S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 15 d’octubre de 2010

Adéu Barça...

Jo era petit petit i el meu pare em va portar a veure un Barça Sabadell. Era una situació estranya, perquè ell no era soci tot i que li agradava el futbol i era culer dels de abans de la guerra. Quan jo li preguntava si en Basora era tant bo com deien (el meu ídol era en Reixach) em contestava que si, però sempre em parlava de un tal Ventolrà que “aquest sí que era bo” –i rememorava la seva pròpia adolescència- No recordo com va acabar el partit, però recordo la calipàndria que vaig agafar. Em vaig haver de passar uns dies al llit, dies de arroç bullit , de taronjada i pa torrat amb oli. Els Beatles sonaven al tocadiscs, i l’Eladio i el Gallego sortien a la premsa esportiva.

Més endavant en el temps, el dictador estava morint-se, vaja... després es va veure que la flebitis no acabaria amb Franco... però el meu germà gran estava a El Aaioun fent el soldat, el servei militar. Jo tinc deu anys menys... i el Barça li va fotre cinc al Madrid! Quina passada! Vaig comprar tota la premsa de l’època i vaig retallar totes les cròniques que vaig trobar del partit per enviar-li al Sàhara! Ell va poder veure el partit a la cantina rodejat de madridistes, però aquells retalls de premsa van construir un primer vincle amb ell, jo ja era un noi gran i el meu germà ara era el meu amic, units pel Barça. Catorze anys de passar gana... i per fi una lliga al sac! La meva primera lliga!

Franco es va morir... i el futbol va començar a ser la meva passió de cap de setmana. Amb carnets deixats per pares de amics de l’escola anàvem a general. Allà a d’alt de tot! A la general de l’ampliació del mundial 82, el del naranjito... Un dels amics que em deixava el carnet, el doctor Carles Ramon em deia... “Ai noi... Espanya només la manté unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga”. Jo no sabia de què coi em parlava... però si escoltes els independentistes de saló plorant perquè la independència ens privaria del Barça - Madrid, ara ho entenc més. Jo només tenia temps per devorar l’Sport i el Mundo Deportivo, per gaudir dels gols de Hansi Krankl, plorar la marxa de Neeskens, anar a Sarrià a cridar des del fons sud estant “Migueli mataló!”, bavejar amb la cama esquerra d’en Paco Martínez, els passes de Rubio, de Shuster... la habilitat de Simonet, enfotre’m d’en Roberto Dinamita, flipar amb el contratac del tercer gol a l’Anderletch del guapíssim Zuviria,... de fer campana amb uns amics del cole i de anar a Basilea a guanyar amb l’Asensi, el Tente Sànchez, en Charlie, el Lobo i Sant Artola Gloriòs el primer títol europeu de la història del Barça.

Aleshores vaig anar jo a la mili. I el Barça va venir amb mi en forma de ràdio per sentir les gestes de Maradona. Havia de partir-me la cara pel Barça, ser culer quan era l’únic català en tot un regiment a Burgos era fotut... però que collons! Els amics del Athletic i de la Real em donaven suport i jo a ells. El Bilbao va guanyar la lliga! Després de dues de la Real! Que n’aprenguin! I si el sergent Berjano ens va arrestar per cantar “Hala Madrid, hala Madrid, el equipo del gobierno la vergüenza del país”, ben tous que anàvem de celebrar-ho, doncs “que aquí se va a quedar mi sargento...”, oi Lontxo? Oi Iñaki?

De tornada a Barcelona els meus amics del Hockey Cerdanyola em varen fer saber que... “bé, això del barça de futbol està bé, tots en som del barça... però si veus com es comporta la institució en els altres esports... al•lucines... es pensen que tenen tres collons i que has de deixar-te guanyar i robar els jugadors perquè ells representen Catalunya, els molt fills de puta”. Jo havia jugat a rugby, i ja havia sentit parlar de aquesta prepotència... per tant sempre més vaig dir que jo soc del Barça, però del de futbol... de la resta millor que ho deixessin córrer.

Varen venir temps terribles i foscos, de Venables, Luis Aragonés... de Nunyisme caspós. Jo que havia marxat al servei com un convergentet peruc... resultava que la relació amb els camarades del País Basc m’havien empès a creure que els de Jarrai eren “una pandilla de señoritas”. Per tant això del Núñez jo no ho acabava de portar bé. I aleshores va aparèixer el profeta i va construir el dream team. No tinc espai per reproduir tota la bava que em varen fer vessar durant aquells anys gloriosos els amics Stoichkov, Laudrup, Txiki, Guardiola o Amor. Malgrat les no-sortides d’en Bubifarreta, el super-cul d’en Koeman, els txap-txaps d’en Salinas, la passada endarrere d’en Bakero i la barra de Romàrio... Aquells equips eren la pera... aquell futbol una brutalitat... i aquella primera Copa de Europa la constatació de que la fidelitat a un club, a uns colors i a un sentiment feien que l’alegria fos molt més gran.

Jo també vaig fer com el meu pare... i vaig portar el meu nano amb tres anyets a veure un partit d’aquell Barça d’en Cruyff. Contra el Valladolid, plovia i vam perdre... en Bernat em mirava preguntant-me on coi estava la gràcia de tot allò.. però estàvem junts al Camp Nou hi érem ell i jo, ningú més... com quan m’hi va portar el meu pare a veure el Sabadell.

Un psicòleg mexicà que vaig sentir a la ràdio fa uns quants anys deia que un home pot canviar el vot, de país, de feina, de dona... però no pot canviar de equip de futbol perquè es renunciar a la seva infantesa, significa oblidar qui es ell en el món i el lligam místic amb els avis, els pares.. El meu pare va morir sense conèixer el meu fill, però l’amor als colors blaugrana els unia travessant els anys, els segles... de Ventolrà a Reixach, i de Reixach a Stoichkov.

Ara resulta que una colla de gent important de Barcelona, comandades per un pijo que, com a tal, es fa dir Sandro, han guanyat unes eleccions a la directiva del Barça. Va ser forta la campanya oi? Tots els catalans varem contribuir amb els nostres impostos a fi i efecte que TV3 li donés una cobertura magnífica... amb tant de bombo i platillo que ja els agradaria haver-la tingut als eixelebrats aquests de les consultes invisibles per la independència. Ara en Sandro es el tio més important de Catalunya, com ho va ser Laporta en el passat, i Núñez abans que ell. I com es el tio més important de la gent important que te tres collons perquè es sòcia del Barça elis-elis-i-tu-no, ha decidit rescatar el dret de sang dels llibres de història medieval, i ara els afeccionats del barça que no som pota negra ja no podrem ser mai socis. La actual junta vol restringir l'accés a ser soci del barça només a familiars en primer grau de socis actuals i a menors de catorze anys.

Es cert que si aquesta norma hagués estat vigent anys enrera, el club hauria evitat comptar entre els seus socis amb perssonatges sinistres com en Samaranch o alguns amiguets espanyols de l'actual directiva com l'actual president de la comunitat autònoma extremenya, però a tall d'exemple el plorat Manolo Vàzquez Montalbàn mai hagués pogut fer-se soci. Té collons, oi?
Aquella cosa aspiracional, de pertinència malgrat no ser soci... del "ja ho seré un any o altre...", del "quan em sobrin uns quartos i pugui comprar una tribuna...", "no tinc temps, o no tinc diners..." adéu... això mai no ens passarà ni a mi, ni al meu fill que com que té dinou anys tampoc “qualifica” per fer-se’n de soci. No som prou bons per en Sandro i els seus. D’acord.

Mira Sandro, agafes el Barça, la Lliga espanyola i la roja i te’ls fots on et càpiga, oi que m’entens? Ara, si us plau, deixeu de jugar a la conya aquesta de que representeu Catalunya, afortunadament ara ens ha quedat clar que l’únic equip que pot representar a tots els catalans es la nostra selecció nacional. La catalana vull dir, Sandrusco... no la Roja que es la teva. Al menys a partir d'ara hauré podré estalviar-me la esquizofrènia de patir en veure els jugadors catalans del Barça repartint alegria en territori enemic.
Jo pensava que aquestes pijadas només passaven a caus de fatxes com l’Ecuestre, club del qual tant la meva cartera com la meva vergonya nacional m’impedeixen de fer-me soci, malgrat em sobrin les consanguinitats en primer i segon grau entre els seus socis fundadors.

El que us deia amics meus... a Espanya l’any 80 la mantenien unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga de futbol. Un cop assassinada la meva infantesa culer per aquest grapat de arribistes de Llavaneres i ESADE que manen a can Barça, als meus ulls a Espanya ja no ens hi queda res que vingui del cor. Així doncs, Sandro, quedem entesos: Adéu Barça...

4 comentaris:

  1. Soc el germa d'en SAVALLS...
    La unica vegada en ma vida que he passat Retreta BORRATXO va ser el glorios 17-02 (dia del meu aniversari i del 0-5)... despres vaig treure la primera papilla... mai he tolerat massa l'alcohol...
    Per sort a la UHEL II eram deu o dotze ctalans i uns quants bascos... quin fart de riure que ens vem fer!!!... mai haviam cridat gol! amb mes control i la boca petita (la cantina era plena de fatxes es clar...)...
    Visca el Barça!... que sobrevivira an Sandro com va sobreviura a tants altres que no vull ni anomenar...

    adb

    ResponElimina
  2. D'aquí a poc temps els Broncos compraran el Barça i l'haurem d'anar a veure a Denver. Mori Lluis XIV!

    ResponElimina
  3. El Sandro l'han col·locat aquells vividors foragitats pel Laporta quan va entrar al Club. Volien recuperar el seu poer i ho han aconseguit. La mostra més clara és la trobada del Rosell amb ells a la seva caseta de la Cerdanya. Una trobada negada pel Rosell però que uan fotografia ha demostrat que va existir.

    ResponElimina
  4. Lo Barça es transversal-romantic-intocable... i allo que tenim... veig que hi ha menys comentaris i menys qualificacions de "genial"... SAVALLS pots estar emprenyat amb el Sandrusco o el Laporta... tant sa val...
    Pero el Barça esta per sobre d'ells... es un sentiment positiu que ens agermana,,,
    Pren la medicacio!

    ResponElimina