S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 28 d’agost de 2016

La Betsy

A mi la Betsy em tenia clitxat, oh i tant! Ella sabia que al darrera de tanta parafernàlia de milhomes, servidor de vostès hi amagava una inseguretat i unes ganes d’agradar que no se les saltava un torero. Què voleu que us digui? Cadascú és cadesqual i s’empasa les adolescències tant bé com sap.

Tant és així que recordo com si fos ahir quan la mare de l’Edu, la Betsy, em va mirar de fit a fit i m’endegà: “Dorca, tu el que ets és un xulo simpàtic”. Automàticament vaig deixar d’estar aterrit per aquella força de la natura petita i enèrgica que tant m’havia acollonit durant els meus primers anys de fer visita a can Castellet. Amb contundència, i amb la mesura justa de les coses, la Betsy m’acceptava, alhora que em fotia un clatellot. Com fan les senyores de debò.

Dir-se Beatriu –Tiu per la família- és en si mateix tota una declaració d’intencions, si més no hauria de ser-ho. I fent honor en aquest nom tant de primers del XX, tant cinematogràfic, pels ulls del qui fa aquest obituari la Betsy governava qual Capità Blight aquella meravellosa casa de bojos amb classe del carrer Balmes.

Perquè una família que fa el té a l’hora que toca, beu el whisky abans de menjar i pot parlar de literatura, política, cinema, teatre, països, viatges, costums, amb la mateixa seguretat i bonhomia amb la que parla del Barça, el temps, els canelons de Nadal o el color d’una corbata jo no ho havia vist mai. Fora de casa meva.

Una casa on es tocava el piano, que va produir en l’Edu un exemple de com es pot vestir sempre bé sense fer cap esforç. Collons! Que en són d’elegants i ben farcits els punyeteros! I apa que no em va regalar corbates la Betsy al crit de “on vas amb aquesta corbata, Dorca!? Vine cap aquí!”. Si alguna cosa li puc retreure en el gust pel anar mudat tramés generació avall, son els vestits de bany que permetia que lluís el seu pobre fill gran, que no feien per la Costa Brava, oi Eugeni?

I que bé que s’hi menjava a can Castellet! S’hi menjava de collons, però el millor eren els preparatius, la dosi, el temps, l’ingredient. Veure-la com manava a la cuina amb una autoritat digne de Sandhurst, com si el carrer Balmes fos una mena de reducció de Gosford Park. Haig de confessar que m’enamorava, i de fet m’emprenyava no haver estat cridat a la seva taula més sovint. Perquè tot i que vaig mantenir el costum de visitar els pares de l’Edu de tant en tant, la vida i les misèries que s’hi associen van anar fent que perdés el costum.

L’Edu i la seva família formen part de mi mateix, aplego a la mateixa plana manuscrita dins del meu cor el dostrentavintisisnoranta i el tresdivuitsetantacinczeroset. Els Muxart i els Castellet, per a mi, eren aquelles famílies a les que si el meu món s’hagués enfonsat, en ple apocalipsi zombi, trobava que hi podria haver anat a demanar aixopluc. I tot i que el senyor Castellet, l’Eduard –l’home que em va viciar a posar-me unes olives farcides dins del whisky amb gel per convertir-les amb una menja única i extraordinària- tocava molt bé el piano... allà qui portava la Bounty era la Betsy.

Mireu... a mi em sap greu haver perdut el costum de trucar als Castellet pel dia de Nadal. Un cop tancada la barraca familiar meva, la de Muntaner, amb la mort de ma mare, doncs em feia cosa treure el nas davant de la inefable davallada d’una de les meves tres famílies d’adolescència. Em feia cosa que no els agradés que truqués, que es trobessin malament... què voleu que us digui? Em sap greu no haver-ho fet fins el darrer any de la Betsy, i aquí ho dic.

L’Eugeni i l’Edu han tingut la sort de gaudir dels pares molts més anys que jo. Amb tot el que això comporta cap amunt i cap avall. Avui veuré l’Edu i espero donar-li una abraçada fraternal, que és el que toca. I amb ell riuré amb una anècdota que no morirà fins que no ho faci en Savalls, i que us explicaré –sense fer massa sang- per tal que entengueu l’extraordinària precisió verbal, senyorial i afilada de la seva mare.

Quan l’Eduard –pare- va ser triat President de la Fundació Miró, una jovencella pagada de si mateixa va dir-li a la Betsy –com per alliçonar-la-: “Ai, Beatriu, ja saps que ara et trobaràs que tu també estaràs fent de Presidenta, oi? I amb això cal anar amb compte perq...”. La Betsy no la va deixar acabar, senzillament li va etzibar amb la justa condescendència: “Ai nena, afortunadament fa molts anys que sóc Presidenta de moltes coses”. Geni i figura, A.C.S.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada