S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 9 de setembre de 2014

Destiny: "La més gran producció cultural de la història"

Ja està aquí, ja ha arribat.

Fent una fressa espectacular, el pressupost de marketing dona per això i més, ja es pot comprar Destiny, un “nou” videojoc que ha estat qualificat per en Jordi Basté –el gurú de la ràdio- de la “més gran producció cultural de la història”. Podria haver dit senzillament “la més cara”.

Ja sabeu que em dedico a això dels jocs de taula, analògics, presencials. I lluito perquè tinguin el reconeixement de ítem cultural (ja no us parlo del fet que SEMPRE hem pagat l’IVA més car del món mundial, deu de ser que fem articles de luxe). Doncs resulta que els videojocs, a cop de talonari, ens passen la mà per la cara.

Tres-cents vuitanta milions d’euros de producció, la veu del Tyrion Lannister i música de Paul McCartney. Collons! Va dir un. A nosaltres fer un joc de shit you parrot ens podria costar... a tot estirar... anant-nos-en de l’olla d’allò més... quant? Dos-cents mil? Mig milió d’euros? Aquesta gent no només juga en un altre divisió, juga en un altre indústria, que no és la del joc.

Anem a pams. L’administració espanyola i catalana –va començar la basca- s’esforcen aposar diners públics en la promoció d’empreses locals que facin vídeo jocs. L’última notícia que en tinc es que l’Ajuntament de Barcelona posa a disposició de start ups quatre milions d’euros per tal que se’ls gastin en intentar competir en el món del vídeo jocs. Inversió per potenciar el joc de taula? No saben ni contesten.

Que la política espanyoleta és incapaç d’atraure talent és una constant matemàtica similar a la del dèficit fiscal català, però es que això em treu de polleguera, entre altres coses perquè l’administració regala a la meva competència pel temps dels jugadors els diners que amablement hem generat amb aquest IVA del 21% que pago religiosament. No em direu que la cosa no te pebrots.

Què ens diu l’experiència que passa amb els alumnes de “creació de vídeo jocs” i amb les start ups que conrea la classe política per tal de fer-se una foto entre modelnos i hipsters d’estar per casa? Doncs que la “indústria del vídeo joc espanyola o nostrada és incapaç d’absorbir dos tristos becaris l’any, i que la volatilitat empresarial d’aquestes start ups ultra-mega-ways-innovadores és més alta que la fe d’Unió Democràtica en la independència de Catalunya. Em sembla que tenen per eslògan “Toma el dinero y corre”.

Em direu que això del vídeo joc és el futur i que bla bla bla... i que les noves tecnologies, i que si el talent patatin o el talent patatan. Bullshit! Com diuen els americans “caca de la vaca”. Algú es pensa que un dissenyador de continguts tindrà la sang freda, i les bufes prou ben posades, com per aixecar el dit en una reunió de desenvolupament de producte de Destiny per reblar el clau i introduir-hi un nou concepte de joc, allunyat del que se sap que funciona globalment? En un projecte de 380 putus milions d’euros, creieu que hi ha espai per a la innovació temàtica o de game-play? Jo ja sé que els catalans som crèduls –ens varem creure allò de l’Estatut, no fotem!- però tant?

Quan els meus amics socialdemòcrates m’acusen de voler treure el poder d’intervenció de l’estat en la vida de la gent, es pensen que jo el que vull es que els vells malalts, quan ja no siguin útils productivament sinó un cost per a la societat, morin com a gossos a qualsevol cantonada. I no és això. Quan intento que l’administració no es gasti la meva –vostra- pastarrufa en fer volar coloms parlo d’això, de les subvencions a canvi de la foto d’una indústria que si alguna cosa no li cal... son els meus diners, que els en sobren.

Enviar una start up a lluitar contra Destiny, armada de 200.000 euros, és com enviar un grup d’enginyers a muntar una fàbrica de cotxes amb 2.000.000 i demanar-los que competeixin amb General Motors. Oi que no ho farien? Doncs amb els vídeo jocs, ho fan.

Ens diuen... “oh! Però igual sona la flauta”. Com que no han llegit res ni en saben de res, no han entès allò que la inspiració ha de enxampar-te treballant, i que l’has de vessar moltes vegades per ensopegar amb la solució. Els desenvolupadors d’Angry Birds –super-joc per a mòbil- havien passat per tres suspensions de pagaments i cinquanta dos jocs anteriors que amb prou feines s’havien pagat els costos de generació, abans de donar-se de morros amb l’èxit de la seva aplicació de smart-phone. Pretenen les administracions públiques nostrades repetir l’experiment amb els meus quartos? Fins que algú trobi algo que doni pasta... i se la quedi!!!???

El joc de taula podria donar feina aquí, a casa nostra. Impressió, il·lustració, disseny, correcció, traducció, logística. Amb inversions molt més humils i creant jocs amb possibilitats internacionals sota criteris de dimensió abastables. Però... sabeu què? No vull que els polítics hi posin un duro del erari públic! Em donaria per satisfet si traguessin les grapes i urpes de totes les indústries culturals, i ens deixessin a tots competir en pau pel temps de lleure dels nostres consumidors. Encara que haguem de lluitar contra un monstre del Big Brother com Destiny, al menys els seus productors no m’han collat a impostos per muntar el seu negoci.

Sort que el 9-N votarem i canviarem el món! (ja ho he posat abans allò que els catalans ens ho empassem tot, oi? Salut i fins la mani, que nosaltres si que ens juguem el nostre Destiny.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada