dimecres, 25 de novembre del 2015

Aneu amb compte amb el que demaneu

Abans d’encetar l’analogia que em persegueix de fa dies, vull tranquil·litzar als meus amics israelians, als jueus no israelians, als companys que militen a l’esquerra radical hereva del moviment obrer dels anys 30, siguin marxistes o anarquistes, i als que es considerin purament pacifistes. No és un post en contra de comunistes i anarquistes, ni un post que minimitzi el perill del DAESH, ni un post que vulgui ridiculitzar la gent de bona fe que creu en la diplomàcia i les solucions dialogades. Aquest és un post contra Europa i els europeus, contra la nostra hipocresia i la nostra covardia, contra la nostra societat del benestar egoista i suïcida.

Vaig llegir que un historiador –que no ho soc- no és més que un profeta que mira enrere per preveure el futur, doncs això:

De sempre em va fer ballar el cap com era possible que els meus amics britànics, bé... generacionalment els del meu pare, o jueus francesos acceptessin tant de bon grat que jo visqués en una dictadura com la franquista. Es clar que jo era petit i no havia lluitat a la segona guerra mundial com havien hagut de fer ells, i per descomptat no la havia guanyat. D’on venia aquesta cosa d’admetre Franco com un mal menor? Com era possible que la Gran Bretanya o la França del Front Popular deixessin que Franco guanyés la guerra? I com és possible que miressin a un altre banda quan Hitler i Mussolini van posar homes i material en favor del Generalísimo?

La resposta es que als anys 30 l’enemic no era Hitler, ni Mussolini, ni el feixisme, ni el nazisme. L’enemic era el nihilisme anarquista de la bomba del Liceu, els magnicides del moviment obrer que s’immolaven fent saltar pels aires un carro ple d’explosius a Wall Street –el primer cotxe bomba, això si de tracció animal-, i aquella nació estranyíssima i llunyana governada pels fills de la revolució del 17, pels comunistes que negaven a Déu i afusellaven Tsars i Generals. L’enemic era el moviment obrer que perseguia un ideal que volia fotre-ho tot enlaire, no Hitler, no Mussolini, i evidentment no Franco.

Els malsons dels petit-burgesos, dels esnobs, dels militars, dels capellans, en fi... de l’opinió pública de les democràcies liberals no podien albirar la maldat intrínseca de la ideologia nacionalsocialista. Es clar que Hitler oprimia les seves minories, als jueus principalment, però això era lluny, no afectava al saltataulells de Paris o a la donzella de servei del Baró de Bedford. Occident necessitava creure que algú podria posar fi al perill de morir a mans d’un terrorista radical en un atemptat anant al teatre, que els diaris anaven sempre plens d’aquesta mena d’atrocitats, “mireu el que ha passat a Espanya a la rereguarda republicana!” deien.

Les democràcies liberals europees eren filles de l’hecatombe de la Primera Guerra Mundial, el pacifisme era ben present als programes electorals, Peace in our time! Va cridar Chamberlain després de la vergonya del pacte de Munic. Les democràcies europees miraven amb enveja com Hitler esclafava el moviment obrer incorporant-lo al seu partit únic, donant-los feina i pa blanc, mantega i carn cada dia. Si a més a més els seus soldats deslliuraven Espanya de les hordes revolucionàries millor que millor. Oi que havia guanyat primer unes eleccions i després un plebiscit? No era una gran democràcia això del Reich, però si els alemanys es volien governar d’aquesta manera, què hi volíeu fer, oi?

Aquella gent de l’Europa d’entreguerres, magnífica i alegre, que varen descriure Benjamin o Zweig, la que podem trobar a la pel·lícula Cabaret, aquelles flappers i aquells senyors cultes amb barret que llegien els clàssics i es mudaven per anar a fer un pic-nic, varen deixar créixer la bèstia fins que el monstre se’ls va menjar, a ells i al seu món. L’enemic a la llarga no varen ser els idealistes sorgits de la misèria, els desesperats que vivien a la grisa frontera entre l’atracament a una banc per la causa i l’atracament a un banc a seques. L’enemic era l’ou de la serp que van deixar germinar i néixer: el feixisme i la guerra. Però sobretot la seva deixadesa de funcions, el seu infantilisme i la seva renúncia a solucionar les causes de la violència del moviment obrer, foren solucions polítiques, d’ordre públic o militars a Rússia, tant se val ara que aquell món és mort.

El DAESH és un problema i dels grossos que afecta directament les llibertats i la seguretat de la cofoia Unió Europea. No entraré en les solucions, ni em trauré idees del barret, que per això ja hi ha un bon grapat de polítics i periodistes temeraris que “aporten la seva visió” a les tertúlies. Només diré que França ha demanat ajuda als seus aliats, i només la Gran Bretanya i els EEUU han respost afirmativament. Itàlia, Alemanya, Dinamarca, Holanda, Espanya... tots callats com a putes, igual que els burgesos alemanys que es banyaven en xampany mentre el mal anava agafant forma a casa seva.

Els uns perquè tenen grans bosses de musulmans susceptibles de radicalitzar-se dins les seves fronteres, altres perquè no pensen gastar ni un euro ni una vida en un conflicte que consideren no han ajudat a crear. Espanya? directament perquè hi ha eleccions –no es pot ser més cínic quan França els va arreglar el problema de ETA-, i perquè te un exèrcit que no és operatiu a primera línia de combat. La casta militar espanyola pot servir per a repartir magdalenes després d’un terratrèmol, muntar un hospital de campanya per a refugiats. Ser-ne membre pota negra fins i tot pot fer que els teus fills tontos arribin a diputats del PP o a Secretari General del PSOE, però fer-se càrrec de Mali per permetre la retirada francesa? Us heu tornat bojos? Volar missions de combat aeri quan no han pogut gairebé mai fer volar els avions per manca de pressupost? Parafrasejant l’Escurço Negre “quan em vaig apuntar a l’exèrcit espanyol ho vaig fer sota la condició sine qua non d’enfrontar-me només a la meva població civil, i ara que havia aprés a dir gairebé sense accent “posa’m una mica més de cava tú! Catalufo dels collons!” tot de sobte em surten del no res milers de gihadistes disposats a enfonsar-me els seus ganivets als meus tendrums”.

La deixadesa amb la que la resta d’Europa ha tractat les seves polítiques de seguretat mai no igualaran l’espanyola, però el panorama es aterridor arreu del continent. Fa un any i en fa dos, tant el Secretari de Defensa americà, com el Secretari General de la OTAN van avisar als governs europeus sobre la ínfima operativitat dels seus exèrcits i serveis d’intel·ligència suplicant que s’augmentés el pressupost. No els van fer cas, i ara els americans ens han dit que a Ucraïna “ja us ho fareu”, i que a Síria “no hi posarà les seves botes al terreny”. I ara què fotem?

Doncs com als anys trenta mirar si hi ha algú prop de casa que ens vulgui fer la feina bruta. No enviarem a la guerra els nostres pilots que no saben volar. No enviarem a fer-se matar els nostres soldats de desfilada i maniobres acollonidores, hi enviarem algú que visqui en un règim més o menys democràtic, que tingui controlada la seva opinió pública, que malgrat fotre a la presó als opositors, malgrat que hi ha rumors de crims d’estat, malgrat que està assegut en una economia en perill de fallida, malgrat que reprimeix les seves minories, malgrat que ens hi hem barallat per qüestions frontereres i que ens xul·leja contínuament, volem enviar-lo a Síria a posar ordre, que ell en sap d’això.

Fora imprescindible que la Unió Europea, intervingués pel civil i pel militar, amb guerra econòmica, financera, d’intel·ligència, cibernètica i si, si... sobre el terreny per acabar amb tant de sàtrapa i tanta barbàrie a l’Orient Mitjà. Que si no, ho farà aquell que ni jo m’atreveixo a anomenar pel seu nom. Aquell que voldríem que “ens defensés” en comptes de fer front a les nostres responsabilitats com aliats que som de França. Això és el que hauríem de fer, sinó l’innombrable dels Urals se’ns pujarà a la gepa. Qui li dirà que no a res si acaba ell amb la gihad? Un home que coneix les nostres debilitats, un home que si, ell si, disposa legalment d’armes de destrucció massiva. Aneu amb compte amb el que demaneu, fos pas cas que les vostres plegaries foren satisfetes.

divendres, 13 de novembre del 2015

Oi que no ens ho fareu això?

Ahir la CUP va negar Mas per segon cop. La cosa comença a tenir pinta de final bíblic, d’aquells que no queda ni l’apuntador. Conseqüentment, els deixebles i apòstols d’aquest el vostre general se’m van adreçar demanant una bona brama contra els cupaires, sabent com saben que no són Sants de la meva devoció.

Podria donar-vos pinço i munició de tota mida i condició. Algun argument econòmic: “quan un empresari català recolza la independència posa en perill la feina, els diners, el futur, de vegades la història familiar, mentre que vosaltres només arrisqueu els bongos, la flauta i el Filvit del sotacarro que teniu de gos”; potser un d’històric: “ara ens tornareu a fer com l’estiu del 36? Que abans de poder prendre les armes contra el feixisme ens vareu venir a ver a buscar per anar a l’Arrabassada?”; d’aritmètic: “que tampoc sabeu sumar? sou 10 i nosaltres 62”; o de paradoxes electorals: “un amic meu va anar a votar en David Fernàndez i en Quim Arrufat i s’ha trobat amb el Comisari Baños i la Arale Norimaki”. Doncs ja us dic que no ho penso fer, per molt que haguérem rigut, el país no s’ho mereix.

No puc exigir visió d’estat als polítics i als partits, per una banda, i per l’altre alimentar el forn de l’odi dels unionistes de la Vanguardia, dels forasters de Ciudadanos, i els pocapena del PSC. Caldria, si més no, apaivagar la fúria legítima dels qui han iniciat el procés des del carrer –no només la CUP, ho sento-, la ràbia de les tietes i les iaies que varen fer l’esforç de sortir a votar el 9-N i el 27-S –i que ara son acusades pràcticament de corruptes, quan no d’imbècils, per haver votat en Pujol durant 30 anys-. En definitiva, ens hem de donar tots una mica de “cuartelillo” que sinó prendrem mal tots plegats.

Dit això, sento comunicar-vos que hem retornat a l’època d’esbudellar gallines, els catalans d’infanteria ja tornem a haver d’interpretar la política com a veritat revelada pels polítics i els partits. Hem perdut el timó que varem poder tocar des de l’ANC, abans de la OPA a Forcadells i companyia, abans del desembarcament de la gent d’ERC i CDC a sectorials i territorials, abans que deixéssim arraconar la guanyadora de les eleccions al Secretariat –la activista Liz Castro- per posar un bon noi de la crosta de les menjadores institucionals com en Jordi Sànchez a fer el paperina. Demano si us plau que no convoquem més mobilitzacions perquè tal i com cauen les hòsties emocionals no hi anirà ni Déu, i ja tindrem els constructors de relat d’aquí i d’allà parlant del puto soufflé un altre cop. Si us plau, estalviem-nos-ho.

Un cop aclarit això, haurem de tornar a fixar-nos en què diu l’enemic, què en destaca de tot plegat i quines coses poden fer-li més o menys gràcia. Haurem de buscar entre les imatges robades al Parlament, els gestos i els llenguatges no verbals entre els nostres i els altres, les pistes que ens permetin treure conclusions. Els observadors del teatre de la política tornarem a fer d’híbrid de Sherlock Holmes i Freud per tal de treure’n l’entrellat a tot plegat. Ens ho mereixem, hem cedit la iniciativa als polítics, només podem pregar que aquest cop no ho tornin a fotre tot enlaire, perquè aquest cop no sabem si existirem com a poble d’aquí a dues generacions. Més clar l’aigua.

Malgrat tot, un cop feta la dissecció del que diu l’enemic a la seva premsa nacional –que els castellans això d’anar junts i governar-se ells mateixos si que ho toquen bé-, els altaveus del unionisme de la tercera via –en Màrius Carol i els seus sequaços- i els discursos dels nostres polítics, tinc bones notícies: el meu pèndol de la veritat inescrutable assenyala acord, Mas President, i un soufflé per la independència d’allò més majestuós. Els astres, les fures, les benèvoles i tots els auguris han fet que el vol de la cadernera que he pogut observar dibuixat aquest matí, des de la finestra de la meva atalaia d’ivori que dona a llevant, un cop filtrat pel meu inefable sisè sentit de sacerdot infalible m’ho ha revelat de manera inequívoca. Crec que hi ha acord per tres raons, esotèriques si voleu, però evidents als ulls de qui els coneix com si els hagués parit a tots plegats.

La primera es que és el que diu la premsa espanyola. L’experiència ens diu que l’enemic està més ben informat que els ciutadans catalans, per molt que els infiltrats als nostres partits els paguem amb els nostres impostos, el CNI ens roba. Als constitucionalistes castellans tant se’ls fot els tempos, la finezza o el momentum –mira que arribem a ser cursis amb els adjectius del procés, també- ells saben que hi ha acord, i així ho diuen per a preparar el contraatac.

La segona és que ara la Vanguardia està preocupadíssima per la dignitat de les institucions catalanes, cosa curiosa perquè quan dèiem que era una trista gestoria ben cofois que estaven els Carol i companyia. El botifleram està fent tot el possible per donar-nos detalls, de les renúncies de Junts pel Si, atiant tots els fantasmes possibles per assolir el seu gran triomf: el mantra d’Aznar segons el qual ens barallarem abans entre nosaltres que aconseguir la independència. Hem de fer tot el possible per negar-ho, hem de fer que el més semblant a un català de dretes sigui un català d’esquerres, és fotut i és difícil, però si els espanyols poden fer-ho no hauria de ser tant complicat.


I la tercera i darrera raó per la qual hi haurà govern, acord, i el que calgui es que em nego a creure que l’aritmètica resultant del 27S no hagués estat prevista per la CUP i Junts pel Si i no tinguem conseqüentment un pla de contingència. Bàsicament, perquè el país no es pot permetre que aquest escenari no l’haguéssim analitzat amb antelació, que alguns es juguen anar a petar a la presó, i altres morir essent encara espanyols. Digueu-me uns i altres, Mas, Baños, Junqueras, Forcadell, Romeva, Llach, Gabriel.. esteu fent teatre, oi? Ho teniu tot previst, eh? Que anem molt justets de benzina i de vots, no? Haurem d’acabar per admetre que els catalans som l’únic poble del món que no mereix governar-se solet? Oi que no? Oi que no ens ho fareu això?