dimarts, 29 de juny del 2010

Lliçons de nacionalisme

Ahir Espanya, un altre cop, ens ha donat als catalans una nova lliçó de nacionalisme. "España es una y no cincuenta y una: la indisoluble unidad de la nación española" surt fins a vuit cops en el redactat de la sentència. Doncs què us pensàveu? A veure si aprenem tots de una vegada que no som subjecte de dret, que els catalans quan votem en referèndum no expressem el sentit de la nostra decisió popular perquè no en tenim d’això, que el nostre idioma es una raresa anacrònica i que Espanya no entén de sobiranies compartides, de plurinacionalitats, de federalismes simètrics o asimètrics ni de tanta mandanga. Tot això no es compatible si es vol ser espanyol i català a l’hora -és constitucionalment impossible-. Gràcies per aclarir-nos-ho.

Fa uns dies, el Consell de Europa va fer retirar l’exemplar de la Constitució Espanyola que hi havia als passadissos de la seva seu. El motiu era que mostrava pornogràficament l’escut de l’àliga, el jou, les fletxes, amb regust de heràldica feixista, a les seves planes i allò feria la sensibilitat democràtica dels amants de la correcció i altres fanàtics del paper de fumar per agafar-se-la per pixar. Una mala noticia, perquè aquell text polític que la espanyolitat considera per sobre la Bíblia i el Talmud, es filla del pacte, de l’afany de superar diferències, però el pollastre dels austries ens recordava que sobretot es la filla borda del franquisme, la concessió, la renuncia, i en definitiva de la por.

El partit popular, el PSOE, el Defensor del Pueblo, el Tribunal Constitucional, en resum Espanya, tenen aquesta vergonyosa xacra legal pactada fot més de trenta anys que els empara. Tant se val si els catalans podem citar a Hobbes, Locke, Hume, Jefferson, Smith, Rousseau, Montesquieu, la ONU o el sum sum corda. En una exaltació institucional del famós i incombustible “santa Rita Rita Rita lo que se da no se quita” Espanya passarà per sobre de qualsevol cosa per reafirmar la seva indissolubilitat, fins i tot de la voluntat de un poble expressada lliure i democràticament. Això si que és nacionalisme de primera divisió i lo nostre son punyetes.

Recordo que quan el Parlament de Catalunya endegava el procés de reforma de l’Estatut vaig compartir taxi amb en Joan Botella. Va ser professor meu a la facultat, ensenyava Història del pensament polític, va ser ell qui em va explicar tots aquests autors que cito en el paràgraf anterior. Varem xerrar deu minutets sobre l’Estatut, i recordo haver-li preguntat si no era més assenyat no tocar res del de Sau, ja que la Generalitat i la nostra autonomia formaven part directament del pacte constitucional i que si ens atansàvem a Madrid intentant tocar cosetes encara ens fumerien un mastegot als morros. Em va contestar que això ja ho havia dit en Pujol, però que era un missatge caduc, que s’havia de aprofundir en l’autogovern, el federalisme asimètric i un gran finançament que ens trauria de tots els problemes. Ahir en Botella el vaig tornar a veure a TV3 intentant explicar la sentència en tant que expert en la matèria... ja tenies raó Joan al pensar tú també que la reforma no calia!

Com queda tot això? Ara ens esquinçarem les vestidures? Un altre cop al carrer a demanar l’estatut? A dir que som una nació? Què vol dir que el PP ha perdut senyors del PSOE? De què reia la vicepresidenta de la Vega ahir? Què vol dir que en essència l’Estatut és vigent president Montilla? Espanya ens ho ha posat ben clar: dins el marc constitucional estem condemnats a desaparèixer perquè no hi tenim lloc com a poble.

Avui no és un dia per dir que ens hem equivocat fent pedagogia. Però cada cop que un diputat català ha parlat en castellà a Las Cortes, cada cop que el PSC ha renunciat a tenir grup parlamentari propi, cada cop que ERC, CiU, o qui sigui, ha donat suport a pressupostos generals de l’estat que esmicolaven la nostra economia i perpetuaven l’espoli, cada cop que la caverna ens insulta com a poble i no els portem als tribunals, cada cop que hom es connecta a la plana web de la Casa Real per constatar que està en castellà i anglès i calla, cada cop que un dignatari català con l’arquebisbe de Barcelona contesta en espanyol la al•locució en català del representant del Vaticà –fa uns dies i ni més ni menys a Montserrat -... cada cop... Renuncies, explicacions, bilingüismes, excuses, plors, i concessions que han construït l’entorn perquè els espanyols es trobin prou forts com per intentar destruir la dignitat de tot un poble. Aquests polítics que tenim? Aquests partits son la solució? Ara haurem de anar al darrera seu en manifestació? Un altre cop? Mare de Déu.

Algú va dir ahir a la nit que havíem de penjar senyeres i estelades dels balcons – també un altre cop?-. Avui hi ha futbol, jugadors catalans defensaran Espanya enfrontant-se a Portugal, en una metàfora més que ens parla de l'espoli també de les glòries esportives. Ara que en Sarkozy i l’Henry han fet palès a ulls de tothom que el futbol no és política i el mundial no és un esclat primari de nacionalisme –perdoneu un moment que poso el sarcasmòmetre a zero- em sembla que m’estalviaré de insultar la senyera fent-la servir de escut de les vergonyes i les irresponsabilitats dels nostres representants polítics, i al balcó hi penjaré una bandera de Portugal ben grossa, que aquests es veu que si que son una nació des de 1640, digués el que digués Espanya.

dissabte, 26 de juny del 2010

Un pont massa llunyà?

“La setmana passada la teva mare i jo haguéssim pogut alliberar Holanda, avui el pànic s’ha esvaït”. Ja fa dies que aquesta frase de la pel•lícula Un pont massa llunyà em volta pel cap. La diu un ciutadà holandès de la resistència, davant del fet que els alemanys han deixat de fotre el camp de Holanda i es preparen per lluitar contra els aliats en el seu camí per acabar la guerra. A mi em passa el mateix davant el procés de insubmissió cívica que representa la mobilització pel dret a decidir i la recerca de uns polítics que plantin cara a l’estat espanyol.

Primer Arenys, i després Osona decideix, varen posar una llavor de esperança dins de milers, centenars de milers diria jo, de catalans. Ara estem en un moment força estrany. Les consultes han anat produint-se amb diferents graus d’èxit arreu del país, però els partits polítics existents segueixen interpretant-ne els resultats segons els convé, mentre que la opció de un nou partit de tall transversal segueix silenciat als mitjans, a les enquestes i a les tertúlies de cafè. Sembla tot plegat que no ens creguem que siguem capaços de desempallegar-nos del sistema.

A mi, ja em perdonareu, em fa la sensació que els poderosos de sempre estan aconseguint girar la nostre atenció cap allò que els interessa. Si no ho voleu veure, deixem-ho córrer. Però fixeu-vos què ha anat passant els últims mesos. Tinc la sensació que el futur se’ns escola de les mans. Els que encara pensem que la independència la volem viure, que no és una imatge de perfecció platònica a la que ens hi hem de atansar sense mai acabar de assolir-la, cal que reaccionem. Hem de afanyar-nos a defensar el procés perquè no esdevingui, un altre cop, només un argument de discussió permanent sense solució. Els polítics catalans han fet de la gestió del conflicte amb Madrid un art per la supervivència política pròpia, enquistant els problemes, arreglant les coses a pedaços, en una estratègia que a primers dels 80 era fruit de la por a la involució i ara només es resultant del conformisme de volada gallinàcia i de la buidor espiritual. En saben molt de fer això de amagar l’ou, perquè han mamat aquesta manera de fer les coses durant trenta anys i els ha anat prou bé.

Les enquestes diuen que el electors que s’han mobilitzat al llarg dels darrers mesos per construir les consultes, que els catalans que han anat a votar per la independència, pensen votar, dit així a l’engròs, ERC i CiU. I jo penso... “ens hem begut l’enteniment?”. ERC? CiU? Dos partits enfrontats en el tacticisme del “jo poso els meus i trec els teus”? Uns polítics que es posen d’acord per impulsar normatives com la llei del cinema –que trasllada a la empresa privada la responsabilitat de normalitzar les icones cinematogràfiques al català- i que han sigut incapaços en 30 anys de fer que el català es pugui utilitzar amb normalitat a les Corts espanyoles? Uns partits que couen les rancúnies personals a cop de promesa a cau de orella dels partits espanyolistes per tal de no deixar l’altre amb espai de poder polític? Això es el que es mereix Catalunya? Aquest es el premi que rebrà la ciutadania que ha fet que recuperéssim la dignitat de país?

Cal que ho tinguem en compte. Una societat baldada per la crisi, depreciada pel seu estat, ningunejada a les institucions europees, que no té prou tresoreria per fer front a les despeses de sanitat i ensenyament –per dir les més importants- gràcies a que no ha tingut polítics capaços de fer valdre els nostres drets, espoliada fiscalment fins a la extenuació... tornarà a triar els representants polítics que ens han portat a aquest cul de sac? Les enquestes menteixen? Tant? Repassem el que ens ha passat des d’Arenys.

Primer els mitjans i els partits de l’establishment varen tractar de minimitzar el moviment... “els eixelebrats”... “es fàcil fer que la gent participi perquè es una reacció al constitucional”... “es una reacció a la reacció dels advocats de l’estat”... Ho recordeu? Busqueu les declaracions de personatges com en Duran, o l’Hereu, l’endemà d’Arenys. I apunteu-vos-les a la llibreta-recull dels insults rebuts.

En López Tena ens era presentat com una mena de anacoreta sonat que no volia col•laborar amb ningú. Una persona anada de l’olla, això sí molt efectiva, que representava el sector independentista de CiU. Establint el gran paradigma del convergents: les consultes només funcionen on CiU hi treballa mitjançant els seus indepes, perquè nosaltres som eficaços –els altres no-, per tant voteu-nos a les eleccions regionals espanyoles de la tardor. CiU exerceix de catalitzador de l’ independentisme platònic, son els mestres generant conceptes que els puguin identificar com la barrera política catalana en front de Madrid. Actua com un El Corte Inglés ideològic. Tens totes les talles, marques i estils dins del mateix paquet. Amb el mateix vot pots triar un ministre a Madrid i ser independentista. Em recorda quan el punk va deixar de ser un moviment per esdevenir una estètica i els nens dolents de la part alta de la Diagonal podien disfressar-se de Sid Vicious utilitzant la tarja de compra del Tall Britànic. Aquesta gran mentida algun dia els petarà als nassos, però si no expliquem a tothom que CiU es part del problema, aquest dia trigarà tant com la regeneració de Espanya per part del catalanisme polític.

ERC? Ostres... quin paper d’estrassa. En Puigcercós es va trobar de sobte fora de joc. Portava uns anys fent el fatxenda amunt i avall, l’havia triat la premsa cavernària com el “diputado más sexy de las Cortes” o un altre camama de gran altitud política. El paio ja es veia seguint preparant-se per portar-nos a la independència un segle d’aquests –en quan se li aparegués Macià i l’ordenés deixar de col•locar al Palau de la Generalitat polítics maoistes espanyols a canvi de trobar feina als JERCos (que el van posar on és) i que son incapaços de guanyar-se la vida solets al món normal -. Els voluntaris de les consultes ens portarien a la independència sense comptar amb ell? No! Des d’aleshores ERC ha intentat per tots els mitjans possibles vendre’ns la imatge que ells son els qui ho porten tot això. Fins i tot tenen a la Coordinadora de Consultes a l’Uriel Bertran, rotllo López Tena però omplint l’espectre de la incompetència, el bon rotllo “cap d’escoltisme” i la joventut conscienciada. Com es possible que amb un 48% de l’electorat que voldria la independència ERC segueixi caient en picat a les enquestes? En Ridao ens portarà a la terra promesa? Coi! Si cada dia em recorda més en Duran Lleida!

Simultàniament als intents de apropiació indeguda per part dels partits, els que manen, varen endegar la destrucció personal dels líders de Reagrupament. No tenien cap mena de raó racional i objectiva per fer-ho més que la defensa dels seus interessos. Fent ús de una praxi política mil•lenària s’han dedicat a bombardejar les dues figures públiques que poden construir un projecte seriós cap a la independència: els dos Joans, en Carretero i en Laporta. Després de uns mesos de patacades en Carretero l’han posicionat com un líder messiànic que no vol estar en política, de tracte difícil, que no accepta la discrepància interna, i ves a saber quantes coses més. I en Laporta? Malgrat tot el que ha fet bé només parlen de que “no se’n refien”, empastifant a tort i a dret, insinuant qüestions personals, o fosques... La inèrcia es tant brutal que en El Mundo deportivo –es diu així, en castellà- l’acudit del dia de Sant Joan era un soci culer portant a cremar “coses velles”... en el seu cas un sac on hi posava Laportisme. Quina pena, quin fàstic... els Godó i els seus palmeros... uns altres amb entrada pròpia a la “llibreta-recull dels insults rebuts”.

On som ara? Tot està perdut? El moviment acabarà fagocitat pels amics d’en Millet i els peluts d’en Putxi? Tinc confiança que no serà així. Cada cop som més persones que no estem disposades a deixar-nos prendre més el pèl. Hem de parlar amb tothom. Hem de anar a votar. Hem de ajudar a crear una alternativa política nova. No ens podem fiar dels que ens han tractat de imbècils tants anys i pretenen seguir fent-ho. Cal treballar perquè la candidatura per la independència sigui oberta a totes les ideologies, però per tal de fer-ho es necessita que deixem de banda molt de bagatge –moltes collonades diria jo -. Si no hi participem tots, potser si que la independència serà una qüestió platònica, perquè ERC i CiU ja ho han decidit: ells el que volen es que sigui Un pont massa llunyà.

diumenge, 20 de juny del 2010

El burca i altres símbols

Els símbols són importants, i tant. Malgrat que ens entestem a dir que les banderes, els himnes nacionals o les festes de Nadal són elements del passat, coses que separen en lloc de sumar, la pervivència de la tradició i dels signes d’identitat sovint són imprescindibles per saber qui som i d’on venim.

El nostre bonisme suïcida ens empeny cap a l’harakiri cultural, a renegar de les arrels per tal de no molestar i fer-nos els simpàtics i els moderns. Durant molt de temps hem vist créixer aquest nou dogma de la multiculturalitat, on es confon la velocitat amb el tocino, segons el qual Europa, Catalunya, ha de caminar cap el mestissatge, la barreja, per tal de sortir-ne més forta culturalment, més dinàmica i viva, ens diem autoconvencent-nos.

Tot això està molt bé, per definició les cultures s’enriqueixen amb l’arribada de noves influències forasteres que somouen la gastronomia, la música, la tecnologia, les aficions… Cap cultura per sí mateixa pot evolucionar tota sola, dins un compartiment estanc, i així hem incorporat valors d’origen cultural divers dins dels nostres paràmetres per interpretar el món. Fins aquí tot és fantàstic, la patata suma, la salsa i el son cubans sumen, els ordinadors també, fins i tot el futbol. Però de sobte, patapam, ens arriba el burca i els matrimonis concertats i el nostre discurset assimilador se’n va a fer punyetes.

Deia al començament que els símbols són importants –mireu si ho són que la catatònia del Tribunal Constitucional deriva bàsicament dels símbols nacionals a l’hora d’aprovar o no l’Estatut del federalistes asimètrics-, i ha calgut l’arribada de mig milió de musulmans i sis burques per tal de fer-nos despertar del somni del bon rotllo. Si nosaltres hem estat capaços d’enfotre’ns dels sardanistes, canviar vacances de Nadal per vacances d’hivern, destruir la cuina tradicional a cop de reduccions de petit-pois, permetre que els turistes es pixin al carrer i entrin a la catedral pràcticament en boles, com és possible que sis dones no vulguin, o no puguin, deixar de vestir el burca que tant ens ofèn? Perquè els símbols són importants i la religió encara més.

Hi ha un run-run al ventre de la democràcia laica occidental davant de la immigració musulmana que no pensa canviar els seus costums i la seva escala de valors. A la seva entrevista a TV3 el M.H. senyor Pujol citava el desaparegut ministre Fernández Ordóñez que va dir fa molt de temps que ho teníem perdut: “ellos creen en algo y nosotros ya no creemos en nada”. Ho feia palès l’Oriana Fallaci quan explicava que una nena de parvulari, italiana, havia convidat a unes croquetes al marsala –fetes per la seva avia- els alumnes de la classe i que el pare d’una nena musulmana havia muntat un pollastre terrible pel fet que la seva filla havia pres vi tot menjant el piscolabis, un merder tan important que va fer canviar la llei italiana que fa referència al càtering escolar. De forma directa i sense embuts ho va dir un dels meus filòsofs de bar favorits després de l’atemptat de l’onze de març “si les nostres esglésies fossin a rebentar cada diumenge no haurien tingut els pebrots de fer-ho”.

La nostra hipocresia, però, si que té proporcions bíbliques. Jo recordo que a Israel l’integrisme salafista ja havia provocat atemptats sagnants i que a Barcelona ja hi havia burques. Les portaven les dones d’algun sheik àrab folrat de pastarrufa i anaven pel carrer Muntaner avall, sortint de can Barraquer per exemple, aleshores encara els rèiem les gràcies ja que els comerciants ens deien que gastaven prop d’un milió de peles per burca cada cop que venien a fer-li una revisió oftalmològica al marit.

El cert és que endegar un debat civil sobre els costums dels musulmans que han vingut a buscar-se les garrofes a casa nostra és producte de moltes coses. Hi ha un interès electoral deplorable, per una banda. També hi ha una mena de perplexitat dins el col•lectiu de dones catalanes que porten tota la vida barallant-se amb tothom per fugir de la mantilla, treballar en igualtat de condicions que els homes o poder anar a fer un cafè soles i fumant sense que les tractin de putes, perquè ara es permeti una manera de vestir denigrant o els matrimonis concertats amb menors, mentre el poder polític o les associacions en defensa de la dona, enlloc de posar-hi remei es dediquen al funambulisme retòric de la ideologia multi-culty. Els homes que hem cregut en la igualtat de la dona malgrat les injustícies legislatives en contra nostra –com el fet de perdre d’ofici la custòdia dels fills en cas de divorci sols pel fet de tenir penis- també ens sentim insultats quan una nena és obligada a casar-se amb un paio que no coneix i li dobla l’edat. Els mascles europeus també hem col•laborat a carregar-nos el culte al patriarcat, i hauríem d’estar orgullosos d’haver-ho fet. La resposta ha de sorgir de la radicalitat democràtica, perquè si no ho fem, la resposta la faran els fatxes.

El que amaga el burca és bàsicament la por. Les nostres pors. No tant al terrorisme com a retrocedir en la història. Ens atabala que el nostre discurs de tolerància no funcioni amb qui no es deixa alliberar. No entenem que hi hagi persones que no vulguin ser com nosaltres i adoptem una actitud paternalista que, a part de no portar enlloc, és del tot incomprensible per una cultura que té els valors propis com els únics veritables. Tenim tanta por que ara ens posarem a legislar sobre l’ús del burca quan en realitat la llei ja prohibeix determinades vestimentes i el seu ús en espais públics, i si no us ho creieu, proveu d’entrar al Parlament de Catalunya despullats o a anar a fer la declaració d’Hisenda amb el casc posat.

Arribats doncs a aquest extrem, un cop descobert que ara el debat ja no és contra el Halloween que vol desplaçar Tots Sants, ara que va de veres i que allò que se’ns pretén fer assimilar, el burca per exemple, és del tot inacceptable perquè atempta contra les nostres llibertats, contra la separació de vida pública i vida privada, contra els nostres costums i els nostres símbols, hem de reaccionar. Hem de respondre als símbols amb símbols, que serveixen bàsicament per això, per fer-se entendre. Al meu parer tenim tres solucions carregades de simbologia.

La primera no fer res, així tothom entendria que la cultura occidental derivada de la grecoromana, la judeocristiana i de les revolucions francesa, russa i del 68, ha claudicat definitivament i deixa els símbols en mans de la iniciativa cultural privada sigui o no d’importació, sigui o no fruit dels nostres valors. Ens direm que “total dos mil anys d’història només ens donen arguments per estar absolutament penedits pel mal que hem fet arreu on hem anat els europeus, estem avergonyits d’haver parit Carlemany, Bonaparte, Da Vinci, Kant o Chaplin”. Aquesta és la opció més o menys dominant, els polítics ens diuen que “sis dones amb burca no són un problema”, recordeu sempre aquest tipus de declaracions irresponsables –les hemeroteques són molt cruels amb els personatges públics, la pena és que ningú no les consulta-, vull veure què diran quan una nena catalana es suïcidi perquè la volen casar o algun impresentable desfiguri amb àcid la seva dona o la seva germana catalano-musulmana per no obeir.

La segona opció seria expulsar temporalment a un paradís de la tolerància com Iran, el Iemen, Gaza o l’Aràbia Saudita, a tots aquells que tenen la barra de dir-nos que el xoc cultural amb l’Islam que deriva en incongruències legals no és important. Què hem de respectar la seva diversitat. Que hem de ser tous i mirar cap un altre banda. Que les dones que viuen sota el jou del patriarcat ho fan de forma consentida. Que hem de ser ecumènics i entendre i acceptar els seus costums. És una solució caríssima, perquè hauríem de fotre fora centenars d’opinadors, polítics, periodistes i enxufats. A més a més entre la crisi i les caravanes solidàries, pagades de l’erari públic, a països dictatorials que no fan escarafalls a mantenir els seus valors culturals i religiosos com a símbols de cohesió nacional, no queda un duro. Potser en aquests països trobarien la solució més tolerant per fer front a la diversitat i la podríem importar a fi i efecte d’incorporar-la a la nostra cultura en un aquelarre de satisfacció del mestissatge.

L’altra seria enviar un missatge clar als musulmans que vulguin establir-se a casa nostra. Si aquestes dones que viuen a Catalunya posen pel davant la seva religió, costum, cultura, o digueu-li com vulgueu, del que és la moralitat del país d’acollida haurien de saber que no són benvingudes. Les nostres tradicions ens impedeixen acceptar que les catalanes, independentment de la seva religió, quedin subjectes a la submissió al mascle, i farem les lleis que calguin per garantir que això no passi. Hem de dir: podeu venir a viure a Catalunya quan vulgueu i sereu ben rebuts, però heu de acceptar la nostres regles a casa nostra com nosaltres fem a la vostra. Si voleu ser catalans hauríeu de saber que, per a nosaltres, els símbols també són importants.

dimecres, 16 de juny del 2010

El repartidor de pamflets

Avui he passat per davant de la Universitat Pompeu Fabra i hi havia un home d’edat indefinida, posem-li entre quaranta i cinquanta anys. Educadament, m’ha donat una fotocòpia en blanc i negre on s’argumentava el benefici econòmic derivat de la independència de Catalunya. Res a dir sobre el contingut, ja en parlarem un altre dia, encara que crec que no cal que us doni gaires explicacions a aquestes alçades de l’espoli. El que em fa reflexionar és el que m’ha dit: “Ja veus, trenta anys de democràcia i haig de tornar a la porta de la universitat a repartir pamflets”. O tempora o mores.

Haig de dir-vos que, malgrat que aquests trenta anys perduts són una veritable putada –amb perdó de l’expressió- el tio aquest m’ha fet trempar. Ostres tu, el paio no tenia pinta d’alliberat, de polític o d’enquestador pagat a tant el full entregat. Era una persona normal que invertia el seu temps en favor d’una causa perquè li donava la reial gana. Que no tenia res més a fer? Segurament sí. Que potser pretén folrar-se amb la política? Si fos d’aquests em sembla que ha triat malament el partit. Era un il•luminat innocent? Pel que m’ha dit, no era el primer cop que repartia propaganda en mà, semblava més aviat que no li quedava més remei que sortir al carrer un altre cop perquè el poder li ha pres el pèl massa temps a hores d’ara. Els voluntaris que han organitzat els referèndums i gent com el repartidor d’aquest matí son motiu d’alegria, esperança i optimisme.

Estem davant d’un temps de canvi. De canvis profunds. Fa uns anys, un editor portuguès molt espavilat i sobretot molt llegit, em va dir que al llarg de la història la humanitat s’organitzava cíclicament en períodes de pa i circ o de religió. Ara un, després l’altre, per tornar al primer i així successivament. Sembla evident que Catalunya, Europa i el primer món, caminen cap una època de religió, entesa com aquesta fase històrica en la qual els valors predominen sobre la festa, el consum i la disbauxa. De sobte hem despertat del somni i resulta que les persones que tenen el cul llogat no seuen quan volen, que treballar en una multinacional d’estar per casa reenviant e-mails a tort i a dret no dóna prou per pagar un pis, omplir el quatre per quatre de benzina i passar-se quinze dies l’any a tutti-plen fent el pinxo a Cancún. “The party is over”. Ara toca tornar a definir les regles del joc.

És en aquest context que Occident enceta un procés de recerca d’eixos vertebradors, de tria d’uns valors per sobre d’uns altres per tal de reconstruir-nos com a societat, com a cultura. L’home de la porta de la universitat ens diu que torna a ser temps d’acció, de parlar amb la gent, de fer política al carrer. Els ciutadans hem de recuperar la capacitat de decisió. Hem de torçar la realitat amb el nostre esforç, encara que sigui una tasca homèrica. Malgrat que els mitjans de comunicació no se’n facin ressò, els catalans estem demostrant que som els primers entre els europeus en intentar recuperar el poder polític per a la ciutadania. El que hi ha de fons és la llibertat de Catalunya? Sí, i no. Hi ha molt més que això: la constatació que els òrgans de representació que ens hem donat històricament –sindicats i partits, per exemple- ja no responen als nostres interessos, sinó als de les seves pròpies dinàmiques de grup.

Com diu, Philip Pettit, de la Universitat de Princeton, al seu llibre Republicanisme: Llibertat i govern, la democràcia porta dins seu una gran responsabilitat per als ciutadans, que no és més que estar sempre amatents al comportament dels seus representants polítics, vigilant-los perquè no es desviïn de la seva funció. La democràcia dóna el poder al poble, és lícit que demani a canvi que el poble es faci seva la responsabilitat de controlar què fan els seus representants amb els seus vots. No sé si cal que ens ho digui un crack de la teoria política com Pettit, de fet ja ens ho va avisar l’Spiderman quan digué que “un gran poder sempre comporta una gran responsabilitat” –tot un clàssic.

El que és important, és que l’home que repartia pamflets al davant de la universitat ha donat el primer pas. Malgrat les frustracions. Malgrat trenta anys perduts. Malgrat el silenci de la premsa i el passotisme dels nostres polítics. Malgrat la crisi. Malgrat que en Millet sigui el carrer com a mostra fefaent que l’estat és incapaç, ja no de donar serveis socials, sinó d’aplicar l’Imperi de la Llei -els lladres han d’anar a la presó-. Si el sistema permet això, com espera que la ciutadania es mengi amb patates els sacrificis que ens venen al damunt? Desafecció? No, amics meus... hem de votar, i ens hem de mobilitzar. Els qui remenen les cireres ens volen quan més desafaccionats millor. Perquè si no triem nosaltres, el canvi de paradigma ens el faran els de sempre, podreu triar entre dues vies: la llei del més fort de la dreta de sempre, o l’estat omnipresent castrador de la opinió individual de l’esquerra dogmàtica.

Jo no penso entomar més mentides a la premsa, ni polítics que avaluïn la meva maduresa política per decidir el que em surti dels collons –quina barra senyor Mas dir que no en som de madurs-, ni alliberats de sindicat, jo me’n vaig a repartir fotocòpies al carrer, no penso deixar tirats els qui han començat a recuperar el seu legítim poder polític donant exemple. Gràcies a tots els que ja sou al carrer.

dimecres, 9 de juny del 2010

Diner públic verí nacional

Ahir els sindicats varen impulsar una vaga al sector públic i sembla que la cosa no va acabar de funcionar. Un efecte col•lateral de la aturada es analitzar el pes pressupostari de la administració. A mi m’agradaria fer-vos cinc cèntims del que crec que atenta contra el nostre progrés com a societat.

Funcionaris

Fa uns dies us deia que un dels meus fills volia ser funcionari. Això és nou dins de la nissaga dels Savalls. Jo soc empresari, el meu pare treballava a Borsa, l’avi era banquer i el besavi un dia va deixar el mas per anar a Cuba a picar pedra i va tornar amb prou de quartos com per endegar un petit banc. Per la família, això de treballar per l’estat era una cosa de forasters, de gent que vivia una realitat aliena a la cultura de l’emprenedor, petits vampirs que vivien del risc i l’esforç de qui generava diners.

Amb això no vull dir que l’estat no hagi de mantenir uns serveis de qualitat per la població. Tampoc vull dir que tots els funcionaris sigui gent que aprofita la seva condició per no treballar. Tinc mostres properes de amics que fan una feina molt important de servei públic, molts cops malgrat la pròpia administració. El que vull dir es que dins de les característiques consubstancials del nostre poble, la absència de un poder polític i administratiu de decisió i obediència catalana durant tants de segles feia que ens haguéssim de espavilar amb quatre canyes i un tap de suro. Si això li afegim el fet que al principat, tret del clima i de alguns productes gastronòmics a l’alçada dels millors del món, no tenim cap recurs natural en grans quantitats, més que la nostra capacitat de fer negocis d’allà on no hi ha res, de vendre motos... -fins i tot quan no sabem encara com les farem-, la nostra dependència de la cultura de l’esforç personal es revela com a imprescindible.

Amb la arribada de les engrunes del poder polític espanyol a Catalunya en forma de Govern Autonòmic, els catalanets varem poder començar a gestionar la administració nosaltres mateixos. Hem tingut encerts mítics com la sanitat i desastres bíblics com l’ensenyament –al menys al meu parer-, i tot esperant una reforma de la administració pública on es faci justícia i els bons funcionaris siguin recompensats, els ganduls foragitats i el ciutadà ben ates, us diré que el que no podem permetre es que la cultura de la subvenció o l’afany de tenir un sou de per vida gracies a tenir la economia i les famílies ofegades a impostos guanyin la partida. Dit de un altre manera, no podem avançar ni econòmica, ni social ni nacionalment si no fem un kit-kat i ens plantegem com volem ser quan siguem grans, sobretot perquè com diria el Núñez del Crackovia “no ens ho podem permitir”.

Jo estaria encantat de pagar impostos per fer lliures als meus conciutadans. Aplaudiria que la Generalitat ens donés un bon servei de ensenyament, sanitat, seguretat, pensions, vivenda... totes aquelles coses que facin que no ens haguem de preocupar del que son primeres necessitats. Son serveis públics que malgrat no garanteixen una llei de igualtat de oportunitats –una gran camama que ens hem empassat no sé ben bé perquè- fan que dins la gran cursa de selecció natural que acaba per ser la vida tots tinguem un vehicle amb prou benzina per fer les 65 voltes –encara que alguns surtin en Ferrari a la pole i la majoria de mortals anem en un utilitari per ben trucat i tunejat que el tinguem-.

Crec que tots estarem d’acord en que cal una reforma de la funció pública, però aquest post no va d’això. El que es indispensable es dinamitar la cultura de la subvenció, dels ajuts, de la promesa de diner públic per tal de revitalitzar sectors. Al meu parer enverina la nostra capacitat de innovació, de risc, en suma de fer negoci. I es tant poc català com cobrar per no treballar, amb perdó de l’heretgia.

Subvencions

Dic això de les subvencions amb diner públic perquè llegeixo avui que el Lenin català, el conseller Huguet (ERC deu de ser un dels pocs ascensors socials acrítics que queden al nostre país veient-hi el personal), ha declarat que la Generalitat destinarà 35.000 milions d’euros a plans industrials els propers deu anys. El projecte compte amb el suport dels sindicats i de la patronal i ens diu que “les companyies catalanes han de sortir més a l’exterior, s’ha de sortir a vendre i a produir fora”. Sembla que els sindicats no representen a ningú tret dels seus caps i el seu exèrcit de alliberats, i que la patronal catalana es una entelèquia, a la qual pertanyo, que es dedica contactar-me un cop l’any per anar a fer-li genuflexions al Príncep de Astúries en un sopar de etiqueta i de tant en tant em comunica que les urnes ja estan plenes i procedeixen a fotre-les a mar (en Goscinny i el seu Astérix a Còrsega sí que es mereixen la meva genuflexió) per seguir remenant les cireres els quatre enxufats de sempre, deu ser que no en soc d’empresari. Dit això, que no es més que recalcar que les organitzacions consultades viuen una mena de història virtual entre el món real i les institucions, les declaracions del conseller resulten de una obvietat pròpia de la seva indigència intel•lectual, similar a la de un estudiant de primer curs d’escola pija de negocis.

Porto deu anys al capdavant de una empresa de l’àmbit cultural, mai no he demanat una subvenció perquè ho trobo immoral. Sabeu com funciona?

Es més que clar que la immensa majoria de empresaris i autònoms catalans desconeixem com fer-ho això de demanar quartos als polítics, però si arribes al punt on et resignes a admetre que vius a un país on allò que és important no es què diu la llei, si no amb qui s’ha de parlar, ets en la obligació moral de donar les passes necessàries per conèixer com funciona això dels ajuts. Si més no, per no competir en termes de desigualtat i ser responsable dels llocs de treball que pengen de les teves decisions.

Quan Catalunya va ser la cultura convidada a la Feria del libro de Guadalajara (Mèxic) al 2004, varem decidir assistir-hi -sembla mentida que fa sis anys no ens calgués escoltar les recomanacions del conseller Huguet per decidir exportar-. Evidentment varem intentar trobar bitllet d’avió i unes condicions de contractació de espai favorables, tal i com varem entendre que es podia fer llegint els llepes de la premsa o els comunicats del gremi. Però amics meus... les urnes ja estaven plenes!. Ni quedaven places, ni teníem ja puestu, potser la vaig vessar no anant als sopars monàrquics de les organitzacions empresarials catalanes... deu ser allà on reparteixen números per anar de franc en proporció directa a la teva capacitat de fer el pilota. Varem acabar contractant l’espai via la nostra filial a Seattle (sí, sí! Tenim filial als Estats Units, a que fem patxoca?) perquè tenien condicions especials donada la aplicació del NAFTA, la cosa té collons.

Un cop a la fira, vaig assistir a una recepció de les autoritats mexicanes en honor de les catalanes. En Carod i en Benach varen fer la seva aparició estel•lar envoltats de funcionaris i editors de la colla pessigolla, tal que un Metternich i un Tayllerand redivius, repartint somriures a canvi de copets a l’esquena. Agraeixo profundament als meus pares la meva educació, que em va impedir de atansar-me i dir-los el què en pensava de l’ús que feien de la pasta que pago en impostos com ciutadà i com empresari.

Un cop tornat a Barcelona i amb el meu complex de Sazatornil a La escopeta nacional totalment disparat, vaig decidir indagar sobre l’insultant fet de esbrinar amb qui s’havia de parlar. Ho vaig trobar: Institut Català de Indústries Culturals. Abans de continuar... deixeu que posi el meu sarcasmòmetre a zero. Gràcies.

Diner públic

Recordo que era primavera i que les meves queixes sobre la fira de Guadalajara fetes en un to més que dur durant el xampanyet posterior a una presentació de Star Wars -a la qual varem ser convidats en tant que distribuïdors de la llicència que som, que quedi clar- en presència de alguns funcionaris del departament de Cultura (com xumaven de gorra els penques!) provocaren que el director del institut en qüestió em truqués per anar a dinar plegats.

L’àpat va ser un monòleg d’aquell senyor sobre la importància de fomentar projectes catalans i el negoci de les empreses catalanes. En definitiva, res nou. Anàvem per les postres i jo encara amb prou feines havia pogut dir-li a què ens dedicàvem i quines idees tenia en referència al nostre mercat i la normalització lingüística dels seus continguts quan el tiu em deixa anar “no cal que em donis explicacions, nosaltres hi posarem diners perquè ens interessa canviar de interlocutors culturals”. Us ho juro. Aquell paio es prestava a posar calerons sobre la taula perquè nosaltres juguéssim a fer productes, com si els diners fossin seus. Tant se val si eren o no de interès els projectes. Estava disposat a comprar l’ànima de la companyia a canvi dels impostos que havíem pagat. Direu que... “bé Savalls... era el que volies no? Igualtat de oportunitats, no? Els altres també ho fan no?”. Doncs no. Jo no buscava peles perquè sí. Jo encara creia que la administració podia afavorir canvis en profunditat que afavorissin el meu sector, no buscava que me arreglen lo mío. Ens varem fotre el cafè rapidet... vosaltres l’heu trucat? Jo tampoc. Quin fàstic.

Ara la Generalitat tornarà a fer el mateix. Posarà 35.000 milions de euros –que costen molt de guanyar, oi?- a l’abast dels industrials que sàpiguen amb qui parlar, que no els caigui la cara de vergonya per fer la genuflexió adequada, i els polítics, segons el seu inefable criteri i discrecionalitat els repartiran: “aquest sector sí, aquest sector no, aquesta empresa sí, aquesta empresa no”...

Tot plegat no seria més racional, just i democràtic no cobrar aquests 35.000 milions de euros en impostos a les empreses i deixar que cadascú els invertim segons el nostre criteri i capacitat de risc?
La patronal i els sindicats creuen que no, millor que ho faci la administració. Segons els diaris tampoc, ja que no he vist més que lloances al pla de inversions. Ens estan capant la iniciativa empresarial de soca-rel i encara els riurem les gràcies. Ens volen mesells, súbdits, agraïts... Diner públic es sinònim de verí nacional. Com voleu que el meu fill no prefereixi ser funcionari que empresari? Es un Savalls... no un idiota.

dilluns, 7 de juny del 2010

Plany polític generacional

Recordo la campanya electoral de 1977. Tenia quinze anys, no havia tingut massa temps per aprendre, tot just despertava del joc dels infants i en tenia prou amb tres frases fetes. Un dia, la penya de la classe varem anar a fer campana al Parc Cervantes, o potser estàvem de vaga per alliberar el sapastre d’en Boadella –santa innocència- no ho tinc clar. Tant se val, ens veig allà espaterrats parlant de política i del que votaríem si tinguéssim edat per fer-ho. El PSUC arrasava.

No us penséssiu que fóssim fills de la classe treballadora, estudiàvem a l’Escola Thau, un cole elitista, burgeset i fàbrica de futurs alts càrrecs sociovergents. L’ambient que es respirava a les classes escolars extremadament polititzades de la transició no donava peu a pensar més enllà del fet que el PSUC representava els valors del poble, dels estudiants, de la justícia, de la recuperació de les institucions democràtiques, de manera seriosa i contundent. Hi havia en Soler Tura que era un profe que havia pencat molt per arribar on era. En López Raimundo, un lluitador mític de l’antifranquisme. CCOO era el sindicat perseguit per Franco i protegit pels capellans de xiruca i guitarra. I eren molt i molt catalans i trencadors amb el franquisme que nosaltres havíem viscut fins aleshores. I sobretot les ties més “alliberades” del Thau eren del PSUC, i als quinze anys “dos carretas” no ens interessaven en absolut.

Què se’n va fer d’aquells efluvis comunistes? On va anar a parar aquella tardana primavera del 68, aquella simbiosi d’estudiants i treballadors? On va anar a parar tot aquell bon rollo?

La història ens diu ara que els comunistes que van propiciar la transició es varen fer l’harakiri i passaren de 25 a 6 diputats al Parlament de Catalunya en una legislatura. Les causes son diverses i cadascú té la seva explicació. Suposo que l’electorat volia copiar sistemes com l’alemany, l’anglès o el francès, més que importar l’eurocomunisme italià. Suposo que les lluites internes entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes van passar factura. Suposo que les democràcies occidentals varen fer tot el possible –confessable o no- per garantir que a Espanya no hi hauria un partit comunista fort en plena guerra freda. Suposo que les contradiccions internes derivades de l’origen burgesot de molts dels líders va fer mal. I suposo que la societat volia mirar endavant i no endarrere. Suposo...

Aquells alumnes del 77 ens varem anar fent grans, i a l’hora de votar l’any 82 em consta que, amb l’excepció d’algun assidu seguidor il•luminat d’aquest blog, majoritàriament la gent es va decantar per CiU i PSC, amb diversos graus de compromís i satisfacció. Els fills de la burgesia endegaren la construcció d’aquests dos grans blocs monolítics dels “meus” i els “altres”, la Generalitat i l’Ajuntament, la política del “contigo no me ajunto”, “carrinclons” contra “botiflers”, la “conveniència” contra els “espanyolistes”. La nostra generació va parir un monstre de democràcia representativa on el que és important és que hi hagi possibilitat d’alternança, no tant les polítiques que duguin a terme els governs. Teníem tanta por de perdre la democràcia que la nit del 23-F ens vàrem empassar el Borbó, en Fraga i la lleialtat constitucional.

Han passat més de trenta anys. Collons! Es diu de pressa. Teòricament aquella generació estem voltant el zenit professional, ens hem construït –com hem pogut- una vida i una família. Hem passat per la tristor d’entomar els efectes de la heroïna entre els nostres amics, i el SIDA. Hem estat els conillets d’índies dels primers divorcis, de les custòdies dels fills, dels últims a fer la mili, dels primers a patir l’atur i a adonar-se que una carrera universitària no era sinònim de feina de qualitat i d’un bon sou. I no cal que us digui res sobre hipoteques i pisos. Els tios hem viscut sota la tirania de l’Informe Hite i les ties han hagut de fer equilibris per compaginar carrera professional i maternitat.

Pel camí ens han caigut tots els mites. El flower-power, el marxisme, els partits polítics, l’ecologisme, l’independentisme de saló i els d’ERC, els kibutz, l’Espanya plural, la lluita al carrer... en definitiva la bondat del sistema que volíem construir no la veiem enlloc. Em pregunto doncs... què pensem fer? Quedar-nos a caseta? Votar i deixar que ens maneguin els assumptes els de sempre, els de la sociovergència?

L’any 77 érem uns passerells, el comunisme en sí era tant difícil d’empassar llavors com ho és ara, però al menys teníem il•lusió, ara parlo amb els meus fills i no la veig per enlloc. Ostres! Alguna cosa haurem fet malament, oi? Fins i tot, en tinc un que vol ser funcionari! Encara no he tingut l’esma de dir-li a la cara que “no en volen de geperuts”.

Els qui vàrem veure i viure la transició com a espectadors i no com a protagonistes compartim molts valors que són per sobre de la política que ens ofereix el sistema. Si tots coincidim en què vivim en una democràcia de nyigui-nyogui, si estem farts que ens manin mediocritats, alliberats de partits o sindicats, i que la meritocràcia als partits hagi estat substituïda pels contactes, els enchufes, les llepades de cul i els interessos de casta, no seria del tot lògic que entre tots reconqueríssim el protagonisme polític? Jo no sé vosaltres... però jo no em penso empassar que el gran canvi a Barcelona sigui un senyor que ja era conseller de la Generalitat el 1988! Jo no vull un futur igual que el passat, amb uns polítics que es passin el dia dient-nos que “el que volen els catalans i les catalanes (sic) és això o allò”... Jo vull decidir. Ja em direu què voleu vosaltres.