S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 29 de juny de 2010

Lliçons de nacionalisme

Ahir Espanya, un altre cop, ens ha donat als catalans una nova lliçó de nacionalisme. "España es una y no cincuenta y una: la indisoluble unidad de la nación española" surt fins a vuit cops en el redactat de la sentència. Doncs què us pensàveu? A veure si aprenem tots de una vegada que no som subjecte de dret, que els catalans quan votem en referèndum no expressem el sentit de la nostra decisió popular perquè no en tenim d’això, que el nostre idioma es una raresa anacrònica i que Espanya no entén de sobiranies compartides, de plurinacionalitats, de federalismes simètrics o asimètrics ni de tanta mandanga. Tot això no es compatible si es vol ser espanyol i català a l’hora -és constitucionalment impossible-. Gràcies per aclarir-nos-ho.

Fa uns dies, el Consell de Europa va fer retirar l’exemplar de la Constitució Espanyola que hi havia als passadissos de la seva seu. El motiu era que mostrava pornogràficament l’escut de l’àliga, el jou, les fletxes, amb regust de heràldica feixista, a les seves planes i allò feria la sensibilitat democràtica dels amants de la correcció i altres fanàtics del paper de fumar per agafar-se-la per pixar. Una mala noticia, perquè aquell text polític que la espanyolitat considera per sobre la Bíblia i el Talmud, es filla del pacte, de l’afany de superar diferències, però el pollastre dels austries ens recordava que sobretot es la filla borda del franquisme, la concessió, la renuncia, i en definitiva de la por.

El partit popular, el PSOE, el Defensor del Pueblo, el Tribunal Constitucional, en resum Espanya, tenen aquesta vergonyosa xacra legal pactada fot més de trenta anys que els empara. Tant se val si els catalans podem citar a Hobbes, Locke, Hume, Jefferson, Smith, Rousseau, Montesquieu, la ONU o el sum sum corda. En una exaltació institucional del famós i incombustible “santa Rita Rita Rita lo que se da no se quita” Espanya passarà per sobre de qualsevol cosa per reafirmar la seva indissolubilitat, fins i tot de la voluntat de un poble expressada lliure i democràticament. Això si que és nacionalisme de primera divisió i lo nostre son punyetes.

Recordo que quan el Parlament de Catalunya endegava el procés de reforma de l’Estatut vaig compartir taxi amb en Joan Botella. Va ser professor meu a la facultat, ensenyava Història del pensament polític, va ser ell qui em va explicar tots aquests autors que cito en el paràgraf anterior. Varem xerrar deu minutets sobre l’Estatut, i recordo haver-li preguntat si no era més assenyat no tocar res del de Sau, ja que la Generalitat i la nostra autonomia formaven part directament del pacte constitucional i que si ens atansàvem a Madrid intentant tocar cosetes encara ens fumerien un mastegot als morros. Em va contestar que això ja ho havia dit en Pujol, però que era un missatge caduc, que s’havia de aprofundir en l’autogovern, el federalisme asimètric i un gran finançament que ens trauria de tots els problemes. Ahir en Botella el vaig tornar a veure a TV3 intentant explicar la sentència en tant que expert en la matèria... ja tenies raó Joan al pensar tú també que la reforma no calia!

Com queda tot això? Ara ens esquinçarem les vestidures? Un altre cop al carrer a demanar l’estatut? A dir que som una nació? Què vol dir que el PP ha perdut senyors del PSOE? De què reia la vicepresidenta de la Vega ahir? Què vol dir que en essència l’Estatut és vigent president Montilla? Espanya ens ho ha posat ben clar: dins el marc constitucional estem condemnats a desaparèixer perquè no hi tenim lloc com a poble.

Avui no és un dia per dir que ens hem equivocat fent pedagogia. Però cada cop que un diputat català ha parlat en castellà a Las Cortes, cada cop que el PSC ha renunciat a tenir grup parlamentari propi, cada cop que ERC, CiU, o qui sigui, ha donat suport a pressupostos generals de l’estat que esmicolaven la nostra economia i perpetuaven l’espoli, cada cop que la caverna ens insulta com a poble i no els portem als tribunals, cada cop que hom es connecta a la plana web de la Casa Real per constatar que està en castellà i anglès i calla, cada cop que un dignatari català con l’arquebisbe de Barcelona contesta en espanyol la al•locució en català del representant del Vaticà –fa uns dies i ni més ni menys a Montserrat -... cada cop... Renuncies, explicacions, bilingüismes, excuses, plors, i concessions que han construït l’entorn perquè els espanyols es trobin prou forts com per intentar destruir la dignitat de tot un poble. Aquests polítics que tenim? Aquests partits son la solució? Ara haurem de anar al darrera seu en manifestació? Un altre cop? Mare de Déu.

Algú va dir ahir a la nit que havíem de penjar senyeres i estelades dels balcons – també un altre cop?-. Avui hi ha futbol, jugadors catalans defensaran Espanya enfrontant-se a Portugal, en una metàfora més que ens parla de l'espoli també de les glòries esportives. Ara que en Sarkozy i l’Henry han fet palès a ulls de tothom que el futbol no és política i el mundial no és un esclat primari de nacionalisme –perdoneu un moment que poso el sarcasmòmetre a zero- em sembla que m’estalviaré de insultar la senyera fent-la servir de escut de les vergonyes i les irresponsabilitats dels nostres representants polítics, i al balcó hi penjaré una bandera de Portugal ben grossa, que aquests es veu que si que son una nació des de 1640, digués el que digués Espanya.

6 comentaris:

  1. Per una vegada... NO COMMENT.

    ResponElimina
  2. Benvolgut Savalls, t'afegeixo als meus blocs favorits!

    ResponElimina
  3. Granollacs... El que es bò es el dels Bons Patricis :D Tot un referent!

    ResponElimina
  4. Es manifestarà sa tia! Hauriem de crear un no-partit polític per la independència. Sense polítics és possible. Sense ells és possible!

    ResponElimina
  5. Crec que l'espai polític s'ha clarificat...o:
    1) Catalunya no disposa de Sobirania: La sobirania rau en la indisoluble unitat d'Espanya, és l'actual model i el futur és anar fent la viu-viu.
    2) creure que la sobirania de Catalunya esta en el seu poble: és el model sobiranista. Aquest cami ens ha de portar a un o uns referendums d'autodeterminació.

    En el curt plaç crec que hem de queixar-nos, en el mig plaç artícular un nou marc polític amb noves respostes polítiques i potser amb noves forces polítiques.

    Cal desenvolupar el que, el qui, el quan i el com... o sigui a partir d'ara treball, molt de treball... i a fer que passin coses
    salut,
    Joan

    ResponElimina
  6. Molt bó Savalls. La veritat es que el millor que ens ha passat darrerament es aquesta senténcia. Acabem de multiplicar per 3 el número d´independentistes!!

    albert p.

    ResponElimina