S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 20 d’abril de 2010

Sant Jordi mola, malgrat tot

Aquest divendres torna a ser Sant Jordi, la qual cosa cada any em provoca sentiments contradictoris. Possiblement, és la festa laica que més m’agrada amb diferència, i la tradició que més m’agrada explicar arreu on vaig i a tothom que em vulgui escoltar és la del llibre i la rosa. Amb tot luxe de detalls els dic que al meu país hi ha un dia on ens regalem llibres i roses, amor i cultura, i tot plegat. Malgrat això, la perspectiva que tinc des que em dedico professionalment al món de l’edició és més aviat de prevenció.


El 23 d’abril representa entre el 20 i el 30 per cent de les vendes de llibres a casa nostra. Les editorials es reserven les millors novetats, més ben dit, les novetats més comercials, per posar-les a l’abast dels lectors. Els catalans es veuen empesos a comprar com a mínim un llibre per barba, i les catalanes també encara que no en portin, elles, de barba. Moltes persones que no compren llibres durant l’any, per Sant Jordi s’acosten a les parades i ho fan, encara que sigui el que donen amb El Mundo Deportivo. Les persones que els agrada la lectura aprofiten per comprar un exemplar d’aquella novetat d’aquell autor determinat que els agrada. Els malalts dels llibres, com nosaltres a casa que tenim més de seixanta metres lineals de prestatgeries plenes de llibres de tota mena, comencem el dia dient-nos que “avui no hi caurem” i acabem per comprar dos, tres i fins i tot més llibres ab-so-lu-ta-ment im-pres-cin-di-bles.

El que és més fotut és establir la frontera entre el que ens ven la imatge de la diada, la cultura, l’afany de saber, el plaer de llegir, la tradició, de la resposta com a consumidors a l’allau d’ofertes i centímetres quadrats d’elogis creuats entre autors, editorials i institucions als diaris... i, sobretot, d’aquest afany íntim que tenim a l’hora de comprar un llibre, la de comprar la nostra pròpia imatge, la nostra ànima. El llibre esdevé un objecte que tant en l’acte de compra com en la seva exhibició a la llibreria de casa parla de nosaltres, fins i tot quan ni l’hem llegit ni ho farem, perquè de llibres se’n compren molts, se’n llegeixen més aviat pocs i encara se’n treu profit de menys.

Tot això és evident per a la indústria editorial. Ens coneixen, i aquells editors que tenen una novetat esperada pel públic no la posen necessariament ara al mercat, hi ha molt de soroll i la venda d’un llibre així ja està garantida independentment de Sant Jordi. El que posen al mercat són llibres de laboratori, productes de la suma d’un autor que sigui interessant per als periodistes –no importa la raó per la qual ho és-, un tema o personatge calentet –tipus polític, cine, futbol, premsa rosa, o volcans en erupció (encara que no els agafarà a temps)-, un bon títol i una bona contraportada, i molta, molta, molta presència a la premsa i als informatius.

Quin resultat té tot això? Només els grups editorials capaços de fer lobby a les teles, ràdios i diaris tenen l’oportunitat de posar-nos davant dels nassos les seves “apostes” per al dia del llibre, i moltíssim talent es quedarà dins les caixes sense obrir, al darrera del taulell del llibreters. Aquests ja no recomanen més que el que els hi diuen les grans editorials, perquè és materialment impossible que es puguin fer una idea sobre el que venen, donat el nombre de novetats que els cau al damunt, i el que volen es vendre. Poden, això sí, recomanar aquest autor o un altre, o la novetat d’una editorial o una altra, intentant endevinar si el comprador té un perfil més Anagrama o més Planeta, més Irving o més Pérez Reverte, més futbolero o més “salvem el planeta”. Probablement, aquesta és la raó per la qual, personalment, aprofito Sant Jordi per triar clàssics tipus Chateubriand o Chrétien de Troyes.

De tota aquesta putrefacció comercial del virtuós acte de comprar un llibre, potser el que em fot més són les excuses dels periodistes que treuen un llibre aquests dies i utilitzen les seves columnes als diaris per demanar-nos excuses per parlar-ne alhora que gairebé ens comuniquen que estaran firmant a El Corte Inglés de tal a tal hora. No ens expliquen que es varen comprometre contractualment amb l’editor de torn a vendre’ns la moto directament i sense embuts.

Tot això ja ho sabíeu, però no crec que sigui dolent recordar-ho. I em pregunto... per què al bell mig de tanta instrumentalització comercial em segueix agradant tant la diada de Sant Jordi?

Per una banda és el dia dels enamorats. El nostre dia dels enamorats i no la conya aquesta del catorse de febreru. El meu sogre, al cel sia, tallava una rosa del seu jardí i li portava a la seva dona a primera hora del matí; el roser de la terrassa dubto que les faci tan maques però jo també ho faré. Les nostres tradicions són nostres i jo sóc dels Reis i no del Pare Noel, sóc de panellets, i al Halloween i a les carbasses que els bombi un elefant pelut. A mi el mes d’Abril, Sant Jordi, els llibres, les roses i la meva dona em posen, que carai!

Per altra banda, sant Jordi és el patró de Catalunya, en nom seu i de la seva creu els exèrcits comtals varen repartir estopa amunt i avall de la península i del Mediterrani, portant el mal rollo a casa dels altres enlloc de patir-lo a casa. La seva creu encara voleia a la bandera de Barcelona, malgrat els intents revisionistes i políticament correctes d’alguns polítics progres que varen jugar a canviar-nos l’escut -no ho penso oblidar en la vida-, encara que la Rahola hagi aparcat les “adidas nazareno” i ara vesteixi sabates de tacó, encara que hagi canviat el PI per CiU, i encara que ens demani excuses per parlar-nos excepcionalment del seu nou llibre sobre l’Artur Mas des de la seva columna a La Vanguardia.

5 comentaris:

  1. Abstina comentaria inteligentia facendam. Plura ne dicam. Ets collonut, Quim, i és un privilegi ser amic teu, noi.

    ResponElimina
  2. ei... ens estem superant!!!... per cert... el meu proxim net es dira Jordi.

    ResponElimina
  3. Vaja Miquel, i jo que pensava que també eres amic de la Pilar Rahola....

    ResponElimina
  4. Totalment d'acord. com tantes altres tradicions ha resultat prostituida pel capitalisme més consumista. Ja només ens resta el que cadascú porta a dins.

    ResponElimina