divendres, 26 d’agost del 2011

Apocalipsi i final (I)

Era dissabte a Barcelona. Un dia d’aquest mes de juliol sense estiu que hem viscut. No se si ho recordareu, però va caure una tamborinada d’aquelles de fer por. Primer hom mira com comença a caure l’aigua, la pluja, amb força. Després com el vent agafa les gotes i les llença contra els vidres de finestres i terrasses provocant el so salvatge de la naturalesa que intenta entrar a les llars dels humans. Hi ha un moment dins la tempesta d’estiu que la cosa es posa xunga i comença a moure els arbres intentant arrencar-los de terra i el clavegueram diu que prou i les aigües fecals comencen a surar pel carrer. Es en aquest moment quan ens recordem a Santa Bàrbara, quan trona. Tal vegada els deus estan emprenyats amb nosaltres i el cel caurà sobre els nostres caps?

Els anys sense estiu son de mala astruga. I el que passa per aquest món de Déu no acompanya. Aquella tarda de dissabte de juliol tot ens queia a sobre. La enèsima crisi de fam al corn d’Àfrica, la bogeria del terrorisme racial en un pretès país tolerant com Noruega, els canons del dictador sirià massacrant civils, la guerra civil a Líbia, el Tea Party destruint el govern federal dels Estats Units i regalant el lideratge mundial a la Xina, la dictadura dels especuladors empenyent Europa a la recessió, el proletariat subvencionat exigeix amb violència la seva condició de consumidor sense recursos i Londres crema, Espanya es mutila la sobirania d’amagatotis, i totes les vergonyes i els egoismes nacionals europeus es mostren sense embuts a les cimeres d’aquesta enganyifa que ha resultat ser la Unió Europea.

Sembla que el cel no ens caurà al damunt, però els deus ens han condemnat a viure l’apocalipsi del món que havíem imaginat. I ja res no es segur, i la realitat colpeja els vidres de les nostres vides que creiem segures, i l’aigua bruta sura per tot arreu. I fa por.

Apocalipsi

Els genets de Durer eren quatre, i els europeus de finals del segle XX pensàvem que els havíem vençut.

La pesta va tornar a fer aparició als anys 80 amb la SIDA -la malària o el dengue no fan cap a casa nostra i per tant no existeixen- i la ciència i els potents laboratoris del primer món es van escarrassar a trobar-hi solució. Les pestes fan por quan son indiscriminades, quan ataquen a qualsevol sense poder posar-hi remei, ni escuts, ni diners. Varem recloure la malaltia dins un higiènic tub d’assaig amb l’etiqueta de crònica, oblidant-la.
Matàrem la pesta, i varem respirar segurs i reconfortats per les nostres capacitats d’investigació.

La fam. Déu meu la fam! On es? Reclosa a la memòria de les tombes de les àvies que ens deien que “com es nota que no heu passat una guerra”. La fam prohibida pels ajuts a la pagesia, amb els preus dels aliments intervinguts com feien els emperadors romans amb el blat... Pa i Circ! Uns aliments que no tenen gust a res, i uns preus que condemnen el tercer món a passar gana. La fam havia quedat aixoplugada dins els llibres de dietes màgiques per posar-se bikinis i samarretes petades.
Matàrem la fam, i varem respirar segurs i reconfortats pel model agropecuari europeu.

La guerra va tornar a picar a la nostra porta. Una de lletja i visceral. A Croàcia, a Bòsnia... i els europeus ens ho miràvem sense ser capaços de posar els ous damunt la taula. Que no havíem quedat que no estava bé això de matar-se els uns als altres? I varen sortir les vergonyes i les incapacitats... i la primera constatació de que això de la Unió Europea era només un jardinet perquè les multinacionals i els bancs podessin treballar a gust dins una unitat de mercat. Però el pacifisme i la covardia dels ciutadans europeus només son inferiors a la nostra hipocresia i varem acabar amb la guerra demanant al germà gran que vingués a posar ordre. I els Estats Units encara treien pit i s’ho podien pagar, i varen ensenyar només la punteta del que li podien fer a Belgrad, i els serbis es van anar a caseta, derrotats. I els europeus varem treure pit, tant se val si els soldats holandesos deixaren assassinar els pagesos musulmans de Srebrenica, es igual si els oficials europeus compartien contraban i putes amb els txètniks. Havíem demostrat que la guerra no podia fer cap a Europa, perquè podíem agafar el telèfon i trucar a Washington, sempre i quan després paguéssim les factures polítiques o econòmiques que ens demanessin els americans.
Matàrem la guerra, i varem respirar segurs i reconfortats per les nostres aliances internacionals, pels nostres exèrcits mercenaris d’última tecnologia, i per haver reclòs les guerres als dos minuts de reportatge al telenotícies, que veiem de passada, mentre endrapem peix de piscifactoria i abaixem el volum del televisor de plasma no fos cas que ens taquéssim de sang.

I la mort? D’això ningú s’escapa no? Direu... Cert. La mort només la hem pogut amagar. La mort i la vellesa no tenen mercat. I ens xutem d’hormones per semblar sans i joves. I amaguem als vells fotent-los fora de casa i portant-los a la residència. I els pollastres no eren essers vius, que hom sap que es fabriquen i envasen al Caprabo. I fem lleis per no patir els últims dies de la nostra dissortada vida perquè no tenim por a la mort si no a adonar-nos de la nostra fragilitat. Tenim por al procés, per tant la ciència ens ajudarà concentrant dins una xeringa el nostre traspàs vital en forma d’anestèsic i compostos químics que provoquin el col•lapse final dels nostres òrgans vitals. En un ambient higiènic hospitalari i d’amagat, sobretot dels nens i nenes, que no pateixin i creguin que també hem matat la mort, que sempre seran joves i atractius, i així respiraran segurs i reconfortats i creixeran dins l’engany, i consumiran els productes necessaris per retardar l’adéu al món dels vius, allò que abans culminava i donava sentit a la nostra existència: la mort.

Els europeus, no fa tant, fa cosa de quatre anys... havíem matat als genets de l’apocalipsi i ens podíem dedicar a parlar de futbol i a consultar a internet les ofertes d'Easy Jet en hores de feina. I, de sobte, del no res, com una tempesta d’estiu en un any sense estiu. varen arribar els quatre nous genets: el del racisme, el de l’amoralitat, el del terrorisme i el de l’hedonisme. Que també ens poden destruir... Però això ja fa per un altre post. I encara fa més por de escriure-ho.

3 comentaris:

  1. .../... continuara (?) .../...

    Viam si no em d'esperar 40 dies com Noe (con sus noches que deia l'Historia Sagrada... ara ja no en deuen fer d'aixo els nens a l'escola... som laics oi?)...
    Un estiu sense Savalls es una merda d'estiu... i a mes si es una merda d'estiu en el sentit propi de la paraula (mal temps... malatia... frustracio... noruegs sonats, malas noticies etc dons encara mes merda...).

    Vinga coi!.. la continuacio maxim dilluns!

    ADB

    ResponElimina
  2. El que faltava pel duro. Va i ens deixa el Sr. Barrera, un patriota de pedra picada dels que en van quedan pocs. D.E.P.
    Potser si que es l'Apocalipsi aixo...

    ADB (2)

    ResponElimina
  3. Estem tardejant amb la segona part?

    ADB (3)

    ResponElimina