S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 17 de novembre de 2013

Acabarem per haver de passar-vos per sobre...


Els compositors del ritme de la burundanga, els qui determinen del que hem de parlar per seguir endormiscats, han dissenyat per aquest matí de diumenge dos espectacles d’allò més tronats per repetits.
El Mariscal General dels unionistes, en Duran Lleida, rebla el clau de la seva deslleialtat nacional des de les planes de El Periódico, diu allò de que ho estem fent fatal i que el procés acabarà malament –sobretot per culpa dels catalans, es clar-.
I a l’altre banda de la botiflerié, al carrer Nicaragua, el PSC reprodueix l’argument i cant de l’obra de la seva pretesa dualitat, aparell i díscols, cinturó immigrant i catalanisme popular, bé... un nou capítol del particular Cuéntame dels sociates que pot acabar, o no, en escissió –pela a què no- o en una declaració de consens per xutar la pilota de la sobirania catalana uns quants mesos, o anys, mes enllà. I a esperar que els corrents electorals hispans canviïn, que si el PSOE va ser capaç de fer Ministre de Treball a un analfabet funcional com en Corbacho, encara hi ha esperances per illetrats com en Balmón.

I d’aquestes bestieses és del que volen que parlem, i no penso. És des d’aquest desori polític rollo marmota de Punxsutawney que us vull cridar l’atenció sobre un altre aspecte del que està passant que si que ens pot canviar la vida: les properes eleccions al Parlament Europeu.
Fins ara, tot això d’Europa i les seves institucions havia set com un gran cementiri d’elefants de la política local. Un club exclusiu per a representants dels governs estatals triats a dit, que emetia directives que els països es passaven per l’entrecuix, el primer de tot la pròpia Alemanya, sobretot l’Espanya del PP i del PSOE que té el record d’incompliment de normatives europees i aquí no passava res. Fins que l’economia del deute i la barra lliure va petar pels aires, i ara la cosa va de veres, i el Banc Europeu pot fer caure economies, governs i –ai las- carreres polítiques personals!

La Unió Europea cada dia tindrà més importància en la nostra vida diària, en la redistribució de recursos, en l’impuls del es economies dels països. Es possible que el soroll complicat i burocràtic que se’n desprèn de les notícies que venen de les seves institucions ens facin pensar que no te a veure amb nosaltres tot allò... però us ben asseguro que si els lobbies han abandonat les capitals dels estats membres per instal·lar-se a Brussel·les no és pel clima de Flandes.
A dia d’avui és molt més rellevant influir en el poder europeu que en l’espanyol . El favoritisme de llotja de Bernabeu ja només és important per la caspa tronada, pelse walking deads com l’editor amb ànsies de Hearst, que podria obtenir un altre cadena de televisió a cop de pagar favors en forma de bestreta pels drets d’unes altres memòries inútils del polític de torn, que ningú no llegirà. Potser a canvi de fer servir la porta giratòria entre política i consell d’administració, encara caurà algun altre privatització a preu de saldo, una prebenda, un altre decret que permeti un altre augment de tarifes d’algun servei bàsic que la població no pugui evitar de consumir... Però estem vivint les escorrialles d’aquest modus operandi. La casta madrilenya que repartia favors serà esclafada pels buròcrates europeus i els seus negocis particulars, xof. I jo que me’n alegro.

El proper mes de maig hi ha eleccions europees. Si, si... aquelles que ens saltem i no anem a votar, com si això de votar ho haguéssim pogut fer sempre els catalans! Son eleccions on el programa electoral es el de menys –bé, com sempre, no?- i qui va a votar ho fa en clau “d’enviar un missatge”. Si o no? Es el dia que els qui encara ens creiem que la democràcia serveix d’alguna cosa “enviem recadets als polítics”... com quan 40.000 catalans vam anar a votar Herri Batasuna per tocar la pera i va passar el que va passar. Doncs aquestes que venen son importantíssimes.
Europa es redefinirà com a ens supranacional els propers anys, les institucions de Brussel·les hauran d’obrir-se a la democràcia directe tant si com no, els països més rics i –val a dir- més gelosos dels seus sistemes democràtics de govern –com Holanda o el Regne Unit- defensaran el poder dels estats nació pel davant del de la Unió, en un combat que s’albira èpic, històric... Mentre que la ultradreta intentarà l’assalt a la legitimitat del poder, que a casa de cadascú d’ells ho tenen pelut i aniran juntets a Europa a toca’ns la pebrotera al crit de “mejor unidos”.

Un diputat europeu costa a l’entorn de 250.000 vots. Normalment, a “la circunscripción indivisible de la nación más vieja de Europa” –ja sabeu de qui parlo-, s’emeten uns 22 milions de vots (un 60% de participació) per tal de triar 54 diputats... El PP i el PSOE, amb el vot del 24% del cens cadascú (el 40% del vot emès) s’enduen més del 40% dels diputats europeus (entre 22 i 25 per barba), mentre que tota xavalla de vots dividits s’endú la torna en forma de set diputadets, com si fossin els nans de Blancaneus per molt que alguns hagin fet la feina de els Siete Magníficos. Perquè d’això és del que va aquest post: Amb l’excel·lent feina que han fet els eurodiputats Tremosa, Junqueras i Romeva... els partits catalans no seran capaços de fer una candidatura conjunta? Què ens diran? Què ara no toca? I quan collons tocarà?
Unió vol anar amb el PNB que no s’ajunta amb ERC ni en coma etílic, i ERC vol anar amb Bildu que son amics de no se qui, i ICV no  pot girar l’esquena al seu projecte socialment ibèric, i... i... i... Aquesta colla de sapastres i sapastresses (ho sento... no ho he pogut evitar) creieu que ens portaran fins al reconeixement de la sobirania catalana? Si no son capaços de posar-se d’acord en fer una candidatura a les europees quan podrien fer saltar pels aires l’establishment electoral espanyol! Que no saben sumar? Que no veuen que amb una llista unitària i amb una mobilització electoral que fes anar a votar aquest 80% en favor de la consulta traurien vora 4 milions de vots i ho podrien detonar tot? O es que no volen?

Mireu... cada cop soc més del parer de la frase que cada cop sento més vegades als bars, a la feina, als dinars familiars... “el poble, nosaltres, els hi passarem per sobre” . Mai no ho havia cregut possible... però si els partits catalans segueixen jugant a la Puta i la Ramoneta, a les preguntes inclusives, a les respostes en arbre, a la recerca del sumatori del consens, i a les unanimitats impossibles mentre hi hagi cadires i escons europeus a repartir... potser si... potser si que al final... acabarem per haver de passar-vos per sobre.

3 comentaris:

  1. Amen, però lo de passar per sobre ho veig pelut. farem una espanya dr l'est, amb una pregunta inclusiva per unestatpropidenosequi, ens deixaran amb un pam de nas i a més quedarem contents i cofois.

    ResponElimina
  2. "Visto lo visto", com que sembla gairebé segur que no hi haurå candidatura conjunta potser fóra millor imprimir paperetes de l'UKIP i avall. Aquí serien nul.les, però no més que la capacitat de pensar estratègicament dels partits catalans.

    ResponElimina