S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 25 de novembre de 2015

Aneu amb compte amb el que demaneu

Abans d’encetar l’analogia que em persegueix de fa dies, vull tranquil·litzar als meus amics israelians, als jueus no israelians, als companys que militen a l’esquerra radical hereva del moviment obrer dels anys 30, siguin marxistes o anarquistes, i als que es considerin purament pacifistes. No és un post en contra de comunistes i anarquistes, ni un post que minimitzi el perill del DAESH, ni un post que vulgui ridiculitzar la gent de bona fe que creu en la diplomàcia i les solucions dialogades. Aquest és un post contra Europa i els europeus, contra la nostra hipocresia i la nostra covardia, contra la nostra societat del benestar egoista i suïcida.

Vaig llegir que un historiador –que no ho soc- no és més que un profeta que mira enrere per preveure el futur, doncs això:

De sempre em va fer ballar el cap com era possible que els meus amics britànics, bé... generacionalment els del meu pare, o jueus francesos acceptessin tant de bon grat que jo visqués en una dictadura com la franquista. Es clar que jo era petit i no havia lluitat a la segona guerra mundial com havien hagut de fer ells, i per descomptat no la havia guanyat. D’on venia aquesta cosa d’admetre Franco com un mal menor? Com era possible que la Gran Bretanya o la França del Front Popular deixessin que Franco guanyés la guerra? I com és possible que miressin a un altre banda quan Hitler i Mussolini van posar homes i material en favor del Generalísimo?

La resposta es que als anys 30 l’enemic no era Hitler, ni Mussolini, ni el feixisme, ni el nazisme. L’enemic era el nihilisme anarquista de la bomba del Liceu, els magnicides del moviment obrer que s’immolaven fent saltar pels aires un carro ple d’explosius a Wall Street –el primer cotxe bomba, això si de tracció animal-, i aquella nació estranyíssima i llunyana governada pels fills de la revolució del 17, pels comunistes que negaven a Déu i afusellaven Tsars i Generals. L’enemic era el moviment obrer que perseguia un ideal que volia fotre-ho tot enlaire, no Hitler, no Mussolini, i evidentment no Franco.

Els malsons dels petit-burgesos, dels esnobs, dels militars, dels capellans, en fi... de l’opinió pública de les democràcies liberals no podien albirar la maldat intrínseca de la ideologia nacionalsocialista. Es clar que Hitler oprimia les seves minories, als jueus principalment, però això era lluny, no afectava al saltataulells de Paris o a la donzella de servei del Baró de Bedford. Occident necessitava creure que algú podria posar fi al perill de morir a mans d’un terrorista radical en un atemptat anant al teatre, que els diaris anaven sempre plens d’aquesta mena d’atrocitats, “mireu el que ha passat a Espanya a la rereguarda republicana!” deien.

Les democràcies liberals europees eren filles de l’hecatombe de la Primera Guerra Mundial, el pacifisme era ben present als programes electorals, Peace in our time! Va cridar Chamberlain després de la vergonya del pacte de Munic. Les democràcies europees miraven amb enveja com Hitler esclafava el moviment obrer incorporant-lo al seu partit únic, donant-los feina i pa blanc, mantega i carn cada dia. Si a més a més els seus soldats deslliuraven Espanya de les hordes revolucionàries millor que millor. Oi que havia guanyat primer unes eleccions i després un plebiscit? No era una gran democràcia això del Reich, però si els alemanys es volien governar d’aquesta manera, què hi volíeu fer, oi?

Aquella gent de l’Europa d’entreguerres, magnífica i alegre, que varen descriure Benjamin o Zweig, la que podem trobar a la pel·lícula Cabaret, aquelles flappers i aquells senyors cultes amb barret que llegien els clàssics i es mudaven per anar a fer un pic-nic, varen deixar créixer la bèstia fins que el monstre se’ls va menjar, a ells i al seu món. L’enemic a la llarga no varen ser els idealistes sorgits de la misèria, els desesperats que vivien a la grisa frontera entre l’atracament a una banc per la causa i l’atracament a un banc a seques. L’enemic era l’ou de la serp que van deixar germinar i néixer: el feixisme i la guerra. Però sobretot la seva deixadesa de funcions, el seu infantilisme i la seva renúncia a solucionar les causes de la violència del moviment obrer, foren solucions polítiques, d’ordre públic o militars a Rússia, tant se val ara que aquell món és mort.

El DAESH és un problema i dels grossos que afecta directament les llibertats i la seguretat de la cofoia Unió Europea. No entraré en les solucions, ni em trauré idees del barret, que per això ja hi ha un bon grapat de polítics i periodistes temeraris que “aporten la seva visió” a les tertúlies. Només diré que França ha demanat ajuda als seus aliats, i només la Gran Bretanya i els EEUU han respost afirmativament. Itàlia, Alemanya, Dinamarca, Holanda, Espanya... tots callats com a putes, igual que els burgesos alemanys que es banyaven en xampany mentre el mal anava agafant forma a casa seva.

Els uns perquè tenen grans bosses de musulmans susceptibles de radicalitzar-se dins les seves fronteres, altres perquè no pensen gastar ni un euro ni una vida en un conflicte que consideren no han ajudat a crear. Espanya? directament perquè hi ha eleccions –no es pot ser més cínic quan França els va arreglar el problema de ETA-, i perquè te un exèrcit que no és operatiu a primera línia de combat. La casta militar espanyola pot servir per a repartir magdalenes després d’un terratrèmol, muntar un hospital de campanya per a refugiats. Ser-ne membre pota negra fins i tot pot fer que els teus fills tontos arribin a diputats del PP o a Secretari General del PSOE, però fer-se càrrec de Mali per permetre la retirada francesa? Us heu tornat bojos? Volar missions de combat aeri quan no han pogut gairebé mai fer volar els avions per manca de pressupost? Parafrasejant l’Escurço Negre “quan em vaig apuntar a l’exèrcit espanyol ho vaig fer sota la condició sine qua non d’enfrontar-me només a la meva població civil, i ara que havia aprés a dir gairebé sense accent “posa’m una mica més de cava tú! Catalufo dels collons!” tot de sobte em surten del no res milers de gihadistes disposats a enfonsar-me els seus ganivets als meus tendrums”.

La deixadesa amb la que la resta d’Europa ha tractat les seves polítiques de seguretat mai no igualaran l’espanyola, però el panorama es aterridor arreu del continent. Fa un any i en fa dos, tant el Secretari de Defensa americà, com el Secretari General de la OTAN van avisar als governs europeus sobre la ínfima operativitat dels seus exèrcits i serveis d’intel·ligència suplicant que s’augmentés el pressupost. No els van fer cas, i ara els americans ens han dit que a Ucraïna “ja us ho fareu”, i que a Síria “no hi posarà les seves botes al terreny”. I ara què fotem?

Doncs com als anys trenta mirar si hi ha algú prop de casa que ens vulgui fer la feina bruta. No enviarem a la guerra els nostres pilots que no saben volar. No enviarem a fer-se matar els nostres soldats de desfilada i maniobres acollonidores, hi enviarem algú que visqui en un règim més o menys democràtic, que tingui controlada la seva opinió pública, que malgrat fotre a la presó als opositors, malgrat que hi ha rumors de crims d’estat, malgrat que està assegut en una economia en perill de fallida, malgrat que reprimeix les seves minories, malgrat que ens hi hem barallat per qüestions frontereres i que ens xul·leja contínuament, volem enviar-lo a Síria a posar ordre, que ell en sap d’això.

Fora imprescindible que la Unió Europea, intervingués pel civil i pel militar, amb guerra econòmica, financera, d’intel·ligència, cibernètica i si, si... sobre el terreny per acabar amb tant de sàtrapa i tanta barbàrie a l’Orient Mitjà. Que si no, ho farà aquell que ni jo m’atreveixo a anomenar pel seu nom. Aquell que voldríem que “ens defensés” en comptes de fer front a les nostres responsabilitats com aliats que som de França. Això és el que hauríem de fer, sinó l’innombrable dels Urals se’ns pujarà a la gepa. Qui li dirà que no a res si acaba ell amb la gihad? Un home que coneix les nostres debilitats, un home que si, ell si, disposa legalment d’armes de destrucció massiva. Aneu amb compte amb el que demaneu, fos pas cas que les vostres plegaries foren satisfetes.

7 comentaris:

  1. Tinc massa por per fer comentaris...

    ResponElimina
  2. Els gots van defensar a un Imperi romà ociós, vantat d'ell mateix i decadent. Els gots es repartiren l'imperi. Repetim?

    ResponElimina
  3. Estimado Sr.

    Permitame que le escriba en español, porque de hacerlo en catalán, segurante no expresaría mis ideas con la misma claridad y cometería un sinfín de faltas de ortografía.

    Conocí su blog mediante el enlace de otro que sí sigo con asiduidad, me llamó la atención y de vez en cuando me paso para curiosear.
    Ideológicamente nos encontramos en las antípodas, pero siempre he admirado sus argumentos y la exposición que hace de ellos.
    Hasta hoy.
    Cuando habla de las Fuerzas Armadas Españolas (FAS) entiendo que lo hace desde el desconocimiento más absoluto.
    La inoperatividad que les achaca no es tal. Le puedo asegurar, por experiencia personal y en primera persona, que nuestras FAS no tienen nada que envidiar a las de los países de nuestro entorno, incluidas las de su amado Reino Unido.
    Las carencias materiales se suplen con ilusión, voluntad y sacrificio, llegando hasta donde llegan los demás. No quiero decir que nuestras FAS sean mejores que las del resto de la OTAN, pero sí que son capaces de hacer los mismo.
    Donde falla, y en eso tiene toda la razón, es en la voluntad de utilizar ese instrumento del Estado, en esa cobardía que tenemos todos (Vd. incluido como español, por lo menos hasta el momento en que scribo estas líneas) y que se traduce en que otros luchen nuestras batallas.
    Si nuestros militares (de Vd. también) se dedican a repartir madalenas y mantas es porque es lo que se les ha ordenado.
    Entienda bien que los militares hacen los que se les ordena, les guste o no, porque como dijo Calderón y me enseñaron hace muchos años, la principal hazaña es obedecer.
    Estamos en guerra, una guerra de valores, de ideas, de ambición, que no queremos saber que se está librando y que vamos perdiendo y vamos a perder.
    Vamos a perder porque nosotros somos pocos, viejos, cobardes y nos hemos acomodado. Y ellos son más, son jóvenes, y sobre todo no tienen nada que perder.

    Le ruego pues que no eche la culpa a los militares, que no son más que un reflejo de la voluntad de todos los españoles, incluidos lo que no quieren serlo.

    ResponElimina
  4. No pretendia cargar la culpa en los militares. Tienen todo mi respeto y me consta su entrega y profesionalidad.

    Creo simplemente que en lugar de seguir comprando material que no podrán hacer volar o navegar, las unidades ya operativas deberían disponer de recursos para realizar maniobras y misiones suficientemente bien dotadas de material y recursos. Quizás de este modo los políticos españoles podrían hacer honor a sus alianzas con Francia sin escurrir el bulto.

    Un abrazo y gracias por leer el blog.

    ResponElimina
  5. Un article exel·lent, Quim...
    He après moltes coses...

    ResponElimina