S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 10 de setembre de 2014

A deu de setembre de dos mil catorze

Escric aquest escrit a dia deu de setembre de l’any del Senyor de dos mil catorze. Tres-cents anys després que els darrers soldats d’obediència únicament catalana encaressin el darrer dia de servei d’armes, abans l’apocalipsi militar, polític i històric que els cauria al damunt l’endemà, l’onze de setembre del 1714.

Després de més de quatre-cents dies de setge, amb poca munició i la panxa buida, feien guàrdia a les muralles, jeien a casa o passaven les hores esperant el darrer atac jugant a daus o a les cartes amb els camarades. Mentre plovia a bots i barrals, potser aprofitarien aquesta darrera jornada amb la família, o fotent un darrer clau al bordell. Dels vora quatre mil que formaven les files reglades a les ordres de la Generalitat en quedaven prop de dos mil.

Certament quan els caigués el cel al damunt, a l’albada, serien molts més a les muralles. Perquè el poble, malgrat el patiment, la gana, les bombes i la derrota garantida davant el de Berwick, de ben segur que agafaria les armes en un darrer acte de dignitat ciutadana, de vergonya veïnal. Al capdavall, els homes, quan tot és perdut, només els queda poder mirar la mort de fit a fit i poder dir-se a un mateix “per mi no quedarà, que no sia dit que jo no vaig fer el que calia”.

L’èpica catalana, la mort en vida d’un país, la història segrestada pels qui ens la van reescriure a la seva conveniència ha estat prou tossuda com per sobreviure fins i tot a les nostres negacions. Aquest run-run de que els catalans fèiem ben fet de no refiar-nos mai de Castella va ser una constant en la vida privada i pública del país al segle XVIII, i al XIX, i al XX. Intentar revifar les nostres Constitucions davant el poder de la Cort de Madrid ha estat una constant des del regnat de Carles III a Espanya. I la resposta sempre ha estat la mateixa, amb diferents matisos, però que NO. Fins avui.

Mireu si va ser forta la repressió que segueixen negant-nos-la. Penseu per un moment la barbaritat que varem patir com a poble, que tres-cents anys més tard Espanya segueix insistint en que tot allò ho tenim magnificat. La mateixa Espanya que nega recuperar els morts de la guerra civil als seus germans, fills o mullers, com voleu que admeti l’holocaust institucional i cultural que ens van fer passar a tots plegats?

Jo mateix, que soc un diletant de la història militar, quan tenia divuit anys podia parlar tres hores sense parar sobre la guerra civil anglesa, fer una conferència escolar sobre les raons econòmiques de la guerra civil americana, o explicar la política d’aliances de la guerra dels set anys a Europa i la seva repercussió al Quebec, i no en sabia un borrall sobre la Guerra de Successió. Ho sabia quasi tot dels altres països i no en sabia res del meu. Entenia el salt històric que va suposar el canvi d’aliances de Prússia a França, per part d’Anglaterra, i no era conscient de la guerra que havia dictaminat –dos-cents anys i escaig anys abans- que jo hagués estat escolaritzat en castellà i no en la llengua dels meus ancestres.

Havia sentit el disc de la Història de Catalunya en cançons, que tocava el tema de passada en veu de na Guillermina Mota: “ai quin dolor que sento Déu meu Senyor, ai quin dolor la Guerra de Successió”; fins i tot... mireu si estàvem adoctrinats a cop de bastó, la cançó portava el verí d’una renovada rendició: “Ja cau Barcelona, perd la corona del seu Comtat, el fum i la glòria ja són història de la ciutat”. Per sempre? Pensava jo. I vaig començar a regirar llibres i artícles aquí i allà fins a descobrir les barrabasades que ens van fer els borbons i els seus servidors, d'aquí i d'allà. La nostra història no deixava dubtes que esvair, i vaig abraçar el separatisme. I fins avui.

Sense estat propi som poc, i potser estem condemnats a desaparèixer com a nació. Però es que sense Història no som res. Un poble pot fins i tot superar l’aniquilament de la seva llengua, com a Irlanda; pot superar l’extermini físic industrial i sistemàtic, com els jueus. Però un poble sense Història ni és poble, ni és res, i això l’enemic ho sap. I per això ens l’amagava, i per això ara ens la nega.

Avui deu de setembre, fa tres-cents anys, els catalans tenien clar que viurien lliures o moririen. Aquesta nit al Fossar de les Moreres, el President de la Generalitat de Catalunya retrà homenatge als darrers defensors armats de les llibertats i les Constitucions catalanes, espero veure aviat un nou exèrcit català sota les seves ordres, però sobretot espero que mai més cap català hagi de passar el tràngol que hem patit nosaltres, havent de pidolar de llibre perdut en article oblidat la nostra pròpia història. Mai més.

2 comentaris:

  1. Molt bon article. Com tots els que avui -que t'he conegut- t'he estat llegint.

    Pel que fa a aquest, n'Àngel Guimerà ens dóna la clau del perquè: “La llengua i la història són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble.”

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Setembre Negre. Segur que en trobes algun de fluixet, però el que espero es que no en trobis cap de incoherent.

    Gràcies per llegir-los!

    ResponElimina