S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 31 de desembre de 2017

El 2018, seguim


Obriu els mòbils i reviseu fotos i vídeos dels dies 20 de setembre, 1 d’octubre i 3 d’octubre. Allò va passar. Vàrem posar Espanya cap per avall i per tal de aturar la nostra insurrecció van haver d’enviar els antidisturbis, la Guàrdia Civil, i ajuntar PP, PSOE i Ciutadans per aplicar el 155. En un altre temps, hi haurien hagut morts, execucions públiques, violacions exili i presó. Aquest cop només exili i presó, però la veritable naturalesa del que és i representa l’enemic no ha canviat.

Ara la maquinària que ens dibuixa la realitat, la d’allà i la d’aquí, ens dirà que cal passar pàgina, que l’any 2017 va ser un “annus horribilis” pels catalans i que cal trobar vies d’entesa, la clenxa al mig entre els patriotes i els colons. Voldran que oblidem, que abandonem les “quimeres” que deia el putero emèrit. I uns pebrots que oblidarem!

Com oblidar els cants al carrer que reclamàrem nostre? La gent gran plorant quan votava? Les tietes defensant les urnes? Els CDRs ocupant vies de tren i tallant carreteres? Recordeu quan van arribar les urnes al vostre col·legi electoral? No ho oblideu mai de la vida, perquè Espanya no ho oblidarà, que d’aquells silencis protectors, d’aquella comunió de juramentats, d’aqull poble que els cantava “on estan les paperetes?” ha vingut la seva ràbia, la seva frustració, el seu odi i els seus “a por ellos”. Oblidar-ho? Mai de la vida.

El 2017 ens ha deixat el record d’un poble insurgent, dels treballadors de la Caixa cridant consignes de la CUP, i els cupàires cantant el Virolai amb llàgrimes els ulls, que hom pot ser antisistema però també va anar al cau de petit, no fotem!

Tanco l’any amb  la sensació de formar part d’un poble collonut, capaç de tot malgrat els seus partits i tenir els vents en contra. Ara sabem que no hi ha miracles, ni unicorns roses, ni democràcia a la UE, ni solidaritat internacional, i que allò del James Stewart a Mister Smith goes to Washington que ens explicava Frank Capra només era una pel·lícula per les tardes de diumenge.

Tanmateix, sempre m’havia sentit a dir que els catalans havíem mort esclafats demogràficament, que hi havia una majoria silenciosa vivint a Catalunya que no ens reconeixia com a Nació amb tots els ets i uts. És veritat, però no son majoria ni de bon tros, són un de cada quatre electors, una relació de 1 a 3 a favor nostra. Qüestió de temps que en serem més que ells, si no ens arronsem i seguim endavant sense rendir-nos. Perquè la cosa va d’això, ens volen mesells, tous i a casa. Ens diran que hem perdut bous i esquelles pel camí de la disbauxa, quan en realitat hem viscut victòries èpiques, només malversades per les pors i la cotilla de correcció política que empresona més que Estremera.
Jo no sé vosaltres, però enceto el 2018 amb les ànsies i les ganes de llibertat intactes. Més convençut encara de que els catalans ho podem tot. Obriu els mòbils i mireu-vos derrotant l’enemic, i poseu-vos dempeus un altre cop. El 2018, seguim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada