S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 26 de juny de 2010

Un pont massa llunyà?

“La setmana passada la teva mare i jo haguéssim pogut alliberar Holanda, avui el pànic s’ha esvaït”. Ja fa dies que aquesta frase de la pel•lícula Un pont massa llunyà em volta pel cap. La diu un ciutadà holandès de la resistència, davant del fet que els alemanys han deixat de fotre el camp de Holanda i es preparen per lluitar contra els aliats en el seu camí per acabar la guerra. A mi em passa el mateix davant el procés de insubmissió cívica que representa la mobilització pel dret a decidir i la recerca de uns polítics que plantin cara a l’estat espanyol.

Primer Arenys, i després Osona decideix, varen posar una llavor de esperança dins de milers, centenars de milers diria jo, de catalans. Ara estem en un moment força estrany. Les consultes han anat produint-se amb diferents graus d’èxit arreu del país, però els partits polítics existents segueixen interpretant-ne els resultats segons els convé, mentre que la opció de un nou partit de tall transversal segueix silenciat als mitjans, a les enquestes i a les tertúlies de cafè. Sembla tot plegat que no ens creguem que siguem capaços de desempallegar-nos del sistema.

A mi, ja em perdonareu, em fa la sensació que els poderosos de sempre estan aconseguint girar la nostre atenció cap allò que els interessa. Si no ho voleu veure, deixem-ho córrer. Però fixeu-vos què ha anat passant els últims mesos. Tinc la sensació que el futur se’ns escola de les mans. Els que encara pensem que la independència la volem viure, que no és una imatge de perfecció platònica a la que ens hi hem de atansar sense mai acabar de assolir-la, cal que reaccionem. Hem de afanyar-nos a defensar el procés perquè no esdevingui, un altre cop, només un argument de discussió permanent sense solució. Els polítics catalans han fet de la gestió del conflicte amb Madrid un art per la supervivència política pròpia, enquistant els problemes, arreglant les coses a pedaços, en una estratègia que a primers dels 80 era fruit de la por a la involució i ara només es resultant del conformisme de volada gallinàcia i de la buidor espiritual. En saben molt de fer això de amagar l’ou, perquè han mamat aquesta manera de fer les coses durant trenta anys i els ha anat prou bé.

Les enquestes diuen que el electors que s’han mobilitzat al llarg dels darrers mesos per construir les consultes, que els catalans que han anat a votar per la independència, pensen votar, dit així a l’engròs, ERC i CiU. I jo penso... “ens hem begut l’enteniment?”. ERC? CiU? Dos partits enfrontats en el tacticisme del “jo poso els meus i trec els teus”? Uns polítics que es posen d’acord per impulsar normatives com la llei del cinema –que trasllada a la empresa privada la responsabilitat de normalitzar les icones cinematogràfiques al català- i que han sigut incapaços en 30 anys de fer que el català es pugui utilitzar amb normalitat a les Corts espanyoles? Uns partits que couen les rancúnies personals a cop de promesa a cau de orella dels partits espanyolistes per tal de no deixar l’altre amb espai de poder polític? Això es el que es mereix Catalunya? Aquest es el premi que rebrà la ciutadania que ha fet que recuperéssim la dignitat de país?

Cal que ho tinguem en compte. Una societat baldada per la crisi, depreciada pel seu estat, ningunejada a les institucions europees, que no té prou tresoreria per fer front a les despeses de sanitat i ensenyament –per dir les més importants- gràcies a que no ha tingut polítics capaços de fer valdre els nostres drets, espoliada fiscalment fins a la extenuació... tornarà a triar els representants polítics que ens han portat a aquest cul de sac? Les enquestes menteixen? Tant? Repassem el que ens ha passat des d’Arenys.

Primer els mitjans i els partits de l’establishment varen tractar de minimitzar el moviment... “els eixelebrats”... “es fàcil fer que la gent participi perquè es una reacció al constitucional”... “es una reacció a la reacció dels advocats de l’estat”... Ho recordeu? Busqueu les declaracions de personatges com en Duran, o l’Hereu, l’endemà d’Arenys. I apunteu-vos-les a la llibreta-recull dels insults rebuts.

En López Tena ens era presentat com una mena de anacoreta sonat que no volia col•laborar amb ningú. Una persona anada de l’olla, això sí molt efectiva, que representava el sector independentista de CiU. Establint el gran paradigma del convergents: les consultes només funcionen on CiU hi treballa mitjançant els seus indepes, perquè nosaltres som eficaços –els altres no-, per tant voteu-nos a les eleccions regionals espanyoles de la tardor. CiU exerceix de catalitzador de l’ independentisme platònic, son els mestres generant conceptes que els puguin identificar com la barrera política catalana en front de Madrid. Actua com un El Corte Inglés ideològic. Tens totes les talles, marques i estils dins del mateix paquet. Amb el mateix vot pots triar un ministre a Madrid i ser independentista. Em recorda quan el punk va deixar de ser un moviment per esdevenir una estètica i els nens dolents de la part alta de la Diagonal podien disfressar-se de Sid Vicious utilitzant la tarja de compra del Tall Britànic. Aquesta gran mentida algun dia els petarà als nassos, però si no expliquem a tothom que CiU es part del problema, aquest dia trigarà tant com la regeneració de Espanya per part del catalanisme polític.

ERC? Ostres... quin paper d’estrassa. En Puigcercós es va trobar de sobte fora de joc. Portava uns anys fent el fatxenda amunt i avall, l’havia triat la premsa cavernària com el “diputado más sexy de las Cortes” o un altre camama de gran altitud política. El paio ja es veia seguint preparant-se per portar-nos a la independència un segle d’aquests –en quan se li aparegués Macià i l’ordenés deixar de col•locar al Palau de la Generalitat polítics maoistes espanyols a canvi de trobar feina als JERCos (que el van posar on és) i que son incapaços de guanyar-se la vida solets al món normal -. Els voluntaris de les consultes ens portarien a la independència sense comptar amb ell? No! Des d’aleshores ERC ha intentat per tots els mitjans possibles vendre’ns la imatge que ells son els qui ho porten tot això. Fins i tot tenen a la Coordinadora de Consultes a l’Uriel Bertran, rotllo López Tena però omplint l’espectre de la incompetència, el bon rotllo “cap d’escoltisme” i la joventut conscienciada. Com es possible que amb un 48% de l’electorat que voldria la independència ERC segueixi caient en picat a les enquestes? En Ridao ens portarà a la terra promesa? Coi! Si cada dia em recorda més en Duran Lleida!

Simultàniament als intents de apropiació indeguda per part dels partits, els que manen, varen endegar la destrucció personal dels líders de Reagrupament. No tenien cap mena de raó racional i objectiva per fer-ho més que la defensa dels seus interessos. Fent ús de una praxi política mil•lenària s’han dedicat a bombardejar les dues figures públiques que poden construir un projecte seriós cap a la independència: els dos Joans, en Carretero i en Laporta. Després de uns mesos de patacades en Carretero l’han posicionat com un líder messiànic que no vol estar en política, de tracte difícil, que no accepta la discrepància interna, i ves a saber quantes coses més. I en Laporta? Malgrat tot el que ha fet bé només parlen de que “no se’n refien”, empastifant a tort i a dret, insinuant qüestions personals, o fosques... La inèrcia es tant brutal que en El Mundo deportivo –es diu així, en castellà- l’acudit del dia de Sant Joan era un soci culer portant a cremar “coses velles”... en el seu cas un sac on hi posava Laportisme. Quina pena, quin fàstic... els Godó i els seus palmeros... uns altres amb entrada pròpia a la “llibreta-recull dels insults rebuts”.

On som ara? Tot està perdut? El moviment acabarà fagocitat pels amics d’en Millet i els peluts d’en Putxi? Tinc confiança que no serà així. Cada cop som més persones que no estem disposades a deixar-nos prendre més el pèl. Hem de parlar amb tothom. Hem de anar a votar. Hem de ajudar a crear una alternativa política nova. No ens podem fiar dels que ens han tractat de imbècils tants anys i pretenen seguir fent-ho. Cal treballar perquè la candidatura per la independència sigui oberta a totes les ideologies, però per tal de fer-ho es necessita que deixem de banda molt de bagatge –moltes collonades diria jo -. Si no hi participem tots, potser si que la independència serà una qüestió platònica, perquè ERC i CiU ja ho han decidit: ells el que volen es que sigui Un pont massa llunyà.

4 comentaris:

  1. quin paio mes eixirit... cada dia escriu millor... feu que sembli un accident!

    ResponElimina
  2. Ho sento molt pels amics independentistes de CDC i ERC, però crec que les teves reflexions son imprescindibles per tal que cadascú pugui actuar amb coneixement de causa.

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord. Cal una operació "blitz". És ara o mai. I el més fomut és que depén tan sols de nosaltres, que ho tenim a tocar... és a dir, que si la caguem, serà culpa nostra i tan sols nostra. Visca Catalunya Lliure i visca el general Sosabobski!

    ResponElimina
  4. Sosabowski... es clar... general polac... esceptic... i una gran interpretacio de Gene Hackman.
    No hem van dir POLACO fins que vaig fer la mili... mira que es curios que hi hagi mes "separadors" que "separatistas"...
    No hauriem de cridar Visca Polonia Lliure! amb el carregat de complexos que estem?...

    ResponElimina