S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 4 de juny de 2011

El negre del barret de copa

Fa uns bon grapat d’anys vaig coincidir amb un amic d’infantesa en un casament, en Freddie. El paio havia fotut un bon cop de bragueta i, penal inclòs, es va casar amb la filla de un dels industrials més importants del sector agropecuari espanyol. A partir d’aquell moment la seva vida va donar un tomb brutal, va passar a formar part d’aquest grupet de persones que quan truquen al Presidente del Gobierno s’hi posa. Era l’any 94, l’Aznar encara no era president, i el país lluitava per sortir de la crisi post-olímpica.   

A l’hora del cafè, en Freddie, es va esplaiar. “Espanya quedarà reduïda a ser l’hort d’Europa i un centre residencial per la tercera edat dels nord-europeus, potser farem de paleta uns anys, però acabarem tots per fer de cambrer. Ni somniar a intentar ser la Califòrnia europea... amb sort serem com Florida, però probablement ni això”. Jo em vaig indignar, es clar. De Catalunya estant vaig treure pit amb la nostra indústria gràfica, farmacèutica, química... fins i tot vaig fer les eternes lloances sobre el nostre talent en el món del disseny. Tot i donant-li part de la raó vaig objectar que el sol, la qualitat de vida o la gastronomia podien provocar un traspàs dels centres de decisió econòmic del Nord al Sud similar al succeït als Estats Units arran de l’aparició de l’aire condicionat –qui vol viure a Minneapolis pelat de fred i sens poder jugar a golf podent fer-ho a Miami?-. “Que no. –insistia- que t’equivoques... tots cambrers i cuidadors de gent gran”.
Varen passar uns anys. Era l’època del miracle econòmic. L’Aznar, als mitjans espanyols, donava lliçons de cultura democràtica als anglesos –no ho recordeu?- i poc temps després Zapatero explicava als alemanys com gestionar els seus comptes públics per tenir superàvit pressupostari –així... a la brava... amb tota la cara dura que el farà passar al llibre negre de la història- El meu amic ja no treballava a Madrid, ho feia a Marbella portant els negocis immobiliaris del seu sogre, i guanyant peles a cabassos.

Europa... Europa... Érem europeus... Estàvem ben enlluernats amb els mirallets de colors, com els indis americans del segle XV. Havíem mamat tants anys que Europa era la terra de la llibertat... Només en venien coses boniques, idees de progrés, invents que ens feien la vida més fàcil, una nova moral humanística allunyada dels dogmes de la fe casposa dels capellans de poble.
El Nord... el Nord... d’allà ens vindria la democràcia, les polítiques socials, la cultura. La terra dels grans filòsofs alemanys, els grans compositors europeus, de les llibertats de petits països com Holanda o Dinamarca. Érem a Europa i ara ja eren nostres Sartre i Chesterton; els Who, Sting, els Beatles...; Truffaut i Visconti; el record d’Olof Palme i la bonhomia de Kohl. A més a més, ara sentiem com a nostres la Siemens, Ferrari, Dior, la Volkswagen i la Philips. Caram nois! Europa anava a civilitzar Espanya, a acabar amb els cacics polítics, a pintar de demòcrata l’exèrcit, a garantir les llibertats individuals dels ciutadans, i en un futur proper –perquè els europeus ens estimen i ens consideren “dels seus” de forma espontània, alegre i incondicional- les llibertats col·lectives dels pobles sense estat.
Atropelladament, d’amagatotis, els polítics d’aquí varen regalar un bon tros de la sobirania estatal a la Unió Europea. Ho anaven a fer tots els estats oi? A partir d’ara el mercat espanyol era obert, no només a les idees europees, també als seus productes. A canvi de què? Home! De la reciprocitat, ara podríem vendre els nostres de productes per tot Europa. Bé... quan ens miràvem el catàleg del que podíem enviar-hi ja ho veiem que de producte propi, el que se’n diu propi, poca cosa... Feia massa anys que els fèiem d’encarregats del mercat espanyol a tots aquests senyors Volkswagen i Bayer... Però teníem ganes, i talent! I un sector agrícola i ramader no gaire modern encara, però a preu competitiu! –no pregunteu com pot ser que amb baixa productivitat donéssim bon preu, tots ja us imagineu perqué-.

Els primers anys la cosa anava bé. Els fons europeus entraven a dojo, i els polítics els utilitzaven per mantenir contents els seus jardins de vots... que si un AVE cap el desert, que si un port nou per fer competència als d’aquella ciutat que no ens voten... La camarilla dels Botín i companyia feien l’agost... Els empresaris que havien tingut el mercat espanyol captiu durant segles es varen vendre les naus, les oficines, l’empresa i l’ànima a canvi de una casa a la Cerdanya, un tot terreny i el càrrec de director general per a ells o pels seus fills.
Els quartos entraven a canvi que no produíssim tant d’oli, que tanquéssim les mines, que les vaques no fessin llet... Que seria si no dels pagesos francesos i italians? Dels minaires belgues? Dels grangers holandesos? Una mica sinistre això de cobrar per no produir, no? I apa, qui dia passa any empeny, som-hi subvencions als latifundistes andalusos a canvi que no collissin les olives –amb control, es clar, perquè a tant l’olivera els més espavilats fins i tot posaven arbres de cartró per tal que a la foto aèria es veies el camp ben ple d’arbres -. Europa volia els nostres productes del camp i el nostre sol a l’estiu!

I nosaltres a fer el pinxo empresarial a l'América del Sud i a l’Àfrica. Venent-hi allà el que no volien els europeus. I a construir molts de pisos, i a pagar 168 peles pel cafè que valia vint duros el dia abans. Però ja érem europeus, i l’euro feia patxoca i ens en fotíem dels americans perquè tenien una moneda de nyigui-nyogui.
Però els diners varen deixar d’arribar per aquestes contrades, que els alemanys havien de reconstruir el "seu" mercat de l’est. Tant se val... ara treballàvem a la Philips, a la Nestlé, a la Renault... Es veritat que quan anàvem a reunions internacionals ens feien conyeta amb la migdiada, reien del nostre accent, posaven cara de commiseració quan els parlàvem de la poca professionalitat de les nostres xarxes de distribució, del seva poca capacitat d’endeutament. Quin directiu català -formalment espanyol- no ha notat aquest posat de milhomes que posen els executius del nord d’Europa quan parlen dels mercats del Sud? Fins i tot ens feia gràcia!

Però l’ou de la serp va obrir-se a cavall de la darrera crisi financera. Aquella Europa somniada, la política, no existeix. Els ciutadans som representats pels governs dels estats, de forma llunyana, indirecta i clandestina. Direu... no es veritat! I el Parlament Europeu? Doncs un niu de corrupció, de dietes falses, de fraus, de lobbies secrets i lleialtat al diner. Qui mana doncs? Els governs, però els governs de uns quants, els de sempre. Els que protegeixen els interessos de les multinacionals a les quals fèiem d’encarregats i ara de directius, les companyies aquelles nostres que ara se’n tornen a casa seva a produir, o a la Xina, tancant la fabrica i les naus que els varem vendre a canvi de pensar que érem qui sap que.
Els nacionalismes, el patrioterisme, el xovinisme, quan no directament els prejudicis i el racisme cultural ha trigat tot just dos anys a rebrotar. Quan vaig llegir fa un parell d’anys, les declaracions de un alt funcionari del FMI, segons les quals no trigaríem gaire a veure com un executiu del sud d’Europa tindria un salari inferior al de un del nord per fer la mateixa feina, hauria hagut de començar a sospitar. Quin tuf! Però es que ara els esdeveniments es precipiten, la postura finlandesa sobre el deute portuguès –apa que no es queixaven quan els hi venien Nokia als pobres mourinhos-, la definició insultant de PIGS per a referir-se a les economies del sud... No calen massa exemples. Llegiu el tractament de la crisi dels cogombres per part dels europeus, hi surten ben retratats.

Aquests amics del nord, els dels Who o Truffaut, son els mateixos que ja venien als anys 60 a Lloret i a Tossa. Els ciutadans de països que permetien a Franco seguir manant, recordeu-vos-en sempre. Els que ens donaven un copet a l’esquena dient-nos que érem diferents, que si ens esforçàvem seriem com ells i que el primer que hauríem de fer es aprendre anglès –com a mínim- per tal d’accedir al rang de europeu homologable.
I aquí tots com a idiotes a interpretar el paper del negre del barret de copa. Sabeu quin és oi? Us ho explico... “Sesión de tarde”, blanc i negre, l’expedició britànica arriba a un poblet africà... hi venen de cacera o a buscar unes mítiques mines, algun tresor en fi  (i endur-s’ho a casa, està clar) que si no tampoc baixarien pas per aquests indrets a passar calor i incomoditats. Quan l’expedició arriba al poblet dels incivilitzats indígenes, el protagonista pregunta: “¿Alguno de ustedes habla mi idioma?” a un grapat de brètols enlluernats pels rifles i els salacots dels homes blancs. Tot de sobte hi apareix el nostre paradigma, el negre del barret de copa estrafolari, vestit amb un jaqué ben tronat: “Yo zeñó”. Volem ser com ell! I que ho siguin els nostres fills.

Aleshores per ser acceptats, quasi per ser persones, fem l’anglès obligatori a les escoles. Ho paguem amb els nostres impostos. Per tenir més oportunitats en la vida! Ens diem. Tant se val si les multinacionals, o els governs del nord, es paguen un bon intèrpret de la seva butxaca quan han de parlar amb algú que te poder i no parla el seu idioma –posem per cas un xinés-. Aquí tots a esmerçar hores lectives a aprendre la llengua de Shakespeare, com si el fet de capbussar-nos-hi ens empeltés automàticament de Locke, Stuart-Mill, Churchill i Tomàs Moro el nostre ADN. No conec ningú que amb l’anglès de l’escola pugui tenir èxit professional de caire internacional, si no es que els duros ja li venien de familia... El que si que es cert, es que el nivell d’anglès que s’assoleix a l’escola es suficient com per servir sangria a un grup d’executius belgues mamats i suats a qualsevol terrassa de Barcelona. Però no havíem quedat que això d’Europa no era per fer de cambrer?
No desespereu... No tot està perdut. Caldria reformar les estructures de representació a Europa. Un ciutadà un vot. Partits pan-europeus amb sensibilitat local... Potser així, fins i tot el català seria reconegut en la seva unitat i importància, no? I si no... doncs apa siau. A copiar les formules econòmiques més punteres dels països que més creixen i que més prestigi tenen. Per exemple Brasil, que a força de treballar, no estirar més el braç que la màniga i protegir la seva economia dels atacs per robar el mercat interior a l’empresariat local tenen uns nivells de creixement espectaculars! Encara que, ben mirat... no es el que fèiem aquí abans de la Unió Europea? Ah! Perdó! No me’n recordava! Ara som més lliures, rossos i guapos! Fins i tot el nostre anglès, el barret de copa i el jaqué tronat ens fan servei per seguir fent de cambrer.

4 comentaris:

  1. No hase falta desir nada mas.
    Bernard Schuster (filosof alemany de finals del XX).

    ResponElimina
  2. Els Tintinofils el trobaran a "TINTIN en el Congo"...
    es a dir: "el negre del barret de copa"
    ADB

    ResponElimina
  3. Veus com has d'anar a la plaça? Aquest és l'esperi. Article clarivident.

    ResponElimina
  4. Anònim... l'article era més llarg...però millor no cansar al personal... se puede desir mucho más... haha

    ADB... clavat l'exemple!

    Casti... a la Plaça Catalunya m'hi veurien si jo fos com el Professor Xavier... però amb va més el rollo Magneto. :D

    Savalls

    ResponElimina