S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 26 de juny de 2011

Anem a la font

Heu anat alguna vegada en un viatge organitzat? O bé, heu visitat algun museu  o monument acompanyats per un guia turístic? Alguna vegada ho he fet. A mi no es que m’agradi molt, però haig de reconèixer que estalvi molt d’esforç previ de documentació, i que si tens algunes nocions bàsiques fruit de l’estudi, la lectura de ficció o el cinema, en pots treure un mínim rendiment en termes de coneixement i cultura general.

Amb la cultura ens passa una mica això. Els llibres s’amunteguen a la tauleta de nit... Chesterton i Chateaubriand, Montaigne i Adam Smith, i també Pla i Josep Maria Pinto. Tindré temps? El llegir em farà perdre l’escriure? Jo ho sento, i val a dir que he trigat vora cinquanta anys a entendre el missatge dels humanistes del renaixement quan deien que per entendre les coses, sempre que poguéssim, havíem de anar “ad fontes”, a la font, l’origen, a Plató i Aristòtil sense intermediaris. Quan Martí Luter, la vigília de Tots Sants de l’any 1517, clavà les seves tesis a la porta de la parròquia de Wittenberg ens estava dient això: als fidels no us calen els sacerdots per entendre el missatge de Déu, només cal que llegiu la Biblia.
Que voleu que us digui? Per a mi els llibres son dreceres que m’acosten, i a voltes m’allunyen, al Grial de les solucions universals, a l’amagatall de les respostes amagades i prohibides o al penya segat de la tria entre la irresolubilitat científica i la Fe. I en aquest viatge gaudeixo de les noves preguntes, de la relació entre els detalls en les obres de un o altre autor, els lligams que els avoquen a tots cap als valors bàsics de la condició humana. Diguem-ho tot, en aquest periple que es la lectura  també em deleixo per descobrir els monuments funeraris als falsos profetes amb els que, de tant en tant, ensopego divertit. Acostumen a estar coberts de exvots pamfletaris i de les flors de plàstic de la superficialitat i la correcció política, entremig les males herbes dels aduladors i els cínics.

Aquest camí que fa tant que m’enamora tinc la certesa que no acaba mai. La mateixa certesa que em diu que el meu temps sí que tindrà un final. Així doncs soc conscient que haig de fer tries. De la mateixa manera que dubto que mai no viatgi a Mongòlia, difícilment aprendré a nedar en les aigües de la física o la matemàtica pures com tampoc faré els cims de les religions –com a molt un viatge organitzat a algun camp base- Cal triar i remenar, perquè tot no m’ho podré empassar. Fins i tot pels qui llegim de forma compulsiva la tasca resulta de proporcions titàniques.
Dissortadament, hi ha àmbits en els quals no podem anar a la font per falta de temps material. Es en aquests casos en els quals Luter ha de girar cua i nosaltres trobar algun nou sacerdot que ens faci cinc cèntims sobre física quàntica, energia termonuclear, macroeconomia, enologia, art modern o moviments migratoris... Al igual que fa el guia turístic estalviem temps i documentació, sacrifiquem la puresa de l’aigua beguda de la font, i tirem endavant amb allò que tenim a mà.

Si tenim sort, el guia es un home just i virtuós. Sovint, però, ens trobem amb guies mal documentats, plens de tics i frases fetes, cansats d’aguantar analfabets que sempre els hi fan les mateixes preguntes absurdes i fora de lloc. Guies que son professionals del turisme, que només parlen bé de les seves ciutats per mantenir la indústria que suposa la cíclica remesa de badocs forasters. Sempre es millor ser amic de un paisà, oi? Però, la veritat es que acabem en mans de persones que tenen més interès a fer-nos consumir a determinat establiment –on hi tenen comissió- que no a resoldre l’enigma de les set diferències entre un Fragonard i un Watteau.
Tal que aquests amfitrions culturals actuen molts comunicadors de la cultura, la política o la societat. Siguin periodistes, catedràtics, opinadors, polítics –Mare de Déu Senyor!-  o intel·lectuals a sou.  La seva missió no es tant la de portar la llum de Prometeu a qui no té temps a fer un màster en gestió de residus –per exemple- , si no la de vendre quatre idees genèriques sobre el tema, embolcallades pels interessos de l’amo del Restaurant turístic que li paga les misses. Es tant cert com depriment.

La informació que necessitem per gestionar les nostres vides, més enllà del que ens resulta més elemental, es en mans de gent que ens l’amaga. La posen al nostre abast després de rebre el tractament que li escau al poderós de torn. Directors d’agència bancària que ens venen hipoteques impagables, informadors indocumentats que tenen el poder de decidir el que es noticia i el que no ho es, polítics que enfonsen el mercat del cogombre, sindicats que repeteixen les consignes de manual perquè saben que ja no representen ningú, organismes internacionals que alarmen la població fent-nos renegar del nostre estimat telèfon mòbil, presidents de clubs de futbol que democratitzen dictadures per salvar un balanç... Sacerdots, fariseus, sepulcres blanquejats, imbuïts de la santedat litúrgica de la credibilitat de la mentida repetida mil vegades.   
Em preguntareu, amb raó, “i vos Savalls? Sou lliure de tota temptació?”. I us contestaré que no, que no ho soc. Rellegeixo els posts i veig que sempre acabo per portar-vos a la botiga de souvenirs de la independència, al restaurant del liberalisme i al bar de copes del cinema i la cultura popular. Que voleu que us digui? Us demano excuses, ho faig perquè son llocs que m’agraden i crec que us poden interessar. El que us puc ben assegurar es que no em mou cap interès monetari i que he hagut de preguntar-me a mi mateix que es el que em fa mantenir actiu aquest bloc. Us diré doncs el que em mou a fer-ho:

Les ganes de provocar el vostre criteri. El desig de compartir les diapositives dels meus viatges culturals–em direu que vaja rollo, oi?- La necessitat de revelar les mentides dels qui ens entabanen amb mirallets de colors des dels seus sacerdocis a sou. El fet de compartir els símptomes de la meva pròpia estupidesa per tal que hi poseu remei també vosaltres abans no sigui massa tard, i,  per acabar, el plaer íntim de fer de sacerdot de franc posant-ho tot amb dubte, sense haver de demanar permís a ningú, en l’esperança de fer enrogir més d’un de la vergonya.
Així doncs, gaudim, si us plau, del nostre viatge en aquest món caòtic i ple de falsedats que ens ha tocat patir. Agafem totes les dreceres en forma de llibre o de conversa entre amics que podem i malfiem-nos dels guies de agència de viatges. En resum, i sobretot, sempre que tinguem oportunitat anem “ad fontes”, a la font l’aigua del coneixement hi brolla clara i transparent.

1 comentari:

  1. Fora intermediaris!... ad fontes!!!
    Nomes una petita reflexio... sabeu quantas interpretacions diferents de la Biblia hi ha?... ha ha ha ha ha... per citar nomes una lectura imprecindible!
    Vinga Savalls que tardes massa entre post i post!
    ADB *

    *bored by restricted mobility.

    ResponElimina