dijous, 11 de desembre del 2014

La tríada maligna: BOE, Hisenda i Llotja del Bernabeu

Darrerament torna a haver-hi una ofensiva en la opinió publicada segons la qual la independència tindria uns costos de transició massa grans per l’economia catalana i el seu empresariat.

És imprescindible no confondre les conseqüències directes de l’emancipació amb el que podríem anomenar “revenja institucional espanyola”, que englobaria la pèrdua de la condició de país de la UE, l’aixecament de fronteres, el boicot absolut, la pèrdua del euro i del accés al crèdit del BCE per part de les institucions financeres catalanes. 

Resulta evident que la gesticulació política i diplomàtica espanyola proposa uns escenaris difícils de ser acceptats pels seus propis socis europeus. Renunciar al mercat català, posar en dificultats econòmiques milers de multinacionals europees amb seu, logística, i producció a Catalunya sota un paràmetre de rebequeria de l’honor perdut per part espanyola és de caràcter purament sentimental. No aporta solucions. Crea un terrabastall innecessari. I genera un escenari de confrontació on tothom perd, Espanya, Catalunya i la Unió Europea. Els diners no tenen cor, l’economia no te adscripcions emocionals històriques transcendents, més enllà dels interessos crematístics i de les garanties de cobrament.

Que els diners s’empassen les voluntats particulars i els patriotismes és una realitat històrica de la qual, amb més vergonya que orgull, els catalans coneixem en primera persona. El vell projecte catalanista, el reformador d’Espanya, es desenvolupà sota un pacte tàcit que tingué sòlids beneficis per l’economia catalana. L’acord no escrit entre Catalunya i l’estat funcionava de la següent manera:

“Els catalans produïm i venem productes dins el mercat espanyol protegits per lleis i polítiques monetàries que facin difícil a la competència estrangera penetrar-hi. A canvi, els catalans ens pagarem el fet diferencial amb voluntarisme i diners altruistes de la societat civil -que quan ens entengueu gràcies a les nostres dots pedagògiques esdevindreu màgicament plurinacionalistes-, i contribuirem solidàriament al desenvolupament polític –catalanisme- i econòmic –dèficit fiscal- de la resta del estat. Subvencionarem les rendes de les regions espanyoles més pobres perquè, de fet, estarem creant una població amb més poder adquisitiu pels nostres propis productes”.

Un escenari proteccionista es pot pensar que és fora del procés de la globalització que ens envolta. Però això no és cert. Molts analistes de pa sucat amb oli que pul·lulen per ràdios i diaris haurien d’intentar vendre un producte propi al Japó, al Brasil, o a Rússia, abans d’anar donant lliçons a la babalà. Tant se val. El pacte Catalunya – Estat va morir amb l’Euro, va morir amb la Unió Europea. Actualment, les empreses catalanes que van sobreviure les adquisicions per part dels seus proveïdors estrangers a les darreries del segle passat, es troben que segueixen mantenint el pacte de transferència de rendes amb Palància o Jaén, i que els ciutadans que hi viuen es gasten els calerons en productes de la seva competència italiana, americana o xinesa.

Els catalans espavilats del XIX i del XX o bé varen copiar descaradament la tecnologia i els productes que triomfaven al món, o bé esdevingueren els “encarregats” de les grans companyies globals pel protegit mercat hispànic. Això de fer d’intermediari i això de copiar pel morro va morir amb el Tractat de Lisboa.

Tanmateix l’empresariat català no ha defallit i s’ha adaptat prou bé, al menys qui va canviar de mentalitat i va entendre que la UE era una oportunitat i no només una pedra a la sabata. Millors productes, més competitius, nous mercats, augmentar la productivitat, reduir costos innecessaris, esdevenir marques globals i tenir posicionament on-line potent. El teixit industrial, turístic, de serveis, alimentari, catalans han fet els deures amb millor o pitjor fortuna, i ho han fet deixats de la mà de Déu, i amb una de les mans lligada a l’esquena.

Els governs, els estats, els polítics, tenen com a responsabilitat cuidar dels febles, dels vells, dels nens, dels pobres; garantir la justícia social, penal, civil; preservar en les seves mans el monopoli de la coacció física i lluitar contra la delinqüència i el terrorisme; i posar les condicions necessàries pel desenvolupament econòmic del teixit empresarial que li és natural i propi, en el qual es troba fort, per tal d’acompanyar-lo en la creació de prosperitat nacional. No entro en la distribució de les rendes, no entro en la política ni en el com fer-ho de manera eficient i justa. Descric senzillament allò que és indestriable de la condició d’Estat.

Doncs bé, Espanya tot això ho fa, com a Estat que és. I posa les condicions necessàries per desenvolupament econòmic del teixit empresarial que li és propi, en el qual es troba fort, per tal d’acompanyar-lo en la creació de prosperitat nacional. L’estat espanyol viu en la romàntica simbiosi del BOE i la Llotja del Bernabeu, immers en el ball de cadires als consells d’administració dels grans monopolis feixistes esdevinguts empresa privada per obra i gràcia del PP i del PSOE. I és legítim? No ho sé, els hi ha sortit Podemos com un bolet i ja veurem per on peten. El que és una realitat científica es que accions com apujar el IVA perquè el frau fiscal és galopant, alhora que es dicta una amnistia fiscal i es permet que el 75% del frau fiscal provingui de les empreses del IBEX, mentre que s’adrecen el 80% de les inspeccions fiscals als autònoms i a la petita i mitjana empresa –dades del sindicat de Tècnics d’Hisenda- no beneficia precisament al teixit empresarial català. No hi ha volta de full. No hi ha excuses ni atenuants. Pertànyer a Espanya sota aquest paradigma de política econòmica no té cap mena de sentit per l’empresariat català. Sense parlar de polítiques d’infraestructures, ni de corrupció, ni de favoritisme, senzillament és un model que no ens beneficia, ans al contrari ens juga a la contra. No entenc, per tant, que el procés per la independència no sigui liderat per les patronals catalanes, serà que els interessos particulars dels seus dirigents son per sobre dels de la resta d’empresaris catalans.

La mobilització de Madrid per tal d’evitar la compra d’Endesa –una de les joies de la corona del modus operandi econòmic del altiplà- per part de Gas Natural, sota l’únic argument de que “una empresa estratégica no puede estar en manos catalanas”, ja hauria d’haver posat en guàrdia a tot el teixit productiu català, fins i tot a les arnes de Foment i de PIMEC, però es que el pagament a 30 dies de la vergonyosa indemnització de 1300 milions d’euros de la plataforma Castor al senyor Florentino Pérez, amb diners de tots pels segles dels segles estel·lars reflectits al rebut de la llum, em sembla que trenca tots els records de la infàmia. L’afer Castor és el símptoma que corrobora que no hi ha solució espanyola per les necessitats de prosperitat de l’economia catalana. Sembla mentida que encara hi hagi indocumentats que encara els faci por un futur català deslliurat d’aquesta tríada maligna del BOE, Hisenda i la Llotja del Bernabeu.

dimecres, 3 de desembre del 2014

L'home que va fer callar en Marhuenda


La proposta del President Mas, la llista única de tècnics que treballarien un any i mig de transició cap a la independència, tenia forats que no m’agradaven. En diré dos: si posem els millors professionals de cada sector a preparar el nou estat no trobo bé que hagin de renunciar a una futura carrera política dins la República catalana; i també el fet que acabaríem havent de votar un fotimer de vegades la mateixa cosa.

Per altre banda, la llista única permetia una sortida al President per acabar de fer net dins el seu partit i aparcar a les golfes dels mals endreços els botiflers del Duran, les restes del pantà corrupte com en Puig, i els vull sortir a la foto del qui té perfil propi com en Vila. La llista única albirava la possibilitat de reconstruir l’espai de centre dreta allunyant-lo de la història del autonomisme emmerdat de sectors negocis i relacions perilloses. I això era bo. Molt bo per al país.

Tanmateix, la llista única mantenia l’esperit de la lògica unitària que va fer la Via Catalana, la V baixa, i que ha empès als partits a haver de prendre’s la independència seriosament. L’ANC, amb les seves mancances, va aglutinar tots els matisos i tonalitats polítics i culturals de la societat catalana amb un objectiu comú, i la llista unitària semblava la filla legítima d’aquesta amalgama de sentiments, feina ben feta i generositat personal.

Aquest procés fet des d’abaix –per molt que ara tornem a veure per la tele a il·lustres desapareguts aquests darrers anys com en Tena o en Vendrell- havia produït les tres “Es” que envejava Rubalcaba: “No podremos con vosotros porque tenéis las tres “Es”. La de la ética, por llevar la democracia por bandera; la de la épica, por la unidad de un pueblo contra el poder establecido; y la de la estética, por lo pacífico, participativo y transgeneracional de las demostraciones. Y a eso, nosotros solo podemos contraponer la vetusta “E” de España”.

Ahir a Madrid van respirar tranquils per primer cop en dos anys, perquè Junqueras va fer saltar pels aires aquest escenari de solidaritat entre els catalans que havíem prioritzat el país per sobre el pensament polític dels altres companys de viatge. La unitat i el bon rollo han mort. Ahir ERC va dinamitar l’estètica de la llista unitària, l’èpica de la generositat dels polítics fent un pas al costat, i l’estètica del entre tots ho farem tot..

No us diré pas que no m’ho veiés a venir. No jo, diria que molts dels seguidors d’aquest blog. Hi va haver darrerament un parell de situacions dins l’òrbita d’ERC que ens ho anaven anunciant.

La primera, la resurrecció d’entre els morts polítics de personatges desapareguts en combat com en Carod, en Tresserras o en Minoves. L’un amb el jo ja ho deia, l’altre amb el missatge d’unitat de les esquerres i el darrer donant-se-les d’expert en relacions internacionals allà on li donessin bola els mitjans del partit. No... si encara ens sentirem a dir que som on som gracies a ells, esperaré assegut alguna entrevista al Puigcercós al diari Ara on se les doni d’estadista malaguanyat per les circumstàncies. Els amics del Zapatero i del PSC del Zaragoza fa dies que belluguen com walking-deads amb barretina.

La segona coseta que ens avisava que la cosa no anava bé era l’emprenyada constant que destil·lava el normalment bon jan d’en Junqueras. L’Oriol va encaixar molt malament que els d’infanteria aplaudíssim emocionats l’abraçada de l’Artur i en David. Tampoc li agrada el ressorgir en les enquestes del partit del President. Mireu... les persones ens enfadem i perdem l’oremus per dues causes, principalment: perquè ens han enganxat en una contradicció, o per la frustració de no aconseguir un objectiu que creiem assolit.

Des del meu punt de vista Junqueras estava emprenyat perquè les enquestes i l’aparell d’ERC i les seves il·lustres patums l’empenyien a l’escenari que va protagonitzar ahir: l’apunyalament de la unitat d’acció dels protagonistes del procés, la gent anònima que ens ha impulsat fins aquí. Aquesta traïció a les tres “Es” que Rubalcaba envejava l’havia de protagonitzar ell, en Junqueras, l’ós amorós que va quedar fora de plano a la foto del 9-N, potser injustament, mal aconsellat per l’aparell que va fer President en Montilla, ai l’as.

No descarto que al final hi hagi un acord de mínims i vesteixin la mona perquè no cardem el barret al foc els qui hem treballat per l’alliberament nacional quan ningú s’ho creia això que seriem independents –aquest blog n’és una crònica subjectiva però plena dels moments estel·lars protagonitzats per la societat civil els darrers quatre anys- però ahir ERC va matar la unitat, i es va suïcidar el qui hagués pogut ser el primer President de tots els catalans per sobre ideologies.

Junqueras va triar l’enquesta i la confrontació electoral –en campanya ens farem mal, ja ho veureu, l’Aznar ja ho va dir que passaria- per sobre la generositat de la llista transversal. Amb aquesta decisió l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts pot passar a la història com l’home que va fer callar Marhuenda a la ràdio, en comptes de ser l’estadista que va permetre la transició del autonomisme corrupte a la independència de tots. Una pena. A menys que hi hagi acord de despatxos –Mare de Déu Senyor!- anem cap a una campanya electoral partidista i sagnant. El país no s’ho mereix, però si s’obre la veda del retret jo tampoc penso callar i a les urnes ens trobarem.