S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Xoc de trens


“La confrontació ha deixat de ser un perill per ser un objectiu”. I ho diu l’amic del Florentino, l’àliga de la Llei i pare de la Constitució, en Miquel Roca i Junyent. Les cartes que estaven tapades sobre la taula, comencen a girar-se i el que mostren te molta mala pinta. Espanya ha triat el sus i a ellos, i nosaltres encara amb cara de germans donem-nos les mans.

No per augurat, el xoc de trens que s’albira serà dels que marquen època. I el que és més greu: ens pot passar per sobre mentre debatem democràticament si al Talgo desbocat que és l’estat espanyol, li contraposem el Tren de la Bruixa, el de Sarrià, o el trenet d’Olot.

Que us sembla si deixem per un moment de posar “m’agrades” al FaceBook i ens fixem en com està responent Espanya al nostre moviment familiar, cívic i democràtic?

Doncs... anant a per nosaltres! Destruint la immersió a ses Illes, escapçant les inversions pressupostàries a Catalunya, negant la revisió singular del finançament de la Generalitat i escarxofant la convivència lingüística a l’escola amb la Llei Wert. Els uns i els altres, peperos i sociates, que les declaracions de la nova Presidenta andalusa no deixen veure cap canvi plurinacional federalista a can PSOE. Volíeu que parléssim d’allò vostre, catalans? Doncs si no volíeu caldo en tindreu dues tasses!

Els més optimistes de entre els justos, aquí a casa, diuen allò de que “l’estat es blinda al màxim per a negociar des de les posicions més allunyades a la proposta catalanista, per a poder donar sensació de cedir a cada pas que doni”. Pobrets... també els jueus alemanys deien que “Alemanya no podia prescindir d’ells perquè els calia la seva laboriositat”.

El cotó fluix no enganya i cagarem tramussos. L’estratègia de l’estat passarà per escanyar la Generalitat provocant la seva fallida, impulsant als partits que volen la consulta a avançar-la al màxim que puguin, a risc de passar per traïdors si no ho fan, llençar-nos pel capdamunt la sacrosanta Constitució i suspendre’ns l’autonomia. Punt final.

I què passarà l’endemà? Quan constatem que ni plebiscitàries podrem fer. He sentit que algú de vosaltres pensava en veu alta... “i Europa?”. Europa? Aneu seient-vos que de fora no mouran un dit. Res, nasti-de-plasti, deixaran que se’ns mengin pels peus, comminant-nos a trobar una solució interna, com si els esclaus poguéssim seure a discutir condicions amb els amos. Perquè això és el que som, esclaus amb una cadena prou llarga per anar a voltar de tant en tant a bord d’un avió low-cost.

El que us deia. Estos son mis poderes, diu Madrid. I ens fotrà tot el pes de les seves lleis injustes i els seus tribunals corruptes per sobre. I, aleshores serà el moment del conflicte, del xoc, de la confrontació amb l’estat. L’hora dels sacrificis. L’hora de deixar de queixar-nos a la xarxa social de torn, el moment que caldrà fer quelcom més que sortir al carrer en massa l’onze de setembre. Que ja hem vist que la democràcia espanyola –per dir-ho d’alguna manera- no ha signat el enterado.

I aleshores... què farem? Serem prou forts per plantar cara? Ells creuen que no. Que abans de posar els ous sobre la taula ens barallarem entre nosaltres. I així van bastint el record guerra-civilista així que poden. Que si amb els màrtirs, que si xiuxiuejant a cau de les orelles que ho vulguin escoltar que “la burgesia tornarà a trair al poble”, que si sembrant les pors a les classes mitjanes amb un futur revolucionari al carrer així que algun pallús benintencionat li trenqui la cara a algun botifler pota negra. Ja ho va dir l’Aznar, abans es trencarà Catalunya que Espanya. I a això van.
 
Caldrà doncs que pensem i triem què culleres hi posarem a la via per fer front al seu tren blindat. Quin sacrifici farem? Perquè això anirà de sacrificis de debò de la bona. I quan la cosa es posi xunga no recordarem que els nostres fills no tindran beques perquè han nascut catalans en comptes de madrilenys; no ens vindrà al cap que la cultura catalana pot desaparèixer en dues generacions; se’ns en fotrà l’espoli si pugem a cavall de la vaga general indefinida i comencem a notar les primeres incomoditats?

Lluitar per un país és la més noble de les causes, perquè és lluitar pel futur dels nostres fills i per la dignitat dels nostres pares. Però el que se’ns ve a sobre no serà divertit. Gens ni mica. Estem decidits? Estarem prou junts? Seguirem units independentment dels nostres orígens, de les nostres històries familiars? Més val que ens anem calçant.

Descartada la lluita armada perquè el dia que s’endegués fora el dia de la nostra derrota. Dificultós el camí el del tancament de caixes en un món informatitzat i amb uns bancs al servei d’Espanya. Quedarà només la desobediència civil. Aneu pensant com trepitjar-los alguna cosa més que l’ull de poll, perquè la cosa ni serà fàcil, ni serà ràpida i exigirà molt de nosaltres.

Espero que d’aquí a pocs mesos tinguem pensades algunes alternatives insurreccionals i pacífiques que els faci insuportable no deixar-nos anar. Perquè, per ara, lo més fotut és que no se’m acut com carai fer-ho... i ni el Tren de la bruixa, ni el de Sarrià ni el trenet d’Olot fan pinta d’aguantar l’atzagaiada que és a punt de caure’ns al damunt.

6 comentaris:

  1. Tranquil general, que farem una nova cadena, mentre cantem la estaca amb l'exèrcit de la cultura a ple pulmó, mentre encenem espelmes per fer una gigafoto al contrallum.
    Ah! i farem tantes capelletes com puguem per barallar-nos mentre discutim i denunciem que el tren que ens embesteix no encen les llums quant passa per un túnel i que contamina massa i ens embruta el país.

    ResponElimina
  2. S'acosta l'hora de decidir si volem ser lliures o no.

    ResponElimina
  3. Vaga general indefinida de gran abast convocada pel Parlament és una de les propostes que he llegit. Jo crec que caldria que fossin una bateria de mesures, i aquesta crec que és de les bones.

    ResponElimina
  4. Recordem que també podem fer DUI sense necessitat de pleibiscitàries, si de debò van maldades.

    ResponElimina
  5. L'objectiu hauria de ser que caigui l'economia espanyola i forçar una intervenció de la UE, ni que sigui per raons econòmiques. Com es pot forçar? Posant en evidència la brutalitat dels espanyols i, si despres de tot no funcionen les mesures pacifiques, organitzar una guerra de guerrilles amb objectius economics a tot l'estat.

    ResponElimina
  6. Tenim armes poderoses, naltros. No ens menyspreem: l'ANC, la pròpia AMI... Podem coordinar grans accions socials i alhora accions simultanies a 650 ajuntaments del Principat... Però cal ésser creatiu i pensar maneres d'actuar... I alhora pensar com coordinar aquestes accions civils i institucionals sense que el rival se n'assabenti gaire o no tingui marge de maniobra... Crec que ens calen persones intel·ligents i habituades a aquesta mena de situacions de conflicte. Experts en conflictes institucionals seriosos, que ens puguin oferir una mica d'"insight" en aquestes qüestions.

    ResponElimina