S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 30 de novembre de 2011

Aquí juguem en català

Aquest Nadal, encara, els catalans només podrem trobar un sis (seis?) per cent de jocs i joguines en la nostra dissortada llengua.

Anem a pams, el joc es cultura. Jo diria que Cultura amb majúscules. Mitjançant el joc els humans compartim un temps de lleure de qualitat, que ens apropa als amics, als fills, als pares –a la família, vaja- o a coneguts i saludats. Un joc ens permet aprendre a competir sense riscos, a acceptar la derrota amb humor i la victòria amb humilitat –de fet ens ensenya a guanyar i a perdre-, a interpretar qui no som, seduir per assolir els nostres interessos, gestionar recursos i entomar l’atzar, sempre capritxos.

Dit això, les societats respecten la cultura del joc i la consideren prestigiant o no, per criatures, o no necessariament, per moltes raons que no venen al cas, però el que es cert es que a casa nostra els jocs viuen reclosos en tres àmbits: l’infantil, el frikisme dels aficionats, i el de la correcció política de l’escola. Tant se val. Estem millor que fa uns anys, però encara molt lluny d’Holanda o Alemanya en tant en quan mercat. No em queixo d’això.

Tinc davant meu el catàleg que ha distribuït la Plataforma per la Llengua a la seva festa del Joc i la Joguina en català. Trenta planetes farcides de parxisos del barça, dominós musicals, jocs per aprendre a llegir i una dotzena mal contada de jocs més seriosos o comercials. Per altra banda, també tinc a les mans dos catàlegs a l’atzar dels molts que aquests mes rebrem a casa, el de Carrefour i el de Drim: cent quaranta planes d’ofertes en espanyol on el català, si hi surt, sembla ben bé que ho faci seguint l’esperit del dia del Domund. Això es el que té el país.

Jugar un joc íntegrament en català es pràcticament impossible. Tot el procés de normalització editorial que el país ha viscut en el món del llibre, els mitjans de comunicació o fins i tot el cinema! –que té delicte- no ha passat amb el joc. Una de les primeres clatellades que rebem els catalanoparlants quan abandonem l’aixopluc de l’escola, TV3, RAC1 i les lectures subvencionades a l’escola es quan els reis ens porten un joc amb les instruccions en espanyol –o una nina que només parla la llengua de la Belén Esteban-. I el que es més greu, al meu entendre, es que sembla que això no ens importi en absolut.

Hi ha alguna companyia editora de jocs que darrerament intenta llençar al mercat jocs exclusivament en català. Normalment els fan en castellà i podrien viure només d’això. Però resulta que no els dona la gana i adapten i tradueixen tot el que poden al català, sense cap mena de repercussió, val a dir-ho, més enllà del seu cercle de clients i amics més íntim.

Aquest any han endegat, tirant-se de la moto, una campanya –per dir-ho d’alguna manera- titulada “Aquí juguem en català”. No es una cosa que correspongui fer a una empresa, i ben bé podria semblar que ho fan només per imatge o per fer-se rics a costa dels sentiments patris dels catalans. No es així, hores d’ara el pastís es tant petit que no qualifica ni per rebre el trist nom de lionesa.

Res no em faria més feliç que el fet que les multinacionals dels Estats Units, que son les veritables mascles dominants del sector, editessin els seus catàlegs en català, però quan miro l’opuscle de la Plataforma per la Llengua descobreixo que només comercialitzen els uns el Monopoly en català (que varen heretar fet i parit de Borras Plana S.A.) i els altres l’Scrabble (que també varen heretar de Borras Plana S.A.). Res més. O fem alguna cosa entre tots o aquí no canviarà res, de res.

Es per això que us demano que, si no us sap greu, aquestes festes trieu i remeneu, i busqueu jocs en català, i joguines en català. Que les exigiu a les vostres botigues de barri o als centres comercials. Si no hi ha demanda social de normalitat les coses no canviaran per sí mateixes. Perquè, trist però cert, els botiguers tampoc hi creuen en això i els hi es molt més fàcil demanar els jocs en espanyol i pretendre que la culpa es exclusivament dels editors.

Es una situació que requereix de l’ajut de tots els qui estimem el país, la llengua i la normalitat. De grans els catalans ja ens anem acostumant a ser ciutadans de segona... cal que a l’hora de jugar a casa ja se’ns avisi del que ens espera? Crec que no, vaja...

dimarts, 22 de novembre de 2011

L'endemà de l'endemà i just el dia abans del pacte fiscal (o no?)

L’endemà de l’endemà. I seguim dins la crisi. Oh, sorpresa! Que us sembla si ens mirem els resultats, I repartim culpes i vergonyes?

Allà

Amarga majoria absoluta del PP. Puja mig milió de vots, en torn de un cinc per cent. Amb la que està caient i amb una davallada de quatre milions i mig de vots del PSOE algú a Génova pot treure pit? La foto es clara: el PP ha guanyat per majoria absoluta les eleccions, però no ha obtingut la majoria social. Mariano Rajoy pot convertir-se en Marianico el Corto o Mariano el Breve si Europa no s’estira i detura la cavalcada impossible del deute sobirà de la nova pell de blau i opta per intervenir i triar un tecnòcrata dels de l’anunci de Gas Natural... “a voltes veig tecnòcrates”...

Que pot fer el nou govern? Té dues vies: Buscar refugi en l’autocràcia arrogant del nacional-catolicisme, el “que inventen ellos” i tirar dels peperos de mà dura, retallada indiscriminada, baixada d’impostos i ajuts als empresaris del totxo i als especuladors financers; o bé formar un govern amable i centrista, aïllant el falangisme sociològic, pactant amb bascos i catalans la reformulació de l’estat, posant límits a l’espoli. La segona opció no només es raonable, si no que estaria adreçada a ocupar la centralitat que ha perdut el PSOE... emascularia el desitjos independentistes de molt votant convergent i podria fer les reformes estructurals que calen dins un marc més comprensiu per part de la societat en general. El problema es que això va en contra del propi discurs del PP i de la formulació ideològica del “orgullo de ser español y una gran nación que es España”. No crec que ho veiem... encara que en Duran frisa per un pacte que reduís a l’alemanya el dèficit fiscal català del 9 al 4 per cent. Pels que volem la independència de Catalunya, aquest –i no altre- es el pitjor escenari possible... una balena, en comptes d'un peix, al cova potser si que ens faria callar vint anys més.

El PSOE ha detonat. Només faltaria després del desastre econòmic... i l’esquerra espanyola, indignats inclosos, estan més perduts que un independentista català en jornada electoral. Uns s’abstenen activament, els altres s’abstenen passivament, uns voten en blanc, altres Izquierda Unida i uns altres quants la Rosa Díez... La única bona noticia es que no han votat el PP, l’esquerra a Espanya hi es i es majoria... ara falta que torni a organitzar-se, però si Mariano es rodeja de independents i rostres amables, als hereus de Azaña o Pablo Iglesias ho passaran pitjor que els seus correligionaris italians que fot vint i cinc anys de la clatellada i encara segueixen buscant líder, missatge i arguments per tornar a guanyar unes eleccions. En el fons... tant se me’n fot, que voleu que us digui?

Aquí

Anem a pams, de dreta a esquerra i d’espanyolitat a catalanitat.

EL PP de Catalunya (?)

El PP, malgrat que Ciutadans no es presentava –que representen cent mil vots potencials dels set-cents mil que ha obtingut el PP- i que l’abstenció ha crescut vora un cinc per cent, ha tret pitjors resultats que amb en Piqué. Ja poden anar obrint les ampolles de cava que vulguin, però el discurs anticatalà i els recursos al Constitucional passen factura. Jo em pensava que els catalns som idiotes i que no la passariem la factura... però si. Es més... en el pecat hi portaran la penitència incorporada: la única manera per la qual el PP podria millorar resultats al Principat seria canviant el discurs en referència al fet nacional, i aleshores, posats a triar entre una dreta catalana perdedora i de la Roja o una dreta catalana guanyadora i del barça... serien materialment esclafats per Convergència.

Hi ha un altre dada que a mi em feia patir molt. Tenia por que la gent que vota en clau espanyola canvies PSOE per PP. Jo havia exagerat en les meves apreciacions, això no ha passat. Suposo que els quaranta mil vots de Rosa Díez a casa nostra i els seixanta mil que li roba al PP l’impresentable de l’Anglada i els seus nazis els ha fet més mal del que volen admetre. I jo que me’n alegro.

El PSC(?)-PSOE

Pesecéeeeeeee on eeeeeets? A la panxa del bou que no hi neva ni plou! Vora set-cents cinquanta mil vots perduts sobre nou-cents vint mil obtinguts! Patufeeeeeeeet! On eeeeeeets? Pobre socialisme català! Ningú del PSC ho veia el que podia passar? I tant que si! Ja es varen preparar les vacances pagades a Madrid tots els de l’aparell copant les llistes electorals. Els Zaragoza, Rengel i Chacón tindran un plat a taula els propers quatre anys fent d’oposició al PP a la carrera de San Jerónimo i els d'aquí ja s'ho faran. Els de la federació catalana del PSOE es pensaven que la seva actitud passiva en la defensa de l’estatut no els acabaria passant factura? Jo també ho creia... massa anys pensant que era cert allò que el PSC guanyava eleccions encara que presentés un sofà de candidat... doncs no! La gent ha dit que prou i o bé s’ha quedat a caseta, o bé ha votat Iniciativa o bé ha votat –si, si, fa mal oi?- Convergència i Duran!!!

Ara es l’oportunitat de saber que hi ha de tot això de les dues ànimes del PSC. Ara es quan vull veure les Tura i els Castells treure l’orella entremig de tant merder. Vull veure els alcaldes de Granollers, de Lleida, de Sabadell posant-se al costat dels seus electors cridant que al PSC els cal veu pròpia i diferent de la del PSOE a Madrid, els vull veure demanant el pacte fiscal i recolzant el govern de Catalunya foragitant al PP de les institucions catalanes. Però perque passi això han de guanyar el proper congrés del socialisme català. A veure si no la tornen a vessar. Ximples, que sou uns ximples i tot, tot, tot, tot, el que es diu tot, no s’hi val!

L’indignacionisme, el votenblanquisme, els abstencionistes actius i els vots estelats

Com us ho feu per muntar tant de merder, mostrar tanta superioritat moral, i sumar només cent cinquanta mil vots? Que més us pot fer el poder? Quants més signes de burla haureu d’entomar per abandonar definitivament l’adolescència i la lectura revolucionària mal païda? Trist. Poc. Minso. Depriment. Jo no veig les masses organitzant happenings culturals el dia de les eleccions per molt que talleu la Diagonal de tant en tant i us entesteu a repartir octavetes a la sortida del metro. O bé us organitzeu seriosament, o bé no us farà cas ni aquest trist blogger.

Els amics que us heu abstingut de forma moral i conscient us haig de donar la mala notícia que resulta que sou tots votants del PSC. Ja se que no ho sou. Però es sabut que una veritat es només una mentida repetida mil vegades i això es el que diuen els mitjans i tertulians. No serà perquè no us vaig avisar. Els dos-cents cinquanta mil vots que no han aparegut enlloc aquestes eleccions i que abans acudien a les urnes haurien estat força més ben utilitzats repartits entre tots els partits que han tret representació. Vaja... menys el PP que entre la dreta espanyolista a Catalunya no hi ha abstencionistes purs en la Fe, ni mandangues, ni sopars de duro, ells si voten i així ens va a la resta de catalans... Penseu-vos-ho per un altre vegada. Jo personalment estic fins els nassos de veure com aneu a comprar el tortell de nata en jornada electoral, a l’hora que nosaltres anem a votar sota la vostra condescendent, insultant, i acusadora mirada de nen mimat.

Convergència (i Duran)

Felicitats. Apa que no us ho creieu ni vosaltres mateixos! Apastuflant! Un aplaus! Però recordeu com es celebraven els triomfs a Roma... l’home que sostenia la corona de llorer sobre el cap de l’emperador li deia a cau d’orella durant la tota la desfilada: “recorda que ets mortal”.
CiU es un partit, només una opció, central, si, però concentreu més de la meitat del vot independentista. Ja li ho vareu fer saber al más valorado diputado español, en Duran Lleida, la nit electoral a crits de in-inde-indepen-den-cia –així amb l’accent a la virolai-.

Resultat històric! I ara que farem? Va dir un. Si el PP manega un pacte fiscal segons el qual en comptes de gravar-nos amb el 9% del PIB ens posa un topall del 4% jo n’hi haurà prou? Ja estarem contents? Ja plegarem les banderes i la paradeta i ens en tornarem a casa? Potser si. Si en Mariano demana un govern de concentració que fareu? El que vol Duran o el que aconsella el President Pujol? Us estimareu més al papa o a la mama?

L’electorat català ha resistit la temptació de fer-vos responsables de les retallades. Ara bé, heu de tenir clar que això no es mèrit vostre, ho es de la ciutadania que ha demostrat una maduresa inversemblant en els temps que ens han tocat viure. Com pot ser que malgrat el vostre triomf incontestable als vostres propis votants els quedi aquest sentiment de recança envers com administrareu el seu mandat?
Enhorabona doncs, però recordeu que, com diu Robert de Niro a Els pares d’ella, I am watching you.

ERC + RCAT + Catalunya SI + ves a saber qui més

Ja sabíem que els zombis estan de moda en èpoques de crisi, però es que l’Alfred Bosch, l’Oriol Junqueres i el doctor Carretero han reviscolat les despulles de l’independentisme que havien abandonat en Ridao, en Carod –per cert on s’amaga?-, en Puitxi i l’Huguet repetint resultats. Heroic! Homèric! Però insuficient...

A veure si ens entenem. CiU es hores d’ara pseudoindepe de cap de setmana perquè existeix ERC i no pensa regalar el somni de la nació a tota aquesta colla de pollosos, de gent sense estirpe que caminen com ànecs –que diria la Tia Amèlia d’en Capri- Malgrat les revenges del Grup Godó, malgrat el joc brut dels fire eaters d’en Tena i companyia, els indignats espanyolistes, la caspa que encara hi ha a la formulació ideològica del partit, els serveis espanyols d’intel·ligència, si la campanya dura tres setmanes més ERC treu sis diputats.

A les corts espanyoles, si el PP s’agafa al braç incorrupte de Santa Teresa, recupera la cabra de la Legió usurpada per la Chacón, i es dedica a ensenyar-nos les dents aquí als perifèrics del poble de l’Astérix que som els catalans, tant se valdrà tenir dos com setze diputats. La feina d’ERC a Madrid espero, però, que aquest cop no caigui en l’enlluernament de l’estat i el seu poder formal. Massa cops enviem catalanets a la capital i al cap de sis mesos pixen aigua de llimona –expressió conscientment calcada del castellà no us esparraqueu pas les vestidures- per sortir a la Noria i a l’Hola. Penso en la Rahola, en Carod, en Puigcercós o en Ridao... que varen marxar d’aquí com a Bravehearts i es varen convertir en Sazatornils de la Escopeta Nacional. Espero que no sigui així amb l’Alfred Bosch, els seus votants i Catalunya no s’ho poden permetre.

Iniciativapercatalunyaverdsesquerraunidaiunverdquepassavaperallà

Enhorabona! Els socialistes ho han fet tant malament, però tant i tant, que hi ha un munt de catalans que prefereixen tornar a votar pels ex-comunistes i l’economia sostenible. Per fer pa a les escoles en comptes d’aprendre matemàtiques i collonades! Pels sindicats que son un exemple de transparència de finançament! Perdoneu-me l’estirabot... No puc evitar-ho.

Ara ICV, sense conyes, té l’oportunitat de convertir-se en interlocutor del govern de Catalunya com a representant de l’esquerra de debò, i de l’esquerra catalana. Al menys fins que el PSC no ens demostri que segueix viu. Jo espero que gent com en Coscubiela ajudi a construir un discurs i unes argumentacions vàlides per tal de negociar amb la dreta convergent i l'empresariat català. Calen pactes de pais. Sense dogmatismes ni superioritats morals estúpides –que son coses més pròpies dels ensumacapellans de la dreta que de gent d’esquerres-. Espero, per fi, una esquerra catalana amb actituds i missatges racionals, que busqui la centralitat en el discurs de les classes populars que era patrimoni dels socialistes i que ara ha quedat buida per la deserció de la Chacón i els seus sequaços. A Catalunya li cal una esquerra d’obediència catalana i els votants així us ho han fet saber, aprofiteu-ho.

I aquí acabo. Amb la curiositat menjant-me els tendrums de saber si, un cop quedi certificat que amb el PP a la Moncloa de pacte fiscal tururut, el President Mas tindrà el que hauria de tenir per convocar eleccions anticipades i escombrar definitivament de la política catalana al PP i al PSOE. Però, amics meus... això ja son somnis humits i figues d’un altre paner. Apa, siau i no prengueu mal.








dilluns, 14 de novembre de 2011

El disputat vot del cavaller Savalls el 20-N

Torna a haver-hi eleccions i torno a apartar els pardals que viuen dins el meu cap per a tal d’esbrinar quin escenari ens envolta i quina tria faré el proper vint de novembre. El bloc ha guanyat darrerament algun lector jove que inaugura la seva participació ciutadana diumenge que ve. Aquesta es la raó per la qual, i en virtut dels blocs electorals políticament correctes, intentaré no deixar fora de joc opcions polítiques que mai no votaré, ni en coma etílic, però que podrien ser opcions per ments més tendres, inexpertes, innocents i més fàcils d’entusiasmar que jo mateix. Espero que els lectors més informats disculpeu la meva intenció didàctica, si més no també m’ajudarà a fer-me un dibuix aproximat de la crua realitat.

Que es decideix el 20-N?

Res. Tot el peix està venut. Les eleccions a les Corts de Madrid les guanyarà el Partit Popular, en Rajoy. Si les coses milloren una miqueta cara als mercats financers -tot això de la Merkel, en Sarkozi, el Banc Central Europeu, etc... que no es vota diumenge, ni mai, però que ens manen- governarà Espanya durant quatre anys, segurament vuit. Els que teniu ara vint anys i esteu estudiant en tindreu vora trenta i el camí professional i familiar endegat. Ja no sereu vosaltres com sou ara, ja no sereu nois de futur incert si no homes de presents diversos carregats de responsabilitats i problemes, com ha de ser.

Les democràcies europees han caigut sota el poder dels mercats financers, els lobbies econòmics i els foscos interessos de gent que no es vota. Espanya tria un nou govern en l’esperança que les coses canviïn prou com per mantenir certa sobirania i no caure en la vergonya de ser manats per algú que es decideixi a Berlín, a Wall Street o a Pekin. Encara que només sigui per poder seguir repartint els diners dels impostos a conveniència dels seus electors fidels –en el cas del PP àrees com València, Madrid, les Castelles o Galicia, en el cas del PSOE terres llunyanes com Andalusia o Extremadura- i els seus patrocinadors –la gran banca, les constructores, les elèctriques i les petroleres, i això val tant pel PP com pel PSOE-.

La cosa funciona de tal manera que, com bé sabeu, els catalans aportem 16.000 milions d’euros l’any –pel cap baix- a aquest govern espanyol, que no s’inverteixen a Catalunya en forma d’hospitals, escoles, ajudes socials o teixit empresarial d’aquí. Son diners que les Corts espanyoles, aquestes que votem aquest diumenge, faciliten al govern de torn perquè pugui afavorir aquells que els han portat a la Moncloa. En cap cas els catalans.

Per tant. Si tot el peix està venut... els catalans que decidim el 20-N?

Doncs la foto de com som i que pensem. Els resultats diran si els catalans ens empassem un govern del PP i el legitimem donant-li suport malgrat la seva voluntat d’acabar amb Catalunya com a nació; explicaran si malgrat el desastre econòmic i les traïcions a l’Estatut encara creiem que el PSC defensarà els interessos dels ciutadans de Catalunya; aclarirà si CIU mana a la Generalitat perquè volíem acabar amb el tripartit o si ho fa perquè el poble creu que seran capaços de que Espanya ens torni el que es nostre per tal de sobreviure en un món que s’enfonsa; si ERC ha netejat prou els seus pecats i les seves connivències amb el PSOE com per tornar a ser el referent polític que ens porti a la independència; fins i tot, si ICV pot convertir-se en portaveu dels indignats i de les classes populars que encara votaven PSC creient que així donaven suport a un partit d’esquerres.

Aquesta foto final es important. Si l’electorat català vota en clau espanyola i PP i PSC treuen bons resultats això ho justificarà tot. En una situació econòmica on l’estat no es pot permetre suportar amb diners un govern, un altre d’autonòmic, les diputacions, les mancomunitats de municipis com l’àrea metropolitana de Barcelona i els ajuntaments, hi haurà retallada de l’administració. Ens ho vendran sota criteris racionals, i el més greu es que tindran raó amb els números a la mà. Però no acabaran amb les duplicitats administratives del govern espanyol, com els ministeris de Cultura, Agricultura o Sanitat –qüestions que hores d’ara depenen de les autonomies- dispararan contra l’autogovern, i si bé als murcians probablement tant se’ls hi fot, als catalans serà com si perdéssim tot el que hem assolit –poquet- en trenta cinc anys de democràcia formal i l’Espanya de la caspa i el funcionari foraster tornarà a decidir el nostre futur i el que podem fer o deixar de fer.

El moviment per la independència podrà defensar la seva legitimitat democràtica si les urnes dibuixen una Catalunya on triomfa el PP i el PSOE? Està clar que si, però amb moltes dificultats argumentals sobretot de cara als mitjans internacionals, o a tot aquella persona que no conegui les nostres esquizofrènies i no entengui altre comportament electoral que el vot fidel a una causa justa. Si els partits espanyols guanyen a Catalunya ens ho sentirem a dir anys i panys, i quan passi aquest tsunami alguns sereu a la trentena, però a mi em faltarà poc per a jubilar-me i la cosa em posa els quatre pels que em queden de punta. La foto es important, i molt.

Quines alternatives hi ha el 20-N?

Abstenir-se

Es una opció. Però malauradament té moltes lectures i sempre surt a la foto distorsionada. Es el sac on va a parar el gandul que no va a votar per mandra, els indignats militants que consideren que no volen participar per no alimentar el sistema, aquell que no troba qui votar i es castiga quedant-se a casa... una barreja d’opcions legítimes, o no tant, que acaben per ser interpretades políticament a gust del partit o del mitjà de comunicació de torn, atribuint als abstencionistes els arguments que més els convé a uns i altres.

Jo francament crec que el sistema parlamentari de representació es el menys dolent dels sistemes. I per tant, voto sempre i ho faig rodejat de pensaments místics que em vinculen amb tanta gent que es va deixar la vida perquè ho podem fer en l’actualitat. I no parlo del franquisme i les camames habituals dels protagonistes de la famosa transició. Parlo de la revolució francesa i americana, parlo del Regne Unit l’estiu del 40 quan hagués pogut deixar el continent europeu en mans dels nazis i quedar-se tant ample. No puc abstenir-me, va en contra de la meva religió.

Vot nul, votar estelada i altres

Alguns companys -i amics- independentistes consideren que dibuixant una estelada a la papereta (en el seu cas els recomanaria que, ja posats, fos impresa en paper de fumar) farem molt de mal a Espanya i farem tremolar la casa reial, al Real Madrid i als Rubaljoys de Rajoycaba. Ho respecto, fins i tot m’encantaria que els catalans votéssim tots estelada i féssim insubmissió fiscal i el Gerard Piqué renunciés a anar amb la Roja. També m’agradaria tenir més pel i pesar deu quilos menys... Mentre Espanya ens robi setze mil milions d’euros l’any crec que hem de ser responsables a l’hora de fer la poca política que ens permet el sistema. De bon grat i amb tots els respectes, deixo les performances d’aquesta mena a professionals de l’estirabot com la Maria Lapiedra, en Joan Laporta i en Jimmy Jump.

Votar PP

Hi ha qui diu que quan pitjor millor. Ara que el PP es veu guanyador i ja comença a parlar un altre cop de portar aigua del Ebre cap a València, suprimir competències i autonomies podríem creure que els peperos posaran en marxa la màquina de fer indepes un altre cop. En aquests il·luminats els hi diré que... sabeu que? No se si us ho heu mirat bé... però es que no els cal el vostre vot per passar-nos per sobre. Ells solets ja guanyaran per majoria absoluta!

També hi ha un vot que anirà a petar al PP provinent del PSC. Gent que ha votat en clau espanyola tota la vida i que, no se si amb gaire bon criteri però sospito que si, volen canviar d’amo socialista a amo pepero. Potser el socialisme català, amb tant lerrouxisme latent dins seu, hauria hagut de preveure aquesta situació. Si ets d’aquests vota’ls! Però em pregunto que collons fas llegint aquest bloc!

Votar PSC

Ai... va haver-hi un moment d’esperança on el socialisme espanyol de la mà de Zapatero semblava que s’acostaria a una formulació plurinacional de l’estat... “Apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya”. Aquesta esperança va morir a causa de la terrible mala gestió econòmica i la traïció a la voluntat popular catalana en forma de recursos al Constitucional –si, si, no només els va posar el PP- i la “misión cumplida” que va representar la sentencia de l’Estatut.

Els socialistes saben que perdran les eleccions. Ho tenen clar. Però els socialistes catalans no han fet un congrés previ, com si ha fet ERC, després del 20-N com si ve un diluvi. El sector oficial del PSC, el més esquerranós baixllobregatià i aparatchik dels Zaragoza, Rengel, Chacón i Dani el Rojo, ocupen les llistes electorals sociates per salvar el sou dels propers quatre anys. No fos cas que els crítics guanyessin el congrés socialista i els enviessin a casa sense sou ni motxila de la Diputació. Es tota una declaració d’intencions digna de portar per títol “Toma el dinero y corre”.

Encara poden quedar primers a Catalunya... segur que ho faran en nombre de vots. Però nois i noies, si algú es creu encara que prioritzen la defensa dels nostres interessos en comptes dels del seu compte corrent i futur professional que s’ho faci mirar.

Votar ICV

A cavall de les seves relacions perilloses amb el seu homòleg espanyol i les seves arrels comunistes, haig de dir que representen millor que ningú a aquells que encara creuen que per sortir de la crisi han de apujar-se els impostos i fer més despesa pública. Cosa que respecto democràticament, no així intel·lectualment.

Malgrat els xanxullos que es varen muntar durant el tripartit, val a dir que com tothom que toca la cuixa del poder a casa nostra, els politics de ICV encara creuen en allò que diuen. Jo no els votaré mai de la vida, però em costa criticar a qui ho faci des del convenciment ideològic. En el fons espero que substitueixi al PSC en el vot de les classes populars d’esquerres, al menys ICV creu en el dret dels catalans a decidir el seu futur, cosa que dins el PSC –per molt que hi ha qui diu que existeix un sector catalanista- no.

Votar CIU (o haig de dir votar Duran?)

En un moment on els catalans semblava que despertàvem a cops de sentències constitucionals... el poble va votar el més regionalista dels partits catalans que es fan i es desfan: CIU. I la destrempada indepe va ser general.

Tinc molts amics a CIU. Votants i càrrecs públics. Hi ha de tot. Independentistes convençuts, possibilistes, pactistes i –directament- uns quants que encara els cau la bava per haver recuperat la cadira o els tractes de favor. Quina CIU es presenta el 20-N?
Durant la guerra freda hi havia els analistes coneguts per kremlinòlegs, que estudiaven els moviments de la gerontocràcia del PCUS i en treien conclusions –molt català això de treure conclusions, també-. Ara, els electors, quan mirem CIU, hauríem de reclamar un expert en convergenciologia a l’hora de saber quan cal votar-los i quan no.

A l’ajuntament vaig donar suport a Trias (ho podeu veure al post “El disputat vot del cavaller Savalls”) i tots els arguments que tenia per refiar-me del seu equip, de les persones, son els mateixos que em condueixen a malfiar-me de la candidatura de Duran Lleida. Si us plau! Si aquest home va entrar en política amb pantalons curts, pràcticament. Seu a les Corts espanyoles des d’abans que en Tejero imaginés que donaria un cop d’estat! En tots aquests anys ha vist governs espanyols febles i altres de forts... i que ha tret per Catalunya aquests home? No ho se. Que ho sabeu vosaltres?

El que si us puc dir es que es ben conegut a can convergent que Duran es l’home dels diners, i que per tant mana molt a la coalició. M’ho va confirmar un advocat de Madrid un cop que em va etzibar: “Si quieres una rebaja sectorial del IVA te pongo en contacto con los abogados de Duran Lleida aquí en Madrid, que venden las enmiendas a tanto la pieza”. Jo no tinc forma, ni diners, per comprovar-ho... i tal que les paraules sorgien de la boca de un espanyol hi ha qui pot dir que eren interessades... a mi la única cosa que em consta es la seva professionalitat.
Jo en Duran... no el puc votar. Fixeu-vos si es complicada la cosa que l’altre nit, parlant amb un convergent d’aquests que està ben informat, vaig arribar a la conclusió que els sobiranistes convergents envien Duran a l’escorxador per tal acabar amb ell, els comissionistes, el regionalisme, i tota la mandanga. La qual cosa, segons la convergenciologia, vol dir que si hom estima Convergència el 20-N hauria de votar qualsevol cosa menys Duran! Perdoneu... però massa complicat per a mi. No?

Votar ERC, RCAT i SI

Tornar a casa? Després de tripartits i de lluitar amb ICV viam qui feia més carrils bici?
A les municipals no em va donar la gana de vota’ls perquè encara feien com si no hagués passat res a les autonòmiques. Però un cop defenestrats Ridaos i Puigcercosos seria massa cínic no donar-los una oportunitat.

A ERC li cal un altre reset ideològic. I van... Si fos al meu gust, hauria de buscar les arrels en el socioliberalisme, una cosa crec no gaire allunyada de com va imaginar Macià el futur de la seva Catalunya. Hores d’ara el missatge es confús, queda massa gent de l’aparell de partit que va enfonsar-lo en la misèria electoral ara fa un any. El candidat es bona gent –l’Alfred Bosch- però tou... tovet...

Catalans... no soc prou cínic com per haver demanat que ERC fes un congrés, canvies les coses, intentés trobar sinèrgies amb altres sensibilitats independentistes i després agafar i no vota’ls.
Si el doctor Carretero pot empassar-se segons que i segons qui... jo no soc ningú per negar el meu vot a ERC. Faré un reset, tiraré de memòria selectiva –una cosa molt catalana, també- i els donaré suport el 20-N. 
Vosaltres, amics i amigues feu el que creieu oportú, que prou pena tenim. Espero que les meves reflexions us ajudin. Però, a poder ser, com va dir aquell gran cabdill de la pàtria que ens havia d'alliberar: “¡Al loro que no os embauquen!” i aneu a votar, si us plau.

dimarts, 8 de novembre de 2011

Debats i malsons

Les tones de caspa que emetia el televisor em varen portar fins els braços de Morfeu. Em vaig perdre part del segon bloc d’intervencions de l’Alfredo i en Mariano. Una llàstima... perquè fins aquell moment havia fet un viatge en el temps de vint, o trenta, anys enrere amb el que això comportaria de reviscolament biològic del meu jo físic. Però no... esvaïda la becaina la contundència de la realitat em va tornar a ubicar al 2011, a la crisi del deute, a la crisi dels valors, la moral i la política.

Aquells dos paios asseguts als extrems d’aquella taula sorgida del museu dels horrors televisius. Aquell decorat dins el que no podia evitar visualitzar en José María Iñigo, a Tip i Coll o en Joe Rigoli. Inconscientment comparava el debat electoral de la nació veïna amb els debats dels altres veïns del Nord, i no podia més que pensar que Espanya ha tocat fons. Per cert, vull aclarir que no se si va contra la llei de partits això de “pensar” per un mateix, si es il·legal demano perdó a la Junta Electoral Central i a l’Audiència Nacional, no fos cas.

En sí mateix els debats aquests ja son una aberració de la democràcia. Com sempre els espanyols copien malament i de forma interessada els hàbits i les fórmules dels estats moderns i democràtics. Els debats que als Estats Units enfronten republicans i demòcrates, o a França els candidats presidencials de segona volta, en una representació televisiva dels seus sistemes bipartidistes, a Espanya es disfressen de farsa artificial segons la qual no hi ha partits fora de la sacrosanta presència electoral a tot l’estat del PP i el PSOE. Fora d’ells dos res més no interessa als electors.

Seguint amb la mentida continuada de pretès interès en el missatge dels candidats, ahir els electors catalans varem descobrir que tot el pollastre de la corrupció, tot el merder de l’encaix de Catalunya o el recurs de l’Estatut, els indignats, fins i tot la fi de ETA, no es subjecte de debat. La discussió era si Mariano era ambigu amb els seus plans per sortir de la crisi o si l’Alfredo havia col·laborat més o menys amb ZP a l’hora de dinamitar l’economia espanyola. Tot plegat un intent de desacreditar a l’altre candidat amb més o menys encert i subtilitat, repetint arguments precuinats pels assessors de Ferraz i Génova.

Que voleu que us digui? A mi em va semblar una cosa llunyaaaaaaana... Per molt que hagués intentat mirar-m’ho amb intenció de decidir el meu vot segons el que digués un o altre –que no es el cas- haig de dir que ben bé em varen semblar candidats portuguesos, argentins o bielorussos. Res del que es va dir en aquella taula em va semblar una proposta nova o intel·ligent, com si em parlessin en serbocroat. I de si PP o PSOE anaven a fer algun tipus d’esforç envers Catalunya, si volien endegar accions per recuperar els catalans per el projecte espanyol ni saben ni contesten. Ni hi ha desafecció, ni vora un milió de catalans s’han pres la molèstia de votar per la independència, ni el govern de la regió –segons el seu prisma- que els dona de menjar vol canviar les regles de joc fiscals... res, no existim, ni som importants, tot el peix està venut i nosaltres ja ens podem exclamar al carrer o al Parlament que som invisibles. Potser fora moment de fotre el camp ja que s’entesten en mirar cap un altre banda, potser ni s’adonarien.

El que es més fotut d’aquest oblit sobre el model territorial espanyol, la plurinacionalitat i la solidaritat fiscal es que no es casual. Aquests debats espanyols de la Señorita Peppis es caracteritzen pel treball preparatori que realitzen els col·laboradors i assessors electorals de Tiris i Troians. PP i PSOE ahir varen demostrar que per Catalunya son exactament el mateix. Ni Rajoy va estendre una mà a convergència, ni Rubalcaba va retreure al PP el seu anticatalanisme. Ja es pot posar de canto la Tura, l’Alícia o el sum sum corda. El que li hauria de quedar clar de una vegada per totes al més del vuitanta per cent de catalans que consideren que hem de canviar –com a mínim dels mínims- la nostra relació fiscal amb Madrid es que votant popular o socialista no ens en sortirem. Ho sento pels meus amics sociates, però es “lo que hi ha”.

Vista la crua realitat, per si algú encara ho dubtava, nois i noies... voteu el que us vingui de gust, però feu-ho en clau catalana. Voteu. Cada abstenció farà més gran el valor de cada vot que PP i PSOE recolliran a Catalunya, i ens ho sentirem a dir... no us imagineu quantes vegades. Ho sabeu el que ens diran oi? Que els patriotes som minoria perquè ells son els partits més votats al Principat! I això els justificarà per fer-nos el que vulguin, qualsevol cosa que us imagineu en els vostres pitjors malsons, tindran la legitimació electoral per fer-ho. Voteu Iniciativa collons! (mare de Déu! Em pensava que no ho diria mai això) si el vostre estomac no us permet votar CiU o ERC.

Davant del malson que ahir escenificaren PP i PSOE no anar a votar es com tapar-se amb el llençol perquè tens por dels monstres que has vist per la tele i ara s’amaguen sota el llit. El llençol no aturarà els ullals de l’espoli, ni la destral que separi els nens castellanoparlants dels catalanoparlants a les escoles, tots sabem que la solució es encendre la llum, comprovar que som vius, i que sota el llit només hi ha les xiruques. Tant fàcil com apagar la tele, oblidar el debat, oblidar el malson i anar a votar el dia 20. Fàcil, oi?