S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 28 de desembre de 2013

Triarem decidir que decidim decidir per sempre més.


Faig aquest post fent les pertinents bombolles intestinals de l’endemà de la fira, aposentant la pilota entremig de la col i el torró. Després dels excessos toca expiació i reflexió, i abans que busqueu la llufa, avui és dia dels Innocents, us diré que ha nevat al Tibidabo, i així podem encetar els bons propòsits anuals sense buscar-hi cap befa en el que m’agradaria dir-vos avui, vint-i-vuit de desembre de l’any del Senyor de 2013, darrer de la nostra espanyolitat si decidim decidir.
D’aquí quatre dies encetarem el 2014. L’any gran, aquell en el que Catalunya, per fi, pot mirar-se al mirall i prendre una decisió històrica. Serà via consulta, serà via plebiscitàries, què serà, serà? Uot-ebar-uil-bí uil-bí...però uil-bí. Ho tenim a tocar, i en el fons, per una vegada, només dependrà de nosaltres. De la nostra capacitat de posar la pebrotera al damunt de la taula, no defallir, serrar les dents i endavant les atxes.

I ara ajudeu-me a imaginar. Si us plau. D’entrada allunyeu de la ment la Malícia, en Navarro i el “dúo sacapuntas” del Ribera i en Cañas. Com si botiflers i lerrouxistes no hi fossin, com si visquérem en un país en el qual poguéssim per fi mirar al futur amb passió i esperança, en comtes de mirar al passat. Fem un altre esforç i imaginem-nos que els partits d’ara i els polítics d’ara son a casa escrivint memòries interessades d’autobombo i plateret –que no, que no, que en el país que imagino no haurien d’escalfar cadira en el consell d’administració d’un banc o d’una elèctrica-, A caseta, amb una bona pensió i una medalla pels serveis prestats.
Obriu els ulls en direcció al futur de prosperitat i responsabilitat que ens espera. Un país on podrem decidir, i podrem seguir decidint, i equivocant-nos i encertant-la, sols solets. Perquè el dret a decidir que ens discuteixen els espanyols i els traïdors d’aquí casa, no s’acaba el nou de novembre del 14, no s’immola per sempre en una jornada de referèndum, no amics i amigues... el dret a decidir dels catalans naixerà a ulls nostres i de tot Déu si votem que marxem d’Espanya i decidim decidir per sempre més nosaltres.

Que si, que ja ho sabem que hi haurà coses que haurem de pactar quan marxem, i que hi haurà altres assumptes a discutir amb els altres països del nostre entorn. Qüestions referents al comerç internacional, a les garanties i seguretats jurídiques, a la defensa del territori. Però en tot cas, i fins i tot, en aquestes qüestions serem nosaltres qui decidirem sempre més. Amb més o menys encert, com quan hom s’emancipa i va a viure, sol, en parella o en comunitat... s’hauran acabat les excuses, ens haurem de rentar i planxar la roba –ai l’as- però nens, i nenes, si deixem fumar a la sala o no ho decidirem nosaltres. Per bé o per mal.
Us ho podeu imaginar? Fugir d’aquesta presó caïnita de la dreta feixista i preconciliar i de l’esquerra jacobina, ressentida i envejosa. Anar a petar ben lluny d’aquesta patronal de la caspa, la brillantina, i l’oligopoli dels mafiosos i d’aquestes estructures sindicals lampedusianes de dirigents de moral minúscula, dels que esperen la subvenció per anar-se’n de senyores que parlen de tu als homes. Marxar d’aquesta església venjativa i retrògrada, i abandonar als borbons al llot de la seva corrupció, dient-los “apa, siau que els catalans no tenim Rei”.

I poder veure un mundial de futbol sense haver-nos de auto-justificar les filies i fòbies per la selecció nacional? I poder empènyer als agents socials nostres a trobar sortida a la formació professional, als convenis, als sistemes de prevenció contra les reduccions de plantilles, a la revisió del sistema de subvenció a l’atur? En comptes de seguir escoltant les mateixes declaracions demagògiques i tronades cada primer de Maig? No fotem! Us ho imagineu?
Un país on el català fos definitivament una llengua prestigiant del tot i sense discussió? On ens poguérem portar a tribunals i dir-nos el nom del porc a cop de demandes en la llengua del país? Sense passar por de que el jutge t’agafi mania per parlar en català? Ostres! Què maco seria, oi?

I viure en un país on poguéssim parar-nos a pensar si volem o no volem peatges a les autopistes? Perquè es clar que no en volem si no hi ha rutes alternatives! I encara menys si resulta que a la resta de l’estat eren de franc! Però un cop sols? Parlarem entre nosaltres i decidirem el que més ens convingui, què carai! I a qui no li agradi, ja sap, com deia en Capri: “si et fa mal posa-t’hi fulles, fulles de pàmpol, fulles d’escarola... remei català!”
Va... vinga... ho diré... us imagineu viure en un país amb separació de poders? Es possible! En un país que vulgui lluitar contra l'analfabetisme funcional en comptes de contra els nostres mites històrics? Podem fer-ho! I en un país on l’estat no interfereixi en la moral dels ciutadans a cop de lleis de l’avortament com la del Gallardón? Doncs ho tenim a tocar!

Ostres... el dia de Sant Esteve, sentint al Palau de la Música esclatar en una cantada del Cant de la Senyera que devia de fer bellugar els ossos del poeta Maragall dins de la tomba, de pura joia... hi pensava en aquest post. Mireu que m’estimo Els segadors com a himne, però és que ni tant sols ens caldrà cantar sobre el nostre desori i el nostre desig de venjança contra Espanya, contra els Reis i els seus Ministres que ens han fet la vida impossible durant 300 anys!
Podrem cantar himnes com el Cant de la Senyera, que ens fan mirar enlaire, que creixen amunt al grat de l’aire, i que ens assenyalen el camí del nostre futur com a poble sense tenir en compte el que pensin, el que diguin ni el que facin els demés.  L’any que ve els catalans decidirem, i per fi podrem triar decidir que decidirem nosaltres, per sempre més, amb esperança, llum als ulls i força al braç! D'aquí menys d'un any... triarem decidir que decidim decidir per sempre més.

dilluns, 23 de desembre de 2013

Joyeaux Noël!


Vaig veure la peli de rasquis, i ara no puc deixar de veure-la pels volts de Nadal. La nit del 24 de desembre de 1914 les tropes alemanyes i aliades varen confraternitzar a les trinxeres, després d’haver estat matant-se durant mesos els uns als altres. No és ficció. Ho vaig poder llegir en petites notícies publicades als exemplars originals de la Ilustration Française que custodio per la següent generació de Savalls.

Els homes que es van veure avocats a lluitar a la primera guerra mundial venien d’un món que va desaparèixer enfonsat al llot del Marne, el Somme i Verdún. Molts d’ells tenien pocs estudis, provenien del camp o de les fàbriques i mines d’arreu d’Europa, gent senzilla que somniava un món millor per als seus fills, que no coneixien la tele, que lluitaven sota el paraigües de la solidaritat de classe barrejat de fidelitat a la família, al poble. Altres havien rebut una bona educació, encara bastien la vida sota valors desapareguts com l’honor, la cavallerositat, el fair-play, i el patriotisme. La industrialització de la guerra i les metralladores els varen convertir en carn de canó, i mai més ben dit.

L’any que ve farà 300 anys de la caiguda de Barcelona i la pèrdua de les nostres constitucions, i també en farà 100 de la desaparició de la innocència al món occidental, d’aquella ànsia pel progrés que anava a crear una millor societat. Al romanticisme el va substituir definitivament el miserable individualisme del consum alienant. Tolkien va anar a la guerra amb els seus amics i en va ser l’únic supervivent, i la desesperació per aquell món perdut el podem trobar en els seus escrits, quan lloa la vida dels hobbits i renega de la industrialització personificada per un Saruman que arriba a pervertir la natura de tal manera que fins i tot s’atreveix amb la manipulació genètica.

Dins d’aquell desori que va ser la guerra de trinxeres, en un darrer esclat d’innocència les tropes contendents es varen aplegar a l’entorn d’arbres de Nadal la nit del 24 de desembre. La resposta dels comandaments va ser desfer les unitats implicades, repartir-los a noves unitats i canviar de destí els qui van protagonitzar aquells fets. Això ho van fer tant els alemanys com els britànics i francesos, que la maldat no és patrimoni de cap nació en concret.

Per la història en va quedar el Cant dels confraternitzats, la cançó que es va tornar un himne entre les tropes que havien fet amistat espontàniament, que diu així en la seva versió original anglesa:

"I hear the mountain birds
The sound of rivers singing A song I've often heard
It flows through me now
So clear and so loud
I stand where I am
And forever I'm dreaming of home
I feel so alone, I'm dreaming of home
It's carried in the air
The breeze of early morning
I see the land so fair
My heart opens wide
There's sadness inside
I stand where I am
And forever I'm dreaming of home
I feel so alone, I'm dreaming of home

This is no foreign sky
I see no foreign light
But far away am I
From some peaceful land
I'm longing to stand
A hand in my hand
...forever I'm dreaming of home
I feel so alone, I'm dreaming of home"

 
Si podeu veure “Joyeaux Noel” aquestes festes, us ho recomano. I que tingueu un Bon Nadal, i recordeu que l’any que ve se’ns ha girat feina a tots els d’infanteria.

dimecres, 20 de novembre de 2013

Llei anti15M? Jo comunico


Ja sé que encara sóc un súbdit espanyol, vosaltres també, però el meu trencament emocional amb Espanya és tant supercalifragilístic que el mal que ve d’Almansa sembla que ja no m’alcança.

Dic això, perquè per poc que hom remeni les xarxes, posi la tele o escolti als tertulians s’adonarà que el país veí ha iniciat el descens als inferns de la pre-democràcia. Roda el món i torna al 19-N.

Si us plau, no em poseu cara de “això ja li he sentit al Savalls”, no penso tornar a fer el tour turístic pels jutjats que no condemnen corruptes, ni per la constitució i la seva democràcia de fireta. No. Espanya no té remei, prou que ho sabem tots.

Avui no vull parlar del nyap institucional fill de la transició. Avui el meu pensament va dirigit als espanyols que callen i atorguen. Tota aquella gent que van callar amb la llei de partits, amb la doctrina Parot, amb les recollides de signatures en contra de l’Estatut. Penso en aquells bons veïns que ens veuen com una mena de perseguidors dels castellano-parlants, els qui remouen el terme xarnego-panxa-content pel facebook, els qui ens han deixats sols davant les ofensives contra el català tant de tiris com de troians.

És un recordatori amb un somriure a la boca. Un moment per a reflexionar sobre el silenci dels amics compatriotes per la Roja, que miraven les musaranyes quan aquí érem al carrer protestant front la injustícia de la sentència del Constitucional. Aquells que no van moure un dit, ni un post als seus blogs, ni una trista carta als diaris preguntant com podia ser que un Tribunal esmenés la voluntat popular expressada en referèndum. Perquè van callar com a putes, oi?

Els que malgrat ser del PP es consideren demòcrates i europeus –pobrets-, els que pensen que comprant El País es legitimen com a defensors de l’esquerra, fins i tot els anti-sistema rollo pelut i quinze-eme. Si, si... fins i tot els anarco-internacionalistes antifrontera, coneguts arreu del món per la seva solidaritat amb Palestina i el seu menyspreu pel catalanisme. Tots i totes, en un paquet els poso, amb un llacet que on hi resa “de parte de tus amigos catalanes”, me’ls miro i penso: “això us passa per burros, consti que nosaltres us varem avisar”.

Sembla que aquest divendres, la nena de l’exorcista Rajoy –la Soraya, vaja- ens avançarà a la població en general, i als catalans en particular, una nova llei de seguretat ciutadana que té pinta d’enyorar els anys 70, el gris als uniformes i les tocineres marca Ebro. Que si mires malament un polític del PP et podran caure 20 anys a galeres; si et cagues amb un socialista amb escó a perpetuïtat et tallaran el presseguer en un auto de fe a la Plaza del Café con leche; que si et queixes quan et desnonin hauràs de fer-te càrrec de les hipoteques dels policies que t’han rebentat la porta, per ser violent i un element constitucionalment perillós. Multes de 30.000 de 600.000 euros si la manifa no la convoca en Rouco Varela, que és el veritable àrbitre del que és políticament correcte de dir al carrer.

I si et queixes o els portes als tribunals, ja saps... tururut, que estan col·lapsats tapant les vergonyes de la família real i no tenen temps per tu. Ah! I no se’t acudeixi anar a tribunals internacionals... que a la pipe-line de càrregues de profunditat contra la democràcia, el govern prepara un altra llei –quina mania amb l’Imperio de la Ley, ja sembla el Imperio hacia Dios- que farà les sentències espanyoles inalterables per tribunals estrangers! I no és conya! Ells sempre tant oberts al món!

Votar? Per quins set sous? Si resulta que tries un President de la Generalitat i te’l volen fotre a la presó si intenta complir el seu programa electoral! Que les més mínimes condicions objectives perquè Espanya sigui considerada una democràcia efectiva saltaran pels aires més aviat que tard. I allà és quedaran tots aquests mals amics, mals companys de viatge que coneixem genèricament com “espanyols”. I us dic el què? Doncs que a mi, al cul me les fotin bullides! Que no penso moure un dit per lluitar contra el que els caurà a sobre, que a mi no m’afecta! Rebota, rebota i explota! Que els catalans que ja hem fet el salt quàntic de negar la major estem convençuts que això ja no va amb nosaltres. Perquè malgrat que els nostres partits no estan a l’alçada nosaltres ho estarem, i fotrem el camp pel civil o per lo criminal, que això d’Espanya fotia mala pinta, però la-que-se-avesina serà per llogar-hi cadires.

No compteu amb que m’hi quedi a veure-ho de prop. I molt menys amb que intenti ajudar-los en la revolta. No hi tinc lligams amb ells i resulta que tinc pressa per perdre’ls de vista. Es el que té haver-nos abandonat a la nostra sort, i a sobre fer-nos conyeta i tractar-nos d’imbècils, de insolidaris i de nazis. Ja s’ho faran! Llei anti15M? Jo comunico.
 

 

 

 

diumenge, 17 de novembre de 2013

Acabarem per haver de passar-vos per sobre...


Els compositors del ritme de la burundanga, els qui determinen del que hem de parlar per seguir endormiscats, han dissenyat per aquest matí de diumenge dos espectacles d’allò més tronats per repetits.
El Mariscal General dels unionistes, en Duran Lleida, rebla el clau de la seva deslleialtat nacional des de les planes de El Periódico, diu allò de que ho estem fent fatal i que el procés acabarà malament –sobretot per culpa dels catalans, es clar-.
I a l’altre banda de la botiflerié, al carrer Nicaragua, el PSC reprodueix l’argument i cant de l’obra de la seva pretesa dualitat, aparell i díscols, cinturó immigrant i catalanisme popular, bé... un nou capítol del particular Cuéntame dels sociates que pot acabar, o no, en escissió –pela a què no- o en una declaració de consens per xutar la pilota de la sobirania catalana uns quants mesos, o anys, mes enllà. I a esperar que els corrents electorals hispans canviïn, que si el PSOE va ser capaç de fer Ministre de Treball a un analfabet funcional com en Corbacho, encara hi ha esperances per illetrats com en Balmón.

I d’aquestes bestieses és del que volen que parlem, i no penso. És des d’aquest desori polític rollo marmota de Punxsutawney que us vull cridar l’atenció sobre un altre aspecte del que està passant que si que ens pot canviar la vida: les properes eleccions al Parlament Europeu.
Fins ara, tot això d’Europa i les seves institucions havia set com un gran cementiri d’elefants de la política local. Un club exclusiu per a representants dels governs estatals triats a dit, que emetia directives que els països es passaven per l’entrecuix, el primer de tot la pròpia Alemanya, sobretot l’Espanya del PP i del PSOE que té el record d’incompliment de normatives europees i aquí no passava res. Fins que l’economia del deute i la barra lliure va petar pels aires, i ara la cosa va de veres, i el Banc Europeu pot fer caure economies, governs i –ai las- carreres polítiques personals!

La Unió Europea cada dia tindrà més importància en la nostra vida diària, en la redistribució de recursos, en l’impuls del es economies dels països. Es possible que el soroll complicat i burocràtic que se’n desprèn de les notícies que venen de les seves institucions ens facin pensar que no te a veure amb nosaltres tot allò... però us ben asseguro que si els lobbies han abandonat les capitals dels estats membres per instal·lar-se a Brussel·les no és pel clima de Flandes.
A dia d’avui és molt més rellevant influir en el poder europeu que en l’espanyol . El favoritisme de llotja de Bernabeu ja només és important per la caspa tronada, pelse walking deads com l’editor amb ànsies de Hearst, que podria obtenir un altre cadena de televisió a cop de pagar favors en forma de bestreta pels drets d’unes altres memòries inútils del polític de torn, que ningú no llegirà. Potser a canvi de fer servir la porta giratòria entre política i consell d’administració, encara caurà algun altre privatització a preu de saldo, una prebenda, un altre decret que permeti un altre augment de tarifes d’algun servei bàsic que la població no pugui evitar de consumir... Però estem vivint les escorrialles d’aquest modus operandi. La casta madrilenya que repartia favors serà esclafada pels buròcrates europeus i els seus negocis particulars, xof. I jo que me’n alegro.

El proper mes de maig hi ha eleccions europees. Si, si... aquelles que ens saltem i no anem a votar, com si això de votar ho haguéssim pogut fer sempre els catalans! Son eleccions on el programa electoral es el de menys –bé, com sempre, no?- i qui va a votar ho fa en clau “d’enviar un missatge”. Si o no? Es el dia que els qui encara ens creiem que la democràcia serveix d’alguna cosa “enviem recadets als polítics”... com quan 40.000 catalans vam anar a votar Herri Batasuna per tocar la pera i va passar el que va passar. Doncs aquestes que venen son importantíssimes.
Europa es redefinirà com a ens supranacional els propers anys, les institucions de Brussel·les hauran d’obrir-se a la democràcia directe tant si com no, els països més rics i –val a dir- més gelosos dels seus sistemes democràtics de govern –com Holanda o el Regne Unit- defensaran el poder dels estats nació pel davant del de la Unió, en un combat que s’albira èpic, històric... Mentre que la ultradreta intentarà l’assalt a la legitimitat del poder, que a casa de cadascú d’ells ho tenen pelut i aniran juntets a Europa a toca’ns la pebrotera al crit de “mejor unidos”.

Un diputat europeu costa a l’entorn de 250.000 vots. Normalment, a “la circunscripción indivisible de la nación más vieja de Europa” –ja sabeu de qui parlo-, s’emeten uns 22 milions de vots (un 60% de participació) per tal de triar 54 diputats... El PP i el PSOE, amb el vot del 24% del cens cadascú (el 40% del vot emès) s’enduen més del 40% dels diputats europeus (entre 22 i 25 per barba), mentre que tota xavalla de vots dividits s’endú la torna en forma de set diputadets, com si fossin els nans de Blancaneus per molt que alguns hagin fet la feina de els Siete Magníficos. Perquè d’això és del que va aquest post: Amb l’excel·lent feina que han fet els eurodiputats Tremosa, Junqueras i Romeva... els partits catalans no seran capaços de fer una candidatura conjunta? Què ens diran? Què ara no toca? I quan collons tocarà?
Unió vol anar amb el PNB que no s’ajunta amb ERC ni en coma etílic, i ERC vol anar amb Bildu que son amics de no se qui, i ICV no  pot girar l’esquena al seu projecte socialment ibèric, i... i... i... Aquesta colla de sapastres i sapastresses (ho sento... no ho he pogut evitar) creieu que ens portaran fins al reconeixement de la sobirania catalana? Si no son capaços de posar-se d’acord en fer una candidatura a les europees quan podrien fer saltar pels aires l’establishment electoral espanyol! Que no saben sumar? Que no veuen que amb una llista unitària i amb una mobilització electoral que fes anar a votar aquest 80% en favor de la consulta traurien vora 4 milions de vots i ho podrien detonar tot? O es que no volen?

Mireu... cada cop soc més del parer de la frase que cada cop sento més vegades als bars, a la feina, als dinars familiars... “el poble, nosaltres, els hi passarem per sobre” . Mai no ho havia cregut possible... però si els partits catalans segueixen jugant a la Puta i la Ramoneta, a les preguntes inclusives, a les respostes en arbre, a la recerca del sumatori del consens, i a les unanimitats impossibles mentre hi hagi cadires i escons europeus a repartir... potser si... potser si que al final... acabarem per haver de passar-vos per sobre.

dimecres, 13 de novembre de 2013

Salvador (Puig Antich), la peli i jo


Ahir a la nit vaig veure Salvador (Puig Antich). No l’havia vist al cinema, ni quan la varen passar abans per la tele, ni a Internet fent de piratilla, que aquestes coses jo no les faig.

Em vaig quedar de pasta de moniato davant del retrat d’aquella por que empastifava la vida de tots els qui varem viure l’agonia del règim feixista. Quan van matar en Puig Antich jo era a punt de fer tretze anys, i el món era en blanc i negre i el carrer estava ple de grisos. Massa petit per posar-me medalles de legitimitat democràtica, com fa tothom, i massa gran per no adonar-me de la por dins els ulls dels uns i els altres.

La peli del Huerga –a qui no conec personalment, malgrat compartir FB- em va transportar al bell mig d’aquella angoixa irracional del tardo-franquisme. Més enllà de la figura ingènua, abrandada, incompresa, fora del procés, vola coloms i de lectura política mal païda, que representa tant el MIL com el propi Salvador, la solitud de la família davant l’inevitable desenllaç de la fugida endavant del protagonista fa mal.

Ni heroi, ni màrtir, arraconat a la cel·la esperant sentencia i condemna, mentre que la oposició democràtica –la que acabaria per fer la transició i pactar amb el règim que matava a garrot en Salvador per pura venjança- no el va acabar de posar mai en el seu imaginari reivindicatiu. Només de rebot en Salvador va tenir un paper d’estrella convidada quan varem sortir al carrer en nom de la Llibertat d’Expressió la primavera del 77. En Boadella, i els seus Joglars, a l’obra de teatre La Torna, es colpia el pit per la mort simultània de Heinz Chez un delinqüent comú mort pel franquisme el mateix dia que Puig Antich per tal de diluir el caràcter polític de l’execució d’en Salvador. Ara que hi penso, te collons haver corregut davant dels grisos per demanar la llibertat d’aquell miserable.

Els patricis de la transició, els pares del règim Juan Carlista –aquest gran demòcrata campechano que mirava cap un altre banda quan s’aplicava el concepte de legalitat, aquest que tant agrada als unionistes- no varen moure un dit per en Salvador, ho van fer amb l'afusellament d'en Txiki l’any següent. Varen treure l'orella del fang de la irrellevància quan ja tenien clar que el règim s’apagava amb la vida del dictador, i que no el sobreviuria. Aleshores Franco ja havia passat la premonitòria flebitis que inaugurava el camí cap una mort llarga, una degeneració física feta a poc a poc, de decrepitud humiliant però –ai las- mai prou dolorosa en proporció al verí en forma de por i a les morts d’uns i d’altres que ens va deixar a tots com a llegat col·lectiu.

Salvador és una pel·lícula que als anys setanta, a l’escola, ens haguessin portat a veure els profes peluts que lluitaven per inculcar-nos la democràcia a cop de peli d’art i assaig francesa, polonesa o italiana. Aquells cine-forums que esdevenien un espai de revolta i conscienciació, Costa-Gravas, Wayda i Pontecorvo! Santíssima Trinitat!. Malgrat el desprestigi que suposa ara haver estat un “progre”, gràcies al regalet en forma de degeneració moral de les esquerres un cop van tocar cuixa de poder als anys 80. Malgrat l’oblit forçat de la cagalera col·lectiva que ara tapen amb un relat de flors i violes constitucionalistes, amb falsos esperits de concòrdia, els mateixos que cremaven llibreries i omplien les parets de Sant Gervasi amb el missatge “zona nacional”. Malgrat nosaltres mateixos, que hem deixat créixer aquesta democràcia del pacte de la por fins esdevenir el monstre de democràcia de fireta que és ara. Malgrat tot seguim vius, i el Manuel Huerga ahir m’ho va fer recordar. Potser encara som a temps de recordar el que va passar i posar-nos drets d’una punyetera vegada.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Gràcies Sandruscu!


El Barça aquell de quan jo era petit ha mort. Ara és una gran multinacional de l’espectacle de masses, adreçada als mercats internacionals, en mans de les teles i governada pels interessos particulars de quatre pijos.

Jo, personalment, no puc deixar de seguir-lo, es clar. Ningú no renuncia fàcilment a la seva infantesa, aquelles coses que ens feien somniar i sentir-nos orgullosos de la tribu.

Malgrat que ara portem a la samarreta la publicitat de la línia aèria d’un país com Qatar, una monarquia del Golf Pèrsic d’aquelles tant democràtiques.

Malgrat que els jugadors catalans del primer equip s’amaguin davant l’afany de llibertat dels catalans.

Malgrat que els jugadors estrangers només parlin català el dia de la seva presentació al Nou Camp.

Malgrat que jugar la Lliga espanyola ens obligui a comparar-nos contínuament amb el Real Madrid com si forméssim part d’alguna cosa comuna.

Malgrat el seguit de directives formades pel millor de cada casa que em fan passar vergonya a cop de calçotets als aeroports, genuflexions al President de Extremadura o fraus fiscals prescrits.

Malgrat que el model de potenciació del talent de la Masia serveixi per fer guanyar competicions a la Roja, bastint el relat de l’orgull imperial de l'enemic, del “soy español a qué quieres que te gane”.

Malgrat que la indústria dels continguts futbolístics en forma de diaris sigui monolingüe, en castellà.

Malgrat tot... jo ja no tinc remei. Perquè ho vaig mamar, a casa, de petit, i això queda gravat a foc en els gens de la identitat, del que hom és. Als cinquanta anys haig de reconèixer que sóc un home del segle passat, de quan el futbol era un esport i una religió.

Però resulta que ara els pares i avis no podran colar la mainada a l’estadi. Les raons més fondes d’aquesta decisió suposo que suraran d’aquí un temps, que ara no ens les expliquen. Potser veurem el camp ple de turistes de luxe de cap de setmana, russos, xinesos i àrabs, carregats de cadenes d'or i penjats del coll de senyores que fumen i tracten de tú als homes. Mentre que el penyista de tota la vida, i les famílies aquelles que es passaven els carnets de generació en generació desapareixeran definitivament de la graderia.

I sabeu què? Doncs que potser serà una bona notícia. Potser els nanos, en comptes de rebre les primeres dosis de burundanga i soma barcelonista de franc, asseguts a la falda de la iaia o de l’oncle conco, no construiran les mateixes estúpides lleialtats que vaig bastir dins meu quan anava amb pantalons curts.

Potser els nostres fills i nets, en comptes d’anar a badar al darrera d’onze paios que corren darrera una pilota es quedaran a casa i faran alguna cosa productiva, i llegiran Stevenson, Conrad, Verne, Rowling, Tolkien o Jerome K. Jerome...

En comptes de glorificar les cuixes d’en Johan vibraran amb les de la Natasha de Guerra i pau, passaran de les croquetes d’en Laudrup i menjaran lembas amb els hobbits, no tindran por del Hugo Sanchez i la tindran de Voldemort. I seran millors persones que jo. I estarán més ben preparades que jo. I veuran més lluny que jo. I, potser, ho faran tot millor que jo.

Potser gracies al Sandro, els nostres fills i nets no conformaran un altre generació d’analfabets funcionals com la que tenim ara segons la OCDE, es formaran intel·lectualment, pensaran per si mateixos i, fins i tot... votaran partits i polítics que no els estafin com ens ha passat a nosaltres; que mentre ens preocupàvem si en Bogarde era dolent o si en Shuster estava lesionat, ens colaven bou per bèstia grossa i ara ens trobem amb aquesta democràcia de fireta i amb aquesta Constitución de Santa Ritaritarita, lo que se da no se quita.  

Sóc conscient que les possibilitats que succeeixi aquest miracle nacional són més aviat minses. Ja ho sé. Però la darrera alcaldada de la directiva del Barça, malgré tout, obra una finestra d’oportunitat, una porta a l’esperança. Si les nostres criatures no s’enganxen a la droga dura del futbol via familiar potser faran un país millor del que tenim quan siguin adults Així doncs, sense que serveixi de precedent, gràcies Sandruscu!   

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Xoc de trens


“La confrontació ha deixat de ser un perill per ser un objectiu”. I ho diu l’amic del Florentino, l’àliga de la Llei i pare de la Constitució, en Miquel Roca i Junyent. Les cartes que estaven tapades sobre la taula, comencen a girar-se i el que mostren te molta mala pinta. Espanya ha triat el sus i a ellos, i nosaltres encara amb cara de germans donem-nos les mans.

No per augurat, el xoc de trens que s’albira serà dels que marquen època. I el que és més greu: ens pot passar per sobre mentre debatem democràticament si al Talgo desbocat que és l’estat espanyol, li contraposem el Tren de la Bruixa, el de Sarrià, o el trenet d’Olot.

Que us sembla si deixem per un moment de posar “m’agrades” al FaceBook i ens fixem en com està responent Espanya al nostre moviment familiar, cívic i democràtic?

Doncs... anant a per nosaltres! Destruint la immersió a ses Illes, escapçant les inversions pressupostàries a Catalunya, negant la revisió singular del finançament de la Generalitat i escarxofant la convivència lingüística a l’escola amb la Llei Wert. Els uns i els altres, peperos i sociates, que les declaracions de la nova Presidenta andalusa no deixen veure cap canvi plurinacional federalista a can PSOE. Volíeu que parléssim d’allò vostre, catalans? Doncs si no volíeu caldo en tindreu dues tasses!

Els més optimistes de entre els justos, aquí a casa, diuen allò de que “l’estat es blinda al màxim per a negociar des de les posicions més allunyades a la proposta catalanista, per a poder donar sensació de cedir a cada pas que doni”. Pobrets... també els jueus alemanys deien que “Alemanya no podia prescindir d’ells perquè els calia la seva laboriositat”.

El cotó fluix no enganya i cagarem tramussos. L’estratègia de l’estat passarà per escanyar la Generalitat provocant la seva fallida, impulsant als partits que volen la consulta a avançar-la al màxim que puguin, a risc de passar per traïdors si no ho fan, llençar-nos pel capdamunt la sacrosanta Constitució i suspendre’ns l’autonomia. Punt final.

I què passarà l’endemà? Quan constatem que ni plebiscitàries podrem fer. He sentit que algú de vosaltres pensava en veu alta... “i Europa?”. Europa? Aneu seient-vos que de fora no mouran un dit. Res, nasti-de-plasti, deixaran que se’ns mengin pels peus, comminant-nos a trobar una solució interna, com si els esclaus poguéssim seure a discutir condicions amb els amos. Perquè això és el que som, esclaus amb una cadena prou llarga per anar a voltar de tant en tant a bord d’un avió low-cost.

El que us deia. Estos son mis poderes, diu Madrid. I ens fotrà tot el pes de les seves lleis injustes i els seus tribunals corruptes per sobre. I, aleshores serà el moment del conflicte, del xoc, de la confrontació amb l’estat. L’hora dels sacrificis. L’hora de deixar de queixar-nos a la xarxa social de torn, el moment que caldrà fer quelcom més que sortir al carrer en massa l’onze de setembre. Que ja hem vist que la democràcia espanyola –per dir-ho d’alguna manera- no ha signat el enterado.

I aleshores... què farem? Serem prou forts per plantar cara? Ells creuen que no. Que abans de posar els ous sobre la taula ens barallarem entre nosaltres. I així van bastint el record guerra-civilista així que poden. Que si amb els màrtirs, que si xiuxiuejant a cau de les orelles que ho vulguin escoltar que “la burgesia tornarà a trair al poble”, que si sembrant les pors a les classes mitjanes amb un futur revolucionari al carrer així que algun pallús benintencionat li trenqui la cara a algun botifler pota negra. Ja ho va dir l’Aznar, abans es trencarà Catalunya que Espanya. I a això van.
 
Caldrà doncs que pensem i triem què culleres hi posarem a la via per fer front al seu tren blindat. Quin sacrifici farem? Perquè això anirà de sacrificis de debò de la bona. I quan la cosa es posi xunga no recordarem que els nostres fills no tindran beques perquè han nascut catalans en comptes de madrilenys; no ens vindrà al cap que la cultura catalana pot desaparèixer en dues generacions; se’ns en fotrà l’espoli si pugem a cavall de la vaga general indefinida i comencem a notar les primeres incomoditats?

Lluitar per un país és la més noble de les causes, perquè és lluitar pel futur dels nostres fills i per la dignitat dels nostres pares. Però el que se’ns ve a sobre no serà divertit. Gens ni mica. Estem decidits? Estarem prou junts? Seguirem units independentment dels nostres orígens, de les nostres històries familiars? Més val que ens anem calçant.

Descartada la lluita armada perquè el dia que s’endegués fora el dia de la nostra derrota. Dificultós el camí el del tancament de caixes en un món informatitzat i amb uns bancs al servei d’Espanya. Quedarà només la desobediència civil. Aneu pensant com trepitjar-los alguna cosa més que l’ull de poll, perquè la cosa ni serà fàcil, ni serà ràpida i exigirà molt de nosaltres.

Espero que d’aquí a pocs mesos tinguem pensades algunes alternatives insurreccionals i pacífiques que els faci insuportable no deixar-nos anar. Perquè, per ara, lo més fotut és que no se’m acut com carai fer-ho... i ni el Tren de la bruixa, ni el de Sarrià ni el trenet d’Olot fan pinta d’aguantar l’atzagaiada que és a punt de caure’ns al damunt.

dijous, 19 de setembre de 2013

El cap ben dret!


“Als catalans no se’ns coneixen herois històrics, perquè de tants que en tenim els anomenem col·lectivament poble”. No se de qui és la frase, però haig de reconèixer que em va impactar. Desconec si ho va dir un bon patrici del catalanisme, o és el resultat de la inspiració de un twitàire inflamat per l’èxit de la Via Catalana.

Aquest poble nostre, sempre menyspreat mai doblegat, ha despertat del somni de l’esperança democràtica espanyola. A cop de trepitjades als ulls de poll de la cultura, de la butxaca, de la dignitat, del nostre vot en referèndum per l’Estatut, del nostre model social i de convivència, els catalans ens hem posat dempeus, ens hem donat les mans, mirat als ulls i hi hem trobat la força acumulada de la raó i l’orgull.

Orgull, si. Se’n diu així. Punyetero orgull de ser com som. La consciència comuna de saber-nos indestructibles si estem junts. La certesa que dona el comprovar que som molts, quasi tots, amb històries personals i familiars heterogènies perseguint una fita de tots destinada a fer una Catalunya millor per a tothom. Tenim la il·lusió, el tremp, que dona saber on volem anar, i que hi volem anar plegats.

Els enemics del poble, perquè a partir d’ara els anomenaré així, pel seu nom, voldran anestesiar-nos comprant als qui es vulguin vendre per quatre euros que ens han robat prèviament. Ens voldran espantar com a criatures, amenaçant-nos amb les ires del infern, de l’aïllament internacional, de la fugida de capital. Ells, ens acusaran de ser nosaltres els feixistes, de ser nosaltres qui posa fronteres, de ser nosaltres els qui dividim. Quan són ells els qui permeten l’assalt a la delegació catalana a Madrid per part de la ultradreta, els qui volen excloure un país lleial i respectuós amb la democràcia de la Unió Europea, i els qui ens han fet empassar-nos la catalanitat i la nostre llengua, primer arraconant-la al Congrés dels Diputats, després trinxant-la dividint-la en LAPAOS i “sa nostra llengo” i acabant per intentar arrabassar-nos-la també de les nostres escoles.

Només ens tenim a nosaltres. No espereu ajut de fora, ni  d’Europa, ni d’Espanya. Podeu seure a esperar que es pronunciïn governs i organitzacions internacionals, no passarà. El joc de la diplomàcia va així. Ningú no es mullarà només per un moviment civil i pacífic. S’admiraran, ens donaran copets a l’esquena, però si no construïm un mandat democràtic clar, mostrant-nos disposats a tirar pel dret caigui qui caigui no ens prendran seriosament.

Els espanyols, un a un, seran tot lo simpàtics que vulgueu, però quan s’organitzen políticament i es troben prou forts com per portar a terme el seu projecte nacional, es posen d’acord immediatament per fer-nos desaparèixer del mapa i dels llibres d’història. Jo no sé vosaltres, però jo estic fart de ser una anomalia curricular en la definició de l’ànima espanyola, ni em sento, ni sóc, ni em veuré com espanyol mai de la vida, perquè per definició hauria d’abraçar la causa forastera que no és altre que destruir la manera pròpia de veure el món que té el meu poble, vosaltres.

Els catalans estem en la situació del cavall lligat per les regnes a una cadira de plàstic. La bèstia podria marxar en qualsevol moment, només cal que faci un petit estirabot, un senzill cop de coll engegaria la cadireta a dida i podria anar a perseguir eugues lliure de fer el que fos el seu desig. Acostumats a estar lligats a una cadira que a voltes era de ferro colat, i prou feliços ens feia que l’amo no ens pegués amb el fuet. Ni ens havíem plantejat mai fotre el camp. Però la sentència de l’estatut ens va recordar que estàvem lligats, la manifestació de l’any passat ens va fer veure que la cadira era de plàstic i la Via Catalana ens demostra que si ens movem una miqueta l’arrosseguem sense esforç.

No us vull enganyar. Caldrà tenir valor. Perquè l’enemic tot just comença a bombardejar-nos, per ara amb amenaces, fins avui amb por i mentides, divisió i acusacions innobles vomitades pels seus altaveus, parides pels seus sequaços d’esquerres i de dretes, que veuen perillar els seus privilegis a l’estable espanyol. Pegar-nos, escupi’ns, insultar-nos els sortirà de franc. Militars a la reserva, polítics en actiu, velles glòries d’aquí i d’allà ens assenyalaran amb el dit i en faran gran riota, ens passejaran les eines de capar pel davant dels ulls, alhora que ens diran allò de “et faré una feina que tindràs problemes fins i tot per pixar”. Abaixareu el cap? Ara que la llibertat és a tocar?

Sabeu la història del coronel Lepic a Eylau? És una història sensacional, i en sabem el nom del protagonista perquè els francesos s’estimen molt a sí mateixos, i bé que fan fent-ho. Us l’explicaré.

Febrer de 1807, Napoleó enfurismat i enfrontat a mig món, com sempre, intenta destruir les forces russes estacionades a Prússia. Fot un temps de merda, una tempesta de neu que porta la infanteria francesa a avançar a cegues massa prop de l’artilleria russa. Una carnisseria. Els regiments francesos queden atrapats sota la neu i no poden avançar ni recular. Bonaparte crida a Murat, el seu cunyat de tant poques llums com tant de pebrots i ordena que la cavalleria carregui contra els canons russos.

Els esquadrons de la Grand Armée comencen a concentrar-se al bell mig de les forces franceses sota un sostingut foc d’artilleria rus. La massa de cavalls i genets triga quasi una hora a arrenglerar-se per l’heroica càrrega que es prepara. Entre els regiments hi destaquen amb els seus alts barrets de pell d’ós els granaders a cavall de la guàrdia imperial. La crème de la crème, els més alts amb els millors i més poderosos cavalls, tots i cadascun d’ells amb el valor demostrat en combat, a Austerlitz, a Iena, a Marengo...

Els granaders formen disciplinats al darrera del seu coronel, Louis Lepic, i de tant en tant una explosió fa clarejar les endreçades fileres. Els genets suporten estoicament el bombardeig, però ho fan amb el cap cot, en l’esperança d’oferir un blanc més difícil a les canonades de l’enemic. Lepic es gira sobre la seva sella de muntar i els renya: “Haut les têtes, la mitraille c’est pas la merde!”. Els caps amunt la metralla no és merda!

És el temps dels herois. I a Catalunya això significa que és el moment del poble i com els granaders a cavall de la Guàrdia Imperial el valor el tenim més que demostrat. Amics, amigues, ho tenim a tocar, cop sec i enviem a can Pistraus aquesta Espanya de cartró-pedra, mantinguem-nos junts: El cap ben dret, els titulars de premsa no són metralla!

dilluns, 16 de setembre de 2013

El famós pensament únic a Catalunya


No se exactament perquè faig aquest post. Els lectors d’aquest bloc ja sabeu el què diré, i els qui l’haurien de llegir no crec que ho facin, perquè d’entrada el faig en català. Bé... el faré, perquè crec que cal fer un kit-kat i veure on som en termes d’això del que s’acusa als catalans, la cosa aquesta del pensament únic en favor de la independència.
Fem un parell de passes enrere i mirem-nos-ho com si això del món de les idees polítiques fos com un mercat de consum convencional, com de fet ja ho és.
 

La participació de mercat ideològic a Catalunya (share of market)

Els mercats es divideixen segons la participació que suposen les vendes de cadascuna de les companyies que el comparteixen competint-hi. D’això se’n diu la “participació de mercat”. Fins aquí tots d’acord, oi?

Tindrem un líder de mercat que en direm Independència Catalana s.c.p. (IC) Posem que té una posició de forta dominància i suposa el 52% del mercat. En el mercat polític, històricament, comptava amb una participació de mercat entre el 12% i el 20% -tirant llarg-.

La seva competència, Autonomia Espanyola Catalanista S.L. (AEC S.L.), que era líder de mercat fins l’estiu del 2010, ha passat d’una posició hegemònica del 75% del mercat a un 28%. Aquesta companyia va rebre un sotrac important, quan el producte estrella que havia preparat pels propers anys, l’Estatut 2.0, va ser prohibit i desnaturalitzat pel Tribunal de la Competència espanyol, per no ajustar-se a la Llei.

Ara, la participació de mercat de l’AEC S.L., ha quedat dividida en tres marques: Unionismo y Constitución, Pactefiscalisme S.A. i Federalisme Socialista d’Espanya i Fills.

Els consumidors de la política, que religiosament compraven algun subproducte de AEC S.L. cada quatre anys, varen quedar absolutament descol·locats, i davant la poca credibilitat de la marca van dispersar la seva compra en multitud de noves propostes a la prestatgeria de la secció partits i partidets.

La participació de mercat ideològic a Espanya (en vers el Dret a Decidir)

Només hi ha un estudi de mercat. Aquest assenyala que un 45% dels espanyols (incloent-hi col·lectius infranacionals com els bascs i els catalans) creu que els catalans haurien de ser consultats. El 55% està en contra des del constitucionalisme light o hard-core versió ultramuntana.

La participació en la veu (el share of voice) a Catalunya

Des d’allà, i des dels mitjans d’aquí, ens diuen que a Catalunya es viu una dictadura ideològica totalitària en favor a la independència. Ho diu el PSOE, el PP, els ministres –Wert encapçalant-los-, els botiflers valencians i de ses illes, les línies editorials de premsa, ràdio i televisió. Vaja... que Espanya ven que som una colla de nazis rentadors de cervells.

Sostenen la teoria que hi ha un pensament únic que empeny la població a buscar i desitjar la independència. Un contuberni dels mitjans catalans, privats i públics que atien la desafecció amb Espanya per tal d’instaurar un règim nacionalista de caràcter acrític.

En marketing, quan estudies la participació de mercat, fas el segon pas que no és altre que analitzar el share of voice. Quanta pasta es gasten les companyies per a fidelitzar el consum del seu producte, i per crear nous consumidors. Quin pressupost publicitari, quanta audiència arriba a conèixer el missatge, la proposta de compra, mitjançant la publicitat. Els líders de mercat, acostumen a tenir grandiosos pressupostos, que gairebé sempre son igualats per la competència –si es que vol aspirar a treure el lideratge de les vendes al mascle dominant del sector-. Fins aquí tots d’acord?

Bé, doncs hi ha un segon factor a tenir en compte: quan els gustos, les necessitats canvien, sigui per A o per Z, algunes de les petites marques al mercat, si son de fiar, comencen a arrabassar participació de mercat a les grans companyies. Encara que no gastin un duro en publicitat. Ni més ni menys és el que ha passat a Catalunya amb la independència.

Fem-ne doncs un anàlisi de com està el share of voice a Catalunya al voltant de la independència (dades del Estudi General de Mitjans)


Diaris (representen el 36,2% de l’audiència ideològica)

La Vanguardia (Pactefiscalisme S.A.)                                    37%
Periodico (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)              28%
Premsa local (Diversitat ideológica)                                       12%
El País (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)                   9%
El Punt Avui (Independència Catalana s.c.p.)                         7%
Ara (Independència Catalana s.c.p.)                                       4%
El Mundo (Unionismo y Constitución)                                      2%
La Razón (Unionismo y Constitución)                                      1%

Resum: El recolçament a premsa de les capçaleres editorials deixa un quadre com aquest (posarem la meitat de la premsa local amb la independència, un 25% al federalisme i un 25% al pactefiscalisme): 

Independència (55% de les vendes al mercat, recordem-ho)  17%
Pactefiscalisme                                                                         40%
Federalisme                                                                              40%
Unionisme                                                                                   3%

El missatge contrari a la independència, o possibilista, te un 28% del mercat (en intenció de vot) i un 83% del share of voice als diaris.

Si considereu que soc injust, i que al Periódico i a La Vanguardia hi ha presencia independentista us diré que d’acord. Com la valorem? Quants articulistes hi empenyen de manera oberta? Un 25% (siguem generosos). D’acord! La cosa queda així:

Independència                                                                         33,2%
Pactefiscalisme                                                                        31,8%
Federalisme                                                                             33%
Unionisme                                                                                  3%

Lluny de la realitat electoral... però el pensament únic no el veig per enlloc, oi?
 

Ràdio (Representen el 64,1 de l’audiència)

Ah, no! Però a la ràdio la independència és ben present! Em direu... I jo us contesto, segur?

D’entrada a les tertúlies hi posen: 1 indepe, 1 pepero, 1 federalista i un navegant del status quo en favor del dret a decidir, l’estat propi o l’eufemisme convergent que més us escaigui... I això dona un 25% a cada una de les aproximacions al fet nacional... però deixem a banda coses subjectives. Anem a les dades.

RAC 1 (Pactefiscalisme S.A.)                                                         17%
RAC 1 (Independència Catalana s.c.p.) (fifty/fifty, ok?)                  17%
Catalunya Ràdio (Independència Catalana s.c.p.) (per dir algo)    29%
SER (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills) (per dir algo)         21%
Onda Cero (Unionismo y Constitución)                                             8%
COPE (Unionismo y Constitución)                                                    7%
Altres (diversitat absoluta)                                                                 1%

Resum: Suposant, i ja és molt suposar, que Catalunya Ràdio fos absolutament independentista... i dividint RAC 1 meitat i meitat, la cosa a les ones queda així:

Independència                                                                                 46%
Pactefiscalisme                                                                                17%
Federalisme                                                                                     21%
Unionisme                                                                                        16%

Un retrat molt més fidedigne de les intencions de vot segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Però segueixo sense veure el pensament únic per enlloc.

Anem a la tele?
 

Televisió (Representa el 88,6% de l’audiència)

Posarem tota la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals a fer l’indepe (que és molt dir). Som-hi?

Antena 3 (Unionismo y Constitución)                                                        20%
TV3, C33 (Independència Catalana s.c.p.) (i Esports 3 i els Supers!)      21%
Telecinco (Unionismo y Constitución)                                                       18%
RTVE (Unionismo y Constitución)                                                             16%
Cuatro (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)                                       9%
La Sexta (Federalisme Socialista d’Espanya i Fills)                                    8%
8 TV (Pactefiscalisme S.A.)                                                                         6%
La 2 (Unionismo y Constitución)                                                                  2%
         
Resum? Cal?

Independència                                                                                            21%
Pactefiscalisme                                                                                            6%
Federalisme                                                                                               17%
Unionisme                                                                                                  56%
 
I recordeu que la televisió SI que arriba a molta gent: un 88,6% dels catalans, en termes absoluts aquests percentatges son tant pantagruèlics com les mentides de La Razón.


Internet (abans que no us poseu gallets)

Internet arriba al 58,3% dels catalans, i la utilitzen per informar-se el 18,6% d’aquests (i un 3,1% hi segueixen blogs). Suposant, suposant, suposantíssimament, que tot fos de caire independentista... aproximadament el 13% dels catalans podrien informar-se sobre el procés de manera favorable a la xarxa. Així que ja podeu marxar del bloc aquest! Que sou la minoria de la minoria minoritària silenciosa de la Soraya.



El share of voice espanyol sobre el procés

- Respecte pel procés: Vicente del Bosque, Miguel Bosé, Suso del Toro, Iñaki Gabilondo i cinc o sis que m’oblido immerescudament. Share of voice? Ínfim estadísticament.

- En contra del procés: Des dels federalistes a corre-cuita però amb cafè per a tothom fins als defensors de la pàtria espanyola a cops i a empentes a la Llibreria Blanquerna: TOTS els mitjans públics i privats espanyols.

Quina població està sotmesa al pensament únic per part dels seus mitjans? Com es possible que tot  i així hi hagi un 45% d’espanyols que respectin el dret a decidir dels catalans? Doncs per la mateixa raó que malgrat el poc share of voice que te l’independentisme a Catalunya, hi ha coses que estan per sobre: la dignitat, l’amor al país, la història, el projecte... i sobretot la democràcia.
 

En resum

Malgrat els uns i els altres, el poble català ha iniciat un camí sense retorn cap a un futur incert i il·lusionant. Jo... només diria als defensors de la teoria del pensament únic a Catalunya, com la senyora Camacho, l’Albert Rivera, o en Cercas –que ahir ens acusava de instigadors d’un “totalitarisme light”- que s’ho facin mirar. Semblen el tio aquell de l’acudit que va en contra-direcció per l’autopista, i que quan a la ràdio sent que hi ha perill de col·lisió, que hi ha un cotxe anant al revés de la circulació... exclama preocupat: “Un?! TOTS!!!”

Espero haver deixat el tema tancat i barrat. I ara, anem per feina que tenim pressa tots plegats.

divendres, 13 de setembre de 2013

Empresaris per la Independència (2) "Il·lusió"


El primer punt que m’agradaria tractar es el nou debat que començarà:

Aquesta sectorial, que fa un any que treballa on pot, i quan pot, representa la línia de flotació contra la que s’adreçaran els torpedes del unionisme, del d’aquí i del d’allà.

A Espanya, i a l’espanyolisme que viu entre nosaltres només els queden com arguments:

-          La por

-          La Constitució

-          El terrabastall econòmic   

El terrabastall econòmic és cosa nostra. Som també nosaltres, els empresaris, i no només els economistes qui hem de combatre’l. Ja sé que no us diré res de nou, però cal repassar-ho per saber on haurem d’incidir. 

L’argument del terrabastall econòmic l’ataquen des de tres eixos d’actuació:

-          El front mediàtic donant el megàfon al Cercle d’Economia, Foment i el Club del Puente Aéreo

-          El boicot comercial

-          L’expulsió de la Unió Europea

Heu de pensar que fins ara els espanyols ens han ignorat. Menystingut.
Encara no han començat a fer ofertes, encara no han començat a posar la màquina de l’argumentari en marxa.
I, malgrat que no cal que us convenci de res, encara que penseu que, ara per ara, no en tenen d’argumentari, tant se val.
No el tenen, però l’inventaran i l’escenificaran.
Prepareu-vos a veure com els “salvadors de l’economia catalana” demanaran un nou tracte fiscal i Espanya els farà cas, després de resistir-s’hi un parell de setmanes.
Intentaran vendre que es molt complicat mantenir les estructures actuals i la prosperitat econòmica catalana sota la pressió dels arguments que ells mateixos hauran creat:

-          Des del Front mediàtic

-          El boicot

-          L’expulsió de la Unió

Encara no han començat a escenificar l’abraçada del Pacte Fiscal, però ho faran per fer-nos perdre la majoria per la independència que tenim en aquest moment.
Perquè, malgrat tot, la por és un argument de pes. I no podem fer com fan ells i ignorar l’enemic. Nosaltres no ens ho podem permetre.
La pressió serà terrible, per tant cal que els presents agafem el compromís de combatre aquesta batalla en els tres fronts.

1.- El front mediàtic 1 només el podrem rebatre de quatre maneres:

-          A la xarxa

-          Amb cartes als diaris, amb intervencions particulars als mitjans de comunicació i fent un èxit de les nostres presentacions

-          Entrant i canviant el missatge dins d’aquelles patronals, associacions sectorials, i organitzacions empresarials que tinguem a l’abast

-          Fent ús de tots els contactes personals que tinguem amb premsa nacional i internacional, utilitzant canals existents, també, com el col·lectiu Emma.

2.- El boicot cal desarticular-lo sota les següents premisses:

-          Els referents històrics diuen que no passarà més enllà del començament i contra producte finalista i de clar origen de marca catalana

-          Sempre funciona en dues direccions, i potser ells també haurien de preocupar-se

-          Qui pretengui mantenir un negoci més enllà dels àmbits estrictament locals, lligats al territori, ha d’estar boig de confiar la viabilitat de la seva empresa només en el mercat espanyol

-          La independència de Catalunya portarà la prosperitat també a Espanya a conseqüència de:

a- L’augment del PIB català que augmentarà el consum de productes espanyols al Principat
b- La millora de les infraestructures catalanes comportarà una baixada del cost d’exportació a Europa a les companyies espanyoles
c- Espanya quedarà lliure d’aplicar les normatives de racionalització necessàries que consideri oportunes del seu model territorial

3.- La qüestió de la Unió Europea és més delicada, i la festa va per barris. Perquè hi ha empresaris que estaríem encantats de ser-hi fora, i altres que no.
Però en tot cas hi ha dos arguments bàsics a tenir en compte:

-          Es cert que la Unió Europea no preveu al Tractat de Lisboa com tractar una secessió en un estat membre. Tant cert com que no preveu com treure la ciutadania europea a 7.500.000 de catalans i catalanes en cas de que això passi. Som un primer (potser segon) cas a estudiar en ambdues direccions com ja està fent Alemanya.

-          A Espanya no li interessa. Perquè ells parlen molt de La Caixa, però obliden que el Banc de Santander te més de 3 milions de c/c a Catalunya. Parlen molt del cava català, però obliden que el seu buc insígnia de la distribució, El Corte Inglés, ven entre el 25% i el 30% dels productes al Principat. Mentre que l’empresariat català ha obert mercat fora, són els monopolis espanyols els qui encara tenen una hipertròfia de vendes catalanes als seus comptes d’explotació.

Aquesta qüestió de la UE els toca solucionar-ho als del Club del Puente Aéreo més que a nosaltres. No ho dubteu.

 

                                               * * * * * * * * * * * * *

La segona cosa que crec que hem de tenir clar, i seré més breu, és el que podríem anomenar Foc amic.

Hem fet molt bona feina, tots i totes, i ara la població catalana ha pres una consciència molt ferma al voltant del tema de l’espoli.
Aquest argument, que tant de bon servei ens ha fet a tots per explicar-nos, per fer transversal i social la promesa de la independència, és una bomba de rellotgeria que es pot fer esclatar “tornant a comprar als catalans amb una millora del tracte fiscal”.
Ja sabem que és una estació que varem deixar enrere fa uns anys. I no dic que les persones en bloc passin a pensar el contrari del que pensen ara.

Pensar, potser no. Però votar, ja no ho podem garantir.

En la construcció del discurs de la sectorial és necessari que mirem més enllà de l’espoli. Si consulteu el manifest que hi ha penjat a la web de l’ANC, veureu que ja pensàvem en aquesta direcció fa un any.
Les oportunitats que ens ofereix la independència son unes altres. Els empresaris no hem de fer el que ja hi ha massa gent fent hores d’ara... que no és més que imaginar noves maneres de gastar-nos entre tots els 16.500 milions (o la xifra que creieu oportuna) salvant sectors, activitats, recuperant subvencions, o obrint nous fronts de despesa pública.

Doneu-los per perduts aquests cèntims.

Hem de ajudar a construir una realitat legal, fiscal, acadèmica que s’ajusti a aquelles coses que sabem fer aquí i que constitueixen les nostres fortaleses en l’àmbit dels negocis. Hem d’ajudar i aportar en la configuració d’una República Catalana, d’un estat, que ens sigui lleial. No podem demanar més, però tampoc podem aspirar a menys.

L’altre punt important d’aquest Foc amic és la idea marcada a foc dins l’esquerra nacionalista que “els empresaris” en general som botiflers.
No és d’estranyar que passi. Tots els mitjans i tertulians confonen Abertis, Piqué, i Rosell amb vosaltres. Alguns de manera malintencionada, i els altres per desconeixement flagrant de la realitat del país.

Per acabar-ho d’adobar hi ha una conseqüència encara més difícil d’esborrar.
La idea “bonista”, la dels empresaris bons i els empresaris dolents.
Aquella que diu que els grans empresaris son botiflers i la resta son uns romàntics disposats a perdre-ho tot per un somni.
Que “si hi ha empresaris pel procés son només de la petita i mitjana empresa, de poble, o joves”.

A mi ja em perdonareu, però no conec cap empresari que no vulgui crear més riquesa, obrir mercats, provar nous productes, aprofitar oportunitats, contractar i formar nous professionals i créixer.
Qui ven 1 vol vendre 2, qui ven 2 vol vendre 5, i el de 5 posats a fer 10, 100, o 1000. 

Aquesta idea del “bon amo catalanista d’estar per casa” ens converteix en econòmicament irrellevants, quan resulta que generem el 90% dels llocs de treball i el 75% del PIB.   
Tots i cadascun de vosaltres sou essencials per a combatre aquest Foc amic que és tant o més perillós que la Brunete i el Grup Godó plegats.

                                               * * * * * * * * * * * * *

La darrera cosa de la que us vull parlar es de la il·lusió.

Sota el meu parer personal. I no vull comprometre el seny dels companys de la sectorial, que són molt més vàlids i professionals que jo. En aquests moments hi ha dues coses que ens separen de debò d’Espanya.

I no son la qüestió fiscal, ni la llengua, al menys només.

La primera és la superació de la divisió en dos blocs fills de la guerra civil.

Espanya està enquistada en un debat polític continu, inacabable, entre els guanyadors de la guerra del PP i els perdedors del PSOE. Formalitzant en una democràcia de fireta i en uns agents socials tronats i casposos, l’antic sistema d’alternança al govern de la primera restauració borbònica.

Catalunya espera molt més de la República Catalana perquè els fills i nets dels uns i els altres, dels que combateren a la Guerra Civil, ara fem via junts per a construir un país modern, un país del segle XXI.

Es això precisament el que ens separa d’Espanya: Tenim projecte comú i això genera il·lusió.

Es per a omplir de contingut aquesta il·lusió des de la perspectiva de l’empresariat català que us demano compromís.

Aquesta es l’única cosa que us demanem, i la raó d’aquest acte: compromís

Ens calen més cervells, més idees, més talent, més presència arreu. A patronals, associacions, mitjans locals, a la xarxa. I sobretot a la sectorial.
També ens calen més diners per a fer coses, que sense finançament no s’engega res. Que això ho  hauríeu de saber.
Us demanem compromís per a dotar de contingut aquesta il·lusió i combatre els propers atacs que afectaran directament el nostre àmbit d’actuació sectorial.

Perquè segons el diccionari del Institut d’Estudis Catalans una il·lusió pot ser com la d’ahir, la de la Via Catalana per la Independència: “L’engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa”

Però també pot esdevenir: un “Error dels sentits o l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença”

Si volem guanyar un país nou, un estat lleial, ens caldrà el vostre compromís per tal de convertir aquesta il·lusió en realitat.