S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 3 de juliol de 2011

Tal dia farà un any

Us en recordeu de fa un any? La gent, nosaltres, la ciutadania va sortir al carrer com feia molt de temps que no es veia. Emprenyats, insultats, menystinguts... Després, el desert. La picabaralla, l’apropiació indeguda del missatge, dels sentiments, dels esforços. Eleccions que ho havien de canviar tot i que varen servir per dissoldre’ns, com diria un trilero: “¿dónde está la pelotita?”. Ara estem tornant a parlar de manifestar-nos per l’aniversari del 10 de juliol, com si ho veies... ja no serem un milió, ni mig, potser ni cent mil. I els diaris de Madrid, i els Godó, i la botifleria en general ja té el titular: “A pesar de las encuestas el independentismo se deshincha”.

La data es el dia 9 de juliol, i no se si tindré esma d’assistir-hi, de sortir a cridar un cop més. I mireu que el dia triat no podria tenir millors significats numèrics, la càbala i el calendari farà que els qui volem la independència sortim al carrer matemàticament entre el dia 4 i el dia 14 de juliol. Fent una crida a la equidistància entre els aniversaris de la independència dels Estats Units i la presa de la Bastilla, de la Revolució Francesa. Caldria que reforcéssim aquests lligams místics a veure si aquest cop ens en sortim, oi?
Es que... on som al cap d’un any de tot plegat? Malauradament,  si més no, allà on érem, però pitjor. Per molt que les enquestes diguin el que, malgrat la nostra immaduresa com a poble –President Mas, jo no oblido-, ja sospitàvem: Els catalans ja no suporten més el jou econòmic i la desatenció de l’estat espanyol. Encara que els números ens diguin que ja en som prous com per fotre el camp d’Espanya, d’aquest país en fallida mare de Zapateros i sogre de Rajoys, la veritat es que no es que no hi hagi unitat ni front comú, es que ni hi ha lideratge, ni pla, ni full de ruta, ni prioritats, ni res de res.
El govern de la Generalitat només té dues solucions: seguir endeutant-se i retallar despesa. Qui dia passa any empeny, i així ens quedarem a l’espera que el Déu de l’aritmètica parlamentaria de Madrid ens faci el favor enverinat de que CiU sigui decisiva a les Corts. Aleshores, quan en Duran i els seus muchachus puguin determinar el nou encarregat de la Merkel a Espanya, demanarem una mena de concert econòmic, no igual al basc no fos cas que haguérem de portar txapela, que serveixi de bromur nacional aquí al Principat. Com a pla es una mica de nyigui-nyogui, no?
L’altre aspecte que em porta boig últimament es que de tant racionals i de poc emotius estem convertint el nostre anhel de llibertat en una miserable qüestió de peles. El dèficit fiscal es l’exemple a prova d’arguments de pa sucat amb oli de que Espanya es un mal negoci. Fins aquí tothom d’acord. Però m’agradaria recordar-vos a tots plegats algunes altres coses que guanyarem quan tinguem un estat propi, i si m’ho permeteu, aprofitaré barroerament el fet que la propera mani caigui entremig de  
Per la banda del 14 de juliol francès
L’endemà de l’adéu a Espanya tindrem l’oportunitat de restablir la separació de poders que pornogràficament varen ajusticiar els polítics espanyols de la transició –catalans inclosos-. No us entren ganes de fer tornar Montesquieu de la seva tomba i refregar-li a personatges com l’Alfonso Guerra? La justícia, el seu bon funcionament i la seva independència es el centre sobre el que giren les societats veritablement democràtiques, i l’espanyola –hores d’ara la vostre, no ho  oblideu- ocupa un lloc en el rànquing mundial pel que fa la qualitat i la independència dels seus tribunals patètic, per dir-ho suaument.
Arreglada la justícia, podrem decidir les fórmules d’accés i permanència en el servei públic. Podrem fer la reforma de l’administració pública que vulguem! Tindrem l’oportunitat de discutir si ha de tenir més o menys pes, si ha de ser vitalícia, si els salaris han d’evolucionar a cop de bufandes o a base de productivitats. Seguirem un model francès? Amb les seves dignitats i el seu prestigi social del funcionari? Optarem per una administració local amb més rotació de les persones i més lligada al canvi polític i a la provisionalitat de les urnes? O bé... buidarem de papers i negociats la regulació de la cosa pública catalana en un demostració de lleugeresa en la despesa? No ho sé... Però en tot cas ho decidirem nosaltres, tractarem de definir solets què es el que volem que sigui l’administració, no tindrem el topall de l’aparell de l’estat espanyol fent força perquè res no canviï, simplement la casta de funcionaris de Madrid ens serà aliena, forastera, i es diluirà en l’oblit de la desmemòria col·lectiva.
I la defensa? I les forces d’ordre? Mireu... el dia independència+1, els catalans recuperarem el control del monopoli de la coacció física. Ja no viurem sota l’amenaça de l’exèrcit espanyol, garant de la indissolubilitat de la única nació que reconeixen Sergio Ramos o la Pantoja. I aleshores podrem tornar a triar... voldrem un exèrcit mercenari a sou? Voldrem repartir la responsabilitat en forma de servei militar? Voluntari? Per sorteig? Model israelià? Alemany? Francès? Ens imaginarem un país sense exèrcit i pagarem perquè ens defensin els fills de un altre pàtria? A canvi de què? Tant me fa hores d’ara. El que si sé es que si un ciutadà català decideix lliurament seguir el so dels timbals i entregar la seva vida a la milícia, ho podrà fer aquí, a casa, no caldrà que marxi a fer el mercenari per altri, no haurà de renegar de sentiments, de idioma, d’origen, filies i fòbies... podrà dir amb el cap ben alt que ell ha decidit defensar el seu poble, i que fent-ho honora el país i referma la condició de tots i cadascun dels catalans de ciutadans lliures. Lliures de debò.
Però no us ho perdéssiu pas! No, no! La llet que brolla dels pits de la Revolució Francesa encara ens dona un altre regal! Podrem construir un sistema de finançament de partits, una llei electoral, i uns sistemes de control de l’exercici del poder polític propis! Nostres! Podríem decidir de fer passejar-se en pilotes per les Rambles, cada 12 d’octubre per exemple, els polítics enxampats en casos de corrupció! O no! O bé, pensaríem, per nosaltres mateixos, si el sistema de partits pot estar complementat per una democràcia directa via votació virtual per Internet, o no. Podríem establir les nostres pròpies normes de representació en l’àmbit legislatiu. Decidir si volem ser bicamerals, unicamerals, presidencialistes, o bé si el que ens posa son els cabdillismes vitalicis en forma de monarques electes mitjançant un torneig de Verbàlia. Tant se val i perdoneu el to sarcàstic... la decisió fora nostre, que després del que hem aguantat durant 300 anys, doncs Déu n’hi dó.
I per la banda dels ianquis del 4 de juliol?
Ai... doncs tot el que significa tenir estat propi i ser l’amo del teu destí, la teva cultura i els teus símbols. Tenir seleccions esportives pròpies, que podran cantar un himne i deixar de fer “doro-ro-ro-ro-ro-ró”. Controlar el nostre espai cultural, decidir si deixem que les pel·lícules es puguin o bé s’hagin de doblar, o no. Establir l’obligatorietat de etiquetatges en català i de instruccions d’ús en català, o no. Rebre la visita del President dels Estats Units i mantenir-hi relacions bilaterals. Tenir veu pròpia i llengua oficial a la Unió Europea. Decidir la nostre política energètica, nuclears si? Nuclears no? Matins punt si, matins punt no...

Controlar el teu espai cultural significa que no caldrà apagar la televisió quan ens insultin des de la caverna.  Controlar el teu espai cultural es que no ens caldrà apagar la televisió quan ens insultin la intel·ligència des de Sálvame de Luxe. Perquè o be les emissions dels canals catalans de televisió arriben als països veïns, o els del Plus, Telecinco, la Primera i la resta de la patuleia ja poden anar preparant un programa especial que es digui “Despedida y cierre”.
Independitzar-se es recuperar el control. Decidir amb qui t’allites. Jugar el joc dels grans. Entrar al concert de les nacions i tenir seient a les Nacions Unides. Col·laborar amb la FAO, la UNESCO i ser solidaris perquè som gent collonuda, no perquè siguem una región privilegiada que debe mostrar su solidaridad con otras regiones de España menos favorecidas per molt que ho digui la Chacón, el Rodríguez Ibarra, la Cospedal o el sum sum corda. La independència porta un afegit de dignitat, de lliure decisió, de fer el que es correcte i el que es d’interès general o particular dels catalans. Aquesta llibertat mai no la podrem gaudir si seguim fent del set ciències de la classe, en comptes de canviar d’escola i anar a una on podem triar mestres a l’alçada del nostre potencial . Fixeu-vos si en son de generosos els fills de la declaració d’independència americana... tenim tant a aprendre d’ells, tant a guanyar...
En resum, tal dia farà un any que varem treure pit. però entre els uns i els altres hem reduït aquella demostració de força i dignitat a la petitesa de la política de partidet, i a les oracions perquè les eleccions espanyoles ens siguin favorables. El dia 9 hi torna a haver manifestació, us avanço que els dolents en voldran treure profit, dient-nos que amb quatre duros ja ens espavilarem, que es l’únic que ens importa, i que som quatre gats... Jo us demano que reforceu els lligams místics amb els dies 4 i 14 de juliol, ostres tu! Sortim o no al carrer el dia 9... no ens quedem només amb la qüestió dels calers o ens tornaran a entabanar els de sempre, i d'aquí un temps tornarem a dir: Tal dia farà un any.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada