S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 22 de desembre de 2011

Nadal

A mi encara m’agrada Nadal. Ja ho sé que es un moment de nervis, que si ja has encarregat el sagí; si aquest any ve la xicota del nano i no hi cabrem; que si haurem d’aguantar el cunyat, el cosí o la reneboda; que si trobarem a faltar els pares, als avis o la nostra ingenuïtat infantil.

Nadal pot amb tot. Al cap i a la fi compartirem taula i escudella amb familiars o amics, qui més qui menys. Els fills es fan grans i participen triant regals, reclamen el pessebre de tota la vida i acaben per fer l’arbre al darrer moment. A cop de calendari, d’anys, i memòries construïdes al voltant d’aromes de caldo contundents, de torrons i mandarines per fer-ho baixar tot plegat, bastim entre tots uns punts de referència que enviem generació avall, en l’esperança que el que es essencial traspassi noves modernitats, “tant se vals”, mandres o agressions de cultures forasteres, més enllà de la nostra pròpia mort –que tot arribarà-.

Diuen que aquests dies son dies durs per molta gent. Crec que per tothom. Nadal i Sant Esteve son un llast per qui ha perdut gent estimada al llarg de l’any; o bé la feina i amb ella aquells ingressos que permetien coses que ara per ara no poden ser; o la salut, que pot fer que una frase que sovinteja socarronament moltes sobretaules -la vella profecia dels avis “potser aquest Nadal serà l’últim”- aquest any no sigui dita a moltes cases donada la cruesa de un diagnòstic. Tot això forma part de la vida que tornem a posar a zero quan seiem a taula el dia vint-i-cinc. Alguns ja no hi seran, i d’altres ben trobats s’afegiran a l’àpat.

A mi encara m’agrada Nadal. Triar els regals. Preveure que tothom sigui feliç. Trucar a vells amics per felicitar les festes. Cantar nadales quan em dutxo, quan vaig en cotxe o quan cuinem a casa la vigília del dia D. Preparar a última hora el sopar del vint-i-quatre, i admirar-me que a Madrid mengin besuc i no celebrin Sant Esteve ni prenguin canelons –son ben bojos aquests romans-.

No ho puc evitar, malgrat el record i les comparacions amb altres èpoques menys tocades per tota mena de tràngols que intenten dinamitar-nos les festes, per Nadal soc feliç com un nen petit. El nen Jesús, els pastorets, el dimoni escuat, James Stewart i Donna Reed, fer bombolles de Vichy al sofà amb el cinturó deslligat i vasodilatació perifèrica a les galtes... I els fills que ara son grans i que en el futur ompliran la casa de criatures amb les que fer el pessebre i als qui malcriar a cop de regal prohibit. Nadal marca ritmes vitals i viure, al cap i a la fi es la nostra única obligació, no? Doncs això, a viure que son dos dies i a reforçar memòries compartides amb els qui estimem.

Us desitjo a tots els seguidors fidels o esporàdics unes bones festes, i us agraeixo de tot cor que tingueu la paciència de passar-vos per aquí de tant en tant a veure que diu aquest ximple que us parla.
Que tingueu un Bon Nadal i proveu a gaudir-lo, malgré tout, que al final seran els records que ens endurem, i els que passarem als qui ens enyorin, fem-los bonics i recordeu-vos de dir a amics i familiars –si, si, també al cunyat, el cosí i la reneboda- que us els estimeu, Nadal es això, ni més, ni menys.

dijous, 15 de desembre de 2011

Lliçons de Barrio Sésamo

Fa uns anys vaig llegir una metàfora sobre el poder que em va agradar molt. No em feu dir qui n’era l’autor, no ho recordo, però més o menys funcionava així:
El poder estaria a l’interior de un castell d’alt d’un turonet. Fora hi viuria la majoria de la població. Dins, aquells privilegiats que remenen les cireres. De tant en tant hi ha merder fora i la gent intenta assaltar el castell, o bé es posa a escridassar als que viuen a l’interior. Els del castell, aleshores, agafen una garrotxa amb un ham enorme al seu extrem i trien, de entre els que més criden o estan més a prop de tirar la porta a terra, als més actius i potents, els enxampen i els pugen fins d’alt la muralla.

Un cop dins, el revolucionari de torn es presentat a la societat del castell, menja les seves viandes, departeix en converses interessants amb els seus habitants i s’hi queda a viure oblidant la massa que viu fora. Això repartiria el món entre la gent de dins i la de fora el castell. Tot plegat una mica Barrio Sésamo, oi? (Arriba, abajo, dentro, fuera...)

Tot això ho dic perquè potser hauríem de començar a mirar la política, les ideologies, i els afers públics deixant d’emmirallar-nos en els preceptes del XIX i el XX de esquerres i dretes. Prendre nota de qui es dins i qui fora del castell.

Coneixent com conec els catalans, val a dir que l’adaptació al nou paradigma ens portarà moltes discussions internes, molta assemblea, i plantejarem moltes i diverses conclusions abans d’arribar a una conclusió final i definitiva, però ens ho hauríem de fer mirar. Sobretot, tota aquesta colla de barruts –entre els que m’hi incloc voluntàriament- que seguim discutint si ens estimem més la llibertat individual o la col·lectiva, en comptes de fabricar catapultes d’assalt i ariets per derruir portes, mentre que la senyoreta Llibertat segueix presonera dels que viuen dins el castell –i diuen alguns que està de molt bon veure-.

Des de les muralles ens enfronten als uns als altres. Sembrant la zitzània. A l’hora que representen per a nosaltres la gran comèdia de la discussió política de l’esquerra i la dreta. Com si no ens sabéssim el final, l’argument i el cant de l’obra. Ens fan titelles a l’hora dels noticiaris, com si es barallessin molt seriosament. Perquè dins del castell hi ha d’esquerres i de dretes, de comunistes com en Rafael Ribó i fatxendes com en Joan Rossell; sociates com en Quim Nadal i unionistes com en Duran; empresaris de clientela espanyola arrapats al poder i dirigents sindicals d’organitzacions estrangeres; banquers que regalen iots als borbons i presidents de clubs de futbol amics de salafistes; amos de mitjans de comunicació amb títol nobiliari i milhomes que deuen el seu grup de comunicació a les seves tristes amistats forjades en el tripijoc del tripartit, i molta, molta, molta fulana i molt, molt, molt entretingut. Hi ha de tot dins el castell, com aquella església que va retratar la Trinca en el seu disc Opus 10, hi ha de tots els colors, i així ens tenen embadalits amb la seva farsa.

I fora del castell qui hi veig? Doncs la gent normal. Cambrers i product managers, empresaris i minyones, autònoms i entrenadors de futbol base, perruqueres i cuidadors socials, funcionaris i becaris, senyores Maries i oncles concos, fins i tot alcaldes i urbanos! i molts molts molts aturats, en definitiva... el poble.

Voleu fer el favor de deixar de barallar-nos! Que no té perquè pensar tothom igual! Mare de Déu... Que no! Que el que hem de fer es veure que nosaltres som al ras i allà dins hi ha festa grossa a costa nostra. Aparquem una estona tot això de si ens tiba més la dreta o l’esquerra i adonem-nos que hi ha uns a dins i la resta som a fora, uns a d’alt i els altres a baix. Que no vareu estar atents a Barrio Sésamo o qué?

dimecres, 30 de novembre de 2011

Aquí juguem en català

Aquest Nadal, encara, els catalans només podrem trobar un sis (seis?) per cent de jocs i joguines en la nostra dissortada llengua.

Anem a pams, el joc es cultura. Jo diria que Cultura amb majúscules. Mitjançant el joc els humans compartim un temps de lleure de qualitat, que ens apropa als amics, als fills, als pares –a la família, vaja- o a coneguts i saludats. Un joc ens permet aprendre a competir sense riscos, a acceptar la derrota amb humor i la victòria amb humilitat –de fet ens ensenya a guanyar i a perdre-, a interpretar qui no som, seduir per assolir els nostres interessos, gestionar recursos i entomar l’atzar, sempre capritxos.

Dit això, les societats respecten la cultura del joc i la consideren prestigiant o no, per criatures, o no necessariament, per moltes raons que no venen al cas, però el que es cert es que a casa nostra els jocs viuen reclosos en tres àmbits: l’infantil, el frikisme dels aficionats, i el de la correcció política de l’escola. Tant se val. Estem millor que fa uns anys, però encara molt lluny d’Holanda o Alemanya en tant en quan mercat. No em queixo d’això.

Tinc davant meu el catàleg que ha distribuït la Plataforma per la Llengua a la seva festa del Joc i la Joguina en català. Trenta planetes farcides de parxisos del barça, dominós musicals, jocs per aprendre a llegir i una dotzena mal contada de jocs més seriosos o comercials. Per altra banda, també tinc a les mans dos catàlegs a l’atzar dels molts que aquests mes rebrem a casa, el de Carrefour i el de Drim: cent quaranta planes d’ofertes en espanyol on el català, si hi surt, sembla ben bé que ho faci seguint l’esperit del dia del Domund. Això es el que té el país.

Jugar un joc íntegrament en català es pràcticament impossible. Tot el procés de normalització editorial que el país ha viscut en el món del llibre, els mitjans de comunicació o fins i tot el cinema! –que té delicte- no ha passat amb el joc. Una de les primeres clatellades que rebem els catalanoparlants quan abandonem l’aixopluc de l’escola, TV3, RAC1 i les lectures subvencionades a l’escola es quan els reis ens porten un joc amb les instruccions en espanyol –o una nina que només parla la llengua de la Belén Esteban-. I el que es més greu, al meu entendre, es que sembla que això no ens importi en absolut.

Hi ha alguna companyia editora de jocs que darrerament intenta llençar al mercat jocs exclusivament en català. Normalment els fan en castellà i podrien viure només d’això. Però resulta que no els dona la gana i adapten i tradueixen tot el que poden al català, sense cap mena de repercussió, val a dir-ho, més enllà del seu cercle de clients i amics més íntim.

Aquest any han endegat, tirant-se de la moto, una campanya –per dir-ho d’alguna manera- titulada “Aquí juguem en català”. No es una cosa que correspongui fer a una empresa, i ben bé podria semblar que ho fan només per imatge o per fer-se rics a costa dels sentiments patris dels catalans. No es així, hores d’ara el pastís es tant petit que no qualifica ni per rebre el trist nom de lionesa.

Res no em faria més feliç que el fet que les multinacionals dels Estats Units, que son les veritables mascles dominants del sector, editessin els seus catàlegs en català, però quan miro l’opuscle de la Plataforma per la Llengua descobreixo que només comercialitzen els uns el Monopoly en català (que varen heretar fet i parit de Borras Plana S.A.) i els altres l’Scrabble (que també varen heretar de Borras Plana S.A.). Res més. O fem alguna cosa entre tots o aquí no canviarà res, de res.

Es per això que us demano que, si no us sap greu, aquestes festes trieu i remeneu, i busqueu jocs en català, i joguines en català. Que les exigiu a les vostres botigues de barri o als centres comercials. Si no hi ha demanda social de normalitat les coses no canviaran per sí mateixes. Perquè, trist però cert, els botiguers tampoc hi creuen en això i els hi es molt més fàcil demanar els jocs en espanyol i pretendre que la culpa es exclusivament dels editors.

Es una situació que requereix de l’ajut de tots els qui estimem el país, la llengua i la normalitat. De grans els catalans ja ens anem acostumant a ser ciutadans de segona... cal que a l’hora de jugar a casa ja se’ns avisi del que ens espera? Crec que no, vaja...

dimarts, 22 de novembre de 2011

L'endemà de l'endemà i just el dia abans del pacte fiscal (o no?)

L’endemà de l’endemà. I seguim dins la crisi. Oh, sorpresa! Que us sembla si ens mirem els resultats, I repartim culpes i vergonyes?

Allà

Amarga majoria absoluta del PP. Puja mig milió de vots, en torn de un cinc per cent. Amb la que està caient i amb una davallada de quatre milions i mig de vots del PSOE algú a Génova pot treure pit? La foto es clara: el PP ha guanyat per majoria absoluta les eleccions, però no ha obtingut la majoria social. Mariano Rajoy pot convertir-se en Marianico el Corto o Mariano el Breve si Europa no s’estira i detura la cavalcada impossible del deute sobirà de la nova pell de blau i opta per intervenir i triar un tecnòcrata dels de l’anunci de Gas Natural... “a voltes veig tecnòcrates”...

Que pot fer el nou govern? Té dues vies: Buscar refugi en l’autocràcia arrogant del nacional-catolicisme, el “que inventen ellos” i tirar dels peperos de mà dura, retallada indiscriminada, baixada d’impostos i ajuts als empresaris del totxo i als especuladors financers; o bé formar un govern amable i centrista, aïllant el falangisme sociològic, pactant amb bascos i catalans la reformulació de l’estat, posant límits a l’espoli. La segona opció no només es raonable, si no que estaria adreçada a ocupar la centralitat que ha perdut el PSOE... emascularia el desitjos independentistes de molt votant convergent i podria fer les reformes estructurals que calen dins un marc més comprensiu per part de la societat en general. El problema es que això va en contra del propi discurs del PP i de la formulació ideològica del “orgullo de ser español y una gran nación que es España”. No crec que ho veiem... encara que en Duran frisa per un pacte que reduís a l’alemanya el dèficit fiscal català del 9 al 4 per cent. Pels que volem la independència de Catalunya, aquest –i no altre- es el pitjor escenari possible... una balena, en comptes d'un peix, al cova potser si que ens faria callar vint anys més.

El PSOE ha detonat. Només faltaria després del desastre econòmic... i l’esquerra espanyola, indignats inclosos, estan més perduts que un independentista català en jornada electoral. Uns s’abstenen activament, els altres s’abstenen passivament, uns voten en blanc, altres Izquierda Unida i uns altres quants la Rosa Díez... La única bona noticia es que no han votat el PP, l’esquerra a Espanya hi es i es majoria... ara falta que torni a organitzar-se, però si Mariano es rodeja de independents i rostres amables, als hereus de Azaña o Pablo Iglesias ho passaran pitjor que els seus correligionaris italians que fot vint i cinc anys de la clatellada i encara segueixen buscant líder, missatge i arguments per tornar a guanyar unes eleccions. En el fons... tant se me’n fot, que voleu que us digui?

Aquí

Anem a pams, de dreta a esquerra i d’espanyolitat a catalanitat.

EL PP de Catalunya (?)

El PP, malgrat que Ciutadans no es presentava –que representen cent mil vots potencials dels set-cents mil que ha obtingut el PP- i que l’abstenció ha crescut vora un cinc per cent, ha tret pitjors resultats que amb en Piqué. Ja poden anar obrint les ampolles de cava que vulguin, però el discurs anticatalà i els recursos al Constitucional passen factura. Jo em pensava que els catalns som idiotes i que no la passariem la factura... però si. Es més... en el pecat hi portaran la penitència incorporada: la única manera per la qual el PP podria millorar resultats al Principat seria canviant el discurs en referència al fet nacional, i aleshores, posats a triar entre una dreta catalana perdedora i de la Roja o una dreta catalana guanyadora i del barça... serien materialment esclafats per Convergència.

Hi ha un altre dada que a mi em feia patir molt. Tenia por que la gent que vota en clau espanyola canvies PSOE per PP. Jo havia exagerat en les meves apreciacions, això no ha passat. Suposo que els quaranta mil vots de Rosa Díez a casa nostra i els seixanta mil que li roba al PP l’impresentable de l’Anglada i els seus nazis els ha fet més mal del que volen admetre. I jo que me’n alegro.

El PSC(?)-PSOE

Pesecéeeeeeee on eeeeeets? A la panxa del bou que no hi neva ni plou! Vora set-cents cinquanta mil vots perduts sobre nou-cents vint mil obtinguts! Patufeeeeeeeet! On eeeeeeets? Pobre socialisme català! Ningú del PSC ho veia el que podia passar? I tant que si! Ja es varen preparar les vacances pagades a Madrid tots els de l’aparell copant les llistes electorals. Els Zaragoza, Rengel i Chacón tindran un plat a taula els propers quatre anys fent d’oposició al PP a la carrera de San Jerónimo i els d'aquí ja s'ho faran. Els de la federació catalana del PSOE es pensaven que la seva actitud passiva en la defensa de l’estatut no els acabaria passant factura? Jo també ho creia... massa anys pensant que era cert allò que el PSC guanyava eleccions encara que presentés un sofà de candidat... doncs no! La gent ha dit que prou i o bé s’ha quedat a caseta, o bé ha votat Iniciativa o bé ha votat –si, si, fa mal oi?- Convergència i Duran!!!

Ara es l’oportunitat de saber que hi ha de tot això de les dues ànimes del PSC. Ara es quan vull veure les Tura i els Castells treure l’orella entremig de tant merder. Vull veure els alcaldes de Granollers, de Lleida, de Sabadell posant-se al costat dels seus electors cridant que al PSC els cal veu pròpia i diferent de la del PSOE a Madrid, els vull veure demanant el pacte fiscal i recolzant el govern de Catalunya foragitant al PP de les institucions catalanes. Però perque passi això han de guanyar el proper congrés del socialisme català. A veure si no la tornen a vessar. Ximples, que sou uns ximples i tot, tot, tot, tot, el que es diu tot, no s’hi val!

L’indignacionisme, el votenblanquisme, els abstencionistes actius i els vots estelats

Com us ho feu per muntar tant de merder, mostrar tanta superioritat moral, i sumar només cent cinquanta mil vots? Que més us pot fer el poder? Quants més signes de burla haureu d’entomar per abandonar definitivament l’adolescència i la lectura revolucionària mal païda? Trist. Poc. Minso. Depriment. Jo no veig les masses organitzant happenings culturals el dia de les eleccions per molt que talleu la Diagonal de tant en tant i us entesteu a repartir octavetes a la sortida del metro. O bé us organitzeu seriosament, o bé no us farà cas ni aquest trist blogger.

Els amics que us heu abstingut de forma moral i conscient us haig de donar la mala notícia que resulta que sou tots votants del PSC. Ja se que no ho sou. Però es sabut que una veritat es només una mentida repetida mil vegades i això es el que diuen els mitjans i tertulians. No serà perquè no us vaig avisar. Els dos-cents cinquanta mil vots que no han aparegut enlloc aquestes eleccions i que abans acudien a les urnes haurien estat força més ben utilitzats repartits entre tots els partits que han tret representació. Vaja... menys el PP que entre la dreta espanyolista a Catalunya no hi ha abstencionistes purs en la Fe, ni mandangues, ni sopars de duro, ells si voten i així ens va a la resta de catalans... Penseu-vos-ho per un altre vegada. Jo personalment estic fins els nassos de veure com aneu a comprar el tortell de nata en jornada electoral, a l’hora que nosaltres anem a votar sota la vostra condescendent, insultant, i acusadora mirada de nen mimat.

Convergència (i Duran)

Felicitats. Apa que no us ho creieu ni vosaltres mateixos! Apastuflant! Un aplaus! Però recordeu com es celebraven els triomfs a Roma... l’home que sostenia la corona de llorer sobre el cap de l’emperador li deia a cau d’orella durant la tota la desfilada: “recorda que ets mortal”.
CiU es un partit, només una opció, central, si, però concentreu més de la meitat del vot independentista. Ja li ho vareu fer saber al más valorado diputado español, en Duran Lleida, la nit electoral a crits de in-inde-indepen-den-cia –així amb l’accent a la virolai-.

Resultat històric! I ara que farem? Va dir un. Si el PP manega un pacte fiscal segons el qual en comptes de gravar-nos amb el 9% del PIB ens posa un topall del 4% jo n’hi haurà prou? Ja estarem contents? Ja plegarem les banderes i la paradeta i ens en tornarem a casa? Potser si. Si en Mariano demana un govern de concentració que fareu? El que vol Duran o el que aconsella el President Pujol? Us estimareu més al papa o a la mama?

L’electorat català ha resistit la temptació de fer-vos responsables de les retallades. Ara bé, heu de tenir clar que això no es mèrit vostre, ho es de la ciutadania que ha demostrat una maduresa inversemblant en els temps que ens han tocat viure. Com pot ser que malgrat el vostre triomf incontestable als vostres propis votants els quedi aquest sentiment de recança envers com administrareu el seu mandat?
Enhorabona doncs, però recordeu que, com diu Robert de Niro a Els pares d’ella, I am watching you.

ERC + RCAT + Catalunya SI + ves a saber qui més

Ja sabíem que els zombis estan de moda en èpoques de crisi, però es que l’Alfred Bosch, l’Oriol Junqueres i el doctor Carretero han reviscolat les despulles de l’independentisme que havien abandonat en Ridao, en Carod –per cert on s’amaga?-, en Puitxi i l’Huguet repetint resultats. Heroic! Homèric! Però insuficient...

A veure si ens entenem. CiU es hores d’ara pseudoindepe de cap de setmana perquè existeix ERC i no pensa regalar el somni de la nació a tota aquesta colla de pollosos, de gent sense estirpe que caminen com ànecs –que diria la Tia Amèlia d’en Capri- Malgrat les revenges del Grup Godó, malgrat el joc brut dels fire eaters d’en Tena i companyia, els indignats espanyolistes, la caspa que encara hi ha a la formulació ideològica del partit, els serveis espanyols d’intel·ligència, si la campanya dura tres setmanes més ERC treu sis diputats.

A les corts espanyoles, si el PP s’agafa al braç incorrupte de Santa Teresa, recupera la cabra de la Legió usurpada per la Chacón, i es dedica a ensenyar-nos les dents aquí als perifèrics del poble de l’Astérix que som els catalans, tant se valdrà tenir dos com setze diputats. La feina d’ERC a Madrid espero, però, que aquest cop no caigui en l’enlluernament de l’estat i el seu poder formal. Massa cops enviem catalanets a la capital i al cap de sis mesos pixen aigua de llimona –expressió conscientment calcada del castellà no us esparraqueu pas les vestidures- per sortir a la Noria i a l’Hola. Penso en la Rahola, en Carod, en Puigcercós o en Ridao... que varen marxar d’aquí com a Bravehearts i es varen convertir en Sazatornils de la Escopeta Nacional. Espero que no sigui així amb l’Alfred Bosch, els seus votants i Catalunya no s’ho poden permetre.

Iniciativapercatalunyaverdsesquerraunidaiunverdquepassavaperallà

Enhorabona! Els socialistes ho han fet tant malament, però tant i tant, que hi ha un munt de catalans que prefereixen tornar a votar pels ex-comunistes i l’economia sostenible. Per fer pa a les escoles en comptes d’aprendre matemàtiques i collonades! Pels sindicats que son un exemple de transparència de finançament! Perdoneu-me l’estirabot... No puc evitar-ho.

Ara ICV, sense conyes, té l’oportunitat de convertir-se en interlocutor del govern de Catalunya com a representant de l’esquerra de debò, i de l’esquerra catalana. Al menys fins que el PSC no ens demostri que segueix viu. Jo espero que gent com en Coscubiela ajudi a construir un discurs i unes argumentacions vàlides per tal de negociar amb la dreta convergent i l'empresariat català. Calen pactes de pais. Sense dogmatismes ni superioritats morals estúpides –que son coses més pròpies dels ensumacapellans de la dreta que de gent d’esquerres-. Espero, per fi, una esquerra catalana amb actituds i missatges racionals, que busqui la centralitat en el discurs de les classes populars que era patrimoni dels socialistes i que ara ha quedat buida per la deserció de la Chacón i els seus sequaços. A Catalunya li cal una esquerra d’obediència catalana i els votants així us ho han fet saber, aprofiteu-ho.

I aquí acabo. Amb la curiositat menjant-me els tendrums de saber si, un cop quedi certificat que amb el PP a la Moncloa de pacte fiscal tururut, el President Mas tindrà el que hauria de tenir per convocar eleccions anticipades i escombrar definitivament de la política catalana al PP i al PSOE. Però, amics meus... això ja son somnis humits i figues d’un altre paner. Apa, siau i no prengueu mal.








dilluns, 14 de novembre de 2011

El disputat vot del cavaller Savalls el 20-N

Torna a haver-hi eleccions i torno a apartar els pardals que viuen dins el meu cap per a tal d’esbrinar quin escenari ens envolta i quina tria faré el proper vint de novembre. El bloc ha guanyat darrerament algun lector jove que inaugura la seva participació ciutadana diumenge que ve. Aquesta es la raó per la qual, i en virtut dels blocs electorals políticament correctes, intentaré no deixar fora de joc opcions polítiques que mai no votaré, ni en coma etílic, però que podrien ser opcions per ments més tendres, inexpertes, innocents i més fàcils d’entusiasmar que jo mateix. Espero que els lectors més informats disculpeu la meva intenció didàctica, si més no també m’ajudarà a fer-me un dibuix aproximat de la crua realitat.

Que es decideix el 20-N?

Res. Tot el peix està venut. Les eleccions a les Corts de Madrid les guanyarà el Partit Popular, en Rajoy. Si les coses milloren una miqueta cara als mercats financers -tot això de la Merkel, en Sarkozi, el Banc Central Europeu, etc... que no es vota diumenge, ni mai, però que ens manen- governarà Espanya durant quatre anys, segurament vuit. Els que teniu ara vint anys i esteu estudiant en tindreu vora trenta i el camí professional i familiar endegat. Ja no sereu vosaltres com sou ara, ja no sereu nois de futur incert si no homes de presents diversos carregats de responsabilitats i problemes, com ha de ser.

Les democràcies europees han caigut sota el poder dels mercats financers, els lobbies econòmics i els foscos interessos de gent que no es vota. Espanya tria un nou govern en l’esperança que les coses canviïn prou com per mantenir certa sobirania i no caure en la vergonya de ser manats per algú que es decideixi a Berlín, a Wall Street o a Pekin. Encara que només sigui per poder seguir repartint els diners dels impostos a conveniència dels seus electors fidels –en el cas del PP àrees com València, Madrid, les Castelles o Galicia, en el cas del PSOE terres llunyanes com Andalusia o Extremadura- i els seus patrocinadors –la gran banca, les constructores, les elèctriques i les petroleres, i això val tant pel PP com pel PSOE-.

La cosa funciona de tal manera que, com bé sabeu, els catalans aportem 16.000 milions d’euros l’any –pel cap baix- a aquest govern espanyol, que no s’inverteixen a Catalunya en forma d’hospitals, escoles, ajudes socials o teixit empresarial d’aquí. Son diners que les Corts espanyoles, aquestes que votem aquest diumenge, faciliten al govern de torn perquè pugui afavorir aquells que els han portat a la Moncloa. En cap cas els catalans.

Per tant. Si tot el peix està venut... els catalans que decidim el 20-N?

Doncs la foto de com som i que pensem. Els resultats diran si els catalans ens empassem un govern del PP i el legitimem donant-li suport malgrat la seva voluntat d’acabar amb Catalunya com a nació; explicaran si malgrat el desastre econòmic i les traïcions a l’Estatut encara creiem que el PSC defensarà els interessos dels ciutadans de Catalunya; aclarirà si CIU mana a la Generalitat perquè volíem acabar amb el tripartit o si ho fa perquè el poble creu que seran capaços de que Espanya ens torni el que es nostre per tal de sobreviure en un món que s’enfonsa; si ERC ha netejat prou els seus pecats i les seves connivències amb el PSOE com per tornar a ser el referent polític que ens porti a la independència; fins i tot, si ICV pot convertir-se en portaveu dels indignats i de les classes populars que encara votaven PSC creient que així donaven suport a un partit d’esquerres.

Aquesta foto final es important. Si l’electorat català vota en clau espanyola i PP i PSC treuen bons resultats això ho justificarà tot. En una situació econòmica on l’estat no es pot permetre suportar amb diners un govern, un altre d’autonòmic, les diputacions, les mancomunitats de municipis com l’àrea metropolitana de Barcelona i els ajuntaments, hi haurà retallada de l’administració. Ens ho vendran sota criteris racionals, i el més greu es que tindran raó amb els números a la mà. Però no acabaran amb les duplicitats administratives del govern espanyol, com els ministeris de Cultura, Agricultura o Sanitat –qüestions que hores d’ara depenen de les autonomies- dispararan contra l’autogovern, i si bé als murcians probablement tant se’ls hi fot, als catalans serà com si perdéssim tot el que hem assolit –poquet- en trenta cinc anys de democràcia formal i l’Espanya de la caspa i el funcionari foraster tornarà a decidir el nostre futur i el que podem fer o deixar de fer.

El moviment per la independència podrà defensar la seva legitimitat democràtica si les urnes dibuixen una Catalunya on triomfa el PP i el PSOE? Està clar que si, però amb moltes dificultats argumentals sobretot de cara als mitjans internacionals, o a tot aquella persona que no conegui les nostres esquizofrènies i no entengui altre comportament electoral que el vot fidel a una causa justa. Si els partits espanyols guanyen a Catalunya ens ho sentirem a dir anys i panys, i quan passi aquest tsunami alguns sereu a la trentena, però a mi em faltarà poc per a jubilar-me i la cosa em posa els quatre pels que em queden de punta. La foto es important, i molt.

Quines alternatives hi ha el 20-N?

Abstenir-se

Es una opció. Però malauradament té moltes lectures i sempre surt a la foto distorsionada. Es el sac on va a parar el gandul que no va a votar per mandra, els indignats militants que consideren que no volen participar per no alimentar el sistema, aquell que no troba qui votar i es castiga quedant-se a casa... una barreja d’opcions legítimes, o no tant, que acaben per ser interpretades políticament a gust del partit o del mitjà de comunicació de torn, atribuint als abstencionistes els arguments que més els convé a uns i altres.

Jo francament crec que el sistema parlamentari de representació es el menys dolent dels sistemes. I per tant, voto sempre i ho faig rodejat de pensaments místics que em vinculen amb tanta gent que es va deixar la vida perquè ho podem fer en l’actualitat. I no parlo del franquisme i les camames habituals dels protagonistes de la famosa transició. Parlo de la revolució francesa i americana, parlo del Regne Unit l’estiu del 40 quan hagués pogut deixar el continent europeu en mans dels nazis i quedar-se tant ample. No puc abstenir-me, va en contra de la meva religió.

Vot nul, votar estelada i altres

Alguns companys -i amics- independentistes consideren que dibuixant una estelada a la papereta (en el seu cas els recomanaria que, ja posats, fos impresa en paper de fumar) farem molt de mal a Espanya i farem tremolar la casa reial, al Real Madrid i als Rubaljoys de Rajoycaba. Ho respecto, fins i tot m’encantaria que els catalans votéssim tots estelada i féssim insubmissió fiscal i el Gerard Piqué renunciés a anar amb la Roja. També m’agradaria tenir més pel i pesar deu quilos menys... Mentre Espanya ens robi setze mil milions d’euros l’any crec que hem de ser responsables a l’hora de fer la poca política que ens permet el sistema. De bon grat i amb tots els respectes, deixo les performances d’aquesta mena a professionals de l’estirabot com la Maria Lapiedra, en Joan Laporta i en Jimmy Jump.

Votar PP

Hi ha qui diu que quan pitjor millor. Ara que el PP es veu guanyador i ja comença a parlar un altre cop de portar aigua del Ebre cap a València, suprimir competències i autonomies podríem creure que els peperos posaran en marxa la màquina de fer indepes un altre cop. En aquests il·luminats els hi diré que... sabeu que? No se si us ho heu mirat bé... però es que no els cal el vostre vot per passar-nos per sobre. Ells solets ja guanyaran per majoria absoluta!

També hi ha un vot que anirà a petar al PP provinent del PSC. Gent que ha votat en clau espanyola tota la vida i que, no se si amb gaire bon criteri però sospito que si, volen canviar d’amo socialista a amo pepero. Potser el socialisme català, amb tant lerrouxisme latent dins seu, hauria hagut de preveure aquesta situació. Si ets d’aquests vota’ls! Però em pregunto que collons fas llegint aquest bloc!

Votar PSC

Ai... va haver-hi un moment d’esperança on el socialisme espanyol de la mà de Zapatero semblava que s’acostaria a una formulació plurinacional de l’estat... “Apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya”. Aquesta esperança va morir a causa de la terrible mala gestió econòmica i la traïció a la voluntat popular catalana en forma de recursos al Constitucional –si, si, no només els va posar el PP- i la “misión cumplida” que va representar la sentencia de l’Estatut.

Els socialistes saben que perdran les eleccions. Ho tenen clar. Però els socialistes catalans no han fet un congrés previ, com si ha fet ERC, després del 20-N com si ve un diluvi. El sector oficial del PSC, el més esquerranós baixllobregatià i aparatchik dels Zaragoza, Rengel, Chacón i Dani el Rojo, ocupen les llistes electorals sociates per salvar el sou dels propers quatre anys. No fos cas que els crítics guanyessin el congrés socialista i els enviessin a casa sense sou ni motxila de la Diputació. Es tota una declaració d’intencions digna de portar per títol “Toma el dinero y corre”.

Encara poden quedar primers a Catalunya... segur que ho faran en nombre de vots. Però nois i noies, si algú es creu encara que prioritzen la defensa dels nostres interessos en comptes dels del seu compte corrent i futur professional que s’ho faci mirar.

Votar ICV

A cavall de les seves relacions perilloses amb el seu homòleg espanyol i les seves arrels comunistes, haig de dir que representen millor que ningú a aquells que encara creuen que per sortir de la crisi han de apujar-se els impostos i fer més despesa pública. Cosa que respecto democràticament, no així intel·lectualment.

Malgrat els xanxullos que es varen muntar durant el tripartit, val a dir que com tothom que toca la cuixa del poder a casa nostra, els politics de ICV encara creuen en allò que diuen. Jo no els votaré mai de la vida, però em costa criticar a qui ho faci des del convenciment ideològic. En el fons espero que substitueixi al PSC en el vot de les classes populars d’esquerres, al menys ICV creu en el dret dels catalans a decidir el seu futur, cosa que dins el PSC –per molt que hi ha qui diu que existeix un sector catalanista- no.

Votar CIU (o haig de dir votar Duran?)

En un moment on els catalans semblava que despertàvem a cops de sentències constitucionals... el poble va votar el més regionalista dels partits catalans que es fan i es desfan: CIU. I la destrempada indepe va ser general.

Tinc molts amics a CIU. Votants i càrrecs públics. Hi ha de tot. Independentistes convençuts, possibilistes, pactistes i –directament- uns quants que encara els cau la bava per haver recuperat la cadira o els tractes de favor. Quina CIU es presenta el 20-N?
Durant la guerra freda hi havia els analistes coneguts per kremlinòlegs, que estudiaven els moviments de la gerontocràcia del PCUS i en treien conclusions –molt català això de treure conclusions, també-. Ara, els electors, quan mirem CIU, hauríem de reclamar un expert en convergenciologia a l’hora de saber quan cal votar-los i quan no.

A l’ajuntament vaig donar suport a Trias (ho podeu veure al post “El disputat vot del cavaller Savalls”) i tots els arguments que tenia per refiar-me del seu equip, de les persones, son els mateixos que em condueixen a malfiar-me de la candidatura de Duran Lleida. Si us plau! Si aquest home va entrar en política amb pantalons curts, pràcticament. Seu a les Corts espanyoles des d’abans que en Tejero imaginés que donaria un cop d’estat! En tots aquests anys ha vist governs espanyols febles i altres de forts... i que ha tret per Catalunya aquests home? No ho se. Que ho sabeu vosaltres?

El que si us puc dir es que es ben conegut a can convergent que Duran es l’home dels diners, i que per tant mana molt a la coalició. M’ho va confirmar un advocat de Madrid un cop que em va etzibar: “Si quieres una rebaja sectorial del IVA te pongo en contacto con los abogados de Duran Lleida aquí en Madrid, que venden las enmiendas a tanto la pieza”. Jo no tinc forma, ni diners, per comprovar-ho... i tal que les paraules sorgien de la boca de un espanyol hi ha qui pot dir que eren interessades... a mi la única cosa que em consta es la seva professionalitat.
Jo en Duran... no el puc votar. Fixeu-vos si es complicada la cosa que l’altre nit, parlant amb un convergent d’aquests que està ben informat, vaig arribar a la conclusió que els sobiranistes convergents envien Duran a l’escorxador per tal acabar amb ell, els comissionistes, el regionalisme, i tota la mandanga. La qual cosa, segons la convergenciologia, vol dir que si hom estima Convergència el 20-N hauria de votar qualsevol cosa menys Duran! Perdoneu... però massa complicat per a mi. No?

Votar ERC, RCAT i SI

Tornar a casa? Després de tripartits i de lluitar amb ICV viam qui feia més carrils bici?
A les municipals no em va donar la gana de vota’ls perquè encara feien com si no hagués passat res a les autonòmiques. Però un cop defenestrats Ridaos i Puigcercosos seria massa cínic no donar-los una oportunitat.

A ERC li cal un altre reset ideològic. I van... Si fos al meu gust, hauria de buscar les arrels en el socioliberalisme, una cosa crec no gaire allunyada de com va imaginar Macià el futur de la seva Catalunya. Hores d’ara el missatge es confús, queda massa gent de l’aparell de partit que va enfonsar-lo en la misèria electoral ara fa un any. El candidat es bona gent –l’Alfred Bosch- però tou... tovet...

Catalans... no soc prou cínic com per haver demanat que ERC fes un congrés, canvies les coses, intentés trobar sinèrgies amb altres sensibilitats independentistes i després agafar i no vota’ls.
Si el doctor Carretero pot empassar-se segons que i segons qui... jo no soc ningú per negar el meu vot a ERC. Faré un reset, tiraré de memòria selectiva –una cosa molt catalana, també- i els donaré suport el 20-N. 
Vosaltres, amics i amigues feu el que creieu oportú, que prou pena tenim. Espero que les meves reflexions us ajudin. Però, a poder ser, com va dir aquell gran cabdill de la pàtria que ens havia d'alliberar: “¡Al loro que no os embauquen!” i aneu a votar, si us plau.

dimarts, 8 de novembre de 2011

Debats i malsons

Les tones de caspa que emetia el televisor em varen portar fins els braços de Morfeu. Em vaig perdre part del segon bloc d’intervencions de l’Alfredo i en Mariano. Una llàstima... perquè fins aquell moment havia fet un viatge en el temps de vint, o trenta, anys enrere amb el que això comportaria de reviscolament biològic del meu jo físic. Però no... esvaïda la becaina la contundència de la realitat em va tornar a ubicar al 2011, a la crisi del deute, a la crisi dels valors, la moral i la política.

Aquells dos paios asseguts als extrems d’aquella taula sorgida del museu dels horrors televisius. Aquell decorat dins el que no podia evitar visualitzar en José María Iñigo, a Tip i Coll o en Joe Rigoli. Inconscientment comparava el debat electoral de la nació veïna amb els debats dels altres veïns del Nord, i no podia més que pensar que Espanya ha tocat fons. Per cert, vull aclarir que no se si va contra la llei de partits això de “pensar” per un mateix, si es il·legal demano perdó a la Junta Electoral Central i a l’Audiència Nacional, no fos cas.

En sí mateix els debats aquests ja son una aberració de la democràcia. Com sempre els espanyols copien malament i de forma interessada els hàbits i les fórmules dels estats moderns i democràtics. Els debats que als Estats Units enfronten republicans i demòcrates, o a França els candidats presidencials de segona volta, en una representació televisiva dels seus sistemes bipartidistes, a Espanya es disfressen de farsa artificial segons la qual no hi ha partits fora de la sacrosanta presència electoral a tot l’estat del PP i el PSOE. Fora d’ells dos res més no interessa als electors.

Seguint amb la mentida continuada de pretès interès en el missatge dels candidats, ahir els electors catalans varem descobrir que tot el pollastre de la corrupció, tot el merder de l’encaix de Catalunya o el recurs de l’Estatut, els indignats, fins i tot la fi de ETA, no es subjecte de debat. La discussió era si Mariano era ambigu amb els seus plans per sortir de la crisi o si l’Alfredo havia col·laborat més o menys amb ZP a l’hora de dinamitar l’economia espanyola. Tot plegat un intent de desacreditar a l’altre candidat amb més o menys encert i subtilitat, repetint arguments precuinats pels assessors de Ferraz i Génova.

Que voleu que us digui? A mi em va semblar una cosa llunyaaaaaaana... Per molt que hagués intentat mirar-m’ho amb intenció de decidir el meu vot segons el que digués un o altre –que no es el cas- haig de dir que ben bé em varen semblar candidats portuguesos, argentins o bielorussos. Res del que es va dir en aquella taula em va semblar una proposta nova o intel·ligent, com si em parlessin en serbocroat. I de si PP o PSOE anaven a fer algun tipus d’esforç envers Catalunya, si volien endegar accions per recuperar els catalans per el projecte espanyol ni saben ni contesten. Ni hi ha desafecció, ni vora un milió de catalans s’han pres la molèstia de votar per la independència, ni el govern de la regió –segons el seu prisma- que els dona de menjar vol canviar les regles de joc fiscals... res, no existim, ni som importants, tot el peix està venut i nosaltres ja ens podem exclamar al carrer o al Parlament que som invisibles. Potser fora moment de fotre el camp ja que s’entesten en mirar cap un altre banda, potser ni s’adonarien.

El que es més fotut d’aquest oblit sobre el model territorial espanyol, la plurinacionalitat i la solidaritat fiscal es que no es casual. Aquests debats espanyols de la Señorita Peppis es caracteritzen pel treball preparatori que realitzen els col·laboradors i assessors electorals de Tiris i Troians. PP i PSOE ahir varen demostrar que per Catalunya son exactament el mateix. Ni Rajoy va estendre una mà a convergència, ni Rubalcaba va retreure al PP el seu anticatalanisme. Ja es pot posar de canto la Tura, l’Alícia o el sum sum corda. El que li hauria de quedar clar de una vegada per totes al més del vuitanta per cent de catalans que consideren que hem de canviar –com a mínim dels mínims- la nostra relació fiscal amb Madrid es que votant popular o socialista no ens en sortirem. Ho sento pels meus amics sociates, però es “lo que hi ha”.

Vista la crua realitat, per si algú encara ho dubtava, nois i noies... voteu el que us vingui de gust, però feu-ho en clau catalana. Voteu. Cada abstenció farà més gran el valor de cada vot que PP i PSOE recolliran a Catalunya, i ens ho sentirem a dir... no us imagineu quantes vegades. Ho sabeu el que ens diran oi? Que els patriotes som minoria perquè ells son els partits més votats al Principat! I això els justificarà per fer-nos el que vulguin, qualsevol cosa que us imagineu en els vostres pitjors malsons, tindran la legitimació electoral per fer-ho. Voteu Iniciativa collons! (mare de Déu! Em pensava que no ho diria mai això) si el vostre estomac no us permet votar CiU o ERC.

Davant del malson que ahir escenificaren PP i PSOE no anar a votar es com tapar-se amb el llençol perquè tens por dels monstres que has vist per la tele i ara s’amaguen sota el llit. El llençol no aturarà els ullals de l’espoli, ni la destral que separi els nens castellanoparlants dels catalanoparlants a les escoles, tots sabem que la solució es encendre la llum, comprovar que som vius, i que sota el llit només hi ha les xiruques. Tant fàcil com apagar la tele, oblidar el debat, oblidar el malson i anar a votar el dia 20. Fàcil, oi?

divendres, 28 d’octubre de 2011

El fracàs escolar de don Gregorio

Jo estava molt tranquil, calladet... Alguns esdeveniments d’aquest estiu... em varen acollonir. Com a blogger la capacitat dels estats de anar a buscar a casa seva els qui opinem diferent no em va fer cap gràcia. Però amics meus... les últimes intervencions públiques de polítics i altres “enteradillus” m’obliguen a trencar el silenci de ràdio.

L’estómac ja va començar a fer-me run-run quan a RAC-1 feien mofa d’en Rubalcaba per haver utilitzat l’expressió “conversión paulina”. Consti que no soc dubtós, i el Mazarino del PSOE em posa els pels de punta, però vaig sentir vergonya aliena al veure periodistes i opinadors de la ràdio líder a Catalunya fer conyeta amb les seves paraules barrejant-hi la Paulina Rubio i no se que més. Una demostració ridícula de desconeixement de història sagrada, fets dels apòstols o de la lliçó de catequesi que correspongui al pobre Sant Pau i al seu cavall. I aquests paios son líders a casa nostra i ens il·luminen en temes tant poc importants com el deute sobirà! O tempora o mores.

Ahir la cosa ja se’n va anar de mare. Aquest gran jacobí que es don Gregorio Peces Barba es marca una boutade de les que carrega el diable, una perla en la qual no vull entrar-hi perquè aquest company d’en Quim Nadal, la Chacón, en Montilla i en Bustos es com el Juanito que es marca sol. Diu en Peces Barba que els espanyols els hauria anat millor de quedar-se amb Portugal en comptes de amb Catalunya l'any 1640. De fet, semblen unes declaracions raonables per un independentista: reconeix que Catalunya es tant nació com Portugal i que Espanya ens va incorporar manu militari. El problema es que s’equivoca de fets, de guerra, de segle, de rei i d’enemic... fent palès que el fracàs escolar no només afecta als periodistes de RAC-1, si no que puja en l’escala intelectual fins als pares de la Constitució espanyola. Déu n’hi dó.

Jo ni soc pare de constitucions, ni polític, ni periodista ni historiador... però em consta que quan comenti aquestes paraules amb els meus amics portuguesos es partiran el capdavall de l’esquena de riure. Faré un breu resum històric pels polítics i periodistes que només coneguin les guerres del segle XVII per haver llegit alguna crítica hagiogràfica de Alatriste a les planes del Babelia.

Felip IV, rei de les Espanyes, governava mitjançant el seu valido el Comte Duc d’Olivares un estat en bancarrota –us sona?- que va rebre més galetes que un davanter del Barça marcat pel Pepe del Madrid. Al 1640, la monarquia espanyola no estava per impedir la independència de Portugal, ni la de Catalunya, ni la dels Països Baixos, el Milanesat, Napols o el que sia. Enfrontada a tots i a tot va veure com l’Imperio s’esvaïa i quedava relegat a la península i a les possessions americanes. La guerra amb Portugal va durar vora vint anys, amb continues invasions castellanes repetidament rebutjades a sang i a foc pels Bragança i els seus conjurats. Portugal, com la majoria de països amb cara i ulls va assolir la seva independència a la brava, a hòsties... No es que Castella els deixés marxar com maquillava ahir don Gregorio, de fet els nostres cosins atlàntics es varen fer un tip de fer-los una cara de mans al capitán Alatriste i els seus muchachos. Flipo amb l’actitud condescendent envers els portuguesos d’aquest socialista passat de moda, i encara flipo més que el vagin convidant a parlar pels puestus.

Pel que fa a Catalunya, després d’anys d’abusos per part de les tropes castellanes instal·lades al Principat, uns pagesos amb dignitat –ai... el meu esperit carlí- varen baixar per Corpus a Barcelona. Anaren a que els beneïssin a la catedral i un cop dispensats de les seves immediates accions varen alliberar els seus companys empresonats, es varen fer amb el control del Cap i Casal i linxaren al Virrei a la platja quan intentava escapolir-se com vulgar Gadafi –en aquells temps no hi havia mòbils, no hi ha imatges, però tinc la sensació que els segadors no tindrien res a envejar als milicians libis a l’hora d’enxampar fills de puta-. Aquesta revolta catalana es la que els portuguesos varen aprofitar per fotre el camp, i així ho expliquen a les seves escoles, senyor Peces Barba...

Un cop foragitat el poder reial, els catalans varen experimentar una interessantíssima evolució constituent, amb influències democràtiques de caire medieval, amb complicadíssimes balances de poder entre estaments, gremis, el clergat i la petita noblesa sota la guia de Pau Claris... de forma coetània a anglesos i holandesos els nostres avantpassats experimentaven amb idees republicanes anteriors a la il·lustració, abans que els pares de la revolució francesa teoritzessin sobre les noves formes de govern que arraconarien les monarquies o bé cap a les funcions representatives sense poder polític, o bé de cap a la guillotina -mai més ben dit-. I aleshores... fos per instint de supervivència, fos perquè la idea de nació no era destriable encara de la condició de súbdits de un Rei –hores d’ara tant se val el perquè- Catalunya es va posar sota la protecció del Rei de França. No... no cal que ho digueu... no l’encertem mai. Al cap de pocs anys, i mort Pau Claris, els nostres rebesavis varen demanar als francesos que fessin les maletes cap a Paris i pactaren amb la casa d’Austria espanyola el reingrés a la seva corona, mantenint això si les nostres constitucions –com no podia ser d’altre manera-.

Senyor Peces Barba! Escolti si us plau ja que no va escoltar a classe! La revolta catalana del 1640 no va ser aixafada militarment! Els catalans, com a nació sobirana, varem pactar amb el Rei de les Espanyes. Faig aquesta crida d’atenció a classe extensiva als periodistes catalans... que avui he hagut de sentir en Jordi Barbeta dient que “tant de bo les tropes de Castella haguessin anat contra Portugal i no contra Catalunya”... refot! Un altre que va fer campana.

Periodistes, polítics i públic en general tenen un bon merder de dates, reis, guerres... En resposta a les  paraules de don Gregorio surt ahir en Duran Lleida barrejant la velocitat i el tocino i utilitzant la màquina del temps fa retrocedir l’onze de setembre dos reis i seixanta anys, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid va contestar a don Gregorio fent referència a la guerra de successió i no a la dels segadors. Estem en campanya electoral i la penya ja no sap si Pau Claris va ser un metge, un pintor, un capellà o una marca de calçotets.

El que us deia... estem en mans d’aquesta colla de indocumentats... Aquesta patuleia de titelles son els que ens han de treure de la crisi i regir els designis de les pàtries peninsulars... Això ja no és fracàs escolar, això és un fracàs de societat.

dijous, 8 de setembre de 2011

De boicots i de gent que s'espanta

Bon dia catalans.
Us agraeixo els mails en els que em demaneu les continuacions pertinents del post Apocalipsi i final. Ja aniran venint, però us haig de dir que es una feina feixuga i depriment... i que hores d’ara no estic d’humor per aprofundir en les misèries que els europeus haurem de suportar els propers anys. Tot arribarà.

El post d’avui no es fàcil si vull explicar-me bé. No voldria semblar superficial, perquè al cap i a la fi tracta sobre una d’aquelles veritats transversals assumides majoritàriament que ens atabalen inconscientment: les pors del món econòmic, del poder més ben dit, en front de la opinió cada cop més generalitzada de que hauríem de marxar d’Espanya.

Estem vivint canvis qualitatius de un abast difícilment imaginable fa poc temps. Els catalans hem deixat de tenir por als tancs –compte tots que a l’altra banda no tenen tantes manies- per passar a tenir angunies per la pèrdua del mercat espanyol. Això es un salt en la discussió que trobo extraordinari, estem començant a parlar de la realitat i no de comptes a la vora del foc.

El debat es arreu i es tracta amb recança però amb naturalitat. Ho va fer el President Pujol quan en un article a La Vanguardia intentava alliçonar a les “grans famílies” de l’economia catalana en el sentit que si pateixen pel negoci i pels boicots ferien bé de explicar al poder econòmic de Madrid que no ens amorrin tant. I ho veurem dilluns en una presentació organitzada per la PYMEC –una institució que no destaca precisament per fer escarafalls a l’espanyolisme-, presentada pel Conseller Mas Colell, de l’informe sobre les conseqüències de un boicot espanyol a l’economia catalana. Deu ser que la cosa està més madura del que ens deia el President Mas quan només era candidat, oi?
Abans de sentir la conferència, a la qual assistiré si es que em deixen entrar, m’agradaria compartir amb vosaltres algunes consideracions prèvies, que fa temps que em volten pel cap.

La independència no només representarà una crisi sobre un altre crisi. Comportarà un canvi estratosfèric en el model econòmic català, noves normes, necessitats, prioritats i oportunitats. La mala notícia es que hi haurà qui rebrà. La bona es que el model en el que estem instal•lats es obsolet i que fora d’Espanya l’haurem de canviar peti qui peti i vulgui o no el tap de suro que representen les grans famílies tant amigues del President Pujol. La pregunta que ens hem de fer es si el país ha de perdre l’oportunitat de fer-se un lloc propi sota el sol de les nacions perquè un grapat de pròcers regionalistes segueixin anant a esquiar als Alps i a lluir joies al Liceu.

Mireu. Aquí fem bé moltes coses i altres no tant, com tothom. Tenim la sort o la dissort que la secular absència de poder polític i la evident manca de recursos naturals propis ha creat a Catalunya una cultura del treball –de tuf calvinista- que genera una pressió social molt forta que afavoreix els ascensors socials, l’aprofitament del talent, el gust pel risc empresarial, o l’excel•lència en la formació. Tot això es el que es necessita per surar en el món que se’ns ve a sobre.
Però no hi ha prou amb ser així... els catalans ara anem a lluitar pel mercat de les galetes a la Xina competint amb empreses de tot el món amb una mà lligada a l’esquena, sense accessos moderns al port de Barcelona, amb autopistes de peatge o sense doble via ferroviària per mercaderies, perquè resulta que hi ha una cosa que es diu “solidaridad interterritorial” –altrament coneguda com robatori fiscal de caire colonial-.

Algú creu que aquest empresari de galetes ha de seguir vivint del –posem per cas- 12% de la seva participació de mercat a Espanya? En comptes de muntar un bon departament d’internacional i de convèncer als russos que les seves “Galetes Sistachs” son les més sanes, artesanals i collonudes del món? Que ens hem begut l’enteniment? Entenc que els grans empresaris que han viscut del mercat captiu que era Espanya, quan hi havia una cosa que es deia proteccionisme, ara pateixin i passin por... però es que la gallina dels ous d’or que era copiar les patents estrangeres i produir-les aquí a menys cost, o fins i tot la de fer de distribuïdor de francesos, anglesos o americans, s’ha acabat! I no ho matarà la independència o el boicot! Ho va matar l’Euro fot deu anys i encara no ens hem adonat!

Qui son aquests que pateixen? Qui son aquests que tremolen i li ploren al Pujol? No tinc res en contra d’ells, ans al contrari, però que no ho veuen que Salamanca, Jaén o Pontevedra només son part de un mercat de dimensions d’estar per casa? Si venguessin Cola-Cao a l’Argentina, fossin líders de mercat i hi hagués un canvi polític que els fes perdre el mercat què ferien? Buscar altres sortides? O no? Aquestes famílies no poden pretendre que la resta de persones que compartim amb ells la xacra de ser una minoria nacional dins un estat fallit i lladregot persistim en la nostra condició de ciutadans de segona, com si fóssim dones maltractades a les que els capellans recomanessin paciència i un somriure a la cara.

Posem per cas els empresaris del turisme. Si els russos deixessin de venir dos anys seguits seria un terrabastall, ho entenc. Però pot passar, oi? Sou industria o sou un grapat de pidolaires ploramiques? Buscarieu altres mercats, no? Doncs amb els espanyols el mateix! El que haurien d’entendre els hotelers de les nostres costes es que si volen el soterrament del tren que passa a ran de mar mai ho podran fer si cada any regalem vint mil milions d’euros als espanyols perquè es paguin AVEs a Granada i aeroports a Ciutat Real! Tot plegat em sembla un sense sentit, absurd, infantil i covard.

Es evident que hi haurà empreses que tindran problemes. Que hauran de desenvolupar noves estratègies i passar-ho malament. Però el nombre d’oportunitats que, en conjunt, apareixeran davant del nostre talent i ganes de pencar son immenses. De fet, ens podríem plantejar fer coses que ara ens son alienes -perquè necessiten de la complicitat del poder polític que emana de un estat propi per ser rendibles- com una indústria auxiliar de l’armament. En comptes de fer culleretes per gaudir de les reduccions de pèsols als nostres restaurants de primera divisió, fins i tot podríem atrevir-nos a desenvolupar enginyeria naval pròpia, o a investigar nous teixits per fer la vida més segura als nostres bombers, policies i militars.

Hi haurà un canvi en les estructures econòmiques que produirà una revolució i un canvi en les elits del poder? Si. Com passa sempre que hi ha un canvi polític profund. Però, al meu entendre crec que com a país hi tenim molt més a guanyar que a perdre.
Que hi haurà boicot? Mireu... no ho sé. Els diners no tenen cor, d’acord, però això funciona sempre en dues direccions. Els catalans, amb el cor a l’esquerra i la cartera a la dreta en podríem escriure una tesi doctoral sobre el que suposa empassar-s’ho tot per tal de fer bullir l’olla, oi? Que us penseu que els espanyols que visquin de les seves relacions comercials amb nosaltres no delmaran per trobar solucions?

Us donaré un exemple històric –ja sabeu que m’agrada la història militar- que va passar durant la guerra de successió als Estats Units.
El Nord volia esclafar al Sud bloquejant els ports, el seu comerç de cotó amb Europa. I ho va assolir fàcilment donat que la confederació no tenia marina de guerra. Això escanyava al Sud... fins que els federals varen ocupar Nova Orleans. Us preguntareu... amb raó... perquè? Doncs perquè les autoritats del Nord establertes al major port del Sud, a la porta del Mississipi i de les plantacions, es varen dedicar a comprar de contraban tot el cotó disponible donada la demanda que hi havia als estats industrials nordistes... Tant se val si així finançaven la guerra als confederats, a Nova York contents per partida doble... ells tenien cotó per la seva filatura mentre que els francesos i els britànics l’havien d’anar a buscar a altres mercats a causa del bloqueig.
El que dèiem... els diners no tenen ànima ni cor. Ni els dels uns ni els dels altres... així doncs... feu el fotut favor de no espantar-vos tant que ja ens en sortirem.

divendres, 26 d’agost de 2011

Apocalipsi i final (I)

Era dissabte a Barcelona. Un dia d’aquest mes de juliol sense estiu que hem viscut. No se si ho recordareu, però va caure una tamborinada d’aquelles de fer por. Primer hom mira com comença a caure l’aigua, la pluja, amb força. Després com el vent agafa les gotes i les llença contra els vidres de finestres i terrasses provocant el so salvatge de la naturalesa que intenta entrar a les llars dels humans. Hi ha un moment dins la tempesta d’estiu que la cosa es posa xunga i comença a moure els arbres intentant arrencar-los de terra i el clavegueram diu que prou i les aigües fecals comencen a surar pel carrer. Es en aquest moment quan ens recordem a Santa Bàrbara, quan trona. Tal vegada els deus estan emprenyats amb nosaltres i el cel caurà sobre els nostres caps?

Els anys sense estiu son de mala astruga. I el que passa per aquest món de Déu no acompanya. Aquella tarda de dissabte de juliol tot ens queia a sobre. La enèsima crisi de fam al corn d’Àfrica, la bogeria del terrorisme racial en un pretès país tolerant com Noruega, els canons del dictador sirià massacrant civils, la guerra civil a Líbia, el Tea Party destruint el govern federal dels Estats Units i regalant el lideratge mundial a la Xina, la dictadura dels especuladors empenyent Europa a la recessió, el proletariat subvencionat exigeix amb violència la seva condició de consumidor sense recursos i Londres crema, Espanya es mutila la sobirania d’amagatotis, i totes les vergonyes i els egoismes nacionals europeus es mostren sense embuts a les cimeres d’aquesta enganyifa que ha resultat ser la Unió Europea.

Sembla que el cel no ens caurà al damunt, però els deus ens han condemnat a viure l’apocalipsi del món que havíem imaginat. I ja res no es segur, i la realitat colpeja els vidres de les nostres vides que creiem segures, i l’aigua bruta sura per tot arreu. I fa por.

Apocalipsi

Els genets de Durer eren quatre, i els europeus de finals del segle XX pensàvem que els havíem vençut.

La pesta va tornar a fer aparició als anys 80 amb la SIDA -la malària o el dengue no fan cap a casa nostra i per tant no existeixen- i la ciència i els potents laboratoris del primer món es van escarrassar a trobar-hi solució. Les pestes fan por quan son indiscriminades, quan ataquen a qualsevol sense poder posar-hi remei, ni escuts, ni diners. Varem recloure la malaltia dins un higiènic tub d’assaig amb l’etiqueta de crònica, oblidant-la.
Matàrem la pesta, i varem respirar segurs i reconfortats per les nostres capacitats d’investigació.

La fam. Déu meu la fam! On es? Reclosa a la memòria de les tombes de les àvies que ens deien que “com es nota que no heu passat una guerra”. La fam prohibida pels ajuts a la pagesia, amb els preus dels aliments intervinguts com feien els emperadors romans amb el blat... Pa i Circ! Uns aliments que no tenen gust a res, i uns preus que condemnen el tercer món a passar gana. La fam havia quedat aixoplugada dins els llibres de dietes màgiques per posar-se bikinis i samarretes petades.
Matàrem la fam, i varem respirar segurs i reconfortats pel model agropecuari europeu.

La guerra va tornar a picar a la nostra porta. Una de lletja i visceral. A Croàcia, a Bòsnia... i els europeus ens ho miràvem sense ser capaços de posar els ous damunt la taula. Que no havíem quedat que no estava bé això de matar-se els uns als altres? I varen sortir les vergonyes i les incapacitats... i la primera constatació de que això de la Unió Europea era només un jardinet perquè les multinacionals i els bancs podessin treballar a gust dins una unitat de mercat. Però el pacifisme i la covardia dels ciutadans europeus només son inferiors a la nostra hipocresia i varem acabar amb la guerra demanant al germà gran que vingués a posar ordre. I els Estats Units encara treien pit i s’ho podien pagar, i varen ensenyar només la punteta del que li podien fer a Belgrad, i els serbis es van anar a caseta, derrotats. I els europeus varem treure pit, tant se val si els soldats holandesos deixaren assassinar els pagesos musulmans de Srebrenica, es igual si els oficials europeus compartien contraban i putes amb els txètniks. Havíem demostrat que la guerra no podia fer cap a Europa, perquè podíem agafar el telèfon i trucar a Washington, sempre i quan després paguéssim les factures polítiques o econòmiques que ens demanessin els americans.
Matàrem la guerra, i varem respirar segurs i reconfortats per les nostres aliances internacionals, pels nostres exèrcits mercenaris d’última tecnologia, i per haver reclòs les guerres als dos minuts de reportatge al telenotícies, que veiem de passada, mentre endrapem peix de piscifactoria i abaixem el volum del televisor de plasma no fos cas que ens taquéssim de sang.

I la mort? D’això ningú s’escapa no? Direu... Cert. La mort només la hem pogut amagar. La mort i la vellesa no tenen mercat. I ens xutem d’hormones per semblar sans i joves. I amaguem als vells fotent-los fora de casa i portant-los a la residència. I els pollastres no eren essers vius, que hom sap que es fabriquen i envasen al Caprabo. I fem lleis per no patir els últims dies de la nostra dissortada vida perquè no tenim por a la mort si no a adonar-nos de la nostra fragilitat. Tenim por al procés, per tant la ciència ens ajudarà concentrant dins una xeringa el nostre traspàs vital en forma d’anestèsic i compostos químics que provoquin el col•lapse final dels nostres òrgans vitals. En un ambient higiènic hospitalari i d’amagat, sobretot dels nens i nenes, que no pateixin i creguin que també hem matat la mort, que sempre seran joves i atractius, i així respiraran segurs i reconfortats i creixeran dins l’engany, i consumiran els productes necessaris per retardar l’adéu al món dels vius, allò que abans culminava i donava sentit a la nostra existència: la mort.

Els europeus, no fa tant, fa cosa de quatre anys... havíem matat als genets de l’apocalipsi i ens podíem dedicar a parlar de futbol i a consultar a internet les ofertes d'Easy Jet en hores de feina. I, de sobte, del no res, com una tempesta d’estiu en un any sense estiu. varen arribar els quatre nous genets: el del racisme, el de l’amoralitat, el del terrorisme i el de l’hedonisme. Que també ens poden destruir... Però això ja fa per un altre post. I encara fa més por de escriure-ho.

dijous, 7 de juliol de 2011

Achtung catalonien!

Qualsevol bon espanyol ho sap. Els catalans som una raça perversa que s’entesta a parlar i a escriure un idioma incomprensible per a qualsevol cristià. El català es una llegua borda, similar al valencià, al tortosí o al mallorquí, impossible de desxifrar que fem servir per molestar. No es com el castellà, l’espanyol, que es una llengua de primera divisió i comparteix taula als Camps Elisis de la literatura universal amb l’anglès i el francès. Qualsevol criatura del món mundial sap que l’espanyol que parla una prostituta llatina de Nova York es exactament el mateix que el que fa servir un guerriller colombià a la selva o la Carme Chacón quan manda firmes.

Però es que no hi ha manera. Els polacos seguim demanant un cafè amb gel, encara que correm el risc que ens serveixin un cafè amb llet; no hem entès que si volem que el taxista de Barcelona ens porti al carrer Balmes hem de oblidar-nos de vocals neutres i altres collonades i dir-ho en castellà: Balmes, perquè es de tots sabut que parlem un dialecte patibulari i rústic només per tocar els collons.

Fixeu-vos si en som de males persones que, aprofitant-nos de que només el kuzdul dels nans de Tolkien es igual de críptic, tenim els nassos de etiquetar els nostres productes en català. Tenim fosques raons per fer-ho, no? Els dotze milions de conspiradors que estem en el secret del Fabra sabem perfectament del que parlem, oi? En les nostres reunions secretes, fa molt de temps, varem decidir que faríem dues etiquetes pels fesolets de Santa Pau. La primera seria pel consum dels catalanoparlants, amb fesolets ben bons per la salut i la gastronomia; la segona etiqueta es aquella en la qual nosaltres –i ells no- podem llegir: “compte fesolets en mal estat”, producte que produïm i envasem –amb l’ajut convenient de la subvenció de la Generalitat- pel consum exclusiu de polítics socialistes extremenys, periodistes de la caverna i directius asturians de la SGAE, a fi i efecte de fer-los venir cagarrines. Però nois i noies... ens han descobert!

Achtung catalonien! El Parlament europeu, seguint les directrius de les autoritats sanitàries que han gestionat tant bé la crisi del cogombre, ha decidit que els empresaris d’aquí no podem seguir utilitzant només el català en les etiquetes dels productes que fem. Tant se val si el fet d’utilitzar aquesta llengua d’estar per casa comporta riscos comercials i que nosaltres haguem decidit de pagar-nos les misses. Deuen tenir por que posem Zyclon-B a les ampolles de llet que, amb tota la mala ídem que ens caracteritza, esperem ens comprin els qui no entenen el català... encara que, ara que hi penso, no sé si la Bayer alemanya ens ha donat mai la llicencia per utilitzar aquest gas letal en els nostres plans per dominar el món enverinant la resta de la humanitat.

Europa es defensa dient que si Espanya no demana que el català sigui oficial a la Unió ells no poden fer-hi res. Es un argument que si Lincoln hagués seguit encara hi haurien esclaus als camps de cotó de Memphis. La Unió Europea no pot revertir les injustícies que els estats membres puguin fer en contra de les seves poblacions, sempre i quan aquests països mantinguin un sistema democràtic formalment presentable, per podrit que estigui. Em sembla que això de les etiquetes jo, com europeu membre de tot dret de la Unió, no ho he firmat mai... no se vosaltres. I espereu-vos... que no només fem etiquetes en un idioma que no entén ningú, també escrivim llibres i blocs en els quals donem consignes secretes per dominar el món o critiquem al Bundesbank i l’estilista de la Merkel. Si no anem en compte, aviat haurem d’enviar còpia prèvia de qualsevol publicació en el nostre patois a algun nou departament de la burocràcia de l’Unió, conforme els textos s’ajusten a dreta llei. Això si... el podrem enviar en maltès, gaèlic o hongarès, que es veu que els parlants d’aquestes llengües si que en son ciutadans de primera divisió.

Un cop aclarit que els europeus alts i rosos no son culpables ni responsables del nostre desori, hauríem de anar a demanar ajut al nostre estat: Espanya. Voleu que hi dediqui un parell de paràgrafs? O més aviat no cal? Es que sou tossuts, eh? No ho veieu que aquí, en el món globalitzat no valen localismes anacrònics? No ho veieu que el català fins i tot els que tenim blocs en aquesta llengua fem faltes d’ortografia i utilitzem girs lingüístics mimètics de l’espanyol de la TVE de la nostra infantesa? Encara no heu entès la importància de la unión de mercado? Com voleu que Espanya prefereixi gestionar un àmbit cultural plural i caòtic en comptes de defensar la lengua común? Fora intolerable que uns quants milions de ciutadans de la perifèria que parlen llengües sense importància detonessin un mercat de 45 milions reduint-lo a uns tristos 27! Si us plau! Si som poblacions feréstegues que per no tenir no tenim ni AVE! No veieu les terribles conseqüències econòmiques, socials, i la divisió que això comportaria? Sou una colla de egoistes! Espanya tampoc es culpable ni responsable del que li passa a la nostra llengua, l’estat es defensa com pot dels nostres atacs provincians garantint la igualtat de tots els espanyols en l’ús i el coneixement del castellà, pel bé comú, i si teniu dubtes llegiu la Constitució de Santa Rita-Rita-Rita-lo-que-se-da-no-se-quita.

Així doncs... si Europa i Espanya no son les culpables de les misèries del català qui ho és?
El PP de Catalunya? Que voleu que us digui...? El algodón no engaña i hi ha vora un 14% de gent que viu a Catalunya que això del català se li en fot prou com per votar-los. No es d’estranyar, tots sabem que aquí el català no cal per viure, treballar o ser directiu del Barça.
El PSC? Ai... que en sou de casposos i neo-liberals! Al PSC el que li interessa defensar son les polítiques socials –sobretot a Andalusia-, el català mai no havia estat parlat per tanta gent, i el fet que hagin tingut vint i escaig anys responsabilitats de govern a Espanya no té res a veure amb la indefensió que pateix la llengua dels nostres pares, ni a Europa, ni a les Corts, ni a la web de la casa real dels Borbons.

Doncs bé... arribats a aquest extrem... em podeu dir qui en té la culpa i la responsabilitat que se’ns pixin a sobre i diguem que plou? Us ho tornaré a dir... i van no se quants posts en aquest bloc tractant de fer arribar el missatge: nosaltres som els culpables. Per macells, per covards, per votar el que no toca, per no tenir la més mínima dignitat ni autoestima. En definitiva, per burros.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Havanera

Com molts catalans, com molts de vosaltres, el meu besavi va ser un indiano, un d’aquells homes de ferro colat, que empesos per la misèria, la fil·loxera o les carlinades varen enviar-ho tot a dida i marxaren a Cuba, terra de promissió. L’avi Salvador, com el coneixia el meu pare, va marxar de Riudaura, i va anar a petar a Sant Feliu de Guíxols. Allà va treballar de fuster, fent vaixells, té nassos! Per no saber del mar no sabia ni nedar. El seu amo va oferir-li un passatge a l’Havana com a pagament, i s’hi en va anar.

A Cuba, literalment, es va posar a fer carreteres. Primer per compte de un altre, més tard contractà la seva pròpia quadrilla i a cop de mall i de suor va acaba per tornar a Catalunya, carregat de duros. Potser per això al meu pare, i als meus oncles els agradava tant el so de l’Havanera. Cantaven –molt malament, val a dir-ho- les més tradicionals, en castellà, com les havien aprés a casa. Conservo cartes del besavi, en un català no normatiu, d’abans d’en Fabra, un idioma viu i contundent, per molt que portés del Carib les lletres sensuals i melangioses cantades en castellà. Serà que per estimar la fusió de cultures i el mestissatge no cal inventar-se una conselleria ni subvencionar menjadores als àrbitres de la correcció política.
Cuba i l’avi Salvador sempre havien sobrevolat la família. Potser per això, quan el meu pare va decidir que passéssim els estius a Llafranc el cremat i l’havanera es varen instal·lar a la meva infantesa de una forma tant natural. Us parlo de un Llafranc sense port esportiu, amb quatre hotels mal comptats, i gairebé lliure de turisme no familiar. Els marinos, els pescadors, les nits d’estiu cantaven ara a El Cau, ara davant l’Hotel Levante... Cançons de tota la vida que havien aprés dels seus pares, dels avis.

Franco no era mort que es va començar a organitzar la Cantada d’havaneres a Calella. Hi anàvem en barca. Primer amb la família, més tard amb els amics i les novietes d’estiu. Bé... donat que la cantada era a primers de juliol, de novietes encara res de res... projectes, projectes... I el ritme dolç del carib, les lletres picants, i unes quantes tassetes de cremat si no conduïen directament a l’amor passional i carnal de les mulates, al menys despertava les nostres imaginacions d’adolescents. Recordo que no tots els estiuejants hi assistien, tot això del “visca Catalunya i visca el català” feia que el sector pijo ho trobés provincià i separatista, i amb els anys alguns amics no tant de Pedralbes també varen deixar de venir, no fos cas que s’encomanessin de catalanisme carrincló i caspós.  
Malauradament vaig deixar de pujar a la Costa Brava durant anys, però el primer que vaig fer quan l’estupenda senyora Savalls va entrar a la meva vida -arreglant-la, donant-li sentit, i fent-me feliç per sempre- fou tornar a Llafranc els estius, però aquest cop amb la meva de família. A la cantada no hi volíem anar, malgrat haver compartit plegats platja de Port Bo els anys 70. Calella havia caigut sota el poder dels Audi, els xaves, la cirurgia estètica, i ara els fatxes que no volien anar a seure a la sorra a cantar “El llop de mar” omplien les primeres files del concert.

Però quan es tanca una porta Déu obre una finestra. A la banda de Venècia, a Llafranc, va haver-hi una cantada d’havaneres. Molt autèntica. Hi cantaren uns xicots de Palafrugell: Els Cremats. Es veu que ara han crescut i tenen certa fama, aquella nit els hi varem comprar els dos CDs que s’havien auto-editat. Aquelles cançons varen sonar dins el cotxe durant anys, mentre pujàvem i baixàvem amb els nens a la Costa Brava o a Olot, o els pocs caps de setmana que he pogut gaudir amb l’estupenda senyora Savalls de uns dies sense criatures. Una de les cançons forma part del nostre món més íntim i compartit, es part de la banda sonora del nostre amor: Vestida de nit. Era una havanera que jo no havia sentit mai fins aleshores, per tant no entenia de on havia sortit. Ara ja ho se, vaja ja ho sabem tots...
L’altre dia una de les meves cantants favorites –no es d’ara- va cantar-la a Calella: la Silvia Pérez Cruz. Una interpretació que corre per la xarxa a una velocitat increïble, plena de sentiment, emoció i carinyo. Sabia que el pare de la Silvia era músic i que havia mort feia poc... a cop de click he confirmat el que sospitava: la música de Vestida de nit es del seu pare, Càstor Pérez i la lletra de sa mare, Glòria Cruz. Tot plegat em resulta increïblement emocionant. Per primer cop em sap greu no haver tornat a Calella, a la cantada... Gràcies Silvia per aquest moment que ens has regalat a tots els qui estimem l’havanera. Mereixo la vergonya d’haver-me d’empassar l’arrogància del qui es pensa que ell es autèntic i la resta del món una colla de nou vinguts. Espero no fallar més i tornar a Port Bo, quan abans millor, a escoltar i a cantar La bella Lola –malgrat canti tant malament com ho feia el pare, o més-

diumenge, 3 de juliol de 2011

Tal dia farà un any

Us en recordeu de fa un any? La gent, nosaltres, la ciutadania va sortir al carrer com feia molt de temps que no es veia. Emprenyats, insultats, menystinguts... Després, el desert. La picabaralla, l’apropiació indeguda del missatge, dels sentiments, dels esforços. Eleccions que ho havien de canviar tot i que varen servir per dissoldre’ns, com diria un trilero: “¿dónde está la pelotita?”. Ara estem tornant a parlar de manifestar-nos per l’aniversari del 10 de juliol, com si ho veies... ja no serem un milió, ni mig, potser ni cent mil. I els diaris de Madrid, i els Godó, i la botifleria en general ja té el titular: “A pesar de las encuestas el independentismo se deshincha”.

La data es el dia 9 de juliol, i no se si tindré esma d’assistir-hi, de sortir a cridar un cop més. I mireu que el dia triat no podria tenir millors significats numèrics, la càbala i el calendari farà que els qui volem la independència sortim al carrer matemàticament entre el dia 4 i el dia 14 de juliol. Fent una crida a la equidistància entre els aniversaris de la independència dels Estats Units i la presa de la Bastilla, de la Revolució Francesa. Caldria que reforcéssim aquests lligams místics a veure si aquest cop ens en sortim, oi?
Es que... on som al cap d’un any de tot plegat? Malauradament,  si més no, allà on érem, però pitjor. Per molt que les enquestes diguin el que, malgrat la nostra immaduresa com a poble –President Mas, jo no oblido-, ja sospitàvem: Els catalans ja no suporten més el jou econòmic i la desatenció de l’estat espanyol. Encara que els números ens diguin que ja en som prous com per fotre el camp d’Espanya, d’aquest país en fallida mare de Zapateros i sogre de Rajoys, la veritat es que no es que no hi hagi unitat ni front comú, es que ni hi ha lideratge, ni pla, ni full de ruta, ni prioritats, ni res de res.
El govern de la Generalitat només té dues solucions: seguir endeutant-se i retallar despesa. Qui dia passa any empeny, i així ens quedarem a l’espera que el Déu de l’aritmètica parlamentaria de Madrid ens faci el favor enverinat de que CiU sigui decisiva a les Corts. Aleshores, quan en Duran i els seus muchachus puguin determinar el nou encarregat de la Merkel a Espanya, demanarem una mena de concert econòmic, no igual al basc no fos cas que haguérem de portar txapela, que serveixi de bromur nacional aquí al Principat. Com a pla es una mica de nyigui-nyogui, no?
L’altre aspecte que em porta boig últimament es que de tant racionals i de poc emotius estem convertint el nostre anhel de llibertat en una miserable qüestió de peles. El dèficit fiscal es l’exemple a prova d’arguments de pa sucat amb oli de que Espanya es un mal negoci. Fins aquí tothom d’acord. Però m’agradaria recordar-vos a tots plegats algunes altres coses que guanyarem quan tinguem un estat propi, i si m’ho permeteu, aprofitaré barroerament el fet que la propera mani caigui entremig de  
Per la banda del 14 de juliol francès
L’endemà de l’adéu a Espanya tindrem l’oportunitat de restablir la separació de poders que pornogràficament varen ajusticiar els polítics espanyols de la transició –catalans inclosos-. No us entren ganes de fer tornar Montesquieu de la seva tomba i refregar-li a personatges com l’Alfonso Guerra? La justícia, el seu bon funcionament i la seva independència es el centre sobre el que giren les societats veritablement democràtiques, i l’espanyola –hores d’ara la vostre, no ho  oblideu- ocupa un lloc en el rànquing mundial pel que fa la qualitat i la independència dels seus tribunals patètic, per dir-ho suaument.
Arreglada la justícia, podrem decidir les fórmules d’accés i permanència en el servei públic. Podrem fer la reforma de l’administració pública que vulguem! Tindrem l’oportunitat de discutir si ha de tenir més o menys pes, si ha de ser vitalícia, si els salaris han d’evolucionar a cop de bufandes o a base de productivitats. Seguirem un model francès? Amb les seves dignitats i el seu prestigi social del funcionari? Optarem per una administració local amb més rotació de les persones i més lligada al canvi polític i a la provisionalitat de les urnes? O bé... buidarem de papers i negociats la regulació de la cosa pública catalana en un demostració de lleugeresa en la despesa? No ho sé... Però en tot cas ho decidirem nosaltres, tractarem de definir solets què es el que volem que sigui l’administració, no tindrem el topall de l’aparell de l’estat espanyol fent força perquè res no canviï, simplement la casta de funcionaris de Madrid ens serà aliena, forastera, i es diluirà en l’oblit de la desmemòria col·lectiva.
I la defensa? I les forces d’ordre? Mireu... el dia independència+1, els catalans recuperarem el control del monopoli de la coacció física. Ja no viurem sota l’amenaça de l’exèrcit espanyol, garant de la indissolubilitat de la única nació que reconeixen Sergio Ramos o la Pantoja. I aleshores podrem tornar a triar... voldrem un exèrcit mercenari a sou? Voldrem repartir la responsabilitat en forma de servei militar? Voluntari? Per sorteig? Model israelià? Alemany? Francès? Ens imaginarem un país sense exèrcit i pagarem perquè ens defensin els fills de un altre pàtria? A canvi de què? Tant me fa hores d’ara. El que si sé es que si un ciutadà català decideix lliurament seguir el so dels timbals i entregar la seva vida a la milícia, ho podrà fer aquí, a casa, no caldrà que marxi a fer el mercenari per altri, no haurà de renegar de sentiments, de idioma, d’origen, filies i fòbies... podrà dir amb el cap ben alt que ell ha decidit defensar el seu poble, i que fent-ho honora el país i referma la condició de tots i cadascun dels catalans de ciutadans lliures. Lliures de debò.
Però no us ho perdéssiu pas! No, no! La llet que brolla dels pits de la Revolució Francesa encara ens dona un altre regal! Podrem construir un sistema de finançament de partits, una llei electoral, i uns sistemes de control de l’exercici del poder polític propis! Nostres! Podríem decidir de fer passejar-se en pilotes per les Rambles, cada 12 d’octubre per exemple, els polítics enxampats en casos de corrupció! O no! O bé, pensaríem, per nosaltres mateixos, si el sistema de partits pot estar complementat per una democràcia directa via votació virtual per Internet, o no. Podríem establir les nostres pròpies normes de representació en l’àmbit legislatiu. Decidir si volem ser bicamerals, unicamerals, presidencialistes, o bé si el que ens posa son els cabdillismes vitalicis en forma de monarques electes mitjançant un torneig de Verbàlia. Tant se val i perdoneu el to sarcàstic... la decisió fora nostre, que després del que hem aguantat durant 300 anys, doncs Déu n’hi dó.
I per la banda dels ianquis del 4 de juliol?
Ai... doncs tot el que significa tenir estat propi i ser l’amo del teu destí, la teva cultura i els teus símbols. Tenir seleccions esportives pròpies, que podran cantar un himne i deixar de fer “doro-ro-ro-ro-ro-ró”. Controlar el nostre espai cultural, decidir si deixem que les pel·lícules es puguin o bé s’hagin de doblar, o no. Establir l’obligatorietat de etiquetatges en català i de instruccions d’ús en català, o no. Rebre la visita del President dels Estats Units i mantenir-hi relacions bilaterals. Tenir veu pròpia i llengua oficial a la Unió Europea. Decidir la nostre política energètica, nuclears si? Nuclears no? Matins punt si, matins punt no...

Controlar el teu espai cultural significa que no caldrà apagar la televisió quan ens insultin des de la caverna.  Controlar el teu espai cultural es que no ens caldrà apagar la televisió quan ens insultin la intel·ligència des de Sálvame de Luxe. Perquè o be les emissions dels canals catalans de televisió arriben als països veïns, o els del Plus, Telecinco, la Primera i la resta de la patuleia ja poden anar preparant un programa especial que es digui “Despedida y cierre”.
Independitzar-se es recuperar el control. Decidir amb qui t’allites. Jugar el joc dels grans. Entrar al concert de les nacions i tenir seient a les Nacions Unides. Col·laborar amb la FAO, la UNESCO i ser solidaris perquè som gent collonuda, no perquè siguem una región privilegiada que debe mostrar su solidaridad con otras regiones de España menos favorecidas per molt que ho digui la Chacón, el Rodríguez Ibarra, la Cospedal o el sum sum corda. La independència porta un afegit de dignitat, de lliure decisió, de fer el que es correcte i el que es d’interès general o particular dels catalans. Aquesta llibertat mai no la podrem gaudir si seguim fent del set ciències de la classe, en comptes de canviar d’escola i anar a una on podem triar mestres a l’alçada del nostre potencial . Fixeu-vos si en son de generosos els fills de la declaració d’independència americana... tenim tant a aprendre d’ells, tant a guanyar...
En resum, tal dia farà un any que varem treure pit. però entre els uns i els altres hem reduït aquella demostració de força i dignitat a la petitesa de la política de partidet, i a les oracions perquè les eleccions espanyoles ens siguin favorables. El dia 9 hi torna a haver manifestació, us avanço que els dolents en voldran treure profit, dient-nos que amb quatre duros ja ens espavilarem, que es l’únic que ens importa, i que som quatre gats... Jo us demano que reforceu els lligams místics amb els dies 4 i 14 de juliol, ostres tu! Sortim o no al carrer el dia 9... no ens quedem només amb la qüestió dels calers o ens tornaran a entabanar els de sempre, i d'aquí un temps tornarem a dir: Tal dia farà un any.