S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 16 d’octubre de 2017

La fugida dels 600 empresaris

Fa quinze dies els catalans, desafiant els cops de porra, varem votar a favor de la independència de Catalunya. Contra tot i tothom. Entre els pitjors enemics hi trobem la por. Tot i haver superat la por a les porres, ara els mitjans nostrats –hi podeu incloure l’Ara i RAC1, que té pebrots-, han endegat la segona campanya de la por: la que afecta a la viabilitat econòmica de la República Catalana i la caiguda del PIB. Provaré de contrarestar aquesta campanya miserable amb unes quantes dades i una mica de seny, malgrat no ho estigui fent el Conseller d’Empresa Santi Vila, que és qui hauria d’estar desactivant aquesta brama, si tingués un mínim de coneixement del món empresarial –i una miqueta de vergonya nacional val a dir-.

Hi ha una campanya a premsa, ràdio i televisió, segons la qual els catalans en la nostra inconsciència independentista estem enfonsant l’economia i el PIB del país. Oi que si? Doncs deixeu-me donar-vos uns poquets de números.

Les empreses que han deslocalitzat la seu, ho fan per tres raons:

1.- Són entitats financeres que només poden fer front al negoci disposant d’accés als fons del BCE. Cas de La Caixa, per exemple.

2.- Els cal seguretat jurídica per tal de pagar beneficis als seus socis estrangers –i hi incloc els espanyols en aquest capítol- davant de possibles discrepàncies legislatives i d’acords de no doble tributació amb països tercers. Cas de les empreses del IBEX amb capital internacional.

3.- Per motius estrictament ideològics. Per exemple el Grupo Planeta o Freixenet. I d’aquests no en penso parlar, que m’entra l’acidesa.

Heu pogut escoltar bestieses de l’alçada d’un campanar, emeses per periodistes i tertulians que en sa vida han muntat un negoci seriós, conforme Catalunya ha perdut un percentatge del PIB espectacular en dues setmanes donada la fugida de tantes i tantes empreses. I es queden tant pantxos, perquè és el que els han dit que diguin, com sempre.

Mireu, els profetes del desastre diuen que Catalunya ha perdut la seu del 600 empreses en un parell de setmanes. La riuada d’empresaris que fugen a posar la seu dels seus negocis a la terra de la lleganya és de proporcions apocalíptiques! 600 empreses de un total de 22.000 Societats Anònimes i 220.000 de limitades amb seu a Catalunya. I no hi afegeixo les multinacionals amb delegació al Principat. 600 empreses són el 0,0025% de les empreses catalanes. Ho heu llegit bé! 0,0025%.

Direu que són les més importants i que donen més feina i que sé jo què més! Tampoc. De les empreses del IBEX menys de 10 tenien seu a Catalunya, i entre totes les 35 generen al voltant del 22% del PIB català. Entre totes! I donada la circumstància que les empreses que han fotut el camp mantenen l’activitat principal i productiva a Catalunya, el impacte de la seva fugida afecta només al pagament de el impost de societats, sobre beneficis –cosa que abans tampoc passava per la hisenda catalana, tot sia dit-. No afecten ni a l’activitat industrial, ni als IVAs ni als serveis, ni a la subcontractació de persones i proveïdors. Ni tant sol afecten als llocs de treball i els seus IRPFs associats.

Per tal que us feu una idea, les empreses del IBEX “donen” feina a un 8% dels catalans amb nòmina. El 92% restant els dona l’economia productiva i de serveis real. Us feu una idea?

A veure, no exagerem. Que marxin no és una bona notícia. Però tampoc ho és quan una gran empresa, o una start up, és comprada per un fons d’inversió estranger, encara que ens entestem a vendre’ns-ho com a la bona notícia de la “inversió estrangera”. Que no ho veieu? Els beneficis van a la butxaca de senyors i hisendes estrangeres. I què? Que cal internacionalitzar-se i que el món és econòmicament global ja ho sabíem, o no?

Les empreses que marxen, les que han manat a Foment fins fa una setmana, ho fan perquè després d’entortolligar-se amb els partits polítics catalans –del PP als Comuns passant per C’s, CIUs, Pesecés i ERCs, que només se’n salva la CUP- i alts funcionaris del règim autonòmic, ara es troben que no pinten res en el nou repartiment de poder polític i econòmic. Que si aposten pels independentistes perdran l’ascendent a la Llotja del Bernabeu, i com a bons hereus del Jaume Canivell, això “no s’ho poden pirmitir”. La seva aposta és que Catalunya s’agenolli per tal que ells no perdin les inversions en favors, diners i corrupcions, fetes els passats 40 anys de règim del 78. La bèstia es defensa.

I jo us dic: quina gran notícia! Quina gran oportunitat empresarial el poder reconquerir Foment per part de l’empresariat català, traient-lo de les mans dels executius que fins ara n’han fet un club com l’Ecuestre. Vosaltres us penseu que Catalunya, amb la seva preparació acadèmica, la seva posició logística, el seu port, la seva capacitat d’exportació industrial, i les seves incerteses de finançament futur no resulta un bombó més que sexy per lobbys i companyies d’arreu del món? Que us penseu que no hi haurà empreses, bancs i emprenedors disposats a invertir-hi sense la competència d’una crosta local asseguda en la teranyina dels favors històrics? No em feu riure!

Així doncs, tranquil·litat i confiança en l’economia catalana. Només em sap greu que el discurs us l’hagi de fer jo, pobre de mi, que sóc un pelacanyes. Trobo a faltar que aquest discurs us el fes el govern i els partits que empenyen l’alliberament nacional. No se perquè no el fan, potser la teranyina no els deixa –sembla clar en algun cas particular-, o potser hi ha massa poc polític amb experiència real en el món de l’empresa, però això ja són figues d’un altre paner.

divendres, 13 d’octubre de 2017

No hi ha Independència low cost

Passades 48 hores parlo:

Quan diuen que cal una majoria àmplia per tal d'endegar una independència, sense acord de la metropoli, parlen del que va passar les hores anteriors a la compareixença del President Puigdemont.
No tinc cap dubte sobre el compromís del nostre govern, col·lectivament i individual. Però, fa dos dies van cometre un error de catalanor: "el fer-se el simpàtic" a Madrid ha sigut substituit per el "fer-se el simpàtic" internacionalment. És aquesta manera de fer que tenint raó es guanya, la merda de la pedagogia que farà canviar visions i voluntats. No funciona. Els estadistes, o els paisos que tenen costum d'exercir la seva sobirania no van pel món dient "una gràcia de caritat per un poble que té raó", sinó que fan el que han de fer i afronten les conseqüències.
Torno al començament, la nostra majoria és incontestable, 60-40 (pel broc gros), però és justeta per lluitar contra els costos de transició que comportarà una independència traumàtica. I no parlo dels morts, parlo de l'economia.
Els darrers 7 anys hem posat el focus en les millores econòmiques de la independència. De fet, podem escriure'n una tesi doctoral i tenim raó. Però hem obviat el daltabaix dels costos de transició, la fuga d'empreses, la inestabilitat jurídica, i demés conseqüències: i a la que les hi hem vist la orella una part de l'independentisme més "reactiu i economicista" que té forts lligams amb l'elit financera i econòmica s'ho ha fet a sobre.
El canvi que suposa la independència no acordada afectarà totalment el repartiment del poder econòmic a Catalunya, i la crosta nostrada es defensa. No podia ser d'una altra manera.
Si sumem la pressió de sectors independentistes que li han dit a Puigdemont allò del "així no!", a la innocència internacional nostrada que confón tenir raó i l'opinió pública a favor, amb tenir un compromís ferm dels governs a enfrontar-se a España perquè és "moralment correcte", van provocar aquesta mena de declaració no declarada de independència.
Què hem de fer?
Aguantar i seguir mobilitzats, i entendre que amb Espanya de cul no hi haurà independència "low cost", i que només ens faran cas i ens en sortirem -Oh! paradoxa!- si ens fotem l'economia enlaire, perquè és l'única cosa que va fer que Donald Tusk parlés de nosaltres: l'enfonsament dels mercats i la compra massiva del BCE de deute espanyola per refredar la prima de risc. Si volem ser independents hem d'actuar sense dubtar ni un moment i provocar una crisi que arrossegui Espanya i Europa a la mesa de negociacions.
Quatre cops de porra faran titulars i dues llagrimetes, però no ens faran independents. Si volem la llibertat haurem d'acceptar inestabilitat i menjar arrós blanc un parell d'anys. Un 60% de la població és prou per aquest combat? Ja és indiferent,per desestabilitzar l'economia hi ha prou amb un 20% de gent compromesa. Però això ja ho veurem, que són figues d'un altre paner.
Ni un pas enrera i sobretot unitat, unitat, i unitat.

dijous, 5 d’octubre de 2017

Fins que no exercim la nostra sobirania

Diu Maquiavel a El Príncep que quan s’ocupa una província amb institucions pròpies, el millor que es pot fer és triar uns notables locals per tal d’aplicar el teu poder indirectament des de les seves tradicions. Suposo que us sona, oi? Doncs això, que els despatxos dels notables nostrats han tocat a Sometent i ara bramen pel pacte urgent i el bon rollo amb Espanya.

Evidentment, des l’altra banda ara tot seran os queremos, “parlem” y “busquemos soluciones”. Veurem iniciatives, fins i tot benintencionades, que clamin per un nou pacte constitucional, una major comprensió pel “fet diferencial”, o fins i tot un reconeixement formal i constitucional de la nostra condició de nació. Totes aquestes bones maneres i idees no apareixen del no res, són producte de la por de veure que els catalans anem a per totes. No són conversions massives al plurinacionalisme, senzillament el poder ha obert l’aixeta dels bons sentiments dels espanyols normals per tal que estovem la nostra determinació.

Portem un parell de dies veient als mitjans espanyols parlant de entendimiento y soluciones en comptes de dir-nos el nom del porc i parlar de órdago, i abducción. Aquest canvi no se l’ha guanyat la noia aquesta del Col·legi d’Advocats, l’Eugènia Gay, sinó la fermesa dels nostres iaios aguantant a les enormes cues l’1O amb el perill imminent que les forces d’ocupació els tornessin a humiliar a cop de garrot.

Si us plau, els mitjans catalans ventant la proposta de la filla d’Eugeni Gay, l’antic membre català del Tribunal Constitucional que es va posicionar en contra els seus compatriotes amb excuses de mal pagador. Una degana que a les eleccions del mes de maig passat deia: "el Col·legi ha de quedar al marge del debat polític, perquè no forma part de les funcions estatuàries de la junta de govern posicionar-se a favor d’alguna ideologia política o altra". En voleu més proves?


La cosa ve de lluny. El President Wilson dels Estats Units, seguint la seva política d’autodeterminació dels pobles a Europa, es va interessar pel cas català. Cambó, en comptes d’agafar l’oportunitat va començar a divagar sobre retrets i autonomies. I Wilson el va enviar a dida. Som al mateix lloc cent anys després.

Diumenge els catalans ens varem guanyar el dret a declarar la independència i a que el món n’acceptés les conseqüències. Tots els mails, whatsups i trucades que he rebut dels meus amics estrangers em pregunten “quan” la declararem, no “si” la declararem. Els països que ens veurien amb simpatia no poden dir res fins que no exercim la nostra sobirania. Espanya no ens acceptarà com un igual amb el qual per parlar hagi de requerir de mediació, fins que no exercim la nostra sobirania. La millor arma de pressió que tenim davant Europa, la prima de risc espanyola, no petarà del tot, fins que no exercim la nostra sobirania. Les amenaces del sistema extractiu no s’aturaran, fins que no exercim la nostra sobirania. Els nostres representants polítics i la gent anònima que ha burlat al CNI, i ha fet possible que votéssim l’u d’octubre, no estaran segurs fins que no exercim la nostra sobirania. I si teniu por a que els espanyols ens peguin mentre estem desarmats, sapigueu que la repressió la seguirà jutjant la justícia espanyola en comptes de la internacional, fins que no exercim la nostra sobirania.

Dilluns, el Parlament de Catalunya ha de fer el solemne acte final de tot aquest esforç col·lectiu que hem fet els catalans; i a despit dels despatxos que ara ens volen robar la dignitat nacional, acotant el cap a canvi del que ja és nostre, declarar la independència de Catalunya. 

dimarts, 3 d’octubre de 2017

La por

M’agradaria abraçar-vos a tots. Sento un orgull de país que mai no havia sentit abans. El que varem viure aquest diumenge ja ens ha fet lliures, ja no hi ha volta enrere, passi el que passi.

No us vull fer un recull d’emocions. Tots i cadascun de vosaltres segur que teniu la vostra pròpia experiència del que varem protagonitzar davant de tot el món. Perquè això és el que va passar, los catalanes hacen cosas, entre elles aguantar i empassar-nos la por que tots sentíem mentre cridàvem que no en teníem.

Tots varem passar-ne de por. És la condició prèvia sine qua non dels actes de valentia. Ho sap tot bon combatent. Ho va aprendre Henry Fleming, el protagonista de The red badge of courage, i ho sabia tota la Easy Company de Band of brothers al complert. Sense por només hi ha temeritat, el valor ve de la superació del que ens espanta.

A quarts de sis del matí encara no havia passat res de greu. La gent baixàvem decidits cap els col·legis a “defensar-los”, però el 90% dels que hi anàvem, o no sabíem o no recordàvem el que això significava. Perquè havíem perdut el record de la por. De la por de debò, no del joc d’ombres xineses dels “tancs per la Diagonal” que tant de gust tenen a recordar-nos de tant en tant els tebis, els botiflers i la Vanguardia.

La por a que et trenquin la cara o un braç? No. No és aquesta només. La por a que un nano o una persona gran prengui mal. Per això, a primera hora, quan els col·legis van poder obrir, quan les urnes ja eren preparades i centenars de catalans ens amuntegàvem davant les seves portes varem fer pas i entre aplaudiments els nostres pares i avis van exercir el seu vot amb enorme dignitat. Probablement eren els qui menys por tenien, perquè eren els qui més entenien el que significaria la nostra derrota.

Varem fer el passadís als nostres avis perquè teníem por que els peguessin, que els humiliessin, de fet teníem por que els tornessin a humiliar. I ens varem quedar a defensar els col·legis, entre altres moltes coses, per defensar aquets vots fets des de la història i la dificultat de bastons i cadires de rodes. Només faltaria!

Als col·legis hi havia rumors de que “venien”. I ningú marxava. Ningú. La gent trucava a casa i feia baixar la resta de la família, als amics, als veïns. I cada cop s’afegia més gent que tenia por, però que volia guanyar un país, o que volia deixar clar que eren persones lliures. Perquè recuperar la llibertat i la dignitat personal es fa així, al carrer, no esperant que des dels despatxos dels polítics facin una declaració conforme ho ets de lliure i digne. Què s’han pensat els qui demanen diàleg de partits i pactes d’elits? La llibertat individual és un dret natural que ens empara a cadascun de nosaltres, no quelcom que ens atorga un polític espanyol.

Que no ho veieu? Que no ho ensumeu? Ja som lliures. Ja hem conquerit la llibertat. Només queden les formalitats oficials. Fins i tot si ens reprimeixen, si ens tanquen partits, líders, mitjans de comunicació, nosaltres ja hem marxat de la gàbia. Trigarem una setmana, dos mesos, o tres anys, però mai, mai, mai, mai ens podran robar aquest diumenge. El dia que varem conèixer la por, i la varem vèncer.

divendres, 8 de setembre de 2017

Gent de pau

Deia el meu germà gran, ja fa molt de temps, que ell encapçalava la primera generació familiar que no havia patit una guerra. I és veritat. Repassem plegats les dades: 1936 – 39 la Guerra Civil; 1920 – 1926 la Guerra del Rif; 1895 – 1898 Independència de Cuba; 1878 – 1880 la Guerra xica de Cuba; 1872 – 1876 la darrera carlinada; 1868 – 78 la Guerra de Cuba; 1859 – 1860 la Guerra d’Àfrica; 1846 – 1849 Guerra dels matiners; 1833 – 1840 La Guerra Carlista; 1827 Guerra dels malcontents; 1808 – 1814 Guerra del francès; 1793 – 1795 Guerra gran; 1713 – 1714 la Guerra dels Catalans; 1705 – 1713 Guerra de successió espanyola; 1688 – 1697 Guerra dels nou anys; 1642 – 1652 Guerra dels segadors. I paro.

Des de l’assassinat de Pau Claris després de la darrera victòria militar catalana, entre les guerres provocades des de Madrid o Paris, cada pocs anys la població catalana ha estat delmada, espoliada, envaïda, reprimida, afusellada, ridiculitzada, exiliada i silenciada. I en aquestes que va arribar la mort del dictador al llit, per a vergonya de tots aquests que s’omplen la boca de lluita antifranquista. I la por a un altre conflicte, la por als tancs entrant per la Diagonal, la por i el no t’hi emboliquis, van propiciar l’esdeveniment de la Constitució del 78.

Una Constitució redactada per diputats que mai ningú ens va dir que ho serien d’unes Corts Constituents. Unes eleccions on podies votar al partit maoista o comunista, a Falange, als franquistes o als carlins, amb un únic partit expressament prohibit: Esquerra Republicana de Catalunya. El partit de gent d’ordre i classes mitjanes català que va cometre el pecat de fer-li la guerra al feixisme, en comptes d’exiliar-se i ajudar a guanyar “la Cruzada” de Franco. Unes votacions que van ser organitzades des dels despatxos dels falangistes que ocupaven els governs civils i tutelades per l’exèrcit que havia guanyat la guerra. Jo hi era, i l’esquerra equidistant que avui reclama garanties al govern democràtic de la Generalitat, va callar aleshores tant que piula avui.

Això del 78 no funcionava, ja ho veiem. Que si el cafè para todos, que si el català està prohibit als nostres diputats a les Corts espanyoles, que si el valencià no és català i que a ses Illes es parlen tres idiomes diferents, que si la centralització de la Borsa a Madrid, que si les autopistes de peatge aquí i de franc allà, que si l’AVE primer a Sevilla que a França. Ja ho veiem que no funcionava. Però la por que prové del primer paràgraf d’aquest post feia que els catalans anéssim tirant i fent-nos l’orni, mentre ens deien polacos, aldeanos, provincianos, avaros, i ens repetien condescendents “eres buen tío, no pareces catalán, y ¿qué pone en tu DNI? Je je je

Tota aquesta renúncia nacional atiava estupideses com l’orgull pel bilingüisme, quan era l’ou de la serp de les més rastreres polítiques suprematistes que fan que un equatorià tingui avui més drets lingüístics a Catalunya, que un catalanoparlant. La exaltació del Barça com a símbol nacional, mentre destruïa tot el ric teixit esportiu català al seu pas. I tot per a comparar-nos amb el Real Madrid, guanyant una lliga cada deu anys. L’estar orgullosos de la Editorial Planeta, perquè tenia seu a Barcelona, malgrat haver estat construïda com tothom sap que va ser construïda després de la guerra. I mil excuses més. Els catalans s’ho empassaven tot, fins i tot allò de la “mayor etapa de autogobierno, paz y prosperidad”, que no és altra cosa que “pórtate bien o volveré a castigarte que sabes de lo que soy capaz”. I va venir l’estatut del 2006, les firmes del PP, el Tribunal Constitucional, i els catalans que havien mirat cap a una altra banda van descobrir que tot era una gran presa de pèl. La confiança de l’altre costa molt de guanyar-la, i es pot perdre en un segon. Els mateixos catalans que n’havien fet al règim del 78 la van perdre l’any 2010. Per això no hi ha volta enrere.

Ahir al Parlament de Catalunya el diputat del PP Alejandro Fernàndez, aquell que parla amb figures retòriques llegides a novel·letes de l’Arturo Pérez Reverte com “hasta que se congele el infierno”, va dir directament als diputats de la majoria que malgrat considerar-los fins i tot amics, ell no hi podria fer-hi res i que la resposta espanyola serà implacable. Sempre ho ha estat.

Els catalans teníem por del primer paràgraf perquè cada cop que hem perdut els espanyols han anat primer pels nostres líders –Companys és el paradigma-, després pels nostres partits –ERC n’és l’exemple- i després pel poble i la llengua tal i com vaticinen i suggereixen sense cap mena de vergonya avui els diaris espanyols: “la culpa és de la imposición del catalán y de la tergiversación de la historia”. Si perdem el pols de l’1 d’octubre no tindran compassió ni faran presoners, imposaran un nou Decret de Nova Planta amb les seves excuses colonials de sempre, i aquest cop sense que nosaltres haguem disparat un sol tret. Potser la generació meva i de mon germà no viurem una guerra convencional, però en podem viure les conseqüències d’una derrota si no guanyem.

Ara digueu-me que no anireu a la manifestació el dia 11 de setembre. I ara mireu-me als ulls i penseu si som o no gent de pau.

dilluns, 20 de març de 2017

Millor Emmanuel Kant que Steve Jobs

Poseu-vos a la meva pell de responsable de marketing d’una empresa globalitzada. Format en un món analògic i fill intel·lectual de lectures humanístiques. Supero els cinquanta anys, i sóc al zenit professional. Les he vist de tots colors. He vist néixer el fax i enterrar el tèlex, sorgir Internet i el correu electrònic matant cartes manuscrites, postals, missatgeria i fax, brotar el Photoshop i desaparèixer els fotolits, l’ascens del Word i la mort del Letraset, decaure els anuncis en premsa i revistes i patir la invasió de les xarxes socials en els processos relacionals amb el consumidor.

De fet, no he estat un espectador, he estat protagonista i col·laborador necessari. Vaig ser el primer a tenir ordinador a casa i a fer-lo servir amb un mòdem. Em vaig creure allò de l’oficina sense papers, i que Skype em deslliuraria d’anar a fires, reunions i dinars d’empresa. He constatat que no, que segueix vigent la norma per la qual “si vols garantir un contracte fes que l’altra part et visiti al despatx i conquereix-lo via empatia personal”.

Doncs em resulta impossible contractar gent de marketing amb formació humanista. Persones que sàpiguen el perquè algú et compra un producte o es creurà la teva promesa de compra.
 

Hi ha un buit enorme entre el jovent que surt de les facultats o les escoles de negocis, se'n diu lectures adequades, escoltar la gent i entendre les persones.
Cada dia que passa trobo més peticionaris de feina de marketing que només saben de big-data, de noves tecnologies, de nous programes i entorns virtuals. Nanos i nenes que conèixen el modus operandi de FB o Google, però que mai disposaran dels pressuposts de marketing d'aquestes companyies. Joves enganyats per un relat tecnològic que els inhabilita la resta d'eines per vendre i fidelitzar consumidors.

Si clavo un cop de peu a terra m'entraran per la porta del despatx 17 joves extraordinàriament formats, i penosament preparats per la vida real dins una companyia que facturi menys de 100M de dólars.

Els que pugen saben la història dels èxits tecnològics dels darrers 20 anys, però són incapaços de generar una punyetera acció de marketing per tal de monetaritzar la inversió d'un stand en una fira oberta al públic, no estan preparats per fer un text coherent que reforci el teu posicionament dins d'entorns cada cop més competitius, negats per oferir alternatives més enllà del canvi tecnològic per se. No han llegit res. No coneixen la gent. Ni els gustos fora del que digui Disney o Tweeter. Analfabets emocionals, panxes contentes farcides a cop de discurs del TED sentit d'orelles.

Els amants del relat oficial, ara, ja em podeu portar la contrària, però la juventut està sobrevalorada. I la tecnologia encara més. Entenc que als 60 escoltar als joves era necessari, eren lliures del pes de la guerra. Però ara? Sense ànims de generalitzar, afirmo que es fotran una galeta èpica si no es posen les piles i deixen de creure en els mirallets de colors que els ensenyen els falsos profetes.
Per vendre i crèixer, millor haver llegit Emmanuel Kant que a Steve Jobs.

divendres, 17 de març de 2017

Referents culturals? Doncs els meus

Envoltat d’intel·lectuals fanàtics de la Viquipèdia, de tertulians proferidors de consignes i de lectors del que se’ls diu que han de llegir, em declaro incapaç de seguir el ritme de banalitat imperant. Claudico. Em rendeixo. Buscaré refugi en els meus referents culturals, tant o més importants que els escriptors i filòsofs que tothom cita després d’haver vist un meme fals al FaceBook.

Trobaré consol en la versatilitat immensa d’en Vlada Chvátil, la diàfana claredat de Randall C. Reed, les abruptes contextuaitzacions d’en Francesco Nepitello i en Marco Maggi, l’exhaustiu detall de Don Greenwood i els balls de les asimetries de Jason Matthews. Ja podeu enfonsar-vos en les penes d’escriptors novaiorquesos, que el món és meu.

Amaniré els caps de setmana honorant la manipulació de la història de l’Australian Design Group, mentre me’n foto de les lectores de Murakami. I robaré temps als déus per tal de venerar l’obra completa del Mark Herman, un demiürg entre colossos que sempre brilla i mai em falla.

Jacques Zeimet i Stefan KloB em parlaran de tant en tant, quan decaigui el interès dels qui em visitin. I retornaré disciplinat a l’adorable Klaus Teuber, a l’implacable Doktor Knitzia, a l’elegància i la pulcritud del millor Klaus-Jürgen Wrede posant-hi un toc, ara si ara no, de les exactituds mil·limetrades del Phil Walker-Harding.

Ja podeu badar entre adjectius de Josep Pla, que jo em deixaré arrastrar per la voluptuositat d’un Toni Serradesanferm. Observeu el vol de la cadernera i pareu l’orella a les misèries humanes de la Rodoreda, que jo estaré esclafant aliances amb Ivan Prat, estimant-me en Pere Pau Listosella o l’Oriol Comas, i gaudint de l’eficiència del Josep Maria Allué, del Viktor Batista o en Daniel Gómez. Què carai! Què us heu pensat colla de tietes i de covards!? Calleu o us deixaré en mans de les tropes del Toñoko Catalán!

Em dieu Zweig, em crideu Benjamin! Levi! Borges! Garcia Màrquez! I us contesto Partlett! Randolf! Colovini! Rienek! Què us heu pensat?! No heu entès que en Richard Gardfield ja ho va deixar tot dit i fet? Que en Matt Leacock ho va deixar tot clar i ben repartit per a tothom? I que en Friedemann Friese no us esclafa perquè té altra cosa que fer?

Si mai no heu viatjat de la mà del mestre i pare espiritual de dues generacions de persones lliures, d’en Gary Gigax. Si no heu viscut la màgia vertadera amb Ed Greenwood, cavalcat lliures a la Britannia de Greg Stafford o embogit per culpa de Sandy Petersen... com voleu que em prengui seriosament les mandangues que m’expliqueu sobre en Vargas Llosa, Yeats, Mahfouz, o Saramago? Qui us heu cregut que sou? El que sou és una colla d’Illetrats! De carallots! Uns imps de nivell zero! Uns meeples de plàstic! Uns tristos daus de tafur! Penoses errates de primera edició.

dijous, 23 de febrer de 2017

La Nova Dreta Catalana

Doncs resulta que hi ha un periodista llicenciat a la UAB, que això de fer periodisme a la UAB sembla com si fos qui sap què, que ha fet un article per espantar les tietes de Gràcia, els treballadors d’ONGs, i resta de classes populars, alarmadíssim per l’aparició de la Nova Dreta Catalana. I vaig jo i em poso a trempar com una guilla! Som vius!

La tesi de l’article es que l’independentisme legítim és el d’esquerres perquè ells són bones persones i tenen raó, però que ha aparegut del no res una dreta independentista de tall Trumpià, execrable, perillosa, racista, xenòfoba, militarista, nacionalista i excloent, que cal exterminar –per ara, espero, que només dialècticament-.

En Roger Palà, ex-redactor en cap de la subvencionadíssima revista Enderrock –i no ho dic jo, ho diuen els de Mondo Sonoro- ha decidit que mentre el centredreta estava controlat per la burundanga de la correcció política pujolista, tot anava bé. Si el catalanisme d’ordre seguia votant el podrit Titànic convergent, les hosts de l’esquerra solidària i transformadora anirien apropiant-se del relat nacional fins a la victòria final de l’Exèrcit de Salvació moral, que tot ho sap i tot ho prohibeix, si no s’ajusta a la correcció del dogma kumbaià.

Trobar que al Fossar de les Moreres no és lloc per fer-hi performances de classe de Plàstica d’escola pija, no vol dir que jo sigui com la Marine Le Pen. Vol dir que totes les nacions respecten als seus herois morts i no munten astracanades al capdamunt de les seves tombes. O es que no vas entendre Poltergeist, Roger? Jo no vull que es faci carnaval i befa sobre els morts del 1714, igual que a qualsevol ciutadà de Bergerac no li agradaria que abillessin de prostituta l’estàtua al soldat desconegut de la Place de la Ville. No sé si m’entens.

Jo que hi era quan els independentistes érem quatre gats, mai no vaig demanar el carnet ideològic a ningú, i aquest bloc n’és testimoni. No ens ho podíem permetre això que ara que bufa el vent de popa està fent en Palà i tota la seva patuleia de sacerdots esquerranosos. No ho podíem fer perquè la dreta nacional votava la burundanga del 3% i l’esquerra aquesta que ell representa feia articles sobre Sau i Els Pets a compte dels meus imposts, o apostava pel federalisme asimètric del cap de trons del Maragall, en comptes d’estar a la trinxera de la dignitat nacional.


En Palà te raó en que la dreta catalana, la nacional, no la del Ecuestre i el Pont Aeri, ha dit que ja no combrega amb la transversalitat del tapem-nos mútuament el cul dels polítics professionals convergents. Una crosta de col·locats que insisteix a dir bestieses com “els catalans i les catalanes”, “el castellà és un patrimoni de la Nació catalana” i “Companys va ser un gran President”. I què? Quin problema hi ha Roger? Que no tenim dret a formular solucions d’estat fora del que a tu t’agradaria?

Això d’haver de sentir-me a dir que ser de dretes, trobar que la Colau –i poso l’article “la” perquè en català és obligat- és un desastre per Barcelona, pensar que les ONGs són un cau de ganduls que viuen a expenses del sentiment de culpa més xaró i catòlic, tenir la certesa intel·lectual que el feminisme teatral de l’esquerra fa mal a la igualtat de la dona, o que eventualment els cèntims dels rics s’acaben i l’esquerra ja no te com finançar la compra vots, em desqualifica per lluitar per l’alliberament nacional em treu de polleguera. No se si es nota.

La dreta nacional catalana fa temps que provem de bastir un discurs fora de la xacra del Pujol i els seus sequaços, dels còmplices per pensament obra u omissió del robatori del 3%. L’article del Palà ens envia al infern del populisme per obra i gràcia de la correcció política, des del infantilisme de l’escola del gomet i la solidaritat covarda del “a mi no em peguis que porto ulleres”. Ens posa al nivell de Trump o Le Pen, igual que feien fa poques setmanes els cabestros del PP en el seu congrés. Una pinça diabòlica entre l’esquerra catalana i l’espanyolisme més caspós, segons la qual no es pot ser independentista i de dretes.

Enfortint aquest missatge, articles com els del llicenciat Palà allunyen Catalunya del seu alliberament. Tot sia per constatar que l’esquerra nostrada és hereva de la lluita antifranquista, que si algú no se’n recorda és aquella que culmina amb la mort del general al llit. D’aquella derrota hauríem d’haver aprés que cal arraconar els debats ideològics si volem enderrockar l’autonomisme i guanyar la llibertat, i això cal fer-ho plegats, sense bons i dolents, funcionant com un sol poble, que resulta que molts d’aquests de la temuda Nova Dreta Catalana ja lluitàvem per la independència quan la meitat dels que avui aplaudeixen l’article del Palà votaven la Carme Chacón.

dijous, 19 de gener de 2017

Dels acudits sobre Carrero Blanco

Jo estava a classe i em van venir a buscar els pares a l'escola. La meva mare va buidar les existències d'oli i d'arròs del colmado de sota casa (que a l'Eixample hi havia colmados l'any 74). ETA havia matat l'hereu de Franco, l'Almirall Carrero Blanco, i els qui havien passat penúria i gana durant la guerra es van espantar, molt.
Aquell atemptat va canviar la història d'Espanya, no només perquè Torcuato Fernández Miranda va poder configurar la transició Juancarlista sense un líder incontestable del bunker, sinó perqué la societat de sobte va perdre aquesta "por" que havia fet que els meus pares em vinguéssin a buscar a l'escola. I la por es va morir en forma d'acudits irrespetuosos, lacerants, cruels, envers l'atemptat a Carrero.
Tothom explicava els acudits, "un socavón de más y un socabrón de menos", "Juan José Castillo ha dicho al enterarse Net! Dos más!", "A qué altura de Claudio Coello? Como se levante un palmo del suelo lo mato!". Els acudits s'explicaven a les fàbriques, a l'universitat, a les escoles, a l'ascensor i fins i tot al Círculo Ecuestre. La població va deixar de prendre's seriosament la parafernàlia falangista i el règim del general Franco. Va ser un moment fundacional d'allò que va resumir Suàrez amb la Llei de Reforma Política de "hacer normal en las instituciones lo que resulta normal en la calle".
Ara el braç venjatiu dells fills del Bunker que van votar NO a la Constitució, des de la impunitat d'una inexistent independència judicial, demanen dos anys i mig de presó per una estudiant d'història d'Alacant per piular aquells mateixos acudits al Tweeter. On se's vist això?!
El fracàs de la formulació d'un nacionalisme imperial espanyol per part de Franco i Falange durant 40 anys, ha mutat en la reformulació d'un nou nacionalisme espanyol liderat per la FAES, vociferat per tertulians que no mereixen esment, i tolerat pel PSOE. Aquest nou nacionalisme que pretén sacralitzar la transició, el soroll de sabres, i la Constitució, busca legitimar-se en la lluita anti-terrorista fent-nos passar bou per bèstia grossa. El magnicidi de Carrero Blanco no va ser l'assassinat d'un bon pare de família, d'un professional de la milicia, va ser un tiranicidi que hauria estat beneit per l'Escolàstica de Sant Tomàs d'Aquino. No fotem!
L'acudit, el sentit de l'humor és bàsic en la llibertat d'expressió que conforma les democràcies. Si no és així, resulta impossible defensar la premisa "we agree to disagree". La correcció política va començar a posar límits sobre quines eren les temàtiques de les que ens podiem riure i quines eren prohibides. El moviment contra la estudiant del Tweeter és la constatació de que es comença per prohibir fer acudits de tartamuts, i t'acaben prohibir fer-ne sobre feixistes.

Sic transit

dilluns, 16 de gener de 2017

La batalla per l'Ateneu

Fer-se gran, cosa que m’està passant a marxes forçades, et fa veure poc a poc el perquè de tot plegat. Tanmateix l’experiència, com diuen els meus amics italians, és com el forat del cul, que només fa servei al seu propietari i no en pot fer ús la resta de mortals. Permeteu-me avui demanar-vos un acte de fe en el que us explicaré des de la meva sapiència d’observador escèptic i tribunero de la cultura catalana.

Avui em llevo amb la notícia esperada de la candidatura d’en Bernat Dedéu a la Presidència de l’Ateneu, i penso: Ostres! Una nova batalla en inferioritat de la intel·ligència contra el monstre de Lampedusa, la crosta, la tosca, les patums establertes i els il·lustres desconeguts. Alguna cosa hauré de fer per tal d’ajudar-lo, encara que sia sota el risc de provocar l’efecte contrari. Que si bé sóc dipositari de la maledicció virtuosa de Cassandra, haig de reconèixer que de tant en tant sóc gafe a parir. Espero no ser-ho aquest cop, que ja toca que els bons, que els valents, guanyem alguna vegada.

De l’Ateneu en sóc soci. I això és molt, que ni del Barça ni de l’Òmnium ho som a casa. Si us pregunteu perquè, us diré que a casa sempre es va conrear l’idea que tot era millor, més bonic i més intel·ligent abans de la guerra, i que aquell Ateneu fill del impuls de Prat de la Riba, trufat de tertúlies habitades per demiürgs de les lletres catalanes, era on l’avi anava a fer-la petar. I la meva adscripció definitiva a l’esperit d’aquell Ateneu fou quan el “tio Tet” m’explicà que son pare va poder fugir de Barcelona l’estiu del 36 gracies a les seves amistats de l’Ateneu –concretament el pare del Heribert Barrera-, i per reblar el clau, curiosament, al cap d’una setmana d’haver format part de la candidatura guanyadora a les eleccions a la Junta de govern de la institució. Com volíeu que no m’hi fes?

La meva vida d’ateneista és minsa, que ja porto massa coses a la gepa. Però us puc assegurar un parell de coses. La primera constatar que la programació d’actes és avorrida, excessiva, processista, i girbada per tal que els tontos en puguin parlar donant-se pisto. La segona és que sempre m’hi trobo en Bernat Dedéu o l’Anna Punsoda al peu del canó, disposats a compartir un pensament, un apunt, una idea, des de la bona companyonia i el respecte absolut per la misantropia que sempre m’envaeix havent dinat. Mataria per poder seure en una tertúlia amb aquesta gent que te coses valentes a dir, però l’Ateneu només m’ofereix conferències dels Comuns, i grans masturbacions col·lectives al voltant del procés constituent de la República dels Unicorns Pacifistes.

Punsoda, Dedéu i Vila –l’Enric Vila, l’home que admiro per la seva biografia de Companys, un escrit valent i necessari que jo haguera somniat d’escriure i signar fil per randa- han donat un pas que pot ser crític per tombar panxa enlaire aquesta mena de cultura provinciana i d’estar per casa que tot ho corromp. Tots tres escriuen el que pensen. Tots tres saben del que parlen, tenen opinió pròpia i la fan saber per escrit i sense embuts. No sempre estic d’acord amb les seves visions, només faltaria! Si fins i tot no estic d’acord amb coses que he dit jo! Però són d’una honestedat intel·lectual de pedra picada i això l’Ateneu no ho pot deixar passar. El poder els farà la vida impossible i els voldrà relegar al paper d’estrassa de enfants terribles permanents, com si foren uns vulgars intel·lectuals socialistes de la transició –si es que mai n’hi va haver algun d’aquests-. No ho hem de permetre, perquè d’un intel·lectual el que hem d’esperar es que digui el que pensa amb valentia, encara que no tingui raó, i d’aquests en tenim pocs, molt pocs.

La burundanga cultural de Barcelona ens asfíxia, tot ho banalitza, avorreix i expulsa el talent a cop de sofismes i suficiències políticament correctes. La cultura catalana oficial està governada per incultes de partits, partidets, i grups d’enterats que fan cua a la guixeta dels palmeros, per tal que els donin una cadireta i un balconet cara al públic. Patums buides de contingut, que sense haver escrit mai res d’interessant, ni haver aportat mai de la vida res a la cultura del país –tret de practicar la genuflexió i el vassallatge més miserable davant qualsevol poder que s’adoni de la seva existència- pretenen seguir remenant les cireres.


Ens hauríem de fer un favor a tots plegats, i els que sigueu socis d’aquesta darrera escletxa del pensament pur que podria ser l’Ateneu, hauríeu de fer cas del que em diu l’experiència i votar la candidatura del Bernat., Aquesta mena de batalles resulten cada cop més difícils de plantar, però aquest és un combat que podem guanyar, fem-ho! Per l’amor de Déu!