divendres, 30 d’abril del 2010

Quo vadis Europa?

Llegeixo als diaris que els especuladors ataquen el deute públic espanyol i portuguès, posant en perill l’estabilitat de la zona euro, intentant produir un efecte contagi de les economies del sud d’Europa repetint el fenomen grec. Els governs francès i alemany busquen maneres de garantir que el xec de 30.000 milions d’euros que preparem per Grècia no s’esmerci en un pou sense fons.
Jo no sé vosaltres, però jo no entenc res davant d’aquest tipus d’informació. Però és portada a tots els diaris, i la població torna a estar alterada pensant en que s’acosta una nova crisi que encara ens deixarà més fotuts del que ja estem.

Per una banda, coneixent economistes i periodistes ens trobem amb articles que són el resultat de la suma de “saber demà perquè hom s’equivoca avui” dels primers, i de la proverbial manca de documentació, frivolitat, i servilisme dels segons. Uns textos indesxifrables i alarmistes fruit d’haver llegit massa notícies d’agència, a la recerca d’un bon titular que faci vendre més diaris i compleixi amb el sacrosant deure del periodista econòmic en qüestió, que no es altre que fotre-li galetes al govern o deixar clar que no és culpa d’aquest segons qui paga la seva nòmina.

De tot el que està passant, però, es fan evidents alguns paradigmes espectaculars. Resulta que la Unió Europea té un President del Consell que no pinta res en tot això. És un senyor belga que es diu Herman Van Rompuy (ho he hagut de buscar a la wikipèdia), que els polítics europeus varen col•locar després d’interminables reunions i consensos més propis de la tria d’un nou abat al segle XI que d’una democràcia moderna. Bé, doncs resulta que aquest bon home no hi pinta res en tot aquest desgavell, tindrà altra feina, o el que és més segur, no té ni poder ni atribucions per resoldre res. Em pregunto de què serveix, digueu-me tiquis-miquis.

Els europeus també tenim un president de torn de la Unió, i resulta que es l’àliga de les finances i amic de Catalunya, el senyor Zapatero. Doncs tampoc. Aquest tampoc pot fer res per solucionar els atacs al deute públic grec, i sembla que els seus socis europeus li demanen que arregli el desgavell de les finances espanyoles ja que, com deia Margaret Thatcher, “lo dolent del socialisme és que eventualment s’acaben els diners dels altres”.
A qui mira Europa per solucionar el problema de l’euro es a Alemanya i a França, els veritables amos del pati de veïns.

Soc un europeista convençut, però em varen vendre una cosa que no és. La Unió Europea havia de ser un exemple de democràcia, un ens que vetllés per l’acompliment de normes legislatives modernes per afrontar els reptes del segle XXI. Una organització supranacional i democràtica que tingués cura de la riquesa cultural i el potencial de treball, investigació i millora dels seus pobles i ciutadans. Resulta que no, que per ara, per no haver no hi ha ni una opinió pública transnacional, als europeus només ens uneix la Champions.

El cert és que no hi ha una política econòmica comuna, hi ha una unitat monetària que ha creat un gran terreny adobat pel triomf de les grans multinacionals de distribució franceses, les grans marques alemanyes d’automoció, o les grans operacions financeres dels bancs de primera divisió. A canvi de renunciar a part de la seva sobirania nacional –sense que el Tribunal Constitucional es passés quatre anys debatent-ho- els polítics dels estats menors supeditats a la voluntat de l’eix París-Berlín, poden seguir manegant els seus pressupostos interns per fer el fatxenda a Madrid, Varsòvia o Atenes. Per pagar favors als empresaris locals, legislar en favor dels seus jardins de vots i, en definitiva, per continuar follant-se la rossa de torn es digui Paloma, Irina o Helena. Només hi ha una condició: que no la vessin massa o estirin més el braç que la màniga, com sembla que han fet els grecs.

Entenc que trigarem anys, però el nou repte democràtic i de futur que afrontem els europeus és el de superar aquesta Europa de nyigui nyogui construïda per satisfer els interessos d’uns quants, aquest superlobby multinacional, i construir una estructura de poder polític europea basada en aquelles coses que ens uneixen: la diversitat, el cristianisme, els valors de la revolució francesa, i el futbol, és clar.

3 comentaris:

  1. I cap nació no fa l'esforç per crear un sentiment d'Europa Nació entre la població. Massa problemes tenim encara per acceptar totes les identitats nacionals! Ningú no vol ser un Estat federat tipus Texas, Ohio o Nebraska.

    ResponElimina
  2. No se que esperabas! :).
    Esto es capitalismo, Especulación y Democracia europea...no hay más. Alemania y Francia siempre han intentado dominar Europa, y lo han conseguido, varias veces a tiros, pero se han dado cuenta "que la pela es la pela" y vale más dominarla economicamente. Y zapatero y el "Van Pompin" ese, son simples chambelanes y gobernadores de provincia....

    ACV

    ResponElimina
  3. Ets un tiquis miquis.

    1) La UE no ha sigt mai el Estats Units d'Europa. Ni ho sera... Russia com el 1812 no ho toleraria pas!!!

    2) De fet la Champions ens "separa" mes que ens uneix... odiem al "portu" MOU i las defenses italianas... i als arbitres belgas...
    Tots saben que las competicions esportives han substituit las batalles de les guerres classiques (sortosament els energumens ara claman RAUL a la Seleccio!!! i coses aixins... millor que millor... pitjor era quan els toros sortirn dolents i anavan a cremar convents.

    3) I per no cansar al personal... l'EURO va esser un gran invent que no se quan durara... lamentablement els politics estiran mes el braç que la maniga per culpa del electorat que SEMPRE vota al qui promet mes... i que pagui la padrina. Punt relacionat amb la opinio aborregada del personal.

    4) Imagineu un partit politic quin ideari fos el seguent:
    a.- dir la veritat sobre les finances publiques.
    b.- dir la veritat sobre las pensions i la edat de jubilacio futura.
    c.- dir la veritat sobre la immigracio i l'atur
    d.- proposes que penquessim mes i xerrassim menys!
    Una debacle es clar...

    5) Per finalitzar, em vaig començar a posar realment nervios quan fa uns anys els amics periodistas del Joaquim ens varen vendre la "civilitzacio del oci"... el problema seria que fer per no avorrir-nos!!!... els gossos els lligariam amb llonganisses i destinariem pressupost per fer estudis exhaustius (preferentment per funcionaris de cultura) sobre si la Mona Lisa portava calçes o no... el nombre de crims de guerra respectius de totes les guerres europeas (tenim un melic tan bonic!)... i demes.
    Mentres els xinesos limitan el nombre de fills a un i es posen a pencar per un bol d'arroç cada 24 hores... Deu ens agafi confessats!!!!!!!

    adb

    ResponElimina