més tronada diré que cada retard a la llista d’espera que posa en perill una vida es podria salvar si aquests sociata deixés de viure de TMB, aquell d’ERC deixés de xuclar del ICIP o aquell convergent de l’Hospital de Sant Pau. I si voleu parlem de la duplicitat, la triplicitat, la quadruplicitat de funcions repartides en despatxos i caus de l’administració pública que la fan ineficient, cara i vergonyosa.

Però, es clar, per tal que els vampirs inútils puguin dedicar-se a la seva carrera política mentre els paguem un sou, els calen funcionaris que els facin la feina que ells no saben fer, i d’aquí la proliferació de departaments i de merdes inútils que farceixen l’administració. I aquí... amb els funcionaris hem topat.

Els funcionaris i els seus sindicats són un sac electoral amb el que ningú s’atreveix, són cosins germans dels polítics aquells que viuen del mòmio cofois de barrejar-se amb els qui han opositat, camuflant-se així, a l’espera de menjadores millors. Una màfia amb tots els ets i uts que afecta des de la Universitat a les ONGs, passant per Consells Comarcals, Ajuntaments, i tot el que us pugui venir al cap. I jo em pregunto, què collons te a veure tot això amb l’estat del benestar? Si parlem del benestar de tots, i no del de tots aquests vampirs.

També podríem deixar de subvencionar. On s’és vist aquesta barra? Què coi és això d’anar a pidolar per muntar-te el xiringuito? Pidolar els diners de tots! Que això del diner públic no existeix! És diner dels contribuents. I compte que no parlo de subvencionar la colla castellera de Riudellots de la Selva, parlo de subvencionar la SEAT, la Ford, i tots els fabricants d’automòbils a cop de plans de renovació del parc automobilístic; parlo de subvencionar els del ram de l’hostaleria mantenint artificialment el preu de la cervesa i el vi més barats del món! Del putu món! Us penseu que mantenir-los un IVA tirat de preu no és subvencionar-los? Us penseu que restaurar monuments i entorns de paratges on mai anireu no és beneficiar el turisme del llogaret? Quan parlem de subvencions hauríem de mirar-nos de prop la punyetera realitat, i no confondre al personal.

En resum, si volem prosperitat i poder pagar amb gust uns imposts raonables que cobreixin allò que no estem disposats a perdre, tenim molta feina pel davant. Ens cal una revolució democràtica que acabi amb tanta xarrameca d’incompetents i s’enfronti als problemes que se’ns venen a sobre. Si no ho fem “els normals”, ens ho farà el primer fatxa que ens prometi un futur menys desastrós, i l’home del carrer el votarà a ulls clucs fart de tanta hipocresia. 

divendres, 11 de novembre de 2016

The bird on a wire

Aquest matí he hagut de despertar la Mane amb una mala notícia: “S’ha mort en Leonard Cohen”, li he dit. “Oh... quin disgust”, m’ha dit, i m’ha agafat la ma.

Aquesta nit ens ha deixat el darrer home lliure, el guerrer poeta, jo no m’ho esperava i m’ha tocat ben endins. He agafat el mòbil, he deixat tirat al Basté, he anat al Spotify, m’he enxufat els cascos, he agafat en Potus i la Xunga i hem anat a passeig acompanyats de les paraules del Leonard Cohen amunt i avall dels carrers del Putxet. I m’ha passat la vida pel davant.

En Leonard Cohen és un regal musical del meu germà, l’Alejo, un present de fa molts anys, però el primer record que en tinc de la seva música és d’un viatge adolescent amb la classe a Menorca. Estàvem esperant a embarcar al vaixell que ens havia de portar a tot aquell grapat de fills de la burgesia explotadora a una setmana de salvatges vivències a la Vall. Plovia i era al capvespre.

Érem a una sala vella de cadires folrades d’eskai color gos com fuig, era l’any 76, per primavera, ni tant sols manava en Suàrez, i hi havia molta por. A la sala d’espera hi fumaven un parell de grisos, que pels de la ESO els diré que era la policia encarregada de trencar caps dels estudiants i de la gent que pensés. Recordo com si fos ahir que la Sílvia Bastos va agafar la guitarra, i ens varem posar a cantar el Partisà. “Les allemands
étaient chez moi, On m'a dit ‘Résigne-toi’ mais je n'ai pas pu, et j'ai repris mon arme”. En veu baixeta, un murmuri, hi érem tots, també els que ja no hi són. D’aquell dia em va quedar que no és cert, que agafar les armes contra el tirà no és només un dret, si no una responsabilitat.

En Leonard Cohen va ser el meu aliat durant molts anys, quan em posava a buscar una Suzanne, o m’havia d’acomiadar de Marianne, És l’amic perfecte per als qui no tocàvem gaire bé la guitarra, cantàvem amb veu de fumador passejant per poques octaves, i movíem massa les celles per emfatitzar l’emissió de feromones. Amb ell varem descobrir que les innocents Germanes de la Caritat podien ser en realitat una casa de putes, i el que volia dir que et “givessin head” en un hotel amb les limusines aparcades al carrer.

Puc dir que en Cohen no em va deixar mai tirat. Quan va néixer el meu fill Bernat, adormia aquells poquets kilets de carn innocent al só del Last years man, i li deia a cau d’orella que jo havia servit a l’exèrcit de Joana d’Arc, que aquella no era forma de dir adèu, que no parléssim d’amors i de cadenes i de coses que no podríem desllorigar, i que la Jane ens enviava els seus records.

Més amunt en la meva història, l’excel·lent documental sobre Cohen, on canten en Rufus i la Martha Wainwright i l’Anthony –dels the Johnsons, que encara no els he vist-, abans de ser Anohni, va representar una de les grans comunions familiars intergeneracionals que hem viscut a casa. I els meus vinils d’en Leonard van travessar Mitre i ara estoven les Suzannes d’un dels meus fills, pillastre.

Malgrat que els cohenistes podríem pensar que mereixia el Nobel molt més que en Zimmerman, jo estic content que en Leonard no hagi de suportar el fatxa del Camilo José Cela als sopars del Parnàs dels nobel·litzats amb el de literatura. Ell, guerrer i poeta, l’últim bard dels soldats, el que va anar a cantar pels israelians quan la guerra del Yom Kippur, ha marxat. S’ha mort l’ocell al cable, el borratxo dins un cor de mitjanit, el que va provar a la seva manera de ser lliure i ens va dir: I could not move to warn all the younger soldiers, that they had been deserted from above, so on battlefields from here to Barcelona I'm listed with the enemies of love. So long, Leonard.

diumenge, 6 de novembre de 2016

Trump ad portas

A Republic of Rome –1990 Berthold, Greenwood, Haines, editat per Avalon Hill- el jugadors prenien el paper d’una de les famílies prominents de Roma. L’objectiu dels jugadors era guanyar influència al Senat, controlant els seus membres, aconseguint concessions, monopolis, càrrecs, fins a muntar-se un xiringuito prou poderós com per guanyar la partida. Els millors senadors posats al capdavant dels millors càrrecs militars o civils, podien acabar per esdevenir Emperadors, donant així definitivament la victòria a la família que els patrocinava. No cal dir que els ganivets volaven amunt i avall de les sessions de joc, eliminant els bons candidats dels altres, no fos cas que guanyessin el llorer imperial.

Ai las! Que no tot era tant fàcil, i resulta que la República tenia enemics. La fam, el dèficit, la guerra... si les famílies no cooperaven en favor de la República, tard o d’hora es trobarien amb Aníbal picant a la porta del Senat –“Holaaaa?” és aquí que es governa Roma?”- fent que tots els jugadors perdessin. “Aníbal ad portas”, i tot en orris.

La Història ens recorda que tot està inventat en política, mentre que el gènere humà s’entesta a oblidar-ne les lliçons seguim encadenant períodes de “carpe diem” al crit de “al cul me les fotin bullides” amb grans actes de constricció religiosa tipus CUP, i reclamem Sants i Màrtirs al capdavant del país. Opulència i religiositat contraposades. Primer es tira de beta i després tots a córrer a buscar la moralitat al contenidor de les bones intencions oblidades.

El problema, es que quan hi ha una crisi del sistema aquell que ens havia portat a pensar-nos que tots érem milionaris, que viuríem millor que mai, que treballaríem menys i guanyaríem menys, de sobte sorgeixen allò que en diuen els populismes. Parlo dels excèntrics que dinamiten el sistema, dels qui s’adrecen a les persones que han caigut fora de la roda i s’erigeixen en els seus campions. Parlo de Donald Trump, l’Aníbal de les famílies polítiques americanes –dels Clintons als Bush- que amenaça amb fotre-ho tot a pastar fang.

Si Occident és la Roma moderna tenim mala peça al teler. Entre tots hem reduït l’acte de votar a la banalitat de l’enquesta del Cuní, a la nominació del Gran Hermano, quan havia estat l’expressió màxima del sagrat poder polític dels ciutadans. Ara tant se val tot. Ens mana gent que no votem a la UE, a Espanya la gent vota una cosa i els partits foten una altra, a Catalunya es guanyen unes eleccions històriques i al capdavall acaba per no passar res. Banalitat i desprestigi, per molta fiesta de la democràcia que diguin!

La classe política professional porta deu anys actuant com si les pors de la gent del carrer al 2016 podessin ser apaivagades amb missatges del 1998. I no. Res no és més perillós que una població atemorida pel futur. Es capaç de votar qualsevol cosa. Qualsevol paio que els faci tenir menys por i més orgull. La gent ho vota, com si votés  Bisbal o Chenoa, Brèxit o Remain,  matinspuntsi o matinspuntno. Vota amb l’escrot, amb el ventre, al primer que els parli “dels problemes reals de la gent”, vull dir: “del que els fa por”. Populisme? I tant!

D’aquí unes hores, la família Clàudia (Clinton) i la família Bush (Flàvia) o la família Kennedy (Júlia) se la juguen. I amb ells la resta de romans que vivim i treballem a l’Imperi. De tant voler guanyar la partida, ara resulta que tenim en Trump ad portas, i jo afegiria: que ens ho mereixem.

dijous, 22 de setembre de 2016

Decàleg liberal personal i intransferible

Darrerament sembla que el món liberal català es mou. I es mou molt i en la bona direcció. Ja sabeu que sóc del parer que el liberalisme originari és la filosofia de govern i la fórmula de prosperitat que més ens escau als catalans. No resulta gens fàcil defensar el liberalisme en l’entorn d’argumentacions emocionals i tertúlies de borratxos de bar que ens ha deixat com herència la crisi del 2006. Jo provo de fer-ho el millor que puc.

Quan dius que ets liberal, en aquest país on triomfen electoralment els que millor desperten les nostres pors i rebreguen els nostres sentiments de culpa, de seguida t’acusen d’egoista, explotador, insolidari i de la mort de JFK. El neoliberalisme, la guerra d’Irak, el petroli, la crisi de Bankia, les preferents, Donald Trump, són fills i filles de la pèrfida influència dels qui considerem que l’home no cal que sigui tutelat per l’estat fins l’avorriment, que la prosperitat prové del talent i la feina i no de la planificació arbitrària dels catedràtics de la moral i la correcció política.

A Catalunya, els liberals, som identificats amb el robatori sistemàtic de l’erari públic per part dels polítics autonomistes, quan molts de nosaltres mai no hem estat en política professional i hem estat subjecte de la mateixa corrupció. També se’ns suposa haver estat col·laboradors necessaris de l’aixecament feixista del 36 i de la repressió durant la dictadura, quan en realitat els liberals han estat la carn de canó perfecte pels escamots d’afusellament dels uns primer, i dels altres després. Ai las.

Dit això, m’agradaria que perdéssiu cinc minuts en llegir el meu propi decàleg liberal des de Catalunya estant. I dic bé quan dic “el meu”, que si ets independentista i liberal resulta prioritari construir-te el teu manual d’ús ideològic únic i intransferible, per allò del tants caps tants barrets.

Espero que els meus deu punts us facin servei, o que si més no rebaixin una mica la brama generalitzada que permet disparar-me, sense preguntar abans, quan servidor defensa la causa liberal en públic, o en privat.

1.- L’individu és i ha de ser el protagonista de la seva vida pública i privada.

2.- Crec en les persones, en la seva responsabilitat, en les seves virtuts, en el seu esforç i respecto la seva llibertat de decisió.

3.- El liberalisme és una actitud moral davant la vida que exigeix rectitud en els actes propis, resulta indestriable de la simpatia per la vida dels altres individus de la societat.

4.- La igualtat d’oportunitats i la meritocràcia son els dos tresors primigenis a defensar i promoure dins de la societat.

5.- L’estat del benestar és un llegat irrenunciable que hem de ser capaços de fer perdurable.

6.- La solidaritat amb els més vulnerables, -mainada, gent gran i malalts- dignifica l’individu i la societat i forma part indestriable dels sentiments morals que sempre ens han definit.

7.- El liberalisme és enemic declarat dels monopolis, tant públics com privats, tant econòmics com morals.

8.- L’exercici del poder polític ha de ser decididament responsable amb les futures generacions, defensant un llegat ecològic, legal, econòmic i moral que en garanteixi la seva llibertat, felicitat i prosperitat.

9.- Hi ha tantes maneres de ser universals com cultures i individus que les formen, la nostra és la catalanitat: la tradició secular de ser una societat formada per individus lliures i sense amo.

10.- Els catalans volem governar-nos i no volem que ningú ens faci llei sinó nosaltres.


Ara, ja podeu tornar a disparar.

dissabte, 10 de setembre de 2016

Demà a la Diada no m'hi busqueu

Senyors, estic fins els collons de tots nosaltres, va dir Estanislau Figueras, President de la Primera República espanyola enviant-ho tot a dida. I aquí estic jo, servidor de vostès, havent d’anar a buscar la cita d’un català d’aquells federalistes i reformadors del zombi de l’altiplà, pobret ell i pobret jo.

Jo no se si al final serem independents o no. Apostaria que no. I apostaria que això acabarà malament entre nosaltres i que als funcionaris de Madrid només els caldrà venir a comprar quatre voluntats i enviar les seves clavegueres a fer neteja d’un altra generació de catalans incompetents políticament. Que la història ens hauria de servir per entendre el futur, i no hi ha manera.

Ahir ERC, encapçalats per “l’home que va fer callar Marhuenda”, va escenificar a Sant Boi la dicotomia dreta – esquerra, front-populisme versus burgesia insolidària i neo-liberal, la gent del carrer de bon cor contra els perversos burgesos del partit sense nom. Ahir ERC, els meus companys de viatge durant vint-i-sis anys, gent amb la qual vaig militar en moments de minoria aclaparadora, van decidir que preferien anar plegats amb el lerrouxisme que amb mi, i el meu nou partit, a establir un lligam místic amb el nacionalisme antifranquista que es va manifestar l’any 76 a Sant Boi. I jo no els ho perdonaré mai.

Si aneu a les entrades d’aquest bloc al voltant de les diades, o al voltant de la manifestació del juny del 2010, veureu d’on vinc. La transversalitat, el bon rollo, el som un sol poble, allò del que calia fer moure els partits, ERC inclosa en aquells temps, fins i tot la tebior aglutinadora amb la frontera comunista per l’esquerra i el franquisme sociològic de missa per la dreta. No serà que no ho he provat, no serà que no he fet renúncies, però haig de dir que jo estava equivocat i l’Aznar tenia raó amb allò de que ja ens barallaríem nosaltres sols.

Mireu. La revista Science defensa que la humanitat es divideix en termes de convencions socials i innovació, de gregarisme i d’esperit crític, seguidisme i revolta, en una proporció de 80% - 20%. Aquesta gent del 20% es la que aixeca el dit quan l’oficial de mala llet pregunta si hi ha preguntes, es la que acompanya al nen grassonet subjecte de bullying fins a casa per tal que no li fotin una cara de mans, el que sense ser obrer defensa al consell d’administració que caldria apujar els salaris a la fàbrica, el que sense ser de missa fa callar els que en fan befa de les padrines a la sortida de l’església. Un 20%, carn de patíbul. A mans de l’oficial ridiculitzat, del grassonet quan ja no ho és, dels obrers quan es revolten i no troben l’amo i els de missa per no anar-hi. Jo soc d’aquests, dels qui malgrat la saviesa i consells dels qui van passar la guerra m’hi embolico. No en te res d’heroic, diu la revista Science que és una predisposició genètica.

La gràcia d’aquest 20% anti-sistemes, es que són els qui acaben fent que el sistema muti per adaptar-se a la nova realitat, quan els gregaris comencen a fer preguntes compromeses, i després d’haver afusellat al dissident, es clar. A la fi triomfen perquè han fet canviar la realitat.

Per això és possible que Catalunya sigui independent mercès a una carambola provinent de la crisi al Nord d’Àfrica, el Brèxit, la reforma i crisi de la UE, o el conflicte de sobiranies europees i mundials. Hi haurà hagut el caldo de cultiu treballat al carrer i a tot arreu, ara si per crítics i gregaris, que ens obri la porta a la llibertat nacional. La feina feta ni fa mal ni és mai sobrera.

Jo no deixaré pas de ser independentista i de fer el que calgui per tal de ser lliures i normals, com ho són la resta de nacions del món, tanmateix no tingui clar si ens ho mereixem. Però demà a la Diada no m’hi busqueu que no hi seré. Les coses tenen un límit, i si la dignitat com a poble va ser el límit que va provocar la manifestació del 10 de juny del 2010, la dignitat com a independentista essencialista i liberal de servidor de vostès m’impedeix compartir pancarta, carrer, i happening de gomets amb els qui em voldran afusellar físicament, ideològica o política així que tinguin oportunitat. Inclosos els comunistes, i el nen grassonet que s’ho mirarà sense fer res, per tal de ser acceptat. Com va fer ahir.

dissabte, 3 de setembre de 2016

La pinça maligna

Barcelona setembre del setze. Fot aquella calor enganxosa de la que ens agrada queixar-nos, no fos cas que trobéssim res al nostre gust.

És cap de setmana, i això vol dir certs rituals a fer segons la taula horària que m’he atorgat amb mandra i displicència. Llevar-se a quarts de vuit, dutxar-se i treure els gossos. Tornar a casa, comprar el diari, emprenyar-me allò lo just llegint-lo tot fent un cafè, un Vichy i un petit entrepà sempre a la mateixa taula del Siboney. Un bar d’aquells de gallecs, ple de cambrers del Madrit i soroll de culleretes.

Esmorzat enfilo carrer amunt per anar al forn. Abans creuava i comprava el pa i el que ens vingués de gust per picar a la pastisseria del barri. Però fa anys que va tancar, incapaç de mantenir-se rendible als baixos d’una magnífica finca del Jujol, que no surt a les guies turístiques: Haig de dir que afortunadament, només ens falten més xancletes i cossos suats passejant-se per República Argentina dels que ja tenim a la recerca del Parc Güell.

Doncs això, després del Siboney, i sense l’oportunitat de comprar un tortellet de nata, pujo fins el forn. Ja no és un forn independent, és una franquícia que porta una noia argentina, amb un català excel·lent, rodejada d’un grapat d’equatorianes i dominicanes que gracies a Internet i Telecinco ja no els cal fer l’esforç d’imaginar que no viuen a Guayaquil o a Samanà, i això del català els hem de fer palès els veïns militants. I de vegades ens en sortim.

El forn aquest era un orgullós proveïdor de melindros per la casa Savalls. Un cop la pastisseria va passar a ser una franquícia, primer de moda low cost i després de dentistes low cost, el forn va passar a ser el focus de distribució de croissants i melindros al barri. Ja sabem que no és el mateix un croissant o un melindro de forn comparat amb els de pastisseria, però posats a competir amb els del Caprabo, semblen fets de Sacha o de can Baixas.

Ai las, que la franquícia del forn va passar a ser una franquícia diferent. Molta fusta i enfarinamenta de l’obrador, molt forners des de ves a saber quan, però hem decidit que els Savalls deixeu de sucar el melindro, al menys en xocolata desfeta, i hem decidit que ara menjareu muffins. Els podreu triar, es clar, muffin de xocolata, muffin rosa fet amb no se què, muffin amb entrebancs de sègol, o muffin sense gluten... Jo no en vull de muffins, collons! Jo vull melindros.

La meva amiga argentina propietària de la franquícia del forn de República tampoc estava molt contenta amb el canvi: “Sho no hi puc fer res”, em va dir. I mireu, dels melindros de pastisseria hem passat als de Caprabo, amb parada al forn, en dotze anys. Ara puc menjar muffins, però ja us ben juro que les idees que em venen al cap quan veig un muffin són d’aquelles que ja no es poden dir en un bloc, que hi ha llei mordassa.

Una multinacional de franquícies francesa decideix sobre l’oferta de producte que un catalanet de barri podrà triar per esmorzar o berenar. I així va tot. Les grans multinacionals de la menja industrialitzada creen modes, destrueixen els gustos locals, igual que les multinacionals inabastables de la cultura, l’esport, o l’automoció, canviant les regles i finançant el sistema des de posicions de dominància que cap Tribunal de la Competència te possibilitats d’aturar sense crear un merder mediàtic tipus Apple versus Unió Europea. No resulta en més varietat d'oferta, acaba essent substitució. Com amb la llengua.

Doncs la cosa no acaba aquí, amics meus. Avui he anat disciplinadament al forn franquiciat a comprar un parell de panets de Viena, que tampoc ja no son com eren a la franquícia anterior, però bé... poden passar com a “de Viena”, i trobo el forn diferent. No se què és, hi falta alguna cosa. Os pedrer! Ja ho veig! La barra de un pam i mig a mitja alçada i els tres tristos tamborets que feien servei a les iaies del barri per fer el cafè, fins i tot per a tastar el cony de muffins dels pebrots. Les provectes senyores deixaven el seu gosset lligat fora el forn, seien, feien un cafè i la xerradeta amb la meva amiga argentina. Potser així va aprendre el català de barri, català viu, no de TV3, que la noia parla.

La barra sociabilitzadora del forn ja no hi és. La tribuna per les companyes lingüístiques d’argentines i equatorianes i dominicanes se l'ha follat la Colau perquè estava fora de normes. No se si per qüestions de seguretat, per impedir la evacuació d’un local que amb prou feines fa 15 metres quadrats. Ni melindros ni cafè amb llet reparador. La pinça maligna que decideix i decidirà el que ens agrada i el que podem fer, les grans multinacionals i les administracions reguladores fins a la extenuació i l’ofec de la punyetera llibertat individual.

L’acció combinada de lo privat i lo públic, la conxorxa del mal i dels pitjors, esclafant la vida de barri, la immersió lingüística no reglada, i els meus putus melindros. Ens ho volen decidir tot, i jo no penso deixa'ls. No els suporto. Ni als uns, ni als altres.

diumenge, 28 d’agost de 2016

La Betsy

A mi la Betsy em tenia clitxat, oh i tant! Ella sabia que al darrera de tanta parafernàlia de milhomes, servidor de vostès hi amagava una inseguretat i unes ganes d’agradar que no se les saltava un torero. Què voleu que us digui? Cadascú és cadesqual i s’empasa les adolescències tant bé com sap.

Tant és així que recordo com si fos ahir quan la mare de l’Edu, la Betsy, em va mirar de fit a fit i m’endegà: “Dorca, tu el que ets és un xulo simpàtic”. Automàticament vaig deixar d’estar aterrit per aquella força de la natura petita i enèrgica que tant m’havia acollonit durant els meus primers anys de fer visita a can Castellet. Amb contundència, i amb la mesura justa de les coses, la Betsy m’acceptava, alhora que em fotia un clatellot. Com fan les senyores de debò.

Dir-se Beatriu –Tiu per la família- és en si mateix tota una declaració d’intencions, si més no hauria de ser-ho. I fent honor en aquest nom tant de primers del XX, tant cinematogràfic, pels ulls del qui fa aquest obituari la Betsy governava qual Capità Blight aquella meravellosa casa de bojos amb classe del carrer Balmes.

Perquè una família que fa el té a l’hora que toca, beu el whisky abans de menjar i pot parlar de literatura, política, cinema, teatre, països, viatges, costums, amb la mateixa seguretat i bonhomia amb la que parla del Barça, el temps, els canelons de Nadal o el color d’una corbata jo no ho havia vist mai. Fora de casa meva.

Una casa on es tocava el piano, que va produir en l’Edu un exemple de com es pot vestir sempre bé sense fer cap esforç. Collons! Que en són d’elegants i ben farcits els punyeteros! I apa que no em va regalar corbates la Betsy al crit de “on vas amb aquesta corbata, Dorca!? Vine cap aquí!”. Si alguna cosa li puc retreure en el gust pel anar mudat tramés generació avall, son els vestits de bany que permetia que lluís el seu pobre fill gran, que no feien per la Costa Brava, oi Eugeni?

I que bé que s’hi menjava a can Castellet! S’hi menjava de collons, però el millor eren els preparatius, la dosi, el temps, l’ingredient. Veure-la com manava a la cuina amb una autoritat digne de Sandhurst, com si el carrer Balmes fos una mena de reducció de Gosford Park. Haig de confessar que m’enamorava, i de fet m’emprenyava no haver estat cridat a la seva taula més sovint. Perquè tot i que vaig mantenir el costum de visitar els pares de l’Edu de tant en tant, la vida i les misèries que s’hi associen van anar fent que perdés el costum.

L’Edu i la seva família formen part de mi mateix, aplego a la mateixa plana manuscrita dins del meu cor el dostrentavintisisnoranta i el tresdivuitsetantacinczeroset. Els Muxart i els Castellet, per a mi, eren aquelles famílies a les que si el meu món s’hagués enfonsat, en ple apocalipsi zombi, trobava que hi podria haver anat a demanar aixopluc. I tot i que el senyor Castellet, l’Eduard –l’home que em va viciar a posar-me unes olives farcides dins del whisky amb gel per convertir-les amb una menja única i extraordinària- tocava molt bé el piano... allà qui portava la Bounty era la Betsy.

Mireu... a mi em sap greu haver perdut el costum de trucar als Castellet pel dia de Nadal. Un cop tancada la barraca familiar meva, la de Muntaner, amb la mort de ma mare, doncs em feia cosa treure el nas davant de la inefable davallada d’una de les meves tres famílies d’adolescència. Em feia cosa que no els agradés que truqués, que es trobessin malament... què voleu que us digui? Em sap greu no haver-ho fet fins el darrer any de la Betsy, i aquí ho dic.

L’Eugeni i l’Edu han tingut la sort de gaudir dels pares molts més anys que jo. Amb tot el que això comporta cap amunt i cap avall. Avui veuré l’Edu i espero donar-li una abraçada fraternal, que és el que toca. I amb ell riuré amb una anècdota que no morirà fins que no ho faci en Savalls, i que us explicaré –sense fer massa sang- per tal que entengueu l’extraordinària precisió verbal, senyorial i afilada de la seva mare.

Quan l’Eduard –pare- va ser triat President de la Fundació Miró, una jovencella pagada de si mateixa va dir-li a la Betsy –com per alliçonar-la-: “Ai, Beatriu, ja saps que ara et trobaràs que tu també estaràs fent de Presidenta, oi? I amb això cal anar amb compte perq...”. La Betsy no la va deixar acabar, senzillament li va etzibar amb la justa condescendència: “Ai nena, afortunadament fa molts anys que sóc Presidenta de moltes coses”. Geni i figura, A.C.S.

diumenge, 31 de juliol de 2016

Gordos!

Primer vas al cole i se’n en foten. Has de ser més simpàtic, convidar als demés a esmorzar del teu bocata i riure els acudits del cap de la tribu per tal que et triïn per jugar a futbol amb ells. Es veritat, no ets tant ràpid ni tant bo jugant a futbol que els altres, però acceptaràs no xutar mai els penals, ni les faltes. T’estarà bé jugar de lateral esquerra i mirar com juguen els altres amunt i avall mentre t’avorreixes com una ostra. Però formes part de la tribu, i estàs encantat quan de sobte sona el telèfon i et conviden a anar a la piscina d’uns amiguets, perquè gairebé mai no et truquen a tu... es truquen entre ells, i et fa vergonya anar a la piscina però hi vas i et passes la tarda dins l’aigua com una foca encantat de flotar, de la gravetat que tot ho arregla.

Després comencem a anar a ballar amb les nenes, i si! Què vols que et digui, ets simpàtic i poc perillós, que per això se t’acosten elles i t’ho expliquen tot. I te’n assabentes de les putades que els teus amics les fan, i tu t’ofereixes per ser el seu consol, i poder si que alguna cosa pilles... escorrialles, restes de naufragis i material de desguàs. I cap a la mili que te’n vas. I tornes a ser a l’escola a que se’n fotin de tu, i torna a fer-te el simpàtic, i a anar amb compte. Mostra la teva virilitat i riu més alt, i jura més fort, i beu més que ningú, i no et fiquis en tràngols i fes el que et diuen. Però apunta-t’ho  tot que d’aquí en tens la foto de com son les coses sense filtre ni mandangues, la brutal sinceritat de la testosterona vomitada a crits i a palles
. I ves al cine que els teus mai es foten a la rossa, i llegeix novel·les que els teus sempre fan riure o pena, però mai patxoca, o som els cornuts o els traïts o els qui paguen la festa.

I torna a casa i tot va bé que alguna cosa has aprés, i ara aquesta o ara aquella, però si no perds això no et faré allò. I vinga, i som-hi. I aquella no podré, però això ho arreplegaré. I escoltar-les, seduir-les, sempre amb una ma a l’esquena perquè els campions de tot trien primer, i sort que sempre trien malament. Perquè tu els has aprés a entendre de tant mirar-te’ls des de la banqueta:  i son buits, i son dolents, i violents per insegurs, i mediocres de tant gastar mirall i temps en bajanades, en comptes de llegir i observar per tal de tenir respostes per tot si mai algú s’interessa en tu i te un dubte i el pots resoldre i donar-te pisto per un instant. Fins que et fas un monstre del coneixement i els veus perduts com formiguetes enfonsades a l’aigua amb clor de la piscina on feies la foca.

Busca feina i cobra menys, lluita al despatx i torna-hi... a ser el més ocurrent, els més simpàtic, el més treballador, el qui es mengi tota la merda per menys sou. Perquè ja se sap que tu no tens altra cosa que fer fora la feina i l’estudi, que ja es veu que no fas esport i no et cuides, molt tronat i antic això de no voler anar a córrer amb els col·legues. I cobraràs menys, i pujaràs menys dins la gran piràmide dels sous i els despatxos. Perquè ets culpable de ser com ets i res t’està bé, i sembles un sac de patates, i res no et queda bé i anar de compres és un calvari, i sembla mentida amb lo jove que ets que sembli que tinguis deu anys més. I segur que és culpa teva, per deixat. I tot acaba i les crítiques s’esmorteixen quan tens poder, però hi son per molt que no les sentis, i ho saps i se te’n fot, o no.

Que cadascú te lo seu i sap del que parla, i no vingueu amb xorrades d’igualtat i equilibris de la discriminació positiva. Abusats a l’escola, menys follats que ningú, menys sou i encara menys oportunitats. I tot per culpa nostra, que els negres o les dones els ve donat i nosaltres ho demanem a crits, i ens ho hem buscat: boles de greix! Porcs! Gordos! 

diumenge, 17 de juliol de 2016

Santi Vila, l'aprenent de Duran Lleida

Pobre de mi, de dretes i català, m’he embolicat a donar suport al Partit Demòcrata Català des del dia de la seva naixença diumenge passat.

Haig de dir que estic entusiasmat amb com van anar les coses durant el Congrés Fundacional, tal i com ja us vaig explicar. Durant la preparació del Congrés he tingut l’oportunitat de treballar amb gent extraordinària, de l’àmbit liberal, amb la qual comparteixo criteris, solucions, apreciacions, voluntats, perills, base ideològica, pors i posicionament moral. Poca broma.

Amb aquesta colla de patriotes vam aconseguir que algunes de les fites que ens havíem plantejat per les bases fundacionals del PDC, i algunes de les normes de funcionament intern fossin aprovades. Sempre amb l’esperit de col·laboració amb tothom, i perseguint l’ideal de formar un partit nou i modern, net i amb un fort compromís moral dels seus associats. I ens en vàrem sortir prou bé. Ara que ha passat la pantalla del Congrés se’ns atansa el dia 23, el dia de la prova del cotó, les primeres eleccions a càrrecs del partit.

Les cultures empresarials, nacionals o de partit, costa mans i mànigues de canviar. Potser és per això que les fins fa quatre dies patums de CDC han optat per estalviar-se la rebregada electoral que el tàndem Pascal – Bonvehí anava a administrar-los amb la benedicció de tot Déu, de dalt i de baix.

Jo no he entrat al PDC per viure una CDC, l’absència de debat, l’esperar que et triïn, la política de despatx i el “aquest noi s’ho ha treballat molt” dit a cau d’orella volent dir “has de votar en aquest que et dic”. El PDC ha aprovat unes bases que ens obliguen a fer campanya per primàries, més enllà de la confrontació del “jo també t’estimo molt però cal que em votin a mi” que ens van oferir l’Homs i la Requena, una andròmina de confrontació feta per avorrir les padrines.

A fi i efecte de posar el llistó de la campanya a nivells anglosaxons, i davant del fet que encara no hi ha Comitè Disciplinari ni Xerif Exterminador de l’Excèntric al PDC vull alertar sobre el dramàtic fet de la candidatura del Santi Vila a la Presidència del Consell Nacional. Que ens hem tornat bojos abans de començar? Tant de soroll per a no res? Per acabar posant un paio que ni és nou, ni és independentista, ni és tant sols liberal –i mireu que n’és de fàcil ser-ne, que a can líber ho arrepleguem tot-?

Santi Vila vol ser President del Consell Nacional del PDC, vol assolir a les urnes del partit el seu dret a representar una alternativa a Mas i a Puigdemón. Si per ell fos estaria encantat de ser alternativa a Messi, a la Shakira i a George Clooney, tots a l’hora, perquè ell és l’esperança blanca, l’eterna promesa del seny de la tercera via. Santi Vila rep escrits hagiogràfics dia si, dia també, de patriotes de pedra picada com en Màrius Carol, aclucades d’ull de la premsa de Madrid, i comprensió personal de tot el PePerio d’aquí i d’allà.

Hom diria, bé... si en Santi Vila, vigilant la frontera amb la tercera via, ha aconseguit suavitzar les formes dels enemics alhora que ha assolit bones fites en l’administració dels seus departaments a la Generalitat, oli en un llum. Però la realitat es que no. Probablement tothom coneix la seva gran relació amb la Ministra de Foment Ana Pastor, la presència d’aquesta senyora i del seu marit al casament del Conseller de Territori i Obres Públiques. Tanmateix només cal anar en Rodalies per adonar-nos que tret de la cagarada d’una gavina sobre el jaqué del marit de la Pastor, el campió del bon rollo amb Madrid ha estat incapaç d’oferir-nos una mínima victòria des de l’exercici de les seves responsabilitats com a Conseller.

Més amunt us deia que no és liberal, i ho mantinc. Tinc l’honor d’haver estat testimoni de com el seu Departament de Cultura subvenciona empreses de la meva competència de manera arbitrària, per caprici, i bon rollo. Amb els meus, i els vostres, cèntims. Jo no vull subvencions per la meva d’empresa, com ràpidament em va proposar Cultura –ai las- jo el que vull és que els Consellers deixin de fer de repartidors de favors especials, que molt liberal tot plegat no és, oi?

L’ascens artificial d’aquest aprenent de Duran Lleida no te altre objectiu que ser el proper candidat a Barcelona per part del PDC. Avui mateix m’ho recordava el full parroquial aquest dels ERCos en que s’ha convertit l’ARA. Caldria doncs que ho aturéssim tot plegat abans que no sia massa tard, o em veig fent campanya per la Colau. Tanta història per foragitar el “cerillo” i ens entestem a encetar un altre mestre del putaramonetisme, del anar a fer-se el simpàtic a Madrid, del caure bé a les enquestes del ABC, això si, aquest cop amb accent de l’Empordà en comptes del de la Franja.

El PDC apart de ser nou ho ha de semblar, tant d’esforç per superar el passat i ans penjarem una toia del coll el primer dia que ens posem a votar? Molts dels qui llegiu aquests bloc no sou associats del PDC, però Déu n’hi do els que ho sou. Si us haig de ser sincer, amb tal que no em voteu l’amic de l’enemic, pel que fa al vostre vot, com si voleu votar un armari, un sofà o un manillar de bicicleta. No us diré si heu de votar l’excel·lent candidata dels rojos del partit –la Mercè Conesa- o l’altre Vila, en Joan, de Bigues i Riells, perquè aquest darrer no el conec de res, i tampoc soc aquí per vendre-us sopars de duro en un o altre sentit. Un cop eliminada CDC comença una nova Lliga, voteu el que us plagui, però compte que tenim en Santi Vila a punt d’entrar al camp, i començar el partit amb ell de President de res, no ens ho comprarà ni el Mister Chen que es veu que ho compra tot.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Benvinguts al sotrac!

Encara des de la trempera del Congrés Fundacional, us escric per dir-vos que el Partit Demòcrata Català no és una andròmina ni una rentada de cara del pujolisme, és una veritable revolució en la manera d'organitzar políticament el centre dreta català. Benvinguts al sotrac!

Aquest cap de setmana ha nascut un paraigües polític per l’aixopluc de la classe mitjana demòcrata i nacionalment compromesa. Una eina per a construir la independència, però també per governar-la, per a buscar solucions pròpies als reptes socials, econòmics i d’estat que ens plantejarà el futur. I ha nascut de baix a dalt, amb la intervenció compromesa d’una militància convergent de tota la vida bregada ara amb l’activisme d’Òmnium i la ANC, persones que han entès que els impossibles són possibles si s’alça la veu davant del que no t’agrada. I el dirigisme despòtic de les cúpules inabastables no agraden, la nova política ha fet niu també entre la classe mitjana.

Aquest cap de setmana he tingut l’orgull i l’honor de participar en debats vius i punyents, al costat dels reagrupats –i la seva visió genèticament renovadora-, amb gent de l’aparell que s’ha tret la cotilla, amb social-demòcrates amb visió d’estat i corrents internes que posaven la transparència i el control democràtic del partit, pel davant de les habituals quotes i pactes de despatx. Creieu-me que ha estat per viure-ho en directe, un exercici de bona voluntat democràtica amanida, això si, del seny consubstancial a la feina ben feta.

Els qui em seguiu sabeu que sóc un liberal sense embuts, algú que considera als demòcrata-cristians una versió evolucionada i democràtica dels germans musulmans –amb tot el carinyo no es poden fer lleis amb la religió a la mà-, i un home que considera que la social-democràcia he estat engolida per la perversió de la subvenció arbitrària com a solució política. Però sabeu què? Després de parlar amb gent de totes les famílies del partit estic convençut que ens entendrem per trobar solucions pel país, perquè el que impera en la voluntat política dels membres del Partit Demòcrata Català son les ganes de fer-ho bé, fer-ho net, fer-ho amb sentit de país, i fer-ho –Al·leluia- amb sentit   d’estat.

El nou partit sorgit dels debats de les darreres 72 hores neix amb uns criteris de netedat i de incompatibilitats durs, molt durs. Amb sistemes d’elecció de càrrecs i llistes que haurien de ser un exemple per la majoria de partits catalans. També amb una proposta ideològica que ha tingut en consideració els canvis i les ferides que ha provocat la darrera crisi a la societat catalana, i ho fa des de la discussió i l’acord entre gent que comparteix diagnosi i pot divergir en la solució. Però tot s’ha fet de manera honesta i amb voluntat de treballar plegats per la prosperitat, l’equitat, la llibertat i la justícia social dels catalans.

El PDC ha obert la porta a gent com jo, algú que milita en el independentisme de fa molts anys, però que no combrega amb les solucions d’esquerra per a construir el nou país, que no creu amb la superioritat moral de la CUP, ni amb el bonísme irresponsable d’ERC. Jo no tenia partit fins fa quatre dies i havia d’anar buscant posada pel meu vot com si fos Josep i Maria. Us volia dir, en primera persona, que molta gent de la que em seguiu de ben segur que hi trobareu també el vostre lloc al PDC, m’hi comprometo i us hi convido

dilluns, 4 de juliol de 2016

Governarem la Catalunya independent

Aquest cap de setmana els catalans independentistes interessats en el futur polític de Catalunya, que no combreguem amb la redistribució bonista i discrecional dels nostres imposts, tenim l’obligació d’ajudar a fundar un nou partit que ens representi. Dissabte i diumenge estem cridats a col·laborar en la formulació ideològica del nou partit que ha de venir a substituir la CIU enderrocada des de fora per la realitat nacional i des de dins per la mala praxi i la corrupció.

M’agrada dir les coses pel seu nom, i des de la llibertat del no tenir el cul llogat voldria aportar una bona dosi d’arguments lliberals, racionals i democràtics que desafiïn el missatge correcte i suïcida del establishment polític català. I ho vull fer sense demanar permís i sense complexos, per molta por que encara faci estructurar un discurs al entorn d’unes conviccions, en comptes de fer-ho al aixopluc de les enquestes.

Resulta evident que el nou partit que sortirà del congrés d’aquest cap de setmana neix amb la intenció de governar Catalunya. Tanmateix resulta clar que sembla destinat a perdre les properes eleccions. Si acceptem aquest fet, el nou partit tindrà molt de guanyat. Per una banda no serà tant important pensar què en farem de tanta gent que vivia de la política, perquè no tindrem on posa’ls, i per altra banda ens donarà l’oportunitat de bastir el futur com una oportunitat de guanyar les següents eleccions lliures d’hipoteques històriques i de mitges tintes programàtiques. Quant més ex-novo podrem treballar, millor pel partit, i millor pel país.

A diferència de l’esquerra en general, jo no vull que tothom pensi com jo. De fet, la diversitat en les solucions programàtiques, en la forma de fer la diagnosi dels problemes reals de la gent, o en les prioritats de l’acció política son enriquidores i donen sang argumental i convicció als partits allà on hi ha democràcies madures. Si no hi ha discrepància interna no es pot estructurar un sistema de primàries sense que la militància t’agafi de bracet i et pregunti al sortir de l’acte de presentació de candidats: “així, a qui hem de votar?”, com passa ara a tots els partits nostrats.

A mi tant me fa que els meus companys de partit defensin l’escola concertada, per a mi és un error i una mentida pietosa de consum moral intern. No m’importa que hi hagi gent del partit que defensi el Corredor Mediterrani com una gran oportunitat, o el Barcelona World II, tinc arguments a favor i en contra, dubtes i conviccions sobre l’oportunitat d’ambdós projectes i estic disposat a debatre’ls. Fins i tot estic disposat a associar-me amb uns europeistes de caire gairebé religiós, que en virtut de revelacions místiques i unànimes segueixen apostant pel monstre zombi de Brussel·les, tant me fa. Tot això és tàctica, estratègia, posicionaments del partit al voltant de seqüències d’esdeveniments econòmics o polítics fora de l’obediència o el control d’un partit de centre-dreta d’un àmbit geogràfic reduït i perifèric. Segons el meu parer hi ha coses molt més importants que han de caracteritzar el nou partit.

DEIXAR CLAR QUE NO SOM COM EL PP 

La primera cosa que ha de garantir la formulació del nou partit es que no representem a Catalunya el que representa el PP a Espanya. D’entrada perquè no és cert, i de sortida perquè aquesta és la nostra raó de ser. Probablement l’única herència política rellevant que quedarà de Jordi Pujol es la superació de Companys per part del centre-dreta català. La superació de la guerra. La recuperació dels qui van quedar atrapats entre els falangistes i la CNT, entre el nacional-catolicisme i l’autogestió revolucionària. Pujol, a contracorrent, i amb la col·laboració del ADN nacionalista espanyol va empènyer exitosament les classes mitjanes i l’empresariat fora de les urpes de la UCD primer, i del PP després. Això ara està en risc, i cada cop que l’esquerra i els seus palmeros identifiquen CDC amb PP ho fan per tal que l’electorat acabi votant indistintament. El nou partit ha de tenir clar que aquesta és la primera batalla a guanyar.

DEFENSAR EL NOSTRE MODEL EMPRESARIAL

Els neo-convergents –per dir-ho d’alguna manera- no són igual que el PP per dues raons. La primera és evident: la adscripció nacional. Però aquest argument és atacat, amb grans aplaudiments per part de tota l’esquerra, fomentant la idea que CDC es va fer independentista per tal de salvar els mobles. Curiós argument, quan la realitat es que aquest moviment ha detonat la coalició amb Duran, ha representat la pèrdua de tota influència formal a Madrid, i hem hagut de posar el cap del President Mas sobre la taula per perseguir un full de ruta totalment oníric i impossible. Probablement l’electorat convergent comparteix interessos de classe amb l’electorat del PP, però no comparteix ni projecte nacional ni projecte econòmic. El PP representa el capitalisme d’estat on els favors i les coneixences són imprescindibles per viure sota el mantell protector de la concessió i el BOE. Un cop superada l’Espanyeta autonòmica del Júnior i Ferrovial, el nou partit ha d’apostar pel teixit emprenedor i empresarial català, que té interessos antagònics amb els Florentinos, l’IBEX 35 i els Ducs d’Alba. I quan dic antagònics dic antagònics. La representació política del centre-dreta català mai pot ser coincident amb el del centre-dreta espanyol, bàsicament perquè s’alimenten de sistemes productius i econòmics contraposats. Així que aquell que digui “Convergència és a Catalunya com el PP a Espanya” és, directament, l’enemic.

NEIXER NETS DE CORRUPTES

Tant se val que Pujol estigui condemnat al ostracisme. A la gent se li en fot si no hi ha res provat al voltant del 3%. Els electors, els mitjans, els opinadors, els adversaris polítics, tothom coincideix i coincidirà en que CDC és un partit tacat per les males praxis de finançament i amiguisme. D’aquí no hi ha qui se’n surti. Per molta raó que es vulgui tenir, per molt que repetim que majoritàriament els convergents eren bona gent. És una batalla perduda.

Superar això és impossible de fer si posem al capdavant les mateixes persones que van acompanyar Oriol Pujol quan va anar a declarar. Perquè o bé ho sabien i no van fer res, o bé van deixar que florissin negocis particulars davant dels seus nassos. Mireu, jo vull que els diputats del meu partit puguin mirar als ulls de l’Arrimadas quan els acusin de pertànyer a una organització corrupte, tot dient-li “faci el favor de no dir bestieses que això forma part del passat d’un altre partit i d’altra gent”, en comptes de començar a buscar circumloquis i de fer anar el ventilador del “i tu més”. Ja hi ha prou del “si remenem l’arbre cauran tots els nius” i del “si aixequem la catifa la pudor serà insuportable per a tothom”. La vergonya convergent, i ho sap tot Déu a Catalunya, no es tant el posar directament la mà a la caixa –que això ho van poder fer poquets-, sinó la vergonya de tot un plegat de càrrecs i de suplicants que miraven cap un altra banda en l’esperança que el seu silenci fos retribuït políticament com a pagament per la seva lleialtat. I qui no ho vulgui veure que es faci d’UDC i viurà en harmonia amb si mateix.

DESAFIAR L’ESQUERRA

Venen temps de xoc ideològic i una fase de centrifugació de vots i posicions. Estic convençut que majoritàriament els catalans volen passar pàgina de tanta correcció política, tant bonísme d’aparador, tanta bestiesa assembleària i tantes ganes de redistribuir el que no s’han guanyat pencant ni la Colau ni els germans Salellas.

El context actual que farà que l’esquerra guanyi les properes eleccions és fruit de la deixadesa moral i racional de la dreta espanyola –incloent-hi en Duran i companyia- que va ser incapaç d’aprofitar la bonança econòmica per modificar l’estructura econòmica espanyola, adobada per la desaforada despesa pública dels Zapateros i tripartits –que ningú ja no recorda- i rematada per la genuflexió davant la banca per part del PP per tal de socialitzar les seves pèrdues en comptes de tancar-la com hauria fet un liberal dels de debò. Com voleu que l’esquerra no guanyi les properes eleccions?

El nou partit ha de ser la línia de defensa contra la correcció política i demagògica dels qui pretenen aplicar-nos un altra cop el robatori organitzat d’aquells diners que la classe mitjana s’ha treballat els darrers trenta anys. Hem de contraposar-hi un model d’èxit que transformi la realitat destruint aquest model caduc d’economia tutelada per l’administració, a la recerca de la prosperitat engegant de nou els ascensors socials, i arrabassant les polítiques de redistribució de la misèria de les mans dels gurús del socialisme i la lluita contra la desigualtat a costa de endegar-ho tot a can Pistraus. En el món que imagino la CUP no tindria raó de ser perquè la gent podria gaudir de l’esforç del seu treball i tindria futur. No com ara.


Aquestes quatre coses si que per mi són irrenunciables cara al congrés d’aquest cap de setmana: perfil propi, model econòmic nostre, trencar amb la corrupció i plantar cara a l’esquerra. Si les fem totes, governarem la Catalunya independent, sens dubte.

diumenge, 19 de juny de 2016

El disputat vot del cavaller Savalls el 26-J

Aquesta vegada no donaré massa voltes a la història. Votaré Convergència. I un cop dit això, m’agradaria explicar-vos per quines raons ho tinc tant clar, en l’esperança d’arreplegar algun vot més d’entre aquells que tingueu la paciència de llegir aquest escrit d’avui.

Les raons són diverses, però es resumeixen en una realitat incontestable: Convergència s’ha convertit en l’ase dels cops de l’espanyolisme, tots contra ella, perquè és la opció política que millor posa en contradicció el sistema dinàstic de la transició i la unitat d’Espanya. De fet, el vot convergent és el vot més revolucionari que podem fer aquest 26-J.

Només cal llegir els esforços de la Vanguardia per anorrear el que queda del partit que va governar Catalunya durant gairebé 40 anys. Convergència és un partit que ha abandonat el seu espai de confort a la recerca d’una solució nacional de futur que passi per la independència de Catalunya. En aquest procés ha deixat anar el llast d’UDC i la representació dels interessos dels catalans poderosos davant la Cort que feia en Duran, ha rebut tots els atacs possibles per part de l’estat que ha desvetllat el secret a veus de la brutícia dels Pujol –que va deixar florir al llarg de tres dècades- i per part de tota l’esquerra se li ha penjat la llufa de les retallades, com si els desnonaments fossin culpa seva i no de les polítiques del totxo espanyoles, i el dèficit del tripartit una minúcia comptable en comptes d’una condemna econòmica pels nostres fills i nets.

Convergència va incorporar als catalanistes d’ordre al projecte de l’autonomia i la democràcia del 78. Heu de pensar que a finals dels 70 la dreta catalana hagués pogut apostar per la UCD o la AP d’en Fraga, que la guerra, la por, i les seves conseqüències estaven a la cantonada de la història. Avui, quasi quaranta anys després ens trobem en el mateix escenari, davant d’unes esquerres que pretenen fer la independència sense la meitat del país, fer-ho soles salvant el món de passada, i d’un espanyolisme que pretén monopolitzar el vot de dretes català, o bé en forma de la visió imperial del PP o del neo-falangisme ètnic de Ciudadanos.

Si Convergència és acabada de dinamitar per part d’aquesta pinça maquiavèl·lica haurem begut oli. Catalunya necessita de un centre-dreta democràtic d’obediència nacional si mai vol ser independent. El somni humit d’una República Popular Catalana que tenen la CUP, alguns Comuns, la Forcades o l’Oliveres és una temptació en la qual ERC sembla caure-hi cada cop que obra la boca en Tardà o en Rufián. I la independència ha de ser un procés nacional,  i no ideològic.

Jo no penso regalar el centre-dreta a la Arrimadas i a l’Albiol, perquè estaria enterrant tot allò pel que he lluitat al llarg de tres dècades. Només puc evitar-ho votant Convergència i aturant el relat que ja tenen escrit els uns i els altres, perquè Podemos i Ciudadanos s’odien, el PP i la CUP també, el PSOE i ERC lluiten pel mateix vot a les barriades, però tots coincideixen en voler destruir el que queda de CIU, d’Acció Catalana, de la Lliga, i sense aquest espai estem perduts.

No em vull estar de dir que també votaré Convergència perquè quan va estar a l’Ajuntament de Barcelona ha estat l’únic cop en trenta anys en el que he pogut treballar  amb l’administració de manera neta amb l’objectiu de millorar una indústria com la del joc, sense suborns ni subvencions, només treballant de forma neta. L’administració Trias em va retornar l’esperança en la política i els polítics. I ho dic amb coneixement de causa i des del més profund reconeixement a la seva excel·lent feina, que si no ho dic rebento.

Convergència encara ha de fer els deures i aprofitar el moment per a convertir-se en una organització neta –de fet és l’única que ha foragitat als corruptes amb vergonya pública- . Ha sacrificat el seu patrimoni polític pel país, ha perdut la confiança dels poderosos, ha despertat l’odi dels covards d’aquí i dels dolents d’allà. Jo no els penso deixar tirats, no fora just, ni escaient, ni assenyat.

Un bon resultat de Convergència te la gran virtut de negar la major, un efecte electoral que deixaria clar que el centre-dreta català no vol experiments neo-franquistes, que és capaç de tronar a organitzar-se i plantar cara. I a més a més, hi ha un darrer argument inqüestionable per a votar Convergència: la CUP rebentarà del mal de ventre que li provocarà un bon resultat dels independentistes de dreta, què carai! De fet, votant Convergència fots per igual al Rajoy, al Rivera, la Colau, al Iglesias, al PSOE, la Vanguardia, en Duran i la Gabriel, qué més voleu?

dijous, 9 de juny de 2016

Cal navegar plegats

Dins l’estol de persones que fem via plegats per aquesta procel·losa mar de llàgrimes de la vida hi ha una que fa gairebé vint anys que naveguem plegats. I no, no parlo de la senyora Savalls, parlo del Xavi, del meu amic i company de fatigues professionals.

Ell i jo fem una mica de riure, ell llarg i prim i servidor amb cos de rentadora Fagor. Ell ros amb els ulls blaus, i jo recordo haver estat moreno i amb ulls de vaca. Som una mica Pin i Pon, i com bons catalans no votem el mateix, mai! Fos pas cas que ens poséssim d’acord, malgrat compartir diagnosi i anàlisi poc que coincidim pas en les solucions polítiques. A l’un li pesa més l’ideal de la justícia social immediata i a l’altre li sembla que sense prosperitat no hi ha justícia social possible.

En Xavi i jo coincidim en moltes coses i gustos professionals i vitals, del wargame al Barça, i sobretot estem d’acord en que volem una Catalunya independent per a ser persones normals. Volem ser com els nostres amics danesos, grecs, holandesos, portuguesos o mexicans. Què vull dir? Que el que ens agradaria es barallar-nos amb les nostres respectives per a poder anar al Mundial de Futbol d’Austràlia, amb els col·legues, i veure com Rússia elimina la selecció catalana als vuitens de final. Igual que fan els nostres amics danesos, grecs, holandesos, portuguesos o mexicans. Encara que al final no hi anéssim a Austràlia, queda clar?

En aquest context no ens plantegem la independència com un problema de rodalies, que també, de polítiques socials, es clar que si, de separació de poders o de modernitat productiva i transparència política, que ens resulta evident. Volem una Catalunya independent per a ser majors d’edat, equivocar-nos i fer vides normals i homologables, amb tots els ets i uts, tots.

I no ens importa tant qui guanyarà les eleccions presidencials l’endemà, el fet de voler viure en un país normal ens fa coincidir en que els països normals tenen extrema esquerra, socialdemòcrates, liberals, conservadors i arribistes populistes propis, seus, i que tant important és tenir-ne uns com els altres.

Es per això que avui, quan tothom salta al coll de la CUP per haver-nos sortit uns caps de trons mutants, vull deixar clar que resulta una benedicció de Nostro Senyor tenir una extrema esquerra nostrada, i més ara que hi ha possibilitats que baixin del seu núvol de superioritat moral, que hi ha poques, però se’n albira alguna. I, per altra banda, us imagineu que a més a més la CUP fos espanyolista?

Tanmateix m’agradaria que quan des del meu independentisme a prova de bomba, el fan-club de la CUP i els palmeros del nou PSC aquest de la Colau, deixessin de dir-me fatxa per no pensar com ells. Puix no en sóc de fatxa. I si volen tenir l’oportunitat d’anar a veure la selecció catalana a Austràlia amb en Xavi i servidor, haurien de permetre que el centredreta català s’organitzés fora de l’ombra de la història, lluny del pujolisme, tancant l’etapa autonòmica, sense apriorismes i amb generositat. Allò que es va fer de forma natural dins l’ANC, que no fa tant.

Venen temps de xoc ideològic i una fase de centrifugació de vots i posicions. D’acord, però la independència no es pot supeditar a una ideologia sinó que hauríem de ser capaços d’entendre que es pot, que cal navegar plegats cap el mateix port des de la diferència, en Xavi i servidor en som la prova, per molt que les seves solucions siguin idees de bombero segons el meu infal·lible criteri.

dimecres, 1 de juny de 2016

La superioritat moral de la CUP

Mea culpa, mea culpa, mea grandísima culpa. A mi la CUP també em va ensarronar. Molt bé, ja ho  he dit, ara anem per feina:

Portem cinc anys fent la gara-gara a la CUP. Qui més qui menys te algun amic ex-sociata que en un atac de dignitat va voler votar independència, però no es veia en cor de votar en Mas, i va acabar votant la CUP, oi? Ep! sociates d’aquests que eren federalistes i tenen un apartament a Calella de Palafrugell també, consti. Els que tenim criatures que ja volten soles també ens varem veure convencent-los que no s’abstinguessin el 27-S, que si no volien votar com el papa i la mama que votessin la CUP, que eren uns idealistes i bona gent, per molt que el papa i la mama ja veiéssim que no tocaven quarts ni hores.

Els tres grans atributs de la CUP del David Fernàndez, en Quim Arrufat, i la noia aquella que anava amb ells a tot arreu, eren: l’actitud moral, la coherència del discurs i els actes i el seu independentisme generós i de pedra picada. Ho recordeu, oi? Aquella manera d’encertar la diagnosi, de tenir clar qui eren els bons i qui els dolents, allò de salvar el poble. Per art de màgia, aquella CUP que van votar es va convertir en un altra cosa. Aquells 330.000 impossibles d’assolir sense els vots de l’esquerra caviar i els fills de casa bona es transformà en una màquina de trinxar-ho tot.

Van enviar en Mas a la paperera de la història, i varem pensar “tot sia per la pàtria”, obligaren als patriotes del “només la punteta” a signar una declaració de guerra institucional a l’estat espanyol coneguda com “del 9-N”, i varem pensar “bé, els meus als qui se’ls arronsi el melic millor que es quedin a casa”, au!  som-hi, a treballar per fer la República catalana!

I els divuit mesos van començar a passar-nos pel davant dels nassos mentre descobríem l’Anna Gabriel i els fills de la tribu –opinió que mai no he criticat, sobretot perquè ve d’una persona que al no ser mare d’una criatura mereix la mateixa credibilitat que la del bisbe de València quan parla del matrimoni-. Hem conegut en Garganté, un paio que em fa pensar en una frase de la meva mare sobre la guerra que encara em posa els pèls de punta: “jo cada cop que veig un cotxe amb quatre homes dins encara tinc por”. I hem constatat el racisme intransigent, binari, maniqueu, superficial, insultant, injust, malintencionat i antisemita d’en Benet Salellas en relació al conflicte Israel – palestins.

I va esclatar Can Vies II, això del Banc Expropiat, i la CUP es va posar al davant de la crítica als mossos, enlairant la bandera de la puresa anticapitalista, des de la superioritat moral del saber qui és un especulador i qui no ho és, i del saber quines són les necessitats del barri i quines no ho són, de qui és el carrer i de qui no, i de qui té dret a cremar la propietat privada i qui no en té. Emparats en la seva superioritat moral, la seva coherència i el seu independentisme.

Doncs ni una cosa, ni l’altra, ni la de més enllà. Senzillament no es coherent sentir la CUP dir al matí que és possible comprendre l’okupació d’una segona residència i per la tarda assabentar-nos que el racista del Benet Salellas té un patrimoni que un ric assalariat com jo no tindrà en sa vida per molt que treballi. I no dic que hom no pugui ser d’esquerres i tenir diners i propietats, el que no es pot ser és anti-sistema i defensar el dret a rebre propietats que no t’has guanyat amb la teva de feina, només per dret de sang, com els borbons.

Jo, l’enemic del poble! El qui creu que la coacció física ha de ser exercida de manera monopolística pels Mossos, que per això els pago; jo, el fatxa que creu en la societat patriarcal i familiar que es basa en la transmissió de patrimoni de pares a fills –cosa que en Salellas ha gaudit i servidor no pas-; aquí, el que firma aquest escrit, que es guanya cada cèntim d’Euro amb la seva feina i que no te cap camp d’oliveres pel fet d’haver estat un espermatozou més espavilat que els altres; jo, botxí i agent exterior que dono suport a la democràcia israeliana en comptes de donar-lo als partits i països teocràtics que volen enviar als jueus a la paperera de la història a fer companyia al President Mas. Demano a la CUP que s’estalviï d’ara endavant signar pamflets com aquell en el que dieu:

“Preguntaren com era possible que creméssiu aquells autobusos i aquells trens. Quan la pregunta correcta, la que haurien d’haver fet, és la de com és possible que no us llanceu a cremar tots els autobusos, tots els trens, tots els bancs, tots els cotxes de policia, totes les casernes, totes les esglésies”


Jo ja veig que no en parleu de les propietats immobiliàries d’en Benet Salellas, però per moralitat, i co-he-rèn-ci-a, hi hauríeu d’afegir els seus pisos, locals, i camps d’oliveres. Si més no, perquè o ho cremem tot o cardem la superioritat moral al riu.

dijous, 26 de maig de 2016

Els catalans del dotze per cent

Hi ha uns catalans que en dic del dotze per cent. Gent de dretes i d’esquerres. Militants o no, associats o no, membres d’organitzacions o no. Són els catalans del dotze per cent. Ells o elles ho tenen clar, volen que Catalunya sigui independent perquè és de justícia, perquè no són espanyols. No s’hi senten, mai se n’han sentit. Al menys que en tinguin memòria. Eren el dotze per cent indepe, el d’infanteria, el de tota la vida.

Potser si que els més grans del dotze per cent recordin entre la boira del seu pensament que quan la mort del general, Espanya va tenir una oportunitat. Però això va durar què? Mesos? Un? Dos anys? Tant li fot. Els catalans del dotze per cent sempre han volgut fer fora la bandera, la policia, l’exèrcit, l’idioma, les televisions i la manera de fer dels espanyols d’aquí, de casa seva.

Els del dotze per cent han donat molts de tombs amunt i avall. S’han casat amb altra gent del dotze per cent, però no sempre, i no per aquesta raó necessàriament. Han hagut de suportar els cunyats, germans, companys de feina, veïns d’escala o veïns al futbol que se’n fotien d’ells. Amb displicència i commiseració, els esguardaven amb mirada d’ulls de vaca, entre la misericòrdia i la simpatia per l’excèntric, pel qui te el cap ple de pardals. I ells insistint en que Catalunya havia de ser independent, calia per sobreviure, ho mereixia pels morts o els que havien de venir. Pobrets deien, amb ells, o amb elles, no s’hi podia parlar de política, pobrets...

I van fer un llarg camí cercant posada política, com Josep i Maria per Nadal. En Guia per alguns, en Xirinacs per uns altres, o en Barrera pels més estirats, tenien la força de la raó, però tot Déu se’n fotia d’ells, tothom. Era gent amb el cap ple de pardals, uns somnia-truites, uns cap de trons. I ells seguint llumetes, signes, esperances traïdes, ara a Convergència o a Unió, altres a Esquerra, la Crida, Catalunya Lliure o l’MDT, i me’n deixo, i ara amb aquests i ara amb els altres i ara m’escindeixo, i ja ens ho han tornat a fer allò.

Es veritat, molts del dotze per cent van militar arreu i van participar de moltes conspiracions, i de moltes esperances, i de moltes idees que només es poden pensar en fluix, que dir-se no es poden. Però molts van tancar-se a casa, o al casal, o al grup de teatre, l’editorial, la fàbrica o a les excursions al Pedraforca. I a plantar una senyera, o a dir missa a les velletes, o a fer d’entrenador o de mestre intentant guardar la flama dins l’ànima dels més petits.

Ells i elles no es plantegen segons quines bestieses. Saben qui és l’enemic, l’adversari i els traïdors. No juguen a maleir només als botiflers, puix saben que aquests miserables tenien un preu, i que qui ha pagat les vint de plata ve de l’altiplà.

Els del dotze per cent de sobte van veure venir molta gent amb ells, els cunyats, els companys de feina o de futbol, la mare, l’amic perdut, i van treballar aquest cop plegats pel seu somni. I no es van estar per xerrameques, i al final els polítics els van escoltar i semblava que tot anava de veres. Tant se valia d’on era cadascú, si el pare fou carlí i el de l’altre cremés convents, estaven junts i allò no ho anava a parar ni Déu.

I cadascun dels del dotze per cent va posar-se a parlar i la gent ja no reia. I molts s’hi van sumar al somni, perquè quan els miraven amb ulls de vaca, en el fons, molt en el fons els hi envejaven la puresa de l’amor al país. I van anar sumant voluntats i creient en el que els deien, o al menys fent-ho veure per mantenir la moral de la tropa, i entre tots i totes van multiplicar-se. Van multiplicar-se exactament per quatre. Ai las.


Però encara érem a temps, eren quarts de deu del vint-i-set de setembre, érem a temps... i no. I la onada popular es fa desfer poc a poc. I les coses que s’havien construït amb molt d’esforç: la unitat, el somriure, el sacrifici, la solidaritat i el compromís, van anar-se’n a dida.

I ara el dotze per cent torna a veure com tot crema i tothom es baralla. Com hi ha ganivetades a Palau i al Parlament, i ja pensen en que hi tornarà a haver eleccions, “però amb aquest no hi pensem anar”, “però si es presenta aquell no el pensem votar”, “que esteu bojos?”, “i la revolució?”, “si voleu exèrcit no ho recolzarem”, “fora de la Unió Europea”, “dins la Unió o res de res”, “colla d’autonomistes!”, “colla de farsants!”... I molts del dotze per cent pensem que més ens haguera fet servei entendre abans que això d’anar amb el lliri a la ma és incompatible amb la feinada que se’ns ve a sobre: carda’ls a tots plegats al contenidor de la punyetera història! 

dimecres, 11 de maig de 2016

Gràcies Israel

Mentre escric aquestes línies hauria d’estar fent altra cosa. Hauria d’estar treballant i generant imposts per tal que els grans dirigents patris decideixin regala’ls a la meva competència, per exemple. Potser hauria d’estar ajudant a crear un moviment polític liberal, decent i nacional que acabés de dinamitar els darrers esbufecs, penosos i ridículs, del pujolisme convergent ara disfressat d’ERC amb corbata.

Però no, pel que fa a la meva vessant de catalanet processista, enfadadíssim per rodalies, paternalísticament defensor de la llengua invasora i tota aquesta mandanga de l’ANC i el no-volem-exèrcit, ja us dic que “my watch is over”. Al menys fins a nova ordre.

Vull agafar un trosset del temps que em queda de vida útil i destinar-lo a donar les gràcies a Israel i als jueus. De fet, el que tinc ganes es de felicita’ls pel 68é aniversari de la seva independència. Probablement, en ells se’ls en fot que jo els hagi d’agrair res, o que els feliciti l’aniversari -i fan bé que prou feina tenen- però tinc ganes de quedar-me ben descansat davant la frustració que sento al constatar les misèries i les pors del meu poble quan les contrasto amb la voluntat de sobreviure del poble d’Israel.

A veure si ens entenem. Entre els jueus hi ha de tot, com a tot arreu. No fotem. Ni tinc la fe dels conversos, ni sóc més papista que el Papa. Però un cop acabat de llegir “La Revolta” de Menahem Begin, on el “terrorista” que empaitava el meu estimat general Green explica la conquesta de la llibertat d’Israel, crec que des de la ignomínia del qui viu rodejat de traïdors i covards que es diuen independentistes, haig de reverenciar públicament aquells que van dir que n’estaven farts de que els passessin per sobre: els jueus.

No ens hi podem comparar pas. Dic els catalans. No podem buscar similituds històriques amb la shoah, perquè els castellans del segle XVIII no podien industrialitzar el nostre extermini, i per tant res no és comparable al que se’ls va fer als jueus al segle XX. Però no tinc cap dubte que aquell drama resulta indestriable de la seva voluntat de tenir una pàtria i un futur com a poble. I planyo les miserables argumentacions del nostre independentisme basades en els diners, en el greuge, com si fóssim minyones que es queixen de menjar sobres fredes en comptes d’aixecar el cap amb dignitat i reivindicar la nostra voluntat de no ser esborrats del mapa demogràficament, cultural i legal.

Tanmateix és cert que si l’enemic hagués matat el trenta per cent dels catalans sense possibilitat de redempció, com varen fer els nazis amb els jueus, els catalans supervivents no hauríem d’aguantar aquest insuportable nivell de contemporització amb l’agressor, aquest ridícul del rajolí prim, del només la punteta que sóc verge, aniríem per feina, i tant ens fotríem del mort com del qui el vetlla, i aparcaríem els circumloquis d’una punyetera vegada.

Jo vull felicitar Israel en l’aniversari de la seva independència perquè demostra possible que un poble al qui sempre se’ls han pixat a sobre dient-los que plovia, poden ser capaços de serrar les dents i construir un futur pels seus fills. Contra tots i tot. Per voluntat pròpia i sense demanar permís. Gràcies Israel, sou el meu exemple.

dijous, 31 de març de 2016

La República que vull

No us vull enganyar, crec que provo de no fer-ho mai que em sigui possible. Jo no soc socialdemòcrata. Crec que és una ideologia molt respectable i que va aconseguir grans avenços en la formació de canals d’oportunitat per a les classes populars després de la segona guerra mundial, al voltant de l’escolaritat de qualitat, la seguretat social universal, o les pensions dignes. Ho va fer tant bé que ara ja no es posa en discussió les virtuts d’aquesta xarxa pública de seguretat, tret dels que creuen que poden convertir-ho en un negoci particular, parasitant el poder polític, sota l’excusa que allò que és públic es gestiona forçosament malament. No és cert, hi ha empreses o institucions ben i mal governades, el fet de ser públiques o privades no hauria de tenir res a veure.

De la mateixa manera, la sensibilitat ecològica ja impregna tots els programes polítics. Sigui per raons emocionals altruistes o per raons lògiques d’egoisme de supervivència del gènere humà, l’actitud envers la cura del medi ja forma part del imaginari de totes les forces polítiques, i val a dir que ha estat gràcies a l’esquerra i a les universitats, vull dir la ciència.

Però jo ni soc socialdemòcrata, ni soc d’esquerres en el sentit de posar en valor la igualtat pal damunt del mèrit. Crec en l’equitat, crec en el tenir cura que la gent pugui prosperar amb el màxim d’oportunitats possibles, evidentment. Però he arribat al punt d’estar convençut que aquestes condicions mai seran aprofitades universalment per part de tota la població, que costa molt esforç guanyar-se la vida i tirar endavant, i que no tothom hi posa la mateixa dedicació ni tothom te, malauradament, la mateixa sort amb les seves decisions.

Pel que fa al país, no cal dir-vos que temo per la nostra desaparició com a nació si ens mantenim dins Espanya i no podem relacionar-nos directament amb el món. Curiosament, son per una banda la globalització de l’economia, la informació i la cultura, i per altra l’aparició del Euro, els dos fets que han trencat el pacte entre Catalunya i l’estat espanyol. L’economia catalana no pot pactar i aixoplugar-se sota un govern de Madrid per tal de resultar-ne beneficiada, senzillament perquè Madrid, en termes econòmics fora de les concessions monopolístiques del BOE –que també aniran enrere poc a poc- ja no pinta res en el concert global dels mercats. Quin sentit te aleshores perllongar un pacte polític amb una estat que pretén substituir la teva cultura per la seva, sota l’esquer del accés al seu mercat i els beneficis de la seva protecció legislativa? Això valia el segle XIX, al segle XX. Però ara?

No diré mai que hi hagi mala fe. Estic convençut que els espanyols creuen que el català pels catalans és un handicap que ens tanca portes al món, mentre que l’espanyol és un llenguatge universal en ascens. Aquesta vocació imperial, aquest pensar que els catalans parlem i vivim en català per tossuderia, provincialisme, o per molestar, és un fet tant consubstancial a la forma espanyola de veure el món que a mi m’exigeix donar-hi una resposta racional, i aquesta no és més que la independència. Jo no penso renunciar a la llengua, per a mi i pels meus descendents, perquè és la meva manera de veure el món expressada en mots, triats, afinats, decidits per la nostra història, unes paraules i no altres. Parlo i escric –amb la permanent presència d’estructures gramaticals, conjuncions, girs i modes forasters- en català i no hi penso renunciar, ni recloure la meva llengua dins l’àmbit estrictament privat.

Cal combatre durament aquest intent de substitució del català per l’espanyol com a llengua de prestigi. No soc bilingüe, ni ho vull ser. Soc catalanoparlant, i tinc la sort de parlar quatre llengües més, una d’elles és el castellà. Soc conscient que la conec potser millor que la meva pròpia llengua, per imposició colonial i administrativa, i mediàtica, i cultural, i cinematogràfica, fins i tot familiar. Però no és la meva de llengua. Ni és la llengua del país. La lluita per la supervivència del nostre fet nacional no es pot aigualir amb el bilingüisme, només per assolir vots en favor del nostre alliberament nacional. Cal deixar-ho clar, el català ha de ser la llengua de prestigi, ha de ser l’eina que faci funcionar l’ascensor social i cal que tothom ho tingui clar, també els qui no el dominen. És molt més clar dir-ho i no amagar-ho, molt més honest, la immersió lingüística és una oportunitat sana i justa, parlar castellà no aporta cap valor afegit per fer-se un lloc al sol a Catalunya. I així hauria de fer-se saber: ha de ser l'única llengua oficial.

Un cop aclarida la meva postura pel que fa a la nació, m’agradaria posar en primer pla la meva condició de republicà convençut. Tanmateix, és possible que envoltats de votants emocionals com estem, si els catalans tinguéssim un hereu de la casa de Barcelona exiliat a Suïssa tindríem més oportunitats per a esdevenir independents. Però no és el cas, i si regirem les Constitucions –que ja en tenim d’això els catalans-, i la nostra història política, des de Pau Claris que queda clara la voluntat dels catalans de governar-se sota el control del poble i els pactes institucionals que calguin per fer-ho possible.

Jo crec en la República com a idea superior de govern organitzat, protector, i just. Perquè una República és l’escenari on els ciutadans tracten d’allò que és públic i de tots, d’interès general. Per sobre de místiques dinàstiques, drets de sang i privilegis divins, la República esdevé l’entorn polític on no haurien de cabre-hi més que propostes polítiques, socials, ideològiques, democràtiques, fiscals o econòmiques, en la persecució del benestar dels ciutadans.

Una República laica, on tothom pugui creure en el que vulgui dins l’àmbit estrictament privat, i que ningú pugui imposar les seves creences als demés, ni beneficiar-se de la República per tal de fer-ho. Una República que no intenti adoctrinar la moralitat dels seus membres, més enllà d’allò que afecti la seguretat i la llibertat dels seus iguals. Un estat que garanteixi la igualtat davant la Llei i la Justícia, que pugui garantir la seguretat i la defensa de les vides i de la propietat privada de la seva gent. Una República que sigui una xarxa de seguretat comuna que tingui cura dels més febles, mainada, malalts, i gent gran, per sobre de qualsevol altra circumstància o condició.

Una República de la qual en pugui triar el seu President per tal que formi govern. Directament, un home un vot. Amb una càmera legislativa que controli al President, escollida tant sota el criteri proporcional com pel criteri territorial. Una República on tothom sàpiga a quin polític adreçar-se quan te una proposta o una queixa. Sense aforaments més enllà del President. Amb una nova forma de finançar els partits polítics, oberta, pública, i respectada, on l’ajut econòmic a un partit o una ideologia sigui vista com una participació honesta en la vida pública i no com un moviment sospitós subjecte a tèrbols interessos.

Un forma de governar-nos i una administració pública modernes, noves. Amb criteris de professionalitat, on la discrecionalitat de les decisions siguin l’excepció i no la norma. On el criteri d’adjudicació del concurs públic es faci sobre més variables, racionals i explicables, que purament el preu del pressupost i on els desviaments a l’alça d'aquests siguin investigats d’ofici. Una República on els funcionaris siguin vistos com a ciutadans exemplars, perquè tindrà eines i serà capaç de foragitar-ne els qui confonen aprovar una oposició, al servei públic, amb obtenir una renda privada vitalícia.

Una República que doni seguretat jurídica a la seva economia i que permeti, empari, i promocioni l’emprenedoria i el creixement empresarial, sense condicionar-lo ni dirigir-lo, en llibertat. Una República on sigui tant important la persecució del frau fiscal com lloar el compromís amb la comunitat via imposts, fundacions i patrocinis. Un estat que vetlli per tal de que les condicions d’accés al finançament privat i empresarial siguin justes, i que l’accés a un habitatge digne no sigui paper mullat, amb especial atenció als qui s’han quedat pel camí i als joves que necessiten emancipar-se per créixer com a persones i com a ciutadans responsables.

Vull una República que em permeti ser una persona lliure, creativa i pròspera. No vull una mainadera que em digui el que haig de fer o no, ni que em renyi, ni que m’escuri la butxaca mentre m’alliçona dient que “ho fa pel meu bé”, mentre genera un dèficit fora de mida que hauré de pagar jo, els meus fills i probablement els meus nets, sense que els responsables del desastre passin pels tribunals, ni passin vergonya.

Aquesta manera de veure el món que tinc, malauradament, no acaba de estar present en cap dels partits polítics catalans que hi ha a dia d’avui. Potser hi ha una escletxa en la refundació de Convergència, que de més verdes en maduren, però em permetré posar al congelador de la prevenció escèptica els darrers intents de l’aparell convergent de perpetuar una alternativa política que, per ara i si no s’hi pot influir, no sembla sinó recordar una ERC amb corbata.

Jo no tinc manies, o poques, i ja em coneixeu. Estic segur que alguns dels que hem tingut el plaer de coincidir dins la periclitada ANC, o en els cenacles de la conspiració separatista dels anys 90, compartiu bàsicament aquest posicionament polític que us he descrit, tant bé com he pogut. Em consta que us trobeu en la mateixa circumstància que servidor de vostès, sense una estructura de debat i influència que empenyi en la direcció de veure concretats aquests legítims anhels nacionals i republicans en un partit polític nou, o si més no assumits sense complexes per un partit ja existent. No esteu sols i ens estem organitzant, si en voleu saber més, els qui em coneixeu, ja sabeu com trobar-me. Fins aviat.