S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 22 de desembre de 2011

Nadal

A mi encara m’agrada Nadal. Ja ho sé que es un moment de nervis, que si ja has encarregat el sagí; si aquest any ve la xicota del nano i no hi cabrem; que si haurem d’aguantar el cunyat, el cosí o la reneboda; que si trobarem a faltar els pares, als avis o la nostra ingenuïtat infantil.

Nadal pot amb tot. Al cap i a la fi compartirem taula i escudella amb familiars o amics, qui més qui menys. Els fills es fan grans i participen triant regals, reclamen el pessebre de tota la vida i acaben per fer l’arbre al darrer moment. A cop de calendari, d’anys, i memòries construïdes al voltant d’aromes de caldo contundents, de torrons i mandarines per fer-ho baixar tot plegat, bastim entre tots uns punts de referència que enviem generació avall, en l’esperança que el que es essencial traspassi noves modernitats, “tant se vals”, mandres o agressions de cultures forasteres, més enllà de la nostra pròpia mort –que tot arribarà-.

Diuen que aquests dies son dies durs per molta gent. Crec que per tothom. Nadal i Sant Esteve son un llast per qui ha perdut gent estimada al llarg de l’any; o bé la feina i amb ella aquells ingressos que permetien coses que ara per ara no poden ser; o la salut, que pot fer que una frase que sovinteja socarronament moltes sobretaules -la vella profecia dels avis “potser aquest Nadal serà l’últim”- aquest any no sigui dita a moltes cases donada la cruesa de un diagnòstic. Tot això forma part de la vida que tornem a posar a zero quan seiem a taula el dia vint-i-cinc. Alguns ja no hi seran, i d’altres ben trobats s’afegiran a l’àpat.

A mi encara m’agrada Nadal. Triar els regals. Preveure que tothom sigui feliç. Trucar a vells amics per felicitar les festes. Cantar nadales quan em dutxo, quan vaig en cotxe o quan cuinem a casa la vigília del dia D. Preparar a última hora el sopar del vint-i-quatre, i admirar-me que a Madrid mengin besuc i no celebrin Sant Esteve ni prenguin canelons –son ben bojos aquests romans-.

No ho puc evitar, malgrat el record i les comparacions amb altres èpoques menys tocades per tota mena de tràngols que intenten dinamitar-nos les festes, per Nadal soc feliç com un nen petit. El nen Jesús, els pastorets, el dimoni escuat, James Stewart i Donna Reed, fer bombolles de Vichy al sofà amb el cinturó deslligat i vasodilatació perifèrica a les galtes... I els fills que ara son grans i que en el futur ompliran la casa de criatures amb les que fer el pessebre i als qui malcriar a cop de regal prohibit. Nadal marca ritmes vitals i viure, al cap i a la fi es la nostra única obligació, no? Doncs això, a viure que son dos dies i a reforçar memòries compartides amb els qui estimem.

Us desitjo a tots els seguidors fidels o esporàdics unes bones festes, i us agraeixo de tot cor que tingueu la paciència de passar-vos per aquí de tant en tant a veure que diu aquest ximple que us parla.
Que tingueu un Bon Nadal i proveu a gaudir-lo, malgré tout, que al final seran els records que ens endurem, i els que passarem als qui ens enyorin, fem-los bonics i recordeu-vos de dir a amics i familiars –si, si, també al cunyat, el cosí i la reneboda- que us els estimeu, Nadal es això, ni més, ni menys.

3 comentaris:

  1. Com a seguidor "anònim" (ja mes fidel que esporàdic), us desitgo també un Bon Nadal !!
    Aquest Blog es una de les millors descovertes d'aquest any.
    Salut !!
    Josep Mª

    ResponElimina