S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 19 de setembre de 2014

De ser escocès hagués votat que No

Quan jo era jovenet, vaig tenir el privilegi de ser acompanyat pels meus any d’adolescència per un gran home. Es deia Stewart Green, era general del exèrcit britànic i escocès per a més Inri. Va ser l’home que em va fer de pare quan jo era un adolescent i el meu pare era malalt, i haig de dir que em va anar molt bé i que encara li ho agraeixo a diari.

Pels meus amics independentistes escocesos l’Stewart era un “hun”, com Atila. Així es com històricament anomenen als escocesos unionistes, fidels a la corona dels hanoverians, i seguidors dels Rangers. Avui l’Stewart seria feliç, doncs la seva estimada Escòcia hauria votat i decidit romandre dins el Regne Unit. En paraules seves “ els escocesos professionals” haurien tingut el seu moment de glòria, i ara seria el moment de tornar a posar-se a treballar en coses importants.

De fet, per a ell, nascut a Glasgow, militar des dels disset anys –voluntari a la segona guerra mundial-, expulsat amb el seu regiment “de més països dels que tu podràs visitar en tota la vida” –com acostumava a dir- confessava que “nosaltres els escocesos som el primer poble conquerit i utilitzat per sa Majestat com a tropes de xoc, com els gurkes o els sikhs, i som molt bons en això”.

Haig d’admetre que si jo hagués acceptat l’oferta del general i m’hagués naturalitzat britànic, en el cas d’haver estat censat a Glasgow hagués votat que No. Trobo que el Regne Unit és un país amb grans defectes –el seu classisme, i el seu segregacionisme institucionalitzat en son dos- però amb la gran virtut de ser una democràcia de debò, una societat que sap separar perfectament la vida privada de la pública, respectuosa amb la diferència, orgullosa de la seva història i amb un gran, gran, gran sentit del humor.

A casa els Green hi vaig aprendre el respecte per la pròpia història, l’amor al servei d’armes, al regiment, i a la pàtria, però sobretot hi vaig aprendre tres coses: un infinit respecte per la democràcia, un abundós argumentari en contra la Unió Europea i a riurem del mort i del que el vetlla, perquè és impossible la democràcia sense riure-se’n d’un mateix.

També vaig conèixer el secret del que porten els escocesos sota el kilt, per a què serveix el sporran, a distingir quan convé un malt i quan un blended, quan és l’hora del gin-tonic i com es fan unes rosted potatoes. També hi vaig aprendre a escoltar, a ser escèptic amb els polítics i que mai no s’ha de parlar bé d’un mateix, que cal que ho facin els demés, i que quan ho facin has de treure-hi transcendència, si és amb un acudit millor que millor.

Ahir els escocesos varen votar que no volien ser independents. Ahir el Regne Unit, els seus partits, la seva premsa i la seva gent van tornar a donar una lliçó de democràcia i d’intel·ligència política –quantes en porten?- tancant un debat de la millor manera que es pot fer: votant. L’Stewart hagués estat orgullós, jo ho estaria.

Als escocesos no els neguen el pa i la sal de la identitat. Tenen seleccions nacionals, un respecte absolut en vers la seva peculiaritat i fins i tot poden fer servei d’armes a les seves pròpies unitats militars –tristament “amalgamades”, val a dir-. Un escocès pot ser Primer Ministre de sa Majestat i no s’ho haurà de fer perdonar davant dels anglesos, aquesta és la gran diferència amb els catalans: els escocesos son consubstancials al Regne Unit, i nosaltres fem nosa a l’hora d’explicar Espanya, ja no us dic si intentéssim governar-la.

Ahir Escòcia va dir no, però moltes coses han canviat al Regne Unit, i a Europa. La gran participació demostra que els ciutadans no es resignen a ser governats de lluny, i que quan l’objecte de debat és transcendent s’hi posen i volen dir la seva. Però hi ha una cosa que no ha canviat, segur... seguríssim... cap escocès independentista, cap votant del Si, ni ahir, ni avui, em canviarien el seu flamant, democràtic, i preciós passaport britànic pel meu coi de passaport espanyol tronat, ple de teranyines, fill de la democràcia orgànica, de l’herència del general, i del vergonyós pacte del 78. No cal dir... que jo no trigaria un segon en bescanviar-lo pel meu.

5 comentaris:

  1. I a més d'estar d'acord (un cop més) amb lo Savalls...agraeixo el resultat (a part del proces democratic impecable) per dues coses.
    1.- Gibraltar seguira essent britanic.
    2.- Els Scot's Guards no adoptaran el nickname de The British Foreign Legion.
    Rajoy que pocos huevos (democraticos) tienes,,,

    ResponElimina
  2. Despres de reflexionar cinq dies... si fossis escoces... aquest blog no existiria!!! lol

    ResponElimina
  3. El que menys m'agrada de l'independentisme escocés és que no avalin el procés nostre perquè no és pactat, com si això fos possible però ens hi estiguessim negant.

    Deuen creure que l'actitud del Regne Unit respecte les peculiaritats és molt normal arreu, i que si no aconsegueixes un full de ruta pactat és perquè no vols.

    ResponElimina
  4. Potser si que és això que dius.
    Altrament pot ser que avisin d'antuvi que ells es portaran bé, seràn status quo, i no volen ser el detonant de cap efecte dominó.

    ResponElimina